Etiqueta arxiu 'musulmans'

16 gen. 2016


El Comte Guifré el Pilós i la Papessa Joana. Coses de quan Carlemany va alliberar Barcelona.

Classificat com a General

Era el segle XIX i les noves velles nacionalitats europees, suprimides per segles, s’estaven despertant i sublevant. Els historiadors van haver d’escorcollar vells documents i llibres d’història a la recerca dels herois que, sense saber-ne res amb la seva lluita i sacrifici havien fet possibles les nacions que es despertaven. Els cavallers medievals van tornar a la vida, i aixecant-se dels seus freds sarcòfags de pedre a les esglésies, van tornar a muntar el cavall i van cavalcar pels carrers d’Europa proclamant el dia de la justícia històrica que les nacions oprimides exigien. Fou Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona, un d’aquests?

No, Guifré mereix ser recordat, no pas com a fundador de Catalunya, que aniria massa lluny, sinó com a organitzador del territori de la Marca Hispànica fundada per l’Imperi carolingi per tal de protegir Europa dels Sarraïns que dominaven la Península Ibèrica. I la Marca, diferent en tot dels estats de la Reconquesta espanyola, fou un predecessor legítim i directe de Catalunya i un testimoni de la devoció i caràcter europeus del país que ara voldríem vindicar.

Fundació de la Marca Hispànica
Corrien els darrers anys del segle 8è. Barcelona era una ciutat musulmana sota la llei Xaria, poblada per una barreja de visigots, bascos, francs, moros, jueus i llatins sotmesa a un Wali (governador musulmà, que alguns tradueixen malament com a rei per la quasi independència del càrrec). La ciutat havia profitat d’un paper prominent durant el període del regne visigòtic liquidat pels musulmans, tenia una muralla excepcionalment sòlida i un bon port de mar i estava a un lloc maco i fàcil de defensar. Però el Wali era un traidor que va enviar ambaixadors a la cort de Carlemany a Aachen (Aquisgran) demanant ajut per rebel·lar-se i lluitar contra el Califat de Còrdova i la dinastia Omeia que regnava a Al-Àndalus (Ibèria musulmana). A Carlemany, a punt de ser coronat Emperador del nou Sagrat Imperi Romà de la Nació Alemanya, la idea li va agradar. Carlemany fou un gran organitzador del territori immens i poc poblat sobre el que regnava i havia establert un sistema de Marques, territoris tampó dirigits per militars i situats a les fronteres perilloses. La frontera ibèrica n’era molt de perillosa. Els musulmans ja havien intentat mig segle abans entrar a Europa i marxar cap a Roma, cosa que ningú havia oblidat. L’emperador Carlemany respongué al Wali que sí que voldria fer-se amic seu i que havia decidit enviar a Barcelona un exèrcit manat pel seu estimat fill i futur emperador Lluís el Pietós. Molt innocentment, poser algú s’havia pensat que seria possible treure els musulmans de la península. Els exèrcits sarraïns eren molt més poderosos que els cristians en aquells temps. Caldria afegir que els musulmans no van tenir prou gent per repoblar el territori i que al voltant dels Pirineus molts Visigots havien fundat comtats cristians, com diguem a Girona o Besalú.

Quan Lluís va arribar a Barcelona es va trobar amb una sorpresa: el Wali s’ho havia repensat i ara volia lluitar pels Omeias i Còrdova contra l’Imperi carolingi. Lluís va decidir que les muralles eren massa fortes per un assalt i va establir un setge de llarga duració tallant els suministres de menjar i fins i tot aigua. Haver de patir fam va indignar als barcelonins que es van sublevar contra el Wali que en tenia la culpa i el van empresonar i lliurar a l’exèrcit imperial, obrint les portes de la ciutat. Lluís el Pietós hi va fer una entrada triomfal l’any 801. La Barcelona alliberada no tornaria a ser musulmana (fins al segle XXI almenys) i Lluís va triar un noble Franc del seu seguici i confiança anomenat Berà com a primer Comte de Barcelona. Va quedar clar que Barcelona seria el centre polític i militar de la nova Marca imperial amb autoritat sobre tots els comtats de la regió.

Evidentment als carolingis no els semblava que amb la conquesta de Barcelona n’hi havia prou i van aconseguir afegir-hi els comtats pirinencs aragonesos i els bascos del Ducat de Bascònia que hi havia a Pamplona. Això tancava efectivament la península als Pirineus. Dissortadament, però, la successió de Carlemany fou un gran desastre acabant amb la separació de França i Alemanya i afeblint molt l’autoritat imperial. Els bascos, sempre desitjosos de romandre lliures, aviat es van despenjar de la unió. Potser algun lector va aprendre a l’escola que l’èpica francesa La Chanson de Roland descriu la desfeta catastròfica de les tropes imperials a Roncesvalles a mans dels bascos.

