Arxiu per a 'Avortament' Categories

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

20 set. 2015


Política o manipulació de l’opinió pública?

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

10 març 2015


La lluita per la igualtat de les dones i Gloria Steinem

Gloria_Steinem_2008 Continuï Llegint »

No hi ha resposta