Arxiu per a 'Khruschev' Categories

13 set. 2021


Octubre 1962: Quan Castro va obrir la porta a míssils nuclears

Khruschev i Kennedy fan una prova de força Aquell moment culminant i més perillós de la Guerra Freda va tenir lloc entre tres personatges notables: el líder soviètic Nikita Khruschev, comissari polític de l’exercit roig victoriós a Stalingrad, denunciador dels crims Stalinistes i autor en 1954 de la repressió i invasió brutal contra l’alçament d’Hongria; el President John F Kennedy, antic McCarthysta, amb la seva obsessió anticomunista i desig d’eliminar Castro i envair Cuba; i Fidel Castro. Caldria afegir tres submarins soviètics carregats amb míssils nuclears davant la costa americana autoritzats per Khruschev a disparar a discreció, (perquè en aquells temps era impossible comunicar-se amb un submarí submergit) que crearien un dels moment més àlgids i monstruosament perillosos que ha viscut la humanitat.

Les posicions de la URSS i els EUA de cara a les bombes atòmiques i d’hidrogen eren públiques: es vigilaven mútuament per evitar que l’altre esdevingués superior i evitar la guerra directa que representava el perill de destrucció mútua assegurada. Per als Soviets el règim comunista i pro-soviet de Cuba era importantíssim i el volien preservar, mentre que els americans començant amb Eisenhower i seguint amb Kennedy el volien abolir, assassinant Castro si feia falta. Només arribat al poder, Kennedy va acceptar i promoure la invasió de la Pigs Bay (Bahía de los Cochinos o Playa Girón) que fou un fracàs total. Lluny d’abandonar, Kennedy va fundar l’operació secreta “Mongoose” (mangosta en Català, un mamífer resistent al verí de les serps que menja insectes, crancs i serps) la qual va tenir un pressupost de 50 milions, més de mil empleats i va durar fins als anys 70. Consistia en reclutar guerrillers entre cubans exiliats, fer sabotatge destruint una refineria de petroli, una planta elèctrica, una planta de processar fusta, cremar collites i assassinar Castro amb idees que semblaven pallassades: un bolígraf amb una agulla amagada que injectaria verí, una caixa de puros tractada amb LSD, el verí thallium pintat a les soles de les seves sabates, contractes amb els mafiosos Sam Giancana de Chicago i Santo Trafficante de NY, un assassí que es presentaria com enviat secret del Departament d’Estat i un altre intent amb una amant nord-americana de Castro que em reservo per un altre apunt. Va anar malament per baralles constants amb i entre els Cubans de Miami, però la idea hauria hagut de culminar amb una invasió de la illa cap al 1962, quan tota la població cubana s’alçaria entusiasmada contra Castro. En Khruschev se’n preocupava tant com Castro. Tot això, lluny de ser rumors, fou exposat durant la Presidència de Ford per la Comissió Church del Senat a més de comissions paral·leles de la Casa dels Representants, l’executiu i recerques de diaris. Diuen que els intents d’assassinat de Castro eren una obsessió de Kennedy. En qualsevol cas, el Govern va acabar prohibint-ho a la CIA.

El cop final que va posar en marxa la idea tan perillosa d’instal·lar míssils nuclears a Cuba (cosa que cap govern americà toleraria) vingué de Khruschev. Els americans ja havien construït rampes de míssils a Turquia, a ran de la frontera soviètica i míssils d’abast entremig a Itàlia. Khruschev tenia un fill polític que era periodista i el va enviar a fer una entrevista a Kennedy preguntant-li si tenia la intenció d’envair Cuba. La resposta fatal que probablement va desfermar la crisi: vosaltres vau fer com volíeu a Hongria in nosaltres no vàrem fer res perquè era territori vostre; Cuba està al nostre. (!!!). Fou la proverbial gota que fa vessar el vas.

Tretze dies horribles: del 16 al 28 d’Octubre de 1962; milions d’homes tremolen

Localització de tots els míssils en el moment del conflicte (Imatge Getty)

Els satèl·lits del temps encara no eren gaire bons o sigui que la vigilància de Cuba la feien avions espia U-2 (si aneu al Museu Smithsonian a Washington podreu veure’n un). Al Juliol, vaixells de càrrega soviètics foren vistos; a l’Agost la construcció de les rampes de llançament ja estava en marxa; el 14 d’Octubre una foto finalment ensenyava un míssil muntat i visible. Després d’anàlisi, la foto fou duta a Kennedy i tot el Pentàgon es va posar en peu de guerra.

