Arxivar per març de 2010

28 març 2010


LES SUBVENCIONS DEL MÓN DE LES ARTS A NOVA YORK. El cas del Benefactor Misteriós

Classificat com a General

Què seria el món sense artistes? On aniríem a parar sense escriptors, poetes, actors, músics? Ens enfonsaríem en el consumidorisme, la cobeja i la vulgaritat, reemplaçant  el sexe amb la pornografia. La vida s’empobriria, el país ens desenganyaria, el futur perdria el seu futur. Avui en dia no veiem les grans figures de l’art que hi havia abans, però hi ha molta gent jove i interessant que estan bregant, fent experiments, discutint entre ells i algun dia sortiran. El problema és que els ingressos provenint del públic no arriben mai a cobrir les necessitats d’aquests grupets i que els artistes joves són com les plantes i les flors, que sense aigua, menjar i prestacions socials es moren.

Cal subvencionar-los. Però està clar, jo no puc, diu tothom, perquè ja tinc prou problemes. Que vagin a demanar diners al govern o a la gent rica. El govern té encara més problemes que els artistes joves, perquè no pot canviar d’ofici i practicament nomes te una font d’ingressos, els contribuents que ja pateixen molt. Dóna poc ajut i només per coses molt visibles.

Per sort a Amèrica hi ha les fundacions creades per gent molt rica. En algun moment, aquests prínceps de les finances van descobrir que amb els impostos de successió (que hi havia abans) no podien deixar res als fills i l’estat s’ho quedava tot. El sistema millor era deixar els diners a una Fundació sense ànim de lucre, que no pagaria impostos, deixant el control de la institució amb dret a un bon sou i per tant molts dels beneficis de la fortuna als fills. Una dels fundacions públiques que més protegeixen l’art és la del famós “robber baron” (diguem-ne “bandit”) de la indústria de l’acer Andrew Carnegie. Cal afegir no obstant, que ni el capital i ni els ingressos de la fundació  permeten ajudar a tothom que ho necessita.

La ciutat tan gran de Nova York no sols és la capital artística i cultural del país sinó que atreu a gent de tot el món que venen aquí a aprendre, provar coses, assajar, conèixer gent, com al segle XIX anaven a París. Els ajuts venien sempre de la Fundació Carnegie però qui els pagava? Tot plegat la Fundació distribueix en l’actualitat uns 200 milions per any.La gent es pensava simplement que els benefactors eren donants anònims i així hauria quedat la cosa si no hagués estat per un desafortunat incident polític.

Glòria al Mecenes secret! Només a Nova York

La major part de Mecenes ho fan en públic i volen que tothom ho sàpiga i els admiri per la seva generositat, només faltaria. En aquest cas l’home que pagava els 200 milions anuals de la seva butxaca no en deia res de res. Era en Michael Bloomberg, alcalde supermilionari de la ciutat.  La darrera valoració pública de la fortuna de ¨His Honor¨ l´Alcalde Bloomberg apuntava a uns $16 mil milions, però ara segur que és molt més gràcies a la pujada de la Borsa. En Bloomberg va néixer a una família jueva de Boston de la classe mitjana i va haver de lluitar molt de jove fins que es va fer molt ric fundant tot sol la companyia Bloomberg. Com ja vam dir en un altre apunt,  la seva fortuna s’ha incrementat molt durant els seus anys d’alcalde i no pas a les espatlles i l’esquena de la ciutat. De fet es guarda molt de fer cap mena de negocis amb la ciutat i és un dels pocs alcaldes verdaderament incorruptibles que s’han conegut. A més ho fa de franc perquè només cobra un sou de $1.00/any. Sobre la seva vida privada ha fet descendir una cortina d’acer impenetrable i es molesta molt quan algú pregunta què fa els caps de setmana. Té cases a Nova York, les Bermudes, Los Angeles i Londres i un avió i un helicòpter i es passa el temps lliure un vol. Se sap que està divorciat però que manté molt bones relacions amb la ex, que entra i surt de les seves residències. Té una filla jove, encara soltera, (quin partit!) que sovint practica l’esport eqüestre. L’Alcalde té una companyona permanent. la qual sovint l’acompanya en públic en actes oficials i que no dóna entrevistes. Abans de ser Alcalde sovint apareixia a festes amb “babes” de luxe, però ara ja fa anys que no ho fa. En Bloomberg, un home que no li deu res a ningu, té les seves coses especials però en conjunt gaudeix un suport a la ciutat i una opinió favorable que el Sr Hereu i molts altres voldrien per a ell mateix. En Bloomberg no ha de provar res, està molt segur d’ell mateix i no necessita que ningú li faci reverències.  I no li deu res a cap partit. En això és molt diferent del seu predecessor Rudy Giuliani que feia conferències de premsa interminables, amb  insults, provocacions, i acusacions diaris que l’havien convertit abans del September Eleven salvador en l’home més odiat de la ciutat.Ja se sabia que la  Fundació personal d’en Bloomberg regala uns 120 milions de dòlars anuals a diverses institucions de mèrit però dels $200 milions a la Fundació Carnegie  en canvi no havia dit mai res. Ara això s´ha fet públic per un error d’un subaltern.

