Arxivar per març de 2011

28 març 2011


El futur de les centrals nuclears. Quines conseqüències trauran de la crisi actual?

Només coneixem els perills causats per coses que ja s´han presentat alguna vegada, però és impossible prevenir coses que ni han passat mai ni se li ha acudit mai a ningú que poden passar. No hi pot haver protecció científica contra totes les causes possibles sinó contra les conseqüències d’accidents inevitables, que és el que hi ha a les centrals nuclears. Malgrat la confusió general, voldria sumaritzar un parell de  coses que sembla que sí que han quedat clares amb les discussions dels darrers temps:

Els mecanismes de protecció contra una dispersió de radiació atòmica a llocs habitats com a conseqüència d’un accident són o serien eficaços SI els operadors de les centrals haguessin complert les seves obligacions, gastat en manteniment del reactor els diners que cal i tingut sempre personal ben format vigilant de guàrdia. I si això fallés (com ha fallat tres vegades), cal que la central estigui envoltada per un edifici de conteniment impermeable a la radiació. Probablement molts altres accidents foren continguts pels mecanismes de seguretat i no han estat reportats mai. L’experiència dels tres casos greus coneguts ho confirma:

*A Three Mile Island, una vàlvula es va obrir quan hauria hagut d’estar tancada i els indicadors al control eren ambigus i duurant hores no hi va haver operadors qualificats per afrontar la situació. El magnífic edifici de conteniment va evitar que s’escapés la radiació.

* A Txernòbil els operadors van fer un experiment temerari que va acabar molt malament. Com que no hi havia edifici de conteniment, va acabar en una gran catàstrofe. Per cert. si algú vol, els ucraïnesos deixen visitar parts de la central amb un guia. Cobren uns $150 per persona i no tenen cap mena d’assegurança.

*A Fukushima Daiichi la causa immediata és un tsunami que els dissenyadors de la planta no havien previst suficientment en vista dels perills de la regió. Gran part de la tragèdia és deguda a l’atenció deficient dels operadors i falta de manteniment, no obstant els avisos dels inspectors del govern, de l’equipament. L’edifici de conteniment evidentment ha saltat per l’aire degut a les explosions perquè no estava prou ben construit.

Homes han fallat, no la maquinària o la ciència

Promeses, promeses…

Fa poc el President Obama va prometre crèdits per molts milers de milions per construir i modernitzar plantes nuclears. Aquesta promesa ha quedat sospesa ara, però la indústria ja ha fet descendre damunt dels legisladors a Washington exèrcits de lobbystes rics i poderosos. No està gens clar què prometen. En vista de què hi ha hagut accidents perquè els propietaris no se les volien gastar prevenint accidents que no haurien hagut de passar mai, semblaria racional que en el futur tots els operadors haurien de jurar per Déu i per la Pàtria que farien la seva obligació protegint les plantes contra accidents. O potser que una ordre religiosa dedicada al servei de la humanitat se´n ocuparia, o una branca del cos d’enginyers de l’exèrcit. Ens en podríem fiar? En qualsevol cas, no ho ofereixen i probablement acabaran aconseguint confondre a tothom dient coses que ningú entén.

Automació

Ho vaig sentir per ràdio ara fa un parell de dies. De fet, els mecanismes que hi ha ara ja són automàtics. Seria qüestió d’afegir un mecanisme extra en cas d’un accident. Algú ja té un pla per buidar una piscina d’aigua sencera damunt tots els elements radioactius en cas d’accident, ofegant-los i donant temps per activar la refrigeració perque no passés com ha passat a Fukushima, on el reactor es va poder escalfar massa temps abans que arribés la refrigeració.

Nous Models: el reactor de “pebbles”

Diu que els xinesos ja n’estan construint dos. Com de costum, qui s´hi interessi pot trobar una explicació clara a la gran publicació científica que és el New York Times:

http://www.nytimes.com/2011/03/25/business/energy-environment/25chinanuke.html?scp=1&sq=Nuclear%20plants%20China&st=cse

El model és radicalment diferent. Diuen que s´ho havien inventat físics alemanys però que van tenir un petit accident fa anys al mateix temps de la catàstrofe de Txernòbil i a tothom li va semblar que més valia deixar-ho córrer. Però hi ha molts països disposats a acceptar qualsevol risc per tal de tenir energia a bon preu. La Xina ho ha estudiat, va fer un prototip i ara estan construïnt dos reactors amb aquest model.

Com veieu a l’esquema del NYTimes. no hi ha una pila de barres radiactives sinó una cilindre ple de boles rodones radioactives petites que es finquen per dalt i surten per abaix, envoltades de grafit. Enlloc d’escalfar aigua, escalfen gas (hèlium), el qual transmet la calor a tubs plens d’aigua que són els que activen el generador.

Quina millora ens oferiran (si és que ens n’ofereixen una): més proteccions automàtiques o un model nou de reactors més segurs (o menys perillosos, si preferiu?  En qualsevol cas, estic segur que no tenen cap intenció d’explicar-ho.

On està emmagatzemat per ara el combustible gastat?

Es curiosíssim que no obstant les vegades que s´ha parlat a casa o a altres països o fins i tot als EUA on l’Obama ha intentat crear un dipòsit permanent a una muntanya desèrtica de Nevada (sense cap possibilitat d’èxit) i els anys que fa que el problema dura, ningú s`ha pres la molèstia de descriure la situació actual. Què fan ara amb les barres d’urani gastades?

La solució perfecta hauria estat la reutilització (recycling) només que ningú ha trobat una forma eficaç i a preu raonable de fer-ho. Els francesos tenien un programa molt car en el què s’havia cregut però resulta que no va bé i ni el govern ni la indústria americana el volen

Però centrals nuclears funcionen des de més de trenta anys. On està el combustible gastat que no serveix per res ni es pot reutilitzar però serà radioactiu per milers d’anys? Sembla que ningú vol parlar-ne.

La resposta és que segueix emmagatzemat al fons de piscines d’aigua a les mateixes centrals on es va utilitzar fa trenta anys.  No és gens fàcil entrar a una central nuclear, sempre protegida per guàrdies de seguretat i ara a més per policies antiterroristes. Ahir vaig veure un reportatge d’una de les cadenes de TV que havia pogut visitat una central molt vella  a Louisiana. Van haver de pujar escales i escales fins arribar a la vora d’una mena de piscina enorme a la qual hi havia 30 anys de barres de reactor gastades, cobertes per metres d’aigua, que estava a una temperatura agradable (uns 20 graus dels nostres). Ensenyaven els comptadors Geiger i no detectaven cap radioactivitat. El problema era que no hi havia forma de portar-ho enlloc i que l’espai s’havia acabat. Ara deien que s’estaven preparant una mana de barrils molt grans plens d’aigua i segellats i que això podria tornar a durar 30 anys més, fins que algú tingui alguna idea per sortir-se´n.

Què es guarda a les centrals catalanes i les de l’estat? No seria hora de parlar-ne?

I dels plans d’evacuació aprovats què? Quan els ensenyaran?

Un salut (preocupat) de

Joanot

No hi ha resposta

24 març 2011


Qui té la culpa dels accidents nuclears?

Qüestió d’importància cabal! Sovint la culpa no és de ningú i ningú pot fer res per evitar terratrèmols. Caldria substituir la pregunta per una altra:  Qui té la culpa que hagin fallat els mecanismes de protecció?

Superficialment, sembla que un accident desastrós resulti sempre d’una intromissió inevitable del destí que ha neutralitzat totes les previsions, treballs i inversions fetes per evitar-los. Per això mateix en anglès nord-americà, l’accident es sempre un Act of God, una decisió impenetrable de la divinitat que ens cal acceptar. L’accident, no pas les seves conseqüències.

Us torno a recomanar un article molt recent del New York Times publicat el 22 de març del que no s’ha parlat prou (ni se’n parlara probablement):

http://www.nytimes.com/2011/03/22/world/asia/22nuclear.html?scp=1&sq=Japan%20nuclear%20inspector&st=cse

Hi ha coses que es poden prevenir i altres no perquè ni han passat mai ni se li ha acudit a ningú que la possibilitat existeix. Els reactors estaven protegits contra terratrèmols i tsunamis, però no contra les dues coses a la vegada.

Encara que no sigui possible evitar l’incident que ho posa tot en marxa, sí que es poden limitar les seves conseqüències. Comenci per les raons que sigui, el desastre acaba fent mal gràcies una cadena d’esglaons, els quals ofereixen  oportunitats d’e fer una  intervenció preventiva. El tsunami i el sisme no es podien evitar, però sí en canvi la fusió i liqüefacció  dels cilindres del reactor. I si això també arribes a passar, l’alliberació i escampament dels materials radioactius també es podrien evitar. Quan algú parla de la seguretat de la planta, es tracta sempre dels mecanismes que existeixen per tallar el mal i prevenir un desastre quan hi ha hagut un incident, no pas per prevenir amb despreses extraordinàries mals inimaginables.

Refrigeració

Només apagar el reactor,  en cas d’una irregularitat greu,  encara no ha fallat mai , però dissortadament no n´hi ha prou per tallar en sec el problema. Per anar bé i que no passi res, cal iniciar la refrigeració gairebé en l’acte, en segons, cosa que necessita electricitat.

En el cas d’un sisme el  més probable es que la xarxa elèctrica hagi caigut, o sigui que cal disposar d’una altra font d’energia. Això ho fan els generadors dièsel, necessaris per fer activar les bombes i fer circular el fluid refrigerant. Aquí és precisament on cal llegir l’article del Times.

Resulta que els inspectors del govern japonès que havien vingut a informar si la llicència dels reactor es podia estendre o no per 10 anys, van veure problemes amb la integritat de les parets que envoltaven els motors dièsel i alguns signes de deterioració en els motors mateixos. Ho van dir a l’empresa i l’empresa no va fer res. El terratrèmol va fer aturar el reactor i el tsunami va destruir el que quedava dels dièsels i com a conseqüència la planta va mig volar enlaire. Ningú sabrà mai que hauria passat si els motors haguessin estat en bones condicions. Potser  el tsunami  hauria destruït els generadors dièsel igual i potser el resultat hauria estat el mateix. I potser no, no se sabrà mai.  En qualsevol cas hi havia negligència de la companyia en el manteniment d’equipament sensitiu obligatori que hauria pogut limitar el problema. Les inspeccions de manteniment internes del reactor havien disminuït i no es feien com cal. La companyia propietària ha d’acceptar responsabilitat. I a altres llocs cal assegurar-se que la temptació d’estalviar-se diners no existeixi.

L’edifici de conteniment

Els conteniments són una mena de cúpules que ho resisteixen i són impermeables a tot. La majoria estan fets per capes concèntriques d’acer dur i de formigó. Són molt cares de construir. Un dels grans avantatges del model actual de plantes nuclears fetes per GE (apunts anteriors), anomenat d’aigua bullent es que, tal com GE va demostrar brillantment a la NRC nord-americana, no necessiten un conteniment tan fort (i car) com les que hi havia abans. La NRC hi va estar d’acord.

La funció dels conteniments és transparent. Si malgrat totes les precaucions el reactor no es pot refredar i el combustible es fon a milers de graus de temperatura,  el conteniment és la darrera defensa per evitar un desastre molt gran, com el que esta tenint lloc al Japó en aquests moments.

Una prova contundent de la utilitat dels conteniments: a Three Mile Island va tenir lloc una fusió del combustible parcial molt greu però no va passar gairebé res fora de l’ensurt perquè el conteniment subterrani ho va aguantar tot sense esquerdar-se ni deixar sortir la radioactivitat. A Txernòbil no hi ha havia conteniment (per què gastar-se rubles en una cosa tan cara quan de fet el reactor és molt segur i no podia passar res, devien pensar els Soviètics). Ara al Japó sembla que entre el tsunami i les explosions degudes a l’escalfament de les piscines on estava emmagatzemat el combustible ja gastat, parts del conteniment han estat destruïdes. I per això la tragèdia dura tant, i el menjar esta contaminat i no es pot donar aigua de l’aixeta a un bebè.

El futur nostre

No en tinc cap dubte. Aviat, els inefables Presidents de tots els països locals afectats mirant amb els ulls a la càmera i somrient ens asseguraran que les centrals nuclears espanyoles són absolutament segures i que aquí no pot passar res. M’estranya que triguin tant a donar aquesta assegurança, donat que tot el public votant ho espera.

Al meu parer, a mes de la integritat estructural, un dels problemes principals és que les companyies elèctriques estiguin obligades a mantenir les nuclears com cal i que facin revisions periòdiques (encara que es pensin que és impossible que passi res) i que la discussió es centri en el tipus de central en servei (més que l’edat) i en els mecanismes de protecció, sobretot la refrigeració i el conteniment.

Peró també exigiria que ensenyessin el pla d’evacuació que han presentat a les autoritats i si s’han fet mai assaigs d’evacuació i si això ha estat explicat al públic com cal. Es curiós que tants governs de la terra acceptin plans d’evacuació sense fer res, sense ensenyar-los al públic ni als Parlaments ni posar-los en efecte. Potser aquests plans són una mena de tendó d’Aquil.les que tothom ha de tenir a algun lloc. Després de veure el pla dévacuació el més probable és que tothom es posi a riure frenèticament,  però potser algú enlloc de riure plorara de ràbia.

Pels qui decideixen que és millor combatre les centrals nuclears que intentar millorar-les (dues opcions possibles), que pensin que als EUA és la qüestió de les evacuacions la que ha tingut sempre un èxit contundent convencent l’opinió publica. Aquí a Nova York, la central de Shoreham a Long island no va poder ser oberta mai degut al pla estúpid d’evacuació. Ara ja cada dia es veuen més articles a la premsa sobre la central de Indian Point situada a uns quaranta qm de NY i es sobretot el problema de l’evacuació el que irrita tothom. Evacuar la Westchester County o la ciutat de Nova York?

Deu ser el dia dels Innocents avui.

Adeu-siau

JOANOT

No hi ha resposta

21 març 2011


Discussions sobre centrals nuclears. Qui garanteix la qualitat i rellevància de la informació?

Classificat com a General

Fa algun temps vaig assistir a les Grand Rounds a un gran Hospital de Nova York. Com de costum, un ponent havia resumit un tema mèdic important en vista de progressos recents, cosa seguida per una discussió general. Un senyor de l’audiència va atacar les conclusions del ponent, el qual, visiblement enfadat, finalment va respondre amb el fatal  “I on ho ha llegit això vostè?” Sense pensar-s´ho, l’altre respongué “Al New York Times

La rialla gairebé ensorrà l’auditori. La resposta era insòlita i per això va fer riure, però ningú va pensar que el cas era absurd ni que la font citada no tingués autoritat. En temps recents els escriptors de divulgació científica del Times han publicat articles il·luminants sobre molts del temes més importants de la ciència i medicina modernes, formulats en una forma que una persona culta pot entendre. Com s´ho fan? El secret és que qualsevol periodista pot trucar al científic més famós del món  identificant-se com a periodista del Times, i tothom troba el temps per parlar amb ell i explicar-li coses.

Oferir coneixement al públic és una tasca fundamental. No hi ha ni llibertat ni democràcia si la gent non entén què és el que voten.  El munt de persones que es passen la vida manipulant l’opinió pública prou que ho saben. Si es pot evitar que els ciutadans entenguin un problema o que puguin esbrinar a quin costat es troben els interessos del poble, és fàcil escapar l’escrutini i mantenir la seva dominació.

Com GE va millorar el disseny de les centrals nuclears

Ningú ho entén. Massa complicat. Només els experts poden parlar-ne. El govern invariablement diu El que va passar al Japó, no pot passar aquí. Les nostres plantes són diferents i molt més segures. No hi ha ni el perill més remot. No és veritat mai

Avui el NYTimes ens ha tornat a fer un altre favor amb un article breu i un dibuix publicat (almenys a Nova York) el diumenge a la secció amb el resum de la setmana. Us recomano que aneu a veure´l. Es pot llegir a l’Internet:

http://www.nytimes.com/interactive/2011/03/19/world/asia/reactordesign.html?ref=weekinreview

Resulta que hi ha dos tipus principals de reactors, els de pressió i els d’aigua bullent. Tots els reactors americans actuals són, com el Japonès, del tipus aigua bullent.

