Els EUA són diferents

L’altre dia va aparèixer una gotera al meu sostre i vaig veure que l’aigua tocava un llum elèctric. Li vaig dir al treballador que allò era un perill. Noooo, em va respondre. Avui en dia l’electricitat està tan ben illada que es completament impossible que passi res. La resposta em va fer riure i un nom em va venir al cap: Damascus, un petit poble de 380 residents al centre de l’estat d’Arkansas a uns 80 qm de la capital Little Rock, en aquell moment en mans del Governador Bill Clinton, que per un miracle es va salvar, ell i mig estat d’Arkansas, de l’explosió nuclear més gran de la historia.

La dissuasió nuclear durant la Guerra Freda

Mentre que moltes parts del món van patir de guerres en representació dels EUA i de la Unió Soviètica (potser Vietnam fou la més horrorosa), aquestes dues superpotències no es van confrontar directament degut a l’existència de bombes atòmiques i míssils intercontinentals  que haurien assegurat la destrucció mútua immediata de totes dues. Hi havia armes nuclears a avions i submarins de locació desconeguda però sobretot hi havia ICBM (Intercontinental Ballistic Missiles) apuntats a objectius enemics mai identificats duent una bomba d’hidrogen, l’arma nuclear pitjor de totes. Als EUA hi havia 18 sitges (silos en Angles) contenint un Titan II míssil, una arma enorme, soterrat verticalment a la sitja amb una profunditat equivalent a 15 pisos i equipats amb una bomba d’hidrogen de 9 megatones, capaç de destruir un territori molt gran. La sitja era coberta per terra i no es podia reconèixer des de l’aire.

Un US Broken Arrow Accident té lloc a Damascus AK

US Broken Arrow és la designació d’accidents de qualsevol país amb significat nuclear no causats per l’enemic o en acció militar (fletxa trencada). Per veure què va passar traslladeu-vos sisplau a un lloc rural amb pocs residents a 5 qm del centre de Damascus on un desastre va tenir lloc entre el 18 de Setembre de 1980 entre les 6:30 de la tarda i la matinada del 19 a les 3:00.

En aquell moment s’estava celebrant una festa entre els militars; Bill Clinton, el Senador Ted Kennedy i altres polítics prominents hi eren i van ser evacuats immediatament. Perquè va passar? Potser un error tecnològic o de computer? Una equivocació a la sala de control? Una falsa alarma? Res d’això: fou causat per una badada d’un treballador de poca importància.

El coet Titan II havia de ser mantingut periòdicament i cal saber que en aquell temps el combustible que utilitzava era líquid (ara és sempre sòlid), però molt especial: consistia de combustible i un gas oxidant mantingut a tancs separats. Tenien la propietat que explotaven tots sols encenent el propulsor quan es posaven en contacte. El coet volava tot sol prement el botó.

El desastre el van causar dos homes de rang militar baix que anaven a comprovar i tornar a omplir els compartiments de l’oxidant, a la part més baixa del míssil. Resulta que els militars tenien llibres amb instruccions per a tot. Per obrir la tapadora del tanc acabaven d’introduir un nou instrument anomenat clau dimanomònica (que jo tampoc sé què vol dir) per substituir el trinquet que s’havia utilitzat fins aquell moment. Els dos homes van entrar a la sitja per la part de dalt baixant entre el míssil i la paret en un ascensor mot estret tocant el coet, quan el treballador més jove de sobte va recordar que  s’havia descuidat la nova clau, que era obligatòria, al cotxe i que seria una llauna tornar a sortir per recollir-lo al cotxe. El treballador més gran va dir fatalment que no calia. Ell tenia el vell trinquet (un instrument d’un metre de longitud pesant uns deu quilos) i que ja l’havia fet servir moltes vegades.

De fet havia passat també moltes vegades que un instrument havia caigut entre la paret i el coet sense conseqüències, però aquest cop va acabar molt malament. Encara que les explicacions són confuses, sembla que van caure el trinquet i la tapa del tanc al mateix temps. Imagineu-vos dos articles metàl·lics de pes molt considerable caient potser d’una altitud  de 10 o 12 pisos. Una de les dues va rebotar al sol dirigint-se pel dret a la paret del tanc inferior de l’oxidant fent-hi un forat o escletxa. Immediatament el gas verd va començar a sortir, pujar i omplir la cavitat al voltant del coet. Un desastre ja inevitable havia començat.

Al comand hi havia per casualitat un lloctinent que tenia interessos tècnics i volia fer carrera i se sabia de memòria tots els manuals, una verdadera biblioteca, que ho cobrien tot. Fou ell qui va veure immediatament com les portes de l’infern s’acabaven d’obrir. El resum de la situació era clar: l’accident no estava previst i no hi havia absolutament res a fer. Ningú podia evitar que el combustible explotés i ningú podia estar segur que la bomba d’hidrogen no explotaria també.

La cadena de comand fou notificada: el coronel, un general, el Pentàgon, la Casa Blanca. A l’exterior tots els prominents van ser evacuats, així com els pocs agricultors que hi vivien. Un home essent evacuat va reconèixer un amic policia a una de les barreres i li va preguntar què passava. No li podien dir, però li aconsellaven carregar tota la família al cotxe i anar tan lluny com pogués.

Les baralles i ordres contradictòries entre el membres del comand militar van començar. Era lògic: un desastre s’acostava i no es podia fer res. Tristíssimament una autoritat militar va causar l’únic mort que hi hauria: va manar que un home entrés a la sitja a apagar un ventilador elèctric. I en aquell moment l’explosió va tenir lloc. El mort era el millor amic del pobre desgraciat que havia deixat caure el trinquet.

L’explosió

Encara que la fuga tenia lloc al tanc del primer estadi o phase per arrencar que nomes contenia l’oxidant, tothom havia entès que faria contacte amb el combustible i hi hauria una explosió i que no es podia evitar. Va passar a les tres del matí. Primer va explotar el combustible de la primera phase, el més baix. Això va aixecar el coet fent saltar la tapadora de la sitja i obrint el camí del cel. El coet va sortir engegat i aleshores el combustible de la segona phase, més alt, va explotar també més fortament. Esmicolat, fragments del míssil van volar per l’aire per tot arreu. Van pujar tan alts que una pluja de fragments metàl·lics no va començar a caure fins segons després. El míssil, però, no va sortir mai de l’àrea.

I la bomba d’hidrogen? Havia explotat? Si hagues explotat ningú que feia aquesta pregunta estaria viu. Helicòpters i personal de la Forca Aèria la van trobar a un forat bastant profund a uns 100 m de la sitja destrossada i la van recuperar sense més incidents.

I els dos treballadors militars que havien causat l’accident? No foren acusats de res però van ser assignats a treballar a la cafeteria.

Llistat dels accidents “Broken Arrow”

Hem sentit dir moltes vegades que aquests llocs militars, com les centrals nuclears, són absolutament segurs. Que s’ho cregui qui vulgui. Els Estats Units han identificat i fet públics 32 Broken Arrow accidents greus (inclou casos coneguts de l’URSS, on potser fou pitjor del que sabem encara). A l’Estat hom recorda les bombes atòmiques de Palomares que fou l’únic cas conegut al món d’escap considerable de radioactivitat. En Sr Ministre d’Informació i Turisme (o Deformació i Cinisme, com deien alguns) dirigit pel futur PP demòcrata Sr Fraga Iribarne va informar al poble espanyol que tot eren calumnies de la Internacional Socialista i l’Anti-Espanya de sempre. Es va deixar fotografiar a la platja en banyador.

En molts altres cases bombes atòmiques i reactors nuclears de submarins foren perdudes i algunes no van  poder ser recuperades mai. Uns quants pilots van morir als accidents. Al Regne Unit va haver un cas més perillós que el de Damascus, quan un avió es va estavellar contra un edifici que tenia bombes sense assegurar, que no obstant va acabar bé. Uns quants vaixells de les superpotències també van xocar i es van enfonsar. Una bomba fou perduda al mar davant una ciutat important del Sud dels EUA. De tant en tant, encara la busquen

Joan Gil

Tags: Damascus AK, Dissuacio Mutua, Guerra Freda, Hydrogen bombs, Palomares, Titan missils

Potser l’elecció inesperada de l’actor còmic de TV Volodymyr Zelenski a la presidència ucraïnesa ens ajudarà a entendre el problema lingüístic del seu país. Difereix del nostre, però té coses en comú. El cas és que com la majoria d’Ucraïnesos a tot el país, Zelenski és de parla russa, el seu programa de TV era en rus i es defensa bé parlant ucraïnès, potser millor que molta gent. Té molts problemes, un d’ells la tràgica confrontació, sens dubte provocada per ucraïnesos massa radicals, ultranacionalistes i puristes, amb rus-parlants igualment radicals i intolerants a les Repúbliques Populars de Donetsk i Luhansk, que gaudeixen de Putin’s suport. Els polítics de Kíev parlen de forma molt despectiva dels Ucraïnesos que no han volgut fugir d’aquests territoris (on havien nascut i viscut sempre).

Una peculiaritat que els Catalans no respectem es el bilingüisme diguem-ne no-adaptable (non-accomodating en anglès): quan dues persones de llengües diferents es troben, totes dues segueixen parlant en la seva llengua i s’entenen perfectament. La Constitució Ucraïnesa diu “La llengua ucraïnesa és la llengua de l’estat. Tant el país com el govern suportaran i desenvoluparan la llengua russa.” Però els governs nacionalistes que hi ha hagut a més de ser extremadament corruptes i ineptes havien imposat l’ucraïnès com a única llengua oficial i de fet havien eliminat i substituït la Constitució regional de la Crimea. En Zelenski que sembla un senyor molt tranquil diu “La propera generació parlarà ucraïnès” i no vol anar molt més lluny. Segueix parlant rus tan tranquil i fa discursos barrejant les dues llengües.

La serie de TV (1915-19) d’on va sortir Zelenski

El protagonista interpretat per Zelenski era un mestre d’escola desesperat pel mal sou, la corrupció i el mal govern que un dia fa un discurs molt enrabiat als seus estudiants, els qual ho enregistren en vídeo amb el telèfon, i ho publiquen a l’Internet. L’èxit és aclaparador. El mestre comença a rebre adhesions i diners i de sobte és elegit president. La seva primera mesura és acomiadar 90% d’empleats públics que no serveixen de res i usar els diners per pagar als mestres d’escola.

Antecedents: Què passava a Rússia i la Unió Soviètica

Segur que em deixo alguns però durant principis dels segle XX l’Imperi Rus primer i la URSS després van dominar per algun temps variable com a províncies Polònia, Ucraïna, Finlàndia, Belarús, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Geòrgia, Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, parts de Romania i segur que m’he descuidat alguns. A tots aquests països ara independents es parlen moltes llengües radicalment diferents. La URSS les reconeixia totes, un total d’unes 130 i els carnets d’identitat duien sempre la nacionalitat del ciutadà. Però durant l’stalinisme a les escoles els nens aprenien que una nova nacionalitat soviètica s’estava forjant. No calia afegir que la nova nacionalitat parlaria rus. De fet poc a poc població russo-parlant i la llengua russa van anar estenent-se per tot el territori soviètic. A molts països independents aquests russo-parlants són tractats en els nostres dies de colonitzadors i han patit molts abusos. La dissolució de la URSS fou molt desordenada i es van acceptar com a fronteres nacionals les administratives de l’URSS enlloc de negociar. Crimea havia estat russa per molts segles. Amb motiu del 300e aniversari, el Primer Ministre Kruixtxev, que era ucraïnès, va regalar la Crimea, fent-la passar de la República Federativa Russa a la República Federativa Ucraïnesa. No tenia cap dret a fer-ho.

Els esdeveniments de la Plaça Maidan no aconsegueixen res

Tot el món va saludar l’alçament de la Plaça Maidan com una lluita per la democràcia i llibertat i contra la corrupció, la pobresa i la russofília del Govern. El president va fugir a Moscou i un nou President fou elegit que va repetir la corrupció i no va fer res per millorar el nivell de vida de la població ni va controlar les oligocràcies. És a aquest a qui Zelenski trauria fora.

Les Dues Repúbliques Populars de l’Est

Principalment la rebel·lió armada fou el resultat dels abusos i provocacions ultranacionalistes  de Kíev, confrontats amb una població russa igualment nacionalista i capaç d’odi I violència. La qüestió més interessant es perquè s’hi va ficar en Putin? De fet situacions similars s’havien produït a uns quants territoris fronterers i la sang no va arribar mai al riu. L’incident que va desfermar la violència fou una prohibició d’escriure documents oficials en rus (compra-venda, testament,etc). Els Catalans en sabem molt d’això. Pot algú imaginar-se a Putin entrant a una guerra per defensar els drets lingüístics d’uns milers de russos? Jo no. Cal recordar el cas d’Ossètia del Sud que no volia ni quedar-se a Geòrgia ni escriure amb l’alfabet georgià.

Potser la resposta la tindria l’Administració Obama que amb els consells de Biden va atraure i integrar tots els països de l’Europa Oriental antics clients de l’URSS i membres del dissolt Pacte de Varsòvia a la OTAN i a la Unió Europea aprofitant l’hostilitat anti-russa i por que sentien aquests països. L’objectiu era humiliar i reduir a la insignificança la nova Rússia, impedint la seva integració a l’Occident com un amic més. Van anar massa lluny oferint el mateix tracte a Geòrgia i Ucraïna i aquí és on Putin es va plantar. El seu objectiu era evitar aquest desenvolupament. L’OTAN no podia admetre un país en guerra perquè estaria obligada a entrar a la guerra contra Rússia immediatament. Hi ha optimistes que diuen que potser Putin es retiraria a canvi d’una promesa ferma que Ucraïna mai seria admesa a l’OTAN, que és Putin’s real objectiu. Ara bé: la gent de les repúbliques populars d’Ucraïna de l’Est són molt violents i sovint fanàtics i no està clar que Putin els domini.

Perspectives

Zelinski deu ser un bon home però no sembla entendre res i sap molt poc de política o administració pública. El país necessita urgentment préstecs del Fons Monetari Internacional que no treurà per incompetència del govern. La política de reduir les mides de l’Administració sempre falla. Potser frenar l’odi lingüístic i tornar al seny seria possible. Com ell diu, al final tothom sabrà parlar l’ucraïnès aprés a l’escola. Però el parlaran pel carrer? Com sabem a Barcelona, no s’hi pot fer gran cosa. De moment, la llengua que se’ns tira a sobre es l’Anglès. Però podrà Zelinski frenar els fanàtics i acabar amb la legislació ultranacionalista?

