Arxivar per juny de 2016

28 juny 2016


Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

18 juny 2016


Vivint a Fort Worth, prop de Dallas

Un pou d´extraccio de gas a Fort Worth

Un pou d´extracció de gas a Fort Worth

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant

IMG_1453

 

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Ja fa prop de tres anys que vaig deixar Nova York i visc a Fort Worth, ciutat que molts Americans coneixen només perquè l’aeroport principal es diu

Dallas-Fort Worth (DFW). Tenim moltes autopistes connectant FW amb Dallas i tenim un tren suburbà que funciona molt bé. Hom no pot dir que FW sigui un suburbi de Dallas, que està (segons on hom vulgui anar) a unes 30 o 35 milles. Per cotxe hom triga com a mínim uns 50 minuts (i com a màxim moltes hores). És més complicat que simplement tractar FW de suburbi. Dallas presideix com a cap visible una comunitat inventada pel Servei Federal d’Estadística i anomenada Metroplex. La nostra regió havia estat coneguda sempre com Texas del Nord, una zona molt rica amb grans jaciments de gas natural, molts bancs i multinacionals. El Metroplex és enorme, com mitja Catalunya i van decidir inventar-se el nom Metroplex, que fa més impressió,i està presidit per Dallas al bell mig. El Metroplex té més de set milions de residents, Dallas només un milió dos cents mil i Fort Worth per ara sols vuit cents mil però està creixent molt ràpidament. La resta viu a altres ciutats. No obstant els pocs residents, Dallas té una skyline impressionant i un tràfic odiós i desorganitzat i està mal protegida contra els desbordaments del riu Trinity. La nostra Skyline, com ensenya la foto al damunt, és molt mes modesta i el Downtown molt més avorrit, amb poques botigues, però no cal anar-hi. Anuncien molt una Plaça anomenada Sundance Square, amb petits sortidors d’aigua perquè els nens hi juguin que jo trobo kitsch. També hi ha un mural amb vaques horrorós.

Una cosa inesperada que crida l’atenció als visitants es l’existència d’interseccions, entrades i sortides d’autopistes extraordinàriament espectaculars, a vegades amb 7 o 8 pisos, que semblen verdaders gratacels altíssims. La pendent és molt gran, fa molta por d’equivocar-se i les corbes són molt fortes. Els carrils en direcció oposada passen molt a prop, a una altura lleugerament diferent i sembla emocionant com un parc d’atraccions. En qualsevol cas, les muntanyes russes del parc “Six Flags” son visibles al costat de l’autopista principal entre FW i Dallas i hom no pot estalviar-se la comparació.

La ciutat de Fort Worth és immensa, ben organitzada i molt ben protegida contra inundacions. La gent de Dallas sovint ens menyspreen i es pensen que no som res i demanen crèdit per coses que són nostres. No heu sentit dir mai que American Airlines, l’aerolínia més gran del món està a Dallas? Doncs no: la trobareu a FW. Em recordo d’una sèrie televisiva recent ambientada a Dallas. Una noia amb pocs diners demanava veure cases a una amiga que treballava facilitant habitatges de lloguer. L’amiga, veient el petit pressupost disponible, responia indignada: És que vols que t’ensenyi cases a Fort Worth? Vinga,  senyora, que ja voldria vostè viure tan bé com nosaltres!

Tenim unes quantes multinacionals. I la nit abans del seu assassinat, el President John F Kennedy va aterrir a un aeroport de FW amb la Jackie i va dormir a un Hotel que encara existeix a Main Street. L’endemà va volar de FW al Love Field de Dallas (que és com volar de Badalona a Barcelona) i va fer un passejada triomfal electoralista en cotxe descobert per Dallas. Només venia a demanar vots i deixar-se veure amb la Jackie, una dona molt popular. Fou assassinat quan el seu cotxe ja sortia de Dallas. El seu assassí jau a un cementiri de FW.

Coses més actuals? Als EUA hi ha dues fàbriques federals per imprimir tots els bitllets de dòlar. Una està a Washington DC i l’altre aquí. Vaig visitar la nostra l’altre dia. Em van ensenyar una pila de paquets al costat de la maquinària i em van assegurar que estava veient mil milions de dòlars. Només veient. No fan pagar per entrar, però no em van donar res de record, ni una mostra del producte. Oferien a la botiga de records els bitllets de dos dòlars, que són difícils de trobar, a bon preu.

Hi ha moltes bases militars a la ciutat i una tradició militarista forta. Tenim aquí la fàbrica que produeix tots els avions de les sèries F, inclòs el famós model F35, l’arma més cara en la història del país, un avió que vola a  1.8 mach i és invisible al radar. Diu que els vendran a 300 milions la peça, potser amb rebaixes per als països de l’OTAN. Quin progrés tan gran!  No és cap secret. Els diaris locals en parlen i ofereixen feina. Jo em vaig acostar a veure de lluny el lloc i em van desorganitzar el navegador Google que tinc al cotxe. No es poden fer bromes amb aquesta gent i tenen molta tecnologia. Ni tan sols m´havia acostat a la porta.

El lloc més turístic de la ciutat és l’ Stockyard, poblat per bous, bars-restaurant i cowboys en uniform i a cavall (sense pistola). La ciutat fa molts anys abans de trobar el gas, havia esdevingut un centre principal en el subministre de bous per alimentar  la població americana. Cal saber que gràcies a això la ciutat és un nus ferroviari molt important per trens de càrrega. Hi ha gent que es pensa que no hi ha trens als EUA. Hi ha una xarxa molt considerable que és propietat de les companyies de trens de mercaderies que es neguen a acceptar trens de passatgers i estableixen que aquests s’han d’aturar sempre que un tren de càrrega necessiti la via. Voldria algú establir un TGV entre Dallas i Houston (com entre Los Angeles i San Francisco, o Washington i Nova York), però hi ha molts adversaris. El país no té tants diners com Espanya.

El negoci de vendre bous es va ensorrar catastròficament al final de la Guerra Civil perquè durant la contesa havien venut només a l’exèrcit Confederat. Com que no quedava feina, la població  va caure a uns 200 residents. Un periodista famós de Dallas va venir a veure què passava i se li va acudir escriure que havia vist una pantera (!) dormint a la pols davant la casa de govern de la nostra Tarrant County. El lector deu saber que no hi ha panteres ni a Texas ni enlloc als EUA. La cosa va fer gràcia i va esdevenir famosa. Hi ha dues escultures de panteres noucentistes al lloc de l’observació i la policia du una pantera pintada a l’escut. A vegades FW s’anomena la Ciutat de la Pantera i molts equips esportius d’escoles s’anomenen Panteres.

La ciutat ja està construint un projecte faraònic desviant a un lloc el riu per crear tocant al downtown una illa artificial amb habitatges d’alta densitat, un llac, canals com a Venècia, un estadi petit de bèisbol, una marina i botigues per peatons (que són una espècie gairebé desconeguda a Texas). Us imagineu el nom de la futura illa? Segur que sí: Illa de la Pantera.

Arribem a una cosa rara que potser sorprendrà a molts lectors. FW i algunes altres ciutats del Metroplex estan damunt de la bossa de gas natural més gran de la nació. Molts residents cobren royalties de la companyia que explota el gas sota els seus jardins. Com a conseqüència els pous d’extracció estan repartits dintre del casc urbà per tot arreu. Prop de casa n’he trobat cinc, un d’ells el de les fotos (al costat d’una residència d’avis), però la companyia diu que n’hi ha 350 (!!!!). Potser us interessaran les fotos. No hi treballa ningú ni fan soroll, ni pudor. Es veuen uns tubs de ferro sortint de terra, uns quants tancs rodons de magatzematge i pantalles de sol per obtenir electricitat per a l’ordinador. Estan sempre a una mena de jardí  envoltat per una xarxa metàl·lica. No són ni macos ni lletjos però no molesten ningú. Tothom els accepta i diuen que no hi ha perill.

Jo crec que aquí a FW no cal fer fracking per obrir un pou, i no hem patit gaires molèsties, però a una altra ciutat del Metroplex anomenada Azle sí que es veu que feia falta i es van enregistrar més de 500 petits terratrèmols, alguns causant problemes estructurals a les cases. També molestaven la maquinària, el soroll i la polseguera prop de les finestres dels dormitoris. La gent en va parlar molt però ja no en parla ningú i els pous estan en marxa. I paguen dinerets.

