Arxiu per a 'Catalonia' Categories

17 des. 2017


Catalunya, més forta que mai gràcies a Rajoy

Em molesta que tanta gent utilitzi el mot feixista com un insult caracteritzant gent autoritària, perillosa, intolerant, antidemocràtica i violenta. Aquests ja existien molt abans de Hitler i Franco. El feixisme, com el comunisme stalinista foren doctrines complexes i des del nostre punt de vista molt estranyes que no poden tornar mai perqué el món, la política i els exèrcits han canviat massa. Seria com restaurar l’Imperi romà. Hi pot haver no obstant versions actualitzades amb gent de la mateixa mena.

Tornem al moment de la desaparició del dictador el 78, l´anomenada Transició (jo prefereixo dir “adaptació”): hi havia sindicats verticals, Cortes de Procuradors amb tres terços, nacionalcatolicisme, corrupció permanent, els punts doctrinals de la Falange, la Formación del Espíritu Nacional, les tasques històriques de la nostra joventut (sense oblidar l’esforç històric de la joventut alemanya, més conegut com a Guerra Mundial),  diaris titelles i molt cars del Movimiento..  Qui ho necessitava tot això? Impedia l´entrada a UE i l´OTAN com els amos volien. Els seus prohomes reconeixent que la Ideologia ja derrotada al món feia nosa i podia ser llençada a les escombreries, van decidir que sabent com fer-ho i mentint com i quan calia, les eleccions podien ser tolerades i controlades. Tot canviaria perquè res canviés i la situació econòmica, social i politica possibilitada pel franquisme amb corrupció  sempre tolerable sobreviuria. Als Catalans ens van prometre moltes coses que no tenien intenció de complir i les van anar prenent una per una. Fins i tot en temps d’amenaça militar van aconseguir fer votar als Catalans per  una mala constitució. Poc a poc vam esdevenir una altra província de Castella, fins que el Rajoy Brey ens va arribar a alçar com a models de nació oprimida, pacífica i profundament democràtica aspirant, com tantes altres,  a la llibertat dintre la solidaritat i justícia. Que és on som davant del món, molt presents entre el poble i pensadors polítics del món, un model ben conegut que molts volen seguir i cada dia interessa més, mentre Rajoy cada dia s´acosta més al cataclisme probablement en mans de Ciutadans.

La seva Constitució? És un ultratge i un insult que certs partits s’anomenin “constitucionalistes” com si els altres no creguéssim en la llei Els Americans tenim la mateixa Constitució d’ençà de 1787 (amb petites esmenes) i aquest Document és vist voluntàriament com a sagrat, estimat i intocable per tothom. S’ho mereixerien totes les Constitucions? Segur que no. Aquesta ha garantit la nostra llibertat i el nostre dret al vot i cap estat de la Unió voldria marxar. Puerto Rico voldria afegir-se i no el volen. A Espanya i a tota Europa n’hi ha hagut moltes, bones i dolentes. A favor de quina estan els Constitucionalistes? De la Cadis, o de la Primera o Segona República o del Fuero de los Españoles? Declarar-se constitucionalista per guanyar vots és intolerable perquè el propòsit de la Constitució és garantir i fer possible la convivència de tots i permetre resoldre conflictes amb votacions i pau, mai el contrari, mai per prohibir i oprimir part del poble. Com pot ser que una constitució legítima afavoreixi uns i estigui contra altres? El Franco com el Mussolini i el Hitler també deien que tothom s’havia de sentir unificat i obligat sota les seves lleis tan patriòtiques. Alguns, segurament els anticonstitucionalistes, van patir molt i ser assassinats. Jo personalment voldria ser un constitucionalista de la Segona República, quan no hi havia borbons i Catalunya era reconeguda com un cas especial.

Tant els fiscals com jutges afins al PP van fer un disbarat ignorant com acabaria enviant una ordre d’arrest contra el President de la República Catalana a Bèlgica. Les tres regions belgues de parla holandesa, francesa i en petita part alemanya havien patit un conflicte gravíssim, llarg i molt més dur que el català, abans de transformar-se en una Monarquia Federal que sembla per ara estable i plau a la majoria. Això havia exigit SIS (6) reformes de la Constitució. I els peperos i acòlits es negaven a fer-ne una i negociar per resoldre un problema tan greu que afectava a més gent de la que hi ha a Flandes? Com, Sra Lamela, s’havien de prendre les seves acusacions de sedició, traïció i malversació que als països lliures i democràtics  ni tan sols coneixem? Com el Rajoy es negava a fer allò que va salvar a l’estat belga? No li va explicar ningú? Potser a Bèlgica haurien acabat manant-li extradir i empresonar en Rajoy.

Per certes raons explicades a molts llibres, els governs no tenen més remei que suportar la posició monòtona, simplista i primitiva que Rajoy i els seus peperos i partits subornidats repetien com lloros de repetició dia i nit. Però amb els pobles, diaris i ciutadania d’Europa i el món la situació era i segueix sent cada dia més i més diferent. Abans dels peperos, la famosa Barcelona era una ciutat al NE d’Espanya, ara en canvi hom parla a vegades diàriament amb simpatia creixent de Catalunya, els seus problemes, desig de votar i esperances. I hem ensenyat el camí de la no-violència incondicional i la democràcia a molts europeus que ho necessitaven. Som nosaltres els bons. Hi ha una sèrie televisiva nova sobre els Templaris de París que busquen amb ajut del Papa el Sant Grail. En la versió americana, s’han passat el segon episodi ensenyant com el Rei de Catalunya, un cert Lluís (escrit en català, així mateix) per boca de l’ambaixador català a París demana en matrimoni la mà de la filla del rei de França es casi amb el rei Lluís per enfortir, segons declara el Sant Pare, l’aliança entre França i Catalunya per dominar el Mediterrani. No hem tingut mai cap rei a  Catalunya i de Lluís a Espanya només en va haver un borbó, fill incompetent del boig afrancesat i francès Philip V a qui tant devem els Catalans. Hauria estat possible aquesta aparició a la tele dels reis i ambaixadors de Catalunya sense Rajoy i acòlits? Hi ha un anunci on es veu la cursa de braus de Pamplona, molt popular als EUA amb rojigualdes (pobres bascos). Pero en la final escena apareix una bandera catalana penjant d´un balcó. Finalment gràcies a la Santamaria i el Rajoy ens coneix i respecta tothom. No havia passat mai.  El món està canviant. Cada dia hi ha més nacions que volien saber com es fa. El NYTimes ha arribat a publicar tres articles o vídeos diaris sobre Catalunya. A la BBC i el Regne Unit Catalunya és una obsessió. A Alemanya es llegeixen molts articles amb simparia. Per això crec que el futur és nostre i guanyarem. I tothom sap ja què són les torres humanes (que abans ni jo ho sabia)

