Arxiu per a 'Duc de Braganza' Categories

18 juny 2018


La Llibertat de Portugal i Catalunya

Molts Catalans diuen que l’únic estatut que necessitem és el que té Portugal. Potser seria l’hora de recordar quina fou la història de Portugal quan estava sotmès als reis de la branca espanyola dels Habsburgs i com va recuperar la independència.

Durant el regnat a Espanya de Felipe II, fill de l’emperador Carles V, el rei de Portugal va morir sense successors, i va pujar al tro un monjo de la família que també va morir als dos anys sense hereus.

El rei Manuel difunt no va deixar fills, pero va resultar que tenia molta família, i van aparèixer a molts llocs uns quants aristòcrates que eren de la família de Manuel I. Un d’ells va aconseguir instal·lar-se a Portugal com a rei, però un altre era el  poderós Felipe II d’Espanya, el qual va enviar el seu Duc d’Alba a Portugal amb un fort exèrcit, que va destruir fàcilment la resistència portuguesa. Era l’any 1580 i per 60 anys sota tres Felipes (II, III, i IV) Portugal esdevindria un més dels regnes propietat de la corona de Gran Castella, com Catalunya, València, Aragó i altres.

El Duc d’Alba esdevingué Virrei de Portugal i Felipe II introduí més o menys el mateix règim que tenien els altres regnes sota el seu domini, que avui en dia es definirien com a una Confederació. Portugal va gaudir molts privilegis i astutament el rei  va facilitar als nobles l’accés a Madrid i va distribuir coses i propietats entre ells per tenir-los contents.  El govern de Lisboa tenia autoritat final en gairebé tot excepte en Política Exterior i Exèrcit. Fins i tot els van permetre seguir encunyant la moneda pròpia. Ja ho voldríem els Catalans tot això. Perquè va acabar malament?

Sembla que els assumptes estrangers no haurien de preocupar massa a ningú, pero depèn.  A vegades sí. Portugal ja era un imperi molt lucratiu basat en les seves colònies i excel·lents xarxes comercials  que s’estenien per Àsia, molt superiors a les espanyoles. A més Portugal havia tingut des de l’Edat Mitjana un fort tractat d’amistat amb Gran Bretanya, que aquest pais comprensiblement  ja no respectava d’ençà que havien esdevingut espanyols. Espanya semblava indiferent i no se’n preocupava ni defensava els interessos  comercials i econòmics dels lusitans, que veien com tot el seu tinglat s’ensorrava per manca de protecció reial. Holanda estava creant un nou imperi a costa seva i ja els Portuguesos havien perdut tot el nord del Brasil sense que Espanya hagués fet gran cosa. La corona estava preocupada amb assumptes europeus i religiosos, guerres religioses i explotació de les seves pròpies colònies i la noblesa portuguesa perdia diners i el pais  A diferència de Catalunya, on el poble es va sublevar, a Portugal va fer el mateix la classe aristocràtica dominant.

La Guerra dels Segadors complica la Guerra dels 30 Anys

La Guerra dels 30 anyss fou una verdadera guerra mundial europea, teòricament entre els catòlics i els protestants -si es que algú s’ho vol creure- De fet s’acabaria gràcies a la intervenció de França, governada pel Cardenal Richelieu a favor dels protestants!

Espanya havia entrat a la guerra contra els francesos que ja havien pres posicions fortes al nord dels Pirineus. El Gobierno molt centralista del Comte-Duc d’Olivares sota Felipe IV havia enviat a Catalunya un exèrcit, que robava i molestava molt als Catalans i pretenia reclutar soldats en violació de tots els nostres Estatuts i Lleis. El descontent popular de la classe treballadora i agrícola i l’oposició al Comte-Duc van créixer fortament. Què importava als rabassaires pagesos catalans  la Guerra dels 30 Anys i perquè havien d’aguantar abusos, alimentar i allotjar soldats a casa seva?

En 1640, la població treballadors i rural de Catalunya es va alçar en armes, assassinant (probablement) el Virrei i donant lloc a la Guerra dels Segadors dirigida tant contra Madrid com contra sectors de la noblesa i la burgesia local. L’exèrcit català va derrotar decisivament el primer exèrcit espanyol dirigit per un aristòcrata espanyol incompetent a la batalla de Montjuïc, però evidentment a la llarga no podien contra la corona i van acabar oferint el Comtat de Barcelona al rei de França. Amb això, el perill per a Espanya era tan greu que es van veure obligats a abandonar altres conflictes i concentrar-se en combatre l’amenaça franco-catalana. Portugal se n’aprofitaria.

Portugal s’en aprofita i torna a esdevenir un pais lliure en 164o

Les hostilitats, l’anomenada Guerra de Restauració, ja havien començat  abans de la Guerra dels Segadors a l’altre costat de la península. La noblesa, més que el poble com passava a Catalunya, molt preocupada pel declivi econòmic,  es va organitzar al voltant del Duc de Braganza que també deia que era un altre descendent de Manuel I i va encetar accions militars. Normalment el Comte-Duc els hauria pogut derrotar, però tot l’exèrcit espanyol tenia massa feina a Catalunya. Per exemple fins i tot el gran escriptor Calderón de la Barca estava orgullós d’haver passat tres anys a l’exèrcit lluitant contra els Catalans.

A finals de 1640 després d’una lluita oportunista molt ben conduïda, el Duc de Braganza fou coronat com a  Rei Joan IV del Portugal restaurat i independent. La dominació espanyola s’havia acabat. En mans del seu nét Pedro, Portugal esdevindria per segles un país poderós i riquíssim. Els espanyols van trigar més de 20 anys a reconèixer la independència dels lusitans. Recentment, no obstant, en temps d’Alfonso XIII, amb el seu dictador Primo de Rivera, el Mussolini espanyol com l’anomenava el rei,  Portugal ja havia esdevingut un país dèbil i inestable, hi va haver intrigues a Madrid per restaurar l’anomenada Unió Ibèrica. I Franco va visitar el també Dictador feixista Oliveira Salazar per firmar un Pacte Ibèric.

En Resum, els Catalans tenim raó de mirar Portugal i esperar amistat i suport, perquè en un moment crític no vam tenir l’oportunitat de lluitar junts però sí que els vam ajudar.

El Resultat de la Guerra dels Segadors

Com de costum en totes les guerres, els Catalans van patir molt. Vàrem aconseguir fer saltar a Madrid l’odiat Comte-Duc d’Olivares, i el Rei Felipe IV va venir a Barcelona a jurar tots els privilegis, lleis i estatuts Catalans. I ai, las, vàrem perdre els territoris al nord dels Pirineus, sobretot el Rosselló. França ja havia intentat manta vegada prendre’ns-el. La primera vegada fou durant la Guerra Civil Catalana del Segle XIV, quan el Rei Joan II de la Corona d’Aragó va quedar tancat a Perpinyà envoltat per l’exercit francès. El va salvar en una  de les seves primeres gestes militars el seu jove fillet Fernando, després anomenat “Catòlic,” que es va presentar davant de Perpinyà amb un exèrcit per aixecar el setge i alliberar el seu pare. Però el Rosselló i els Pirineus com a frontera tenien una atracció irresistible pels francesos.

 

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta