Els EUA són diferents

Demà s’acaba l’any i potser es l’hora de recordar altres coses que també estan en perill de desintegració. I el patiment dels presos polítics s’acabara? Rebran Espanya i la nova dinastia Borbon-Franco una bona lliçó de com aquests problemes es poden tractar de forma civilitzada i democràtica? Haurien de superar la seva actitud històrica anticonstitucionalista i condemnar els seus avantpassats. Com gosen recórrer ara a pseudo-constitucionalismes hipòcrites?

El problema del Regne Unit

Com el nom diu, el Regne Unit es la suma agregada de diverses nacions que podrien rebel·lar-se. Fins després de la Guerra Mundial, el país era un imperi enorme, com no n’hi ha hagut mai cap altre al mon, la superpotència mes gran. Anglaterra feia com una mena de gran Castella (però democràticament). Sobtadament en pocs anys el Regne Unit va esdevenir un modest país insular amb gravíssims problemes socials i econòmics. Es van arruinar. Amb el dramàtic resultat de l’elecció recent dirigida per Boris Johnson per tal d’assolir el Brexit, a més del seu èxit personal, tres nacions encloses al Regne Unit podrien donar el pit.

Els llenguatges gaèlics o cèltics

Són llengües indoeuropees reconegudes per la UE. Famoses per ser tan difícils d’aprendre i pronunciar, n’hi ha unes quantes, però hom pot simplificar:

1) El Gaèlic parlat per sectors de la població irlandesa es lingüísticament similar al gaèlic parlat al nord de l’Escòcia. Tinc entès que es poden entendre mútuament, però tant si poden com si no, en els ulls d’un lingüista son la mateixa llengua.

2) Al país de Gales, en canvi, parlen un gaèlic dràsticament diferent i molt antic.

No obstant el grau de penetració variable, sovint modest,  amb l’anglès ja son tres idiomes diferents.

Escòcia

Els admirats bons amics escocesos ja donen per fet que d’aquí poc temps repetiran el referèndum i molts observadors creuen que podrien  guanyar. Ells volen quedar-se la Unió Europea, no obstant ser obligats a sortir-se’n ara degut al Brexit imminent. Quan intentin entrar tots sols, sense Regne Unit,  seran tractats igual com vam haver de patir els Catalans? Ja ho veurem. Jo crec que serien ben rebuts si el cas es presentés.

Irlanda del Nord

La frontera tan especial que separa la República Irlandesa de l’Ulster ha estat sempre el problema més greu i important del Brexit. Si Johnson fa un mal pas, la violència podria ressorgir. Cal recordar que els Catòlics del Nord tenen dret a votar com si visquessin a la República i envien diputats triats per ells al Parlament de Dublín i a ningú se li ha acudit dir que això sigui unconstitucional. La situació tràgica amb la violència de la IRA Provisional liderada per Gerry Adams que existia i que el mediador nord-americà Mitchell va aconseguir resoldre amb el Pacte del Divendres Sant, ha canviat molt. Els unionistes s’han mig ensorrat i perdut la majoria i ja fa anys que degut a la confrontació no poden o volen formar govern. En canvi els Catòlics son més nombrosos i poderosos que mai. El referèndum que ells voldrien no seria per fer-se independents sinó per unir-se amb la República Irlandesa, unificant la illa després de segles de lluita.

Gales

La gent en sap poc. Jo recomanaria els interessats l’episodi sisè de la tercera temporada de la sèrie de Netflix  La Corona. La reina envia el seu fill i hereu Carles a Gales per ser proclamat oficialment Príncep de Gales. Però la reina no ho fa pas estil espanyol. Mana a Carles anar primer a una universitat galesa a estudiar la llengua i fer el discurs ceremonial davant tot el govern britànic i el poble local televisat exclusivament en llengua galesa. Aquí en canvi, el príncep de Girona no es va dignar. Van triar de mestre per a Carles un professor que era republicà i fortament Nacionalista. Sense dir res, Carles va parlar amb la gent, es va informar i afegí al discurs expressions de simpatia pel poble galès que patia per no tenir autoritat per fer com els ciutadans voldrien per ser mestres del seu destí. Els nacionalistes acaben de guanyar fa unes setmanes amb bona majoria. Cal afegir no obstant que fins ara no han dit res d’independència, però  ja veurem com es prenen la situació si els Escocesos trenquen amb el Regne Unit.

Tot això son coses que cal anar seguint amb interès. En qualsevol cas, el Govern britànic no té les eines meravelloses „constitucionals“ de les que disfrutaven Rajoy i Sánchez, el seu company del PSOE, quan es van posar d’acord sense objeccions per suprimir els drets civils de 9 milions de ciutadans i empresonar uns quants dels nostres millors polítics. I fins ara el PSOE no ha millorat res ni demanat perdó i aconseguirà quedar-se a la Moncloa sense pagar lloguer.