Considereu que es tracta de gas, no de petroli.  Curiosament, l’ús domèstic del gas a la ciutat és molt limitat i tot funciona amb electricitat. Com diu el refrany, a ca’l ferrer cullera de pal. Els propietaris expliquen que gràcies al nostre gas, les centrals elèctriques de Texas ja no cremen carbó. Sens dubte, el gas és més net, pero segueix produint CO2 i encara que millori el problema, no el resol. A més diuen que també exporten molt de gas a Mèxic, que sembla que té molt petroli però poc metà.

Una part molt gran de la ciutat al sud-oest  sobretot és una verdadera ciutat jardí molt verda, amb grans cases molt maques i jardins amb flors. Els carrers importants van envoltats per parcs enormes molt ben cuidats amb gespa, arbres i flors i gràcies al riu Trinity i les vies de tren a vegades es circula en cotxe per qms pel centre sense interseccions. Altres parts de la ciutat són com la resta de Texas. En general estan bé però hi ha carrers que no estan igual de bé.

Tenim molts barris mexicans i de restaurants i tavernes mexicanes n’hi ha per tot arreu. Hi havia hagut històricament poca població negra, però després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, molts negres se’n van anar de Louisiana refugiant-se a Houston i no hi van voler tornar. Per ara, hi ha feina per a tothom. També Dallas fou un centre d’acollida per a vietnamites fugitius després d’aquella guerra tan terrible. Segueixen tenint dos canals de TV en llengua vietnamita.

I em deixo pel final la raó per la que visc aquí: la Texas Christian University, TCU. Veient el nom d’aquesta gran universitat algú a Catalunya es pensaria que és una entitat religiosa, que no és veritat. Moltes universitats americanes velles (Harvard, Brown, Columbia, Chicago, etc) van ser fundades per comunitats religioses sobretot baptistes que necessitaven instrucció pels seus ministres. La majoria van acabar canviant el nom i són laiques però a llocs tan conservadors com Texas no hi va haver forma. En canvi, hi ha universitats confessionals molt religioses com ara Baylor que no ho ensenyen al nom. Recordem també les universitats jesuites. En qualsevol cas TCU (com la Southern Methodist University SMU de Dallas, on està la llibreria del President George W Bush) és una institució laica on dos membres de la meva família són professors titulars de Literatura Anglesa. En aquest moment (2016) la matrícula anual costa prop de 33,000 dòlars, la gran tragèdia de la que parlava Bernie Sanders. Però sorprenentment, hi ha bufetades per entrar. Es poden permetre triar cada any entre molts milers de sol·licitants de tota la nació i fins i tot en part de l’estranger, que hi volen estudiar. Com s’ho fa la gent per pagar? Hi ha molts milionaris aquí. Els ciutadans no somnien amb tenir fills genials o intel·lectuals a Harvard o Stanford: ells prefereixen que tinguin una bona educació a TCU i prenguin el negoci familiar. Quins objectius millors pot tenir un home senzill?

(Aquest apunt és disponible també com a una pàgina)

Adéu-siau

Joan

Una resposta fins a ara

11 juny 2016


Votant per Internet: l’experiència als EUA

Els Catalans de l’exterior ho tenim molt difícil per poder exercir el nostre dret al vot si el procés exigeix presentar-se personalment en algun moment a un Consolat de l’estat. En el meu cas, em caldria anar a Los Angeles, a uns milers de qm. El problema de la registració pel vot en absència, els 50 estats incorporats a la Unió americana ho han resolt oferint com a mesura alternativa la distribució de credencials i instruccions per Internet. Cal anar a un web, registrar-se i hom rep al telèfon, tablet o ordinador tots els papers que fan falta i no s’entén perquè a Espanya no es fa. Ara bé: l’acte de votar és molt diferent de registrar-se i aquí sí que hi ha problemes sobretot per qüestions de seguretat.

Quan les lleis diferents no importen
Un cas memorable que il·lustra el problema? Autoritzar el vot per internet als residents al país no s’ha plantejat mai, només pels residents a l’exterior. Recordem l’anunci del Districte de Columbia (que vol dir la capital, Washington DC) que l’any 2010 volien autoritzar el vot al web electoral de tots els absents d’ultramar. Al·leluia! La companyia nord-americana principal venent sistemes de votació per Internet es diu http://www.EveryoneCounts.com per si algú desitja llegir la defensa d’un futur inescapable. Curiosament són sempre els tècnics, enginyers i programadors els qui diuen que és impossible fer el vot amb garanties.  Un aspecte molt complicat que no es discuteix aquí pero és fonamental, és que autoritats independents haurien de tenir l’oportunitat de fer recomptes i verificar els resultats, que és molt més díficil de fer que de dir.

