Arxivar per gener de 2020

22 gen. 2020


La classe treballadora menysté el socialisme

Classificat com a General

Ja en temps de Roma hi havia des de sempre una dreta i una esquerra polítiques, el Partit Aristocràtic i el Partit Popular. En en forma o l’altra això ha existit gairebé sempre fins als nostres dies. Molts veuen els Partits Socialdemòcrates com sistemes polítics que afavoreixen els grups socials en perill o la classe treballadora en general. És veritat això, o son els socialistes simplement part d’un sistema interminable d’estira i afluixa per tal que res no canvïi? Hi ha exemples presents i històrics que il.lustren el problema.

El Sr. Donald John Trump

Pocs homes han estat tan odiats i insultats… i infravalorats com el President Trump, el que no obstant ha demostrat una habilitat i sentit de direcció poc comuns, que l’han fet invencible i sembla anar abocat a la reelecció. Qui és ell? Un home viciós, cridaner, mentider, faldiller de finances dubtoses, sense experiència política i no obstant va aconseguint tot allò que semblava impossible gràcies al suport del votants de la classe obrera americana, tant camperols com treballadors, en total un 40% de la població que el segueix de forma entusiàstica passi el que passi, digui el que digui. Algú es pensarà que amb 40% no es pot guanyar cap re-elecció, però a un país federal on el President és triat per representats del estats membres, no pas directament pels ciutadans sí que es pot. Aquest senyor concentra la seva campanya als estats que necessita i té possibilitats de reelecció molt realistes. Com és que els seus representants republicans no l’aturen? La majoria de Representants i Senadors son gent molt cridanera sempre preocupats per les opinions al seu districte., però no pas en el cas de Trump. Trump domina totalment el seu partit com ningú més ha pogut simplement perquè ha aconseguit aterrir-los. Una paraula mal dita, un vot mal fet i la  carrera del parlamentari s’ha acabat. Fa molts anys que ningú havia vist un control tan sòlid i inflexible d’un dels partits nacionals. Un aliat inesperat i molt fort son els mal anomenats evangèlics, la dreta religiosa, en general seguidors de la teologia baptista que el suporten entusiàsticament per la seva oposició als avortaments i casaments homosexuals. Formen amb els seguidors de la classe treballadora un bloc formidable, gairebé impossible de trencar.

Trump, que ho entén molt bé, diu sempre als treballadors que ell ha fet molt per l’economia amb nous tractats internacionals i de comerç, frenant a la Xina, que l’atur és prop de zero, que la borsa ha pujat de forma astronòmica, que les grans companyies americanes fan molts diners (hi ha el Director d’una companyia farmacèutica que cobra 26 milions a l’any). Tot això és cert, però què en treuen els treballadors trumpistes? La feina que troben és cada dia de pitjor qualitat, monòtona i sense futur. Els sous no han pujat per uns 4-5 anys, mentre hi ha hagut una inflació entre 1.5 i 2% a l’any. El sou mínim federal que aquí s’expressa en dòlars per hora segueix essent des de fa molts anys $7.25/hora, encara que alguns estats i ciutats l’han apujat voluntàriament a $15/hora. Els $7.25 serien uns $13,000/any, sense assegurances de malaltia ni cap protecció i una família petita en aquest país no pot viure-hi. Cada dia es perden mes llocs de feina degut als ordinadors, competició, que son substituïts per feines dolentes i mal pagades. Per exemple Amazon no paga en l’actualitat ni un cèntim d’impostos, però maltracta amb impunitat  els seus treballadors amb mesuraments i vigilància constants del temps que necessiten, evitant el descans, cronometrant les visites als lavabos i a vegades ajudant a trobar subsidis estatals a la pobresa a empleats fixos. De fet els empleats treballen vigilats i a les ordres d’un computer. A Walmart els cursos en beneficència per a empleats son regulars. Als repartidors de paquets que tenen un ordinador amb cronòmetre al camió no els deixen aturar-se per descansar sinó que han de complir amb un mínim de lliuraments cada dia. De vacances alguns en tenen. Igual amb els camperols. Amb els aranzels molta gent s’han vist aturats sense poder vendre la collita i quan Trump resol el problema que ell mateix ha creat, anuncia a tot el món que acaba de crear milers de llocs de feina.  La qüestió de l’assegurança de maladia és massa complicada per ser resumida. Tan complicada com dolenta, quan n’hi ha.