Desitjant un Bon i Millor Any per a tothom us saluda des de Washington DC el vostre

Joan Gil

Tags: Anglaterra, BREXIT, Gales, Irlanda del Nord, llengua gaèlica, Regne Unit

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

Tags: Alcalde de Nova York, Donald Trump, Donna Hanover, Rudi Giuliani, torres bessones, Ucraïna

En 1944 després de 12 anys al poder, el gran President Franklin Delano Roosevelt acabava de ser reelegit per quarta vegada (cosa actualment no permesa). Fou potser el President més progressiu i d’esquerres que hi ha hagut mai i de fet ja estava guanyant la Guerra Mundial. El problema és que tothom veia que s’estava morint, cosa que va passar en 1945. La fi d’un home que havia manat per 12 anys havia de causar problemes i enrenou polític i així va ser.

El propòsit d’aquest apunt és traduir un comentari que va fer en aquella ocasió un gran jutge i constitucionalista anomenat Learned Hand parlant a un mítin polític al Central Park. Primer en l’anglès original, després en català:

“I often wonder whether we do not rest our hopes too much upon constitutions, upon laws and upon courts. Believe me, these are false hopes. Liberty lies in the hearts on men and women.When it dies there, no constitution, no law and no court can save it. No constitution, no law, no court, can ever do much to save it”

”Em pregunto sovint si no confiem massa en constitucions, lleis i jutges. Creieu-me, això son esperances falses. La llibertat viu als cors dels homes i les dones. Quan és aquí on mor, cap constitució, cap llei i cap jutge pot salvar-la. Cap constitució, cap llei, cap tribunal pot fer gran cosa per salvar-la”

Ho dic pensant en els Catalans que ara semblen disposats a fer President a un home com Sánchez. Hi ha llibertat al seu cor, com n’hi ha al nostre? S’ha llegit de debò la vuitena constitució espanyola? No va aprovar ell també sense reserves amb el 155 la supressió de drets civils de vuit milions de ciutadans? No ha fet maltractar ciutadans pel carrer? ,Ha sentit algú parlar d’una altra constitució al món lliure que prohibexi l’exercici dels drets civils i l’ocupació indefinida d’una part del país o que permeti detinguts polítics? Els “constitucionalistes” volen una altra cosa molt diferent : l’assimilació de Catalunya dintre de l’estat de Gran Castella i la supressió de la nostra personalitat. De constitucionalisme res. Si de cas, jo en seria de la setena constitució que va establir la II República.

Aquest que negocien a Madrid allò que és innegociable es pensen que obriran els cors dels acòlits del PSOE a la llibertat, o a l’inrevés? I qui explicarà als espanyols què vol dir la paraula llibertat, que ells ni tan sols coneixen?

Joan Gil

Tags: Constitució espanyola, Franklin, Llibertat, Presos Polítics

Hom parla sovint de l’escalfament global al nord, on vivim, però ja molts han notat que  darrere la situació política principal que causa tants problemes migratoris, hi ha un rerefons de patiment econòmic degut a la sequera que cada vegada es nota més.

Zimbabwe es un estat extraordinàriament gran en una situació política i econòmica dolenta, en part deguda a la politica desastrosa, violència i corrupció del President Robert Mugabe, mort fa unes setmanes. Molts ciutadans han intentat fugir als estats veïns, sobretot Sud-Africa, on son mal rebuts. Mugabe era l’home que havia reeixit en transformar l’antiga Rhodesia del Sud racista, semi-feixista i supremacista amb capital a Salisbury, en la moderna Zimbabwe, relativament multinacional, amb capital a Harare. Com tants altres polítics, Mugabe, un cop al poder, va fer la transformació retrògrada de papallona a lleig gripau durant el seu mandat interminable. Va arribar a dir en públic que Zimbabwe era seva.

Les cataractes Victoria (Victoria Falls)

Son (o eren) una de les grans meravelles del món. La seva existència és deguda a una mena de defecte geològic probablement tectònic que en un lloc (exactament a la frontera entre Zimbabwe i Zàmbia) obre una mena de fossar longitudinal de gran profunditat i llargària (un quilòmetre) situat de tal forma que talla el flux d’un gran riu. Aquest riu, dintre encara de Zimbabwe, s’obre formant una mena de delta de poca profunditat amb illes i aboca tota l’aigua al fossar com aigua vessant d’un got. L’aigua es recull al fons i resumeix el curs del riu cap a Zàmbia havent superat una mena de cascada doble. En temps normals mesura un quilometre sencer amb un cabdal enorme. Els indígenes en deien una boira (d’aigua) que fa soroll. Fou “descoberta” (com Colom va “descobrir” Amèrica) per un predicador anomenat Livingstone que la va batejar en honor de la Reina Victòria, encara que ja tenia un nom que no interessava a Livingstone.

Problema? Degut a la falta d’aigua, el cabdal està tan greument reduït, que la caiguda d’aigua ha quedat limitada a alguns llocs, enlloc de ser continua en llarg del qm,  i se’n veu poca al fons. En el moment de la independència la necessitat modesta d’electricitat del país quedava ben satisfeta per unes quantes centrals hidroelèctriques, però en l’actualitat els llacs estan al 10% de capacitat i ja no es pot produir tota l’energia que cal. Prou feina tenen irrigant les granges i fins i tot subministrant la població.