Els homes patim conflictes de tota mena. Tothom vol tenir raó i guanya sempre el que ho fa millor o és més fort. La nostra gent, els presoners polítics sempre presents, el President Puigdemont i molts altres ho estan fent molt bé. La seva direcció d´evitar qualsevol forma de violència fou cabdal. Els peperos estan encara desengayats que no hi va haver sang i morts pel carrer, com ells esperaven. Ara bé. Quan el conflicte s’atura o hom negocia una resolució o una pausa, cal intentar reconciliar-se. No fer-ho acaba sempre, sempre malament i les bufetades tornen a aparèixer. No és extraordinari tot allò que Rajoy i els seus estan fent? Han vingut a prendre’ns autogovern, empresonen amb acusacions absurdes els nostres representants més respectats, menteixen descaradament sobre què som i què volem, ens prenen obres d’art ben pagades i ben cuidades, destrueixen i ignoren les nostres lleis, les nostres institucions, si poden les nostres escoles, promouen grups populistes perillosos pel carrer i no parlen mai de reconciliació ni resolució pacífica. Com feia el Franco Bahamonde un Premier postfranquista vol castigar i arruinar una província desobedient perquè aprenguin. Volen aniquilació i destrucció, violant la Constitució espanyola i les lleis catalanes. Aquests parlen d´una divisió social que ells han promogut per anys? El món està mirant, Mariano, i no us ha estimat mai. Això que voleu, no teniu el poder de mantenir-ho permanentment i ho vam superar per 40 anys! El Rajoy no té absolutament cap pla pel futur sinó quedar-se tant com pugui després del vot i seguir fent mal. No l´heu sentit parlar amb el to de Caudillo desobeït? Després de l’atac dels Guàrdies Civils durant el 1O: “Hem fet el que calia fer” A Barcelona “Ara han vist que Espanya sabe defenderse” És això el que va passar, Mariano? Semblava la ràbia d’un home inepte i violent amb el darrere enganxat a la cadira.

Després de la Declaració d’Independència el Rajoy, amb fúria i ràbia als ulls va declarar que Catalunya havia destruït la llibertat i la constitució i la democràcia d’Espanya. Quina cosa tan rara de dir. Potser la Santamaria ho podria explicar millor. Potser un trastorn mental? Era prou raó per tornar a Catalunya amb Guàrdies Civils i jutges simpatitzants disposats a tot? Jo crec que Rajoy s’hauria de preocupar més del prestigi creixent de Catalunya i del perill per a ell i tot l’estat representen els Cs d’extrema dreta populista amb banderes franquistes com les creus gamades d’altres països. No venen per Catalunya sinó per Espanya aprofitant la catalanofòbia com un vehicle.

Aquestes eleccions tenen quelcom de divertit, original i extraordinari: candidats a la presó, que poden rebre vots però no sortir en llibertat; un President candidat a repetir que no pot ni entrar al paìs fent campanya per vídeo i sens dubte un cap del Gobierno ocupant de Madrid que donava per segur que l’independentisme era un moviment minoritari de quatre gats enganyats i que un cop escapçat el moviment, la població cauria de genolls elegint agraïda tants peperos com els espanyols. Escapçar, diuen? Quan jo feia el batxillerat tenia un company recentment mort anomenat Josep Muntaner i Pasqual, que esdevindria un economista famós. Tots sols amb uns pocs companys vàrem crear un grupet que estudiava l’Estatut del 1931 (com dit abans, jo sóc constitucionalista del 1931) Què ens hauria fet aquesta escapça pepera  i judicial del 2017? Potser ens hauria retallat alguna ungla petita del peu per mala punteria. La dreta, a diferència de l’esquerra no ha entés mai que hi hagi moviments populars sincers que busquen (enlloc de deixar-se enganyar) un bon líder, com ara els que segueixen empresonats. Els Catalans som com som. Tenim no sé quants partits, ho discutim tot, triguem a posar-nos d’acord fins al final, però creiem en Catalunya i l’estimem molt. Els jueus fan coses molt semblants.

Què en farem del polític neomadrileny Albert Rivera? Era un jugador de polo acuàtic que un dia es va treure la poca roba que aquests esportistes duen, es va fer fotografiar en pilotes i va guanyar tres escons al Parlament català, començant a amenaçar i insultar en l’acte a tothom que era català. El seu lema era que no importa ni d’on sóc ni quina llengua parlo. Completament d’acord, però el que sí que m’importa és a quina terra visc i amb quin país em sento solidari. He viscut a Alemanya, Suïssa i uns quants estats dels EUA i no he insultat mai els nadius ni exigit que aprenguessin la meva llengua. Es allò que un emigrant ha de fer. Vostè no fou mai un dels nostres. Va nàixer a Catalunya per casualitat sense voler ser mai català. Podia haver nascut a Bulgària o Caracas, qui sap. Bona sort a la seva nova terra colonialista. Vostè no és català per autoexclusió, no pas perquè nosaltres el volíem treure fora. Sereu ben rebut als cercles de la dreta aternativa populista europea.