Probablement tots els lectors saben que no es pot generar electricitat directament i sense intermediaris des d’un reactor de fissió nuclear. Electricitat industrial només la sabem produir fent girar les rodes d’una turbina, igual que a les centrals hidroelèctriques o les que cremen carbó o gas. Aleshores el que fa un reactor és simplement escalfar l’aigua continguda a un sistema tancat que passa per l’interior, fent-la circular cap a  la turbina. Després de fer la feina, l’aigua, ja menys calenta torna a l’interior del reactor a escalfar-se un altre cop i ja està. Tot això és fàcil de dir, però construir un model que vagi bé és una altra història.

Model d’abans i model d’ara

Les persones innocents es pensen que els canvis de disseny es fan per augmentar la seguretat, rendiment i eficiència. En realitat gairebé sempre es tracta d’estalviar-se diners i fer pagar a l’usuari quie no entén res. La famosa GE és una de les empreses constructores d’alta tecnologia més importants del món. Fan míssils, satèl·lits, scàners per l´Hospital, màquines Röntgen, neveres, microones, ràdios de butxaca. De tot.

Els reactors originals, com el de Three Mile Islander eren del tipus d’aigua a pressió, intuïtivament el més simple, amb tubs d’aigua tancats hermèticament i enterrament del reactor sota terra. Com que el model és relativament petit, la cambra de conteniment (perquè radioactivitat no s’ha d’escapar en cap cas) té un preu acceptable. A TMI no fou ferit ningú i els danys materials foren modests, o sigui que el sistema era molt segur.

General Electric va canviar el model per raons que no venen al cas, però que no tenien res a veure amb seguretat, ben al contrari. Van aconseguir convèncer la NCR, una agència federal, que en vista del nou disseny i seguretat augmentada (!) es podrien estalviar diners en seguretat, deixar el reactor a l’exterior i fer una cambra de conteniment no tan forta com abans

Des de fa temps tots els reactors nous són del tipus de l’aigua bullent. El que van fer fou introduir un torus, una forma geomètrica tridimensional amb forat, que sembla un donut molt ben fet. En física nuclear, un dels usos del torus seria el futur reactor de fusió (inventat per la figura de la guerra freda Andrej Sakharov), si és que arriba algun dia però en aquest cas tot el que el Torus fa és permetre als operadors controlar la pressió del vapor i per tant el voltatge produït. La resta seria igual com abans, excepte que afegir el torus ocupa molt espai, cosa que fa l’excavació sota la terra difícil i cara. La solució és soterrar NO el reactor, com es pensa tothom, sinó el torus, deixant el reactor damunt el sòl. I això no és tot: cal posar la piscina amb els cilindres gastats a algun lloc i l’únic lloc que queda és damunt del reactor. Potser algú s’ha preguntat perquè al Japó aquestes piscines de magatzematge tan perilloses estaven al damunt i no al costat del reactor i ningú ha volgut explicar-ho. Amb aquest disseny no hi ha cap alternativa sense exposar-se a deixar escapar la radioactivitat a l’exterior. A més d’això caldria afegir que la torre de la planta acaba essent molt més alta que la d’abans, i que a més a més oscil·la molt durant un terratrèmol.

L’estructaura de conteniment t’e una importància enorme. A Txernòbil no n´hi havia i l’accident va acabar amb un desastre històric. A Three Mile Island hi havia una estructura de conteniment fortíssima al voltant del reactor que era subterrani i per això no va passar res. Diuen que ni una bomba H explotant dintre hauria pogut trencar-la.

I ara al Japó, què? Doncs resulta que un i probament dos dels edificis de conteniment van ser destruïts per explosions, deixant sortir radiació a l’exterior, cosa que té i tindrà encara moltes conseqüències i probablement acabarà fent construir un sarcòfag com a Txernòbil.

Sabent tot i això, canviar el model dels reactors es va fer per augmentar la seguretat o per estalviar-se diners i feina? I això no ho haurien de poder discutir els ciutadans que acaben pagant-ho tot sempre i rebent moltes vegades?

Discussions racionals…

…només són possibles quan  és possible trobar tota la informació rellevant sobre un problema a algun lloc accessible. Avui en dia sentim coses absurdes: què preferiu, el perill tan remot, gairebé impossible, d’un accident nuclear o seguir pagant diners als saudites? No seria més fàcil que us atropellés un cotxe? Que un accident greu és científicament impossible. Que ja hi ha al govern gent competent que vigilen.

Seria molt més efectiu dividir el problema en parts i estudiar-les una per una. Volem informació sobre el tipus que reactors que tenim a casa, com funcionen i quants incidents han tingut. Després les formes, avantatges i desavantatges  de cada tupus de central. Quin carburant usen i quant costa. Quin serien els pitjors problemes possibles. Hi ha prou tècnics (com l’Homer Simpson) entrenats? Quina recerca s’està fent? Plans d’evacuació aprovats (molt important malgrat que ningú vol que se´n parli) Com està l’assumpte del magatzematge de residus? Fa anys deien que la reutilització seria aviat total, després que la reutilització era un fracàs total, ara tornen a suggerir que la reutilització va molt bé. Podria ensenyar algú una taula amb els fets? Les nostres centrals encara conserven tots els cilindres gastats? Al final és quan sabent-ho tot, seria possible votar sobre si volem o no volem reactors nuclears: Hi ha perills i hi ha beneficis. Cal comparar-los i decidir. Vull dir nosaltres, no pas els propietaris de centrals nuclears.