Els militars americans volien per unanimitat bombardejar Cuba i amenaçar la URSS amb guerra. De fet un bloqueig marítim de Cuba seria considerat en aquells temps un atac de guerra. En Kennedy enlloc va manar una “quarantena” de la illa, que no seria cap acte de guerra sinó una precaució. Què farien els vaixells soviètics de camí? Es van aturar i va girar. El mon va respirar. Un episodi trist fou que el Pentàgon, sense permís de Kennedy i amb la intenció de provocar una guerra, van enviar avions de guerra volant a baixa altura per treure millors fotos. Es evident que els Cubans ho havien de considerar un acte d’agressio i van disparar bateries antiaeries que van causar la mort d’un aviador nord-america anomenat Rudolf Anderson. Molt enrabiat, en Kennedy no el va declarar mai mort en combat.

Finalment els dos caps d’Estat, Kennedy i Khrurschev (que semblava encara més espantat que els americans), van bescanviar cartes. Cap dels dos volia una guerra nuclear. La URSS es comprometia a retirar tots els míssils de Cuba. A canvi, Kennedy va firmar que no envairia mai Cuba (gran victòria de Castro) i retiraria sense que fos anunciat els míssils turcs. Dels míssils a Itàlia en canvi no van dir res. Els 13 dies d’horror i d’exercicis civils de protecció contra un atac nuclear s’havien acabat. Però què va passar amb els submarins soviètics?

El cas dels submarins, que va amenaçar de mort la humanitat

Com queda dit, en els anys 60’ era completament impossible comunicar-se per ràdio amb un vaixell submergit. Els sòviets van enviar tres submarins carregats amb míssils nuclears a creuar sota la línia de quarantena i protegir els interessos soviètics. Però arribat el cas, sense cap comunicació directa quina forma hi havia de donar l’ordre de disparar o de tornar a casa? Fou la decisió inconcebible de Khruschev: els tres capitans, homes de seny, podrien decidir ells mateixos. Era una de les bestieses més grans mai comeses per un polític: acabava de donar a tres capitans de vaixell permís d’encetar una guerra que podria destruir el seu país i potser el món. La marina nord-americana, sense saber-ne res, havia detectat els tres submarins submergits i els anava empaitant i molestant i amenaçant amb càrregues de profunditat tant com podien. Els mariners soviètics s’ho passaven molt malament i ja no podien aguantar més la calor, la falta d’oxigen i no tenien mitjans per saber què passava a la superfície.

Un dels tres capitans va perdre els nervis i va manar muntar el míssil nuclear al llançador i activar-lo. Només faltava prémer  el botó. Sens cap dubte, els americans haurien reaccionat instantàniament amb el llançament massiu de tots els seus míssils, a la qual cosa els soviets haurien respost fent el mateix. Una situació tan dramàtica i perillosa no s’ha viscut mai en els milers d’anys que te la Humanitat. Si haguessin premut el botó potser no estaríem aquí.

Com va acabar? Al final de la Guerra Freda la BBC va fer entrevistes filmades a gent que havien participat a situacions fosques o poc clares, una d’elles amb un petit oficial rus del submarí en qüestió, que ho explicava tot somrient. La dotació del submarí no havia estat d’acord amb el capità i li ho van impedir. Altres van dir que hi va haver cops de puny i també es va llegir que hi havia un almirall al submarí en qüestió que es va barallar a crits amb el capità davant tota la tripulació. Una cosa que no s’ha sabut mai es a quin dia exactament va passar. Hauria estat memorable.

Però no van disparar. I aquí estem tots.

Cites

Ernesto Che Guevara: “Afirmamos que debemos seguir el camino de la liberación aunque cueste millones de víctimas de la guerra nuclear. En la confrontación a muerte entre dos sistemas no concebimos nada más que la victoria final del socialismo o su renacimiento como consecuencia de la victoria final sobre la agresión imperialista.” En una altra cita que he perdut, deia que els Cubans celebrarien el naixement de la societat marxista damunt les cendres de Cuba.

Fidel Castro va dir moltes coses diferents, però el dia 15 Octubre, un dia abans de la pau i resolució, va enviar un cable encara existent a Khruschev avisant d’una agressió imperialista immediata i demanant un atac nuclear preventiu. La resposta conciliatòria de Khruschev també ha estat trobada als arxius soviètics. Castro es devia molestar molt amb el resultat, però els EUA havien firmat també que no hi hauria cap invasió. Castro tindria corda per molts anys. Del boicot manat  per Kennedy en canvi, l’acord final no en va dir res. També tenia corda fins ara, pobres Cubans.

Joan Gil

De camí a casa després de l’acord

No hi ha resposta