Els elefants

N’hi ha molts a un parc natural enorme. A molts llocs d’Àfrica, els elefants han decaigut degut als caçadors tant furtius com legals, però això no ha arribat a passar mai a Zimbabwe que no obstant les circumstàncies segueix gaudint un ramat d’uns 40,000 elefants.

Molts, tant governs com les Nacions Unides, han insistit en combatre els lladres furtius. Ja s’entén que aquests criminals ho fan pels diners però almenys es juguen la vida i molts acaben  a la presó. En canvi sembla molt difícil justificar allò que fan els multimilionaris que gaudeixen matant-los, i n’estan orgullosos. Una bèstia tan gran i maca que no fa mal a ningú! Ara fa uns anys, un senyor nomenat rei per un dictador feixista volia matar-ne un, quan fou aturat en sec i exposat al públic.

Aquests elefants s’estan morint de set i fam, fins al punt extrem que els cuidadors han de dur aigua i menjar al parc. Així i tot els animals semblen molt prims i afeblits i hom troba cadàvers d’elefants molt joves morts a llocs inesperats. Abans els elefants eren besties simpàtiques i els guàrdies no tenien problemes, però ara semblen agressius i perillosos. Encara pitjor: a alguns llocs del parc hi viu gent pobre que cultiven la terra. Darrerament elefants famèlics han entrat al conreu per menjar o destrossar la collita. No saben què fer.

Què ha de fer el govern?

La informació d’aquest apunt prové d’un programa recent de la sèries Hard Talk de la televisió BBCWorld, que acabava amb una entrevista del temible presentador amb el Ministre de Protecció Ambiental de Zimbabwe. El Sr Ministre feia bons pronòstics cauciosos del futur però el periodista l’empenyia contra la paret: No teniu cap energia, el clima empitjora, què voleu fer? El Ministre respongué que ells anaven a fer centrals basades en el vent i l’energia solar. Però el periodista no el va deixar escapar. I centrals tèrmiques de carboni, què? Resulta que ja ho diuen tots els diaris. El Ministre va confessar: si senyor, perquè tenim carbó i ens fa molta falta. I l’escalfament climàtic, què? A nosaltres ens ho dieu no obstant que nosaltres nomes produïm contaminació atmosfèrica mínima? Ens hauríem de privar d’electricitat per no empitjorar els problemes dels països rics? Nosaltres som culpables només d’una contaminació mínima que no causa problemes.

Què respondria el lector? Tenen dret a Zimbabwe a construir noves centrals de carboni?

Joan Gil

Tags: Coal mining, Elefants, Global warming, Robert Mugabe, Victoria Falls, Zimbabwe

Tothom ho va veure i sentir fa poc : el Sr Sánchez s’havia equivocat, creient que els fiscals estaven sotmesos a la seva autoritat. Havia dit el contrari poc abans demanant crèdit per la monstruosa repetició de les ordres de detenció europees contra els nostres exiliats. I a la TV fins i tot havia somrigut, orgullós. Després algú li va dir que calia corregir-se, perquè els fiscals eren independents (gran sorpresa), i ho va fer.

Va descobrir el resident de la Moncloa que els fiscals teòricament son independents abans o després d’obtenir les sentències d’empresonament contra els nostres presos polítics i les euroordres? Hi ha algun que s’ho cregui de debò que ell no mana res als seus subalterns? No obstant ser Catalunya el seu problema principal, en parla com a amo colonial sense molestar-se a discutir-ho abans amb els seus subalterns fidelíssims a Catalunya. Té certa semblança amb Rajoy. Tot ho  vol decidir ell tot sol.

 Nomenament de Fiscals i Jutges

Hi ha una diferència molt considerable entre tots dos, perquè els jutges un cop triats sí que son independents mentre que els fiscals queden fatalment sotmesos als seus superiors que sovint els poden utilitzar per motivacions polítiques inconfessables. Triar un jutge en canvi és com disparar un coet de focs artificials encenent la metxa. Ja ni cal ni s’hi pot fer res més. Triat per la seva natura i inclinacions, el coet pujarà en la direcció que vol, farà jocs artificials i alguna vegada caurà a terra fent mal a algú o calant foc. És així com es reconeix si ha estat ben o mal triat. Els del PP i PSOE saben o esperen  com acabarà.

Hi ha hagut sempre discussions sobre el millor mètode de triar jutges. Als Estats de la Unió Nord-americana tant els jutges com els fiscals son triats de llistes de partit (sovint amb candidatures úniques i concertades) pel poble votant durant eleccions generals, sovint cada quatre anys, cosa que els fa sensibles a l’opinió popular. Els fiscals i fins i tot el Ministre de Justícia de l’Estat (“Attorney General“) son elegits a tots els Estats que jo conec també al  mateix temps , i el Governador  ni tria ni els poc tocar. Amb els Federals és diferent: El Ministre de Justícia dels EUA (“Attorney General, sovint anomenat “el General“) és triat pel President però ha de ser confirmat pel Senat (no per la Cambra de Representants) després d’una examinació i debat públics. Els jutges federals, inclosos els Suprems, igual: han de ser confirmats (i poden ser destituïts) només pel Senat, altrament estan nomenats per tota la vida. Els fiscals federals son triats en canvi només pel “General“.  Esdevenir Federal Attorney for the Southern District of New York, que vol dir Fiscal Federal per la ciutat de Nova York, és potser el càrrec més important al que pot aspirar un advocat americà (degut a la Màfia, Wall Street, financers i supermilionaris locals) i en general es substituït per cada nou General o Administració federal.

