Arxiu per a 'impeachement' Categories

13 des. 2017


Com el Watergate va fer caure el President Richard M Nixon, 1969-1974

Res ha canviat d’ençà del darrer apunt que jo començava recordant emocionadament els nostres presoners polítics. Potser ens consola mirar com un home boig i perillós com Donald Trump, que ja ha fet mal a milions sense ajudar a ningú i ens posa en perill de patir una guerra nuclear, s’acosta a la dimissió forçada o destitució. Seria el segon cas des de la fundació de la Unió. El primer i fins ara únic President dimitit per evitar una destitució ja inevitable, fou Richard Milhous Nixon. Els milions d’americans l’odiaven sobretot per la Guerra del Vietnam, el bombardeig de Pnohm Pen, capital de Cambòdia, els milers de morts i la divisió horrorosa de la societat nord-americana que havia degenerat en una guerra civil. Recordem els que patim pel 155 que a un College, Kent, la policia va obrir foc i matar estudiants pacífics. I els ciutadans s’insultaven i es barallaven i se la juraven a mort pel carrer. I el govern federal tenia llistes d’enemics que eren repressaliats. I molts com el futur Senador i candidat presidencial John Kerry va llençar la seva medalla militar al valor per terra per trepitjar-la davant els policies a una de les manifestacions diàries. I els joves cremaven les llibretes militars i fugien al Canadà. Poques coses tan dolentes s’han vist mai a aquest país. Era verdaderament una guerra civil gens pacífica causada per la Guerra del Vietnam. No està passant ara amb les guerres de l’Orient Mitjà potser perquè el servei militar ja no és obligatori.

Però no és pas per res d’això que Nixon (Tricky Dick, Dick el Truculent) va saltar. No hi ha lògica en Política i en els nostres dies Trump tampoc acabarà per les atrocitats odioses i perilloses que està fent, cosa impossible, sinó pel que va fer en el cas dels russos i l’obstrucció de justícia per tapar-ho. L’inoblidable, innecessari, un xic ridícul i poc important incident que costaria la pell a Nixon (li deien Milhous per emprenyar-lo) va tenir lloc al complexe urbà Watergate, famós per estar prop del riu Potomac i del gran Centre Kennedy de les Arts, situat al petit sub-districte SW  del Districte Federal. Els turistes el poden admirar encara fàcilment.

Fou Nixon un gran President?

La x al seu nom va patir per les parets moltes transformacions en una creu gamada, però molts lectors quedaran sorpresos de llegir la resposta. Tricky Dick havia nascut el 1913 a Califòrnia a una família Quàquera. Aquesta comunitat anomenada legalment Societat Religiosa d’Amics és incondicionalment pacifista i solidària, mantenint una lobby pacifista exemplar, gairebé l’única, a Washington i donen ajut i suport a tots els qui pateixen guerres, persecucions, camps de refugiats, misèria, pobresa… El President que dirigia la guerra del Vietnam fou excomunicat i expulsat. Però altrament va fer alguna cosa ben feta?

Nixon era sens dubte un home de la dreta conservadora Republicana, però comparat amb el Partit Demòcrata actual (o el PSOE), estava molt a l’esquerra. El món ha anat girant a la dreta i ja gairebé no queda cap esquerra. Fou Representant i Senador a Washington, membre destacat del sinistre Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy, anti-comunista i guerrer fred entusiasta, Vicepresident del President Eisenhower, candidat contra Kennedy quan, com la Hillary Clinton, va treure més vots que Kennedy (però honestament va rebutjar la investigació de probable frau, cert i comprovat pels historiadors actuals,  de Kennedy gràcies a la intervenció decisiva de la Màfia de Chicago). Quan fou derrotat tot seguit com a Governador de Califòrnia, es va enfrontar amb els periodistes anunciant que es retirava per sempre de tot i que ara ja podrien emprenyar a un altre, cosa que va dir afegint una altra vulgaritat. Era malparlat, brut, poc social, mentider, amenaçador, una verdadera joia d’home desagradable.

Uns anys després esdevindria President dels EUA i fou reelegit no obstant el generalitzat odi popular i el Vietnam. En sabia de fer de cap de govern. Cal reconèixer que tenia dots polítics propagandístics supernaturals i inimitables. Seria llarg d’explicar, però recordo el cas del debat de la cuina amb Nikita Khrustxof, cap de la Unió Soviètica, i la crisi nacional desfermada pel seu petit gos Checkers. I era únic inventant slogans d’una línia per fer mal als adversaris d’ell i de la guerra del Vietnam, que substituien els arguments i el públic acceptava i repetia.  Exemples: començant amb un que un individu com el trist Rajoy intenta usar a vegades, la “majoria silenciosa” que no volia manifestacions i el suportava; “volem pau amb honor”; “no ens rendirem”.  Ell mateix s’ho inventava.  Fou reelegit tràgicament (per ell, vull dir) i va cometre l’error de la seva vida. El segon termini fou el del seu ensorrament final i dimissió forçada. Era un home estrany i fascinant, tan capaç com fastigós, que ha passat a l’història.

Coses ben fetes? Com queda dit era de dretes, però molt d’esquerres mirat amb ulls actuals. Va acabar amb el patró de l’or com a moneda internacional. Gràcies a ell els bitllets que ara usem només són papers sense valor absolut, però el $ acabava d’esdevenir la moneda mundial de reserva i amb les seves mesures va establir un període sense precedents d’estabilitat monetària. Va enfortir decisivament els drets civils i de vot introduïts pel seu predecessor Lyndon Johnson. Va desenvolupar i protegir decisivament assegurança de malaltia pels vells i els pobres també originaries del demòcrata Johnson, va assegurar financerament la Seguretat Social, va fundar l’EPA, l’agència de protecció ambiental que ara Trump està destrossant, va derogar el servei militar obligatori, va dirigir el programa Apollo que finalment va enviar homes a la Lluna, va anar a Xina obrint-li la porta al món no obstant la Guerra Freda aprofitant una baralla amb la Unió Soviètica, va salvar la gran reserva natural de les Everglades a la Florida, va firmar els primers acords de desarmament nuclear. Un gran President. Poca gent ho ha sabut fer millor. Per molt menys altres van ser tractats de Comunistes,  Dels temps d’Obama no queda res. De George Bush només el desastre de l’Orient Mig. De Nixon ens queda molt.

El Vietnam li va costar tants enemics que no podia sobreviure per l’odi i les morts que arrossegava a l’esquena. A més hi havia el que va fer per enderrocar i probablement fer assassinar en Salvador Allende al Xile i posar al poder un dictador antisocialista odiós com Pinochet. Ho deia l’ex-ambaixador a Santiago que va parlar amb Nixon per telèfon sobre la candidatura imparable electoral d’Allende. Nixon va exigir que Allende fos derrotat;  l’ambaixador li va respondre que no es podia. Nixon el mal parlat va cridar al telèfon dues vegades “Fill de Puta” El pobre diplomàtic, estabornit, no va respondre  “Vull dir Allende, no vostè” fou la dubtosa explicació. Nixon i el seu amic i conseller Henry Kissinger van establir un grup CIA especial organitzat per fer fracassar el Xile democràtic i socialista d’Allende, establint contactes amb militars amics, que rebien armes i ajuts secretament. Un general demòcrata fou assassinat. Els EUA van bloquejar la venda de coure, producte principal de Xile i de qualsevol exportació. Van finançar les mentides i desinformacions d’un diari de gran circulació. La fam i el descontent es van escampar pel país fins que el cop pro-americà de Pinochet esdevingué possible i nombrosos camps de detenció amb tortures i assassinats foren establerts.

Quant a Cuba, Nixon tenia un amic multimilionari cubà amb qui es reunia sovint anomenat Bebe Rebozo, el qual li anava explicant com podia molestar i provocar Castro i fer patir als Cubans encara més, cosa que divertia molt a Nixon.  Els russos estaven construint una base al port de Cienfuegos, on podrien atracar submarins amb coets nuclears, una altra vegada. Nixon va reafirmar no una sinó dues vegades per exigència soviètica el compromís que havia hagut de fer Kennedy per acabar amb la crisi dels míssils soviètics a Cuba, que els EUA no enderrocarien mai amb força militar el règim castrista. Els soviètics van acceptar a canvi no atracar mai submarins amb armes nuclears ni a Cienfuegos ni a cap altre port.

El candidat contra Nixon i contra la Guerra del Vietnam per la reelecció fou un pobre pastor protestant i senador demòcrata anomenat George McGovern, un desgraciat pacifista que no sabia fer ni política ni campanya. No va tenir mai ni remotament cap possibilitat contra la reelecció de Nixon que guanyaria al final 49 estats. Essent així, perquè Nixon va fer sense necessitat una ximpleria bruta i il·legal que li costaria tot? Sense l’indult del seu successor, el President Ford, fins i tot hauria pogut anar la presó. Nixon era com era.

