Els EUA són diferents

Ja de jove m’agradava en els anys 1960 anar pels barris pobres d’immigrants com per exemple Can Tunis a Montjuïc, on  vaig esdevenir membre d’un grup dominical d’instrucció i cataquecització  del nens a l’Església de Sta. Maria, que era molt pobre. Un personatge important dintre aquesta comunitat era el fill adult del sacristà anomenat Francesc Candel Tortajada que estava encara escrivint en 1964 “El Altres Catalans”, obra mestra de la immigració (només que no en sabíem encara res.)  Parlàvem sovint amb ell, la seva dona i el pare-sacristà, tots gent molt intelligent i agradable, dedicats a la causa social del lloc on vivien. Molts recordaran que en Candel va acabar de Senador a Madrid.  Vaig entrar en la meva Facultat de Medicina i Can Tunis fou oblidada. Però les barraques havien tornat a fer acte de presència després de la guerra i no es podia perdre’n el contacte.

EL CAMP DE LA BÓTA

El lloc, famòs pels afusellaments, sinó assassinats, de patriotes, va funcionar com a petita caserna milititar amb experiència en executions de rebels i demòcrates fins abans i després de la Guerra Civil i hi ha memòries de las víctimes. Nosaltres no en sabíem res. El disseny estructural  del Camp de la Bóta (raons pel nom desconegudes), en el meu temps de la majoria del terreny era el d’una petita ciutat bastida només amb barraques i carrers estrets amb una petita miqueta de llum elèctric al vespre a les cantonades. Els  habitatges consistien  d’unes dues petites cambres cobertes per una teulada cobrint un espai amb mobles del resident que servien per menjar i dormir-hi i el residents se les havien d’arreglar. El memorable Alcalde Porcioles va demostrar la seva generositat instał.lant una font pública amb aigua potable amb quatre getes i llocs rentadors. Un luxe molt gran.  Els carrers que vaig veure eren rectangulars com a Barcelona però sense mansanes i molt més estrets que a Barcelona, però en vaig veure pocs. S’arribava al lloc amb un autobús de Barcelona que s’aturava prop de l’entrada davant un carrer amb una via de tren al costat. Aquesta via de tren atravessada duia a un carrer amb un local de begudes gran. Seguint tirant a peu i girant a l’esquerra sense arribar a la platja  mediterrània hom podia. arribar a peu al petit dispensari mèdic pagat jo crec per la família de Jordi Pujol. Seria la meva primera feina (mal) pagada després la carrera  arribant al nostre nou petit dispensari, Teníem uns sala amb un instrument d’X-Rays, obligatori a tots els consultoris de metge del temps, fins que van desaparèixer degut a ser carcinogènic. Jo només el vaig utilitzar el nostre un sol cop. Una vegada un policia d’uniform em va preguntar si no era massa perillós passar vespres dormint tot sol al nostre petit llit dos o tres dies per setmana. Vaig respondre que no, perquè la gent no em en feia por, tot i acceptant que sí que n’hi havia de gent desesperada, però la comunitat respectava als metges.

A vegades passaven coses, divertides o no, com gent embriagada o alguna ferida treballant, o una baralla amb la dona. Anaven els nens a l’escola? Probablement, però no ho vaig saber mai. Un dia se’m va presentar el resultat d’ una baralla a ganivetades, amb una ferida sagnent moderadament al coll d’un jove. L’acompanyava una persona que ràpidsment va tocar el dos. Veient que m´hatvia quedat tot sol amb la víctima, vaig dir a una mena de vigilant pagat per algú que de tant en tent venia, que truqués la policia.  Nosaltres no en teníem encara de telèfon. Es va presentar un cotxet més aviat petit amb dos guàrdies de policia dels anomenats grisos i un conductor sense uniform, (el cap del grup)que em van preguntar què feia allí tan tard i al vespre? No és massa perillós el lloc? Els vaig explicar que la víctima ferida fou agredida  segons explicava per dos homes amb ganivet dintre del café a l’entrada per on jo passava cada dia i que l’home havia demanat auxili als guardes civils que estaven bevent  dintre l’establiment, els quals van  respondre que vingués al dispensari aquí que ells tenien feina (bevent) Indignat el policia de paisà va manar als seu homes anar al cafè en l’acte, a veure què feien els guàrdies civils. Van tornar amb la boca tancada. Mentre tant, el policia de paisà havia extret un ganivet molt gran de la butxaca de la víctima. Al poc temps una ambulància va venir a buscar-lo (consdereu que les ambulànces son altrament impossibles de trobar, si no són són de la policia). Tota l’escena es va apagar i jo em vaig quedar tot sol. La roda girava i el dia es feia més fosc. Fins que…