Dir que tot això no té res a veure amb la política, només fa riure, però és molt diferent de com van les coses a Espanya perquè les qualificacions dels candidats estan sotmeses a escrutini públic i sovint a discussió  i la desició final la fa el Senat en públic.  Hi ha jutges conservadors i progressius, però tots respecten la llei. I sobretot, son gent de prestigi provat i no han estat triats en secret pel partit governant.

Per entendre el problema dels fiscals, cal estudiar sèries televisives nord-americanes

N’hi ha hagut moltes i molt bones (però no totes) que ho ensenyen clarament. No sé si hom les ha vist a Catalunya ni amb quins noms traduïts. Jo anomenaria Hill Street Blues, NYPD Blues, Blue Bloods i sobretot la immortal Law and Order. A  Billions l’Attorney General dels EUA i el Fiscal Federal de Nova York es passen episodis  conspirant per ficar l’altre a la presó.

També hi ha films que tracten bé del tema i ara que fan tants programes ensenyant crims verdaders, alguns expliquen la situació dels fiscals. Oi que a Espanya no fan films d’aquests?

Els fiscals per descomptat, com els metges, estan obligats a complir la llei però aquí s’acaba la similitud. Els fiscals assistents que fan la feina han de demanar permís i  explicar quines intencions tenen al Fiscal elegit pel poble que aviat s’haurà de presentar a la reelecció i probablement té opinions personals sobre incidents públics que han sortit als diaris i com pot ser vist pels votants. Rep pressions de gent poderosa amb la que es tracta i que podrien retirar diners necessitats per la reelecció o fer aparèixer articles desfavorables als diaris. Sovint els assistents interpreten la llei o la Constitució de forma diferent, sense la unanimitat sospitosa dels constitucionalistes espanyols. N’hi ha que han estat avisats per un jutge sobre quines coses ell tolera o no. Però sobretot els fiscals tenen discreció, que vol dir que alguna vegada poden triar què volen fer. La raó més freqüent per no voler processar és que els sembla que no tenen prou proves per convèncer el jurat o que els seus testimonis no son dignes de crèdit, O que el resultat podria ser injust o excessiu. I si no es poden negar a processar, poden aflujar, reduint la seva càrrega i llenguatge contra els acusats.

I els polítics? A una de les darreres Blue Bloods, el Governador de Nova York es presenta a l’oficina de la fiscal Erin amb exigències. A més tant ella com el seu pare que és el cap de la policia pateixen trobades desagradables amb l’alcalde. Al darrer episodi el nou Alcalde de Nova York crida l’Erin per fer-li saber que el Fiscal de Manhattan  no li agrada (dona massa drets  als criminals) i que vol que es presenti ella a la propera elecció per substituir  el seu cap. I tractar amb gent elegida i rica es sempre difícil i perillós. I sovint es preocupen molt de la premsa, que vol dir de les opinions del poble votant.

Però el que no hi ha es un governant únic donant ordres directes d’escriure euroordres de detenció contra adversaris polítics i probablement la majoria de fiscals o jutges americans s’hi negarien o dimitirien i ho farien públic. Hom pot sobreviure i treballar molt bé en un ambient subjecte to moltes influencies i autoritats (com Andorra amb els dos co-prínceps) però sembla impossible resistir les ordres d’un sol home com Franco o Hitler, o com qui estigui a la Moncloa.

Joan Gil

Tags: Autonomia dels fiscals, Eleccio dels jutges, Euroordres, Independència judicial, Pedro Sánchez

Com a exemple del que vull dir, voldria exposar una curiositat sobre el President Donald Trump. A diferència de presidents previs, és un home groller que insulta i menteix sense escrúpols, un llibertí que ha pagat moltes vegades a dones per fer-les callar, un individu que es pensa ser el dictador de tot el món i estar per damunt i fora de la Constitució, un home de negocis que explota la seva posició per fer diners, un ximple que afavoreix el supremacisme blanc de caire semi-feixista. Oi que caldria fer fora i potser empresonar un home així? Doncs totes les estadístiques des de fa dos anys ensenyen exactament el mateix: un 49% dels ciutadans estan contra ell, un 41 a favor i això no canvia faci el que faci. Perquè? Trump deu la seva elecció al vot gairebé unànime de la classe obrera nord-americana i dels agricultors pobres, gent poc educada que troba un home fort, arrogant, que sap com tractar dones, i desagradable, capaç de parlar com vol, al front d’una economia forta, admirable. Probablement perdria a l’elecció per vots individuals però degut al Col·legi Electoral (cada Estat té tants vots com representants al Congrés) podria ser reelegit fàcilment.

