Arxiu per a 'EUA' Categories

25 nov. 2020


L’home que serà desallotjat de la Casa Blanca el 20 de Gener

Classificat com a Afganistan,Crueltat,EUA,Narcissisme

Abans de res, bona festa de Thanksgiving el dijous 26 de Novembre. És el dia quan hom recorda i celebra a la taula les coses bones que tots tenim i de les quals fruïm. Potser enmig de les circumstàncies ens reforçarà la fe en que el dia de demà serà molt millor. Com que la festa no és religiosa, molts Americans la veuen com la més important de l’any.

Sempre hi ha gent que sembla preocupada abans d’una elecció, però aquest cop fa unes setmanes milions de ciutadans estàvem angoixats. El desastre de fa quatre anys i el malson que va seguir no podien repetir-se. No completament sense raó, molts vèiem la democràcia i la pau i solidaritat racials en perill greu, per no parlar de la tradició nord-americana de ser un país de refugi dels perseguits i d’acollida pels immigrants.

Segons el llibre de la seva neboda, l’home elegit l’any 2016 era un narcisista molt greu i perillós. Totes dues coses son veritat, prou que ho ha demostrat. Són perillosos els narcisistes? En general son més aviat ridículs. Encara el veig com, somrient davant les càmeres, es vantava de ser molt poderós i com obligava a tots els membres dels seus comitès a començar la ponència agraint-li el seu extraordinari lideratge, mentre ell somreia com un Buda panxacontent al costat, feliç de ser reconegut. Va afirmat a la tele que ell era “un geni estable”. I amb quina tranquil·litat mentia una i una altra vegada en directe o per tuit, i com insultava i amenaçava amb mots i expressions ordinàries els seus adversaris, i com abans de donar un càrrec exigia lleialtat personal a ell, no pas a la llei o constitució de la Unió. Si algú es negava a obeir-lo, era cessat i sovint difamat de mala manera amb insults i falsedats. Feia política internacional o militar de forma capriciosa i arbitrària, sense escoltar els experts que li volien explicar com anava o quines conseqüències tindria. Per primera vegada des de fa més de 50 anys va restaurar la pena de mort per crims civils jutjats per un tribunal federal (que son pocs) i ja ha fet executar dues persones i sis més seran ajusticiades de pressa abans que arribi en Biden. Es preguntava de què servien les armes nuclears si ningú les utilitzava i deia que li agradiria veure una explosió nuclear. I es venjava molt. Per odi absurd i no provocat contra Obama, va signar ordres executives contra la protecció de l’ambient i la lluita climàtica.

No em consta que els narcisistes siguin perillosos, però en aquest home hi havia un element de crueltat i hipocresia gairebé psicopàtic. El seu tracte a tots els immigrants de “països de merda” (sic) fou espantós, en particular el tracte odiós dels nens separats (sovint per sempre) dels pares, tancats a cel·les grans on no cabien, dormint per terra, sense accés a una dutxa i amb una sola comuna, mal alimentats (alguna vegada amb xocolata i galetes), mentre els pares eren enviats fora sense esperança i aquest home imposava lleis humiliants contra el pas dels emigrants a Mèxic o Guatemala. Deia que els immigrants venint del sud eren criminals, negociants de drogues, terroristes i violadors de dones (i potser alguns podrien ser bona gent).

Un dia es va referir als “Dreamers”, residents indocumentats que havien arribat de nens de la mà dels pares però que no eren ciutadans ni es podien naturalitzar perquè havien entrat il·legalment. Aquests només parlaven anglès, tenien bones carreres i evidentment sense passaport no havien pogut mai ni tan sols visitar el país d’origen. L’home va dir que se’ls estimava molt, però tot seguit va signar un decret de deportació (que un bon jutge va anul·lar). Sí, verdaderament era molt poderós. Repetia sempre que a ell no li agradaven els “loosers”, perdedors, sinó els guanyadors com ell. Això ho va aplicar un cop fins als morts i presoners durant una guerra, ell que no havia estat a l’exèrcit.

Sabent això, pot entendre el lector com la seva derrota electoral final l’ha humiliat i destrossat tant? Per això ell diu que no és veritat que hagi perdut, que els altres de l’esquerra radical (pobre Biden) han fet trampa. Ja va dir que ell era tan bo, que sense trampa no podia perdre mai una elecció. També és curiós que un home sense religió que ha fornicat de forma espantosa, molestat i maltractat tantes dones, casat tres vegades, participat en negocis econòmics dubtosos, ara se les doni de religiós i vagi a esglésies protestants a fer teatre per tal d’atraure (amb èxit) la dreta religiosa que sembla interessar-se només per prohibir els avortaments i perseguir els gays.