Com va anar el Watergate?

A aquest edifici hi havia les oficines de la Campanya presidencial demòcrata. Nixon va manar l’entrada il·legal a l’oficina d’un grup d’homes a sou, tots Cubans anticastristes, a buscar papers perquè es pensava que Castro estava ajudant en McGovern, una verdadera bestiesa absurda d’un home paranoic. En Fidel caminava amb peus de plom als EUA i no s’hauria empatollat mai a una campanya electoral. Els de Nixon ja havien fet robatoris de documents i coses semblants amb èxit altres vegades i estava tot ben preparat. Un home estaria vigilant la finestra de l’oficina i la porta principal del Watergate des d’una habitació de l’hotel també anomenat Watergate a l’altre banda del carrer. No hi havia encara iPhones però aquest vigilant podia avisar si veia que es presentava la policia. No podia fallar. Oi que sembla que no? Doncs va resultar que sí.

A primeres hores del vespre, un jove guàrdia de seguretat negre va observar que el pany d’una porta que duia a l’escala tenia una cinta adhesiva que l’impedia tancar-se. La va treure i llançar a la paperera. Una hora després va tornar al lloc i l’adhesiu havia reaparegut. Ah, un pobre home tan insignificant, que gosava enderrocar el Govern dels EUA! Quin acudit. A mes, li farien pagar aquesta insolència tan poc patriòtica. El guàrdia va trucar la Policia Metropolitana. Està clar, no serviria de res, degut al vigilant amb prismàtics a la finestra de l’hotel. Però quan una cosa està escrita i ha de passar, doncs passa. Com que el sub-districte SW és tan petit i amb poc crim la policia tenia un sol cotxe patrulla que s’havia espatllat. L’inspector de guàrdia responent a l’avís hi va enviar un cotxe sense marcar amb dos policies de paisà que tenia a prop. Encara hi havia possibilitats. El cotxe sens dubte hauria hagut d’arribar a tota velocitat aturant-se davant la porta i els policies correrien a l’interior. Nooo, no pas a Washington. Van trobar un aparcament regular i van caminar tranquil·lament cap a l’entrada. Potser parlaven de football, qui sap. Uns minuts després, quan van entrar per sorpresa al despatx Demòcrata a mà armada, els bandits es van amagar grotescament darrera les taules i cadires. “Sou la policia?” va preguntar retòricament un. Si que ho eren. La crisi del Watergate havia començat.

La caiguda del President Nixon

Nixon i la Casa Blanca van dir que el Watergate havia estat un robatori de segona fet per uns ximples sense connexions pel seu compte i que no els molestessin més i prou. I que fins després de l’elecció no volien ni parlar-ne. Però desafortunadament hi havia moltes raons per dubtar-ho, i Nixon era un home odiat a mort i a Washington a molta gent li agrada parlar en secret a periodistes i a agents del FBI. Aviat hi hauria un fiscal especial anomenat Archibald Cox (similar al Robert Mueller dels nostres dies treballant per fotre fora en Trump) i dos periodistes poc coneguts del Washington Post van començar a publicar articles diaris sobre les seves investigacions del cas, que apuntaven directament a Nixon, no sols per l’entrada de res sense víctimes ni danys coneguts, una cosa insignificant amb poques conseqüències, sinó per l’Obstrucció que estava fent per tapar la seva complicitat. No en tenia cap necessitat, però Nixon era com era. Se la va jugar i va perdre.  El Congrés va declarar que obstrucció de la justícia és un crim federal mereixedor d’inculpació  per la Cambra de Representants i destitució pel Senat. Van passar coses tan increïbles que sí que eren increïbles. Un dia un avió que volava de Washington a Chicago es va estavellar a l’aeroport amb morts. Una de les víctimes era la muller d’un dels bandits del Watergate i la policia va trobar un maletí ple de bitllets de banc. A un periodista se li va acudir que era un pagament de la Casa Blanca per tancar la boca dels acusats. Apa, maco! Oi que sembla una ximpleria? Doncs no: era la veritat.

El moment més crític que Nixon no podria sobreviure va ser el descobriment que ell mateix havia fet enregistrar en cinta magnètica totes les converses seves automàticament, tant a la Casa Blanca com a l’altra oficina on ell preferia treballar. Ningú en sabia res. Per casualitat jo estava passant uns mesos a Washington i llegia el Post i escoltava als vespres en el cotxe de camí al pis els butlletins especials. De tant en tant em mirava en un petit televisor blanc i negre a casa la transmissió directa cada vespre de les sessions del Comitè Judicial especial presidit per un vellet molt trempat que tothom anomenava “Senador Sam” Diuen que la Hillary Clinton hi treballava d’advocada. Aquella nit seria memorable. Ningú sabia qui era l’homenet petit de cabells blanc que anava a testificar, un Sr Butterfield però tothom parlava d’una gran sensació. Encara veig les cares de la gent quan van sentir que existien cintes amb totes les converses secretes de Nixon amb tothom. L’havien caçat. Les ordres del Senat exigint els rotllos de cintes, que cal obeir, van sortir cap a la Casa Blanca. Ni els amics i col·laboradors de Nixon ho  havien sabut. Hi va haver les disputes de sempre que eren d’esperar i van acabar davant molts jutges federals però al final Nixon va haver d’enviar les cintes al Fiscal Especial. A una de les cintes d’una conversa critica hi havia un forat esborrat de  més d’una hora. La secretària fidelíssima de Nixon va declarar que ella no sabia res de màquines modernes i que només sabia trepitjar una cosa amb el peu per escoltar i escriure a màquina i que es veu que havia esborrat alguna cosa per accident. Cada dia tenien la cara més dura. Ningú ha aconseguit mai fins ara sentir o reconstruir el text esborrat. Molts ho han provat. Nixon, com sabia tothom,  era un desastre amb instruments elèctrics i amb prou feines era capaç de tocar un disc tot sol. Probablement van haver de buscar algú per esborrar la cinta. Però no hi havia proves.

El final?  Nixon va fer a la desesperada una cosa que tenia dret a fer però era un suïcidi del què molta gent l’havia advertit: acomiadar el Fiscal Especial. Nixon era el cap de l’Administració i ningú tenia dret a investigar-lo, deia ell. A més el President no podia violar la llei fes com fes (un argument malastruc que un Americà rebutjaria sempre amb ràbia). El Secretari de Justícia (Attorney General) va anunciar que acabava de rebre l’ordre de destituir l’Archibald Cox i que enlloc de fer-ho, preferia dimitir ell mateix; tenia un assistent que seria el seu successor automàtic, el qual després de ser Attorney General una estoneta, també va dimitir sense voler engegar en Cox. Tots els mitjans van aturar els programes per parlar de la situació. El tercer o quart Attorney General de la tarda al final va obeir. Què van fer els washingtonesos? Van sortir al carrer engegant els cotxes passant poc a poc davant la Casa Blanca tocant el clàxon. (Encara no s’ha fet mai a Catalunya) Duraria hores i ja tothom parlava de la Massacre del Dissabte al Vespre. Avui en dia  ja no es podria fer perquè Pennsylvania Ave està tancada al tràfic davant la Casa  Blanca.

Archibald Cox fou substituït immediatament, però Nixon, que ja vivia intoxicat per l’alcohol i que havia deixat de treballar, amb els seus col·laboradors destituïts i lluitant per no anar a la presó, la seva dona i filles plorant, els militars vigilant-lo per si de cas, aquest home que havia estat tan poderós, estava destrossat. Damaged goods, com diuen els americans. Veient que tot estava perdut i que el Comitè especial d’impeachment ja havia votat per enviar-lo al Senat per ser jutjat, va dimitir per salvar la pensió, sabent que el Senat el destituiria. Va volar cap a Califòrnia i el seu vicepresident i successor Jerry Ford el va perdonar. En Ford era un bon home. Fou l’indult de Nixon que el poble no li va perdonar i per aixòno fou re-elegit.

Com passarà ara molt probablement amb en Trump, Nixon no fou castigat pel petit crim estúpid al Watergate, sinó per la seva obstrucció de la investigació. Els federals ho fan molt  això i es veu que és un recurs molt bo per enxampar gent que s’haurien pogut escapar del càstig.