Lenta Millora de la Classe Obrera

Molts que parlen del Marxisme obliden en quines condicions tam horroroses, ja inexistents, nasqué a l’Europa Occidental i després als EUA. El tractament dels treballadors era inhumà i brutal: 12 hores de feina al dia, en algun cas 7 dies a la setmana, sous mínims que no alimentaven una família. Si volien calefacció, havien de dur el carbó. La policia era brutal contra gent que protestava. Cap protecció contra accidents (molt freqüents), cap ajut social fora de la caritat, cap vacança, cap dia lliure per malaltia, cap protecció contra comiats arbitraris. El Marxisme abraçat pels partits socialistes, anarquistes i després comunistes, oferia una lluita organitzada, una promesa digne de crèdit que no va reeixir mai del tot però va acabar fent por als governs i la burgesia.

Les classes dominants van anar aprenent la lliçó. Una discussion entre economistes al segle XIX era per quina raó calia pagar un sou als treballadors. La resposta més popular  era que calia pagar només prou perquè no es morissin de fam, que seria contraproduent però no reconeixien cap dret a res més. No feia cap falta ser així de brutal per guanyar diners i el perill social i polític que s’estava alçant era amenaçador. Cap al temps de la Primera Guerra Mundial les coses havien començat a millorar. Una excepció notable fou Rússia, dominada per un sistema feudal cruel que acabava d’enderrocar i empresonar el Tsar i establert un sistema parlamentari liberal de govern més o menys elegit amb vots que no servia de res ni havia acabat amb la fam i la misèria ni restaurat l’ordre. Durant la Guerra Mundial, gent treballadora que literalment es moria de fam o es moria d’un tret al front, sense provisions desesperada i sense direcció o programa sortí a carrer completament desorganitzada el Febrer de 1917 a fer la primera revolució social de temps moderns. Van establir un Soviet (assemblea) que es reunia al mateix edifici que la Duma liberal, amb la que tècnicament compartia el poder, els membres de la qual només s’insultaven i escridissaven sense aconseguir res.  Tenien molts dirigents, grups i grupets, (que s’entretenien discuting per hores propostes als diaris per arreglar-ho tot), i entre ells hi havia els autoanomenats bolxevics. El caos, la repressió feudal, sempre antisemítica, fam i desordre que van seguir la Revolució de Febrer eren impossibles. Entre els revolucionaris només un home anomenat Lenin, amb una visió pròpia del marxisme semblava saber de què parlava i què calia fer i l‘Octubre d’aquell mateix any va prendre molt fàcilment el poder a Sant Petersburg.

A la resta del món, l’evolució i camins cap a la millora serien molt diferents. Una bombolla econòmica al final de la Segona Guerra Mundial va dur alguna legislació social però sobretot va millorar els ingressos dels treballadors, molts dels quals finalment van acabar amb diners a la butxaca. Els empresaris i el govern acceptaven que els treballadors formaven una unitat amb els propietaris i els clients i que els beneficis dels bons resultats havien de rajar sobre tots tres. Perquè necessitaven socialistes? Aquests partits van començar l’evolució cap al centre i la dreta per esdevenir grups polítics amb poques preocupacions socials. I van deixar de ser marxistes, perquè aquest programa revolucionari, sempre violent, ja ni atreia ni era factible, ni necessari. Evidentment els treballadors occidentals vivien millor que els russos.

La Classe Obrera entre Guerres comença a votar pel Feixisme

Hitler, Mussolini… on haurien arribat sense el suport massiu dels treballadors que van enganyar?

El Partir hitlerià s’anomenava oficialment Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. Una de les veritats i fets socials que han arribat fins als nostres dies, és que la gent treballadora viu a barris on troben poca esperança de millora i reben una educació limitada, que els permet acceptar sense anàlisi disbarats proposats per un líder fort, bon orador i popular (un macho com diuen els espanyols). Calia ensorrar tot el règim existent i començar de nou, calia passar comptes amb els francesos que havien derrotat injustament Alemanya, calia eliminar els enemics interns traïdors a la pàtria, restaurar la supremacia i destí de l’home blanc, acabar amb els jueus que no havien estat mai alemanys i volien dominar el món, disciplina, re-armament i orgull nacional! Com ara als Trompistes, tot això semblava bé a la gent i Hitler no va tenir oposició excepte pels adversaris socialistes i comunistes que estava ficant als primers camps de concentració.

El suport a Hitler va pagar molt bé, i els treballadors alemanys se’n van aprofitar moltíssim: millores a la feina, sous decents, centres de vacances i vaixells transatlàntics per a ells sols que fins aquell moment només els rics s’han havien pogut permetre. El poble alemany havia millorat i la classe obrera emmetzinada pel feixisme fou per una estona la més rica i feliç (i cruel) d’Europa. Durant els viatges i vacances sovint havien d’atendre discursos i tallers adoctrinants patriòtics i si algú feia mala cara, homes de la GESTAPO se’n encarregaven. Contra els jueus feien l’argument inconcebible que en el regne animal i al mar, els peixos grans es mengen sempre els petits i que això hauria de ser igual amb els homes. El més fort acaba guanyant sempre. Poc abans de la guerra va prometre un Volkswagen nou a tots els ciutadans. Amb això Hitler va gaudir el suport gairebé total i incondicional del seu poble, guanyat amb mentides i aliances amb la classe financerament aristocràtica. Tenia un país fort i unit entusiasmat per la guerra que s’acostava. No va explicar res dels assassinats en massa que planejava, la guerra brutal i la quasi destrucció final del poble alemany.