Hom també podria dir molt dels seus tractes financers. Molts visitants importants per ser rebuts havien de llogar pisos d’habitacions al seu Hotel al Districte o a la Florida i feia rotacions usant els seus camps de golf per atreure clients. Hi va fer obres per augmentar la seva seguretat que de fet augmentaven la vàlua del terreny. Sens dubte tem què li passarà quan perdi la protecció actual. Molts advocats, algunes dones, la Deutsche Bank i un fiscal de l’estat de Nova York l’estan esperant. I potser algun fiscal federal per certes coses que va fer

Disposicions Finals (fins ara)

N’hi ha hagut ja unes quantes i ja veurem què més fa. Va cessar de mala manera el Secretari de Defensa perquè enlloc d’acceptar la seva ordre de treure soldats federals al carrer per atacar les manifestacions racials, el va confrontar amb els quatre generals de quatre estrelles de rang més alt que li van dir que d’això res i el van avisar, per si de cas, que ells no obeirien ordres il·legals.

Està accelerant els seus decrets per tal de fer impossible restaurar les ordres ambientals donades per Obama, una cosa molt complicada que probablement fallarà, però de moment ja està venent concessions per buscar petroli al Cercle Polar i les perforacions no es podran evitar..

Particularment greu ha estat l’assumpte militar. Va manar sense avisar la retirada sobtada de la gran majoria de soldats a l’Afganistan abans de Nadal i va intentar manar un bombardeig del complexa nuclear de l’Iran. En això de l’Iran, els militars li van parar els peus. No es pot fer, perquè ja fa temps que se sap quina represàlia prendria l’Iran: l’atac contra l’Ambaixada Americana de Bagdad per les forces pro-iranianes armades amb coets i armament pesant que hi ha dintre de l’Iraq. Podria causar la mort de centenars o potser un miler d’americans i probablement obligaria a declarar la guerra. Ni en broma, i probablement cap potència estrangera aprovaria.

I ara què vol fer aquest home? Ja ha anunciat que vol tornar a presentar-se a l’elecció en 2024 i que vol quedar-se de cap del Partit Republicà donant ordres, inspirant i  vigilant a tothom. No obstant haver anat tantes vegades i fins i tot parlat per telèfon amb la Cadena Fox, aquests van ser gairebé els primers que van declarar vencedor a Biden. Entristit i amargat per aquesta traïció, ara diu que fundarà una altra cadena per competir amb el públic conservador.

I usarà el seu poder per indultar amics seus empresonats. Diuen que podria indultar-se ell mateix. N’ha parlat manta vegada i no ha volgut descartar-ho mai. Cal tenir en compte no obstant que ell només pot perdonar crims federals. Contra els fiscals de l’estat de Nova York que l’estan esperant no pot fer res.

Joan Gil

 

Una resposta fins a ara

05 juny 2017


Entenent el món: què vol dir excepcionalisme?

Hi ha coses en política internacional que són tan difícils d’entendre i tan diferents de l’actitud comú de la nostra societat i líders polítics, que ningú en sap parlar. No obstant, l’excepcionalisme acceptat de dos països que surten cada dia als diaris explica moltes coses, sovint vistes com a negatives. El diccionari on-line de l’Institut d’Estudis Catalans ni tan sols recull la paraula, que designa una teoria, però tots els diccionaris anglesos ho fan.

Excepcionalisme comença amb l’actitud acceptada de ser diferent de la norma o superior a tothom. Probablement el lector es pensarà que és una actitud narcisista, reprensible i censurable, però no pas en política. Arrogància i prepotència són qualitats freqüents, sovint inevitables de molts governs, però l’excepcionalisme va molt més enllà perquè vol ser objectiu, patriòtic i tenir raó pel damunt d’altres.

  • El Merriam-Webster, diccionari suprem de la llengua nord-americana, ho defineix clarament: Teoria que explica el caire excepcional d’una nació o regió.

Encara que alguna opinió excepcionalista surt a relluir a molts llocs de tant en tant, hi ha dos països on és doctrina oficial acceptada per la immensa majoria i discutida sense embuts als mitjans de comunicació, escoles i conversacions locals: Israel i els Estats Units d’Amèrica. No ho amaguen mai, sinó que hi insisteixen.

Excepcionalisme Israelià

A Israel hom pensa que degut a les revelacions bíbliques, el passat de persecucions tan trist, les fites culturals i tècniques del poble de les que estan justament orgullosos, els perills que han superat, les seves tradicions i religió, el poble jueu és una nació diferent de totes les altres i els actes d’Israel no poden ser jutjats pels criteris comuns. Religió, practicada o no, és un element fonamental inseparable de la seva nacionalitat i estat. No creuen en la separació d’església i estat.

