Etiqueta arxiu 'Presos Polítics'

05 des. 2019


Quan el “constitucionalisme” és fals

Classificat com a General

En 1944 després de 12 anys al poder, el gran President Franklin Delano Roosevelt acabava de ser reelegit per quarta vegada (cosa actualment no permesa). Fou potser el President més progressiu i d’esquerres que hi ha hagut mai i de fet ja estava guanyant la Guerra Mundial. El problema és que tothom veia que s’estava morint, cosa que va passar en 1945. La fi d’un home que havia manat per 12 anys havia de causar problemes i enrenou polític i així va ser.

El propòsit d’aquest apunt és traduir un comentari que va fer en aquella ocasió un gran jutge i constitucionalista anomenat Learned Hand parlant a un mítin polític al Central Park. Primer en l’anglès original, després en català:

“I often wonder whether we do not rest our hopes too much upon constitutions, upon laws and upon courts. Believe me, these are false hopes. Liberty lies in the hearts on men and women.When it dies there, no constitution, no law and no court can save it. No constitution, no law, no court, can ever do much to save it”

”Em pregunto sovint si no confiem massa en constitucions, lleis i jutges. Creieu-me, això son esperances falses. La llibertat viu als cors dels homes i les dones. Quan és aquí on mor, cap constitució, cap llei i cap jutge pot salvar-la. Cap constitució, cap llei, cap tribunal pot fer gran cosa per salvar-la”

Ho dic pensant en els Catalans que ara semblen disposats a fer President a un home com Sánchez. Hi ha llibertat al seu cor, com n’hi ha al nostre? S’ha llegit de debò la vuitena constitució espanyola? No va aprovar ell també sense reserves amb el 155 la supressió de drets civils de vuit milions de ciutadans? No ha fet maltractar ciutadans pel carrer? ,Ha sentit algú parlar d’una altra constitució al món lliure que prohibexi l’exercici dels drets civils i l’ocupació indefinida d’una part del país o que permeti detinguts polítics? Els “constitucionalistes” volen una altra cosa molt diferent : l’assimilació de Catalunya dintre de l’estat de Gran Castella i la supressió de la nostra personalitat. De constitucionalisme res. Si de cas, jo en seria de la setena constitució que va establir la II República.

Aquest que negocien a Madrid allò que és innegociable es pensen que obriran els cors dels acòlits del PSOE a la llibertat, o a l’inrevés? I qui explicarà als espanyols què vol dir la paraula llibertat, que ells ni tan sols coneixen?

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

10 set. 2019


Democràcia Mig Guanyada i Perduda

Classificat com a General

Sovint envejo el poble nord-americà: amb quina alegria celebren sense dissidència el 4 de Juliol l’aniversari de la seva independència! Totes les cadenes de TV fan programes especials amb música, cant i focs artificials, hi ha diaris que reprodueixen la memorable Declaració d’Independència: “Ens sembla evident que tots els homes hem nascut iguals…i tenim els mateixos drets…” No vivien a l’estat espanyol, on poder i manca de poder es confronten des de fa segles en una lluita identitària gratuïta, perillosa i sovint en la forma de repressió, abús i violència cruels. Una lluita que tergiversa el nostre desenvolupament històric, cultural, identitat i ignora drets col·lectius.

A tots els països civilitzats (en queden alguns), el cap d’estat i el govern, sobretot si es elegit, promouen la unitat i pau interiors accentuant la tolerància, respecte i convivència de tots els grups polítics i identitaris existents a la nació. Ens hauríem d’estimar els uns als altres… sense excepcions. Què és això de “A por ellos” Com és que es que no ho denuncien unànimement tots els mitjans i polítics respectables? Detinguts polítics al segle XXI com si estiguéssim a Corea del Nord o la República del Congo? Tots ells han demostrat ser homes i dones que honren el seu país amb el seu esperit  democràtic i respecte de la llei. Ja més de dos anys de presó suposadament preventiva! Molts criminals comuns no passen tant de temps entre reixes i gaudeixen de règims especials. I perquè han de patir tant les seves famílies? La llibertat provisional existeix perquè una persona que no ha estat condemnada a res té dret a tots els drets civils, el més gran dels quals es la llibertat. Com pot ser que ningú tingui dubtes sobre el contingut  de la sentència?

