Etiqueta arxiu 'corrupció'

14 nov. 2014


Com votem als Estats Units

Classificat com a General

Vaig poder votar per primera vegada en la meva vida després de nacionalitzar-me als EUA. Quina il·lusió tan gran! Quantes vegades havia llegit amb enveja als diaris els reportatges de països on els ciutadans havien aconseguit canviar el seu destí a les urnes de vot! Quan jo creixia d’això no n’hi havia a casa. Les explicacions de qüestions polítiques es trobaven al Cole a l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional, obligatòria, amb exàmens finals des de Pàrvuls fins al tercer any de Llicenciatura a la Universitat. Era molt millor, deien aquells, tenir un Caudillo, responsable només davant de Déu i de la Història, que partits polítics i eleccions. Com podria tenir el vot d’un analfabet la mateixa vàlua com el d’un Professor d’Universitat? De fet, jo ja havia estat Professor d’Universitat als Estats Units molt abans de votar. Em sembla que els feixistes sobrevaloraven el seny(sinó la intel·ligència) d’alguns Professors d’Universitat. La prova és que hi havia a les nostres Unis en aquells temps molts professors feixistes i de l’Opus. I que seria absurd, afegien, voler resoldre amb un vot la qüestió de l’existència de Déu. Calia, doncs, demanar al Generalíssimo que es pronunciés sobre aquest i altres dogmes de fe d’una per totes les vegades? Potser ficaria a la presó a tots els no-creients.

Mentre tant, ja vaig aprendre que les urnes, malgrat totes les seves imperfeccions, són absolutament el camí únic i legítim per arribar al poder, per adquirir el dret de manar a tota una nació, i tot això només per un període limitat de temps. Però també caldria fer notar que, encara que les eleccions universals i secretes siguin la primera, més indispensable i més absoluta condició per establir legitimat, no són l’única. La gent del PP haurien d’entendre que l’acció de govern per ser legítima ha d’estar dirigida al benestar de la nació i no als desigs llunàtics dels governants que menystenen la seva oposició i el diàleg i les opinions populars i els drets de les minories. N’hi ha que es pensen seriosament que guanyar una elecció i tenir majoria absoluta els dona el dret a fer i dictar les lleis que vulguin i que qualsevol cosa que facin, ara com en els temps del Generalíssimo és legal. Però això deixem-ho per un altre dia.

Votem cada dos anys segons les lleis dels Estats
Cap de les dues Cambres del Congrés Federal, ni el Senat ni els Representants ha estat mai dissolta d’ençà de la fundació de la República fa més de 250 anys. Els mandats duren fins al 31 de desembre a mitjanit, i els nous diputats juren el càrrec en els primers dies de Gener. Hi ha per tant sempre setmanes entre el nou Parlament i el vell, anomenat temps de l’ànec moribund (“lame-duck”) perquè no pot ni cridar, ni volar, ni fer res, però encara té tota l’autoritat per qualsevol cosa que calgui. El President, sobretot si acaba de perdre la majoria, sempre intenta a la desesperada fer aprovar alguna llei durant aquestes setmanes tan doloroses de l’ànec. Els membres de la Cambra de Representants són elegits només per dos anys; els del Senat per sis, però en aquesta cambra sempre de forma escalonada. Al Senat, doncs, cada dos anys es renova individualment un terç. Les reemplaçaments es fan al gener, sense que la Cambra quedi mai dissolta. Hi ha a Catalunya qui s’indigna si algú vol renovar el Parlament als dos anys. Els Americans ho fan sense problemes des de fa segles.

