Arxiu per a 'Estats Americans' Categories

11 oct. 2016


El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

No hi ha resposta

10 jul. 2016


“Billy the Kid” i el poble mexicà dels EUA

Avui el New York Times s’obre amb un titular molt preocupant escrit en grans lletres “Una Amèrica en dol, tensa i preocupada,” i molts no entenem què està fent Obama a Europa parlant amb reis i polítics tronats enlloc de venir i combatre el perill creixent de disturbis racials. Però el poble català potser ha començat les vacances i es podria voler entretenir llegint històries verdaderes de pistolers de l’Oest. He vist un article acabat de publicar al web d’un altre diari de Barcelona. Per això estic repetint l’apunt de 2012. Només voldria afegir que és absurd i injust tractar els mexicans d’hispans. Mèxic és un  vell i gran pais amb tensions internes greus que ha patit molt per culpa d’ocupacions i invasions estrangeres i ningú te dret a diluir les seves personalitat, missatge i història amb la d’altres nacions del Continent que no tenen res a veure, simplement perquè tenen (a més de llengües indígenes) una parlança similar. Caldria ajudar més als immigrants enlloc de parlar tant de la seva llengua oficial i voler convertir-los en instruments del nacionalisme espanyol. Seran iguals també tots els que tenen la sort de parlar anglès pel món? Els EUA, Sud-Africa, Austràlia, Sud-Sudan, el Regne Unit i Kenya per exemple. Vet aquí l’apunt:
##########################################################

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador, fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners si no Çera per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no faria mai via, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu. A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel·la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estòmac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La “guerra” de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA. Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els havia tractat i pagat bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-ho tot legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff (policies) temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?). La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar. Els Reguladors de Billy van matar a trets a Bredy i el seu diputat. Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre a Lincoln County havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador, indiferent al problema amb Billy, es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va fer gràcia al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell, en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest, freqüentment Colts eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar per necessitat damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat, riu i es mofa de tothom

Aquí és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava la vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que havia escrit molts articles sobre ell. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt el jove tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, Nou Mèxic, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel·les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una posse amb uns quants diputats (policies nomenats per l’ocasió) i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Els mexicans van venir a treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia, matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. El governador ja s’havia negat a pagar els 500$ de recompensa promesos. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre, no obstant, és curiosament objectiu i informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, un cabrit, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si per exemple algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, o a la feina, que són de companyia agradable, o estimats. El terme és sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove” o “Billy el Noi”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny seu on l’assassí hi havia ficat a pastorar cabres, cosa que Garrett considerava intolerable i una falta de respecte. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil</st

No hi ha resposta

28 juny 2016


Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

16 maig 2016


Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

No hi ha resposta

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

20 set. 2015


Política o manipulació de l’opinió pública?

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

07 abr. 2015


Depressió i la tragèdia de Germanwings

 

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

 

Joan Gil

 

3 respostes

08 oct. 2013


II. L’Era de Martin Luther King. Algunes històries ben conegudes del Moviment pels Drets Civils

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Una resposta fins a ara

28 nov. 2012


Des de Nova York, amb ràbia

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

No hi ha resposta

07 set. 2012


Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

No hi ha resposta

Anteriors »