Fa ja més de tres segles, d’ençà de la destrucció pels borbons de l’organització confederal del nostre estat per equiparar-nos a la seva França, de la què volia ser rei, Catalunya ha estat i segueix sent avui en dia el gran problema d’Espanya, sovint l’únic. Com és que no sols no el volen resoldre, sinó que fins i tot es neguen a reconèixer-lo i només responen a l’enumeració dels nostres greuges amb insults, amenaces, lleis promulgades pel seu interès,  fiscals implacables al servei del partit governant. Fou el discurs del borbó postfranquista després del referèndum allò que cal esperar del cap d’un país avençat i democràtic? És així com un cap d’estat parla d’una minoria nacional? Va semblar com si parlés d’una colònia americana en rebel·lió contra un estat sacrosant. Van ser violents, nosaltres no en som. Espanya estaria més unida i millor sense Catalunya.

La democràcia al món ha canviat

Per segles, mil·lennis, la llei escrita cobria poques coses i no significava res comparada amb l’autoritat del rei o dictador. Intel·lectuals del segle XVII van començar a somiar i escriure sobre un món millor que aviat arribaria, on el poble elegiria lliurement representants i un govern que els representaria i defensaria els seus drets, i que jutges independents serien nomenats. Molts es van pensar que això sí que funcionaria bé quan es va anar imposant poc a poc de país en país als segles XIX i XX, sobretot després de la II Guerra Mundial. Fins i tot, increïble com sembli, va arribar a Espanya.

Ara vivim el temps del desengany. Seguim esperant aquesta democràcia però molts veiem que no és perfecta ni representa sempre la voluntat popular, i que els jutges no són els que voldríem. Al segle XIX van aparèixer els cacics polítics que podien guanyar o fer perdre eleccions, que entenien que no hi havia cap raó per implementar les promeses electorals un cop elegits. Al món modern aquest sistema s’està reproduint de forma més amenaçadora. Resulta que és possible controlar i “formar” l’opinió publica. Quants diaris espanyols presenten discussions serioses del problema català sense insults? I ho fa el rei? I les notícies de la majoria de ràdios i televisions? I d’Internet, que amb les falses notícies i els insults sembla influir la política de molts països? I el silenci de moltes coses, sobretot corrupció política? I els fiscals que el Govern Sánchez i el seu PSOE engega contra els Catalans i el seu President? És un partit democràtic el PSOE? No han descobert els governants al poder que no cal preocupar-se dels desitjos populars, sinó que es millor “educar-los” perquè sàpiguen com votar abans de la pròxima elecció? I sobretot, que no es facin “populistes”, sinó que tornin a votar com cal a gent ben establerta!

Exemples: Mireu què han fet persones elegides en vots relativament lliures: Erdoĝan a la Turquia, el govern polonès i l’hongarès, el govern Trump, fins i tot Putin que segons les enquestes és invencible? A l’Índia, la democràcia més gran, el Primer Ministre Modi ha liquidat la constitució de Catxemira tallant els els mitjans de comunicació. No obstant tenir una de les poblacions musulmanes més grans del món, diu ara que certs musulmans no són ciutadans i haurien de ser expulsats. Qui es preocupa del milió de Rohingyes expulsats de Myanmar que viuen en la misèria a Bengladesh mentre aquesta senyora del Premi Noble segueix manant i sent reelegida? I de què serveixen les manifestacions a Hong-Kong? La Xina és prudent per ara perquè coneix la impotència dels manifestants. Volen repetir a Hong-Kong el sistema bàltic de les cadenes humanes, que ens va servir de tan poc. I què en van treure les Armilles Grogues a França? I qui defensa la minoria Uigur a la Xina, que en l’actualitat pateix empresonament, adoctrinament forçat i silenci sota amenaces. I qui es preocupa de la vida diària a Palestina i Gaza? La defensa dels immigrants centre-americans que fan molts polítics i agrupacions estatunidenques és notable, només que dissortadament no serveixen de gran cosa. Qui controla les maniobres antidemocràtiques de la Unió Europea? Perquè segueixen negociant l’ingrés de Turquia? Sabeu quins altres països pensen admetre? Coneixia algú els nous candidats als càrrecs de Brussel·les? Negocien com cal el Brexit entenent el problema de la frontera nord-irlandesa? Llibertat, democràcia, on has anat a parar?