Fa uns mesos en Bloomberg es va empatollar en una certa maniobra política que necessitava vots populars i a aquest empleat, sense permís, se li va acudir acostar-se a un dels beneficiaris recordant-li que és l’alcalde qui paga els seus rebuts. Això és un disbarat molt gran que podria acabar enviant algú a la presó perquè vots són una de les poques coses que està prohibit comprar, almenys d´aquesta manera. Estem al novè any del seu mandat, o sigui  que si ha donat cada any $200 milions multiplicats per nou… Caram, caram,… I en secret! Déu n´hi dó! Evidentment un cas així només pot tenir lloc a Nova York.

Un vespre al Teatre amb  Scarlett Johanssen

A Nova York hi ha molts teatres públics que viuen de subvencions però també n´hi ha de privats. Una entrada de platea a un local comercial actualment costa uns $120. No tots els locals guanyen diners. De fet, produir una obra teatral o encara més un”musical” a Broadway és una aventura molt més emocionant que jugar-s´ho tot a Las Vegas. Tant s´hi poden perdre com guanyar milions. Darrerement s´ha vist clarament  que gairebé l’única forma d’omplir les butxaques i les butaques és posant a l’escenari actors i actrius famosos del cinema i n´hi ha contínuament.

A mí m’interessava molt veure la “View from the Bridge” d’Arthur Miller, que va costar a l’autor una citació davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy. Pocs s’en recorden avui en dia. La peça escenifica una tragèdia que te lloc  al si d’una família treballadora italiana a Red Hook (el port comercial de Brooklyn). El protagonista, un home sense fills viu amb la muller i amb una neboda jove i òrfena (la Scarlett), consumit per una passió secreta impossible per la noia que ja té 17 anys (per no mencionar l´aspecte físic). Admet a  la casa on viu a dos cosins italians que han entrat il·legalment a guanyar diners. Desesperat l’home veu com la neboda està a punt de casar-se amb uns dels dos il·legals. Per evitar-ho, arriba a l’extrem de trucar anònimament la policia d’immigrants perquè el vinguin a buscar. Els McCarthystes es van donar per interpel·lats. La comunitat es gira contra el denunciant. Els lligams i obligacions envers la comunitat i la famili van per damunt de tot. El segon il.legal que depenia de la feina per enviar diners a la seva dona i fills a Italia, mata el protagonista d´una ganivetada.El cas de la Scarlett és molt sorprenent perquè fins ara pocs espectadors havien atribuit l´èxit i anomenada que gaudeix a les seves habilitats escèniques. L’expressió immòbil i inexpressiva que feia sempre amb la cara era famosa. Aquest paperàs a la Bridge era molt difícil i la sorpresa general és que ho fa molt bé, com una actriu de debo. Potser ha pres classes, nomes te vint i tants anys. Pretenent ser una italiana, el color dels cabells era un problema i de fet la van tintar de negre però quan jo la vaig veure ja havia esdevingut una miqueta rossa fosca. De quin color deu ser naturalment? Potser li van ensenyar com es fa els dos superactors que li feien de pares adoptius, sobretot tot l’home, en Leiv Schreiber. I se la va veure molt senzilla. No obstant que la meitat de la gent havien vingut a veure-la a ella, va deixar saludar últim i al final al seu col·lega masculí com al primer actor que ell és. Van sortir de l’escenari tots dos rient i agafats pel braç.

