Arxiu per a 'Execucions' Categories

16 març 2012


Estat de la pena de mort als EUA

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

2 respostes