Joan Gil

Tags: Català, Conflicte lingüístic, President Zelinski, Rus, Ucraïna, Ucraïnes

Que es un judici xou? Segons l’amic Google “és un judici públic organitzat amb la intenció d’influir o satisfer l’opinió publica enlloc de fer justícia”

Wikipedia ens diu que “és un judici públic en el qual les autoritats judicials ja han determinat la culpabilitat dels acusats”

Totes dues son bones definicions que es complementen, segons els casos. De judicis xous n’hi ha hagut sempre des de fa molts segles, i n’hi ha ara -penseu en la Turquia d’Erdogan  i l’Egipte de Sissi- i a molts països del món que a vegades coneixem i a vegades no. Els tres judicis xou públics de Stalin i el judici secret addicional que va fer contra els militars durant la seva famosa Gran Purga foren tan extrems, horribles, injustificats i cruels que mereixen ser recordats com a exemples del gènere. Ho va reconèixer tothom o hi ha va haver gent neutral i democràtica que va protestar? Moltes víctimes van ser tractats amb reprovació personal difícil de creure, obligats a confessar la seva culpabilitat i foren executats en l’acte. Un exemple interessant fou l’Ambaixador Pro-Stalinista dels Estats Units a Moscou, que es va declarar convençut per les proves presentades i les confessions dels acusats i va afirmar que un partit mai destruiria sense una bona raó la cúpula del seu partit. Els Catalans, un segle després, vam rebre respostes similars de la Unió Europea. De debò? El New York Times li va respondre: Què li hauria semblat si al final de la Revolució Americana el President Washington hagués fet executar Jefferson, Adams i Franklin? És exactament això mateix el que havia fet Stalin. Va fer executar pràcticament tos els homes i companys d’ell i Lenin que havien fet la Revolució d’Octubre. Ell seria l’únic verdader heroi de la Revolució.

Les Raons de la Gran Purga

Stalin no era un home normal, sinó probablement un psicòpata criminal indiferent al patiments i drets humanes. Era com matar formigues. Però no era ni ximple ni incompetent. Va assolir el seu propòsit d’eliminar tots els seniors, els seus iguals i antics companys prestigiosos que tenien suport popular i el podrien haver amenaçat. Entre altres, tots els membres del Politburó original de Lenin excepte Stalin i Trotski -que havia fugit a l’estranger- foren jutjats i executats. Les víctimes havien començat la carrera sovint en temps del tsarisme feudal com a membres del Partit Socialista Demòcrata, una organització que integrava molts grups diferents, entre ells els bolxevics de Lenin. I aquí cal explicar una cosa que només s’està discutint des de fa poc: que de fet el comunisme fou una religió mil·lennial, on els membres treballaven amb sacrificis per preparar un esdeveniment meravellós que estava a punt de tenir lloc als països industrialitzats com Alemanya, el Regne Unit i França i s’estendria per tot el món. Interpretaven la conclusió marxista de Das Kapital sobre la inevitabilitat d’una insurrecció obrera mundial anticapitalista com si fos una segona vinguda del Messies obrint una època gloriosa per a tota la humanitat, un nou paradís, i els bolxevics eren els creients que lluitarien per ajudar a crear-la. Molts intel·lectuals marxistes van protestar dient que era una interpretació ridícula no continguda a Das Kapital. Però Lenin,Trotski i tots els companys hi creien. Calia patir una mica, i ajudar i la glòria de la Humanitat culminaria. Com a prova contundent, Lenin, ja al poder, que s’havia oposat fermament a la Primera Guerra Mundial, va firmar absurdament a Brest-Litvosk en 1918 una pau  separada que regalava a l’Imperi Alemany tot allò que ells volien: Polònia, Ucraïna, els Països Bàltics i Belarús. Perquè? Lenin respongué que no tenia cap importància perquè la Gran Revolució Proletària estava a punt de tenir lloc a Alemanya i les fronteres s’acabarien! Quan va veure que la tal Revolució no tenia lloc, comprenent que no podia existir a Rússia tota sola, va re-introduir en part una economia capitalista (la NEP) esperant els esdeveniments mundials alliberadors que no tindrien lloc mai.

Els quadres bolxevics no tenien cap resposta teòrica o doctrinal pel que va passar a la fi de la Guerra Mundial. A la Xina abans de Mao es va establir un Dictador feixista, a Baviera fou establerta una República Obrera anomenada la Räterepublik (Republica de Consells com la Unió Soviètica), la bandera roja fou alçada sobre la ciutat de Colònia i a tots els vaixells alemanys al Bàltic que s’havien negat a combatre el bloqueig anglès, però tot això es va acabar i esfumar i Lenin morí als 57, essent substituït immediatament per Stalin, un home molt diferent.

Els dos esdeveniments que verdaderament van obrir la crisi foren el fracàs de les revolucions ansiades a l’estranger i la declaració de Stalin que era possible bastir el socialisme a un sol país sense esperar la Gran Revolució promesa que arribaria, però després, algun dia. Aixó era una línia roja per Trotsky, que va haver de fugir per salvar la vida. Socialisme limitat a la URSS? Amb banderes i himnes i exèrcits contra altres proletaris? Mai! Visca la Revolució Mundial!

Un altre esdeveniment determinant de la Purga fou l’assassinat de Kirov, cap del partit a Leningrad, antic amic de Stalin i home de gran prestigi i suport popular, que preocupava a Stalin. Kirov va morir assassinat, sens dubte per ordres de Stalin, pero el Dictador en va culpar una conspiració d’antics dirigents del partit dirigits per Trotski, que planejaven l’assassinat de Stalin i tots els governants amb ajut de països estrangers (tot inventat). El Primer Show Trial i la Gran Purga havien començat.

Els Tres Show Trials

El primer judici xou tingué lloc en 1936. Sembla que les víctimes ja havien estat jutjades en secret però Stalin volia repetir en públic per justificar el Gran Terror que volia desfermar per eliminar tota la generació que havia lluitat i fet la revolució, que eren els seus iguals i per tant perillosos i substituir tothom amb nous amics lleials, més joves i menys famosos, cosa que va aconseguir plenament. Ell faria executar immediatament la gent important i obriria Gulags (camps de concentració i treball forçat) per a les famílies i gent que havia tingut contacte amb ells o expressat simpatia, que van acabar essent molts milers. Tothom quedaria avisat.

El primer judici fou anomenat els dels 16. Els acusats haurien assassinat Kirov, conspirat amb Trotski, boicotejat el pla dels 5 anys, planejat l’assassinat de Stalin per enderrocar el govern i espiat per potencies estrangeres.  Tots els acusats van confessar per escrit i en persona en veu alta que havien fet això mateix. Havien estat torturats i les seves famílies serien executades o deportades si es negaven a confessar. Les execucions dels condemnats van tenir lloc immediatament estil rus: una cambra a la presó amb un drenatge per a la sang i un tret de pistola al cap. (A la sèrie HBO recent sobre Txernòbil, al final sortia una sala d’execucions així)

El segon judici en 1937 fou el dels 17 i va consistir pràcticament en acusacions que estaven connectats amb Trotski per enderrocar el règim, i de fet havien constituït un Centre Trotskista il·legal i naturalment havien conspirat per assassinar Kirov. Un acusat havia confessat per escrit però quan li va tocar parlar, ho va negar tot. Segons sembla Stalin en persona llegia i corregia les confessions. La sessió fou suspesa. L’endemà l’acusat va tornar amb lesions considerables, sobretot una luxació del braç i va confirmar la confessió escrita.