EL CAS INOBLIDABLE DE LA PROTRUSIÓ D’UN CORDÓ UMBILICAL

El perill dels cordons umbilicals que surten a l’exterior fugint  per una escletxa és la mort o deficiència arterial del nen quan la criatura, tot sorting amb el cap per endavant, el comprimex entre el bebé i els ossos del canal de la mare  intentant sortir a l’exterior. Si el cordó umbilical, malsituat a la sortida, queda comprimitit entre el cap del nen i els ossos de la mare, la compressió talla el fluxe de sang tallant l’intercanvi de sang entre la mare i el fill. Mentre que aquesr accident és relativamant fàcil de resoldre a un centre hospitalari, sembla un problema molt greu a una  barraca sense aigua corrient , ni electricitat, mancant tota mena d’esterilització i netedat  al lloc, sense un sol metge rentat o llevadora esterilitzats,  sense assistents ni eines. tot això dintre una habitació petita i amb una dona donant a llum. Quan el final arribava, trigaria hores, en braços no es podia dur a la dona, no hi havia telèfon, ni a la barraca ni al dispensari ni enlloc. No fer res, representava la mort o lesió de la criatura, qui sap potser de la mare. Ai, desesperació, mare de la temeritat!
Jo com volia ser ginècòleg havia estudiat amb molt interès un llibre alemany traduit al Castellá. Feia una presentació magnífica amb grans dibuixos de com l’operador pot en aquest cas extreure ràpidament la criatura empenyent enrere el cap del bebé  i agafant cegament els peus del nen.Hi havia el problema que la manobra, una “exracció total manual”,  no l’havia vist ni fet per ningú que jo conegués, ni probablement ho feia ningú. Fer-ho era verdaderament una temeritat molt difícil d’executar.

L’anatomia del camí femení intern de l’úter fins la sortida és relativament fàcil d’aprendre però no fácil de recordar exactament. El problema és aprendre a fer-ho per contacte amb la mà només, considerant els angles fetals amb la paret entre les parts fetals i la paret meterna per tal que el bebé pugui sortit evitant l’extensió fatal dels braços fetals que altrament no podrien ni deixarien  passar. És millor evitar el procediment (ai, las) però si es fa, ha de ser a un lloc desinfectat amb instruments, reanimadors,  tot molt net i consultants amb experiència. Però jo només tenia una barraca molt bruta i una dona en perill de perdre la criatura, i un sol guant i vestits probablement bruts i cap lloc per dipositar el nen La mare, igual. I que consti, lectors aficionats: vaig guanyar. No sé qui va dipositar la nova nena acabada d’arribar cridant a tot pulmó al costat de la mare  però estava acabat i havia sortit bé. Vaig tallar la corda i posat a fer bestieses vaig arrencar manualment la placenta i tot va sortir bé sense hemorragies notables. Al final després de tot vaig veure que no hi havia aigua per netejar-me ni les mans ni el braç dret. Em vaig girar. Lat paret estava molt a aprop però al darrera meu hi havia fres figures humanes gairebé immòbils: una àvia, un nen de pocs anys i un marit, tots tres callats, amb els ulls i la boca oberts. L’única il.luminació era una mena de llum de ma de petroli. Jo tembé m’hi havia aprofitat.

Vaig parlar un moment amb el pare. No, no calia que m’acompanyés però el carrer estava completament buit. Per primera vegada s’havia vist què vol dir la pobresa.

TROBADA INESPERADA AMB LA LLUNA

Fins ara tot ja escrit fou veritat, però ara convé fer un breu interval.

Vaig caminar sortint del carrer dels meus clients fins la platja i vaig girar a la dreta, ja prop del consultori, però una veu forta em va aturar. Sortia de molt amunt, del cel, i havia estat amagada darrera un núvol. Era la Lluna.