Tornem al DC de l’any 2010. L’agència que dirigia el vot, visiblement irritada per l’oposició a la novetat que no volia callar, va desafiar a tots els hackers del país a sabotejar amb impunitat i sense por de càstig el seu sistema de vot, protegit pel mateix sistema d’encriptació usat per l’exèrcit en temps de guerra (volien dir per exemple per evitar que un coet es girés a mig vol i anés a una base americana). La satisfacció arrogant dels wahingtonesos no va durar gaire: 47 hores després especialistes de la gloriosa Universitat de Michigan van publicar al web propi els llistats dels e-mails i vot de tots els votants, a més de canviar el vot de tothom.  Ho van deixar córrer de moment.

Recomano a qui es vulgui informar seriosament el web http://www.verifiedvoting.com. En resum, el problema, fins i tot tret el perill de hacking, és la impossibilitat de garantir l’anonimat del votant i evitar que li canviïn el vot, que identifiquin al votant o que facin votar a gent difunta o indiferent. Als EUA hi ha 8200 jurisdiccions diferents, masses per causar un problema, però és un argument absurd: qualsevol expert explicarà que hi ha uns pocs districtes claus que decideixen el resultat. El cas més recordat fou el resultat a la Florida de la lluita presidencial entre George W Bush i Al Gore, decidida per un grapat de vots. A qualsevol vot, els experts poden predir quins districtes seran decisius.

Situació actual del vot per Internet als EUA
Cal recordar que les 13 províncies sota domini colonial britànic que per no voler aguantar més els impostos injusts i l’explotació de la monarquia britànica van fer la revolució del 1776 amb una DUI, havien esdevingut després de guanyar la Guerra Revolucionària 13 estats lliures i sobirans, cosa que Gran Bretanya va reconèixer al tractat de pau.  La Constitució que van firmar al final reconeixia i mantenia la plena sobirania dels estats, que sense que quedés abolida. La passaven a compartir amb la nova Unió dels EUA, la qual només tindria autoritat sobre un nombre limitat de coses i altrament havia de respectar l’autoritat final dels estats en gairebé tot sense cap dret de tocar-la (que és com seguim).

Degut a això els sistemes, maquinàries i procediments a cada estat són molt diferents. A Nova York, com a la majoria d’estats, cal només presentar per poder votar la targeta de votant i la Mesa no pot demanar cap altre document d’identitat. A molts estats republicans (17 dels 50), en canvi, exigeixen ensenyar un permís de conduir amb foto (la identificació universal) o un passaport. Ho fan per limitar el nombre de votants negres o hispans (que per raons difícils d’explicar, sovint no en tenen i moltes vegades voten pels demòcrates). Un altre problema és l’afiliació amb un dels partits: la targeta de votant té escrit sempre si ets demòcrata, republicà o independent. Això és important per les primàries. Només deixen votar per un partit, naturalment, però aquí a Texas, com a uns quants estats, la Mesa pregunta simplement per quin dels dos partits vols votar; a Nova York en canvi només deixen votar pel partit escrit a la targeta de votant i és difícil i triga temps canviar-ho.

Després hi ha la qüestió de registrar-se per votar el mateix dia del vot, que 11 estats permeten i els altres no. Finalment, a alguns estats hi ha molts locals oberts dies abans per fer possibles els vots adelantats i a altres com Arizona hi ha molt pocs locals i cues interminables. Potser a algun lector, sobretot si es considera espanyol, li semblaria que caldria unificar la legislació, però perquè i a favor de qui? El país és molt gran i aquestes diferències estan protegides per la Constitució federal, que dona drets però no prohibeix res. Si a algun ciutadà no li va bé, pot escriure als seus representants demanant que ho canviïn.

Tornant a la qüestió de si caldria autoritzar el vot per Internet, hom s’ha preguntat si això augmentaria el nombre de votants, que seria molt desitjable. A una elecció pel Congrés, la millor participació són 39 o 40% i a una elecció presidencial molt disputada potser es pot arribar als 55%. Les enquestes mostren que gairebé 40% dels ciutadans estarien disposats a votar per Internet, només que quan el dia arribi, hi haurà molts avisos i articles als mitjans en contra que podrien fer desistir.

La registració de votants d’ultramar o molt llunyans com queda dit, sí que es pot resoldre sempre per Internet a tots els estats i no s´han trobat dificultats. Els ciutadans residents no s’han de registrar perquè tenen (si l’han demanat) una targeta de votant. En canvi, el problema mal resolt és oferir garanties acceptables per deixar votar a un web per l’internet. Hom ha proposat tres alternatives disponibles a la gent que s’ha registrat per Internet: 1) enviar el vot per e-mail com un fitxer annex ; 2) enviar un FAX; i 3) votar a un web.

En el cas dels fitxers annexes, el perill que s’hi fiqui un virus fa tremolar. I els FAX, algun empleat els ha de manipular. En qualsevol cas, els estats que ho accepten adverteixen a l’usuari que malgrat els esforços que fan, l’estat no pot garantir el dret a l’anonimat. Si l’usuari tria l’opció, ha d’acceptar el perill de perdre l’anonimat

Queda el vot a un web. Només dos estats, Alaska i Alabama tots sols ofereixen recentment aquesta opció reservada per a residents a l’estranger. En principi la mesura està pensada per afavorir el vot dels militars ara que n´hi ha tants a les guerres i a les bases estrangeres. No se sap res de com va. Molts creuen que el nombre de votants és massa petit perquè valgui la pena jugar-s’hi anar a la presó per fer una manipulació que no serveix de res.

Cal saber que qualsevol manipulació d’un vot és un crim sota la jurisdicció federal investigat pel FBI i adjudicat per un jutge federal i que la justícia federal és dura. Molts insisteixen que el sistema per votar hauria de ser sempre segur al 100% o altrament no pot ser acceptat, però hi ha molt poques coses al món que siguin tan segures. Es podria provar. Hi ha diners per pagar especialistes en encriptació i en seguretat. El dret al vot i el sistema de govern estan molt arrelats al cor dels ciutadans i són absolutament centrals. La moneda i l’exèrcit semblen estar ben protegits.

Parlant d’Estònia
Des del 2005 Estònia permet a tots els ciutadans per primer cop al món triar si prefereixen votar per l’Internet o en persona a un local. Diuen que estan contents però quan el resultat és molt ajustat, invariablement hi ha qui diu, tant si és veritat com si no, que la part del vot per l’Internet ha estat manipulada. El web identified més amunt de ¨verified voting¨ conté una declaració molt clara sobre el problema.

El sistema és atractiu perquè donen un termini de dies per votar i fins i tot permeten canviar el vot fins el dia del vot final. Amb el buscador de Google és fàcil trobar crítiques, gairebé sempre d’especialistes, que són sempre els qui estan més en contra. Es veu que només la gent senzilla hi creu. Els adversaris diuen que no hi ha forma de protegir la identitat dels votants, que seria possible plantar còmplices nocius a l’interior del sistema o manipular el resultat fins i tot des de l’estranger. I que tots els ordinadors s’espatllen. Això si que es veritat.

Joan Gil

No hi ha resposta

01 juny 2016


El Virus Zika: coses que convé conèixer

Classificat com a General

El virus Zika era conegut als viròlegs com una de moltes causes virals de malalties lleugeres (n’hi ha moltes) de poca importància trobat a Àfrica, Sud-est Asiàtic i illes dels Pacífic des de mig Segle XX. Era propagat per dues especies del mosquit Aedes, un dels molts virus coneguts dels que no calia preocupar-se fins que el 2015 sobtadament es va declarar una epidèmia associada amb malformacions congènites al Brasil, que aviat es va estendre a molts altres països, on va resultar causava malformacions rares però molt greus als fills de dones afectades. Se sap que la malaltia és transmesa per dues varietats de l’Aedes, un mosquit que només pot viure a països tropicals o subtropicals i per tant no arribarà directament per exemple ni a Catalunya ni la resta d’Espanya. Als EUA el mosquit només existeix per ara a Puerto Rico i les Illes Verge i a les colònies del Pacífic però probablement arribarà a l’estiu a alguns llocs del Sud. El problema no obstant és que en els nostres dies a tot arreu hi ha malalts que s’han infectat durant una visita i també perquè com la SIDA es transmet sexualment i probablement també per transfusions.