Veient les manifestacions tan cridaneres dirigides per gent amenaçadora i a vegades violenta i les banderes  “preconstitucionals” (deuen oblidar la Constitució de Cadis que estava millor que la del 1978) amb el pollastre negre lleig i mal cuinat al mig, veig la semblança amb manifestacions semblants dels trumpistes a Carolina del Sud, de LePen i de l’AfD a Alemanya i a Àustria que sovint surten amb creus gamades i han causat morts i ferits. Espanten molt perquè són perillosos i antidemocràtics. Seria possible que sectors de C i del PP unificats per l’odi anticatalà se separessin o prenguessin possessió de C per esdevenir un grup oficial populista d’extrema dreta com tants a Europa? Jo aconsellaria informar-me de quines altres opinions sostenen sobre qüestions diferents. Com LePen, en Rivera ja vol ser Presidente del Gobierno i moure full darrere l’escena. Jo li tindria por, Rajoy. S’interessa més del degut per la corrupció del PP. Potser fins i tot us faria empresonar pel Gürtel.

El Sr Juncker, pepero com Rajoy va engegar una ximpleria molt gran a un periodista. Si acceptés Catalunya, en  vindrien 90 més l’endemà. Doncs que prepari els seients perquè els 90 estan de camí. Es pensa vostè que pot evitar-ho? Qui es pensa que és vostè, titella obedient del govern alemany? Com explica el NYTimes hi ha moltíssims moviments a Europa i a tot el món, en part autonomistes, en part independentistes. El més tràgic al món és probablement el Kurdistan. El seu país, al que havien promès independència durant la Primera Guerra Mundial, fou esquarterat en quatre i regalat a quatre estats nous, tres d’ells artificials. Ara les Constitucions sagrades dels països beneficiaris ja no permeten arreglar-ho i els kurds s’han d’aguantar i deixar-se colonitzar. Però deixant de banda un cas tan violent i terrible, parlem del Québec. Els independentistes van perdre la segona vegada per dècimes (hi ha una història detallada a l’arxiu d’aquests apunts) però el Govern Federal Canadenc va fer concessions enormes. Quan el Premier Trudeau ve a Wahington ha de fer mig discurs en francès i mig en anglès davant de Trump i respondre preguntes dels periodistes en les dues llengües. Igual a Escòcia, on estan fent un paquet de “devolucions” com diuen els britànics. I les Illes Feroe ara que han trobat petroli i no necessiten els euros de Dinamarca, declararan la independència sense oposició. De les minories russoparlants no cal ni parlar. I la ultrachauvinista França ja ha fet concessions molt considerables a Còrsega més enllà del que tenen altres regions. Ni a França creuen en el cafè pa tos. I a Itàlia hi ha almenys dos moviments. Una frontera no hauria de ser com les barres d’una presó, sinó servir per demarcar un lloc on la gent que hi viuen siguin feliços i se sentin lliures. Ni Juncker ni la Unió Europea ni Rajoy poden evitar-ho. Si la Unió fos democràtica, ni hauria admès països com Polònia, Hongria i Malta, ni seguiria negociant l’admissió de Turquia.

I ja avui en dia gràcies als esforços rajoyescos Catalunya està al capdavant d’aquests movements, un exemple de patriotisme, fe, pacifisme i democràcia, el cas i símbol lluminós ja conegut i famós a tot el món que ha ensenyat l’únic camí acceptable i segur a la victòria. El Sr Rajoy, en canvi seu en una crisi de dos anys en minoria, treballant poc, incapaç de fer res sinó voler fer-nos mal i mirant de reüll amb por a Ciutadans. El tornarà a ajudar el seu amic Juncker? Li servirà de res? Començaran a tenir idees? Seria inesperat. I a Europa (amb o sense Unió) els Catalans estem molt lluny d’haver plegat

Jo crec que a Madrid molts es van molestar per la falta de la violència sanguinària prevista per la Santamaria, el Rajoy i molts policies, fiscals i jutges. El gran  problema de la violència és que guanya el més fort, no necessàriament qui tė raó. Potser abans de Nadal vosaltres podríeu tornar a sortir al carrer amb l’arma terrible a la mà que tant va espantar Espanya, els Guàrdies Civils i la UE pepera de Juncker el 1O, la papereta del vot, arma rotundament catalana i invencible.

De camí podríeu cantar el mateix que la Caperutxeta Vermella de camí a visitar l’àvia en la pel·lícula de Walt Disney: “¿Quién le teme al lobo feroz, al lobo, al lobo?” Ara que això sí: si dueu els vostres ancians i dones, vigileu-los perquè no tornin a atacar la Guàrdia Civil.

Joan Gil

Afegit 21 Desembre 2017.  El cas de KNIGHTFALL. Ahir vaig veure el tercer episodi de Knightfall (que no sabria traduir i no tinc ni idea de si es veu a Catalunya o no). En aquest episodi, després de prometre la seva filla a l’hereu del Regne de Catalunya, el Rei de França amenaça a Anglaterra que Catalunya és amiga seva i enviarà soldats a lluitar amb França. L’ambaixador de Catalunya, amb la saviesa que ens caracteritza, objecta que els Catalans estem per França, però no pas disposats a morir per ella (olè). Al final un jovenet que sembla un criat del nostre ambaixador es destapa com Bernat, príncep disfressat de Catalunya i hereu del Rei Lluís. Dissortadament els Americans no saben pronunciar Ll i en diuen Luis, però escriuen Lluís. Jo crec que la sèrie acabarà amb l’aniquilació i destrucció total històrica de l’Orde dels Templaris per França. Va passar un divendres 13, que per això és un dia de mala reputació. Ja veurem com acaba el nostre Príncep Bernat.

