Arxiu per a 'Seguretat Social' Categories

06 abr. 2012


Solidaritat vista pels EUA

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Una resposta fins a ara

29 gen. 2011


Quan els EUA van inventar la Seguretat Social

Origen de la SS

La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú.   Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.

Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats  i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts

En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.

Un precedent? El Doctor Townsend

Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.

El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).

Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.

El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR

El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.

FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…

L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.

Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.

Molta gent van retreure a FDR el caire una mica  reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social.  Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.

I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.

Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…

Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?

JOANOT

No hi ha resposta