El tercer i final judici en 1938 tingué dos protagonistes principals, un d’ells el gran teoricista, heroi revolucionari i indomtable Bukharin, l’altre un antic cap de la policia secreta NKVD que havia ajudat molt a organitzar els primer judici. La NKVD, successora de la infame Cheka, era de fet el Ministeri Federal de l’Interior. A més, tots foren acusats de ser de dretes i voler restablir el capitalisme. Va acabar com sempre.

També cal incloure aquí un judici secret molt similar que tingué lloc entre els primer i el segon judicis públics contra gairebé la totalitat dels dirigents de l’Exèrcit Roig que dirigit per Trotski havia guanyat la Guerra Civil promoguda per països estrangers, com el Regne Unit, Japó i els Estats Units. Gairebé tot l’estat major de l’exèrcit fou executat, deixant l’exèrcit desorganitzat i en caos. De fet Finlàndia, que fins feia poc havia estat uns possessió de l’Imperi Rus, va aprofitar per declarar la segona guerra d’hivern que va costar molt cara a la URSS.

Què cal aprendre?

Aquests judicis son sempre una eina terrible en mans de qualsevol governant sense escrúpols. Per extraordinari que sembli, molta gent tant a l’interior com a l’exterior està disposada a acceptar els dictats dels jutges per absurds que siguin i els polítics estrangers no en volen saber res, com fou demostrat en el cas extrem de l’Ambaixador dels EUA a Moscou i a molts diaris britànics. Tot pot ser explicat de forma molt diferent, quan convé o satisfà.

Els jutges son independents però poden ser triats per la seva ideologia i ja saben ells mateixos què cal fer. Segons el país i el clima polític poden ser més o menys brutals, encara que prendre la llibertat d’innocents és sempre brutal. Tots els jutges a Moscou eren perfectament legítims i constitucionals. Quan jo treballava a l’Hospital Mount Sinai a Nova York, una col·lega em va explicar que el seu pare havia estat un jutge legítim prop de Munic, quan va rebre sol·licituds de fiscals per fer fer detenir i assassinar legítimament minusvàlids sota el règim Nazi. Era la llei. L’home va preferir fugir als EUA amb tota la família però molts altres, sens dubte jutges molt respectables,  van firmar, perquè hi va haver moltes víctimes de l’eutanàsia. La llei és la llei, que no obstant els seus orígens polítics, és vista com a suprema. Al govern només li cal donar instruccions als fiscals que son empleats seus i els procés està en marxa.

Joan Gil

Tags: Comunisme, Lenin, Primera Guerra Mundial, Show trials, Stalin, Trotski

Ara fa 50 anys un incident, el vespre quan els clients en van tenir prou, va tenir lloc a un bar poc conegut a downtown Manhattan, propietat de la Màfia. En aquell temps hi havia una llei prohibint servir alcohol a homosexuals coneguts -considerats sens dubte com gent perillosa o possiblement criminal- Un dia mentre vivia a Nova York vaig anar a visitar el lloc. L’edifici original fou enderrocat per la ciutat poc després de l’incident històric. La Màfia el cuidava malament. No tenia ni tan sols aigua corrent i era un perill públic. El nou bar, més petit però exactament al mateix lloc se segueix anomenant Stonewall Inn.  S’hi veien al barri banderes amb l’arc iris i prop hom pot trobar un petit parc amb bancs, ocupats en part per escultures humanes suggerint temes homosexuals. Probablement fou allí on els antiavalots es van organitzar. Vet aquí com va anar tot, explicat en un apunt previ.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament tan absurda com difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identificava la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va culminar en l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot prohibint la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay. Això és el que va passar aquell vespre. La policia va voler repetir allò que havien fet tantes vegades. I les víctimes en van tenir prou.

Ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre nois i noies de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps la “família” principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dones vestits de paisà. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats als diaris o la Televisió. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els presents van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar mentre treien un altre transvestit. Hi havia ja unes 600 persones congregades a l’exterior, més de les que cabien al bar,  i només set policies. Un presoner va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull i anti-avalots entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és relativament estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom començaria a  córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet eren ells els que estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que era una cançó còmica ben coneguda.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, més aviat humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla, encara que van acabar detenint gent.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 50 anys.

Un any després de l’avalot, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar només dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci esverat tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

JOANOT

Per descomptat que la presumpció existeix, pero no de la forma com els diaris i fòrums socials de Catalunya utilitzen el concepte, com si fos una mena de dret fonamental. No hi cap llei ni dret constitucional que jo conegui al món que imposi aquesta norma als ciutadans acusats de la forma com s’utilitza a casa, per defensar en públic gent injustament perseguida per la llei, com ara els nostres presos polítics. Ja diré més abaix què significaria de debò en el seu cas. El concepte ve de la llei anglosaxona que existeix als EUA i jo em penso que ha estat introduït exitosament a Catalunya per la TV nord-americana.

Que és de debò la presumpció d’innocència?

Ni és cap llei ni està a cap Constitució. És simplement una regla judicial de processament necessària en el moment quan la llei comença un judici criminal contra un ciutadà, sigui qui sigui. Vol dir que en el moment que el jutge obre la vista, ni ell ni els jurats tenen dret a conèixer ni encara menys creure res que hagin sentit o llegit o sigui altrament conegut sobre els acusats. Si en saben alguna cosa o tenen opinions els jurats han de ser rebutjats. Per al jurat i el jutge, l’acusat es una taula rassa, un ciutadà protegit per les lleis i la Constitució com tothom. Si el fiscal el vol condemnar, ha de presentar al jurat proves fefaents i indiscutibles que no poden ser dubtades raonablement per ningú i si el fiscal no pot fer-ho, l’acusat està protegit per la presumpció d’innocència (tant si es innocent com si no: diuen els Americans que més val deixar sortir un criminal que tancar a la presó i desposseir dels seus drets un home innocent). El procés s’acaba i els jurats deliberen: si a només un d’ells li sembla que el fiscal no ha demostrat allò que ell volia, és quan cal aplicar la presumpció d’innocència  i l’home surt lliure.

Hi ha sempre gent que pensa que quan un acusat te la pinta de ser dolent, caldria condemnar-lo, però això no es pot fer. O hi ha proves, o res. Qui ho diu que l’home és dolent? Hi ha hagut molts exemples on la presumpció d’innocència ha triomfat, alguns justs i altres molt injusts. Al final, no obstant, gairebé tot acaba com cal.

Casos injusts

Parlem per exemple dels molts processos fallits contra la Màfia a mitjans del segle XX. No hi havia cap jurat que no sapigués que els acusats  eren criminals però el fiscal no podia presentar proves, perquè els mafiosos eren molt llestos i se les sabien totes o assassinaven testimonis. I degut a la presumpció d’innocència els jurats tenien l’obligació de declarar-los no culpables (ningú pot ser declarat mai innocent). El fiscal simplement no tenia les proves. Un cas conegut que va acabar bé fou el de Al Capone, el Capo de la Màfia criminal de Chicago durant la prohibició, un home desvergonyit i un criminal perillosíssim. Però no hi havia mai proves. Al final algú va trobar el llibre on es veien  els seus ingressos… pels que no havia pagat mai impostos. I aquesta vegada sí: hi havia proves claríssimes que havia estafat l’agència tributària. Al Capone va anar a Alcatraz per uns quants anys. Se’n va sortir viu però vell  i va morir a una casa de molt luxe a Miami. La presumpció d’innocència al final se li havia acabat. És com els juristes americans pensen que acaba sempre. La majoria de mafiosos de Nova York van acabar morint a la presó

Un cas d’assumpció de culpabilitat

Sembla el contrari, però van ser els Senadors dels Estats Units els qui ho van fer, com era el seu dret. Quan Obama fou elegit President, el seu escó de Senador Federal per Illinois va quedar vacant. En aquests casos el Governador anomena un successor triat per ell mateix fins la pròxima elecció. A Illinois hi ha hagut sempre molta corrupció i la corrupció d’una persona elegida és sempre un crim federal investigat per l’FBI. Doncs va resultar que el Sr Governador feia entrevistes a gent interessada… demanant diners a canvi. L’FBI va poder obtenir proves i van treure el Governador emmanillat davant càmeres de TV de la seva residència. Resulta no obstant que el Governador acabava de nomenar Senador un home molt ric però desconegut. Tothom es va pensar el mateix que el lector probablement es pensa, però l’FBI no va obtenir proves en el cas de l’home triat i el Governador tenia el dret de nomenar un successor d’Obama. Un cas clar de presumpció d’innocència per a la llei. Els Senadors es van veure obligats a acceptar-lo i li van deixar jurar el càrrec. Però l’home fou ostracitat. Ningú parlava amb ell, ningú l’invitava, ningú l’entrevistava, no fou membre de cap comitè i ningú recorda el seu nom. Els Senadors l’havien declarat culpable pel seu compte, presumpció o no. Tampoc hi ha lleis contra això. La consciència de cadascú decideix, com ha de passar a Catalunya.

En el cas dels nostres presos polítics

L’Estat va decidir fer públic un cas polític més que dubtós. Un cop fet, tothom té dret a expressar la seva opinió que com sempre hauria de seguir la seva consciència, i sentit de la democràcia i llibertat. El problema que els nostres polítics elegits tenen amb l’assumpció d’innocència, és que és molt difícil esperar o confiar que els jutges els hi concedeixin. La impressió és que ja havien decidit que pensaven dels Catalans i dels nostres representants legítims. La presó “provisional” tan llarga és un acte de crueltat immensa indigna d’un país lliure. A altres països ni per un robatori cal anar a la presó per tant de temps.

Cal tenir el compte que la Constitució nominalment dona de fet la independència a la Judicatura sense preocupar-se de qui els ha nomenat, però els fiscals no en són part. Els fiscals se suposa que només han de seguir la llei, però són empleats del govern, no pas membres independents de la judicatura i estan sempre subjectes a moltes influències polítiques. Quan ells parlen a Madrid, per la seva boca parla en Pedro Sánchez.

D’on ve la presumpció d’innocència?

Jo no ho sé, però els anglesos i els americans deriven tots els seus drets a ser respectats, poder defensar-se justament i mai ser tractats arbitràriament per l’estat, de l’anomenada Carta Magna promulgada pel Rei John Lackland (Joan Sense Terra) el 15 de Juny de 1215 i escrita en Llatí, de la qual queden quatre còpies, dues a Anglaterra i dues en mans privades. Fou aprovada per aquest Rei tan dolent sota pressió per fer pau amb els barons feudals que estaven en guerra constant contra ell. Aquest document conté un parell de rengles determinant per primera vegada en la història coneguda de la Humanitat els drets dels barons a no ser ser perseguits injustament pel Rei i a tenir jutges independents. Amb els anys la Carta va començar a ser considerada per la Cambra dels Comuns com una mena de Constitució Anglesa, cosa absurda. Era simplement un tractat de pau entre el Rei i nobles feudals, que fou condemnat a Roma pel Sant Pare. Però els dos rengles sobre els drets dels ciutadans contra la corona (l’Estat) no els va oblidar mai ningú. D’aquí surt la presumpció d’innocència judicial.

Joan Gil

Tags: Carta Magna, Judicatura, Presos Polítics, Presumpció d'innocència

Sens dubte molts lectors son aficionats al tennis i estan seguint el torneig Roland Garros a Paris, oficialment el French Open. Pero qui era aquest senyor Garros?

Una forma inesperada d’assabentar-se’n és venir a Fort Worth TX i a deu minuts a peu del meu pis hi trobareu un memorial i una placa commemorativa, a un petit parc. L’avió que veieu en l’aire es gira seguint el vent. La història? Per conèixer-la cal llegir la placa:

El vol inicial dels Germans Wright, que van inventar l’avio, fou una gran sensació. Fins aquell moment tothom havia pensat que volar només era possible amb un vehicle estable com ara els dirigibles i zeppelins. Els germans Wright no ho veien així perquè eren fabricants de bicicletes i sabien que un ciclista es pot mantenir en equilibri sobre dues rodes i anar molt lluny sense caure. Al poc temps, els avions van millorar i aviat van sortir pilots (agosarats) que es compraven un avió i anaven de ciutat en ciutat fent espectacles i acceptant clients per volar.

La placa diu que hi havia una firma a Chicago de la qual hom podia contractar un pilot de confiança per fer una exhibició. El francès Roland Garros va aterrir a una antiga pista de curses prop del monument (probablement de cavalls) el 12 de Gener de 1911 i això fou el First Flight, el primer vol mai vist a Fort Worth. Probablement a més de fer exercicis aeris va prendre passatgers per veure Fort Worth des de l’aire.  Ho van pagar dos milionaris locals que volien establir bases militars americanes d’aviació a la ciutat. De fet, Fort Worth va tenir camps d’entrenament per a pilots americans i canadencs durant les dues guerres mundials. A més s’hi va descobrir un jaciment del gas heli, usat pels dirigibles i Fort Worth esdevingué un port d’aturada gairebé obligatori per aquests vehicles, que seguien volant no obstant els avions. Tot això es va acabar, encara que la placa no diu que seguim tenint a la ciutat  la fàbrica que mesura almenys 1.5 qm de llargària on s’han fabricat tots els avions F, inclòs naturalment el famós F35, l’arma més cara en la història de la humanitat. No és cap secret. Fort Worth és molt gran i aquests avions fan probes molt lluny d’on jo visc.

Com va acabar el Sr. Garros? Va esdevenir un dels primers aviadors francesos a la Gran Guerra Mundial, i fou abatut pels alemanys. Va esdevenir un heroi nacional francès molt important (potser un xic oblidat ara) i diuen que sense haver participat en competicions, li agradava molt jugar al tennis.

I això és tot

Joan Gil

Tags: Aviació, Germans Wright, Roland Garros

Hi ha als Estats Units una dita famosa en la què tothom creu: El camí de l’Infern està asfaltat amb bones intencions. (the way to Hell is paved with good intentions) El cas d’Hugo Chávez en seria una prova contundent.

Chávez era fill d’una família de classe mitjana nascut a un país amb un dels dipòsits més grans de petroli del món, cap altra industria, producció agrícola massa modesta on hi havia una classe semi-feudal que vivia molt bé sota la influència Nord-Americana. Les ciutats eren pròsperes i vivien bé, els camperols del nord, gens.

Ell volia ser jugador de beisbol i va entrar a l’Escola Militar perquè hi tenien un programa d’entrenament pel beisbol molt bo. Quan es va convèncer que no havia nascut per aquest esport professional, va decidir seguir a l’Escola Militar i va entrar al servei.