La infecció a un home sovint ni tan sols és diagnosticada perquè sembla un refredat: febre, erupció a la pell,
ulls vermells, dolors a les articulacions. Si un home infectat manté relacions sexuals hauria de seguir les mateixes recomanacions que es fan per la SIDA, sobretot ús d’un condó. A les dones en principi igual, només que si la dona està embarassada hi ha perill de malformacions que naturalment espanta molt, no sols per microcefàlia (un cervell i cap mal desenvolupats que molt probablement causarà deficiències intel·lectuals) sinó altres problemes neurològics diversos que aniran sortint. Afortunadament això passa en casos rars. A Puerto Rico hi va haver un sol cas fins ara i la mare va triar un avortament electiu al segon trimestre després de veure l’ultrasò. Al continent nord-americà, acaba de nàixer un nadó a termini malformat a Nova Jersey. La mare havia visitat un país infectat.

Cal saber també que el problema afecta desproporcionadament la gent pobre perquè a casa no estan ben protegits contra els mosquits: sovint no tenen ni malles a les finestres ni aire condicionat.

L’única forma de combatre l’epidèmia és fer desaparèixer un dels Aedes mosquits que la transmeten exclusivament

La Salut Pública aprèn una lliçó molt dura
Deu fer uns vint o trenta anys quan els diaris locals de Nova York van reportar que una malaltia neurològica estranya havia aparegut a Queens. Aviat la causa fou identificada: era el Virus del Nil (East Nile Virus en anglès), una malaltia desconeguda als EUA transmesa per mosquits, només que Queens és on està l’aeroport JFK que rep vols diaris de tot el món. La Salut Pública s’ho va prendre molt seriosament. Havien identificat el perill molt aviat i es van posar a treballar. Dia i nit van començar a fumigar insecticides a tota l’aigua estancada a Queens. La població civil es va sublevar dient que els insecticides farien mal als nens, però els de la Salut Pública no volien afluixar. L’estiu es va acabar i també van acabar els nous casos. Havien guanyat al risc d’emmetzinar tots els nens del barri, tot per una malaltia que semblava tan poc important? Un any després, a l’estiu el virus va reaparèixer a un territori molt més gran que Queens. Van tornar a fumigar i van tornar a fracassar. Des de fa molts anys el virus del Nil és endèmic a tots els estats de la Unió. Hi ha hagut milers de casos, seqüeles i alguna mort. Fou una humiliació terrible pels que havien reconegut el perill i intentat protegir la ciutadania.

Anys després la Salut Pública va aconseguir amagar als diaris que hi havia una epidèmia de febre Dengue a Key West (anomenada Cayo Hueso sota la dominació colonial, l’illa al sud de Miami més pròxima a L’Havana). Hi viu poca gent, però ja tenien uns 83 casos confirmats. Aquesta vegada ja se sabia molt més sobre el mosquit Aedes. Tothom sap que surt de l’ou a aigües estancades però la gent es pensava falsament que viu a l’exterior. En realitat els mosquits Aedes busquen casa immediatament i estan disposats a passar el grapat de dies que viuen a l’interior d’un habitatge i fumigar a l’exterior com havien fet a Queens no serveix de res. Aquesta vegada un verdader exèrcit d’homes de la Salut Pública es va presentar a Key West amb mapes detallats. Es van concentrar a un punt de la costa i van avençar lentament casa per casa entrant a cada habitatge i buscant aigua estancada a les cuines, als patis, als testos amb plantes, a la comuna, als pneumàtics vells, a llocs que a ningú se li havia acudit. A les dues setmanes l’epidèmia ja era memòria. La Salut Pública havia aquesta vegada guanyat la guerra. Però això es pot fer a tot arreu?

Què fan els mosquits Aedes?
Cal entendre com infecten. Només les femelles piquen, mai els mascles. La raó és que les femelles necessiten les proteïnes de la sang per poder fer ous. La primera vegada que piquen, no passa res però si la víctima estava infectada, el virus penetra al mosquit i el virus, empassat, entra aviat a la circulació de l’insecte instal·lant-se aviat a les glàndules salivals. Quan la femella pica per segona vegada, aquesta vegada sí que infecta la víctima amb la saliva. Evidentment no tothom picat desenvoluparà la infecció i poques dones embarassades tenen fills malformats, però això sí que pot passar i és una amenaça terrible i molt real. Hi ha altres formes de combatre els mosquits, com xarxes a les finestres, aerosols, locions, etc. Els laboratoris d’investigació consideren altres coses per interferir amb el cicle dels mosquits, com lliurar versions de mascles amb ADN alterat.

Com se sap que el virus és responsable per les malformacions?
En aquest cas, se li va acudir a molta gent immediatament, però la història de la medicina ens ensenya molts casos quan tothom creia i veia molt clars i estaven convençuts, que van acabar sent identificat com falsos. Cal tenir proves. Per això hi ha una branca de la Salut Pública que es diu Epidemiologia i estudia la relació entre el medi ambiental i la salut humana. No sé perquè a Catalunya hi ha qui es pensa que els epidemiòlegs són metges que estudien malalties infeccioses (!!!!) que no és veritat. Pocs epidemiòlegs són metges i mai tracten malalts. S’ocupen entre altres coses d’esbrinar les causes i forma de transmissió de malalties infeccioses, però també de la medicina del treball o les malalties dels miners o l’amiant i coses similars. El que fan és establir amb proves una relació certa de causa i efecte entre un problema ambiental i una malaltia. Donen diplomes a les Escoles de Salut Pública a nivell de College, de Masters o de Doctorat. Treballen sobretot amb entrevistes, fan estudies de cartes mèdiques, dades complexes i sobretot estadístiques molt complicades.

Tornant a les malformacions causades pel Zika, en aquest cas van decidir fer allò que ells anomenen un “estudi de casos”. Per aquest propòsit van decidir anar a Colòmbia i reclutar per l’estudi unes 3,000 dones embarassades del grup en perill d’estar infectat. Aquestes participants (la gent de la Salut Pública només treballen amb subjectes informats afiliats voluntàriament com exigeix la llei nord-americana) van ser entrevistades. La Salut Pública sempre té entrevistadors professionals que saben com fer-ho sense molestar, i van seguir observant cada cas anotant totes les coses que anaven passant i els metges trobaven. I calia esperar que aquestes dones donessin llum o terminessin l’embaràs per veure si els seus nadons eren normals o no.

El pròxim pas era comparar el nombre de malformacions al grup registrat amb el nombre de malformacions de causa desconeguda a la població general de control (que és molt difícil de triar) que no estava en perill conegut. Si no hi ha cap diferència, queda demostrat que el virus no fa res i el cas queda tancat. Però en el cas del Zika sí que hi havia una diferència. Així i tot, el problema podria tenir una altra causa ambiental encara desconeguda. Per acabar l’estudi, calia comparar al grup estudiat les malformacions entre les dones del grup que resultaven estar infectades amb les malformacions entre dones que no estaven infectades i fer les estadístiques per veure si la diferència era significant o un resultat de la casualitat. I ara sí que hi havia proves.

Com queda dit, la majoria d’infeccions del Zika són banals i sense conseqüències, però hi ha no sols el perill de malformacions fetals diverses (relativament petit però molt preocupant) sinó també de casos com la Síndrome de Guillain-Barré que avui en general es pot superar però sovint acaba a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital i podria deixar seqüeles. I algunes altres coses rares, com el porto-riqueny mort recentment d’una púrpura trombocitopènica, una reacció immunològica contra els trombòcits de la sang i algunes altres coses dolentes que encara se segueixen estudiant. Sovint, fer vacunes contra un virus es difícil. No en tenim cap contra el SIDA. Hi ha molt pocs antibiòtics bons contra virus. Verdaderament, ja teníem prou problemes sense aquest virus i ens ha deixat una situació que no sabem si podrà ser resolta o si es quedarà amb nosaltres per sempre.

Qui vulgui informar-se sobre qualsevol problema relacionat amb Zika pot visitar la web del Center for Disease Control d’Atlanta a Georgia, (CDC.gov), la central del servei de salut pública federal.

Joan Gil

Una resposta fins a ara