I ara com voten els Treballadors?

No els sembla que puguin treure gran cosa dels socialistes actuals i prefereixen els moviments neofeixistes i populistes de dreta europeus, Vox a Espanya,  que tenen una base obrera fortíssima i molt fidel, com la del multimilionari Trump. L’estil del pensament d’extrema dreta és clar, patriòtic i atractiu i estan sempre contra la corrupció (fins que pugen al poder). Els socialistes comptaven sempre amb els joves intel·lectuals i la classe mitjana progressiva, però tenen aquest suport encara? Semblen més aviat una variant moderada de la Dreta.

Totes les enquestes senyalen que els progressius dels nostres dies es concentren entre el joves que s’interessen pel canvi climàtic, la igualtat racial, lluita contra els salaris extravagants dels dirigents, el dret a la manifestació i la democràcia (s’anomenen Verds o fan moviments populistes d’esquerres) i als EUA a més per la lluita contra la proliferació d’armes al carrer.

I és per això que quan Sánchez després de l’inesperat absurd funeral d’estat a la mòmia del Valle, va declarar que contribuiria a la reconciliació a molts ens va semblar que es referia al PP amb qui voldria formar un aliança, posat que tots dos comparteixen l’anticatalanisme i molts programes polítics. Els votants de tots dos són molt semblants.

Joan Gil

Tags: Obeers i Neofeixistes, Revolucio social, Socialisme, Socialistes

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Precondicions que ho bloquegen tot

Les precondicions dels poderosos son l’eina més popular que hi ha per evitar negociacions fent creure al públic que son els altres els qui es neguen. A l’escena internacional, el mestre de les precondicions es probablement en Netanyahu a Israel que per molts anys les ha utilitzat per no haver de negociar amb els Palestins. Acceptar les precondicions seria l’equivalent d’agenollar-se davant Netanyahu acceptant-lo tot sense dret a negociar res que fos important. Ara aquí el PSOE com abans el PP també ho fan: que sí, que estan disposats a negociar amb els Catalans però només dintre el marc de la Constitució i la legalitat vigent. Altrament dit, es podrien trobar certs representants a algun bar de Madrid per beure una cervesa i mirar un partit del Barça. En canvi, el problema polític català de fons, l’autodeterminació i els presos polítics no podrien ni tan sols ser mencionats, perquè Espanya ja ho té resolt. Conclusió? Aquests Catalans son tossuts i es neguen a discutir com nosaltres oferim. L’altra enganyifa es la acusació constant de violència, fins i tot contra la seva Guardia Civil sempre tan pacífica. Repetint molt una mentida, molta gent acaba creient-s’ho, com ja fan els seus diaris.

Per les seves obres els coneixereu

Potser algú reconeix el títol. Es allò que Jesús de Natzaret respongué quan li van preguntar com es pot saber si un profeta és bo o dolent. Jo hi he cregut sempre. Mireu què ha fet Espanya en el cas de Catalunya els anys d’ençà de la Dictadura i decidireu si la seva acció fou bona i justa o tot el contrari.

Durant la Transició va semblar per un moment com si gent de seny volguessin obrir la porta a una relació entre Catalunya i Espanya que no ha existit per tres segles. Les il·lusions no durarien gaire. Tot va començar amb la redacció de la Constitució. Al Comitè que la va escriure, molt vigilat per autoritats fosques no declarades des de Madrid, seien dos bons Catalans però els van prohibir referir-se a Catalunya com una nació ni escriure res en aquesta direcció. Hi van afegir intencionalment la frase sobre la sagrada unitat nacional que tant exhibeixen contra el nostre país, sabent molt bé què significava. Però  l’ambient del temps era eufòric. Si apareixia un problema, en parlarien i tot es resoldria. Aquesta Constitució fou intencionalment anti-Catalana des d’abans de nàixer. La Constitució no passa de ser una llei asseguda a un tro molt alt per satisfer els desitjos dels autors. Aquesta llei, en general un llistat de llibertats i drets, mai de prohibicions, substitueix l’autoritat que els antics reis absolutistes exercien. Ara les relacions amb el govern i les llibertats estan garantides per escrit enlloc d’estar sotmeses a la voluntat arbitrària I variable del monarca. Però ja no hi ha rei de debò i la Constitució és només una llei que pot ser alterada, com qualsevol altra, quan convé. No pas, evidentment, si la fan servir per represaliar milions de bons ciutadans que protesten a casa seva. Una altra invenció extra constitucional malvolent fou el Café Para Todos, que sembla haver emocionat i engrescat tants polítics provincials sense futur que, enlluernats, només volien tot allò que els Catalans teníem sense ni tan sols entendre de què parlaven ni voler exercir les competències que el Gobierno els obligava a acceptar. Molts que no haurien passat mai de ser membres d’una Diputació provincial o un ajuntament petit, esdevenien Presidentes importantíssims amb parlaments, cotxe, personal i govern propis amb els que no havien ni somniat. Nomes calia afegir-se a la política anti-catalana i ja els servien cafè.

I el paper de Jordi Pujol? Aquest home, sens dubte un dels personatges més importants de la nostra història contemporània, fou sempre un unionista i catalanista, que només demanava un Estatut que satisfés les necessitats del país. Mirant-s’ho com hom vulgui, si els espanyols es volien quedar amb la colònia catalana per sempre, en Pujol era l’interlocutor perfecte. Enlloc d’això, fou Pujol qui rebé després de l’intent de cop de Tejero, la telefonada del Presidente explicant que en la nova situació no es podrien mantenir totes les (poques) promeses fetes a Catalunya. Era culpa nostra? No sols es van negar a parlar seriosament amb Pujol, sinó que el van subjectar a insults grollers, humiliacions i mentides, sovint fent-lo passar per independentista. L’única cosa que en va treure per haver mantingut l’Aznar al poder per tota una legislatura, van ser els Mossos, no obstant haver mantingut l’Aznar al poder. Ara es veu que els volen prendre.

Un dia el Parlament de Catalunya es va despertar considerant un nou Estatut bastant satisfactori. Durant aquell temps l’Ernest Maragall, únic home del PSC verdaderament catalanista, fou destituït per Zapatero i substituït per l’andalús Montilla. Havien arribat a amenaçar-lo amb la creació d’un altre PSOE català abans de l’elecció si gosava fer certes coses.  En qualsevol cas la mort tan prematura de Josep Belloch faria impossible la creació d’un partit socialista català, i la seva agrupació regional, el PSC, molt espanyolista i de centre dreta, que havia tingut un grup parlamentari propi a Madrid, fou poc a poc transformat i reduït a una dependència insignificant que no seria ni tan sols consultada en afers catalans.

No volien tolerar a Madrid l’Estatut progressiu pel que els Catalans havien votat i Rajoy va portar-lo, ple de confiança justificada, al TC, on els jutges presidits per la Sra Casas el van no sols destruir sinó que van escriure que era la fi, que l’Estatut no podia ser millorat més enllà de les poques coses que ella havia tolerat. Aquesta sentència va posar en marxa l’independentisme que fins aquell moment havia estat una força relativament fluixa.

No escric res més, perquè la resta tothom la coneix i ha vist les manis pacifiques, la judicialització de la política, els empresonaments arbitraris de bons polítics, la pujada de to dels insults diaris, el foc i petits brots d’una violència que no necessitem per res.

El “gerifalte” Sánchez

No vull anomenar Sánchez Caudillo com la mòmia del Valle de los Caídos, perquè no és pas un feixista. M’he recordat de la paraula gerifalte que els Diarios Hablados  de RNE de migdia i el vespre durant la Dictadura utilitzaven per referir-se a polítics o governants estrangers hostils, que n’hi havia molts. Gerifalte no és gens insultant i en bon Castellà simplement designa una personalitat destacada. Però els del Diario Hablado ho feien sonar de forma despectiva, com si fos un insult, que no n’és.

El Gerifalte Sánchez és una personalitat curiosa amb pocs escrúpols i molta empenta. La seva carrera després de ser defenestrat del PSOE per Susana Díaz i donat per mort, i el seu retorn gloriós ho proven. Probablement és l’home més dominant i autoritari mai experimentat pel seu partit. La cosa més extraordinària que al meu parer ha fet, fou entrar a la Moncloa per afegir-se a Rajoy incondicionalment en suport del 155, sense consultar ningú ni pensar-s’ho. Era la supressió dels drets civils i constitucionals dels 7.5 milions de Catalans, alguns d’ells votants fidels del seu partit. Sens dubte en aquell moment el famós PPSOE, sovint sospitat i mencionat, fou creat oficialment, va veure el llum del dia i esdevingué  públic. I podria ser que continués com una aliança permanent al Gobierno sota la presidència del Gerifalte després de l’elecció. Tot depèn de si el sistema li dona prou vots per quedar-se a la Moncloa per molts anys. Vots, la cosa més important que hi ha al món. L’única potser.

Tot plegat, oi que sembla que ja n’hi ha prou d’una història de lluita política que ha destrossat la poca reputació que tenia Espanya al món, i que ja ha durat segles sense canvis i fet patir injustícia i persecució a molta gent. Tant Espanya com Catalunya ens podríem haver lliurat d’un problema que ens priva tenir relacions bilaterals amistoses i té aspectes jurídics, polítics i econòmics altrament insolubles sense bona voluntat. Espanya no en treu res de seguir així.

Com ha d’acabar tot això sense negociacions, Gerifalte?

Joan Gil

Tags: Historia de l'independentisme, independència, Pedro Sánchez, Precondicions, TC

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt

Alguns quedem que encara recordem l’activisme pro-europeu de certes agrupacions catalanes ciutadanes desesperades per la dictadura franquista que no acabava: Europa era la llumenera gloriosa i democràtica que ens trauria del nostre patiment i ens asseguraria per sempre més la llibertat, prosperitat i justícia, perquè els països de prestigi firmants, de molt historial  (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia) defensarien els valors europeus dels que tant esperàvem els Catalans. No ens van dir mai la veritat: es tractava de fundar una Confederació neoliberal i globalitzadora preparada per apartar el Socialisme de l’esquerra i exercir un control ferm sobre tots els països membres, sempre sota el paraigua dels Estats Units d’Amèrica. Ho han aconseguit plenament.

