12 ag. 2023
La Guerra d’Ucraïna ara i altres possibles guerres
Molts lectors han notat sense dubte la disminució considerable d’informació diària als mitjans d’informació sobre Ucraïna, cosa que molt probablement reflexa l’aparent fallida de l’atac ucraïnès. Hom pot trobar a la Internet nombroses descripcions de la verdaderament extraordinària línia defensiva sense precedents que els russos han bastit i a molts militars els sembla impossible de passar. Dissortadament les fotos de satèl·lit dels diaris no es poden copiar però es poden trobar fàcilment amb un ordinador. Hom recomanaria el material de la BBC, que té un servei de verificació molt dur abans de deixar publicar res, i també del NYTimes que sempre h0 ha de confirmar tot. Fa un any l’exèrcit de la Federació Russa va donar un espectacle grotesc d’incompetència amb el seu intent d’anar a Kyiv com si fos un passeig triomfal que seria rebut amb al·leluies i banderes. Va acabar molt malament, però era absurd menystenir, com molts van fer, la capacitat russa de pensar-s’ho i tornar a començar. Vet aquí com semblen estar actualment les coses.
La barrera defensiva no fou bastida al lloc dels combats, sinó alguns qm enrere, basada sobretot en el banc sud del Riu Dniper. Els russos van introduir i desenvolupar màquines anomenades en anglès Trenchers, que poden excavar el sòl a gran velocitat i crear trinxeres de gran profunditat a una velocitat de més de 0.8 qm per hora. La barrera, originalment concebuda amb una llargària de 60 qm paral·lela al riu Dniper aviat fou allargada a prop de 1,000 qm pels dos extrems originals cap a l’oest i cap al nord incloent la costa marítima i la frontera de terra arribant a cobrir tota l’antiga frontera entre Rússia i Ucraïna, bloquejant de fet tots els moviments ucraïnesos per terra en totes les direccions. És com si hagués atrapat i tancat al seu interior un fragment gros d’Ucraïna que no volen retornar. Les costes, tant a Crimea lluny dels ucraïnesos com a les zones de proximitat russa, han quedat fortament fortificades. La barrera no és única. Hi ha una segona paral·lela alçada a alguns qm darrera la primera, encara que més curta, limitant-se a les zones més perilloses. Per si això no fos prou, els russos han buidat i envoltat amb trinxeres pròpies una petita ciutat anomenada Tokmat que ha estat buidada de civils i omplerta amb armes i soldats russos, una mica com un castell a l’edat mitja. Com que això no era prou, van estendre una línia ofensiva sortint de la barrera en llarg de la carretera E105 per on russos estan actualment avançant cap a Kharkiv (i potser, qui ho sap, fins Kyiv). La barrera contra tancs es encara mes impressionant. Tornant a les trinxeres de les muralles defensives, estan elles mateixes protegides pel davant i darrera per trinxeres addicionals amples i profundes contra tancs, que, a més, es trobarien si arribessin a creuar aquestes precaucions amb grans concentracions per terra de dragon’s teeth, (dents de drac) obstacles igualment dedicats a no deixar passar els pocs tancs que hi poguessin arribar. Una altra innovació son certes màquines que poden excavar petites trinxeres circulars on hi caben dos o tres soldats confrontats al foc enemic fora de la trinxera normal i amb necessitat de protecció.
I deixant de banda la línia defensiva, com ha anat amb l’ajut rebut dels EUA i membres de OTAN? És variable i difícil d’informar-se. Un cas notable fou el dels HIMARS, les armes anti-projectil nord-americanes ensenyades tan sovint a les pantalles de televisió, que es consideraven invencibles. Sembla que la indústria militar russa va reeixir desenvolupant un mètode per neutralitzar-les i és per això que en l’actualitat els projectils llençats pels russos semblen poder arribar on volen sense poder ser aturats pels HIMARS. Al començament de la guerra molts membres de l’OTAN, sobretot Alemanya, van enviar diners i moltes armes però en l’actualitat sembla que només els nord-americans ho continuen fent. A molts països ja hi ha queixes, sobretot de l’extrema dreta. A Washington, l’ala Republicana trumpista a la Casa dels Representants més radical del Congrés, de fet comparable a la dreta ultra a Europa, amenaça amb bloquejar els 21,000 milions que Biden està demanant ara, cosa que faria pujar el total de les donacions americans fins ara a 70,699 milions. Dubto molt que aquest bloqueig de diners arribi a ser aprovat, però els congressistes podrien reduir la quantitat de la donació o exigir un temps límit per acabar. Fora interessant saber quant cobren els fabricants d’armes que treballen dia i nit.