Probablement falten moltes coses a la llista. Per tallar en sec qualsevol possibilitat d’anàlisi pels usuaris només cal confondre la gent amb dades contradictòries que no volen dir res i guiar les discussions  a carrerons sense sortida.

No és veritat que la cosa sigui massa complicada per ser explicada i jo personalment no voldria deixar la resposta en mans de polítics, que són els que entenen menys de tot, però es deixen sovint convèncer pels rics i poderosos. Qualsevol professor  sovint es troba en la situació d’haver d’explicar coses difícils a una classe d’estudiants que ho han d’aprendre. Hi ha professors que saben com fer-ho i hi ha professors que són impossibles d’entendre. Vet aquí una funció nova per a la premsa: aclarir i explicar al públic coses difícils d’entendre, com la gent del NY Times saben fer. Hi ha qui ho entén: un altre diari a Barcelona ofereix blocs de ciència diaris.

El joc de les probabilitats: un, dos, tres

Es qüestió de temps fins que algun dels governants que patim a la península surti i ens asseguri que les mesures de seguretat a Catalunya i a l’Estat són tan impressionants que no poden fallar (com van fallar a països tan poderosos com la URSS, els EUA o Japó). Més que falta de vericitat, el que passa és que el mateix polític  que dóna aquestes assegurances NO HO SAP NI HO ENTÉN ELL MATEIX. I professionalment, els polítics són la gent que menteixen millor.

Es veritat que totes les centrals  tenen  múltiple mecanismes protectius automàtics que s’activen tots. Un per un és poc probable que Nr 1 falli, però que aleshores falli el segon és massa difícil, gairebé impossible i encara el tercer seria un miracle satànic, absolutament impossible. L’accident éno pot passar. Tant el PSOE com el PP us ho garanteixen. Tothom a dormir tranquil.

Això ens porta al problema famós del 1, 2, 3 en seqüència, que a molta gent es creu que donen seguretat absoluta. Si expresséssim aquesta probabilitat en números, resultaria que la probabilitat d’un accident greu és més gran que la de guanyar a la loteria. I molts que asseguren a la ràdio que 1,2,3 és impossible no dubten en comprar participacions de loteria o anar a jugar al Casino, on encara és molt més difícuil guanyar, pensant que el món natural suspendrà les lleis de la probabilitat matemàtica pel seu benefici. A més un cop 1 ja ha passat, les probabilitats que 2 arribi ja són incomparablement més grans, etc.

I sobretot, és que l’ 1,2,3 ja ha tingut lloc a tres centrals a tres països diferents, on era igual d’impossible. Es de debò tan impossible com ens volen fer creure?

Els accidents passen sovint per coses que a ningú se li havien acudit mai. Sempre és una cosa nova. Hi ha altres coses molt més previsibles. Es pensa algú que no es poden repetir?:

*Els operadors vigilant dia i nit al control són pocs i estan mal preparats per tal d’estalviar diners (Tot arreu)

*Triguen tres hores (de les quatre a les set del matí) abans de trobar una persona competent per dirigir la resposta (Three Mile Island)

*Els operadors fan coses temeràries. (Txernòbil) Un problema freqüent. Qui entén els conductors de cotxe tan perillosos que hi ha a les carreteres?

*Treball de manteniment ajornat per falta de diners

*Governants que no entenen res i donen a la premsa respostes estereotipades inventades sense relació amb la realitat

*L’empresa ha decidit que certa mesura de seguretat és massa cara i en realitat no es necessita per res.

Tornem a Nova York

Al meu post anterior ja havia mencionat el problema d’Indian Point, la central termonuclear al nord de Nova York, que ha estat sempre l’objectiu preferent dels activistes ambientals.

Es veu que els geòlegs de les universitats de NY estan fent hores extres, perquè ja havien dit que han trobat una fault line (fractura en la placa continental d’on surten els sismes) exactament sota el reactor. Ara ja resulta que són dues línies que es creuen exactament sota la central, cosa que augmenta el perill i fa qualsevol sisme encara més amenaçador.  I perquè no poguem dormir en pau, també n´han trobat una altra dintre la ciutat, a Harlem, exactament sota el Carrer 125th, artèria principal de Harlem.

Ara fa uns dies el govern americà va aconsellar als compatriotes residents al Japó que no s’acostessin a més de 8o milles de la central avariada. Doncs mira, si és que són conseqüents dintre aquest ràdius al voltant d’ Indian Point hi vivim vint-i-tants milions. On aniríem? Podríeu ensenyar sisplau el pla d’evacuació? Fins i tot el cercle més íntim al voltant de la central japonesa, totalment evacuat  on està prohibit entrar sense autorització, està ocupat per mig milió.

El moviment antinuclear a la ciutat ha estat sempre molt fort. Hi ha qui es recorda d’una manifestació de més de mig milió de persones a la part baixa de Manhattan, fa anys quan encara hi havia Twin Towers. El moviment ressuscitarà.