Les estrelles de Hollywood no sempre saben actuar a l’escenari

Diuen que la pantalla i l´escena són coses molt diferents. Ara fa una mica més d´un any la famosa Julia Roberts, que viu a California es va atrevir a presentar’se en públic a Broadway. Molts dels crítics van preferir no parlar-ne gaire i es van concentrar en l´obra de teatre que feia. Malgrat el desastre artístic el teatre es va omplir cada dia i l´empresari va fer molts diners.

Un cas molt diferent vam experimentar fa molt poc a l´Academia de la Música de Brooklyn amb la Kate Winslett i la seva companyia australiana. La BAM havia anunciat amb mesos d´anticipació que vindria a fer el Tramvia Anomenat Desig de Tennessee Williams només un parell de setmanes. L´endema de l´estrena el crític del NY Times va declarar que la Winslett, que fa temps que disfruta l´anomenada de ser una gran actriu, era la millor Blanche mai vista a la ciutat, incloent l´equip de l´estrena mundial als anys 50 i de la pel.lícula.La BAM havia oferit entrades només als socis i benefactors i no hi havia forma de trobar entrades a cap preu. Van tenir la barra d´enviar per e mail una nota dient que per expressar agraiment als benefactors que volguessin donar $1000 a la Institució, se´ls “regalaria” una entrada per veure la Cate Winslett.  Jo encara no vull pagar  $1000 per una platea o sigui que em vaig quedar amb les ganes.

Un bon vespre

JOANOT

No hi ha resposta

02 març 2010


NEW MADRID (Missouri) del Desembre 1811 al Març 1812: Un Sisme Americà Ben Diferent

Classificat com a General

A mi em fan por els terratrèmols. Només n’he viscut un i era molt fluix. Em va espantar no perquè em posés en cap mena de perill personal sinó perquè em va fer viure íntimament la feblesa del nostre gènere. Resulta que quan la Terra en té prou de nosaltres, no passem de ser com formiguetes caminant per una superfície que el planeta pot sacsejar, eliminar i destruir tant i com vol.  Igual que els gossos quan  volen sacsejar alguna cosa a la pell que els molesta. I no tenim cap recurs i poques defenses. No és que els homes no siguem res, però som poca cosa.

El sisme del què vull parlar no és el més fort registrat mai (l´honor se l’emporta un altre a mig segle XX a Xile) però potser és el més notable. No se sap quanta gent va morir o va ser ferida, però probablement van ser pocs . En parlarem més abaix. Aquest cataclisme és recordat per les coses extraordinàries que van passar, no pas per les víctimes que va causar.

New Madrid

New Madrid en els nostres dies És una ciutat petita de poca importància a l’estat de Missouri, al sud dels EUA. En aquell temps era part del Territori de Luisiana i havia estat fundada a la vora del Riu Mississipi prop de Tennessee. Perquè ens entenem, la ciutat coneguda més pròxima seria Memphis, Tennessee (on juguen els Grizzlies dels germans Gasol) però en aquell temps Memphis encara hi era.