Tots els 50 estats tenen l’obligació de substituir o reelegir els membres de la delegació de l’Estat a Washington, cosa que la majoria d’estats fan el primer dimarts de novembre els anys parells, amb poques excepcions, que no he entès mai perquè. Les lleis electorals, no obstant, sempre són les pròpies de cadascun dels Estats en tot: requisits, quines màquines s’utilitzen (avui en dia sovint electròniques), format de les paperetes, horaris d’apertura. Absolutament tot, excepte el dret individual de votar que és intocable i protegit pels federals. No hi ha dia de refredament abans de votar sense campanya com passa a Catalunya i en general l’única cosa prohibida és fer propaganda a l’interior dels col·legis durant el vot i fins a cent peus de l’entrada. Cada dia hi ha més estats que a més concedeixen el dret de començar a votar amb dies d’anticipació. Aquí a Texas comencem una setmana sencera abans de la data oficial. Jo per exemple vaig anar a votar a un dels 4 o 5 locals que tenia per triar el dimecres abans de la data oficial i va estar molt bé perquè hi havia poca gent i el temps fou magnífic, mentre que el dimarts, la data oficial, feia molt de fred amb ventades i xàfecs. Aquest sistema està molt bé i promou la participació, sobre tot de gent d’edat, ciutadans malalts o discapacitats i ames de casa. No entenc perquè no es fa a Europa. Em va anar molt bé que a la Mesa tinguessin temps, perquè era la primera vegada per a mi a Texas, tot era completament diferent de Nova York i vaig haver de demanar que un senyor de la Mesa vingués a explicar-m’ho i a respondre preguntes.

Què és un “Gerrymander”? Sort que no en pot haver a Catalunya
És una desgràcia electoral que el Tribunal Federal Suprem no ha volgut aturar mai. Potser també, per altre banda, és la contribució més original a la ciència electoral del segle passat. Els districtes electorals del Senat són els Estats individuals (dos Senadors per Estat) i no es poden canviar ni manipular però en canvi els districtes de la Cambra dels Representants no poden estar fixats per sempre perquè el nombre d’escons a la Cambra de Representants sí que és fixe, com sabem molt bé els qui hem passat l’examen de ciutadania (són més de 400) mentre que el nombre de ciutadans que en tria cada un ha de ser variable per necessitat. Això obre la porta a un abús que no se’ls va acudir mai als Pares Fundadors i per tant no està prohibit a la Constitució. Al país no va bé equiparar els districtes electorals amb les “counties”, com semblaria natural. Vet aquí què se li va acudir a un polític. Hi havia fa més d’un segle a l’Estat de Massachussets un Governador anomenat Gerry, una mica brut i truculent. Instintivament, però amb moltíssima raó va veure que la majoria de vots era sovint la mateixa en eleccions consecutives als petits districtes on vivia la gent i que els resultats electorals només variaven quan el tipus de residents variava. Els districtes electorals han de ser revisats sempre per l’Assemblea de cada Estat cada deu anys, després del Cens federal obligatori, i aquest era el moment de formar nous districtes configurats d’una manera que permetés esbrinar per endavant els resultats del vot. Està clar que els votants no estaven agrupats per partits (diguem de la Granvia a Diputació Republicans i de Diputació a Aragó Demòcrates) però el districte es pot configurar, irregularment si es vol, de forma per exemple que un petit barri demòcrata quedi tancat dintre d’un precinte Republicà de tal manera que els vots demòcrates quedin diluïts i desapareixen sense comptar per res. En un extrem, es pot arribar, manipulant la forma del districte, a un resultat al qual encara que el 60% de votants siguin republicans contra 40% de demòcrates, els elegits sempre siguin diputats republicans i mai cap de demòcrata. És un joc brut, però no està prohibit enlloc La forma del districte a un mapa pot fer riure. L’original del Governador Gerry fou anomenada Gerrymander per un diari perquè verdaderament un dels districtes se semblava a un llangardaix (salamander). El nom, fet en burla sintetitzant el nom del governador amb la forma d’un llangardaix segueix en plena força. Del que es tracta doncs és de guanyar les eleccions a l’Assemblea estatal cada cop que hi ha una revisió dels Districtes per convertir tot l’estat en un agregat de Gerrymanders. Els especialistes poden determinar avui en dia amb certesa la intenció de vot probable de cada barri basant-se en coses com nivell d’ingressos, educació, resultats anteriors, religió, etc. Amb això ja es poden dissenyar els Gerrymanders i la victòria electoral d’un partit està assegurada per deu anys, fins al pròxim cens. Els Tribunals Federals, el Suprem inclòs, no han tingut cap entusiasme per enderrocar el sistema, tot i reconeixent la fal·làcia. La darrera setmana van arribar al Suprem dues queixes contra dos Estats del Sud, un d’ells Alabama perquè és evident que els Gerrymanders en aquest cas serveixen per reduir el nombre de negres a la delegació estatal a Washington. Els lletrats dels Estat no ho negaran per res, sinó que simplement argumentaran que els seus Estats són lliures i sobirans, i poden fer com vulguin i que això els pares fundadors així ho volien.