Molts dels seus partidaris són supremacistes blancs, indiferents als mals tractes a la frontera mexicana, indiferents a problemes racials i entusiàstic propietaris d’armes de foc automàtiques de combat. Un dia Trump va dir que volia immigrants noruecs i no pas de països de merda. Després de disturbis entre una manifestació de supremacistes duent banderes nazis i una altra de gent mes democràtica que va acabar amb un mort i ferits, Trump va anunciar que hi havia bona gent a tots dos grups. Ell no tolera discussions serioses. Respon simplement a tot dient que son mentides, odi contra ell, insults i atacs polítics del Partit Demòcrata o que no importa. Les explicacions ni tan sols les volen escoltar els membres d’aquest 40% tan insòlitament sòlid que amenaça amb reelegir-lo. Perquè? Molts treballadors viuen desesperats per la seva situació econòmica i desenganyats de la politica i estan disposats a votar per qualsevol que prometi ensorrar-ho tot tornant a començar. Ser membres d’un grup supremacista fa feliç a molta gent. Parlar amb ells és com discutir el dret d’autodeterminació amb els de Vox.

Un altre exemple?

La classe treballadora dels Nazis

El Caporal Adolf Hitler va tornar viu de la Gran Guerra i va seguir a l’exèrcit estacionat per uns mesos a Baviera, on va viure l’anomenada Räterepublik, o República Socialista basada en comitès de treballadors que va intentar seguir l’exemple de Lenin. Hitler  fou anomenat enllaç entre els militars i els dirigents insurrectes al poder i va exercir per una estona. Prou que va entendre que els treballadors fan la majoria de la població i que calia conquerir el seu suport per fundar un país verdaderament sòlid i unit. Com es fa això? Segur que no amb votacions, que només divideixen. Treient-ne les conseqüències, va batejar el seu nou partit Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. A diferència d’altres, un cop al poder es va dedicar a fons a millorar la condició dels treballadors que tant necessitava i li semblaven essencials. Va crear vaixells turístics que salpaven per tot el món en cabines que fins aquell moment només els rics es podien permetre, sempre naturalment amb sessions obligatòries d’adoctrinament i vigilància de la Gestapo per identificar i treure a temps les pomes podrides. Va construir a la platja Bàltica del nord centres enormes de vacances, els sou va millorar molt, va prometre un Volkswagen a tothom i tots va acabar creient que eren una raça superior i que Alemanya estava destinada a conquerir mig món,  eliminar els jueus i sotmetre els pobles eslaus. Una nació forta i molt unida va saludar amb entusiasme el projecte bèl·lic hitlerià. Els treballadors es miraven bocabadats i amb goig els espectacles nazis i els discursos del txef. Ja sabem com va acabar tot.

Seria fàcil trobar trobar altres exemples com ara Mussolini, o Franco amb els seus Sindicats verticals i habitatges protegits. Molts falangistes creien de debò que havien havien d’ajudar la classe treballadora empobrida per la guerra, aturada i emmetzinada per la propaganda “roja”. I avui en dia trobem masses o majories de treballadors sens dubte dintre de Vox, al Front Nacional francès, a l’Alternativa per Alemanya,a Hongria i a molts altres llocs.

I els socialistes què? Al capdavant d’un maldecap impossible de resoldre, han esdevingut allò que als EUA s’anomena un partit d’ames de casa i intel·lectuals benestants residents als suburbis de les grans ciutats que en el fons no passen de ser allò que l’autor escrivia al començament d’aquest apunt, el partit d’esquerres amb la funció de resoldre i esmolar els abusos de la dreta per tal que tot segueixi endavant però igual un cop eliminats els excessos pitjors de la dreta dominant. És veritat que hi ha hagut verdaderes revolucions obreres d’esquerres, com ara la de Rússia el Febrer i Novembre de 1917, la de Mao Zedong, la de Castro. El problema és que dissortadament totes han conduït a violència, mort i opressió. I al final ja veiem com han acabat a Rússia i la Xina.