Una de les primeres feines fou lluitar i suprimir disturbis al nord i allí va passar una cosa inesperada: la llegenda vol que el seu germà era un dels líders de la revolta de gent pobra i ell  va explicar a l´Hugo i ensenyar com vivien la gent pobre i perquè lluitaven i li va donar per llegir literatura progressista sobre el socialisme, castrisme, comunisme, la lluita contra l’opressió espanyola, Bolívar. En Chávez va quedar impressionat.

Poc temps després esdevingué el líder i organitzador d’una revolta militar d’esquerres feble i mal preparada contra el govern central. Ja detingut, el van obliger a sortir a la tele a fer una crida a la rendició. Característicament hi va afegir les paraules: Por ahora. Va entrar a la presó per dos anys però no fou ni jutjat ni condemnat mai per pressions polítiques i al final un nou President el va indultar. La pròxima vegada Hugo Chávez es faria elegir democràticament President per una gran majoria amb un programa populista d’esquerres.

En que creia en Chávez? Segur que era d’esquerres i deia sempre que el seu amic Fidel Castro era el seu mestre i es posava al costat de tots els governs progressistes que sortien al continent. Engrescava molt a la resistència contra els EUA, cosa que Veneçuela acabaria pagant molt cara. Va fundar una associació nova d’estats diferent alternativa a l’OEA de Washington, que sempre està dominada pel país hegemònic. Va ajudar militarment els rebels Colombians, cosa que a molta gent li va semblar malament. Pel que fa a la seva ideologia, en parlava sovint amb poca consistència i a vegades hom podria dubtar el seu coneixement. A vegades deia que el seu model eren les democràcies socialdemòcrates nord-europees, altres vegades que era un marxista o un leninista, però sempre que era un Bolivarià, perquè l’alliberador era molt progressiu (cosa que els historiadors neguen amb insistència). Un dia en una entrevista se li va acudir dir que ell era un trotskista. Sabia de què parlava?

Personalment l’home tenia un dot per parlar a les multituds extraordinari. Es passava hores parlant a la TV, cantant, ballant o responent preguntes, feia abraçades i petons i al començament fou un polític molt democràtic i molt preocupat pels pobres i la injustícia social. El seu estil democràtic  va patir amb el temps però no va fer torturar o matar ningù. Potser per això segueix tenir gent que l’adoren, sobretot al Nord.

Política

Ell volia fer una revolució social estrictament democràtica però el poder presidencial estava limitat. La seva primera acció fou escriure una altra Constitució donant poders extraordinaris al President i més control dels jutges. Amb el temps es va anar tornant més i més autoritari, amb menys tolerància per la premsa i TV lliures, però el país va mantenir sempre una forma més o menys democràtica de govern. Fou diferent  de Lenin i de Castro.

La seva principal preocupació era ajudar la gent pobre del nord que no treien res del petroli. Però el petroli cada dia produïa més diners. Ell havia manat que la majoria d’accions de les companyies explotadores havia d’estar sempre en mans veneçolanes i així podia dirigir diners al govern (Cal tenir en compte que Chávez no fou acusat mai de corrupció personal, encara que al seu règim en va haver molta).

Amb els diners del petroli ell va construir coses bones com infraestructures, escoles, hospitals, cases, millores de salari, creació de feina. Tothom estava contentíssim al nord. Per tenir mestres va oferir petroli gratis a Cuba a canvi de 20,000 mestres i metges. La millora del nivell educatiu i sanitari i la millora de la literàcia foren extraordinàries. Va oferir petroli molt barat a crèdit als pobres haitians que no li can pagat encara ni un cèntim (perquè no en tenen). Amb les cases d’habitatge que volia construir se li va acudir fer-ne propietaris un comitè de residents, cosa que molt sovint acabava malament. Això no li va sortir bé.

Una cosa que passa molt amb el petroli es que el preu puja i baixa, però el preu de les despeses de les escoles, les subvencions socials i el tractament mèdic no baixa mai. Amb el preu del petroli caient, Chávez no podia seguir cobrint despeses. Sobretot l’acusació principal que se li  pot fer és que ell no va intentar desenvolupar altres indústries o fonts d’ingressos diferents del petroli. El país va seguir sent un monocultiu, en part en mans estrangeres. Poc a poc, els problemes amb l’administració americana anaven pujant de to i la població de dretes benestant que no havia rebut res de la revolució bolivariana s’anava organitzant. Els Word Bank i el Fons Monetari Internacional sota pressió nord-americana li van negar crèdits. Calia imprimir bitllets de banc i amb això venia sempre inflació.

On es va complicar la vida absurdament fou amb el suministre de menjar. Al país calia sempre importar perquè l’agricultura local era fluixa però per importar calien divises i no n’hi havia. Poc a poc van anar apareixent estanteries mig buides als supermercats. En Chávez va declarar que això era el producte dels guanys excessius del sector i va crear una cadena de supermercats estatals (que son els que es veuen buits a la TV en programes anti-chavistes) Per acabar-ho d’arreglar va crear un organisme nacional regulatiu de l’agricultura nacional i catapultam. Els supermercats privats i els estraperlistes segueixen aprovisionant quan i com poden.

Chávez fou diagnosticat amb un càncer rar gairebé intractable quan tenia uns 55 anys a Cuba i després d’una operació va tornar a Caracas dient que estava curat. A un documental recent vaig veure una dona que deia que treballava prop del despatx de Chávez i n’era bona amiga. Diu que un dia va entrar a l’oficina i va trobar plorant tot sol a Chávez que la va abraçar dient que s’estava morint i que els seus ajudants estaven dividits o eren corruptes i acabarien destruint-ho tot. Santa paraula. Es va morir als 57 anys d’edat.

Maduro

Potser buscava intencionalment el pitjor successor que necessitava i va trobar en Nicolás Maduro que li era Vicepresident. Un home sec, d’aspecte poc agradable i amb poca imaginació va iniciar el seu mandat imitant Chávez, cosa molt ridícula i difícil de fer, cantant o ballant en públic i mirant de respondre preguntes. Entretant el preu del petroli va baixar de $100 a $40 i Maduro va haver d’empitjorar la impressió de bitllets de banc, desfermant una inflació horrorosa i desesperant. Els Americans, ara representats per Trump van esdevenir públicament i agressiva hostils, imposant sancions cruels, fomentant una sublevació militar i reconeixent com a president un home poc conegut,amb pocs escrúpols i sense experiència o ideologia coneguda anomenat Guaidó, cosa absurdament obeïda per molts països inclòs el Sr Pedro Sánchez. Guaidó contribuïa al caos tant com podia i exigia l’enderrocament militar del règim. Els jutges Llarena o el Tribunal Suprem espanyol haurien acabat amb tanta sedició i sublevació i Guaidó ja estaria fa temps a la presó. Hi va haver una caiguda de tota la xarxa elèctrica que alguns atribueixen als esforços del Cybercommand nord-americà. Ja fa temps que se sap que això és possible. Trump amenaçava amb un atac militar, que horroritzaria tot el Continent però ningú explica al poble americà l’origen de tot i el paper dels EUA.

Com acabarà?

Evidentment ningú ho sap i de les organitzacions internacionals Maduro no en traurà res. La intervenció a la zona de la Xina, de Rússia, de l’Iran i el suport continuat de Cuba a més de la pujada del preu del petroli sembla tenir una influència favorable sobre la condició i patiment del malaurat poble veneçolà. Noruega, el país sempre mediador de conflictes impossibles, ha convocat una conferència per organitzar alguna mena de transició de cara a restaurar la normalitat interna i alguna mena de pacificació social amb retorn dels milions de veneçolans emigrats.

