Els EUA són diferents

Fa poques setmanes els mitjans socials de Nova York es van excitar molt quan un jove desconegut va assassinar el cap d’una gran companyia d’assegurances que sortia tot sol de l’Hotel Hilton sense ni tan sols conèixer-lo. Amb la gran sorpresa i profunda irritació de la policia i el fiscal de l’estat, molts autors de comunicacions escrivien a les xarxes socials defensant l’assassí. Resulta que hi havia un problema social gravíssim i intolerable amb les assegurances. Alguns malalts greus rebien recomanacions mèdiques per sotmetre’s a tractament nous i caríssims, 3 de 4 casos eren rebutjats i molta gent havia de morir sense tractament eficaç. Aquest era el problema. La companyia de la víctima acaba de publicar que el procediment de valoració és del segle passat i no funciona i que cal reformar-lo, però les assegurances mentretant segueixen ficant-se els diners a la butxaca. La víctima, el cap de l’empresa, triat probablement per ser conegut i director de l’assegurança més forta, cobrava un sou de 10,5 milions/any. El problema es va complicar molt quan va resultar que l’assassí era un jove de família molt rica que havia escrit un manifest contra les assegurances i estava operat de la columna vertebral encara que ningú sap per ara si alguna assegurança li havia negat o pagat res. Aquest autor no aprovarà mai cap acte de violència ni encara menys un assassinat, però val la pena escoltar les motivacions i implicacions socials. Potser ajudaria entretenint-se per una estona amb un episodi de la vida del pistoler, lladre i assassí del segle XIX Jesse James, força conegut pels films americans. Cal tenir en compte que en aquells anys de pobresa social, sempre hi havia un cert lligam de simpatia entre els lladres i la gent pobre, contràriament a allò que es pensaven els periodistes i les autoritats.

UN PISTOLER RETORNA D’UN ROBATORI EXITÒS

Jesse James, com el seu germà Frank, havien estat membres de l’exèrcit Confederat del Sud durant la Guerra Civil on havien après a disparar. Després de la derrota, enlloc de tornar a casa, van afiliar-se a un grup molt gran de guerrillers sudistes, que acabaria molt malament causant destrosses, focs i assassinats i perdent tota la reputació i suport popular. Al final en Jesse i el seu germà Frank van decidir formar una banda de lladres per robar transports de diner en trens i en bancs, i van reclutar amics. En Jesse esdevingué el pistoler millor i més temut (i famòs aviat) del grup. La feina principal era robar diners i or però no dubtaven en matar gent que gosés plantar cara, tant si eren rics com pobres.

I en aquell dia de l’incident, en Jesse havent robat molts diners assaltant un banc, tornava molt content a cavall al davant de la seva banda, només que havien de passar per un terreny buit molt desolat i tots tenien fam i set. S’acostaven a una ciutat, cosa que ells preferien evitar, quan van veure a distància considerable del poble una casa vella i petita de fusta. S’hi van acostar a preguntar si tenien menjar per vendre. Va obrir una dona vella molt agradable que va respondre que sí, afegint que tenia poc per oferir, però que podien entrar i ella els serviria. Jesse i els seus van acceptar immediatament. La dona, que vivia tota sola, va dur a la taula coses barates en petites quantitats que tenia i va seure xerrant amb els bandits. També va donar permís perquè es quedessin a dormir ells amb el seus cavalls, si hi trobaven un lloc. I també trobaria alguna cosa per esmorzar.

L’endemà en Jesse James va trobar la dona sola, asseguda a una cadira a la cuina i plorant. Se li va acudir mirar la despesa i va veure que no quedava res. Sorprès, en Jesse va preguntar perquè, doncs, els havia servit tot el poc menjar que li quedava. La dona va començar a plorar més fort. Perquè tot era una porqueria i ella estava acabada i no quedava bona gent al món. Pobre com era la casa, ella hi havia viscut molts anys feliçment amb un marit que ella estimava molt i pagava sempre puntualment la hipoteca que tenien per viure. Però el marit es va morir feia mesos i ara ella ja no podia pagar i després de molts avisos aquell mateix matí un home del banc vindria a fer-la fora quedant-se amb la casa i el poc terreny si no pagava. Com havia de pagar sense tenir res per vendre? Ara en unes hores la posarien al carrer i hauria de demanar almoines de caritat i dormir al carrer o suicidar-se.