Qui era Guifré el Pilós
En sabem moltes coses. Guifré era un Visigot (no pas un Franc com Carlemany) i era membre de la dinastia dels Bil·lònids, una família poderosa visigòtica que havia produit molts comtes. En aquell moment, no obstant ser Visigots, estaven al servei incondicional de l’emperador Franc carolingi. La llengua internacional i escrita era exclusivament el llatí però la gent parlava a casa ja dialectes vulgars que amb els segles esdevindrien les llengües modernes. Què parlava en Guifré? Els Visigots havien introduit un dialecte alemany diferent del dels Francs de Carlemany (que segueix essent una de les tres llengües oficials que els nens de Luxenburg han d’aprendre a l’escola), però els llibres diuen que els Visigots ja estaven molt assimilats a la cultura llatina. Ens quedarem sense saber què parlava el Comte Guifré.

I això de Pilós d’on va sortir? Hauria estat Guifré un avi del President Puigdemont? Només en sabem alguna cosa per un rengle a una Crònica dels Comtes de Barcelona escrita pels monjos de Ripoll. Diu que el jove Guifré va presenciar l’assassinat del seu pare Sunifred I per un militar Franc. El pare era un comte. Segons sembla un Franc va ofendre al pare tocant-li la barba, un insult horrorós intolerable i Sunifred va reaccionar matant o intentant matar a l’agressor, com era molt natural, però un altre Franc s’hi va ficar i va matar a Sunifred. En Guifré, no obstant ser un noi, va haver de venjar el seu pare i va haver de fugir desapareixent a Flandes per un llarg temps. Anys després va tornar d’amagat al Llenguadoc però la seva mare el va reconèixer en l’acte “per tenir pèls a llocs on els homes en general no en tenen” La mare ho devia saber. No queden retrats de Guifré i el misteri no s’aclarirà mai.

Guifré esdevé Comte de Barcelona
El món de l’Edat Mitjana era molt violent. Comte no era cap títol aristocràtic sinó el nom del governador d’un districte, de fet un funcionari imperial triat, nomenat i destituit per l’emperador. Quan un comte dominava alguns comtats, esdevenia un Duc, un títol que molts Comtes de Barcelona van usar. El títol més escaient hauria estat Marquès, que volia dir governador d’una Marca i els Comtes de Barcelona també usaven, però no va tenir èxit.
O potser no agradava als historiadors.

Vet aquí que el Comte de Barcelona, Bernat de Gòtia com el Wali que l’havia precedit una generació abans, es va sublevar contra l’Imperi. Gòtia sembla voler dir Catalunya. En Guifré es va declarar amic i servidor fidel del Rei/Emperador carolingi i va organitzar un exèrcit que va derrotar decissivament a Bernat. Com a premi l’emperador Carles el Calb va fer a Guifré comte de Barcelona i poc a poc la nostra història va anar començant.

Inesperadament, la Papessa Joana apareix a Troyes el 878 i confirma el títol de Guifré
L’Església catòlica, en aquell moment hàbilment dirigida pel Papa Joan VIII, va convocar un Concili a la ciutat de Troyes, que fou co-presidit pel Pontífex i l’Emperador Carles el Calb. Van decidir una sèrie de coses interessants, sobretot que un bisbe no podia ser deposat sense demanar permís a Roma, però també va ratificar qüestions polítiques. Cal recordar que el Papa conjuntament amb l’Emperador era qui en principi nomenava reis, nobles i fins i tot emperadors. El cas de la sublevació de Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, fou presentat i discutit al Concili. El Papa va procedir a destituir formalment Bernat i confirmar l’anomenament de Guifré, la seva família i els seus amics, tancant així l’episodi.

I la Joana què? Resulta que el Papa Joan VIII era un senyor molt delicat, ben vestit, de maneres fines i francament afeminat, molt diferent dels guerrers ferotgesj masclistes del temps. La sospita que Sa Santedat era de fet una dona disfressada, la Joana, es va estendre. Amb el temps certes versions modificades de la llegenda van dir que la Joana va ser una dona disfressada elegida a un Cònclave i va regnar després de Joan VIII i que el seu pontificat fou esborrat dels arxius perquè ningú en sabés res. Jo crec que hi hauria una altra explicació molt més probable de les observacions, però la Papessa Joana va entrar a la història i jo he vist més d’un article recent parlant-ne. Fins i tot Joana ha esdevingut una icona feminista. Haver de disfressar-se d’home per poder fer de Papa, sembla mentida. La història és naturalment un disbarat, però sempre hi ha qui troba aquestes històries interessants.