Hi ha qui pensa que el desenvolupament de l’internet potser algun dia ho canviarà tot, permetent al poble fer saber els seus desitjos al Govern i fer creure als polítics i no a l’inrevès com passa ara.  Potser sí, però com s’evita la influència del govern i dels rics (com passa als EUA) que han demostrat poder controlar l’opinió publica? Potser a Espanya seguiran mentint al poble sobre Catalunya i evitant una solució pacifica i negociada. I deixaran els presos polítics a la presó. O en faran més.

Quina pena no poder escriure res millor per celebrar la Diada!

 

Joan Gil

No hi ha resposta

03 juny 2019


La presumpció d’innocència, sovint molt mal entesa

Classificat com a General

Per descomptat que la presumpció existeix, pero no de la forma com els diaris i fòrums socials de Catalunya utilitzen el concepte, com si fos una mena de dret fonamental. No hi cap llei ni dret constitucional que jo conegui al món que imposi aquesta norma als ciutadans acusats de la forma com s’utilitza a casa, per defensar en públic gent injustament perseguida per la llei, com ara els nostres presos polítics. Ja diré més abaix què significaria de debò en el seu cas. El concepte ve de la llei anglosaxona que existeix als EUA i jo em penso que ha estat introduït exitosament a Catalunya per la TV nord-americana.

Que és de debò la presumpció d’innocència?

Ni és cap llei ni està a cap Constitució. És simplement una regla judicial de processament necessària en el moment quan la llei comença un judici criminal contra un ciutadà, sigui qui sigui. Vol dir que en el moment que el jutge obre la vista, ni ell ni els jurats tenen dret a conèixer ni encara menys creure res que hagin sentit o llegit o sigui altrament conegut sobre els acusats. Si en saben alguna cosa o tenen opinions els jurats han de ser rebutjats. Per al jurat i el jutge, l’acusat es una taula rassa, un ciutadà protegit per les lleis i la Constitució com tothom. Si el fiscal el vol condemnar, ha de presentar al jurat proves fefaents i indiscutibles que no poden ser dubtades raonablement per ningú i si el fiscal no pot fer-ho, l’acusat està protegit per la presumpció d’innocència (tant si es innocent com si no: diuen els Americans que més val deixar sortir un criminal que tancar a la presó i desposseir dels seus drets un home innocent). El procés s’acaba i els jurats deliberen: si a només un d’ells li sembla que el fiscal no ha demostrat allò que ell volia, és quan cal aplicar la presumpció d’innocència  i l’home surt lliure.

Hi ha sempre gent que pensa que quan un acusat te la pinta de ser dolent, caldria condemnar-lo, però això no es pot fer. O hi ha proves, o res. Qui ho diu que l’home és dolent? Hi ha hagut molts exemples on la presumpció d’innocència ha triomfat, alguns justs i altres molt injusts. Al final, no obstant, gairebé tot acaba com cal.

Casos injusts

Parlem per exemple dels molts processos fallits contra la Màfia a mitjans del segle XX. No hi havia cap jurat que no sapigués que els acusats  eren criminals però el fiscal no podia presentar proves, perquè els mafiosos eren molt llestos i se les sabien totes o assassinaven testimonis. I degut a la presumpció d’innocència els jurats tenien l’obligació de declarar-los no culpables (ningú pot ser declarat mai innocent). El fiscal simplement no tenia les proves. Un cas conegut que va acabar bé fou el de Al Capone, el Capo de la Màfia criminal de Chicago durant la prohibició, un home desvergonyit i un criminal perillosíssim. Però no hi havia mai proves. Al final algú va trobar el llibre on es veien  els seus ingressos… pels que no havia pagat mai impostos. I aquesta vegada sí: hi havia proves claríssimes que havia estafat l’agència tributària. Al Capone va anar a Alcatraz per uns quants anys. Se’n va sortir viu però vell  i va morir a una casa de molt luxe a Miami. La presumpció d’innocència al final se li havia acabat. És com els juristes americans pensen que acaba sempre. La majoria de mafiosos de Nova York van acabar morint a la presó