En Jesse va anar a explicar el cas als seus amics i va aplegar prous donatius per pagar la hipoteca, que en realitat era poca cosa. La pobre dona no s’ho podia creure quan li van donar els diners i va tornar a posar-se a plorar. Els visitants van seure a la taula i van beure i menjar allò que quedava. I van marxar.

L´home del banc efectivament va arribar per desahuciar, i es va quedar molt sorprès quan la velleta li va oferir tots els diners. No podia ser veritat, però sí que hi era el total. L’home va firmar el rebut que acabava amb l’hipoteca i va pujar al seu cotxet amb cavall i va marxar de tornada al banc.

No hi arrivaria mai. Jesse i els seus amics l’estaven esperant a poca distància de la casa. Espantat, l’homenet del banc els va donar tot allò que tenia, inclòs el preu de l’hipoteca. Va ser quan en Jesse va treure la seva pistola i el va matar.

Quina conclusió se n’ha de treure? Potser una només: que cal reconèixer i resoldre els conflictes socials a temps, abans que passi res.

Joan Gil

Tags: PROBLEMES socials

Acabem de veure una cosa extraordinària. Després d’una guerra interminable, un dirigent jihadista inesperat, identificat com a dirigent terrorista amb recompensa econòmica per part dels EUA per la seva captura i amb una llarga història de cooperació amb al-Qaeda, nomenat Mohamed al-Jawlani, s’havia establert com a comandant de l’exèrcit rebel sirià i enderrocat i conquerit el territori del Dictador Bashar al-Assad en només 12 o 13 dies. En Bashar, que ara s’ha refugiat a Moscou, era segon de la dinastia Al-Assad fundada pel seu pare Hafez, un militar que s’havia establert en un cop militar en 1970 i volia passar el càrrec al seu primer fill, que dissortadament es va matar conduint el seu cotxe quan el seu pare ja estava malalt. Enrabiat, Hafez va fer tornar de Londres (on ja era metge aprenent l’especialitat d’oftalmòleg) al segon fill Bashar no obstant que no s’estimaven gens i no quedava prou temps. El pare va morir i Bashar fou nomenat successor. Semblava un home civilitzat que havia viscut a Londres i va començar bé. Revistes i diaris l’ensenyaven caminant pel carrer amb la dona, anant a cinemes públics, conduint el cotxe tot sol i tothom deia que les coses havien millorat molt. Però van passar molts anys i un dictador intocable no pot seguir sent un sant per sempre. I a les seves presons feia torturar gent. I al final va esclatar una sublevació que ha durat fins ara. Els russos no havien tingut mai una base militar marítima al Mediterrani  i Bashar en va deixar construir una, amb una base aèria a un altre lloc al començament de la Guerra Civil, on els russos ajudaven amb avions. Altrament els turcs i els americans havien ajudat als rebels i els kurds havien estès el seu territori considerablement no obstant la ràbia dels turcs.

Perquè se m’acut parlar d’una història publicada a tot arreu? Jo vaig ser metge al Departament de Patologia de l’Hospital de Mount Sinai a Manhattan on, com attending (diguem “metge titular”) tenia l’obligació d’entrenar i fer aprendre coses als joves metges graduats que com demana la llei volien aprendre l’especialitat en 3 o 4 anys abans de poder practicar-la pel seu compte. Fèiem rotacions i la majoria de residents acabaven venint al meu despatx a ensenyar-me les coses que havien fet o volien fer a veure si les aprovava o les feia canviar. Durava uns 3 o 4 anys i per força tots acabàvem coneixent-nos força bé. Voldria parlar d’una jove resident siriana, casada amb un cardiòleg ja establert i guanyant molts diners a un altre gran hospital. El matrimoni era immigrant i eren gent molt simpàtica. La dona estava a punt de tenir un fill i vam acabar fent-nos amics. La noia va introduir un sistema que em va deixar perplex: m’invitava sempre a dinar el diumenge al vespre i trucava a casa oferint-lo a primeres hores de la tarda dues o tres hores abans del sopar. Vaig acceptar sempre perquè no tenia res més a fer i trobava sempre interessant visitar les llars d’estrangers. La primera vegada el matrimoni em va citar a un petit restaurant i després al seu pis a un gratacels enorme molt luxuriós a l’Upper East Side. El marit segur que feia molts diners.