Afegit per darrera vegada el 28 Desembre 2017. Després del darrer nou episodi dels VIKINGS a l´History Channel vaig veure ahir el 4rt. episodi de KNIGHTFALL. Aquesta vegada al començament es presenta a París la Reina Elena de Catalunya, envoltada per soldats amb les quatre barres molt grans a l‘escut (i a la paret), que ve a queixar-se que el seu fill Bernat per poder casar-se amb la filla del rei de França ha oferit soldats per lluitar contra Anglaterra. D’això, res (ben dit). El llibretista es permet algunes coses que només Catalans interessats en història poden entendre. El rei Philip IV diu a la nostra Reina Elena que els trobadors (en diu “minstrels”) no canten prou bé la seva bellesa. La reina de França resulta ser també la reina absent de Navarra (que Elena pretén quedar-se). Un assassí molt obscur es despenja com un càtar, membre de l’heretgia dels Albigenses. Un francès dolent denuncia que la princesseta jove ja ha tingut sexe amb el príncep Bernat. Indignada Elena vol desfer el casament perquè una princessa desflorada ja no té cap valor a Europa (!) a menys que li donin Navarra. Tot s’arregla amb una llevadora certificant que la princessa és una „virgo intacta“. El tema històric no inventat sembla ser la brutal destrucció de l‘0rde de cavalleria riquíssima i poderosíssima dels Cavallers del Temple per Philip IV un Divendres 13 de 1307 que va acabar amb l‘enpresonament i mort a la foguera de tots els Templaris. Aquesta sèrie parahistòrica vol muntar una trama alternativa molt humana combinada amb la cerca del Sant Grail. Espectacular com és, si el llibretista volia atreure públic educat com el que es mira Vikings es passa de la ratlla moltes vegades amb escàndols i escenes sucoses. Aquesta darrera sèrie ensenya coses ben integrades i creïbles, Knightfall sembla, no obstant l’espectacularitat general, gratuït i comercial. Em pregunto si permetran ensenar-lo a Espanya convertint la Reina Elena i el Príncep Bernat en castellans.

Queden bastants episodis, però la meva cobertura s‘acaba aquí.

Una resposta fins a ara

07 set. 2015


Corrupció? Què vol dir “corrupció”?

Ha sentit algú un cap de policia prometent al públic que ell acabarà amb tots els robatoris, carteristes, assassinats, violència domèstica i violacions de les lleis del tràfic?  Segur que no, però ens cal tenir una bona policia i bones lleis i mirar de fer el que es pot. La lluita serà interminable considerant que la corrupció és el segon pecat més antic del món.  La paraula  “corrupció” s’usa sovint per llançar rocs contra adversaris polítics com es llegeix a molts fòrums contra Catalunya, sense considerar l’extraordinari i superior grau de corrupció present a tantes jurisdiccions espanyoles, sobretot en mans de la Dreta, com ara el cas Gürtel, o el recent cas municipal pel què el President Rajoy va demanar perdó als ciutadans.

Potser caldria afegir que el poble  votant ha demostrat sempre  molta tolerància amb governants coneguts com a corruptes. Sembla que molts votants s’ho prenen com una cosa inevitable i només es preocupen per la seva butxaca i el seu benestar, com és lògic. Els que utilitzen corrupció com un projectil electoral gairebé sempre perden el temps.

Com es defineix corrupció? He trobat a la Biblioteca llibres acadèmics que exploren el tema, però al final m’he quedat amb l’article “corruption” de la Wikipèdia americana en anglès, que ho explica tot molt bé i recomano als interessats. Estudiant el problema, em recordo d’un famós incident al Tribunal Suprem dels EUA. Un advocat estava defensant una queixa d’una llei estatal contra la pornografia i deia coses com que cal anar als museus i mirar l’art i la dificultat en decidir què és o no és pornografia. Un dels justícies el va interrompre: “Jo tampoc sé què és la pornografia, però la reconec quan la veig”, va dir. Es pot dir igual de la corrupció?

Definicions diverses

No, hi ha bones definicions. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no s’ho pren gaire seriosament. Parlant primer del significat literari, que  és la degradació d’una paraula per donar-li un altre significat més dolent (que no interessa aquí), diu en segon lloc: “que accepta suborns, que no actua segons justícia.” La Wikipèdia ofereix tota una plana de títols de diccionaris i articles que en parlen i ho fa molt millor. No hi ha cap definició universalment acceptada i conclou que “corrupció és abús de poder atorgat o de càrrec per benefici personal” Abús de poder sembla ser el punt central. Un economista diu que “corrupció és una acció secreta  pel benefici del corrupte, l’altre persona o de tots dos, que acaba resultant en accions sobre les quals el corrupte té autoritat” Un representant del World Bank afegeix la noció de “corrupció legal” en la qual el poder és abusat dintre dels límits de la llei, altrament dit, membres d’un govern fent lleis per la seva protecció, objectius il·legítims o benefici personal. Diu Amnesty International que gairebé tots els dissidents contra dictadures han violat la llei local. Passa molt al tercer món però aquí és quan arribem també a l’estil de govern del PP, que fa lleis intolerables i adverteix sempre als adversaris que estan trencant la llei i fins i tot la Constitució. Es pensen que la Llei són ells. La Llei sóc jo, semblen dir.

Formes de Corrupció

Primer, tenim la petita corrupció, tan freqüent pel món. En general es tracta d’acceptar regals o diners o “enxufes” per fer alguna cosa no permesa o accelerar els tràmits sota el control del funcionari corrupte. Són sobretot la gent mal pagada que ho fa, però hi ha excepcions i cal admetre que és sempre perillós.

Segon, hi ha la gran corrupció, quan l’intercanvi de beneficis es fa als nivells més alts del govern, com durant la dictadura del Caudillo Franco o ara fa poc com va passar amb el president de Guatemala. Però si ens poséssim a donar exemples, no acabaríem mai. Als EUA probablement hi ha poca corrupció a nivell dels governs, però sí que surten casos a la premsa regularment, sobretot a nivell municipal. Històricament l’escàndol més gran en la història del país fou el cas del Teapot Dome, on es van concedir llicències d’explotació petroliera a un terreny federal protegit. Trobo que la gent es preocupen molt d’això als Estats Units i que és molt perillós estendre la mà oberta. Potser tots els polítics tenen por d’un agent del FBI amb un enregistrador amagat sota la camisa, que es una de les millors proteccions que hi ha contra abusos de poder. Corrupció en un càrrec públic, tant si és elegit com si no, queda sempre en mans de la justícia federal (FBI, jutges i presons federals) perquè és una forma d’opressió oficial que viola drets constitucionals.