Un cas d’assumpció de culpabilitat

Sembla el contrari, però van ser els Senadors dels Estats Units els qui ho van fer, com era el seu dret. Quan Obama fou elegit President, el seu escó de Senador Federal per Illinois va quedar vacant. En aquests casos el Governador anomena un successor triat per ell mateix fins la pròxima elecció. A Illinois hi ha hagut sempre molta corrupció i la corrupció d’una persona elegida és sempre un crim federal investigat per l’FBI. Doncs va resultar que el Sr Governador feia entrevistes a gent interessada… demanant diners a canvi. L’FBI va poder obtenir proves i van treure el Governador emmanillat davant càmeres de TV de la seva residència. Resulta no obstant que el Governador acabava de nomenar Senador un home molt ric però desconegut. Tothom es va pensar el mateix que el lector probablement es pensa, però l’FBI no va obtenir proves en el cas de l’home triat i el Governador tenia el dret de nomenar un successor d’Obama. Un cas clar de presumpció d’innocència per a la llei. Els Senadors es van veure obligats a acceptar-lo i li van deixar jurar el càrrec. Però l’home fou ostracitat. Ningú parlava amb ell, ningú l’invitava, ningú l’entrevistava, no fou membre de cap comitè i ningú recorda el seu nom. Els Senadors l’havien declarat culpable pel seu compte, presumpció o no. Tampoc hi ha lleis contra això. La consciència de cadascú decideix, com ha de passar a Catalunya.

En el cas dels nostres presos polítics

L’Estat va decidir fer públic un cas polític més que dubtós. Un cop fet, tothom té dret a expressar la seva opinió que com sempre hauria de seguir la seva consciència, i sentit de la democràcia i llibertat. El problema que els nostres polítics elegits tenen amb l’assumpció d’innocència, és que és molt difícil esperar o confiar que els jutges els hi concedeixin. La impressió és que ja havien decidit que pensaven dels Catalans i dels nostres representants legítims. La presó “provisional” tan llarga és un acte de crueltat immensa indigna d’un país lliure. A altres països ni per un robatori cal anar a la presó per tant de temps.

Cal tenir el compte que la Constitució nominalment dona de fet la independència a la Judicatura sense preocupar-se de qui els ha nomenat, però els fiscals no en són part. Els fiscals se suposa que només han de seguir la llei, però són empleats del govern, no pas membres independents de la judicatura i estan sempre subjectes a moltes influències polítiques. Quan ells parlen a Madrid, per la seva boca parla en Pedro Sánchez.

D’on ve la presumpció d’innocència?

Jo no ho sé, però els anglesos i els americans deriven tots els seus drets a ser respectats, poder defensar-se justament i mai ser tractats arbitràriament per l’estat, de l’anomenada Carta Magna promulgada pel Rei John Lackland (Joan Sense Terra) el 15 de Juny de 1215 i escrita en Llatí, de la qual queden quatre còpies, dues a Anglaterra i dues en mans privades. Fou aprovada per aquest Rei tan dolent sota pressió per fer pau amb els barons feudals que estaven en guerra constant contra ell. Aquest document conté un parell de rengles determinant per primera vegada en la història coneguda de la Humanitat els drets dels barons a no ser ser perseguits injustament pel Rei i a tenir jutges independents. Amb els anys la Carta va començar a ser considerada per la Cambra dels Comuns com una mena de Constitució Anglesa, cosa absurda. Era simplement un tractat de pau entre el Rei i nobles feudals, que fou condemnat a Roma pel Sant Pare. Però els dos rengles sobre els drets dels ciutadans contra la corona (l’Estat) no els va oblidar mai ningú. D’aquí surt la presumpció d’innocència judicial.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta

25 des. 2017


El Nadal dels Oprimits

Classificat com a General

No és sempre possible fer monuments, però als EUA tenim el costum d’escriure a llocs visibles els noms d’aquells que van lluitar i es van sacrificar per la seva nació. Volem que els ciutadans i els seus decendents no oblidin aquells que van patir persecució i injustícia i fan fer possible el triomf final de la llibertat i democràcia que gràcies al seu esforç aviat disfrutarem. Vet aquí els noms dels que per haver lluitat exemplarment, avui no poden estar  a casa:

Vicepresident Oriol Junqueras           Conseller Joaquim Forn

Jordi Sánchez                                              Jordi Cuixart

Si els coneixés bé afegiria aquí els noms dels altres ja alliberats i de tots aquells que van haver de patir procediments judicials degradants que no es podrien repetir als països democràtics. I el del President Carles Puigdemont, que va encertar plenament amb l’oposició incondicional a la violència que a Madrid volien i es va exiliar amb companys a al món lliure. Va aconseguir donar-nos a conèixer a tot el món.