La fi de Guifré
El Comte es va guanyar el seu pas a la història gràcies a la repoblació i gairebé refundació de Vic, creant així un territori ben lligat, políticament organitzat amb un exèrcit i que s’estenia des de Barcelona fins a Tolosa. Però, ai las, els moros el vigilaven preocupats.

La Marca patia de dos perills especials, que eren al sud la ciutat de Tortosa i a l’oest la de Lleida, totes dues essent places enemigues militarment molt fortes. El Wali de Lleida en particular, havia manat fer una fortificació extraordinària de les muralles, que va molestar molt als cristians que se sentien amenaçats. Al final Guifré va organitzar un exèrcit i es va presentar davant les muralles de Lleida. La batalla acabà amb un desastre esgarrifós per als soldats cristians que foren massacrats. En Guifré va poder fugir. Uns mesos després el fill del Wali, encara enrabiat per l’atac de Guifré al seu senyor pare, es va acostar a Barcelona dirigint un exèrcit temible. Guifré fou ferit de mort a la batalla i morí als pocs dies a Barcelona. Fou una revenja lleidatana terrible.

Catalunya neix i el Comte Borrell fa la primera DUI
Als carolingis els agradava molt fer assemblees de comtes i nobles. Els futurs catalans no s’hi trobaven a gust, perquè en aquells temps, els alemanys i francesos només parlaven del perill víking (els víkings havien atacat Paris pujant pel riu Seine i ja ocupaven mitja Gran Bretanya). No volien pensar en res més. Però a Barcelona, el problema no eren els víkings sinó els musulmans i ningú en volia saber res. La successió de Carlemany, com queda dit, fou un desastre molt gran i tant l’imperi, ara limitat a Alemanya, amb el nou regne de França ja separat i independent va perdre poder. Evidentment era França qui havia succedit Alemanya com a titular de la sobirania sobre la Marca Hispànica. Molts comtes, com en Guifré, van introduir per primera vegada el principi de la successió hereditària pels fills, que de fet els feia independents. A l’antic Imperi Romà això no havia existit.

Però el Casal de Barcelona va mantenir per alguna generació la comèdia de demanar la benedicció reial o imperial quan hi havia una successió. Fins que va arribar Borrell II, que personalment firmava sempre “Duc de Gòthia” a més de Marquès i Comte, enlloc de dir res de la Marca Hispànica. Gòthia sembla haver estat el primer nom de Catalunya i ja l’havien utilitzat alguns musulmans. Tenia un dret incontestable a usar aquests títols. Al començament del seu regnat, Borrell, que no era cap general famós, ja havia patit un raid d’un exèrcit musulmà, però en 985 el gran general i dictador cordovès Al-Mansur estava pujant cap a Catalunya i amenaçant greument. Borrell es va dirigir als dos reis que hi havia a França en aquell moment, Lotari i sobretot Hug Capet. Sembla que aquests dos volien ajudar però els seus nobles es van plantar i no van voler enviar cap ajut. El Rei Hug va respondre per carta que volia que Borrell es presentés a una reunió de nobles que li rendirien homenatge confirmant la seva submissió a la sobirania del rei. Borrell tenia altres preocupacions. El 987 el cabdill invencible Al-Mansur va entrar a sang i foc a Barcelona, incendiant la ciutat, i matant o esclavitzant els residents. Molt indignat, diuen que Borrell va escriure a França trencant la seva lleialtat feudal (no sé si la carta s’ha trobat). No servia de res ser part de França o de l’imperi. En aquell dia, Catalunya va nàixer i esdevenir un estat lliure. Borrell II acabava de fer la primera DUI, contra França.

Però teòricament, Catalunya sobre el paper seguia essent el territori francès de la Marca Hispànica, mai dissolta, i per això legalísticament ni el Papa ni l’Emperador van voler o poder atorgar mai la condició de Regne a Catalunya. Uns dos segles després, Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, que havia rebutjat la corona reial aragonesa que tenia la seva muller Peronella, va morir sobtadament al nord d’Itàlia, de camí a visitar l’Emperador Barbarossa. Potser volia demanar el reconeixement de Catalunya com a Reialme. Qui sap.

Joan Gil

No hi ha resposta