Etiqueta arxiu 'Feixisme'

22 gen. 2020


La classe treballadora menysté el socialisme

Classificat com a General

Ja en temps de Roma hi havia des de sempre una dreta i una esquerra polítiques, el Partit Aristocràtic i el Partit Popular. En en forma o l’altra això ha existit gairebé sempre fins als nostres dies. Molts veuen els Partits Socialdemòcrates com sistemes polítics que afavoreixen els grups socials en perill o la classe treballadora en general. És veritat això, o son els socialistes simplement part d’un sistema interminable d’estira i afluixa per tal que res no canvïi? Hi ha exemples presents i històrics que il.lustren el problema.

El Sr. Donald John Trump

Pocs homes han estat tan odiats i insultats… i infravalorats com el President Trump, el que no obstant ha demostrat una habilitat i sentit de direcció poc comuns, que l’han fet invencible i sembla anar abocat a la reelecció. Qui és ell? Un home viciós, cridaner, mentider, faldiller de finances dubtoses, sense experiència política i no obstant va aconseguint tot allò que semblava impossible gràcies al suport del votants de la classe obrera americana, tant camperols com treballadors, en total un 40% de la població que el segueix de forma entusiàstica passi el que passi, digui el que digui. Algú es pensarà que amb 40% no es pot guanyar cap re-elecció, però a un país federal on el President és triat per representats del estats membres, no pas directament pels ciutadans sí que es pot. Aquest senyor concentra la seva campanya als estats que necessita i té possibilitats de reelecció molt realistes. Com és que els seus representants republicans no l’aturen? La majoria de Representants i Senadors son gent molt cridanera sempre preocupats per les opinions al seu districte., però no pas en el cas de Trump. Trump domina totalment el seu partit com ningú més ha pogut simplement perquè ha aconseguit aterrir-los. Una paraula mal dita, un vot mal fet i la  carrera del parlamentari s’ha acabat. Fa molts anys que ningú havia vist un control tan sòlid i inflexible d’un dels partits nacionals. Un aliat inesperat i molt fort son els mal anomenats evangèlics, la dreta religiosa, en general seguidors de la teologia baptista que el suporten entusiàsticament per la seva oposició als avortaments i casaments homosexuals. Formen amb els seguidors de la classe treballadora un bloc formidable, gairebé impossible de trencar.

Trump, que ho entén molt bé, diu sempre als treballadors que ell ha fet molt per l’economia amb nous tractats internacionals i de comerç, frenant a la Xina, que l’atur és prop de zero, que la borsa ha pujat de forma astronòmica, que les grans companyies americanes fan molts diners (hi ha el Director d’una companyia farmacèutica que cobra 26 milions a l’any). Tot això és cert, però què en treuen els treballadors trumpistes? La feina que troben és cada dia de pitjor qualitat, monòtona i sense futur. Els sous no han pujat per uns 4-5 anys, mentre hi ha hagut una inflació entre 1.5 i 2% a l’any. El sou mínim federal que aquí s’expressa en dòlars per hora segueix essent des de fa molts anys $7.25/hora, encara que alguns estats i ciutats l’han apujat voluntàriament a $15/hora. Els $7.25 serien uns $13,000/any, sense assegurances de malaltia ni cap protecció i una família petita en aquest país no pot viure-hi. Cada dia es perden mes llocs de feina degut als ordinadors, competició, que son substituïts per feines dolentes i mal pagades. Per exemple Amazon no paga en l’actualitat ni un cèntim d’impostos, però maltracta amb impunitat  els seus treballadors amb mesuraments i vigilància constants del temps que necessiten, evitant el descans, cronometrant les visites als lavabos i a vegades ajudant a trobar subsidis estatals a la pobresa a empleats fixos. De fet els empleats treballen vigilats i a les ordres d’un computer. A Walmart els cursos en beneficència per a empleats son regulars. Als repartidors de paquets que tenen un ordinador amb cronòmetre al camió no els deixen aturar-se per descansar sinó que han de complir amb un mínim de lliuraments cada dia. De vacances alguns en tenen. Igual amb els camperols. Amb els aranzels molta gent s’han vist aturats sense poder vendre la collita i quan Trump resol el problema que ell mateix ha creat, anuncia a tot el món que acaba de crear milers de llocs de feina.  La qüestió de l’assegurança de maladia és massa complicada per ser resumida. Tan complicada com dolenta, quan n’hi ha.