Al territori vivien molts més indígenes que blancs. Gairebé tots els europeus eren agricultors, pioners que havien abandonat el marc atlàntic fundacional dels EUA i havien començat l’expansió cap a l’Oest oberta per la navegació del Mississipi. Entre ells hi havia immigrants, i un d’ells devia provenir d’una certa vila al Sud-oest d’Europa , però no en queda cap constància. Vivien a cases de fusta construïdes per ells mateixos. Els pioners eren gent dura i valenta. Corrien els temps de la fi de les guerres napoleòniques.

Aquell any de 1811, els indis i molts blancs estaven molt preocupats pels signes celestials rebuts avisant d’un gran desgràcia que s’apropava : un cometa molt brillant i gran amb una cua molt maca que va durar mesos i un eclipsi de sol. Ningú sabia interpretar-los, però segur que eren  senyal dolents.

El sisme comença abans de Nadal

Era exactament el 18 de Desembre a les 8:15 del matí hora local quan els residents van percebre els primers sacseigs d’un terratrèmol d’intensitat 8 a l’escala Richter. No sabien encara el martiri que els esperava durant els tres mesos pròxims. Les pèrdues humanes foren limitades gràcies a la poca població i a les cases de fusta que són elàstiques i no són tan perilloses quan s’ensorren com les de pedra o ciment. El desastre més gran del que queda constància fou la destrucció d’un poblat indígena per un tsunami originat al Mississipi. Tots els residents van morir ofegats.

Hi ha descripcions notables del succés. Un home explicava que  ell i la seva dona es pensaven que havien tret fora de la casa tots els nens, però van notar que el més petit de tots s’havia quedat al bressol. El sostre ja estava ensorrat però el pare s´hi va tornar a ficar a buscar el nen. Li fou impossible caminar les quatre passes de distancia degut a les vibracions. Al final va arribar al bressol arrossegant-se per terra. Van quedar poques parets dempeus des del començament de la tragèdia.

Avisant que els mals temps només acabaven de començar, després d’unes hores de calma a les 16:15, el segon terratrèmol, encara més fort (Richter 8.2) es va fer sentir. Diuen que aquest va durar dos dies sencers sense interrupció. Els pioners eren gent dura acostumada a aguantar les vicissituds de la vida capaços d’adaptar-se a tot i és per això que molts se´n van sortir vius. Les properes setmanes foren dolentes. Diuen que en les 14 setmanes que va durar es van registrar uns 2000 sismes separats. El cop de gràcia va arribar el 17 de Febrer amb un super terratrèmol escala 8.8, el pitjor de tots que va destruir les poques coses que quedaven i gairebé esborrar New Madrid del mapa. Sobretot va canviar visiblement la geografia local.

New Madrid estava al Sud profund, però el sacseig dels tres sismes es va notar fins a la Casa Blanca, on el President Madison espantat va interrompre la feina a l’Oficina Oval, i fins i tot a Nova York i Los Angeles, on les vibracions van fer repicar les campanes de les esglésies  totes soles  i diuen que fins al Québec. L’àrea total coberta pel sacseig van ser uns dotze milions de qm2 (L’estat espanyol per comparació en té una mica més de mig). Apart de la destrucció total de moltes cases, els supervivents van tenir el privilegi d’observar esdeveniments extraordinaris que ningú més al món ha pogut veure. Vet aquí uns exemples de la senadura de la terra:

El riu Mississipi va canviar la direcció del fluix de l’aigua dues vegades de N-S a S-N i l’inrevés.

Al Mississipi es van formar (i desfer) dues cascades d’aigua enormes

El llit del Mississipi es va desplaçar fortament i així s’ha quedat.

El nivell de l’aigua al riu va pujar i baixar metres manta vegada en pocs minuts.

Els locals van observar la desaparició d’un petit estany local: el fons es va aixecar ràpidament transformant-se en un petit turó i vessant tota l’aigua a l’exterior. Seria interessant si avui en dia algú pogués filmar una cosa semblant.

Geysers, sortidors amb aigua calenta i sofre van aparèixer a molts llocs.

Un gran sand blow es va formar. Això és un sortidor de sorra provinent de la profunditat que puja enlaire a molts metres i cau a terra com una pluja. Així és com es formen les platges, de les qual en queda una en els nostres dies a New Madrid.

Una sinuositat del Mississipi va quedar segrestada donant lloc a un llac nou prou gran per sortir als mapes que encara existeix.

Un problema considerable eren les escletxes profundíssimes (fault lines, falles) que apareixien a tot arreu, una mica com la superfície de la terra escalfada i seca, però profundes. La més llarga va arribar a tenir 140 qm i encara hi es. Quedar separat de tothom de sobte per una escletxa al terra d’una amplada de metres és un problema considerable i calia fer alguna cosa. Quan els pioners es van adonar que totes les falles anaven del N al S, van començar a tallar arbres preventivament d’Est a Oest per fer-los servir de ponts.

Sembla extraordinari, però molts blancs i indis van aguantar i sobreviure . Què passaria avui en dia en una situació semblant? Evacuarien la població?  Es pot repetir això? I tant que es pot repetir, però és poc probable.

Hi ha sismes i sismes…

No tots són iguals, i New Madrid fou un dels que són rars i generalment molt greus (a l’India en va haver un altre del mateix tipus encara pitjor).

La major part part de terratrèmols tenen lloc quan dues plates tectòniques xoquen una amb l’altra.  Si penetrem els 250 m més superficials de la nostra terra, que no és gaire, arribem a les plates, que són 12 illes enormes que floten damunt un material fluid però molt pastós i que es desplacen sobre aquest líquid. Tots els llibres de geologia descriuen que les plates es mouen a la gran velocitat de 2.5 cm per any, que és exactament la velocitat de creixement de les ungles humanes (ho diuen geòlegs; a qui se li va acudir la comparació?) La cosa és una mica com els autos elèctrics de xoc dels parcs d’entreteniment. 2.5 cm per any no sembla que sigui anar molt de pressa, però el problema és que les plates tenen una massa tan gran que no s’aturen per la col·lisió sinó que segueixen empenyent com si res. A la vora de dues plates que han xocat, doncs, es magatzema energia elàstica, la qual al final es desferma d’alguna manera empenyent terra i altres materials cap amunt amb gran violència. El resultat en són els volcans, els geysers, les falles i els terratrèmols.

Però també existeixen altres sismes molt diferents, com el de New Madrid. El problema en aquest segon cas no és la col·lisió de dues illes de plates, sinó una falla interna, una escletxa a l’interior d’una plata. Els dos costats de l’escletxa es belluguen de forma separada acumulant energia frustrada, la qual al final es desferma igual que abans. El problema per als geòlegs és que la situació de les vores de les plates és coneguda, sobretot als llocs on les muntanyes s’acosten a l’aigua de mar, però les escletxes amagades dintre una plata no són fàcils de reconèixer des de dalt. La que va causar New Madrid sí que és coneguda i s’anomena Realfoot Fault. És més llarga que Catalunya.

Casos concurrents interessants

Per passar l’estona, el primer cas que voldria presentar és un altre cop  la història del gran cometa de cua visible a tot el món que tots els Americans van relacionar amb el sisme. Començant amb els Evangelis, el món té la intenció de fer interpretacions apocalíptiques del significat dels cometes.  Els càlculs trigonomètrics orbitals són massa avorrits i difícils d’entendre. Com que és difícil veure connexions entre la mecànica celestial i les plates tectòniques i aquests fenòmens ja no són tan misteriosos com abans, jo personalment he arribat a la conclusió que aquest cometa no va sortir per anunciar el gran sisme de 1811-12, que s’acostava sinó la fi de Napoleó Bonaparte i el seu imperi. Queda publicat.