Tercer, hi ha la corrupció de sistema quan el problema és que hi ha incentius per la corrupció sense cap protecció. Per entendre-ho, parlem per exemple d’algunes parròquies que recullen diners a la  plata i ho deixen en mans d’uns quants poc dignes de confiança o a llocs sense protecció ni garanties de seguretat. Però aquest exemple tracta de coses molt petites. Un problema verdader i greu que va amargar moltes vides fou el dels estats comunistes, avui en dia encara existent a molts dels antics països. La burocràcia era tan feixuga i lenta i l’organització de tot tan subjecte a controls, que per obtenir qualsevol cosa, o fer un tràmit, o trobar feina, calia sempre pagar diners a una persona darrere una taula o finestreta. Altrament, no es podia viure. Era una mena de corrupció oficial. Em recordo que tots els visitants i fugitius de l’Est sempre ho explicaven.

Sectors on hi ha corrupció

Durant períodes electorals, com ara, hi ha sempre gent que vol utilitzar la corrupció política contra un altre, cosa sovint injusta i simplement caldria rebutjar-ho, perquè li passa a tothom. Després tenim la corrupció policial, freqüent en àrees com el tràfic i la prostitució. Cal recordar la Mafia (que no s’ha acabat mai) i la gent que paguen per fer desaparèixer proves. La corrupció judicial, quan passa, que és rar, causa sempre un gran commoció. L’ensenyament, on hi ha estudiants disposats a pagar per treure bones notes o graus. Els sindicats han estat sempre un problema i no sols els Teamsters als EUA. Treballen en sectors soci-econòmics dèbils, on la gent es pensa que és així com es fan les coses.

Resultats obtinguts amb suborns

Abús de la discreció: un jutge o un governant poden autoritzar o prohibir coses sense donar explicacions en l’exercici de la seva autoritat, com diguem un jutge imposant sentències o un funcionari de duanes mirant en una altra direcció.

Favoritisme i nepotisme (inclosos amics i família) donant beques o càrrecs a gent incompetent.

Una altra cosa que caldria discutir és que a vegades hi ha corrupció sense participació del govern, simplement entre empreses privades i ciutadans o altres companyies que sovint acaben fent pagaments secrets dels quals els accionistes o propietaris no en sabran mai res. I en el cas de les multinacionals, pagaments a líders estrangers que a casa seva no gosarien mai fer. Hi ha un llibre nou que diu que per molts anys la ITT (en aquells temps propietària de la Telefònica) pagava al Generalissimo Franco l’equivalent en diners actuals d’uns 5500 Euros mensuals per tenir-lo content. Que jo sàpiga els EUA són l’únic país al món actualment  amb una llei prohibint i castigant el pagament de suborns a governs estrangers (Foreign Corrupt Practices Act, 1977). A cap país europeu existeix res semblant i a molts estats fins i tot es pot declarar el pagament com una despesa necessària de la companyia (encara que als Països Baixos per exemple cal identificar quina persona ha rebut el suborn, cosa que naturalment ningú vol fer)

I els polítics retirats?

A molts ens sembla que és una irregularitat que no hauríem d’acceptar però totalment legal. Un polític intel·ligent no acceptarà suborns però durant el seu mandat farà amistat amb molta gent poderosa, entendrà a fons l’engranatge del govern i l’estat i sabrà moltes coses que poca gent saben.  Aquests coneixements en mans d’un polític famós el fan molt atractiu a certes empreses grans quan ja està retirat i és lliure. Hi ha tantíssims exemples que costa fer un sumari. Són gairebé tots els ex-primer ministres, no sols el Sr Gonzàlez. És que aquests senyors s’han anat preparant per obtenir  una jubilació feliç durant el seu temps al poder? Només ells i la seva consciència ho saben. Però ni hi ha, ni probablement hi haurà mai, lleis en contra. No ho permeteran.

Parlant de bones jubilacions als EUA és impossible ignorar el President Clinton. Va sortir de la Casa Blanca sense un cèntim a la butxaca i amb deutes de milions degut als advocats que el van haver de defensar contra acusacions i l’intent republicà de destitució. Ara diuen que ell i la seva muller tenen uns 90 milions de $. En Bill fou un cas molt especial. Tant ell com la seva Hillary tenien i segueixen tenint una de les cares més dures mai vistes a aquest país. Com a governador d’Arkansas va intentar l’especulació il·legal anomenada Whitewater on només es va salvar de la presó perquè el seu company va preferir anar a la presó sense comprometre’l, mentre el bufet d’advocats on treballava la Hillary feia una fortuna. S ‘ho va fer perdonar tot perquè a més del seu atractiu personal, va tenir la sort de presidir sobre un període de prosperitat extraordinària i era un home amb habilitats polítiques gairebé genials que guanyava totes les baralles. El pitjor i més repugnant que va fer fou un indult incondicional a un multimilionari brut fugitiu de la llei i amagat, atorgat el darrer dia del seu govern abans de sortir de la Casa Blanca. Aquest senyor va tornar feliçment als EUA on segueix vivint en pau i llibertat. Tot gràcies a l’ajut fet a Bill Clinton durant les seves hores més difícils.

I a Catalunya, què?

Jutjant per les publicacions, que són tot el que conec, , no he sentit dir mai encara que ningú s’hagi embutxacat diners pel 3%, ni ningú ha parlat dels beneficis obtinguts per la companyia constructora (si n’hi havia) o sigui que a mi em sembla ser un cas de finançament irregular d’un partit. Podria ser il·legal, però jo em reservaria opinió fins saber com es financen els altres partits. És allò de llençar la primera pedra o tapar la boca.