Les Explicacions de Neil Davidson publicades a New Politics (2019)

Neil Davidson és un professor a la Universitat de Glasgow, ja conegut pel llibre We Cannot Escape History (Haymarket Books 2015) que fa poc va donar una entrevista il·luminant a la Revista New Politics, recentment recollida en part a un Harper’s Magazine.

Davidson ens recorda que la UE fou desenvolupada lentament després de la Segona Guerra Mundial per quatre raons principals:

1) França, després de patir tres guerres contra Alemanya amb milions de morts en menys d’un segle, ja en tenia prou, i va voler establir regles que separessin la competició militar i geopolítica de l’economia. Amics amb interessos comuns col·laboren i no fan guerres.

2) Els EUA desitjaven un complement polític al seu project militar de la NATO, cosa que Davidson veu com un desenvolupament imperialista. La NATO està sempre sota autoritat americana i el projecte d’un exèrcit europeu va desaparèixer misteriosament. Trump pot venir i esbroncar tots els caps de govern europeus.

3) El gran objectiu dels fundadors de la Unió era desterrar per sempre qualsevol forma de proteccionisme del sòl europeu, refermant globalització per sempre més. Contra més països en seguissin membres, millor. Valors europeus i democràcia com a requisit? I ara!

4) La UE fou desenvolupada durant un període de boom econòmic sense precedent que va seguir la Guerra Mundial. El capital necessitava una expansió més enllà de les fronteres nacionals. La fi de la colonització africana en aquells moments, ho feia encara més urgent.

Tots els objectius van ser assolits plenament I segueixen en actiu. I de democràcia i dels famosos valors europeus ja no parla ningú. Davidson ens recorda el “federalisme interestatal” proposat pel famós economista Friedrich A. Hayek, sovint considerat un dels pares del neoliberalisme, en 1939, que ara es veu totalment realitzat en la UE. Hayek proposava que l’activitat econòmica havia de ser governada per un grup de buròcrates no elegits, sense que polítics i ciutadans enrabiats s’hi poguessin oposar. La UE és exactament així: els òrgans que corresponen a la ideologia visionària de Hayek són la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Banc Central i el Tribunal de Justícia, tots ells completament fora i pel damunt de controls polítics, cívics o governamentals. Hi ha el Parlament que sí que és elegit, només que gairebé no té autoritat. No poden aprovar lleis que no hagin estat proposades per la Comissió i tota la legislació ha de ser confirmada pel Consell d’Europa format per tots els caps d’estat, sempre obedients a Alemanya i França.

Brexit

Els gran capitalistes britànics havien estat incondicionalment a favor de la UE i tot allò que representa, però el Partit Conservador està ple de petits capitalistes individuals que no ho tenien gens clar i per això es van inclinar pel Brexit. De la mateixa forma que hi ha gent progressiva molt diferent al món, també passa el mateix amb la dreta Conservadora i aquestes discussions acaben presentades al públic, on el Brexit es va barrejar amb moltes coses, com ara la immigració.

La Unió s’ho prengué molt malament, perquè hi havia altres països on també se’n parlava i va decidir escarmentar i donar una lliçó als britànics. La negociació va esdevenir dificilíssima, gairebé impossible. Degut al record de la tragèdia política d’Irlanda del Nord, el Regne Unit havia de preservar la frontera oberta entre l’Ulster i Irlanda, perquè ho havia firmat amb la República Irlandesa i per por d’un altre bany de sang. La condició de la UE, acceptada per Theresa May i que ells es neguen a canviar, seria que el Regne Unit quedaria dintre la unió duanera europea, cosa que de fet voldria dir que el país segueix dintre la UE i el Brexit no ha tingut lloc. Theresa May va proposar alternatives que els buròcrates de Brussel·les no van voler discutir. I com en Sánchez, es continuen negant a discutir res. Pel que fa al Brexit dur, sense acord, els europeus segueixen repetint per fer por que els britànics en pagarien les conseqüències, però de fet son els europeus, sobretot França, qui en tenen més por. Si Johnson ho fa, haurà de desenvolupar un sistema per mantenir la frontera irlandesa oberta, però Irlanda es un país feble sense veu i la UE li pot manar tancar la frontera. Els polítics no tenen res a dir.

Oi que tot això no ho expliquen be mai? Com en el cas del Brexit, la UE ens va tractar als Catalans tan malament per escarmentar als diferents grups amb projectes similars que hi ha a molts racons europeus. Ara entrarà en funcions una altra Comissió, però us heu preguntat qui els ha elegit? O amb quants països estan negociant l’admissió? Son tots els nous membres de la mateixa qualitat que el nostre Borrell? Pobre Catalunya si és d’aquests de qui hem d’esperar ajut!

Joan Gil

Tags: BREXIT, Friedrich Hayek, Irlanda, Neil Davidson, Ulster, Unió Europea