-Ei, tu, ximple despistat ! És que saps el que has fet? Podries haver causat la mort d’aquesta dona i la seva filla. El marit segur que t’hauria matat. Llegeix si tens temps qualsevol llibre digne de crédit de moral, que t’expliqui com tractar els altres. Per a mi, un llibre alemany traduït amb un diploma obtingut fa mesos  no et dona cap credencial per fer bestieses. Tens una idea qué s’haurien pensat els de la Salut Pública arribant després que tot hagués terminat en una desgrácia? Et podrien haver detingut i lliurat a la policia per boig.

-Ah, sí?- vaig respondre irritat- Doncs torna a mirar  dintre i veuràs una nena molt viva amb una mare feliç i un  marit satisfet.

-I aixó és tot allò que t’ha preocupat? Vols de debò fer una carrera? Ets capaç de guanyar-te un futur i una carrera? T’has guanyat un futur fent coses aixì? Cal ser prudents en aquest món on vius.

-No ho sé, però algun crèdit em reconeixeran. No em negaràs que es veu una nena molt maca i uns pares contentents.

-Com t’equivoques, com! No et reconeixeran res, ben al contrari. Allò que has fet no es fa i has posat una malalta en perill greu. I ara vols que a la Facultat et rebin amb abraçades i felicitacions per fer ximpleries perilloses. Qui t’havia ensenyat a fer extraccions de bebés sense higiene? Qui t’havia declarat competent? Com sabies que ho podies fer? Hi ha una altra cosa. Tu no tens cap, però cap dret, a ser considerat com un home d’aspiracions recogudes i coneixement superior. Al país totalitari on vius, això està reservat per certa gent reconeguda i acceptada per les  minories ben reconegudes de famílies establertes i tu no pots fer-fer-hi res de res  per acostar-t’hi i si et fessin agenollar-te confessant que havies fer una cosa perillosa reconeixeries  que vas fer una ximpleria perillosa establint un mal exemple i que cal recordar-se’n abans de llançar-se-al al forat. No volem chaos ni desordre. Ves a saber quina seria la pròxima.

Seguí un silenci molt gran i llarg. La Lluna potser tenia raó. Vaig respondre:

-Tens raó, moreneta, tens raó, però què vols que faci?

-Prendre el primer tren o avió que trobis per anar a l’estranger, Trobaràs feines interessants i no hi ha feixistes de moment.

-Perquè no hi vas tu?

-Jo faig coses interessants i ho veig tot. Aquí sóc uns dona  i em diuen “Senyora Lluna” A Alemanya en canvi m´ anomenen “Herr Mond”, Sr. Lluna, com si fos un home important.

-Però digues, Lluna, ara que he fet allò que he fet, com ho explico a la gent.

-Molt senzill. Ara tens 25 anys. Espera fins que en tinguis 85 o 86 i ho escrius a un diari. Ja està. A Alemanya ens tornarem a veure. Cada vespre hi vaig

Va desaparèixer darrere un núvol gran.

FINAL

Els dos dies segūents els vaig passar recordant coses. Volia explicar la meva aventura a dos amics a la Facultat. Un em va començar a parlar d´ altra cosa. L´ altre em digué que tenia feina.

Al final, la mare i la participant memorable al part, es va presentar a l’oficina, sana i contenta, molt ben vestida com també la  nena somrient que duia als braços. Venia a que li firmés el certificat de neixement i res més. Semblava feliç ,amb bon aspecte i volien batejar la  nena Teresa. No els vaig tornar a veure però ho vaig intentar uns dos anys després amb una una visita a un vell mestre meu, el Pare Escolapi que s’havia comprat una barraca i hi vivia tot sol, envoltat de nois pobres i pensament social. Va preguntar a amics que desseguida van identificar qui eren la gent de l’estrany part però s’havien mudat ja feia algun temps a un pis del Bisbat. I no els vaig tornar a veure mai més. Qui sap, la Teresa potser es passeja per Barcelona, però el lector no n’ha sabut mai res. Teresa, Teresa, mai oblidada. Oi que valia la pena viure als braços del nostre món?

Ara se m’ha acudit explicar una història policial del meu antic professor escolapi. Al Camp de la Bóta vivien molt pobrement dos Falangistes solitaris, sempre sols, sovint circulant sobretot els diumenges amb l’uniform i les medalles de sempre Què volien? Segurament. justícia social que el règim feixista els negava i eltres residents de la Bóta esperaven en va. Un dia en va passar una de grossa. Un resident acabava de vendre la barraca, cosa terminantment prohibida sense afegir-hi compensacions econòmiques a certes autoritats que si no, es presentaven a desnonar i posar al carrer els nous llogareters. Així va ser. L’escolapi, els dos falangistes i molts residents van formar una barrera. Com és natural, les autoritats van detenir descaradament i emportar-se’n. Els dos falangistes d’uniform van acabar a l’oficina del Governador Provincial exigint per hores trobar-se amb el seu Jefe Provincial del Movimiento (el Governador Civil), on els van treure a puntades de peu. Tornats a la Bóta van anar a plantar-se al davant del capellà fent-li el salut dels dos braços alçats.

HORA MOLT FOSCA

Un dia molt desgraciat en 1999 em vaig despertar malalt, quan la muller ja estava a la feina. Vivia a Nova Jersey, un suburbi de Nova York.Vaig baixar al garatge i conduir el cotxe tot sol fins a la sala d’emergència de l’hospital, on em van diagnosticar un infart de miocardi d’aspecte molt perillós i vaig quedar ingressat. Tothom s’ha de morir, què més hi farem. Ai no!

Vaig tenir una sèrie de complicacions que els companys metges veien malament, però la mava estimada muller venia cada dia l’hospital i hom la veia molt preocupada. Ella era una Austríaca i a casa sempre parlàvem com a Suïssa l’Alemany. Finalment, un dia van decidir enviar-me tot viu a casa, gràcies a Déu. Em vaig posar d’acord en què la dona vindria a buscar-me l’endemà a les deu del matí.  Però perquè no arribava a lˋhora? No teníem gaire família. La filla estava amb un grup d’investigadors del NIH a Sri Lanka, el meu fill i la seva nòvia vivien tots dos a Baltimore, on volien graduar-se amb el doctorat en filosofia a la Universitat Johns Hopkins. Altrament, jo i l’estimada muller no teníem ningú ni res més. Però ningú en sabia res de què havia passat,  ningú.
Era el vespre a les 9 del vespre quan al final tres policies, dos d’uniform,  van arribar a la la meva habitació a l’hospital a explicar-me que le meva dona havia mort aquell matí en quedar-se adormida darrera el volant  del cotxe, sortint de l’autopista, topant frontalmant amb un arbre a gran velocitat. Fou declarada morta en l’acte. I jo què? Quà podia fer? Em meu fill va tornar primer a Nova York, al cotxe de la promesa. I ningú més. A la filla de SriLanka la van vam haver de trucar l’endemà. A tothom li semblava terrible però jo i els fills estàvem ben sols.

Apart d’assabentar-se de la tragèdia, queden moltes cosas a fer. Una lloctinent de la policia de carreteres em va telefonar dues vegades preguntant si la meva tan benvolguda muller no havia deixat una carta de comiat abans de suicidar-se. No una sino dues vegades em va trucar preguntant aquesta ximpleria. Aquesta dona només em recordava la impressió que em va fer tornar a casa i veure com la dona havia enllestit el nostre llit esperant la meva tornada. Com que jo era un patòleg a l’ Hospital Mount Sinai, l’oficial de torn també em va trucar dues vegades oferint-me visitar l’estudi i veure com ho  havien i tot. No. No. Feu el favor de no trocar mai més. És que no enteneu què m’ha passat? No enteneu què he perdut? Ho sabeu vosaltres com és? Vida, mort, alegria, dolor, esperança, desesperació, sap algú més què són?

——————————

I aquí ha arribat després de gairebé 19 anys l’hora d’acomiadar-me. Gràcies per haver-me seguit i desitjo a tothom de tot cor salut i benestar.

Sempre vostre

Joan Gil

Adeu, Benvolguts

Joan Gil MD (en temps antics anomenat Joanot)