Veuen la colonització forçada de Palestina i la submissió i mals tractes rebuts pels Palestins com una conseqüència lamentable però inevitable del projecte nacional sionista. La terra pertany a Israel i els palestins no tenen dret a ser-hi. Fa 50 anys gràcies al suport militar dels EUA, van derrotar quatre estats àrabs i ocupar molts territoris. Degut a la importància dels diners i ajut militar americans, Israel generalment obeïa les ordres americanes. Per exemple es van retirar del Canal de Suez, van retornar el Sinaí a Egipte, van retirar-se del Líban. Mentrestant, el seu grup lobbista, el AIAPAC, amb el suport de grans milionaris havia aconseguit adquirir una gran influència als mitjans i electorals polítics dels EUA, mai trencada fins al present, discutint i intentant dirigir favorablement qualsevol cosa que afecti l’estat d’Israel. El gran canvi que va preocupar a molts polítics, fou un incident doble durant els mandats de George W Bush als EUA i d’Ariel Sharon a Israel. Sharon va atacar militarment les posicions palestines i Bush li va manar retirar-se en públic. Sharon el va ignorar. La situació es va repetir i Bush fou rebutjat per segona vegada. Així va canviar la situació. Israel s’havia escapat de la supervisió americana, no obstant la continuació dels enormes subsidis i materials militars. En l’actualitat l’extrema dreta governant Israel sembla tenir un problema amb els jueus nord-americans que sovint no veuen gens bé la situació palestina i voldrien una resolució justa. Poc a poc, veus que estaven callades s’estan alçant. Cal recordar que l’Apartheid fou terminat als EUA.

En qualsevol cas, un que parli amb persones d’aquests països hauria de saber sempre què estan pensant i què han aprés a l’escola, o no s’entendran mai.

Excepcionalisme Nord-americà

El President Trump no ha estat el primer en practicar l’excepcionalisme americà, només que ell ho fa de forma barroera i insultant. El poble americà, els seus diaris i televisió creuen fermament en el caràcter únic de la nació, que és com una llumenera al cim d’una muntanya (a light on a hill) vista des de tot el món. El sentiment es deriva de la Revolució (falsament anomenada a Europa Guerra de la Independència), de la qualitat de la seva Constitució i la defensa de la democràcia, premsa lliure, govern elegit i drets humans en els que creuen molt sincerament. Se senten obligats a defensar aquests principis (i alguna vegada imposar) a tot el món, a canviar règims malvats i destituir homes perillosos. Ho vigilen tot i volen mantenir la pau. Aquests sentiments foren molt reforçats per la gloriosa II Guerra Mundial, quan van salvar Europa i mitja Àsia. Tota Europa occidental i el Japó van esdevenir democràcies. Altres vegades els resultats foren i continuen essent menys convincents.

Conseqüències de l’excepcionalisme americà? No es pensen que siguin iguals a ningú. Mantenen ha bases militars i soldats a molts països, no accepten cap tribunal o jurisdicció  internacional sobre els seus soldats o ciutadans,  i rebutgen ordres de qualsevol organització a menys que el govern dels EUA la controli, com passa amb les Nacions Unides. O la OTAN si arribés el cas.

Conclusió

És bo tot això? No ho sé. Dubto molt que ningú aspiri a establir una verdadera autoritat mundial. Després de l’ensorrament de la URSS, els EUA han esdevingut la potència hegemònica militar i comercial de tot el món, una posició única sense precedents en la història de la Humanitat. I que els Lectors s’ho creguin: malgrat certes coses com les que estan passant ara a Washington, són bona gent amb grans principis democràtics que al final s’imposen sempre. Com seria el món si la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda? I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la Guerra?

Joan Gil

No hi ha resposta

11 oct. 2016


El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

No hi ha resposta

13 set. 2016


El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

No hi ha resposta

23 ag. 2016


Quan van intentar robar el cos del President Lincoln

L’estiu, ai las, s’està acabant però encara en tenim per uns dies. Potser algú voldria entretenir-se llegint els disbarats monumentals, gairebé còmics, associats amb l’intent de robatori de la mòmia de l’heroi nacional Abraham Lincoln. La història originalment publicada a aquest blog el 25 maig 2009 és totalment autèntica.

===================================================================
Cal enterrar el gran Lincoln

L’Abraham Lincoln, heroi nacional, salvador de la pàtria, emancipador dels esclaus, l’home que va refer la Unió en la seva imatge, fou el President més important i admirat de la història del país. No era cap angelet, sinó un adversari temible amb una astúcia i una habilitat política poc comuns, però sempre fidel als seus ideals. Home d’orígens molt modestos, estava dotat d’una llengua privilegiada que el feia un orador admirable i dominava l’anglès com potser cap altre President (fins Obama). Però Lincoln escrivia els seus discursos, Obama té professionals que ho fan per ell.

Morí assassinat al Districte de Colòmbia. El desig de la família era enterrar-lo al Cementiri d’Oak Ridge a Springfield, Illinois, una ciutat modesta on no havia nascut però on havia treballat i viscut per molts anys. Springfield era i segueix essent la Capital de l’Estat d’Illinois i Lincoln, com Obama, havia estat membre del Parlament estatal .