 

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

09 gen. 2020


La Bandera Catalana Apareix a Hong Kong

Classificat com a General

Reportatges a la premsa nord-americana indiquen que recentment durant els aldarulls i disturbis que per mes de set mesos segueixen tenint  lloc a Hong Kong, hom ha vist alguns manifestants duent la nostra senyera, indicant la seva voluntat d’imitar la lluita de Catalunya per la democràcia i la llibertat contra un enemic poderós. Per descomptat, el nivell de violència tant ciutadana com policial la fractura social amenaçadora que existeix a Hong Kong per ara ens ha estat estalviada, però el cas demostra el ressò i importància de la causa catalana vista al mon. i també certes similituds inesperades. Aproximadament un 20% de la població de 7.5 milions (com Catalunya) està participant de forma activa als aldarulls constants, ignorant el gran perill. Miraculosament, hi ha hagut molts ferits, però cap mort fins ara. La Xina ha enfornat la policia i l’exèrcit a la frontera, però  s’ha abstingut d’entrar a Hong Kong.

La raó dels aldarulls

Es difícil entendre-ho, o explicar-ho. En principi és una lluita per la democràcia, perquè l´acord entre el Regne Unit i la RP Xinesa que va tornar la colònia al domini xinès en 1997 establia una Regió Administrativa Especial amb un règim de govern híbrid. Això del govern híbrid voldria dir que uns pocs delegats al Concili d’autogovern son elegits democràticament pel poble, però molts altres son triats i imposats pel dit a Beijing. Amb el temps els xinesos han anat introduint-se a la zona i dominant més i més el govern i l’economia mentre el poble va perdent influència i poder. L’acord vigent amb la RP Xinesa preveu la fi del regim especial i l plena integració de Hong Kong a la RP Xinesa en 2047, que abans semblava molt llunyà. El conflicte va esclatar degut a una llei, ja suprimida, que hauria autoritzat l’extradició a la Xina d’acusats, però el problema verdader era la manca de llibertat i democràcia i l’augment asfixiant i progressiu del poder xinès. Res s´ha acabat amb la derogació d’una llei.

Caldria afegir també a l’anhel de llibertat, ara i en el futur, el sentit d’identitat no xinesa que sembla existir a Hong Kong i l’anticomunisme de grans sectors de la població, que ha conduït a molts ciutadans a optar per alternativa catalana i demanar la independència, cosa mai formulada fins al present.

La qüestió lingüística

Molts se sorprendran llegint això, però el problema, relativament secundari, existeix i és seriós. A la República Popular es parlen, com era d’esperar en un país tan immensament gran, moltes llengües i dialectes. La intenció del govern ha estat sempre imposar el mandarí xinès com a única llengua nacional i de fet hi ha una llei que mana l’estudi obligatori del mandarí a totes les escoles, Hong Kong inclòs. El que passa es que gairebé 95% dels habitants parlen cantonès, una llengua diferent. Els que només parlen el mandarí no la poden entendre, amb un detall curiós : tots dos grups utilitzen els mateixos ideogrames xinesos amb el mateix, o similar significat. O sigui, que pot passar que dues persones no es puguin entendre parlant però poden escriure´s cara a cara i ho entenen tots dos. Tot això és difícil d’entendre per estrangers però diuen que els cantonesos també tenen signes i ideogrames no compartits amb els qui parlen mandarí. La meitat dels ciutadans també parlen l’anglès de l’antiga potència colonial i molts, diguem-ne mandarins, potser la meitat però no tots, han après el cantonès. Hi ha un problema. Molts militants es neguen a parlar un mot de mandarí.

