Arxiu per a 'Disputa amb França' Categories

12 des. 2022


Sedició contra qui?

En principi “sedició” inclou activitats dirigides a atacar, perjudicar i enderrocar, si és possible, el govern d’una nació independent, però es refereix sempre al govern central, mai als estats o territoris dependents que no tenen dret a escriure lleis semblants ni a defensar-se contra acusacions de sedició fetes pels òrgans del govern central. Tothom que ha seguit la reacció dels partits centrals anti-catalans, com ara el PP i el PSOE ranci,  al projecte de derogació d’aquesta llei a l’estat, ha entès perfectament que per a ells “sedició” només significava opressió anti-catalana amb l’oportunitat de castigar durament a qui deixés d’obeir,  i no tenia res a veure amb perills contra el govern central. Es que el vot pacífic popular i un govern impotent local que hi estava a favor, eren sediciosos o posaven en perill el govern central? I es mereixen empresonaments brutals i repressió judicial els polítics elegits amb aquest programa i els activistes? Molts països s’han declarat independents el darrer segle. Només el nostre estat ho ha vist com un crim gravíssim.

Sedició als Estats Units

Hi ha hagut dues lleis amb aquest nom i la història fa veure clarament què eren. De de 1797 els EUA tenien un conflicte seriós sobre diners amb el Directori pre-napoleònic que hi havia a París, amb perill de guerra contra França quan el 14 de Juliol de 1798 el Congrés va aprovar la primera llei de sedició, castigant qui s’oposés a l’execució de lleis federals, els empleats federals que no col·laboressin amb l’execució de lleis i ai las, també els qui practiquessin insurreccions, desordres, o assemblees no autoritzades, o fins i tot contra qui escrigués coses falses, escandaloses o malvolents (sic). En altres paraules, la llei disminuïa els drets civils dels ciutadans tant si tenien relació amb el cas francès o no. Era simplement una llei repressiva. El càstig era una multa de fins $2,000 (molts diners en aquells temps) i un màxim de 2 anys de presó.

La llei fou revocada el 3 de març de 1801. Havien estat condemnades 25 persones, gairebé tots escriptors i periodistes Republicans (en aquell temps el partit més democràtic). Els Republicans van cridar que la llei era innecessària, despòtica i cruel. Un cop elegit, el President Jefferson, un dels grans pares de la Constitució, compartint aquesta opinió, va indultar totes les víctimes.

La segona llei contra la suposada sedició fou promulgada el 16 de maig de 1918 quan encara no s’havia acabat la 1a. Guerra Mundial, no com una llei independent, sinó com una addició a l’Acta contra l’Espionatge de 1917. El llenguatge, sense assenyalar ningú, era molt més específic que el de 1798 i atemptava molt més greument contra les llibertats individuals, però sense apuntar. Aviat va quedar clar que tornava a estar dirigida contra Republicans democràtics i contra els activistes socialistes que demanaven justícia per a la classe treballadora. Ningú més en fou víctima i un candidat a la Presidència, el Socialista Eugene V. Debbs fou empresonat durant tota l’elecció (va treure un milió de vots i fou alliberat despres de l’elecció). El Tribunal Suprem no va ajudar gens. Hi ha una cosa de la què ningú parla i el lector probablement no ho ha sentit dir mai. La Revolució Soviètica de Lenin fou combatuda per cossos expedicionaris sobretot anglesos, francesos, nord-americans i japonesos que es van unir durant la guerra civil post-revolucionària a l’exèrcit “Blanc” de l’antic règim capitalista lluitant contra l’exèrcit “Roig” leninista (que encara no s’anomenava comunista sinó socialista). Els blancs, que demostraven tendències antisemítiques molt perilloses, van ser derrotats i van acabar fugint a Crimea. En un moment van estar a punt d’entrar a Moscou, pero Churchill, en aquells temps Ministre de la Guerra britànic, ho va impedir negant assistència dient que no volia cap General manant a Rússia. Els EUA havien enviat un exèrcit fort al Japó que va desembarcar conjuntament amb unitats japoneses a Sibèria a lluitar contra els rojos. En aquell temps, el govern federal americà  va decidir perseguir dos Republicans que s’oposaven a aquesta operació a la Unió Soviètica i van acabar anant simultàniament  al Tribunal Suprem, perdent en tots dos casos. El primer, Schenk, era un home que s’oposava al servei militar i havia publicat coses critiques del Govern, a qui els jutges van respondre que les seves activitats no estaven protegides per la primera Esmena constitucional en la què es basaven els drets individuals. El segon, Abrams, criticava l’enviament de tropes a Sibèria per combatre-hi els soviètics, i li van respondre que expressar insatisfacció amb una guerra aprovada pel govern estava prohibit.

El lector haurà vist que a diferència d’ara, els Republicans, un partit fundat per amics de Lincoln durant la Guerra Civil, eren els progressius i els Demòcrates el contrari. Duraria fins que el President Johnson va proclamar la Llei de Drets Civils per als negres. Tots els Demòcrates del Sud van perdre els escons i foren substituïts per molts anys per republicans amatents a les veus que sentien al Sud, cosa que va durar més d’una generació.

Casos recents de sedició autèntica

Deixem de banda coses velles, com els terroristes lluitant per la independència de Puerto Rico els anys 40. Van intentar assassinar el President Truman i van anar al Congrés a una sessió de la Cambra de Representants amb una arma de foc disparant contra els diputats. Molt més actual és l’assalt horrorós contra el Capitoli el 6 de Gener de 2021. Apart de la interrupció d’una sessió oficial de tot el Congrés per declarar un nou President manada per la Constitució i la substitució intentada de les notificacions dels resultats electorals als estats per butlletes falses, que equivalien a voler substituir un President elegit per un altre que no n’era, la insurrecció va costar la vida a 5 persones i en va ferir unes 250, gairebé tots policies. L’assalt fou dirigit gairebé professionalment pels Oath Keepers, un grup d’extrema dreta  que a més d’organitzar grups tenien armes amagades fora de Washington disposats a usar-les si Trump ho manava. Parlaven de Guerra Civil. I hi havia gent que volia executar el Vicepresident per negar-se a certificar un fals resultat electoral. Van causar una destrossa molt considerable dintre del Capitoli, un edifici vist com un símbol poderós de la democràcia americana. L’FBI (la policia federal) no han perdonat i més de 200 participants han acabat davant jutges federals gràcies a càmeres de televisió entre altres coses,  uns quants rebent sentències d’anys de presó. Veieu, senyors de Madrid com és un verdader acte de sedició?

I cap d’aquestes coses tenia la més petita similitud amb els actes pacífics i democràtics que van tenir lloc a Catalunya aquell 1 d’Octubre.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

No hi ha resposta