El cas de les remeses de blat des dels ports del Mar Negre sí que és un problema intolerable, perquè en aquest moment hi ha pel món un 300 milions d’éssers humans que no saben si ells i els seus nens trobaran menjar demà i depenen exclusivament de les Nacions Unides i organitzacions benèfiques. Molts d’aquests no tindran absolutament res si no són ajudats i els nens petits són els que més hi pateixen i més aviat moren. La culpa d’aquest problema tan greu sens dubte la té l’OTAN. S’haurien d’haver presentat amb els EUA a l’ONU demanant que es declarés un estat d’emergència alimentària mundial i es permetés a algun vaixell americà o neutral supervisar els bots carregats sortint del Mar Negre, sense ficar-se en res més. Enlloc d’això el Sr Erdogan de la Turquia va organitzar un petit tractat quasi comercial entre ell, la Federació Russa i Ucraïna, que ha acabat malament. A més, els russos havien descobert que Ucraïna exportava grans també utilitzant un riu que anava a Croàcia i entrava al Mar Negre i ho van bombardejar. Els ucraïnesos igualment estan buscant una altre sortida pel Danubi que no sembla prometedora.
I les famoses sancions contra la Federació Russa anunciades pel President Biden a la TV sense poder controlar la seva ràbia? Hi ha de tot, però molt èxit no van tenir. A mi em molesten les sancions perquè quan jo era un nen vaig veure a tot arreu les cues per comprar pa negre i patates, cafè dolent de Riu Muni barrejat amb herbes i coses rares, dies sense carn, dies, dies, dies… targeta de racionament. Fou part de la decisió de l’ONU de bloquejar totalment l’Estat espanyol degut a la Divisió que Franco, fent costat a Hitler, havia enviat a la Unió Soviètica per lluitar amb els alemanys durant el setge de Leningrad (avui St Petersburg). Els ciutadans en van haver d’aguantar les conseqüències, però no en tenien cap culpa. Nosaltres en vam haver de patir per anys, però el Dictador i els seus subsidiaris van seguir engreixant-se i jo em penso que deu passar sempre igual. Tot perquè? Molts ni sabien que era Leningrad. Rússia ha trobat molts ajudants. La Xina fins ara no ha enviat armes de guerra, però sí altres coses, sobretot els xips necessaris per fer armes. Diuen els experts que 2/3 parts de xips electrònics de projectils russos trobats a Ucraïna són de fabricació americana. La indústria de l’armament russa sembla haver tirat endavant força bé.
Pronòstic? Hom recordarà que Zelinsky havia manat incorporar-se a l’exèrcit a tots els homes fins l’edat de 60. Molts homes a Ucraïna com a Rússia han fugit a l’estranger. Ha creat un problema terrible. Els ucraïnesos han patit pèrdues molt greus, però ara amb aquest atac que estem veient, les pèrdues de soldats joves han estat esfereïdores, fins al punt que ara els militars han de fer els seus atacs amb soldats més entrats en anys. Segons els consellers estrangers disposats a parlar d’amagat amb els periodistes, no sembla que ells considerin altes les possibilitats de guanyar la guerra que tenen els ucraïnesos, i que ja pensen que aviat caldria obrir negociacions. Hi ha qui diu que els russos potser plegarien amb un 20% de guanys territorials, cosa que els ucraïnesos rebutgen absolutament. Potser amb 10%? Això serien els russos qui probablement ho rebutjarien. L’única cosa important és que això s’acabi. Amb negociacions abans de la guerra, Rússia hauria pogut recuperar part del territori fronterer de l’ètnia russa perdut al caos de la ruptura i les declaracions d’independència al final de l’URSS, però qualsevol cosa hauria estat millor que de l’atrocitat abominable que hem estat contemplant. És el problema que hi ha ajudant un dels participants a una guerra: gràcies a l’ajut molts més soldats i civils moren i al final gairebé sempre tot acaba com hauria acabat. No és fàcil trobar una aproximació de les morts que han tingut lloc a Ucraïna, però hi ha qui sospita que són unes 250,000 amb uns 2-3 milions d’exiliats (no confirmat). És el que passa quan es regalen armes a combatents. La Guerra no és mai la Resposta.
