Arxivar per octubre de 2020

16 oct. 2020


Com votarem aquest any als Estats Units

Classificat com a General

Coses que cal saber per entendre la situació

El vot del primer dimarts de Novembre no és cap vot federal, perquè això no existeix: el Congrés federal només va fixar la data ja fa molts anys, però es tracta de 50 eleccions separades fetes segons les lleis i procediments estatals (51 si comptem Washington DC, que no és cap estat). Aquí parlarem de l’elecció presidencial només però la butlleta conté un llistat llarguíssim de càrrecs per elegir, com 33 senadors (un terç), tots els representants a la Cambra Baixa (l’anomenada Casa dels Representants, més de 400), i a alguns estats es fan coincidir també les eleccions locals: governador, ministre de justícia, representants i senadors a l’assemblea estatal, caps de policia, jutges de tota mena, altres càrrecs i sovint referèndums locals. Les dues Cambres Federals, el Senat i la Casa de Representants no han estat mai ni poden ser dissoltes. El seu termini (2 anys pels representants i 6 pels senadors) comença i acaba automàticament  el 3 de Gener cada dos anys.

Un problema molt complicat que s’ha discutit molt és que el President no és elegit per majoria popular sinó pels estats a través d’un Col·legi Electoral, com exigeix la Constitució. El nombre d’electors de cada estat depèn de la seva població i és sempre igual als dos senadors federals que tots tenen, més el representants que toquin segons la població amb un mínim d’un. Hi ha doncs estats i la capital Washington que tenen tres electors, el mínim, i estats com Califòrnia o Nova York amb cinquanta-tants. Aquesta situació condiciona moltes coses. Hi ha estats on el resultat del vot popular és tan clar i segur que els candidats gairebé no hi fan campanya (com ara Nova York o Califòrnia). La lluita electoral es confina als estats sense majories clares (diguem la Florida, Arizona, Wisconsin, Pennsilvània) que son els relativament  pocs llocs on els candidats lluiten i els seus electors poden decidir qui guanyarà. Que el vot electoral superi el popular ja ha passat moltes vegades. Pels pares fundadors al segle XVIII, el federalisme era molt important i no es fiaven del seny individual. El lector pot afegir-se a la discussió interminable sobre el tema.

El Partit Republicà intenta suprimir els vots tant com pot

Això va començar després de la guerra civil. Els republicans de Lincoln havien guanyat, però això no volia dir que veiessin els negres com iguals i els van denegar o fer difícil votar. Després de la mort de Kennedy, el President Lyndon Johnson va fer aprovar la llei de drets civils seguida d’una segona llei electoral que establia clarament el dret dels negres a votar. Fou una gran victòria pels lluitadors dels Drets Civils.

Però fins al dia d’avui el problema no s´ha resolt. Caldria molt espai per explicar-ho, però hi ha moltes formes de fer la punyeta amb lleis estatals perquè només pocs negres puguin votar. Perquè ho fan? Potser per racisme, qui ho sap, però sobretot perquè l’experiència demostra que contra menys gent voti, millors son els resultats republicans. I perquè? Ells diuen sempre que perquè hi ha frau massiu (!) i encara que no puguin donar exemples, ho segueixen dient. Trump immediatament després de la seva elecció va començar a cridar que la Clinton havia tingut milions de vots més que ell degut a frau massiu dels Demòcrates. Quines  proves tenia? Cap. Era una mentida absurda que tots els responsables d’eleccions negaven. Però Trump segueix repetint-ho.

