Arxivar per juny de 2012

30 juny 2012


Així han parlat els jutges del Tribunal Suprem dels EUA: una diferència ben clara

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

No hi ha resposta

18 juny 2012


Preu de MEDICARE, l´assegurança federal de malaltia americana per als ancians

Classificat com a General

El proppassat 11 de Setembre el benvolgut i admirat Jordi Basté va venir amb el seu equip de RAC1 a Nova York pel desè aniversari del desastre de les Torres Bessones. Em va preguntar a l’entrevista si als EUA també ens cobraven alguna cosa com aquest famós euro per recepta que vol fer pagar la Generalitat ara per cada visita mèdica. Desconcertat per una pregunta que no esperava, li vaig respondre que és impossible comparar i que què més voldríem. Em va semblar que hauria d’intentar respondre millor… si puc, perquè és molt difícil. Doncs a veure. Si el lector ho entén, felicitats, que poca gent ho han aconseguit.

L’assistència mèdica als EUA és sempre privada

El Medicare és un programa federal per a la gent  de més de 65 anys que funciona força bé en cooperació amb el sector privat, i dicta el preu i les regles de l’assistència mèdica als ancians oferta pel metges locals. Gràcies a la influència immensa de les lobbys sanitàries al país, li està prohibit per llei negociar el preu dels medicaments o limitar l’assistència oferta per excloure certes malalties. Diuen sempre que no tenen temps d’espera per a operacions, però jo crec que no és veritat. A diferència de les assegurances privades per a la gent que encara treballa, Medicare no es pot negar a pagar per res que hagi demostrat ser útil, sigui quin sigui el preu. Hi ha molts experts especialitzats en munyir el sistema de Medicare i es guanyen la vida molt rebé, malgrat el perill de ser acusats d’estafar al Govern federal.

Que l’assistència sigui privada vol dir que si et cal consultar amb un metge, n´has de trobar un que hagi firmat per acceptar Medicare com assegurança (cal acceptar el pagament fixat per MEDICARE  per saldar tot el deute) i estigui disposat a prendre’t entre els seus malalts. Tret d’una urgència el metge et pot acceptar com a malalt al seu despatx o no, segons com ell vulgui i l’aniràs a veure a la seva oficina. No hi ha cap limitació en el nombre de malalts que un metge pot acceptar.

Vol dir això que, si vols, podries anar a veure els cirurgians o especialistes més famosos del món que tenim a NY? En principi sí, però no, perquè el més probable és que la telefonista et contesti per telèfon que no hi ha dades obertes al despatx fins d’aquí un any. O pot resultar que no accepti MEDICARE, o que està tancat per a nous malalts. Al final els vellets amb MEDICARE acaben anant a un metge de barri, que probablement serà un indi o xinès immigrat (que són, com tants catalans a NY, metges excel·lents) Costa molta feina per a metges immigrants obtenir la llicència de l’estat on visquis per poder practicar la medicina liurement (en particular aquí a Nova York), però és possible.

Per acabar amb el capítol cal afegir que l’edat mínima de MEDICARE, per ara els 65 anys, és absoluta i sovint inflexible i NO TÉ RES A VEURE AMB LA JUBILACIÓ. L’edat de la jubilació per rebre la pensió de jubilació, l’anomenada Social Security (que, per repetir-me, no te res a veure amb Medicare) està canviant. Ara ja és al voltant dels 66, però pot començar als 62 o més tard dels 66 si el ciutadà accepta cobrar menys o més  del que hauria cobrat als 66. Està basada en el sou mig els darrers 40 anys de vida laboral. Com queda dit el dret de cobrar retirament o tenir MEDICARE està lligat a l’edat i no pas a l’estatus laboral. Vull dir que diguem arribant als 65 pots tenir MEDICARE i als 66 la pensió de retirament tots dos TANT SI ENCARA TREBALLES COM SI NO. Per a molts treballadors, els darrers anys són els més feliços de la vida perquè pot cobrar doble, la jubilació i el sou a la feina. Hi ha estrangers que no s’ho volen creure, quan això s’explica. Però és la llei.

Generalitats: què ha de pagar el malalt?

Quan vaig respondre a en Basté que què més voldríem que pagar només un euro, em va sortir del cor. Vet aquí en general què cal pagar:

MEDICARE A. Prestacions a l’Hospital (privat o públic, com vulguis), hospici, llar.       Prima mensual (si has treballat al país i hi vius) Zero, està pagat                       Deduccions de les prestacions: El pla no cobreix res pels primers 60 dies d’hospitalització, fins que el pacient hagi pagat de la butxaca  els primers $1156. Després dels 60 dies paguen sigui $289/dia o $578 fins al dia 150                                                                                               Vegeu no obstant l’apartat sobre Assegurança Suplementària, que tots els que podem tenim.