Un cas memorable va tenir lloc fa un parell d’anys a l’Assemblea de l’Estat de Texas, sempre Republicana. Els dissenyadors de la majoria republicana havien format Gerrymanders electorals molt desvergonyits a tot Texas que pràcticament garantien la supremacia republicana a aquest Estat i la seva delegació a Washington DC durant els propers deu anys i molt probablement més enllà. Els Demòcrates no podien fer-hi res. Les repetides queixes a tribunals no havien dut mai a un prohibició, sinó només a canvis i ajustaments modestos. Però segons la Constitució de l’Estat de Texas, per aprovar aquesta mena de lleis calia tenir a la sala un quòrum (un mínim de legisladors). Els demòcrates van decidir boicotejar la sessió quedant-se a casa. L’speaker va reaccionar manant al Sargent d’Armes del cos que busqués, arrestés i arrossegués per força a la sala als parlamentaris en vaga. No s’havia acabat res. Els demòcrates van formar una caravana de cotxes dirigint-se a la frontera de Texas més pròxima, que era la de Nou Mèxic, on el partit ja havia reservat cambres a un Motel fora del territori texà. Enmig de les rialles de tota la nació, aquesta situació de fuga parlamentària va durar moltes setmanes fins que al final es va mig arreglar, no gaire bé. La delegació texana a la Cambra de Representants federal segueix incloent molts pocs demòcrates.

Evidentment, caldria distingir entre les coses que estan prohibides i les que estan només malament i demostren abús i mala fe. A Madrid es veu que no ho sap ningú, però hi ha moltes coses perfectament legals que la gent decent no fa.

Present i futur
A Washington hi ha moltes coses amagades no pas a les lleis sinó al reglament de les dues cambres que ho compliquen tot. Cada senador té per exemple el dret de boicotejar amb un sol vot personal qualsevol mesura amb la què no pugui viure i que l’enrabiï. Ho poden fer només rarament, o queden exposats a la ràbia dels companys, que li podrien prendre el privilegi o castigar-lo durament, però en general si el senador és un home de bona reputació es respectaria el seu dret al boicot. El darrer cas que jo puc recordar és el de Lieberman, l’ex Vice-Presidencial candidat d’Al Gore. Amb grans esforços, Obama havia reeixit a convincer la majoria que encara tenia de muntar en part l’assegurança de malaltia no amb companyies privades sinó amb Medicare, l’assegurança federal actualment limitada als ancians que és més barata i funciona força bé. Amb ràbia, la prima dona Kleinerman va convocar la premsa i va anunciar el seu boicot personal a tot la llei si Medicare s’obria a la gent més jove com Obama pretenia. I la cosa es va acabar. Potser les companyies privades van saber com agrair l’esforç de Lieberman (que tant de mal està fent), ja al final de la seva carrera i prop de la jubilacio.

Curiosament, la majoria al Senat no són 50 vots dels 100 que hi ha al Senat, sinó 60. El que passa és que només amb 50 (més el vot del vice-president que en fa 51) no es pot interrompre cap filibuster, el dret de seguir debatent per temps indefinit fins que els espònsors es cansen i resulta que en cal 60 per tancar el debat i forçar un vot final. Ara que els senyors senadors com que sovint són vellets s’ho han fet molt fàcil, han fet adaptacions del seu reglament permetent que el debat sigui purament nominal: n’hi ha prou amb declarar obert el filibuster sense haver d’aixecar-se i parlar, només mirant el rellotge des del seu escó confortable. Després ja se’n poden anar a la cafeteria a beure cafè amb llet mentre duri el “debat” tan nominal i es pugui votar o no votar. Aquesta i moltes altres mesures amagades al reglament fan la vida dels Senadors fàcil i porta els ciutadans i periodistes a la desesperació. I la cambra a la inèrcia total. I els debats són purament nominals sense que ningú s’hagi d’avorrir escoltant arguments ximples. L’orador parla davant una sala buida a les càmeres d’una de les xarxes públiques de TV que gairebé ningú es mira (i té prohibit ensenyar que la cambra està buida)

Les eleccions són sempre per districtes individuals, mai amb llistes de partits. En qualsevol cas, el vot a la cambra legislativa és sempre lliure, mai obligatori seguint ordres del partit però un que no vulgui obeir els consells del seu lideratge s’exposa a represàlies greus, sovint equivalents a la pèrdua de l’escó. Només cal negar-li ajuts per trobar els milions que cal gastar per fer-se reelegir. Està clar que sempre queda el recurs de la corrupció, acceptant dinerets a canvi del suport entusiàstic a certes lleis. Però també és veritat que hi ha gent innocent i honrada.