Bona sort als participants, que la necessiten.

Joan Gil

Tags: Cuba, Hugo Chavez, Maduro, Revolucio pacifica, Veneçuela

Considerant la situació política actual de Catalunya perquè se surt amb els Quàkers aquest blocaire? Val la pena parlar-ne? Només n’hi ha uns 360,000 a tot el món, gairebé tots als Estats Units, Gran Bretanya i Kenya. Són gent recordada de forma injusta i falsa, com si fossin una mena de fanàtics o gent perillosa. Sabeu que van guanyar el Premi Nobel de la Pau en 1947? Sent com són pacifistes absoluts i incondicionals, havien participat a la guerra mundial dintre els serveis mèdics i les ambulàncies de l’exèrcit des aliats. Després, mentre tothom insultava i es mofava dels alemanys i la seva misèria tan merescuda, els Quàkers van dedicar-se a alimentar els nens que patien fam als territoris de l’Alemanya vençuda i bombardejada. No hi havia cap nen al món que no fos un ésser humà i que no tingués drets. Com diu un adhesiu seu que porto enganxat al cotxe “Estima Sempre el teu Proïsme…Sense Excepcions” La fe dels Quàkers en els drets humans i la igualtat és absoluta (“sense excepcions”).

Història i Creença fonamental

Van ser fundats a mig segle XVI com una branca heterodoxa de l’Església Anglicana sota la direcció de George Fox. No s’han dit mai Quàkers, encara que inoficialment ho accepten. El mot és un insult derivat d’una cita bíblica inventat un jutge anglès que els perseguia. El seu únic nom verdader és Societat Religiosa d’Amics, on  Amics és com s’autoanomenen ells i la seva la congregació. Es troben regularment a una Friends Meeting House (Casa de Reunió dels Amics).

L’arrel fonamental teològica de la seva fe que sembla extraordinàriament llibertària: que tots i cadascun dels homes rep una llum interior que ve directament de Déu. Per tant, cada home és de fet un sacerdot que pot comunicar-se amb Deu individualment i no cal tenir ni capellans, ni església, ni bisbes, ni serveis ni res semblant. Això si, ells creuen en la Bíblia i sempre en tenen una copia oberta al mig de la sala de reunions. Qualsevol d’ells pot sentir-se inspirat a llegir i comentar un passatge. En certa manera jo traduiria aquesta posició com volent dir que tots tenim una consciència que parla amb nosaltres i l’obligació de fer allò que la consciència ens mani. I aquí hom pot reconèixer ja un greu problema: aquesta consciència interior està per damunt de la llei i dels jutges i hom té el dret a obeir-la al preu que sigui.

Els primers Quàkers van arribar a la colònia nord-americana molt aviat. Dissortadament hi manaven els “puritans” britànics i quatre Quàkers, entre ells dues dones, van acabar penjats a la forca. Les dones van jugar sempre un paper propi insòlit en aquells temps: eren elles que inculcaven a través de la Conversa Santa els principis religiosos  a la família. Van ocupar llocs molt prominents des del primer dia.

Aviat es van escampar per tota la colònia, sobretot al Nord-est i a Pennsilvània que el Rei va donar a un noble molt important, William Penn, de religió quàkera. Enlloc de fer guerra als indígenes, en Penn va negociar tractats de pau de Pennsilvània amb moltes tribus. La seva estàtua està a Philadelphia damunt una de les torres de la Courthouse, la casa de govern i molts lectors l’hauran vist a la tele, perquè és emblemàtica de Philadelphia.

Altres quàkers  americans prominents foren Benjamin Franklin i el President Richard Nixon, que fou excomunicat per fer la Guerra al Vietnam.

Ni cal dir que no tenen sagraments. Quan una parella decideix casar-se, es presenta a una reunió ordinària dels Quàkers. Tots dos s’aixequen i declaren davant de tothom que es volen casar, cosa que la comunitat accepta. Els nous esposos tornen al seu seient i el servei continua. Avui en dia el Govern no accepta això i demana la firma de tres dirigents elegits certificant que la cerimònia ha tingut lloc.

Com era d’esperar, les comunitats d’Amics poden ser molt diferents. La majoria tenen un predicador que fa sermons, encara que també tenen enregistraments de sermons per quàkers prominents del passat. Altres, en canvi, es neguen  a fer això i simplement es reuneixen en silenci potser per una hora, si no és que algú tingui la inspiració de parlar o cantar, o discutir alguna cosa.  Gairebé tots es consideren Protestants, però n’hi hagut alguns que ni tan sols volen ser Cristians.

Avui en dia els Quàkers tenen algunes de les escoles millors i més prestigioses del país. Per exemple, l’Obama a Washington, hi enviava les seves dues filles. Com és que tanta gent té una idea tan equivocada de qui son? Potser caldria tornar als segles XVII o XVIII. Anaven vestits molt senzillament, no s’ajupien davant gent poderosa ni reconeixien cap aristocràcia o monarca, es negaven a jurar, es podien negar a obeir certes lleis, eren antiesclavistes incondicionals, no observaven la majoria de festes religioses (ni tan sols Nadal) i certs grups d’Amics durant la Revolució del 1776 es van negar a lluitar, fins i tot en autodefensa. Però en Ben Franklin, un dels pares fundadors principals, era un quàker. I van fundar moltes grans companyies que encara existeixen.

Causes que els Quàkers actuals suporten

En el curs  dels anys han estat a molts llocs d’ençà de la Guerra Mundial, inclosos països en crisi o subdesenvolupats, però és una comunitat petita amb recursos limitats. Han ajudat comunitats a l’Àfrica i Asia, sempre sense implicacions polítiques o exigències. A Israel havien estat per molts anys a Ramallah i consequentment segueixen lluitant a la seva manera pels drets i la tragèdia del poble palestí. A l’interior dels EUA, el seu tema principal es la protecció i defensa dels immigrants i les protestes contra detencions o deportacions arbitraries del Govern Trump. Surten moltes vegades al carrer, sempre de forma absolutament pacífica. La qüestió de la detenció de nens menors i el seu empresonament són coses intolerables que denuncien a crits. A Washington fan una cosa única: tenen una lobby congressional (petita, dissortadament) a favor de la pau. Expliquen als Parlamentaris que sigui quin sigui el problema, la resposta no és mai la guerra. Per extraordinari que sembli, han aconseguit algun èxit inesperat. En coses petites, però sempre paga la pena. I tant! Jo els dono alguns diners.

Els Quàkers i les Lleis dels Homes

Per deixar-ho ben clar: ells no accepten de cap manera la supremacia de les lleis i dels jutges i només creuen allò que la consciència els diu. Les lleis són el producte de polítics amb interessos i en circumstàncies oblidades, sovint seguint el interessos d’altres persones o poders. Si hom ha llegit història, quantes coses absurdes, injustes o cruels  han estat promulgades com a llei? Tots els dictadors amb presoners polítics afirmen sempre que el presoner ha trencat una llei i no és cap presoner polític. I les lleis antisemítiques nazis eren lleis. No repeteix contínuament aquesta senyora ex-presonera de Myanmar que els Rohingya han violat la llei i atacat els budistes? I les lleis franquistes, què eren? Qui se’n preocupa? Però en aquells temps, ells podien empresonar, apallissar o executar. Cal recordar al Sr Sanchez que la llei franquista establia la pena de mort per dirigir una vaga? Una llei està sempre envoltada pel record  de les circumstàncies i identitat dels que la van escriure i imposar.

Durant molts anys, un bon quàker no podia ser ni advocat ni jutge perquè les seves obligacions toparien frontalment amb les seves creences. Aixo ha canviat… una miqueta i ara hi ha advocats quàkers. Lingüísticament, han trobar una solució: els Amics senten una gran deferència per la llei humana i intenten complir-la quan poden. Però no han canviat ni la seva fe ni la seva doctrina.

Joan Gil

Tags: Quakers

A la ciutat de Dallas sense suburbis les minories (mexicans, negres, vietnamites) ja fa temps que superen numèricament els texans blancs. Fort Worth té en l’actualitat prop de 880,000 residents. No he vist cap estadística, però hi ha raons per sospitar que els mexicans -i darrerament centreamericans- es deuen acostar a la paritat. Se’ls veu, treballant molt i molt bé per tot arreu. No se m’acudiria mai preguntar a algú si té papers, però hi ha raons per sospitar que la majoria no en tenen. La primera generació parla sigui llengua mexicana o indígena, la segona l’entén però no l’escriu i la tercera vol viure com un nord-americà qualsevol. Hi ha molts texans amb noms mexicans. De fet  mexicans van participar a la revolució i guerra de independència que va establir -per deu anys- la independència de la República de Texas. Tothom diu que de mexicans aquí n’hi ha hagut sempre i els restaurants mexicans estan per tot arreu. No es pot dir que hi hagi un barri mexicà: n’hi ha molts, potser sobretot a certs llocs. No semblen estar exposats a la mateixa hostilitat que molts hispans pateixen a

Ofertes de vestitaltres estats. Molts texans veuen amb horror les mesures odioses de Trump i els insults gratuïts -criminals, terroristes, violadors de dones- que aquest senyor utilitza contra desgraciats que precisament s’escapen de tot això i molts trobem els camps militars de presoners i la separació de nens dels pares odiosos i gens americans. Llevat dels indígenes nord-americans que celebren la seva festa el 12 Octubre tots som immigrants, inclòs el Sr. Trump.

Jo personalment trobo la cultura, història, folklore i art mexicans fascinant. A Fort Worth tenim molts parcs que s’omplen de mexicans fent el pícnic quan hi ha festes, pero ahir, 5 de Mayo, era diferent i especial. Vaig decidir anar a veure’l a la Gran Plaza, un centre comercial i de recreació enorme que tenen a Fort Worth. L’aparcament gegant que tenen -aquí no es pot viure sense cotxe- estava molt ple.

El Barça-Celta. Estaven tots pel Barça

Vull ensenyar algunes de les meves fotos. Vaig dinar a un dels molts petits restaurants. Potser algun lector es pensa que ell coneix la cuina mexicana, però és que allò que els turistes mengen és molt diferent. Vaig seure a un restaurant per a families mexicanes treballadores, on em van servir allò que mexicans normals mengen. Voldria ensenyar les meves fotos.

Uniform de noia quinceañera

I no, no hi havia ni un sol turista i pocs blancs o negres. Només els mexicans estaven de festa.

Mirant un espectacle

Vestits de dona

Vestits de mexicà

Estant cantant i ballant

Tags: 5 de Mayo, Fort Worth, MEXICANS

Com faig cada dos anys, permeteu-me tornar a publicar la versió autèntica de l’origen del 1 de Maig, treta de l’Arxiu de la Societat Històrica de la Ciutat de Chicago. La festa és molt Nord-Americana, resultat d’una lluita social dirigida per l’Anarco-Sindicalisme i no pas pels marxistes, socialistes i comunistes que cada any intenten apropiar-se’n. Una de les falsedats més absurdes difoses per la propaganda insofrible de la Guerra Freda tant als EUA com a altres països de l’Occident volia fer del 1 de Maig una festa “Commi,” que en Anglès es un nom despectiu pels Comunistes.  L’original, el “haymarket uprising” de Chicago tingué lloc en 1886, gairebé 25 anys abans de la revolució soviètica.  Hi ha molta gent que no entén la diferència entre comunistes i anarquistes. Es pot investigar fàcilment al Google, però diguem aquí que els “commies” (com els feixistes i franquistes) volien un Estat totpoderós que ho arreglés tot, mentre que els anarquistes preferien un Estat reduït al mínim, donant molta autoritat als municipis; als anarquistes no els agradava gens la policia, però recorda algú què era la policia stalinista? O franquista? Els anarquistes creien en la propietat privada i els mercats lliures, això sí, oberts a tothom: els obrers haurien de poder negociar els sous també. I sobretot, mentre els comunistes volien la Dictadura del Proletariat, els anarquistes somniaven en un món on la coerció hauria desaparegut, perquè ningú tindria el dret a obligar els altres a fer res. Per tot això i més, Lenin els va declarar petits burgesos, un insult considerable.
La darrera publicació tingué lloc el 29/04/2017

******************************************************************************

Antecedents: la situació social era dolenta

HACAT_PE5

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que se’n anés a una altra feina. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee… però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a Chicago i Nova York a finals del S. XIX hom recomanaria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarco-sindicalistes, fundadors de les unions i cooperatives, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes, molt arrelats en aquells temps. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

La tragèdia s’apropa: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/  que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores -encara que les xifres d’aquells temps no són sempre dignes de confiança-. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia. Els números de participants del segle XIX cal considerar-los críticament. No hi havia cap violència, només exigència de drets humans.

L’organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós  va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. L’anarquisme, producte intel·lectual d’autors molt diferents, va tenir branques i organitzacions desiguals, però no pas més terroristes que totes les altres organitzacions obreres d’aquells temps. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava, era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor del diari Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick a Chicago, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines al centre de Chicago, on els pagesos hi venien a vendre  productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa  per una autopista urbana que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència ni en feia cap falta. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o retiraven aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser devia ser un dels genets de l´apocalipsi.

La confrontació

No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més s’havia posat a ploure de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Hi havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.

Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després del temps anunciat, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i se’n va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.

La bomba provocadora d’origen desconegut

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.

El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), gairebé totes les que quedaven a la plaça, van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot aniria molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Jutges d’aquesta mena segueixen existint. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era conspiració per haver incitat a la insurrecció i la violència amb l’objectiu d’enderrocar el govern i abolir la Constitució (!), cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets tràgics del Haymarket, ni havien fet o preconitzat res que fos il·legal o violent. Així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi. Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.

No obstant l’horror d’Europa, on ja hi havia països sensibles a l’abús de justícia per tribunals, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, do-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Les víctimes havien somniat en un futur millor a un món diferent, però no havien volgut ni predicat cap revolució violenta.  Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom.  El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire entrant intencionalment a una corba amb el tramvia a gran velocitat va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.

Al final el govern va decidir que després de 110 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’acadèmia de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant voluntàriament  a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El 1 de Maig, esdevé festa del treball a proposta dels EUA

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu. Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home descerebrat amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, publicada originalment per la Chicago Tribune, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes o la patronal, que també van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. A més hi va haver organitzacions anarquistes d’orientacions molt diferents. L’odi dels comunistes i socialistes també va malferir la seva reputació.

 

Joan Gil

 

 

 

Tags: Anarco-sindicalistes, Anarquistes