MEDICARE B: Prestacions quan es visita un metge  o s’accepta tractament   (raigs X, radioteràpia, biòpsies,  però cap medicació).                                                                          Prima Mensual que et dedueixen del pagament de la pensió de la Social Security:               Al mes: $99.97  (per ingressos fins $87000-214000/any, solters-casats) Per damunt dels ingressos màxims suplements de $40 a $219.80 al mes. Per determinar els ingressos obtenen de l’agència tributària una còpia de la declaració de la renda. Tenen massa ordenadors

Deduccions a prestacions Hi ha una auto-assegurança de $140 que cal pagar de la butxaca cada any abans que MEDICARE cobreixi res. Després, un cop pagats cada any els primers $140 de la butxaca, MEDICARE comença a pagar però sempre amb un deductible de 20% per cada prestació. Si un metge t’envia un rebut de $200, Medicare pagarà $160, i el pacient ha de pagar de la butxaca $40 per cada visita per la resta de l’any. Vegeu no obstant l’apartat de l’assegurança suplementària, que (en el meu cas) cobreix la meitat tant de l’auto-assegurança com del deductibl o sigui que pagarà $20.

MEDICARE C: Deixem-ho córrer. Ningú ho entén, però és pels plans dirigits, que ara ningú vol.

MEDICARE D:  Això és l’assegurança per obtenir medicaments. Introduïda sorprenentment sota el President George W Bush, està reservada exclusivament a plans oferts per companyies privades, no pas pel Govern. Es impossible citar el preu perquè depèn de cada companyia i de les prestacions incloses. Quins medicaments cobreix? Formulari només? Certs formularis preferits? El pitjor del plan és que fins l’any passat tenia una cosa que es deia “el forat del donut” Quan havies gastat per l’any $2.830 (teniu en compte que els preus americans són molt més alts que a Europa degut a la manca total o prohibició legal de regular), queies al forat del donut i l’assegurança ja no pagava res més fins que haguessis arribat a pagar de la teva butxaca els $4.550. Arribat aquest cas, Medicare declarava amb tota la rao una situació catastròfica i a partir d’aquell moment l’assegurança ja cobrirà el 100% fins al final de l’any. Això del donut es va introduir perquè els Republicans volien que la gent recordés que cal estalviar enlloc de tirar diners per la finestra perquè tot està pagat (sic) Molt durs aquests republicans… Com queda dit, el preu pel pacient és impossible de calcular depenent de moltes coses que pots triar fins i tot del medicaments que prens. Hi ha deductibles per recepta de $5 i de $100 (no en conec cap de 1€ com preguntava l’amic Basté) L”unica forma de saber el preu és preguntar a l’assegurança. Triar quin plan et convé, també és dificilíssim i cal tenir bona sort.

L’ASSEGURANÇA SUPLEMENTÀRIA

L’assegurança suplementària és una cosa que cal tenir si no vols acabar demanant caritat. N´hi ha que són accessibles a tothom seguint certs patrons imposats per MEDICARE però gairebé sempre venen de companyies d’assegurança privada on el pacient queda molt explotat. Molts jubilats de grans companyies rebem una generosíssima assegurança suplementària que depèn dels anys de servei (però no ensenyen mai els números) i cobreix típicament la meitat dels deductibles i auto’-assegurances de Medicare B i A i a més molts deductibles de les assegurances de medicaments a més de tapar el donut hole. Aquí també els preus són molts diferents. No us servirà de res, però a mí em costa $294.48 al mes, que em fan domiciliar a un banc. O sigui que comences a sumar: Medicare, Suplementària, Medicines… i al final què et queda? Tal com diuen els Republicans al Congrés, em queda la millor medicina del món, per qui se la pugui permetre… que per ara puc. I et sobren diners per un hot dog.

Capítol Final: Com sap Medicare quins preus ha de pagar?

Es una cosa que ha irritat sempre molt tothom que ha volgut examinar un compte d’Hospital. Diguem que Medicare paga $3000 per una certa operació. Com ho saben quin pagament està bé? Què pensa l´Hospital?

Com calculen el preu és relativament fàcil d’explicar. Fa molts anys un senyor amb molta paciència treballant per Medicare va determinar el preu raonable dels serveis mèdics simplement vigilant i cronometrant quina estona ha de passar un metge amb el malalt i afegint-hi el cost de coses accessòries, com despeses d’oficina, assistentes, cost dels instruments. Aleshores havent definit arbitràriament una Medicare Unitat, pot decidir quantes Unitats Medicare cal pagar per cada procediment o diagnosis i això es va ajustant cada any. El Senat federal cada any vota per establir el preu de cada unitat, que és un moment de gran intensitat per als metges i les seves organitzacions

Quan les assegurances privades  negocien amb grups de doctors els seus preus, sempre utilitzen també les unitats Medicare i al final miren de convèncer els seus metges perquè firmin acceptant pagar 1.25 o 1,50 Medicares per les prestacions cobertes. O potser 1 Medicare o fins i tot menys d’un, que és molt miserable.

Tornem al pobre pacient que no té cap assegurança. Ell veu que el preu imposat per Medicare són $3000. I el preu negociat amb les assegurances privades és $4750. I per a la gent que no té assegurança? Resulta que per aquests desgraciats, a punt de perdre la casa o acabar amb el sou embargat per molts anys, com que no tenen cap contracte que ho eviti, han de pagar (o perdre, o com sigui) diguem $7000 o més. O sigui que hi ha preus diferents, depenent de qui hagi de pagar. Com pot ser? Això s´ha denunciat moltes vegades, però els Hospitals simplement responen que $7000 és el preu que ells han calculat discutint amb Medicare i que si el rebaixessin a qui volguessin, els Federals vindrien i els acusarien d’estafa. I això mai! O sigui que el desnonament els sap molt greu. Però és la vida!

A reveure

JOANOT


No hi ha resposta