”Deep Throat” apareix de forma espectacular al Washington Post

Dos periodistes poc coneguts del Washington Post havien començat a publicar a la primera plana explicacions tretes de fonts secretes de com anaven les coses amb la investigació. La veritat només la coneixia de debò el Fiscal General però a diferència de certs països dictatorials bananers, el Fiscal no parlaria mai al públic o la premsa, i li era igual allò que es pensés la gent. Bob Woodward i Carl Bernstein es farien famosos per un delator secret molt misteriós que els anava guiant i que els ajudava quan es perdien (només parlava amb en Woodward). Amb el temps  es van escriure llibres i articles pretenent identificar a Deep Throat (gola profunda) però tots ho negaven, inclòs naturalment el verdader, un dels molts noms identificats. El nom era insultant i li havia posat l’Editor del Washington Post. Deep Throat era el títol d’un film pornogràfic dur insòlitament exitós que s’havia projectat fins i tot a molts cinemes normals.¨

Com va acabar la investigació de Woodward i Bernstein? Al film All the President´s Men no ho van voler o poder ensenyar. A diferència del Fiscal General, ells no podien provar res. Eren tot coses que gent anònima els havia explicat. Però Deep Throat els hi havia dit ben clar. Qualsevol cosa que feu, us costarà diners. Busqueu la font dels diners. Al final els del Washington Post van descobrir que els diners havien sortit d’un compte bancari a un petit banc de la Florida, del que era titular un senyor de nom americà molt corrent i adreça desconeguda que el banc de cap manera traïria.  Punt final. El compte no era secret, però no hi havia forma de tirar endavant i ningú els voldria ajudar a trobar el propietari misteriós per les bones. Desesperats van entrar a l’arxiu fotogràfic del diari. No hi havia Internet encara. Amb moltíssima sort van trobar una foto d’un senyor altrament desconegut amb el nom del titular del compte bancari encaixant amb l’ex Vicepresident i Senador per Minnesota Hubert Humphrey.A Woodward se li va acudir que Minnesota, l’estat de Humphrey, és un país molt fred amb pocs residents. Va obrir el llistí telefònic de la capital Minneapolis (un llibre gruixut en aquells temps) i efectivament hi havia un llistat sense informació especial d’un senyor d’aquest nom. Woodward va marcar el número anunciant que ell era el Woodward dels articles sobre el Watergate i va espetar al desconegut sense avís (ni justificació): “Ja sabem que vostè és qui va finançar el cover-up de Nixon al Watergate”.  I una veu enrabiada va respondre: “Mentida! Jo només era el Director Local de la Campanya per Reelegir el President Nixon. Els vaig donar com calia els diners recollits abans de l’elecció i no en sé res més”

Anys enrere en Bob Woodward, un periodista al meu parer mediocre que acabava de tornar del servei militar a la Navy estava estacionat al Pentàgon, on el feien servir de minyona per tot, va rebre l’ordre de dur en persona papers militars secrets a la Casa Blanca. Els havia d’entregar personalment sense excuses a un manamés que no hi era mai.  Molt disgustat, Bob va seure a esperar, trobant-se amb un agent de l´FBI que estava de guàrdia.  Van començar a parlar i es van fer amics. L’agent va explicar coses brutes de Nixon i la seva gent, de la seva corrupció, negocis foscos, mala educació, arrogància i coses que feien que no es tolerarien de ningú més. Molts al Bureau compartien els seus sentiments, menysteniment i odi contra aquell home. Woodward ja fora de la Navy, va fallir l’examen d’entrada de reporter al Washington Post i es va haver de conformar amb un diari de suburbis. Li va semblar interessant mantenir contacte amb un agent del FBI. Woodward va aconseguir al final entrar a l’ansiat Washington Post quan el Watergate acabava de començar. I l’agent? Es deia Mark Felt, que passaria a la història com Deep Throat, i havia esdevingut el Vicedirector, el segon en comand, del FBI. La seva família, orgullosa d’ell, el va desemmascarar al costat d’un somrient Woodward quan ja la demència senil l’havia retirat de l’abast de la llei. Li hauria pogut costar un disgust molt gran. És que potser la direcció del FBI li tolerava anar destruint Nixon i escalfant el públic? Perquè va acceptar voluntàriament un perill tan gran sense treure’n res? L’odi, com l’amor, és un dels grans motors de la humanitat, una passió difícil de controlar. En Nixon mateix odiava en públic i feia mal a molta gent i tenia un llistat d’enemics que cada any eren molestats per l’agència tributària federal (IRS). Al final no li va quedar cap amic quan l’hauria necessitat. S’estava ofegant sense salvavides. I els que ho veien ballaven i cantaven d’alegria i fins i tot feien festes, com els focs artificials que hi va haver a Washington el vespre del dia final.

Que hi pensin els dirigents de monarquies bananeres que odien  altres pobles i empresonen adversaris polítics. Totes les truites es giren. Odi és una malaltia que pot matar a qui la pateix.