Les enquestes i els plans postelectorals de Trump

Els resultats actuals (publicats diàriament per molts diaris son aclaparadors, gairebé sense precedent: Trump serà apallissat. Hi ha qui recorda que això també ho deien de la Hillary Clinton, però és que ara la diferència entre els dos candidars és cinc vegades més gran. Com s’ho pren en Trump? Molt malament i amenaçant. Cal recordar que molts epidemiòlegs avisen contra les llargues cues i les aglomeracions de votants als col·legis electorals. Per evitar-ho, la majoria d’estats han introduït el vot per correu opcional. Les enquestes demostren que la majoria de trumpistes menystén i infravalora l’epidèmia i volen anar a votar en persona; els demòcrates en canvi  tenen por del virus i votaran pel correu. Però el Sr Trump dirà, com ja ha anunciat que el vot per correu és un frau massiu del Partit Demòcrata (!), enviarà advocats i assistents a presenciar el recompte de vots per correu fent anul·lar paperetes per petits defectes tant com puguin i Trump recorrerà  al Tribunal Suprem, on amb la nova jutgessa ell guanyarà i es farà proclamar president (com va passar amb Al Gore, que el Tribunal, aturant un recompte va declarar perdedor contra George Bush). És un disbarat fenomenal però ja té un exèrcit d’advocats preparant-se i han demanat per escrit a tots els estats quines mesures anti-frau prenen (moltes, no hi ha hagut mai un problema digne de ser recordat). En Trump anuncia de fet de forma anticipada que Biden vol guanyar fent una estafa massiva i que ell ho resoldrà (!!!!!)

Com es vota

En primer lloc, cal estar registrat com votant que és molt fàcil. Cal firmar un paper jurant que el sol·licitant és ciutadà dels EUA i cal triar i declarar si hom és demòcrata, republicà o independent, cosa que permet participar a la majoria de primàries. Hi ha alguns estats on les primàries son obertes i hom pot votar al partit que vulgui, però només a un. A partir d’això, tot és diferent segons l’estat on hom  viu.

Quan jo vivia a Nova York només hi havia un vot el dia oficial com a Catalunya i els votants havien d’anar al local designat. A altres estats actualment la gent pot anar al local que vulguin sempre que sigui al comtat (districte) on viuen.

Ja des de fa anys hi ha quatre estats que van suprimir completament el vot presencial simplement per fer-ho més fàcil i atraure més votants. Eren tots a l’Oest, Oregon, Utah, Colorado i un altre que no puc recordar. Tots els votants registrats reben la butlleta per correu i poden tornar-la omplerta sigui per correu, sigui dipositant-la a certes bústies d’acer especials vigilades i molt difícils d’obrir. No hi ha hagut mai queixes de frau. Que jo sàpiga fins al dia d’avui uns 12 milions d’Americans ja han votat.

Vaig tenir oportunitat de veure una altra novetat a Texas: el vot avençat. Les urnes s’han de tancar el 3 de novembre, però qui diu que no es puguin obrir abans? Texas obria un nombre limitat de locals dues setmanes abans, alguns oberts cada dia, altres durant el cap de setmana o altres dates segons el lloc on estiguessin. Això resolia molts problemes amb per exemple obligacions laborals, malalties, mal temps… S’hi veien als locals sobretot dones amb fills i ancians. És difícil d’entendre perquè això no sembla haver arribat a Europa. Ara, per esquivar el virus, molts estats que no ho feien han posat en marxa el sistema amb èxit impressionant. Al meu veïnat de Virginia aquests locals es van obrir un mes abans de l’elecció i cada dia tenen cues d’hores mai vistes. A Georgia igual. Segur que el nombre de votants haurà augmentat molt, que es del què es tractava. Al meu estat, Maryland, tots els locals per qui vulgui fer vot presencial s’obriran el dia 26 d’octubre, evidentment una setmana abans del 3 de novembre. Tots els locals tindran també una bústia per dipositar-hi els formularis del vot per correu i estalviar-se les cues.

Pel que fa al vot  enviat per correu que Trump segueix repetint que és una estafa cal dir que ja es reconeixia als temps de la Revolució en 1776 i que l’exèrcit l’ha facilitat sempre als soldats. Tots els estats han reconegut sempre el vot per absència justificat i sol·licitat. Ara amb el virus molts estats han fet aquest vot electiu, per tothom que vulgui sense haver de donar explicacions. De fet envien a tots els votants la petició per fer-ho. A Maryland es pot demanar per Internet.

El meu estat ho farà tot: vot presencial tradicional, vot presencial avençat, vot per correu o usant una bústia especial. Els altres estats faran com vulguin, com es el seu dret. Que cap votant es queixi de falta d’oportunitats.

Una cosa és segura: a la nit del 3 de novembre no es proclamarà cap president. Els col·legis electorals es reuneixen a la capital dels seus estats el 20 de desembre. Fa poc, el Tribunal Suprem va prohibir els electors anomenats faithless, o sigui els que després de ser elegits per votar per un candidat s’ho pensen i decideixen triar un altre. Envien el resultat dels vots al Senat, on el 6 de gener el vicepresident sortint davant del nou Senat entrant obre els 51 sobres i proclama el nom dels nous President i Vice-President. En aquest moment, l’espectacle fabulós de l’elecció presidencial queda tancat i el jurament dels nous líders te lloc el 20 de gener.

Ja ha passat dues vegades que el Col·legi Electoral no ha donat la majoria a cap candidat. En aquest cas, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants, cosa bastant complicada. Perquè? La Constitució especifica que l’elecció s´ha de fer donant un sol vot per cada estat. Els representants s’ho han de fer entre ells i decidir. Califòrnia envia al Congrés 54 diputats i s’han de posar d’acord abans d’atorgar un sol vot. Aquest model demostra clarament com els pares fundadors volien que el President fos sempre triat pels estats.

Potser algú es pregunta què passaria si tant el President com el Vice estiguessin incapacitats o morts, considerant que és impossible fer una elecció anticipada. En aquest cas l’Speaker (president) de la Cambra de Representants esdevindria President en funcions. I si això també fallés, seria l’hora del President pro tem del Senat (el verdader president diari del Senat triat pels senadors). O sigui que ni fem eleccions especials ni ens podem quedar sense cap d’estat

Afegit dissabte 17: A 17 dies de l’elecció acaben d’anunciar que ja han votat per anticipat 22 milions de ciutadans. Les darreres enquestes publicades avui diuen que Biden lidera nacionalment amb 10-15 punts d’avantatge. Al meu petit estat de Maryland, on viuen tants funcionaris federals, en Biden lidera amb 30 punts. El lector recordarà la famosa dita de les rates que abandonen el vaixell. El Partit Republicà podria perdre inesperadament la majoria a les dues cambres. Els candidats i molts governadors i republicans prominents ja li han girat l’esquena. Trump, menystenint com sempre l’epidèmia, segueix organitzant mítings sense mascareta ni separació. Riu feliç quan és aclamat. El NYT ha informat que té un deute personal de 420 milions (!). Hi ha qui sospita, sense proves, que podria estar relacionat amb la trama de la Deutsche Bank.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

02 oct. 2020


La policia i el racisme als EUA

Classificat com a General

El lector sens dubte ha vist o llegit cròniques de les manifestacions i incidents provocats per abusos greus de les autoritats policials contra ciutadans negres, que representen una violació molt greu dels seus drets civils. Ja fa anys que es queixen d’això, però se’n parla poc i els policies no son generalment castigats. En canvi, les seves víctimes son sovint acusades de crims, us de drogues i amenaces contra les quals els policies havien de defensar-se. Fou l’assassinat cruel i absurd de George Floyd que va servir de gota final a un vas d’aigua que ja estava molt ple.

La immensa majoria de les manifestacions desfermades per l’incident eren i segueixen sent pacífiques, però sempre s´hi barreja gent diferent que inicia focs, trencades de vidres i robatoris. A més la policia sovint recorre a la provocació, atacant gent pacífica i acusant-los de violència quan es defensen (un truc ben conegut pels guàrdies civils i la policia nacional espanyola)

El President Trump reacciona

Essent com ha estat sempre un partidari del supremacisme blanc i un amic dels grups d’extrema dreta que ataquen els manifestants antiracistes, va anunciar que tots els incidents eren accions subversives de l’extrema esquerra radical dels socialistes del partit demòcrata… i els anarquistes. No parlava mai de la discriminació racial ni sembla creure-hi.

Se li va acudir que ell imposaria llei i ordre amb desplegaments militars. Li van explicar que la Constitució no ho permet si no és que els governadors ho demanin abans. Washington DC en canvi no és cap estat sinó una mena d’alcaldia sotmesa als dictats del govern federal. Una gran manifestació molt pacífica es va formar al voltant de la Casa Blanca. Ell, dient que grups violents el volien amenaçar, va fer venir soldats i la guàrdia nacional que va atacar els manifestants amb violència, gasos i bales de goma obrint pas a Trump fins que somrient ell, la família i els amics van poder arribar a una vella església protestant, al portal de la qual es va fotografiar enlairant una Bíblia negra amb una creu que la seva filla es va treure d’una bossa molt cara. L’endemà, entenent que havia estat enganyat i havia atacat manifestants legítims, el cap de l’estat major va aparèixer a la TV demanant perdó.

Però Trump va seguir intentant desplegar l’exèrcit a estats, primer a Portland (Oregon) i després a Seattle (estat de Washington). Va cridar els militars i els va dir que volia invocar la Llei d’Insurreccions dels segle XVIII per enviar l’exèrcit a ciutats triades per ell. Els militars li van respondre que la llei no estava justificada (no era Espanya i es tractava d´una lluita civil legitima, cap sedició) i que no i que no.

Portland és una ciutat molt gran i maca i les manifestacions han passat dels 100 dies consecutius. Enrabiat pel boicot dels militars i enrabiat (si no rabiós com ell és) va organitzar a corre cuita una força policial inexistent amb un uniforme estrany i policies manllevats d’altres tasques federals com immigració, buró d’armes de foc, anti-drogues i alguns més i els va enviar a Portland sense avisar ningú dient que els manifestants volien cremar l’edifici federal (??) Al mateix temps va començar a amenaçar Seattle (on els manifestants havien pres uns quants blocs de carrer i abolit la policia). Chicago i Nova York també foren amenaçats amb fer el mateix. Els crits de protesta i les amenaces d’advocats el van obligar a recular.

Víctimes negres de l’abús policial

Els incidents gairebé bé sempre s’originen en un delicte petit seguit per protestes del detingut que que condueix la policia a l’ús de violència extrema i mort d’un negre. Això ha passat tantes vegades, que verdaderament n’hi ha prou perquè rarament passa a blancs o membres d’altres races, sinó nomes a negres. L’argument de la policia és sempre el mateix: que entre els negres hi ha més crim i violència. Potser és veritat, però això no esta arrelat en la raça sinó que és el resultat de les condicions de vida i les necessitats mai satisfetes dels barris negres que no es resol matant gent pel carrer a trets.

Fa poc, uns policies es van equivocar pel carrer detenint un cotxe amb una família negra i tres nens petits. L’inevitable vídeo ensenyava el matrimoni tirat per terra emmanillat amb les criatures cridant desesperadament. És que la placa de cotxe que buscaven era d’un altre estat. Dispensi, pero perquè aquest tractament tan brutal? La família no havia fet absolutament res.

Un dels primers casos recordats fou el d’Eric Garner, que els policies volien arrestar per vendre cigarretes pel carrer. Va protestar i un policia el va escanyar passant-li el colze davant la gola  escanyant-lo. Com anys després en Floyd, va morir gemegant que no podia respirar.

Tamir Rice era un nen de 12 anys que estava a un parc amb una pistola de joguina quan algú que l´havia vist va trucar la policia. Un agent el va matar a trets.

Walter Scott anava en cotxe que la policia va aturar. Va intentar fugir i el van matar a trets per l’esquena.

Altor Sterling. La policia va aturar el seu cotxe i va intentar fugir a peu. Un policia va cridar que estava buscant una pistola i l’altre agent el va matar.

Ahmaud Arbery, era un negre de 25 anys fent pacíficament jòguing per un barri residencial quan un ex-policia blanc amb el seu fill, tots dos armats, van decidir que havia vingut a robar. Quan Ahmaud indignat els va girar l’esquena i va resumir el jòguing, el van matar amb un tret de fusell per l’esquena.

El cas de Breonna Taylor, una noia molt honrada i treballadora, empleada de tècnica de laboratori a un hospital, de 26 anys, estava dormint a casa seva un vespre al costat del seu company. Van arribar al carrer, ja de nit, tres homes armats de paisà, que eren policies amb ordres d’entrar a una casa sense avís previ i detenir tothom. Sembla que també s’havien equivocat de lloc. L’amic de Breonna tenia una pistola, cosa absolutament legal a un país on la majoria d’estats permeten defensar-se contra invasors del domicili, i va sentir com obrien la porta violentament i va veure que entraven tres homes amb armes automàtiques. Va disparar ferint un dels policies a la cama i els policies van respondre disparant 30 trets sense apuntar per la foscor. La Breonna va morir en l’acte.

I per descomptat el cas del desventurat George Floyd que després d’aguantar indefens, emmanillat i per terra el peu d’un policia per 8 minuts cridant “No puc respirar” a Minneapolis, va morir.

Fa uns dies la policia va emmanillar i tirar per terra un malalt mental despullat que havia causat problemes. El van fer caure a terra emmanillant-lo i li van cobrir el cap amb una caputxa perquè no pogués escopir. Dissortadament va vomitar que tampoc es podia fer. Va arribar mig asfixiat a l´hospital, on va morir.

La policia es va presentar per una baralla a una festa causada probablement per un home que estava intentant ficar-se al seu cotxe, on seia la dona amb dos nens. A un policia li va semblar que estava buscant una pistola i li va disparar cinc  trets a l’esquena davant tota la família. Se´n va sortir amb vida pero s´ha quedat a una cadira de rodes.

La immunitat dels policies responsables

Després d’aclarir que la majoria de policies no fan aquestes coses, cal considerar perquè els que sí que les fan no son gairebé mai castigats o empresonats, sovint ni tan sols acomiadats. Com de costum, hi ha moltes causes:

-L’abús dels tasers (les pistoles elèctriques) contra qualsevol que protesti. Vàrem veure fa poc com un policia havia disparat un tàser deu vegades contra un presoner que es resistia.

-La percepció reforçada cada vespre a la televisió que els negres son perillosos.

-Hi ha entre els policies gent psicopàtica i cruel que gaudeixen l’exercici del seu poder

-Molts militars tornats de la guerra troben feina a la policia pero confonen les confrontacions militars contra l’enemic amb els conflictes que hi ha a una societat civil lliure i democràtica

-Les lleis d’immunitat policial que molts estats i municipis tenen.

-Les moltes societats benèfiques protectores que protegeixen indiscriminadament amb defensors ben pagats qualsevol excés policial

-La metodologia: quan passa un desastre com ara el de Floyd, les autoritats sempre diuen que cal esperar que la investigació estigui completa abans de fer jutjaments imprudents. El judici triga dos anys, la gent va oblidant i els defensors van dient coses: que la víctima era una persona molt perillosa, que era un addicte de drogues, que s’havia vist un objecte de metall què semblava una arma, i que en definitiva tot havia estat una autodefensa justificada. I se’n surten i continuen de policies.

-Absurdament al meu parer el govern federal (començant amb Obama) ha estat venent o regalant equip militar de surplus als cossos de policia. És intolerable perquè la guerra i els desacords civils interns son coses massa diferents. No necessitem vehicles armats per res.

 

Joan Gil

.

2 respostes