En general, els parlamentaris que es presenten a l’elecció següent són molt sovint reelegits, cosa que dilueix molt les possibilitats de renovació. Diguem que un Estat té 40 escons a Washington i que d’aquests 25 són demòcrates. D’aquests 25, 20 seran probablement reelegits amb molt poc esforç i molt poca campanya electoral. Dels 5 que queden, dos no es presenten a la reelecció però probablement seran substituïts per gent del mateix partit. Els 3 restants són escons oberts de debò, de fet els únics que estan en competició a l’Estat. En aquest cas, és evident que la baralla no s’estén a 25 escons sinó exclusivament als 5 que són lliures i sobretot als tres en contenció i aquests rebran milions i milions en ajut material per pagar anuncis a la TV i presentacions en viu de Clinton i companyia a rallis i mítings. Als altres districtes, el votant notarà poc de l’elecció. Evidentment, els termes d’aquesta batalla electoral són completament diferents dels que coneixem a Europa. De què serveix comptar el nombre total de vots

En Resum: Eleccions? Sí, per descomptat, sempre, o si no no hi ha legitimitat de cap mena. Totes les alternatives són pitjors. N’hi ha prou amb eleccions? No. El vot és una condició absoluta, però insuficient! Cal considerar les intencions, ideologia, capacitats i habilitats realístiques i història dels participants. Ai dels pobres que van vessar llàgrimes el dia del primer vot durant la transició del Feixisme i es pensaven que amb el vot tot havia quedat arreglat. A vegades me’n recordo i jo també voldria plorar

Joan Gil

2 respostes

11 maig 2011


Els Borja a la televisió Nord-Americana. Llibertinatge, crim, robatori al Vaticà

Classificat com a General

El diumenge vaig veure el setè episodi de “The Borgias”, una sèrie televisiva de gran luxe feta per 45 milions de $ i dirigida pel notable director irlandès Neil Jordan. Està presentada per Showtime, una cadena de subscripció propietat de CBS que fa la competència a HBO, la mateixa que va fer “The Tudors” i més recentment “Boardwalk.” Avui en dia sembla que hi ha més diners a la tele que al cinema i és lògicament a la TV on treballen els millors guionistes, directors i actors. Espectacles tan extraordinaris com aquest programa són molt cars i només les cadenes de subscripció se’ls poden permetre. Abans feien només pel·lícules però ara ja hi ha massa canals. El meu sistema de cable al pis rep per exemple uns 350 canals. Aquests negocis de subscripció no depenen com la tele gratuïta  dels “ratings” sinó de l’èxit i reputació dels millors programes. Volen que la gent en parli. Que t’agraden els Borgias i els Tudors? Doncs t’has de subscriure a Showtime. Fins i tot a l’Internet retarden tant com poden la disponibilitat i demanen molts diners.

Els crítics sempre veuen malament coses històriques i les crítiques van ser tèbies. Estan tenint, no obstant, un èxit de públic molt gran, com ells volen. A la gent li agraden molt els escàndols sobretot quan afecten una institució tan respectable com l´Església Catòlica. La companyia està tan satisfeta que ja ha encarregat una segona temporada de 10 episodis.  Sens dubte la sèrie serà vista a Catalunya. A la web diuen que ja tenen tractes amb Telecinco. Pero serà molt trist si la doblen, sobretot per la veu inimitable de Jeremy Irons.

Jeremy Irons, un gran Alexandre VI
Es la gran estrella de la sèrie. La seva interpretació de Rodrigo Borgia, que pujà al tro pontifici amb el nom d’Alexandre VI i regnà entre 1492 i 1503 és completament inesperada. El primer dia em va deixar perplex  però poc a poc he arribat a admirar-lo i veure a seva credibilitat i profunditat. Quan se’l veu assegut majestàticament a la cadira pontifical, vestit de blanc i amb les tres corones sembla un Papa normal però seguint-lo, aviat se li veuen les banyes. Qui gosi plantar-li cara, pobre d’ell!