QUE NINGÚ ES DEIXI ENREDAR: TOTHOM TÉ DRET A EXIGIR  QUE LI EXPLIQUIN CLARAMENT SITUACIONS QUE AFECTEN LA SEGURETAT PÚBLICA

Saluts. Ben cordialment

JOANOT

No hi ha resposta

19 març 2011


Nova York i les seves centrals nuclears

Records personals de Three Mile Island (TMI)

Feia poc que jo havia arribat als EUA i treballava a una Universitat de Filadèlfia, l’antiga capital dels EUA, que és la ciutat més gran de Pennsilvània. La seu del govern de l’estat és Harrisburg, a cent milles. Als voltants d’aquesta ciutat hi havia una central nuclear molt admirada i moderna anomenada Three Mile Island. Aquell memorable 28 de març de 1979 a les quatre de la matinada el món va aprendre a tenir por dels àtoms.
L’accident, com el que va tenir lloc Txernòbil pocs anys després, si algú s’hi interessa, està ben descrit a la Wikipèdia americana i no cal ser un físic nuclear per entendre què va passar. Hi ha un aspecte que és monòton i s’ha repetit sempre a tot arreu, sigui quina sigui a causa: degut a raons no sempre conegudes  el reactor fa l’scram automàtic que atura (o intenta aturar) en l’acte la reacció nuclear  introduint certs cilindres a l’interior de la pila. Això probablement passa sovint i no té cap significat amb la condició que la refrigeració d’emergència alimentada per generadors s’inicii immediatament, diguem als 5 o 10 segons. Si la refrigeració no funciona, el combustible nuclear segueix escalfant-se i es pot arribar a fondre com si fos un liquid espès a milers de graus de temperatura, esdevenint una font de radiació a l’exterior gravíssima que els tècnics no saben com aturar. La crisi es pot desenvolupar de formes molt diferents i els detalls varien molt, però l’arrel del drama es sempre el que queda exposat.
Aquella matinada, un dels reactors de TMI estava aturat per bescanviar els cilindres que contenen el carburant radiactiu, treient els gastats i inserint-ne de nous. Quan inesperadament el reactor s’atura (scram) les bombes d’emergència del liquid refrigerant s’han de posar en marxa normalment i despres de trobar la causa de l’incident, els operadors poden resoldre-ho tot. El drama va comencar quan una vàlvula (l’anomenada PORV) que no hauria hagut de participar en la resposta immediata per res, es va obrir, cosa que ningú va saber diagnosticar (llegiu més abaix) establint una comunicació entre el refrigerant i un sistema de buit. Per aquell forat es va escapar ràpidament tot el liquid refrigerant del reactor en dificultats on l’scram (atur) d’un reactor acabava de tenir lloc, deixant el reactor sec i escalfant-se ràpidament. Aleshores es va activar de forma automàtica un tercer mecanisme, obrint comunicacions entre les tubàries ja seques del reactor en funcions amb un  ltre sistema, el qual dissortadament estava buit degut al canvi de les barres d’urani en procés  (una violació greu de mesures de seguretat). Amb això, el reactor, impossible de refredar va guanyar  la iniciativa mentre els operadors  seguien de bòlit sense saber què fer, ni entendre que havia passat. Veien que la situació era amenaçadora sense entendre perquè. Ja eren les set del matí, tres hores mes tard, quan un enginyer competent va entrar finalment a la sala de control a fer-se’n càrrec. Una mica tard, perquè una fusió parcial  irreparable de les barres radioactives ja havia tingut lloc. Cal dir que tot va acabar bastant bé sense morts ni ferits i amb pèrdues materials modestes.

Vull deixar de banda la qüestió de la competència dels operadors en servei aquella matinada. S’en recorda algú que el genial Homer Simpson es guanya la vida treballant a una central nuclear? Cal mencionar no obstant l’assumpte del manòmetre encallat que va enredar tothom. La pel·lícula The China Syndrome de l’admirada Jane Fonda s’havia estrenat amb un cert èxit  tres setmanes abans quan la gent encara no es preocupava gaire de l’energia atòmica. Resulta que els operadors de TMI van repetir sentències i situacions que sortien al film (glòria eterna als assessors tècnics de la Jane). Fins i tot en una cosa que havia semblat ridícula als espectadors.

L’instrument de control que va fallar
Cal poder tenir confiança en els indicadors. Si entres a l’ascensor i prems el botó per anar  cinquè pis, esperes anar nomes al cinquè i no al tercer o al terrat o a un altre lloc. La companyia que el va construir no ho havia fet bé. A la pel·licula un dels actors assenyala una mena de manòmetre analògic de paret amb agulla dient que els valors són normals i per tant no passa res. Aleshores un altre actor arriba, cava un cop de puny a l’instrument, l’agulla es desencalla i assenyala mesuraments crítics desastrosos. Cal recordar que els anys setanta no hi havia gairebé res que fos digital i que la tecnologia  ara ens faria riure.
El que va passar a TMI fou diferent però semblant. Era l’indicador de l’anomenat PORV, que era la vàlvula connectant una refrigeració normal amb el buit, que ningú sabia que estigués oberta i era el problema d’arrel en aquell moment. L’indicador semblava completament normal, però és perquè els operadors no s’havien entès mai amb el fabricant Wilcox & Babcok. De fet l’indicador només anunciava que la vàlvula era inactiva, no si estava oberta o tancada. En aquell moment era inactiva però estava oberta, cosa que ningú sabia. Això i la falta de coneixements dels operadors fou probablement la causa principal del desastre.

Informació: el Govern sempre tan optimista
Jo estava dormint encara quan una parenta a Barcelona em va telefonar per preguntar si jo i els meus encara estàvem vius, perquè es temia que l’accident acabés amb una explosió nuclear apocalíptica que es podria estendre per tot el món en segons.
Caram, ningú ho hauria dit escoltant la nostra ràdio local o llegint els diaris. Deien que sí que hi havia hagut un accident lamentable, però que tot estava sota control. L’endemà, tranquil·litzant, ja anunciaven que probablement no hi hauria cap explosió nuclear perquè la concentració del combustible era massa petita, i que possiblement el núvol de radioactivitat afectaria poc la nostra gran ciutat, i que, com tot anava tan bé, era nomes per acabar amb el problema, per excés de prudència, que estaven organitzant l’evacuació de Harrisburg. De moment, ningú sabia on estava el Governador i els parlamentaris havien tornat prudentment a casa seva. Cap raó per preocupar-se. Van fer com el Franco després de la bomba atòmica caiguda a Palomares. Tot eren mentides escampades per la propaganda comunista i “l’Anti-España de siempre”. Deu ser que els governs disfruten mentint. Ells volen que estiguem tranquils i no ens preocupem de res.

I Txernòbil, què?
Una tragèdia horrorosa perquè aquesta vegada sí que van morir i quedar malferits molts i una ciutat fou esborrada del mapa. Sempre m’ha impressionat sobretot que tanta gent va estar disposada a oferir a seva vida per acabar a una desgràcia causada per la incompetència i temeritat dels operadors. El cas fou molt diferent.
Les centrals soviètiques velles eren perilloses. A l’estranger ho deia tothom, ficant el dit a les nafres d’un enemic, amb un somriure feliç dintre del marc ideològic de la guerra freda. Els comunistes no podien fer bé res delgut a a maldat intrínsica del sistema. Els guerrers freds es fregavn les mans de satisfacció esperant un accident. En el cas de Txernòbil, els operadors locals de la central es mossegaven els llavis. El perill, que era real, el patien també ells i els seus fillets. Diuen que també s’hi feia plutoni per als míssils continentals, cosa que no canviava res.

Un experiment fatal
El problema pitjor de Txernòbil era el temps que havia de transcórrer (entre 60 i 70 segons) entre l’ scram d’urgència (l’apagada del reactor), començament invariable de qualsevol accident i el funcionament de les bombes de refrigeració dièsel independents de la xarxa, que segons sembla eren gairebé 70 segons, cosa que els especialistes, tant comunistes com capitalistes, unànimement declaraven massa lent, inacceptable i molt perillós. Però a Txernòbil tenien el sistema que tenien i prou que sabien que el govern no el voldria canviar. Van començar a buscar solucions pel seu compte. Se’ls havia acudit que el temps d’espera es podria reduir potser a 15 segons utilitzant la inèrcia de les rodes de la turbina que generava l’electricitat, les quals seguien girant una estona després de l’apagada. Ho van provar tres vegades fracassant totalment. A la quarta va anar a vençuda.
Es evident que els operadors tenien bones intencions però diuen que als inferns és on acaben les bones intencions. En primer lloc no havien demanat permís ni estudiat el projecte amb experts independents, no obstant haver fallat tres vegades consecutives. La seva actuació aquell 26 d’abril de 1975 fou a successió de disbarats, imprudències i temeritats.
El govern, com de costum en aquests casos, va mentir sens vergonya. Probablement no tenien cap intenció de notificar a ningú, però als tres dies un observatori suec, a gairebé 2000 qm de distància, va exigir molt indignat explicacions del govern soviètic. Van manar l’evacuació de tota la ciutat dient a la gent que era una precaució provisional i que tots tornarien a casa en dos o tres dies… que es farien molt llargs. Ni un sol resident hi tornaria mai. A ciutat està abandonada i tancada com una Pompeii moderna. Molta gent van anar conscientment a la mort en un acte de servei, com ara aviadors, bombers, els bucejadors que van obrir a les fosques gairebé despullats les vàlvules de drenatge d’una piscina molt contaminada a punt d’explotar. Misèria de misèries… Qui podria pagar per haver causat aquesta desgràcia?

A la ciutat de Nova York
Als EUA funcionen en l’actualitat 104 centrals nuclears. La més antiga la tenim prop d’aquí, a unes 80 milles al sud (1 milla=1,6 qm) de la ciutat, localitzada (com no podia ser altrament) al gran estat veí de Nova Jersei. No hi ha forma d’escapar-se de les burles: qualsevol cosa que és estranya, rara, estrafolària, lletja, absurda o còmica ha d’estar sempre a NJ. La gent ja riu nomes de sentir el nom. Aquesta central anomenada Oyster Creek (riera de les ostres) té poca potència i serà apagada aviat sense remei. La gent s’en preocupa poc actualment.
Sobre la qüestió de l’edat d’un reactor nuclear, la Comissió Regulatòria de l’Energia Nuclear (NRC) respon sempre que no té cap importància perquè totes les parts són substituïdes i millorades continuament i  que de fet aquests reactors vells per dintre son els mes nous.