El cas del President Pujol és més difícil d’entendre. La gent de família rica veuen el món de forma diferent de com el veiem els que no en som. Als EUA els rics s’enrabien molt quan es parla dels impostos de successió perquè diuen que ells ja van pagar impostos quan van guanyar la fortuna. En diuen la Death Tax, l’impost de la mort. Van aconseguir fer-los desaparèixer completament i en l’actualitat han tornat però només per quantitats pel damunt dels 5.5 milions de dòlars. Em consta que el Sr Pujol va confessar una evasió d’impostos de successió, cosa que no és un acte de govern, sinó un assumpte privat. S’exposa a un càstig per aquesta violació però no hi veig corrupció o abús de poder (que és el mateix) enlloc. Hi ha diaris i webs a Madrid que diuen i repeteixen coses horribles, que a mi em semblen difamatòries. Ha dit alguna font responsable que el Sr Pujol es va enriquir amb guanys relacionats amb el seu exercici de poder? Això i coses pitjors ha escrit la Catalanofòbia. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val. Jo simplement voldria que algú ho expliqués millor. I si no poden fer-ho, que es callessin.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta

25 ag. 2015


Plorant amb Síria

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

2 respostes

09 juny 2015


“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

2 respostes

20 maig 2013


Myanmar i Aung San Suu Kyi: una altra transició poc exemplar

El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.

Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.

Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.

Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.

I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.

L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.

Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans

La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada

Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.

Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:

*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.

*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses

*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)

*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat

Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.

Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.

La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.

Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.

Afegit (25 maig 2013
Per casualitat, quan acabava de llegir un nou article d’Al-Jazzeera, que vull sumaritzar, he vist la carta que us recomano, de la Roser.
Resulta que el govern de l’estat federat de Rakhine on viuen la major part dels Rohingja, reconeixent com és de trista la memòria de la massacre de fa un any ( sumari oficial: unes 150.000 víctimes, amb centenars de morts gairebé tots degut a les cremades d’habitatges i ciutats rohingka per monjos budistes) i per evitar que es repeteixi han publicat una llei prohibint als Rohingka tenir més de dos fills sota penes considerables. Una cosa semblant no és coneguda enlloc del món (el cas de la Xina era diferent i l’estirilització obligatòria d’homes indis ja fou abolida fa temps. Queda clar així que el govern ha decidit castigar les víctimes d’un intent d’Holocaust. AlJazzeera tracta el cas de discriminació religiosa. Jo no ho veig gens clar perquè és evident que els dissortats Rohingka parlen un llenguatge molt diferent, i per fotos no es pot decidir si se semblen o no als budistes.

El Vostre JOANOT

*

4 respostes

28 nov. 2012


Des de Nova York, amb ràbia

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

No hi ha resposta

02 nov. 2012


Independència, o una altra sardineta al cove?

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

No hi ha resposta

18 juny 2011


La tècnica del “fracking” (fractura hidràulica). Una altra amenaça greu de la indústria petroliera

La indústria i els polítics parlen. Cal perforar més i millor.

Poc a poc tothom va reconeixent els perills de la crisi energètica, i de la possible extinció dels combustibles no renovables, com ara el petroli. La consumició i demanda d’energia probablement s’estabilitzarà i potser fins i tot descendirà una mica als EUA i a Europa, però a l’Índia i a  Xina seguirà ascendent. Com que semblava que de petroli ja no s’en trobava gaire, molts van pensar en el gas natural, que fins fa poc tenia tan poca vàlua que es cremava, com a substitut. Hi havia diners en l’exploració però calia millorar-la per arribar a jaciments que fins a aquell moment semblaven impossibles. I així és com la famosa companyia Haliburton va inventar el fracking, la tècnica radicalment nova de perforació que ha obert una nova era en la cerca de petroli i gas. En ús de moment només als EUA, aviat apareixerà a Europa… i farà tremolar als qui es preocupem per l’habitabilitat d’aquest petit planeta on vivim. El moviment de protecció ambiental americà ha començat a reaccionar.

Fractura hidràulica

Explicar què és no té res de fàcil. Per qui s´hi interessi jo recomano anar al YouTube, entrar la paraula clau fracking i triar. Hi ha una introducció feta per una companyia canadenca que s’anomena Hydraulic Fracturing. Però hi trobaran altres films breus, amb esquemes i discussió dels problemes ja coneguts. Igualment el NYTimes ja ha publicat articles interessants que es trobaran sempre darrere la clau fracking.

Com probablement tothom sap, les capes geològiques terrestres són franges paral·leles a la superfície i concèntriques, que vol dir que la perforació vertical clàssica les travessa massa fàcilment. El fracking en canvi es fa de forma paral·lela en-llarg de la capa a una profunditat esfereïdora.

La broca comença verticalment fins arribar a la capa geològica d’interès, diguem a 2.000 m o més (!!!) Un cop dintre aquesta capa (típicament feta de roca sedimentada anomenada shale en anglès, o pissarra), la perforadora canvia de direcció  en un angle de 90 graus i continua perforant paral·lelament a la superfície dintre la capa d’interès,  per diguem un parell de quilòmetres.

Quan els sembla que ja n´hi ha prou baixen i col·loquen en posició dintre el tub càrregues explosives començant per l’àrea de la perforadora i tirant enrera a intervals. Les fan explotar en trams de cent metres. Com que l’espai està tancat, no pot crear una gran cavitat.  El que fa és crear escletxes que la indústria compara a les que es formen a la finestra d’un cotxe quan es pica el vidre amb un martell. Un cop aconseguit això, ja només es tracta d’ampliar les escletxes. Amb aquest objectiu injecten un fluid que és aigua barrejada amb productes químics per afavorir el procés (diguem uns 50 o 60,000 litres per començar) a gran pressió hidràulica. Les escletxes s’obren creant espais. Al final de la injecció, hi afegeixen una mena de sorra que cobreix les parets de les noves cavitats perquè no es tanquin i procedeixen a aspirar el fluid fins que surti a l’exterior.

Ja està. Les cavitats s’ompliran de petroli líquid o de gas que estava impregnant la pissarra i ja pot ser tret a l’exterior. Al final descriuré els llocs principals on s’està utilitzant, però ara voldria descriure els problemes probables que la comunitat ja està denunciant. Permeteu-me sisplau, dir una paraula expressant admiració per la feta tècnica aconseguida pels enginyers, que és extraordinària. Llàstima que no s’utilitzi per res millor. Estrictament el fracking no és nou. Ja s’en parlava fa 60 anys però fins ara  no es podia fer.

