Els EUA són diferents

Ja de jove m’agradava en els anys 1960 anar pels barris pobres d’immigrants com per exemple Can Tunis a Montjuïc, on  vaig esdevenir membre d’un grup dominical d’instrucció i cataquecització  del nens a l’Església de Sta. Maria, que era molt pobre. Un personatge important era el fill adult del sacristà anomenat Francesc Candel Tortajada que estava encara escrivint encara en 1964 “El Altres Catalans”, obra mestra de la immigració (només que no en sabíem encara res.)  Parlàvem sovint amb ell, la seva dona i el pare-sacristà, tots gent molt intel.ligent i agradable, dedicats a la causa social del lloc on vivien. Molts recordaran que en Candel va acabar de Senador a Madrid.  Vaig entrar en la meva Facultat de Medicina i Can Tunis fou oblidada. Però no les barraques que van tornar a fer acte de presència  anys després, acabada la carrera. Estaven  pitjor que mai. En aquest lloc tan improbable m’esperava la millor aventura.

EL CAMP DE LA BÓTA

El lloc, famòs pels afusellaments, sinó assassinats, de patriotes, va funcionar com a petita caserna milititar amb experiència en executions de rebels i demòcrates fins abans i després de la Guerra Civil i hi ha memòries de las víctimes. Nosaltres no en sabíem res. El disseny estructural avençat del Camp de la Bóta (raons pel nom desconegudes) en el meu temps de la majoria del terreny era el d’una petita ciutat bastida només amb barraques i carrers estrets amb una petita miqueta de llum elèctric al vespre que consistien  d’unes dues petites cambres cobertes per una teulada d’aspecte variable dintre de les quals el residents se les havien d’arreglar. EL memorable Alcalde Porcioles va demostrar la seva generositat instał.lant una font pública amb aigua potable amb quatre getes i llocs rentadors. Un luxe molt gran.  Els carrers que vaig veure eren rectangular com a Barcelona però sense mansanes i molt més estrets que a Barcelona, però en vaig veure pocs. S’arribava al lloc amb un autobús de Barcelona que s’aturava prop de l’entrada davant un carrer amb una via de tren per saltar  sobre una via que, atravessada duia a un carrer amb un local de begudes gran. Seguint tirant a peu i girant a l’esquerra sense arribar a la platja  mediterrània tiravahom tirava a peu cap al petit dispensari pagat jo crec per la família de Jordi Pujol. Seria la meva primera feina (mal) pagada després la carrera  arribant al nostre nou petit dispensari, pagat jo crec per la família d’en Jordi Pujol. Teníem uns sala amb un instrument d’x rays, obligatori a tots els consultoris de metge del temps, fins que van desaparèixer degut a ser carcinogènic. Jo només el vaig utilitzar el nostre un sol cop. Una vegada un policia d’uniform em va preguntar si no era massa perillós passar vespres dormint tot sol al nostre petit llit dos o tres dies per setmana. Vaig respondre que no, perquè la gent no em en feia por, tot i afegint que sí que n’hi havia de gent perillosa, però la comunitat respectava als metges.

A vegades passaven coses, divertides o no, com gent embriagada o alguna ferida treballant, o una baralla amb la dona. Anaven els nens a l’escola? Probablement, però no ho vaig saber mai. Un dia se’m va presentar el resultat d’ una baralla a ganivetades, amb una ferida sagnent moderadament al coll. L’acompanyava una persona que ràpidsment va tocar el dos. Veient que em quedava tot sol amb la víctima, vaig dir a una mena de vigilant pagat per algú que de tant en tent venia, que truqués la policia.  Nosaltres no en teunìem encara de telèfon. Es va presentar un cotxet més aviat petit amb dos guàrdies grisos i un conductor sense uniform, (el cap del grup)que em van preguntar què feia allí tan tard i al vespre? No és massa perillós el lloc? Els vaig explicar que la víctima ferida fou agredida  segons explicava per dos homes amb ganivet dintre del café a l’entrada per on jo passava cada dia i que l’home havia demanat auxili als guardes civils que estaven bevent  dintre l’establiment, els quals van  respondre que vingués aquí que ells tenien feina. Indignat el policia de paisà va manar als seu homes anar al cafè en l’acte, a veure què feien els guàrdies civils. Van tornar amb la boca tancada. Mentre tant, el policia de paisà havia extret un ganivet molt gran de la butxaca de la víctima. Al poc tempsh una ambulància va venir a buscar-lo (consdereu que les ambulànces son altrament impossibles de trobar, si no sónde la policia). Tota l’escena es va apagar i jo em vaig quedar tot sol. La roda girava i el dia es feia més fosc. Fins que…

EL CAS INOBLIDABLE DE LA PROTRUSIÓ D’UN CORDÓ UMBILICAL

El perill dels cordons umbilicals que surten a l’exterior fugint  per una escletxa és la mort o deficiència arterial del nen quan la criatura, tot sorting amb el cap per endavant, el comprimex entre el bebé i els ossos del canal de la mare  intentant sortir a l’exterior. Si el cordó umbilical queda comprimitit entre el cap del nen i els ossos de la mare talla el fluxe de sang tallant l’intercanvi de sang entre la mare i el fill. Mentre que aquesr accident és relativamant fàcil de resoldre a un centre hospitalari, sembla un problema greu a una  barraca sense aigua corrient , ni electricitat, mancant tota mena d’esterilització i netedat  al lloc, sense un sol metge rentat o llevadora esterilitzats sense assistents ni eines. tot això dintre una habitació petita i amb una dona prenent oxígen al llit  ambulància. Si final arribava, trigaria hores, en braços no es podia dur a la dona, no hi havia telèfon, ni a la barraca ni al dispensari ni enlloc. No fer res, representava la mort o lesió de la criatura, qui sap potser de la mare. Ai, desesperació, mare de la temeritat!
Jo com volia ser ginècòleg havia estudiat amb molt interès un llibre alemany traduit al Castellá. Feia una presentació magnífica amb grans dibuixos de com l’operador pot en aquest cas extreure ràpidament la criatura empenyent enrere el cap i agafant de primervels peus del nen.Hi havia el problema que la manobra, una “exracció total manual” no l’havia vist ni fet per ningú que jo conegués, ni probablement ho ho feia ningú i teniat perills, mort enclosada. Fer-ho era verdaderament una temeritat.

L’anatomia del camí femení intern de l’úter fins la sortida és relativament fàcil d’aprendre però no fácil de recordar exactament. El problema és aprendre elscegament, per contacte només, els angles fetals amb la paret entre les parts fetals i la paret meterna per tal que el bebé pugui sortit evitant l’extensió fatal dels braços fetals que altrament no podrien ni deixarien  passar. És millor evitar el procediment però si es fa, ha de ser a un lloc desinfectat amb instruments, reanimadors,  tot molt net i consultants amb experiència. Però jo només tenia una barraca molt bruta i una dona en perill de perdre la criatura, i un sol guant i vestits probablement bruts i cap lloc per dipositar el nen La mare, igual. I que consti, lectors aficionats: vaig guanyar. No sé qui va dipositar la nena cridant a tot pulmó al costat de la mare però sabia que tot estava acabat i havia sortit bé. Vaig tallar la corda i posat a fer bestieses vaig arrencar manualment la placenta i tot va sortir bé sense hemorragies notables. Al final després de tot vaig veure que no hi havia aigua per netejar-me ni les mans ni el braç dret. Em vaig girar. Lat paret estava molt a aprop però al darrera meu hi havia fres figures humanes gairebé immòbils: una ávia, un nen de pocs anys i unat àvia, tots tres callats, amb els ulls i la boca oberts. L’única il.luminació era una mena de llum de ma de petroli. Jo tembé m’hi havia aprofitat.

Vaig parlar un moment amb el pare. No, no calia que m’acompanyés però el carrer estava completament buit. Per primera vegada s’havia vist què vol dir la pobresa.

TROBADA INESPERADA AMB LA LLUNA

VOLDRIA EXPLICAR QUE FINS ARA TOT ALLÒ QUE HE ESCRIT ERA VERITAT, PERÒ ARA S’HA PRESENTAT UNA ALTRA.

Vaig caminar del carrer dels meus clients fins la platja i vaig girar a la dreta, ja prop del consultori, però una veu forta em va aturar. Sortia de molt amunt, del cel, i havia estat amagada darrera un núvol. Era la Lluna.

-Ei, tu, ximple despistat ! És que saps el que has fet? Podries haver causat la mort d’aquesta dona i la seva filla. EL marit t’hauria matat. Llegeix si tens temps qualsevol llibre digne de crédit de moral, qtue expliqui com tractar els altres. Per mi, un llibre alemany traduït amb un diploma obtingut fa mesos  no et dona cap credencial per fer bestieses. Tens una idea qué s’haurien pensat els de la Salut Pública arribant a una desgrácia? Et podrien haver detingut i lliurat a la policia per boig.

-Ah, sí?- vaig respondre irritat- Doncs torna a mirar  dintre i veuràs una nena molt viva amb una mare feliç i un  marit satisfet.

-I aixó és tot allò que t’ha preocupat? Vols de debò fer una carrera? Ets capaç de guanyar-te un futur i una carrera? T’has guanyat un futur fent coses aixì? Cal ser prudents en aquest món on vius.

_No ho sé, però algun crèdit em reconeixeran.

-Com t’equivoques, com! No et reconeixeran res, ben al contrari. Allò que has fet no es fa i has posat una malalta en perill greu. I ara vols que a la Facultat et rebin amb abraçades i felicitacions per fer ximpleries perilloses. Qui t’havia ensenyat a fer extraccions de bebés sense higiene? Qui t’havia declarat competent? Com sabies que ho podies fer? Hi ha una altra cosa. Tu no tens cap, però cap dret, a ser considerat com un home d’aspiracions recogudes i coneixement superior. Al país totalitari on vius, això està reservat per certa gent reconeguda i acceptada per les  minories ben reconegudes de famílies establertes i tu no pots fer-fer-hi res de res  per acostar-t’hi i el farien agenollar-te confessant que havies fer una cosa perillosa respondries que vas fer una ximpleria perillosa i unnmatl exemple i que cal recordar-se’n abans de llançar-se-al al forat. No volem chaos ni desordre. Ves a saber quina seria la pròxima.

Seguí un silenci molt gran i llarg. La Lluna potser tenia raó. Vaig respondre:

Potser tens raó, però què vols que faci?

-Prendre el primer tren o avió que trobis per anar a l’estranger, Trobaràs feines interessants i no hi ha feixistes de moment.

-Perquè no hi vas tu?

-Jo faig coses interessants i ho veig tot. Aquí sóc uns dona  i em diuen “Senyora Lluna” A Alemanya en canvi m´ anomenen “Herr Mond”, Sr. Lluna, com si fos un home important.

-Però digues, Lluna, ara que he fet allò que he fet, com ho explico a la gent.

-Molt senzill. Ara tens 25 anys. Espera fins que en tinguis 85 o 86 i ho escrius a un diari. Ja està.

Va desaparèixer darrere un núvol gran.

FINAL

Els dos dies segūents els vaig passar recordant coses. Volia explicar la meva aventura a dos amics a la Facultat. Un em va començar a parlar d´ altra cosa. L´ altre em digué que tenia feina.

Al final, mare i participant memorable al part, es va presentar a l’oficina, sana i contenta, molt ben vestida com també la  nena somrient que duia als braços. Venia a que li firmés el certificat de neixement i res més. Semblava feliç ,amb bon aspecte i volien batejar la  nena Teresa. No els vaig tornar a veure però ho vaig intentar uns dos anys després amb una una visita a un vell mestre, el Pare Escolapi, antic mestre, que s’havia comprat una barraca i hi vivia tot sol, envoltat de nois pobres. Va preguntar a amics que desseguida van identificar qui eren la gent de l’estrany part però s’havien mudat ja feia algun temps a un pis del Bisbat. I no els vaig tornar a veure mai més. Qui sap, la Teresa potser es passeja per Barcelona, però el lector no n’ha sabut mai res. Teresa, Teresat,  mai oblidada. Oi que valia la pena viure als braços del nostre món?

Ara se m’ha acudit explicar una història policial del meu antic professor. Al Camp de la Bóta vivien molt pobrement dos Falangistes solitaris, sempre sols, sovint circulant sobretot els diumenges amb l’uniform i les medalles de sempre Què volien? La justícia social que el règim feixista els negava i eltres residents de la Bóta esperaven en va. Un dia en va passar una de grossa. Un resident acabava de vendre la barraca, cosa terminantment prohibida sense compensacions econòmiques a certes policies, que si no, es presenten a desnonar. Així va ser. L’escolapi, els dos falangistes i molts residents van formar una barrera. Com és natural, els van detenir i emportar-se’n. Els dos falangistes d’uniform van acabar a l’oficina del Governador Provincial exigint per hores trobar-se amb el seu Jefe Provincial del Movimiento (el Governador Civil), on els van treure a puntades de peu. Tornats a la Bóta van anar a plantar-se al davant del capellà fent-li el salut dels dos braços armats.

Ara només em plau separar- dels lectors definitivament. Aquest blog que s’acabava s’ha acabat ara mateix. No em queda gens vaigper dir. Vaig abandonar MountSinai en 2008 sense tornar-hi mai més. Havia començat a escriure blogs aquell mateix 2008 al Diari Avui, bastant malament, fins que es va fondre al final amb el web del nou diari ElPuntAvui i poc a poc vaig anar aprenent fins avui, quan em toca plegar. I sobre tot em vull acomiadar de tots els lectors i amics. Fou un plaer molt gran ser llegit per tanta gent intel.ligent, o sigui que desitjo at tothom salut i felicitat. I gràcies per la vostra atenció i desitjos..

Adeu, Benvolguts

Joan Gil MD (en temps antics anomenat Joanot)