Els Americans tenien i segueixen tenint en els nostres dies la mania, absurda i cara, d’embalsamar tots els cadàvers. Diuen que van començar a fer-ho durant la Guerra Civil, per enviar a casa els difunts i li va agradar a tothom perquè dóna temps a fer venir tota la família i tots els amics a visitar el mort. En qualsevol cas en Lincoln havia de ser embalsamat no sols per costum sinó també perquè se’l van endur per tren i els trens eren lents i calia exhibir-lo entre altres llocs a Nova York, Chicago i finalment a Springfield. Tot va anar molt bé. El cos fou dipositat a un mausoleu provisional a Springfield que estava lliure esperant que li construïssin un monument final damunt un turó. Van nomenar un home local molt patriòtic guardià de la tomba. Fixeu-vos en el nom, que era John Carroll Power, perquè al final tornarà a sortir.

Els Falsificadors de Dòlars

Lincoln havia estat preocupat per la qüestió dels falsificadors de moneda que estaven basats a Chicago, en aquell temps capital industrial del país, i va fundar el Servei Secret per empaitar-los (no pas per protegir el President, com també fan ara). El cap de la colla de falsificadors més important era un home anomenat Big Jim Kinealy, que tenia al damunt la càrrega feixuga d’haver de pensar. El Servei Secret els va propinar un cop terrible i un disgust molt gran amb l’arrest del seu gravador de bitllets, que fou tancat a la presó per molts anys. El cop era fatal, perquè no hi havia cap altre gravador de qualitat i s´havia acabat imprimir dòlars falsos. Kinealy trobava la situació intolerable i a més estava perdent diners. Com que era impossible treure el seu home de la presó, va concebre la idea de fer xantatge a l’estat: volia robar el cos sacrosant del gran Lincoln i amagar-lo fins que el govern alliberés el gravador com a rescat. A tothom li va semblar que la idea era fantàstica i no podia fallar. Seriosament.

El primer intent acaba per culpa d’una imprudència

El problema del cap Kinealy era que ningú de la seva colla havia robat mai cap cadàver i que no coneixia Springfield. Va triar dos dels seus criminals més intel·ligents i els va enviar a Springfield amb diners per estudiar com es podria fer . Els dos homes van anar al barri de pitjor anomenada de Springfield i van obrir allò que avui es diu un local “d’altern” amb un bar i un saló de ball.

Els homes van anar al cementiri i es van posar en contacte amb el guardià, el qual innocentment els va explicar tot: que no hi havia policia, a quines hores hi havia visitants, que la cripta només tenia una tanca de barres de ferro des de la que es veia el sarcòfag de marbre, i cap altra porta i en general tot allò que els bandits volien saber.

Però l’intent no va arribar enlloc perquè en un moment d’entusiasme, un dels dos malvats ho va revelar tot a una prostituta local, la qual va procedir a explicar-ho a tothom, inclòs el cap de policia, que també era client seu. Veient l’enrenou que va seguir, els dos homes van decidir tancar el local i desaparèixer. Les autoritats en canvi no en van fer cas, perquè li va semblar a tothom que el projecte era massa absurd. S’ho pensaven.

A la llar dels conspiradors: el bar de mala reputació “The Hub” (294 West Madison, Chicago)

En Kinealy, que fins aleshores no havia viscut a Chicago va decidir anar en persona al Hub, del què era propietari en part i organitzar el sacrilegi en persona. Va triar dos homes, un d’ells el propietari principal i taverner del Hub, que era un criminal sinistre digne de Dickens, el qual hi aniria a fer la barbaritat amb dos homes més, un dels quals un borratxo gens de fiar. Però tenien el problema que cap d’ells havia robat mai un cadàver i no sabien com es feia.

Aquí és on entra el primer snitch conegut de la història dels EUA, en Lewis Swigles, agent del Servei Secret i conegut a certs ambients per l’àlias “Jim Morrissey“. Ara a totes les pel·lícules americanes surt sempre un snitch: un criminal de segona que informa a la policia a canvi de pagaments i també de certa impunitat. La idea fou un invent genial del primer cap del Servei Secret a Chicago. En Swigles, un agent del Servei Secret, fou despatxat al Hub perquè s´havia ensumat que hi havia falsificadors de moneda. Del projecte de robatori en canvi no en sabia res ningú fins aquell moment.

Vet aquí que en Swigles va encetar una conversa amb el sinistre propietari del bar, Terrence Mulen amb el propòsit d’identificar-se com a criminal professional i establir les seves credencials, quins crims havia comès, quant de temps havia estat a la presó i coses així. A en Mulen li quèia la baba de satisfacció. Aquesta era la mena de clients que ell volia per al seu establiment. Al final va preguntar de què vivia en aquell moment. A en Swigles se li va acudir respondre que robava cossos humans per vendre´ls als Hospitals i estudiants de Medicina.

Aquí cal fer una pausa per explicar que en aquell moment robar cadàvers (tots embalsamats, recordeu) era molt corrent i que a l’Estat d’Illinois no hi havia cap llei que ho prohibís. Era perillós perquè moltes famílies pagaven guàrdies armats per protegir els seus difunts. En Swigles va triar la resposta perquè semblava escaient i sinistra però no havia robat mai cap tomba.

El taverner va somriure feliç. Coneixia un senyor que pagava bé i precisament estava buscant un lladre de tombes. Li va presentar els conspiradors. Aleshores en Swigles també va sentir-se feliç. I el Servei Secret aviat també.

Com s´ho veia el Servei Secret

Un lector ingenu que no coneix el món potser es pensaria que ara el Servei Secret procediria a arrestar tots aquests criminals i acabar amb el projecte (i amb la banda de falsificadors). No era tan fàcil. En primer lloc voler robar un cadàver, ni que fos el d’en Lincoln, no era cap crim. Potser els podrien arrestar per voler destruir el mausoleu, però si anaven a un jutge amb aquesta acusació, el jutge imposaria una multa i prou.

El SS va prendre una resolució fatal: els deixarien tirar endavant i els enxamparien in fraganti, al cementiri

El Pla madura

Amb l’arribada de Swigles, el cap de la banda ja ho tenia tot arreglat: tres homes anirien amb en Swigles per tren a Springfield, on els esperaria un carro amb cavalls (el carreter per cert seria un segon policia trobat per en Swigles, portant el total de l’expedició a tres lladres i dos policies). Robarien el cos la nit del 7 de Novembre de 1876, que era una nit electoral quan la gent estaria votant o esperant notícies de qui seria el nou President i se l’emportarien amb el carro a unes dunes de sorra a l’Estat veí d’Indiana, on l’enterrarien. Aleshores (fixeu-vos bé, que té gràcia) el cap de la banda mateix aniria a veure el Governador a demanar-li $200.000 d’or (cap falsificació) i la llibertat del gravador pres a canvi d’indicar on estava amagat el cos de Lincoln que es podria recuperar. Per demostrar que l’home era un missatger en contacte amb els profanadors, deixarien a la tomba un fragment d’una pàgina de diari i ell es presentaria amb la resta de la pàgina. Es pensava que aquest pla ridícul tenia totes les probabilitats de reeixir.

La pàgina en qüestió la va contribuir en Swigles i en van trencar un fragment tots plegats, bevent amb gran alegria. La resta de la pàgina fou amagada dintre d’un bust de Lincoln que presidia la taverna del Hub. Hi va haver rialles d’anticipació.

El Servei Secret va decidir que uns quants agents s’amagarien a una cripta propera abans que els criminals arribessin i que quan estiguessin dintre, en Swigles donaria un senyal amb un encenall i cridaria Wash! Els policies amagats sortirien i tots serien arrestats.

A l’Oak Ridge Cementiri de Springfield, la nit del de 7 de novembre de 1876

La nit era fosca. Dintre el cementiri, entre els monuments funeraris quatre ombres criminals trontollaven cap a la tomba del gran Lincoln. Els seus perfils a vegades es podien veure contrastats contra la lluna. El vent bufava i es veien llampecs al cel. Llops ululaven. Ocellots negres volaven per l’aire. La policia estava amagada, disposada a tot. Sacrilegi i tragèdia es mastegaven en l’aire.

Els lladres van arribar davant la porta de barres de ferro que tancava l’accés al tresor que buscaven. Tallar la cadena era massa difícil, o sigui que havien decidit rebentar el cadenat. Un dels bandits duia unes tenalles tallaferros però se li van trencar. No havia passat res, perquè l´home també duia una llima. Amb la llima es podria també obrir només que trigaria temps i faria soroll… i els policies amagats patirien molt. El cadenat al final va saltar.

Van entrar dintre la cripta. En aquell moment, l’espia Swigles hauria hagut de sortir i donar el senyal però li havien encomanat la feina d’aguantar l’única llanterna que tenien i si ell sortia es quedarien a les fosques. Els homes van procedir a aixecar la llosa de marbre que cobria el sarcòfag. Era molt pesada i van patir. Al final va caure a terra fent un soroll considerable que potser va espantar els policies amagats. Sort que no hi havia ningú mes al cementiri (fora dels policies s’entén). Aleshores ja només calia extraure el taüt i obrir la tapa. No tan de presa. Resulta que el taüt era metàl·lic i cabia exactament, o sigui que pels costats no es podien ficar ni les mans ni cap instrument. Un cop molt dur després de tanta feina. No hi havia forma de treure´l.