Fractura social

Molts ¨constitucionalistes¨ anti-catalans volen parlar de la fractura social imaginària, provocada intencionalment per ells, que diuen que existeix a Catalunya. Com si tenir altra intenció de vot fos un senyal de divisió!! A Hong Kong, sí que hi ha una fractura gravíssima entre els patriotes de Hong Kong i la minoria partidària de la RP Xinesa. L’assumpte ha creat una mena de paranoia sovint ridícula, sempre intractable. És molt difícil parlar amb un llíder que sempre insistirà en veure papers d’identitat i referències per assegurar-se que no es tracta d’un enemic, un infiltrador o agent de la policia. Si un periodista o visitant intenta iniciar una conversa política, la primera resposta és sempre: I vostè que en pensa? Un periodista nord-americà que parlava nomes mandarí va aconseguir una entrevista amb un banquer molt poderós i famós, naturalment partidari de la Xina. En sentir la primera pregunta, va fer imprimir un article que acabava de publicar a un diari, indicant que ja explicava totes les seves opinions, i prou. L’americà s’ho va llegir i va preguntar si l’home podria aclarir el significat de la seva conclusió que democràcia també requeria saber fer concessions. El banquer, molt irritat, respongué que el periodista no volia fer una entrevista sinó discutir amb ell i li va assenyalar la porta. Els activistes ferits pel carrer es neguen a anar a un hospital per por que els metges i infermeres treballin conjuntament amb el govern central.

Per qui s’estimi la història: recordant Deng Xiaoping

Es molt probable que molts lectors no hagin sentit mai parlar d´aquest senyor, però fou un dels polítics més importants del segle XX.

Nascut com tants comunistes dintre una família benestant, va viure temps a Paris, on es va fer membre del Partit Comunista. Durant la Guerra Civil va demostrar ser un home molt capacitat i intel·ligent i va esdevenir un dels col·laboradors mes íntims de Mao Tzedong. Un Mao ancià i senil, veient amenaces internes al seu regim socialista tan extrem, va desfermar l’anomenada Revolució Cultura, una barbaritat cruel que voldria declarar i solidificar la revolució permanent. Deng va caure. El seu fill més gran fou torturat i llençat a terra des d’un quart pis, quedant en una cadira de rodes. Deng mateix fou desterrat per dos anys a un lloc remot i obligat a treballar de feiner. Va aconseguir tornar a Beijing al cercle poderós de Mao, però va caure en desgràcia immediatament. Mao naturalment no podia viure per sempre i Deng va tornar a la política que aquest cop li donaria el poder absolut sobre tota la República Popular Xinesa, fins el dia de la seva mort en 1997. Recordo la seva visita als EUA. A Filadèlfia, Temple University li va atorgar un Doctorat d’honor que ell va acceptar repetint la famosa bajanada que per desgràcia ell ho havia après tot pel carrer. Molts en preguntàvem qui era, donat que no s’identificava amb cap títol. No va voler mai ser President o Primer Ministre, sinó Lider Suprem, diuen que per humilitat, però va mantenir fins la mort la presidència del Comitè Permanent del Partit Comunista, fent-lo de fet el successor de Mao… i el nou Emperador.

Va ser ell tot sol qui desviant-se de l’ortodòxia comunista, va organitzar i dirigir la transformació de Xina en temps rècord de país del Tercer Mon a una superpotència mundial temible, i tot segueix igual com Deng ho va deixar. Sovint coses es poden resoldre amb una frase ben triada. Hong Kong? Dos sistemes econòmics diferents en un sol país. Com justificar el capitalisme que ell va introduir? Molt senzill: la Xina segueix essent comunista i no hi ha contradiccions, perquè el govern protegiria el treballadors enlloc de deixar-los exposats a l’explotació del mon capitalista. La Xina no faria cap guerra però obtindria un poder militar dissuasiu. La Xina influiria de forma beneficial els països pobres com a Àfrica amb diners i plans de desenvolupament, però evitaria parlar-me massa en públic. Es exactament així com les coses marxen avui en dia. Deng segueix en vida.

I fou Deng qui va imaginar i concloure el tractat sobre la devolució pacifica de Hong Kong a la RP Xinesa, la colònia de l’agonitzant Imperi britànic.

Deng no fou cap àngel amb arrels democràtiques. Ell va aprofundir la baralla amb la moribunda Unió Soviètica. També fou responsable per la repressió del poble tibetà a la seva pàtria. I, ai las, fou ell qui va donar personalment l’ordre d’obrir foc contra els estudiants i treballadors de la Plaça Tiananmen que també somniaven amb la llibertat i van pagar amb la vida. No content amb això, Deng va castigar i empresonar el membre de Comitè Central que havia estat en contra de la massacre.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta