Arxivar per juliol de 2015

25 jul. 2015


Els Gihadistes i la Separació entre Església i Estat

Classificat com a General

Els mitjans ens recorden cada dia de la tragèdia civil i militar que continua cada dia a l’Orient Mig i que ha arribat fins casa nostra, preocupant la nostra població civil i el nostre govern. Què ens expliquen dels islamistes? Denunciar els culpables com  terroristes és correcte però no explica res ni ensenya un camí que potser algun dia pogués conduir a millorar o resoldre el conflicte. Jo penso sempre que la Reconquesta d’Al-Àndalus (Península Ibèrica en àrab) pels regnes cristians va durar 800 anys degut a la invasió successiva de dues nacions gihadistes nord-africanes, el Almoràvits i els Almohades. Tornem a anar pel mateix camí? Aquest apunt intenta presentar la diferència central de com nosaltres veiem les relacions entre estat i religió i de quina forma tan diferent les veuen ells. Molta gent diu falsament que els islamistes són fanàtics religiosos, una cosa rarament confirmada per la gent que ha parlat amb ells o n’ha conegut algun. I a les mosques d’occident hi ha creients  musulmans molt devots que no pensen en posar bombes, ni els imams ni la majoria en volen saber res. Recordo que dos dels terroristes culpables de la destrucció de les Torres Bessones havien passat el seu darrer vespre a un local nocturn bevent alcohol. Quina és la verdadera motivació? Cal mirar enrere per entendre-ho.

Les religions en l’antiguitat

A l’aura de la nostra civilització, cada estat i cada nació tenien una religió pròpia d’ells amb déus propis i limitada al seu poble. Això encara s’observa a moltes tribus aïllades que queden pel món. Aquestes religions no es limitaven a oferir un culte sinó que invariablement contenien prescripcions i lleis de natura tant individual com col·lectiva que eren la seva legislació i legitimació i formaven una part inseparable de la personalitat, història, esperances i tradicions de la nació, tant com avui en dia una bandera, un himne o un idioma. Tant si un ciutadà era religiós com si no, una apostasia era inimaginable perquè hauria representat una traïció al seu poble. Proselitisme als estrangers seria una cosa absurda i ningú podia renegar de la religió. Amb certa lògica, alguns països musulmans castiguen l’apostasia amb la pena de mort.

Quan hi havia guerres, els déus hi participaven sempre i protegien al seu poble. El país perdedor, sovint esclavitzat i deportat, també perdia els ses déus, que eren més febles que els del poble vencedor i quedaven destruïts i oblidats. Els Romans tenien una actitud oberta poc comú: ja van apropiar-se dels déus grecs al començament de la seva expansió i després van seguir acceptant com a seus molts déus estrangers que anaven trobant.

El Cristianisme és diferent

La religió cristiana predicada per Sant Pau va diferir de totes les religions anteriors en un punt completament original que esdevindria fonamental: declarava ser universal, afirmava que tots els homes de qualsevol nació, raça, edat o gènere lliures o esclaus, eren iguals i podien ser convertits i acceptats a la nova religió que  no quedaria exclusivament vinculada a cap nació ni a cap autoritat. Això no s´havia sentit dir mai. Per deixar-ho encara més clar, l’Evangeli posa aquesta declaració inconfusible a la boca de Jesucrist: al Cèsar allò que és del Cèsar, a Déu allò que és de Déu. No hi podia haver cap discussió: església i estat eren coses diferents que havien de quedar separades. No ho havia dit ningú abans i era un canvi fonamental que poc a poc en el curs dels segles les societats civils i en el nostres dies la legislació  i constitució de la majoria de països d’arrels cristianes va anar incorporant i en els nostres dies és un principi intocable i suportat per tothom.

Naturalment a l’Església hi ha hagut sempre més pecadors que sants i les coses no han anat sempre com haurien d’haver anat. La història conté molts crims i abusos, guerres, persecucions, clericalisme, corrupció, imposicions, antisemitisme, etc. A Espanya cal recordar el tractament dels indis americans i la Inquisició, i més recentment el nacionalcatolicisme de Franco (Com deia el No+Do “el Caudillo Franco y la egregia dama Doña Carmen Polo de Franco  entraron en el Templo bajo palio y se acercaron a la Sagrada Mesa”). Al democràtic Regne Unit el monarca és el cap de l’església anglicana. I cal parlar d’Andorra? Diuen que el Papa Francesc vol acabar amb el Bisbe-Copríncep. Contradiccions, contradiccions! N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè només som humans. Però el principi és molt sòlid i ho sobreviurà tot.

Minories a l’estat no-confesional

Tornant al tema principal, cal pensar ara en les minories no cristianes que viuen a països que han establert fermament la separació de religió i estat, diguem per exemple a casa nostra, els Musulmans i els Jueus, que als estats propis, no separen església i estat. Com s’ho prenen? En general en els nostres dies molt bé, abans potser era diferent. N’estan contents i són paladins entusiastes del laïcisme i la llibertat de religió, però tenen sempre un problema que no es pot resoldre: que el llibre en què creuen,tant la Bíblia com l’Alcorà, conté normes i lleis que s’haurien d’aplicar a la societat, cosa que és sovint impossible al lloc on viuen com minories. Sempre hi ha incidents, que en general són modestos i es poden arreglar amb bona voluntat. A Nova York els ultraortodoxos que viuen  certs barris intenten que l’ajuntament mani certes regles que no agraden a tothom (tranquil·litat els dissabtes, espais on es pogués empènyer cotxes d’infants els dissabtes, evitar aparadors amb temes sexuals explícits, etc). I altres prefereixen anar al país on no són cap minoria i poden aplicar plenament les seves creences tal com estan escrites al seu Llibre en l’organització i lleis de la societat civil.

I els musulmans? Terrible com sona i difícil d’entendre com és, hi ha una minoria que, rebutjant totalment el sistema democràtic, veu el poble musulmà, que té memòries lluminoses d’un passat imperial gloriós i d’una ciència, una literatura i un art que il·luminaven el món, ara dominat, oprimit i subjecte a abusos per una civilització falsa i perversa, cegada pels diners,i la corrupció i les obsessions sexuals i falta de respecte a les dones, que ha destruït la seva integritat territorial i l’ha fragmentat en països artificials en les mans de polítics i reis tribals que pretenen posseir l’or i el petroli patrimoni de tot el poble àrab. I que creuen que es pot lluitar per tornar-hi. Que aspiren a restaurar un món feliç i just on el desenvolupament humà seria  possible gràcies a la implantació de la Xaria com va passar al segle VIII.

Els qui veuen les coses així, són sempre petits grups que eviten parlar amb els imams o la religió musulmana oficial on no serien acceptats mai. Depenen molt per a la seva coordinació i aprenentatge d’Internet. Obama va dir l’altre dia que els imams havien de combatre aquesta actitud. Tant de bo poguessin! És ridícul dir als predicadors d’una altra religió què  haurien de predicar a les mosques però en aquest cas, els islamistes no volen saber res d’ells i no s’interessen per la religió individual tant com pel sistema social polític  i econòmic descrits a l’Alcorà que esdevindria possible només acceptant i fent respectar plenament la Xaria en un món on església i estat no queden separats.

J. Gil

No hi ha resposta

10 jul. 2015


Recordant Srebernica: Vint Anys Després

Classificat com a Genocidi,Iugoslàvia,Srebernica

La ràdio em recorda de l’aniversari de la tragèdia pitjor del drama de la desintegració de Iugoslàvia. Això va poder passar a l’ Europa civilitzada de finals del segle XX? Com que probablement molta gent ha oblidat com va anar, em permeto reproduir una part lleugerament modificada d’un apunt originalment publicat el 30 de Maig de 2011. En el temps transcorregut, molts dels culpables van ser capturats i duts al Tribunal de Den Haag. En Mladic es va morir a la presó. I ara que hi ha tanta immigració tràgica, cal no oblidar que aquestes coses poden passar.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estany o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a travès de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

2 respostes

02 jul. 2015


L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

No hi ha resposta