Els bandits van decidir fer saltar la paret de marbre anterior del sarcòfag amb la inscripció al difunt per millorar l’accés. Aquesta vegada sí que van reeixir. Van aixecar el taüt i van exposar part de la mòmia.

En aquell moment en Swigles finalment va veure una oportunitat per sortir i fer el senyal. Va sortir fora, va encendre un llumí i finalment va cridar Wash! abans d’anar-se corrent i desaparèixer de l’escena.

Els policies van sortir corrent cap a la cripta presidencial… on no van trobar ningú. La raó era evident: els lladres havien treballat per hores, estaven cansats i havent aconseguit un progrés substancial, havien sortit fora com Swigles a refrescar-se. Van observar els policies acostant-se a la cripta oberta des d’un lloc segur i van decidir que dissortadament calia tocar el dos.

Els policies van començar una cerca del cementiri a les fosques i sense guia. El cap del grup va veure una ombra sospitosa i va disparar les dues pistoles que duia. L’ombra va respondre al foc. Quan el tiroteig es va acabar, gràcies a Déu ningú estava ferit, perquè els tiradors eren dos policies. Els bandits havien desaparegut. El cos de Lincoln seguia a la cripta però havia estat profanat. Tothom s’havia cobert de glòria.

Els lladres havien quedat separats de l’espia Swigles, al qual seguien sense identificar com a membre del Servei Secret. Probablement tenien por que en Swigles estigués en mans de la policia i cantés. Quina alegria veure’l en llibertat. Si haguessin tingut només un xic de seny, no s’haurien hagut d’acostar per res a la taverna, però de substància gris al cervell en tenien ben poca.

En Swigles evidentment havia tornat al Hub a veure què passava o si sentia dir alguna cosa. Al poc temps es van presentar tots els membres de la banda. Quina alegria tornar-se a trobar! Es van abraçar, van beure whisky, van cantar i celebrar. Van fer una festa espontània tan gran que quan la policia avisada per Swigles es va presentar a interrompre-la i se´ls va endur emmanillats, van seguir cantant.

El Procés Judicial

La premsa estava preocupada amb l’elecció presidencial perquè els recomptes van durar tres mesos i hom va parlar relativament poc del cas. els falsificadors van ser portats a judici. En Robert Lincoln, fill del difunt, es va presentar a Chicago i va pagar els advocats més cars a veure is es podia escarmentar la colla. No va tenir gaire èxit. Tres dels lladres van ser condemnats a un any per violar propietat federal però intentar robar el cadàver no era cap crim. El cap de la banda se´n va sortir absolt.

El Sr. John Carroll Power, custodi de la tomba, entra inesperadament en acció.

L’incident no s’havia acabat.

L’endemà de la profanació, Mr Power, un gran patriota, un adorador de Lincoln i la seva memòria, es va mirar el sarcòfag amb horror més que indignació. El cos del Salvador de la Pàtria exposat i tocat per mans criminals! I això tornaria a passar una i altra vegada perquè el mausoleu final trigaria anys fins que estigués fet. Calia prendre acció.

Hom havia decidit portar el cadàver a una segona cripta provisional, més gran i una mica més protegida i van refer el sarcòfag de marbre.

Abans que poguessin ficar-hi la caixa amb el cos, el custodi Power va robar tot sol la venerablement mòmia, ficant-la a una altra caixa. El taüt que fou baixat al sarcòfag estaria buit.

El Sr. Power havia decidit enterrar d’amagat en Lincoln a un lloc secret on ningú el pogués trobar i, evidentment, sense que ningú ho sabés. Es veu que va triar un racó amagat de la cripta. Hi ha qui diu que se´l va endur al celler de casa seva, però sembla que no és veritat. La seva intenció era excavar una tomba a terra dintre el mausoleu de dos metros de profunditat , com és costum als EUA, però no va poder perquè la taula d’aigua era massa alta a tot arreu on provava. Al final va posar la caixa, coberta a un racó molt superficialment per trossos de fusta i escombraries per dissimular. Així es passaria el Gran President dos o tres anys, cobert d’escombraries i per terra.

En Power no havia previst com passa el temps i com eren de lentes les obres de la nova tomba. Li va semblar que ja no podia carregar amb el pes del seu secret i tenia por de morir-se i que el President fos perdut per sempre més. Va parlar en privat i va convocar a una reunió secreta un grup selecte de senyors de Springfield, tots patriotes dedicats als EUA i la memòria de Lincoln, als que va explicar la situació. El grup va prendre el nom de Lincoln Guard of Honor i van jurar guardar el secret i protegir les despulles de Lincoln amb la seva vida i llibertat (si calia, només).

L’amagatall sota les escombraries s’havia d’acabar. Amb l’ajut dels homes, van trobar al final un lloc on la taula d’aigua era baixa i en Lincoln fou enterrat a dos metros de profunditat. Pels propers vint anys, els visitants i pelegrins pagarien les seves reverències a un mausoleu buit. Sempre hi havia gent que preguntava si en Lincoln estava de debò al mausoleu, però els locals ho negaven tot.

Un incident final va posar a prova el seny i la devoció dels membres de la Guard of Honor. Mary Todd Lincoln, la vídua boja del President va morir expressant el desig de jeure al costat del marit. Fou efectivament enterrada amb una certa pompa, però els guardians es van quedar preocupats. No estava bé, perquè la difunta ara mateix no estava al costat del seu marit com havia volgut. Calia intervenir.

I sí, sí: van robar també el cos de la Mary i la van enterrar efectivament al lloc secret al costat de l’Abraham. Tots dos estaven segurs. Tan segurs que es va quedar al lloc secret més de vint anys.

Abans del trasllat de les despulles al monument final, on Lincoln està enterrat en els nostres dies, el fill Robert es va assabentar de tot. Molt indignat, va decidir que sabia com aconseguir que deixessin els seus pares en pau: va fer excavar una tomba molt profunda, que va omplir amb cement reforçat amb acer. Després que el cos fos reconegut per testimonis, el taüt va ser baixat i cobert com queda dit amb dos metros de ciment amb acer. Ara segur que ningú tornarà a profanar el cos.

Diuen no obstant que hi ha fantasmes de Lincoln a molts llocs: la Casa Blanca, el cementiri, el Capitoli de Springfield, a una residència seva …

JOANOT</strong

No hi ha resposta

10 jul. 2016


“Billy the Kid” i el poble mexicà dels EUA

Avui el New York Times s’obre amb un titular molt preocupant escrit en grans lletres “Una Amèrica en dol, tensa i preocupada,” i molts no entenem què està fent Obama a Europa parlant amb reis i polítics tronats enlloc de venir i combatre el perill creixent de disturbis racials. Però el poble català potser ha començat les vacances i es podria voler entretenir llegint històries verdaderes de pistolers de l’Oest. He vist un article acabat de publicar al web d’un altre diari de Barcelona. Per això estic repetint l’apunt de 2012. Només voldria afegir que és absurd i injust tractar els mexicans d’hispans. Mèxic és un  vell i gran pais amb tensions internes greus que ha patit molt per culpa d’ocupacions i invasions estrangeres i ningú te dret a diluir les seves personalitat, missatge i història amb la d’altres nacions del Continent que no tenen res a veure, simplement perquè tenen (a més de llengües indígenes) una parlança similar. Caldria ajudar més als immigrants enlloc de parlar tant de la seva llengua oficial i voler convertir-los en instruments del nacionalisme espanyol. Seran iguals també tots els que tenen la sort de parlar anglès pel món? Els EUA, Sud-Africa, Austràlia, Sud-Sudan, el Regne Unit i Kenya per exemple. Vet aquí l’apunt:
##########################################################

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador, fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners si no Çera per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no faria mai via, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu. A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel·la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estòmac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La “guerra” de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA. Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els havia tractat i pagat bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-ho tot legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff (policies) temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?). La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar. Els Reguladors de Billy van matar a trets a Bredy i el seu diputat. Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre a Lincoln County havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador, indiferent al problema amb Billy, es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va fer gràcia al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell, en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest, freqüentment Colts eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar per necessitat damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat, riu i es mofa de tothom

Aquí és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava la vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que havia escrit molts articles sobre ell. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt el jove tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, Nou Mèxic, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel·les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una posse amb uns quants diputats (policies nomenats per l’ocasió) i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Els mexicans van venir a treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia, matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. El governador ja s’havia negat a pagar els 500$ de recompensa promesos. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre, no obstant, és curiosament objectiu i informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, un cabrit, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si per exemple algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, o a la feina, que són de companyia agradable, o estimats. El terme és sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove” o “Billy el Noi”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny seu on l’assassí hi havia ficat a pastorar cabres, cosa que Garrett considerava intolerable i una falta de respecte. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil</st

No hi ha resposta

08 jul. 2016


Dallas, els ciutadans negres i el problema de les armes

Dues tragèdies inesperades.

El 17 de juliol fou un dia molt dolent. Va començar amb la difusió d’un vídeo recent de Baton Rouge, capital de Louisiana. Es veia com dos policies abatien en lluita cos a cos un negre i el llençaven a terra. Quan l’home ja semblava indefens, el policia que estava al damunt, treia amb la mà dreta la pistola i matava al negre amb trets al pit. Diuen que la víctima era un ex-presidiari (cosa que el policia  no podia saber) i que duia una arma il·legal a la butxaca, que no va exhibir mai. Això mereixia la pena de mort?