El segon cas ja és molt més interessant i instructiu. La navegació pel Mississipi fou essencial per a l’obertura de l’Oest.  Va ser el Governador Grau de la Luisiana sota dominació colonial espanyola qui va introduiir els pagaments de peatges pel dret d’entrar o sortir del riu a Nova Orleans, una exigència molt lucrativa. Pel riu es transportava de tot, inclosos passatgers en aquells moments en barques planes que seguien la corrent o es movien amb rems. Però el gran Robert Fulton acabava d’ inventar el motor de vapor d’aigua, que ho canviaria tot acceleraria l’època industrial. El primer vaixell a vapor que apareixeria al riu Mississipi (de fet el primer als EUA)  fou lliurat al jove i dinàmic comerciant i capità de vaixell Nicholas Roosevelt, de Pittsburgh. L’havia designat en Fulton en persona i es movia gràcies a dues rodes molt grans als costat. Tenia només dues cabines per passatgers, una per homes i una per dones. L’home era jove i alegre i el va voler estrenar bé la nova era i al mateix temps anunciar-se. Va embarcar al Setembre de 1811 tota la seva família amb la dona tan jove que estava a punt de donar a llum la segona criatura i va tirar riu abaix des de Pittsburgh amb la intenció d’arribar en dos o tres mesos a Nova Orleans. En Nicholas Roosevelt volia que el seu nen nasqués a un lloc maco i tranquil, comprar i vendre coses el camí, ensenyar el vaixell, carregar carbó on es pogués, gaudir del paisatge, acceptar algun viatger per trajectes curts, visitar amics i companys de navegació pel camí i casar com a capità un dels seus homes amb la núvia que també estava invitada.  Quina vida tan feliç!!

Potser hauria anat tot perfectament si no fos perquè a mitjan mes de Desembre el vaixell estava prop de New Madrid. Els navegadors van veure el que passava a la vora i va notar com de sobte el nivell de l’aigua pujava i baixava, amb canvis de direcció. I van començar a baixar coses estranyes per l’aigua, com piles de serps mortes, estris domèstics, fusta, troncs d’arbres abandonats, etc.

Van atracar a una illa i el Capità Roosevelt va manar que allà es quedaven fins que la cosa s’aclarís. Tenien un gos que els avisava cada vegada que s’acostava un nou sotrac. Des d’aleshores es diu que els animals senten arribar els terratrèmols abans que els homes, que probablement és veritat. Al vespre la senyora Roosevelt, ja mare per segon cop, es va queixar de sorolls a l’exterior. El marit no li va fer cas, però l’endemà, amb el llum va resultar que l’illa on havien estat amarrats havia desaparegut. En Roosevelt deia que devien haver navegat durant la nit però el pilot se li va emprenyar, dient que reconeixia algunes coses a les vores del riu i que estaven al mateix lloc. I que ell plegava, que fins ara no havia vist desaparèixer cap illa de sobte i que tot això passava de rosca.

També van tenir problemes amb els indígenes. Al final un home indi els va explicar  de què anava i perquè els indis semblaven tan hostils: algun científic blanc havia dit que el terratrèmol passava perquè el cometa havia caigut al riu (!!!) i els indis veien en el fum i les espurnes sortint del vaixell una al·lusió al cometa i es pensaven que que aquell monstre tan estrany tenia tota la culpa dels sisme. Unes quantes vegades durant les seves breus visites a terra per buscar combustible i menjar, en Nicholas i els seus companys es van haver de salvar de bandes d’indis hostils corrent a tota velocitat de tornada al vaixell. Fins i tot el van arribar a empaitar amb piragües darrera el vaixell de vapor. Sembla que podien remar tan de pressa com el vaixell anava, però el que els faltava era la constància. No aguantaven per tanta distància com l’enginy de vapor. El Capita Roosevelt, la família, els navegants i fins i tot el vaixell es van salvar i van poder tornar a Pittsburgh per explicar-lo.

En les bones pel·lícules segur que aquests incidents haurien acabat a trets, amb els blancs de guanyadors, però els pioners i els indis tenien massa seny. Ja n´hi havia prou amb aquell sisme absurd que canviava la geografia de la terra i no volia acabar-se mai

Saluts

JOANOT

No hi ha resposta