Tots dos eren Cristians, membres d’una Església que havia de ser una de les més antigues, si no la més antiga de la religió. Com passa sempre amb els originaris de la regió, no tenien cap interés en parlar de política, un tema massa complicat i perillós però un diumenge al vespre es van presentar el pare i la mare de la resident, vinguts de Damasc a passar uns dies, i vaig aconseguir entendre un grapat de coses. A Síria hi havia molts grups de gent de diferent ètnia i religió i a vegades hi havia tensions entre ells. La funció principal del President Bassar al-Hassad era evitar que la gent es barallessin i trenquessin la pau. Com a Cristians, una minoria, ells estaven contents amb en Bassar. I les barbaritats i la corrupció? Estava malament per descomptat, però no hi havia hagut tortures i assassinats polítics per segles a tots els països europeus? La civilització sempre acaba arribant i cal tenir paciència. Però sobretot em va interessar una cosa sobre els Assad que és poc coneguda (que amplio una miqueta perquè el lector ho entengui millor).

Tant Hafez com Bassar al-Assad eren membres d’un gran grup ètnic i religiós anomenat Alawite, que viu sobretot en llarg  de la costa mediterrània (són uns uns 3 milions a Síria) però també a Turquia, Irak, Argentina i Alemanya. El nom ha acabat sent imposat per llei però molts altres caps d’estat han intentat canviar-lo per Nusayrites, seguint el nom del fundador de la secta  al segle IX, però el govern va acabar prohibint-lo. Aquesta congregació semblava a primera vista un grup de Xiites, però encara que n’eren al començament, van acabar malament amb massa diferències teològiques. Per exemple, els Alawites poden beure alcohol, accepten no sols l’Alcorà sinó també altres llibres sagrats i veuen al déu com una mena de trinitat. No observen el Ramadan i les dones no es cobreixen el cap. A Siria, doncs hi havia Alawites que el President sempre afavoria, Xiites ortodoxes, Sunnites, Cristians (un 10% probablement), Drusos, Catòlics i potser més. La barreja era explosiva. Amb seny, el govern va prohibir censos i recomptes de la població des de 1960. La rebelió que ha fet caure a Bashar fou originada per grups molt diferents sens dubte dirigits per musulmans. Sabent això hom pot comprendre millor el gran perill que la victòria de Mohamed al-Jawloni representa.

Una cosa oblidada de les meves converses amb el matrimoni sirià és l’assumpte del llenguatge. Evidentment no parlaven aràbic entre ells però no volien explicar res més. Fins que al final van estrenar una pel·lícula sobre la Passió de Jesucrist on tothom parlava la seva pròpia llengua. L’amiga, entusiasmada, em va oferir un disc amb el film perquè escoltés de la boca de Jesús la llengua Aramaica, que encara parlen molts Cristians Sirians i gairebé ningú més. Poca gent coneixia la llengua hebrea en aquell moment. L’aramaic havia estat la llengua comú de moltes regions (com l’anglès) fins que fou substituïda pel Grec Koiné, originalment el dialecte de Macedònia, introduït pel gran conqueridor Alexandre. És interessant recordar-ho perquè ètnicament els Alawites i potser els Cristians que parlen l’aramaic com Jesuchrist, semblen descendents dels Canaans, sense dubte precursors dels Jueus actuals.

UN FUTUR OBSCUR

Hem tingut oportunitat de veure a la pantalla expressions d’alegria incontenible per la caiguda d’Assad. Hem vist dones ballant i cridant “Llibertat” pel carrer, homes postrats per terra en accions de gràcies, malediccions contra Basser al-Assad, entusiasme per l’exèrcit alliberador en un temps increïble, crits… Quan periodistes han pogut preguntar, els dirigents han respost sempre que diferències entre grups no existien i que ells per exemple havien parlat per telèfon amb el Bisbe d’Alep, cap de l’església local, que estava molt content i que no hi hauria cap problema. Mentre tant Mohamed al-Jawlani, cap suprem i drigent del partit terrorista Hayat Fair al-Shams, (HFS), molt perseguit als EUA, i ara esdevingut Cap d’Estat, va fer un discurs victoriós…. dintre d’una Mesquita. De debó no hi ha raó per preocupar-se’n? Els turcs i els nord-americans s’ho miren perplexes i com tothom no saben ni què dir ni què pensar. Hi haurá un Califat com a l’Irak?

Joan Gil