Dos Papes de parla catalana, zero de parla castellana
Quan Calixt III (nascut Alfons Borja), oncle de Rodrigo, accedí al Pontificat, un cardenal italià molt amoscat va cridar esverat “Mare de Déu, l’Església en mans dels Catalans!” i va durar anys. Un del PP que ho sentís diria: No! En mans dels Valencians! Ara, en canvi, amb prou feines l’Església Catalana està en mans dels Catalans. Amb Alexandre VI vam arribar als dos Papes de parla catalana. De castellans no n’hi ha hagut mai cap. En podem estar orgullosos? En Calixt, un professor de dret a Lleida amb 40 anys de col·laboració, feina diplomàtica i amistat amb el nostre Rei Alfons el Magnànim, establert a Nàpols, ja era vell i no va fer gran cosa apart de firmar a butlla que autoritzava el Regne de Castella a colonitzar Amèrica i esclavitzar indis. No estava clar si els indis eren homes amb ànima iguals a nosaltres o no. Va fracassar en els seus intents d’organitzar una Croada contra els turcs que acabaven de prendre Constantinoble però va salvar dels turcs la ciutat de Belgrad. El nepotisme estava an estès que era universalment acceptat i tothom va trobar natural que triés un nebot seu com a Vice-canceller de l’estat pontifici, una mena d’administrador i primer ministre.

Roderic Llançol i Borja, natural de Xàtiva
La mare d’en Roderic era una Borja, germana de Calixt III. Els Borja eren una família valenciana relativament prominent d’origen aragonès que en aquell moment pujarien a la glòria i assolirien el Ducat de Gandia. Quan el seu oncle el va triar per fer de Vice-canceller al Vaticà, el jove va decidir que Rodrigo Borja sonava millor. La família Orsini ja havia jurat matar tots els catalans, valencians i aragonesos que vivien a Roma. Però posats a matar, els Borja eren inimitables.
En Rodrigo era un home molt intel·ligent i un administrador molt capaç que durant 25 anys fou la mà dreta i el poder darrere el tro a Roma amb quatre Papes. Era bo amb els diners i sabia d’on se´n podien treure. Al Conclave de 1492 ja en tenia prou per comprar el càrrec de Suprem Pontífex dels Cardenals aplegats.

La bona vida a Roma
La carrera eclesiàstica no la triava ningú per raons espirituals o vocació. Era una bona carrera. En principi un capellà havia d’observar el celibat. Això en Rodrigo ho va fer sempre, perquè el celibat només volia dir que no es podia casar o viure juntament amb una dona, però no tenia res a veure amb les relacions sexuals, una cosa íntima molt personal. El Cardenal Borja (com després el Papa Alexandre) no s’havia de privar de res. Va tenir potser uns 12 fills de diverses dones però ell es va interessar només pels fills que va tenir amb Vanozza dei Cattani, per la que clarament sentia gran afecte. La Vanozza era d’origen aristocràtic però sens cap dubte havia fet de prostituta cara a Roma. Ha inspirat una obra francesa de Stendahl (La Cartousse, crec) En Rodrigo la va mig abandonar després de ser elegit pontífex però la seva gran passió fou mirar d’establir els seus fills d’aquesta unió, Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré com a poderosos aristòcrates italans per sempre. Diuen (sense proves) que va intentar anomenar en Cèsar rei de la Romanya i potser fins i tot convertir l’Església en monarquia hereditària (!!). Probablement és llegenda.
Aquesta determinació de fer maldar la família és la taca política més negra del seu pontificat. Va eliminar molts nobles italians ximples que no servien de res i ho complicaven tot, i va enfortir molt i unificar els estats pontificis, però no pel bé de l’Església sinó de Cèsar que era pitjor. I els desventurats habitants de Roma van ser escanyats i van maleir els Borja moltes vegades, com es va veure després de la seva mort..

En una ocasió, l’Alexandre se’n va anar a fer la guerra amb el seu fill i va deixar al Vaticà la seva filleta Lucrècia en càrrec de tot amb plena autoritat. Un cas extraordinari: per uns mesos al segle XVI l’Església Catòlica fou governada per una filla il·legitima del Sant Pare de 23 anys. i no obstant aquest precedent, la qüestió del sacerdoci de les dones encara no s’ha arreglat.