Un aspecte molt odiós d’aquests incidents és el fet que alguns dels detinguts van ser l’objecte de tractes vexatoris per part dels policies. No és la primera vegada ni al nostre país ni al món. Aquests fets deshonren l’uniform dels que els cometen i embruten i traeixen el cos policial al que pertanyen. Demostren que aquesta policia ja no és la nostra. Un país democràtic amb judicatura independent hauria investigat i castigat durament els culpables. Igual amb els que ataquen amb bastons i bales de goma a manifestants pacífics i desarmats. El Primer d’Octubre hauria d’esdevenir la nostra festa nacional.

He llegit unes quantes vegades una cosa que els Americans diuen: Quina és l’emoció més forta que un home pot sentir en la seva vida? Resposta: És quan el teu enemic s’acosta amb la intenció de matar-te, però ets tu qui en surt en vida. Això va passar el 21 de Desembre.

Bones Festes

Joan Gil

No hi ha resposta

20 nov. 2017


Pot celebrar Catalunya aquest Dijous el Thanksgiving de cara al futur?

Classificat com a General

El dijous 23 de novembre la nació americana torna a celebrar la Festa d’Acció de Gràcies, la més important de l’any on els immigrants (que som tots nosaltres excepte els indígenes) celebrem l’arribada a un país buit i la creació de la nació més rica i poderosa del món. Va acabar aquí molt millor que pels que van anar al Sud, pobrets. Com cada any, totes les famílies es reuniran a menjar gall dindi i els nens recitaran al voltant de la taula quines coses bones tenen o a qui estimen, i no es permetrà a ningú rondinar.

I els Catalans? Si tinguéssim una taula semblant, ens podríem vantar d’alguna cosa? El primer record del vespre seria pel trist i injust patiment dels bons i estimats homes que han esdevingut presos polítics. Jo escric perquè malgrat tot em penso que sí que tenim coses per celebrar: per unes hores vam gaudir la realització del somni tan impossible fa anys de tenir una República Catalana lliure. No ho vam disfrutar per molt de temps, però és que no havíem arribat mai tan lluny i ara ha quedat constància quin és el nostre objectiu i no desapareixerà fins que algun dia podem guanyar.

L’altre motiu d’orgull, el més gran de tots, és que no hi ha hagut violència, sobretot res del foc, ferits i morts que els altres havien amenaçat causar a la Marta Rovira i a la CUP. Jo havia vist amb preocupació la disposició de grups a sortir a fer la desobediència civil pacífica DCP. Els jutges diuen sempre que DCP és il·legal, fins i tot a països democràtics amb judicatura independent. En general els militants rebutgen qualsevol forma de violència, però la policia actua sempre de forma molt violenta. Prou que ho van demostrar el 1O. Fins i tot van disparar bales de goma que són il·legals a Catalunya. S’en foten de lleis catalanes. Per mi la DCP és una forma molt legítima de defensa quan els poderosos no permeten res més, però degut al perill, no s’hauria de fer mai quan no es pot guanyar. El temps passa molt de pressa. Diuen els àrabs que només cal esperar assegut a la porta i veuràs passar el taüt amb el cos del teu enemic. En qualsevol cas,  gent intel·ligent no comencen una guerra per perdre-la. Sang i morts pel carrer? Mai, mai! Els Catalans no hem perdut el seny. Ningú hauria de morir per la seva pàtria, sinó viure per defensar-hi la llibertat i la democràcia de la forma que es pugui. La Història ho explicarà tot i som els que acabaran bé. El PP no s’ho val i acabaran saltant del poder, amb la qual cosa les portes del futur podrien quedar obertes.

La raó per la negativa a la DCP fou sens dubte l’actitud ferma del President Puigdemont i els seus Consellers, els mateixos que ara pateixen vexacions i empresonament acusats de violència, sedició, rebel·lió i malversació. Representen a tots els Catalans víctimes de la Catolanofòbia, pels que no hi ha camps de concentració. Que Déu perdoni als culpables, però després que es penedeixin. Una periodista del NYT deia precisament que el mèrit dels Catalans és haver volgut fer una cosa, que abans es feia sempre amb violència, de manera pacífica i amb el suport de masses de ciutadans, i que això no s’oblidarà mai i ho han notat molts. Catalunya, a diferència de Barcelona, era sovint desconeguda al món. Ara, per setmanes, fotos, articles i vídeos de manifestacions s’han vist per tot el món. Em vaig atipar de llegir cada dia articles llargs sobre el cas català. Finalment, no conec ningú que no sàpiga què ha passat a Catalunya. Es pensa algú que tornarem a ser oblidats? Ha estat un pas endavant molt fort. El discurs famós de Puigdemont fou vist en viu a tot el món. Qui sap, potser algun dia caurà el Premi Nobel de la Pau.