Problema Nr 1 del fracking: terratrèmols

La indústria diu que un dels avantatges del fracking és que redueix moltíssim el nombre de pous, posat que un sol pou pot cobrir una àrea molt gran. Però a molts dels llocs on s’ha utilitzat, ha desfermat terratrèmols de baixa intensitat que han espantat molt la gent. Sabent que els terratrèmols s’originen per l’energia acumulada a zones de fractura de la plata continental, és fàcil entendre que l’energia acumulada per la creació de les cavitats artificials pot desfermar-se i causar un terratrèmol. Diuen que són terratrèmols petites i que no cal preocupar-se´n.

El problema més gran: contaminació de l’aigua potable

Ningú diu que la paret de la taula d’aigua no pugui ser afectada com qualsevol altra cosa per les explosions o pel fluid a pressió. A més, cal considerar que el gas natural pot emigrar perfectament pel sòl i arribar a llocs on no hauria d’arribar. L’aigua s’ha contaminat amb gas ja manta vegada.

Al YouTube trobareu un video d’un senyor que obre l’aixeta de l’aigua de casa seva, encén un llumí, l’acosta al raig d’aigua i s’encén una flama que surt de l’aixeta al costat de l’aigua. Sembla que no és perillós per a la salut (encara que sempre hi ha gent que es queixen per tot) però té mal gust i crea el perill d’una explosió a l’interior de la casa. Vaig veure una discussió a la TV l’altre dia i els enginyers de la indústria canviaven de tema, dient només que era un problema marginal i petit.. Es veu que no és fàcil d’arreglar.

El problema més amenaçador. El contingut del fluid injectat a pressió

El fluid utilitzat per la fractura hidràulica és tret sempre a l’exterior i ha de ser reemplaçat periòdicament. En primer lloc, la companyia hi afegeix ella mateixa tota mena de substàncies estranyes que diuen que afavoreix la dissolució i l’extracció subsegüent. Cap  d’aquestes substàncies, que són alliberades a l’exterior, ha estat estudiada mai per toxicitat humana i són materials industrials. La companyia el que fa és acumular el fluid a una gran bassa al costat del pou. Al final el carreguen en camions cisterna  i se l’emporten oficialment a una planta de depuració.

Dissortadament a la profunditat hi ha tota mena de substàncies rares, in particular molt ràdium radioactiu, o sigui que el fluid gairebé sempre és radioactiu. A més s´hi troben tota mena de substàncies rares i perilloses, mai estudiades, que probablement són tòxiques i que contaminaran l’aigua potable. Els homes no hem nascut per viure a 2 o 3,000 m de profunditat.

Hi ha gent que ingènuament es pensa que les plantes depuradores netegen qualsevol cosa que hi hagi dintre l’aigua. Dissortadament, això seria miraculós. En realitat la planta només neteja coses que està programada i habilitada per fer. En altres mots: caldria saber exactament què hi ha a l’aigua o si no, no pot ser netejada.

Els llocs més actius als EUA

Diuen que el primer lloc on la nova tècnica fou utilitzada va ser Texas, on encara queden grans depòsits de gas i de petroli. A aquest estat, altrament molt pròsper i ric, hi ha poques regulacions.

Seguint parlant de petroli, resulta que sota l’estat de Dakota del Nord i veïns s’ha trobat una bossa de petroli del tamany de la d’Aràbia Saudita, només que és difícil d’explotar perquè és prima (com la crema d’una galeta Oreo, diuen) Ara gràcies al fracking, sembla que finalment estan progressant.

I finalment queda el gran Camp de Marcellus, un depòsit immens de pissarra contenint grans quantitats de gas natural que s’esten sota els territoris densament poblats de l’Est dels EUA com Pnnsylvània i Nova York. A Nova York al començament el govern ho va prohibir totalment, però la indústria té poder i en l’actualitat el nostre Parlament està estudiant regulacions i sembla que s’aprovaran aviat.

En RESUM

En part gràcies al fracking la fi del petroli i les fonts no renovables d’energia no és imminent i es retrassarà per anys, qui sap, potser 50, potser 100 anys. Però el mètode és una font perillosa de contaminació a l’aigua potable i per descomptat no contribueix gens a lluitar contra els canvis ambientals. Hi haurà enegia barata per estona.

Saluts

JOANOT

4 respostes

01 maig 2011


Memòria del gran arquitecte Rafael Guastavino a Nova York

Ara no fa gaire l’amic Miq (que en l’actualitat escriu un bloc de divulgació cientifica a l’altre diari (http://ciencia.ara.cat/laetoli) va publicar a la memorable Llumenera de Nova York (http://www.llumenera.com,   “Els Guastavino a Nova York“) un article sobre el gran Rafael Guastavino, l’arquitecte catalano-america (o valenciano-catalano-america, si voleu filar prim), famos per la difusió i construcció de la  volta catalana a tants llocs importants d’aquesta ciutat. En Guastavino va fer estudis tècnics importants: cal considerar com es de prima la capa de les teules que fan el sostre. Un dels comentaristes les compara amb una closca d’ou que suporta un pes enorme.

En Guastavino no ha estat mai oblidat a Nova York ni fou desconegut al seu temps. Qualsevol novaiorques educat sap i valora que es la “Catalan vault”, present a tants edificis destacats. Pel seu interes emocional, cal anomenar sempre el sostre de la gran sala d’espera d’ Ellis Island, al port, on els immigrants havien d’esperar per coneixer si havien estat admesos.  Pero la seva obra mestra fou molt probablement l’estacio de metro, tancada al públic des de fa molts anys, pero per la que encara circulen alguns trens, de l’Ajuntament de Nova York (la parada del metro de les linies 4, 5 i 6 que avui en dia s’anomena City Hall/Brooklyn Bridge).