Giulia Farnese
De Papa en Rodrigo va seguir tenint moltes amants, la més notable i constant sens dubte Giulia Farnese, anomenada Giulia la Bella, muller d’un home molt prominent. La coneixem gràcies a una pintura que va fer d’ella el gran Rafael. A la sèrie televisiva la Giulia demana una confessió amb el Sant Pare per un pecat reservat, durant la qual ella s’ofereix. Es va fer molt amiga de la Lucrècia i van viure juntes a una casa amb una porta secreta que donava al Vaticà. Amb el temps fou anomenada a Roma “núvia de Crist”. Va aconseguir que Alexandre fes Cardenal un germà seu (que amb el temps va arribar a Papa).

Una altra cosa notable que va fer fou el segon decret Papal autoritzant la dominació i esclavatge de fet dels indis americans, encara que no va tocar el problema de si eren éssers humans amb ànima o no. Al mateix temps va aprovar el Tractat de Tordesillas dividint el món entre castellans (no pas espanyols) i portuguesos. Qui era ell per regalar un continent que estava inhabitat?

De coses bones, també en va fer algunes. Va acollir tots els jueus expulsats de la corona d’Aragó, dictant moltes mesures de protecció. Això va molestar molt a Ferran el Catòlic. El seu enemic mortal, Giuliano Della Rovere (després Julius II) el va tractar de marrano (jueu secret), que probablement no era veritat, però qui sap. Seria l’únic converso arribat al Papat. Durant tot el seu pontificat va estar constantment  embolicat en les guerres entre França i el Rei Catòlic per la possessió de Nàpols, al final clarament guanyades pel Gran Capità.

I l’única obra memorable que queda d’ells fou sens dubte el patrocini de les arts per Alexandre i després Lucrècia. Ell va encetar les grans obres arquitectòniques tan monumentals de la Roma del Renaixement amb l’arquitecte Bramante, va reforçar el Castell de Sant’Angelo i va protegir a Michelangelo, a Rafael i a Pinturicchio. Va construir els apartaments dels Borgia, ara part del Museu Vaticà.

Corrupció en gran escala

Als anuncis, Showtime diu que els Borja van se els fundadors de la Màfia, “la Màfia orginal”. No és veritat, perquè els Borja tenien el poder absolut i eren la llei. Com l’antic Calígula, a diferencia dels Mafiosos eren lliures per fer com volguessin. Alexandre va inaugurar una era de corrupció, robatoris, assassinats sense precedent que és un motiu de vergonya per a a seva institució. Per diners, venia qualsevol càrrec i sense pagar no hi havia cardenalats, ni bisbats,  ni beneficis, ni favors, ni res.

Quan li calien diners, acusava alguna família rica d’algun crim, tancava a la presó o assassinava el pare i confiscava els seus bens. Com diu l’Enciclopèdia Catòlica, els seus pecats van ser rentats i compensats per la gran virtut del seu bisnet Sant Francesc de Borja.

Joan Borgia
En Joan va rebre el títol de Duc de Gandia, comprat de Ferran el Catòlic (per cert el títol de “reis catòlics” el va inventar i atorgar l’Alexandre VI). Joan fou el més mediocre de tota la colla. Morí assassinat misteriosament, sens dubte per ordres del seu germà Cèsar. El pare va preferir no  investigar a fons, però diuen que s’estimava en Joan i ho va sentir molt profundament. Va dir que es retirava de la política i les guerres i que des d’aquell moment nomes treballaria en la reforma de la església. La intenció no va durar gaire.

Cèsar Borgia

Es el membre mes famós de la família. Les salvatjades que va fer eren tan grans que jo personalment el veuria com un dels famosos psicòpates criminals que es diagnostiquen ara. Cal saber que gairebé tots els nens americans llegeixen a l’escola el llibre El Príncep de Machiavelli (que surt sovint a la sèrie de TV), un tractat de filosofia política exaltant cínicament la feina política eficaç, el qual posa Cesar Borgia com un dels seus models. A més, com en el cas de la seva germana, hi ha hagut una infinitat de llibres, una òpera, novel.les parlant d’ell com un malvat i un pervers  (que n’era) i un criminal. Tenia un amic  incondicional de la joventut, localment nomenat Don Micheletto, en realitat Micalet Corella (que no m’agrada gens a la sèrie) que era una mena d’assassí personal, responsable per la mort de moltíssims aristòcrates (i membres de la família). Es va especialitzar en enverinaments amb una forma d’arsènic que no es podia detectar, amagada en un compartiment secret dels gots (la copa dels Borja).