Cal tenir en compte que ni el Rajoy Brey ni el PP tenen cap projecte per després del 155, que no pot durar gaire. Només volen fer tant de mal com puguin i tornar al cafè para todos sense canviar la Constitució. Curiosament tenen gent que es pensa que ja han acabat amb el Catalanisme i que l’estelada ja no es veurà més. I que el borbó no tornarà a ser esbroncat. Voldria que hom pugués afegir aquí una banda sonora amb rialles. Després de més de 300 anys i dels 40 del franquisme? Tot tornarà a començar d’una altra forma però igual, i ara ja som famosos i coneguts per tot el món. Juncker va dir que si ell acceptés Catalunya, n’hi hauria 90 més. Doncs que prepari els 90 escons, perquè ningú podrà evitar-ho. Vostè no sap de què parlem, però és la democràcia!

ueHi ha gent que utilitzen un mètode molt popular a les eleccions americans: acusar els adversaris d’allò que ells mateixos fan. Els votants van ser atacats per la policia espanyola? Mentida! Els Catalans van agredir als benemèrits tan pacífics. La policia causava la violència? Mentida. Els Consellers estan a la presó per haver causat la violència. Que la majoria dels espanyols creuen en la Catalanofòbia i la practiquen amb insults i boicots? Mentida. Els Catalans practiquen l’odi i l’ensenyen als nens. Deien que Catalunya estava dividida (a diferència d’Espanya) però són el PP amb els assistents C i PSOE que ens han dividit. I més i més igual. Ells repetien i repetien que Catalunya violava la Constitució, pero ara estan ells violant-la contínuament amb el 155 i no tenim cap jutge per queixar-nos. Sempre hi ha gent que s’ho creu.  Com a persona interessada en les lletres una de les coses que més m’han afectat ha estat la caiguda d’El Pais en la vulgaritat, demagògia, etnofòbia i falsa informació sense comprovar res del que es diu, escrivint opinions a les capçaleres informatives, sense obrir la tribuna a diferents opinions. Són ells els qui hauran de viure amb la seva memòria i potser amb la seva vergonya per sempre i no pas nosaltres. On havien amagat l’ètica periodística? Fins i tot la cobertura d’ El Mundo fou millor. Els nostres diaris en canvi, ho van fer de forma respectable.

I per acabar aquest llistat de coses que no estan tan malament com molts es pensen, voldria recordar als milions de Catalans més joves que jo que el país va aguantar no sols això sinó molt més per quaranta anys i no ens van poder ensorrar. Diuen que volen acabar amb indoctrinacions a les escoles? Deixaran d’ensenyar “patriotisme” a les seves? Jo vaig aguantar l’ensenyament de la Formación del Espíritu Nacional des de pàrvuls fins al tercer any de la facultat universitària. I ningú en feia cas i els estudiants fèiem els exàmens amb fàstic. I per treure el meu títol de Batxillerat vaig haver d’anar a l’oficina de la Falange per pagar que em certifiquessin “que no consta nada contrario a los principios del glorioso movimiento nacional” I una altra vegada també el mateix per poder matricular-me a la Universitat i per poder treure el Diploma. S’equivocaven: jo estava totalment contra la teoria política feixista ja derrotada a Europa que ells havien après de l’estranger. Hi ha qui es pensa que els  del PP són feixistes, que no és veritat i els que ho diuen no saben de què parlen. El PP es un partit molt autoritari, corrupte i poc democràtic que acabarà caient a una elecció, cosa impossible amb els franquistes. Els feixistes deien que una elecció lliure seria un intent de cop d’estat. Però que ells a nosaltres ens tractin de nazis? Vinga, home! El PP està en la línia de successió directa del franquisme reformat durant la Transició, preservant les estructures socials i econòmiques opressives de la Dictadura.

Jo crec que hom pot aguantar-ho tot i esperar el moment per fe i amor al país propi. I perquè cada segon, el sol surt i puja esplendorós al cel en algun lloc de la terra. Com a la meva capçalera.

Joan Gil                                                                                                                 

 

No hi ha resposta