L’enllac que segueix us dura a 11 fotos de les obres mes notables de Guastavino, la primera de les quals es la famosa estacio fantasma. Jo nomes havia vist fins ara alguna foto en blanc i negre i m’ha agradat moltissim la foto en colors que el diari ensenya avui. Expliquen que aquesta obra era tan famosa que quan en Guastavino va morir, fou recordat sobre tot com l’autor d’aquesta volta al metro. La utilització del color es notable, perquè altrament les voltes de  Guastavino eren sempre blanques. La memoria ben present de Guastavino es sens dubte la presencia mes notable de Catalunya a aquesta ciutat.

Em penso que ho deixen veure les fotos del NY Times d’avui sense estar subscrits al diari. Que us plagui tant com em va agradar a mi. Us recomano especialment les vistes panoràmiques, sobretot les de la Catedral de St John the Divine i la de l’estació, molt impressionants (premer el buto abaix a la dreta)

Curves of the City – Slide Show – NYTimes.com.

JOANOT

PS: perdoneu l’ortografia, pero els que vivim fora i treballem amb teclats estrangers  hem d’usar els correctors i el de Google es veu que no funciona millor i sobretot no s’interessa pels accents.

No hi ha resposta

20 gen. 2011


Els Mossos d’Esquadra anomenats a un CSI

Classificat com a Barcelona,Catalonia,Csi,General

El CSI…

… és una popular sèrie policial de la cadena CBS que es transmet en obert. Va tenir tant d’èxit que la mateixa cadena CBS va produir dos “spin-offs”, dues series similars ambientades a ciutats diferents. Es molt astut, perquè saturant el mercat ells mateixos, eviten els imitadors. L’original passa a Las Vegas, les còpies (tan exitoses com l’original) a Nova York i a Miami. No sé si les veieu a Catalunya o no. Aquesta setmana vaig mirar per casualitat una nova “CSI-New York” que s’anomenava Holding Cell.

Al començament, l’heroi principal de la serie va a investigar un assassinat a una casa de gran luxe a la ciutat, un brownstone. La víctima jau enmig d’una bassa de sang. Una policia poc important aclara que el mort és de Barcelona i que és propietari d’un local de nit a Nova York molt famós, on hi ha al sostre una mena de dutxa que escampa gotetes d’alcohol barrejades amb una substància medicamentosa que posa la gent molt alegre sense que hagin de beure (cosa molt il. lògica i de poca valua comercial). El mort té una mare i una nóvia també de Barcelona que acaben sortint i parlen entre elles la “lengua común”, abans anomenada “del Imperio” amb fort accent local i variacions hispanes. Almenys no semblen mexicanes, com passava abans quan sortien espanyols a les pel.lícules. Ara bé, hi ha un actor visitant principal, relacionat amb el Consolat, que segons un policia era dels Mossos d’Esquadra. I això què és?, pregunta el policia principal. Al costat seu, una col.lega molt llesta li explica que és la policia de Barcelona. Està clar, no diu de Catalunya, perquè això sí que ningú ho hauria conegut, però Barcelona és una ciutat molt famosa. I com ho sap? Perquè ella havia estat a Madrid investigant l’atac dels trens i li havien explicat (jo dubto que a Madrid haguessin ni nomenat els Mossos). Al final sortia el senyor que diuen que era un oficial dels Mossos. És gran, amb cabells molt negres, d’aspecte molt llatino-americà. I parla amb les dues senyores tambe en llengua sud americana. Jo crec que els Mossos només surten de pretext per donar una entrada a l’episodi a l’actor sud-americà.  Els Mossos queden bé. En un moment donat, els policies locals volen investigar si és veritat que un dia determinat la nóvia havia assistit, com ella ha declarat, a un casament a Madrid. Els Mossos suministren un video de l’esdeveniment ensenyant la noia ballant a una sala de festes de Madrid. Poc probable, diria jo, pero ara ja ho engraven tot. No vull explicar com acaba l’episodi per si ho ensenyen a Barcelona aviat.

Parlant de coses sense importància
És molt difícil trobar un tema per a un apunt frequent. No he sabut mai com s’ho fan els periodistes. El tema descrit més amunt evidentment no té cap importància. L’he triat perquè toca tangencialment coses que sí que són importants. Parlem-ne.

Barcelona i Catalunya als EUA
Es hora de nomenar un fet que potser tothom ja coneix: La ciutat de Barcelona ha adquirit un prestigi extraordinari als EUA per moltes raons. Es un destí turístic completament obligatori per a la gent que viatja. Sovint sentireu un grup d’amics parlant de Barcelona amb admiració i ganes de tornar-hi. Sovint apareix a anuncis de TV. Es allò de París, Londres…i ara també Barcelona pertany al grup de ciutats amb més prestigi. Quan la Vicky, Cristina, Barcelona es va estrenar, un crític del totpoderós New Yorker va parlar “d’aquesta ciutat fabulosa“. Quantes vegades m’han preguntat que perquè he vingut a NY sent de Barcelona. (tanco els ulls i veig la ciutat grisa i trist que vaig abandonar dominada per un dictador feixista). Madrid en canvi atrau poc i no treu bones crítiques amb l’excepció lògica dels museus.

Que en traiem de tot aixo? Pregunteu on esta Barcelona i si ho saben us respondran que al Nord-Est d’Espanya. Fins i tot el NYTimes ho diu. No sols perdem el crèdit, sino que ajudem a l’Estat a incrementar el seu.

Catalans o Catalonians?

És una d’aquelles coses que la Generalitat o l’Institut d’Estudis Catalans segur que no han investigat mai seriosament. Valdria la pena que ho fessin. En anglès, Catalunya es diu Catalonia i les dues formes del nom dels nadius, Catalans (amb accent a la segona a’ com en català) i Catalonians són  igualment acceptables. Nosaltres sempre preferim catalans, però el püblic americà ho entèn malament, no fa la connexió amb Catalonia i es desinteressa. Potser no estaria malament ensenyar als cursos d’idiomes que la traducció millor de Catalans a l’Angles es Catalonians.

No es hauríem de començar a identificar com “Catalonians from Barcelona“? Vull dir, els que som de Barcelona almenys…

Joanot

No hi ha resposta