En Cesare fou primer Cardenal i Arquebisbe de València i Bisbe de Pamplona però després d’assassinar el germà s’en va sortir, es va casar i va prendre tots els  càrrecs civils i militars de la seva víctima Joan, anant al final a França i esdevenint Duc de Valentinois. Diu que va arribar un moment quan la gent li tenien tanta por que s’amagaven quan ell passava. Diuen que ni el seu pare s’atrevia a contradir-lo. Curiosament, no obstant la seva habilitat es va ensorrar molt fàcilment a la mort del seu pare. Ho va perdre tot i va acabar refugiant-se a Nàpols, ara ja en possessió de Ferran el Catòlic  i sota l’administració de Gonzalo de Cordoba, anomenat el Gran Capità. El Rei Ferran es va atipar de Cèsarl i les seves intrigues i el va fer arrestar i tancar a una presó a la península ibèrica. Morí al setge de Pamplona, ciutat de la que era o havia estat bisbe.

Lucrècia Borgia

Ai pobreta! No es mereixia ben bé la mala anomenada que ha tingut sempre. Se la pinta al teatre i als llibres com a una dona fatal i una criminal perillosa que assassinava també amb arsènic. No n’hi havia per tant. El primer matrimoni el va disoldre el seu pare per al.legada impotència del nuvi . La segoina vegada, amb un princep de Nàpols, en Micalet li va assassinar el marit davant seu per ordres de Cèsar. La tercera vegada va anar molt bé, esdevenint fins la mort una mena de princesa i mecenas de l’art fins la seva mort.

Parlant de Lucrècia, que és de tota la família la que surt mes als llibres, cal mencionar el cas del seu fillet Giovanni Borja, encara que sembli impossible creure les coses que es diuen. Després de 500 anys ja no hi ha factors humans que calgui respectar o sigui que tenim tot el dret de riure. Una de les acusacions que es feien contra aquests monstres es que hi ha havia incest a la família. Llegint els escrits i la partida de naixement de Giovanni Borgia no queda gens clar qui era el pare. Oficialment era un home membre d’una organització d’assassins professionals (!) que havia fet gracia a la Lucrècia, pero altres papers sense anomenar la mare diuen que el pare era en Rodrigo en persona o en Cèsar, el germanet. Quina situació tan greu! El nen fou adoptat per Cèsar i la Lucrècia anava a visitar-lo presentant-se com la tieta. Hi ha un joc al qual el nen es baralla amb els seus guardians perquè un dia estava parlant amb un vellet, quan se li va acostar el Micalet i li va dir que en aquest món calia ser dur i no tenir contemplacions. I per demostrar-ho va matar el vellet a cops. Aleshores el nen fuig i es reuneix amb la societat d’assassins del seu papa, on surt a mes d’una novel.la d’aventures. En realitat en Giovanni va desaparèixer de la història i ningú sap com o quan. Els Borja es van guanyar la seva llegenda negra a pols.

El banquet o ballet de les castanyes

Parlant de la llegenda negra, en gran part fou originada per un alemany anomenat Johan Burckardt, que fou el protonotari i mestre de cerimònies dels Borja… però no pas llur amic. Va escriure una crònica en llatí de tots els seus fets i crims i abusos, que després de la mort d’Alexandre va publicar. Quantes vegades hem llegit que la disbauxa d’aquest Papa era tan gran que feia ballar prostitutes despullades al Vaticà.  El protonotari només va descriure un sol incident semblant. Va ser Cèsar al seu apartament i no pas Alexandre qui va organitzar la festa i no està gens clar que l’Alexandre (que ja tenia 70 anys) hi participés. Aixi i tot, fou probablement l’orgia més gran de la historia. Qui no vulgui, que no llegeixi la descripció que segueix, que es la que va escriure el senyor protonotari immediatament després dels fets:

Era el 30 d’octubre de 1501. Cèsar Borgia havia convidar tots els seus amics a Roma (sense dones, s’entén) a un sopar. També va convidar-hi 50 prostitutes locals. Acabat el sopar, criats van escampar pel terra castanyes, mentre les dones es despullaven i llançaven  els seus vestits als convidats. Tot seguit, les dones, despullades com estaven, van procedir a recullir del terra les castanyes. I el concurs va comencar. Es tractava de determinar quins eren els homes més forts, per als que hi havia regals. Per guanyar calia tenir el nombre mes gran d’orgasmes i hi havia criats amb papers que anaven per la sala prenent notes dels resultats.