=======
Quina sorpresa haver sentit parlar a la Tele i els diaris de NIGER, un país africà molt pobre que poca gent coneix i tothom confon amb Nigèria. Uns militars acabaven de fer un cop d’estat i empresonat el President elegit. Cops militars no són cap novetat gran (!), que ja ha passat moltíssimes vegades tant a aquest mateix com a molts altres estats africans pobres. Al país hi havia una guarnició francesa (que sembla que Macron, amargat, ja ha retirat), uns quants espanyols i uns 1,100 soldats americans, cosa menys coneguda. Es tracta de l’últim país pro-Occidental del SAHEL, una banda transversal gegant de terra desèrtica que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic. La major part d’estats del Sahel s’ho passen malament, estan atacats contínuament per bandes jihadistes, alguns estan ocupats pels de Wagner, amb participacions xineses i riquesa mineral (or, diamants) amb poca aigua i molt desert. Niger era ja pràcticament l’únic SAHEL estat encara connectat amb França i els EUA. Declarant que es tractava com a Ucraïna d’una lluita entre la Democràcia i una Dictadura, una organització de països de l’Oest africà anomenada ECOWAS sembla haver escoltat el consell dels americans i es prepara a fer la guerra (no obstant que hi ha hagut moltíssims cops d’estat previs sense que ningú fes res i que l’Organització Pan-Africana no hi esta d’acord). Perquè? Altres països del Sahel s’afegirien als militars i qui sap si els Wagners també i fins ningú havia dit res. Havia oblidat una cosa: a Niger es troba un jaciment d’urani a cel obert que produeix 5% de l’urani mundial. Es el millor que hi ha al continent africà. A més, acaben de descobrir un segon jaciment, que començarà a ser explotat tan aviat com hagin obert una carretera.
=============
Una baralla de caire comercial entre la nova Xina i els països més rics de l’occident (diguem els USA i la Unió Europea) ja es veia venir des de fa anys i semblava haver culminat amb en Trump, que odiava els xinesos. De fet, els tractats comercials previs es van firmar quan la Xina encara era un país pobre i subdesenvolupat, però ara els termes dels contractes semblaven abusius. Amb en Biden ha resultat pitjor encara. No sols ha introduït moltes sancions (que aparentment fan riure als Xinesos) sinó que va començar a tractar la Xina d’adversari polític, encara que hom no entenia perquè, ni ningú havia notat accions amenaçadores contra països estrangers que semblessin agressives i costava entendre què volia dir el President. Biden sense deixar de repetir que els xinesos són verdaders adversaris, va organitzar una mena d’OTAN sud asiàtica per vigilar la Xina, amb les Filipines (on els USA han afegit NOU noves bases militars addicionals, Austràlia (que ha rebut submarins nuclears) i Japó, que tenia fins ara un exèrcit exclusivament defensiu però ara gràcies a Biden ha estat ampliat per poder fer guerres si cal. Aviat hi participaran altres països, com per exemple Corea del Sud. A més polítics americans i també unitats militars van començar moltes visites i manobres anti-xineses provocatives a l’entorn de Taiwan. Ens feia falta, tot això? Cal entendre que una cosa així sempre esdevé una cursa d’armes perquè la Xina sense cap mena de dubte se sentirà obligada a enfortir la seva frontera.
I mentre tant, la tragèdia de l’escalfament global empitjora sense resposta ni pressupostos escaients, amb temperatures i sequeres mai vistes, la guerra d’Ucraïna genera molt CO2, les guerres als països pobres empitjoren (veieu si no Iemen, Sudan, Sudan del Sud, Palestins, Myanmar, Jihadistes,…), el nombre de fugitius i gent sense menjar ni metges augmenta, un gran moviment migratori interminable de gent desesperada s’està estenent pel món, sobretot a la frontera de Mèxic i a la costa Mediterrània. Què caldria perquè els polítics fessin al final alguna cosa?
Joan Gil