Joan Gil

AFEGIT, 14 desembre 2017

Verdaderament l’apunt ja és una mica llarg però voldria explicar una cosa més aviat personal sobre els darrers dies d’aquesta figura. No cal llegir-la. Nixon havia parlat sempre de la gran casa que s’havia construït per la jubilació a Califòrnia, però al poc temps de viure-hi s’en va cansar i va venir a Nova York. Va intentar comprar un pis a una Cooperativa de gran luxe a Manhattan, però els residents propietaris es van negar a acceptar-lo, com era el seu dret a una cooperativa, perquè no volien viure amb un delinqüent indultat a l’edifici. La glòria del món és temporal… Nixon aleshores va comprar una casa a Saddle River, una petita ciutat riquíssima a Bergen County i un suburbi molt exclusiu de Nova York situat a l’estat de Nova Jersey. En 1984 jo havia acceptat una feina a Manhattan i em vaig instal·lar amb la família a una casa a Wyckoff, també a Bergen County, una àrea bona però dissortadament no pas tant com Saddle River. Jo no coneixia la seva adreça exacta però Saddle River estava només a uns 12 o 15 minuts i no era tan gran. El trobaria? Vaig anar a provar.

Semblava un molt bon suburbi verd amb cases molt maques i grans però no de gran luxe. Vaig trobar una carretera estreta sense marcar envoltada d’arbres com si fos un bosc que s’enfilava a un turó. Al capdemunt vaig veure propietats enormes, una d’elles amb cavalls i salts de cursa, moltes amb piscina i pistes de tenis personals. Al final de la carretera hi havia una casa amagada per arbres i vegetacions denses que impedien veure-la excepte per una escletxa per on entraven els cotxes grans que hi havia. Havia trobat Can Nixon.

Segons un periodista que hi va poder entrar, Nixon, recordant la seva històrica i exitosa visita a la Xina i la conversa amb Mao Zedong (Mao TseTung en quells temps) havia decorat la casa amb mobles xinesos i feia venir cada dia menjar xinès d’un restaurant local. Feia reunions amb gent important, donant lliçons magistrals en veu fosca i pastosa sobre els esdeveniments més recents i ningú gosava contradir-lo. Els visitants venien a aprendre del gran mestre. Jo a Nixon no el vaig poder veure mai però em va anar d’un milímetre no xocar frontalment amb un cotxe conduït per la seva pobre dona. Era també molt coneguda i fàcil de reconèixer i anava amb l’uniforme de dones famoses disfressades: ulleres de sol i un mocador lligat al cap. El cotxe d’ella era gris, enorme i estàvem prop de casa seva. Nixon havia esdevingut un vellet simpàtic. Passejava pels carrers i sopava a un Restaurant italià que jo també visitava. Anava de taula en taula encaixant amb un tothom i firmant autògrafs. Un dia va anar a un cinema de barri pobre amb tots els néts a veure una peli de Walt Disney. Una altra vegada ell i el seu xòfer es van aturar a una carretera per ajudar a canviar la roda a una senyora desconeguda.

El temps va passar. La seva muller s’estava morint. Nixon investigar en persona totes les mortuàries de la regió (als EUA hi ha molt costum d’embalsamar els morts i anar a les visitacions amb els millors vestits, alguna vegada a certs cercles, les dones porten vestits de nit)  En va triar una al Centre del meu Wyckoff, prop del supermercat on compràvem. Va dir a un periodista que era la millor de Nova Jersey. Vivint ja tot sol a la casa, la va vendre a un banquer japonès i es va mudar a un pis contractant dones que el cuidessin com si estigués a una llar per ancians. Era a una altra ciutat també a NJ. Els hospitals de Manhattan sempre intenten atreure gent famosa i ens vam enrabiar molt quan Nixon, com Jacqueline Kennedy anys després, va preferir anar a morir al New York Hospital de Cornell, molt prop nostre a York Ave, davant del Sloan Kettering Memorial.

Nixon havia entrat a l’història. La meva darrera memòria de Nixon abans que el duguessin per avió a Califòrnia fou haver passat amb el cotxe davant la mateixa funerària i veient els cotxes negres aparcats del Servei Secret i la policia local. Aquell lloc sí que estava bé com Nixon ja havia decidit. Per això, quan al poc temps un trist dia va arribar, jo també el vaig triar per a una persona molt pròxima que ens havia deixat. S’ho mereixia.

 

4 respostes