El cas d’Indian Point…

és molt més greu. Situat a la vora del riu Hudson, a uns 38 qm al nord de la ciutat, suministra un 30% de l’energia que necessita Nova York. A més dels seus advantatges culturals i intel·lectuals, cal afegir que Nova York, una ciutat amb tants gratacels, hospitals famosos i operacions financeres i de crèdit universals (cada vegada que algú utilitza una Master Card o Visa, el permís surt d’un edifici a Nova Jersei, a l’altre costat del Hudson), doncs aquesta ciutat no pot tolerar ni patir tallades elèctriques. Aixo s’aconsegueix organitzant de forma escaient les xarxes elèctriques adjuntes dels estats de Nova Jersei i Nova York. Aquesta xarxa elèctrica en general, malgrat algun blackout famós, funciona molt bé. Contrasta molt amb les tallades breus que son tan freqüents a moltes altres ciutats. I la metròpoli es veu a a la nit des de l’espai planetari, de tanta energia com podem malbaratar.
Indian Point, que ha funcionat sempre molt bé, ha estat sovint l’objectiu directe de tot el moviment medi ambiental local des de fa molts anys. Cal tenir en compte que dintre d’un cercle d’un radi de 25 milles (més petit que l’àrea evacuada al Japó) viuen vint milions de persones! Jo soc un d’ells. No fem bromes.
Ara a la companyia d’energia li ha sortit un problema molt pitjor defensant Indian Point. Resulta que exactament sota la central hi ha una “fault line” abans desconeguda, una línia de ruptura de la placa continental des d’on es generen els terratrèmols (veieu el meu apunt sobre el sisme històric de New Madrid, Missouri al segle XIX publicat el 2 de març de 2010). Els geòlegs expliquen que l’últim sisme a NY va arribar a 4.5 de l’escala Richter però que estadísticament aviat ens tocarà un altre. Segons la companyia, un sisme del 4,5 no faria ni pessigolles a Indian Point. Cap bon novaiorqués deixa passar una oportunitat de cridar exigint el tancament immediat d’Indian Point. Ara estan demanant la renovació de la llicència i tindran problemes. Cada dia ho repeteixen per radio i TV.

El cas absurd de Shoreham, a Long Island
La companyia del llum es va entestar el 1973 en construir una central nuclear a Long Island. Aquesta illa comença al terme municipal de NY (Brooklyn i Queens) i s’estén com un dit a l’est de la costa atlàntica fins a a zona feudal de super-milionaris dels East Hampton’s i el cap de Montauk. Long Island, el primer suburbi planificat dels EUA, està molt poblada. S’hi viu molt bé però per sortir-se’n només hi ha un tren, un petit aeroport, uns ferrys cap a Connecticut i tres autopistes permanentment atascades que han de creuar la ciutat de NY, on la velocitat efectiva màxima de circulació no deu passar gaire de 15 o 20 milles per hora.
Resulta que ningú necessita permís de la Comissió Regulatòria Federal Nuclear (NRC) per construir una central nuclear, però sí per obrir-la. Estava previst que Shoreham costaria mil milions de dòlars, però va excedir els dos mil milions. Els propietaris sempre s’havien pensat que acabarien treient la llicència, però el públic, malgrat la propaganda, cada dia estava més molest. L’any 1984, després d’onze anys de construcció, ja estava tot acabat. Fins i tot hi avien fet proves amb un reactor petit. Tot havia anat molt bé.
Les il·lusions se’ls van acabar en una audiència davant el NRC, que exigia un pla d’evacuació de Long Island aprovat pel govern estatal com a condició absoluta per concedir el permís d’operacio. Els delegats del governador, que hauria hagut de firmar un tal pla, van declarar que no, que no i que no, que era una imbecil·litat tan sols parlar d’evacuar Long Island i que ni l’actual governador ni cap successor ho farien mai, mai, mai. I que s’ho prenguessin com volguessin.
La companyia va llançar la tovallola. Van vendre la central, nova, maca i per estrenar per la suma de $1 a una companyia pública creada pel sol objecte de desfer i liquidar el complexe.

El ciutadà ha d’aguantar moltes coses en aquest país però no és sempre impotent. Imagineu-vos que algú volia evacuar Long Island! Ni amb sentit de l’humor! Apa macos!!!

JOANOT

No hi ha resposta

04 març 2011


Quan un poble americà va fer una Fuenteovejuna: un cas d’ambiguïtat moral

Classificat com a FBI,General,Ken Rex McElroy,Skidmore

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural.  Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.

En molts aspectes els Americans són gent diferent de nosaltres, per la fe que tenen en els drets individuals, per creure en l’individualisme com a virtut màxima desitjable i per poc interès en projectes socials col·lectius. Aconseguirien els Americans fer una cosa com la que van fer els Egipcis recentment? Llegint aquest article potser algú arribarà a la conclusió que, quan cal, els Americans també saben tancar files i lluitar pel bé comú. La pregunta és si els Catalans estarien igualment disposats a fer-ho.

Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un individu, que pràcticament no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis;  havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou processat 22 vegades i va ser sempre absolt

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. La llei i a Constitució són la llei i són molt importants. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com tot s’arreglarà.

Però no s’arreglava res. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però  la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!!  I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el  gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes  a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. En Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou era visible. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien.

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell  va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava voltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist?  preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa.  Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat.  Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en public davant de la seva família com si fos un gos rabiós?  Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort.

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si s’en pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. S’en va sortir de la investigació sense ser acusat i fa poc que va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no s’en sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. A més els seus agents sovint tenen educació superior. Fins i tot hi ha entre els agents advocats, metges, enginyers, científics. De fet si l’ADN ha esdevingut tan útil com és avui en dia, malgrat els intents de desprestigi fets pels advocats de la defensa al començament (recordeu el cas d’OJ Simpson?) és degut als esforços del laboratori de l’FBI que va preparar testimonis experts disposats a anar a qualsevol tribunal americà a defensar les proves d’ADN. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol agència local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a totarreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom pot pensar el que vulgui però l’incident era més aviat macabre i més desagradable que heroic. I està clar, tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas  de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Saluts

JOANOT

No hi ha resposta