Ara només cal recordar que els Borja eren també uns assassins, que mataven per robar i que nomes feien nomenaments contra pagaments en efectiu i ja han quedat retratats. Verdaderament representen el punt més baix de degradació i corrupció que l’església hagi patit mai.

La mort i el difícil enterrament d’Alexandre VI

Mentre ell vivia, mes valia aguantar-ho tot en silenci però quan es va morir finalment tothom va poder dir que en pensaven. L’odi contra el monstre va esclatar de forma ben visible.

El Papa es va morir a les afores de Roma, al camp de la Romanya, probablement de malària, que era crònica. Ell i Cèsar havien donat una festa a un grup de notables i es van posar malalts al mateix temps. El fill se’n sortiria, el pare no. Com que les coses eren com eren, tothom va començar a dir que Alexandre i Cèsar havien intentat emmetzinar-se mútuament pero que a un dels dos li va sortir malament. El Papa va viure només uns dies. La noticia de la seva morta fou rebuda amb alegria poc dissimulada.

En Cèsar no va anar mai a veure’l i en nom seu, el Micalet va treure tot l’or i joies que va trobar a l’ apartament papal abans que ningú més les prengués, com passava sempre en aquells casos. Un cop  mort, li van perdre el respecte en l’acte.

El difunt fou vestit i dut a Roma, i del palau a la Basílica de Sant Pere. A l’entrada els capellans de la Basílica, amotinats, volien tancar el pas, cridant que aquell satanàs que acabava de morir no era digne d’entrar a una església. Hi havia rumors que dimonis disfressats de monos havien viscut a buscar la seva ànima. En Burkardt va poder entrar al final i posar el mort davant l’altar però cap capellà s’hi va voler acostar o dir una Missa. El cos va quedar abandonat, amb les portes obertes al poble. El cadàver es va descomposar rapidament i inflar de forma horrible. Van cridar fusters a que fessin un taüt. Els homes, insultant i renegant el van fer malament i massa petit. La mitra no hi cabia i la van posar al costat. Van embolicar el mort en una catifa i ho van ficar tot al taüt amb forca, picant amb instruments  i cops de puny per fer-ho entrar tot dintre la caixa. Al final no podien tancar la tapa i un home s’hi va enfilar dempeus al damunt per fer-la baixar. Fou impossible fer un funeral per l’odi contra la seva memòria.  Fins i tot el seu successor al tro li va negar el funeral. Hauria estat un sacrilegi, va dir.

De moment el van enterrar a la cripta del Vaticà, però aviat fou traslladat a l’església Santa Maria de Montserrat, on Alexandre VI encara jeu al costat de Calixt III. Embolicat en una catifa.

Aixi es van acabar els Borja a Roma. El que he escrit es la història verdadera. El relat vist a Showtime no es sempre gaire exacte, pero en general respecta el diguem-ne esperit de la història d’aquells temps. Hi ha sens dubte massa escenes de sexe i massa morbositats. Per exemple, no sé quantes vegades ensenyen el museu del rei Ferrante de Nàpols (fill il·legítim del nostre Alfons el Magnànim), on guardava els cadàvers dissecats o embalsamats dels seus enemics asseguts a una taula (que es veritat). Quins temps tan terribles! Una figura divertida es la Sança  de Nàpols, una duquessa molt maca  i jove que asseguda a la taula d’un banquet fa broma sobre els avantatges de ser una bastarda. Casada amb en Jofré, encetaria un afer amb el seu cunyat Joan. Es passa de rosca? No, això va passar de debò. Probablement va costar la vida a Joan.

Joanot

2 respostes

09 nov. 2009


CORRUPCIÓ, legal i il.legal a la ciutat de Nova York

Classificat com a General

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Una resposta fins a ara