Molts dels seus partidaris són supremacistes blancs, indiferents als mals tractes a la frontera mexicana, indiferents a problemes racials i entusiàstic propietaris d’armes de foc automàtiques de combat. Un dia Trump va dir que volia immigrants noruecs i no pas de països de merda. Després de disturbis entre una manifestació de supremacistes duent banderes nazis i una altra de gent mes democràtica que va acabar amb un mort i ferits, Trump va anunciar que hi havia bona gent a tots dos grups. Ell no tolera discussions serioses. Respon simplement a tot dient que son mentides, odi contra ell, insults i atacs polítics del Partit Demòcrata o que no importa. Les explicacions ni tan sols les volen escoltar els membres d’aquest 40% tan insòlitament sòlid que amenaça amb reelegir-lo. Perquè? Molts treballadors viuen desesperats per la seva situació econòmica i desenganyats de la politica i estan disposats a votar per qualsevol que prometi ensorrar-ho tot tornant a començar. Ser membres d’un grup supremacista fa feliç a molta gent. Parlar amb ells és com discutir el dret d’autodeterminació amb els de Vox.

Un altre exemple?

La classe treballadora dels Nazis

El Caporal Adolf Hitler va tornar viu de la Gran Guerra i va seguir a l’exèrcit estacionat per uns mesos a Baviera, on va viure l’anomenada Räterepublik, o República Socialista basada en comitès de treballadors que va intentar seguir l’exemple de Lenin. Hitler  fou anomenat enllaç entre els militars i els dirigents insurrectes al poder i va exercir per una estona. Prou que va entendre que els treballadors fan la majoria de la població i que calia conquerir el seu suport per fundar un país verdaderament sòlid i unit. Com es fa això? Segur que no amb votacions, que només divideixen. Treient-ne les conseqüències, va batejar el seu nou partit Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. A diferència d’altres, un cop al poder es va dedicar a fons a millorar la condició dels treballadors que tant necessitava i li semblaven essencials. Va crear vaixells turístics que salpaven per tot el món en cabines que fins aquell moment només els rics es podien permetre, sempre naturalment amb sessions obligatòries d’adoctrinament i vigilància de la Gestapo per identificar i treure a temps les pomes podrides. Va construir a la platja Bàltica del nord centres enormes de vacances, els sou va millorar molt, va prometre un Volkswagen a tothom i tots va acabar creient que eren una raça superior i que Alemanya estava destinada a conquerir mig món,  eliminar els jueus i sotmetre els pobles eslaus. Una nació forta i molt unida va saludar amb entusiasme el projecte bèl·lic hitlerià. Els treballadors es miraven bocabadats i amb goig els espectacles nazis i els discursos del txef. Ja sabem com va acabar tot.

Seria fàcil trobar trobar altres exemples com ara Mussolini, o Franco amb els seus Sindicats verticals i habitatges protegits. Molts falangistes creien de debò que havien havien d’ajudar la classe treballadora empobrida per la guerra, aturada i emmetzinada per la propaganda “roja”. I avui en dia trobem masses o majories de treballadors sens dubte dintre de Vox, al Front Nacional francès, a l’Alternativa per Alemanya,a Hongria i a molts altres llocs.

I els socialistes què? Al capdavant d’un maldecap impossible de resoldre, han esdevingut allò que als EUA s’anomena un partit d’ames de casa i intel·lectuals benestants residents als suburbis de les grans ciutats que en el fons no passen de ser allò que l’autor escrivia al començament d’aquest apunt, el partit d’esquerres amb la funció de resoldre i esmolar els abusos de la dreta per tal que tot segueixi endavant però igual un cop eliminats els excessos pitjors de la dreta dominant. És veritat que hi ha hagut verdaderes revolucions obreres d’esquerres, com ara la de Rússia el Febrer i Novembre de 1917, la de Mao Zedong, la de Castro. El problema és que dissortadament totes han conduït a violència, mort i opressió. I al final ja veiem com han acabat a Rússia i la Xina.

 

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

24 set. 2017


Creixent sota el franquisme: Memòries

Classificat com a General

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedicióEra aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

 

Joan Gil

 

 

 

2 respostes