No ens havíem recuperat quan el segon vídeo arribava d’un poble prop de StPaul, a Minnesota. St Paul i Minneapolis són pràcticament la mateixa ciutat i funcionen com capital de l’estat. La policia havia aturat un cotxe ocupat per una parella jove negra (uns trenta anys) amb una nena de 4-5 anys al seient de darrere. La raó era només que un llum al darrere estava trencat i no funcionava, una cosa que ha passat a molta gent. Un policia es va acostar a la finestra. L’home, un treballador molt estimat a una Escola Montessori, honest i sense fitxa policial, va sortir i declarar innecessàriament i en molt mala hora, que duia al cotxe (però no al damunt seu) una pistola legal i amb permís, que la llei de l’estat efectivament li donava el dret de portar. A continuació va fer el gest de treure de la butxaca els seus papers i sense més el policia, sentint-se amenaçat, va disparar quatre vegades a molt poca distància. L’home, malferit, va aconseguir tornar al cotxe i caigué inconscient al seient de davant mentre sang apareixia damunt el pit i el braç. És ara quan la dona que l’acompanyava va aconseguir posar en marxa el telèfon connectat a Facebook, transmetent en viu l’escena. El seu home només volia ensenyar al policia el carnet de conduir. Ho va descriure tot amb una serenitat i precisió extraordinàries sense cridar o insultar. El policia, com un energumen cridava fortament manant a l’home que alcés els braços, cosa que no podia fer perquè ja estava mort. L’agent movia i agitava la pistola a poca distància de la parella ignorant la nena petita. La dona va acceptar i transmetre que el seu company estava mort. La van treure del cotxe i la van fer agenollar-se per terra, però el telèfon, caigut al terra, seguia registrant i transmetent el so en viu. Va dir que l’havien emmanillat sense haver fet res i parlava com una persona amb por que la matessin. Al final es va posar a cridar. I una veu de nena petita (que per casualitat mirant al terra va aparèixer per un segon al vídeo) es va sentir clarament: “No ploris, mamà, que tot s’arreglarà.” Facebook es nega a acceptar violència i morts en viu però deixa estar les coses que han passat. El governador de l’estat, clarament espantat, va aparèixer immediatament a la TV.  Això havia d’acabar molt malament.

Al vespre quan em retirava, vaig posar en marxa la ràdio al costat del llit, on l’emissora pública a aquelles hores transmetia les notícies de la BBC. En aquell moment la locutora anunciava que durat una manifestació hi havia hagut un tiroteig al centre de Dallas, que 12 policies havien estat ferits i 4 eren morts (en van ser 5). Amb una ràbia inútil, vaig apagar la ràdio. Com fa l’estruç, a vegades hom prefereix ignorar.

Manifestacions

Com era previsible, aquell vespre s’havien organitzat manifestacions dirigides sobretot sota el lema Black lives matter (Vides negres són importants), que no és universalment acceptat perquè molts diuen que totes les vides són igual d’importants. De fet la policia mata anualment més gent blanca que negra, encara que cal considerar que els percentatges de víctimes negres d’abús policial en la població (273/100.000, comparats amb 76/100.000 per blancs) són molt més alts.

A Dallas i Fort Worth darrerament no hi ha hagut tensions racials greus i la policia és modèlica. La minoria negra és més petita que la dels mexicans i també hi ha molts vietnamites. Sobretot, Texas és un país ric i hi ha feina per a tothom, que és el problema a altres llocs. L’incident va acabar a Main Street dintre un dels edificis de El Centro College, un College Comunitari de dos anys com aquell a Miami on va anar la Carmen Chacón fa uns anys. Donen un diploma “associat” que obre algunes portes a gent que no han pogut anar al College i en general són institucions útils. El Centro dóna  sobretot diplomes per obtenir feines a l’assistència de la salut. El lloc està a unes quatre cantonades del lloc on el President Kennedy fou assassinat.

La marxa havia estat organitzada per un Pastor baptista, un home molt seriós i de bona reputació. Hi van participar uns vuit cents manifestants, alguns d’ells de diferents races. Diuen que, com que una nova llei a Texas permet dur armes en públic, alguns pocs en duien, sobretot fusells però almenys un home amb una pistola al cinyell, segons ha confirmat el NYTimes. En qualsevol cas, l’assassí, un franctirador entrenat a l’exèrcit, que havia lluitat a l’Afganistan,  s’havia acostat al lloc duent visiblement un fusell de guerra de precisió i evidentment ningú li va dir res.

La manifestació havia estat completament pacífica, legal i ordenada. Als carrers del centre al vespre no hi ha gaire gent perquè gairebé tots els edificis són negocis o oficines i hi ha bars i restaurants però pocs habitatges. Així i tot es van sentir aplaudiments, es van veure banderes i es van sentir crits de suport. La policia va preferir mirar-s’ho de lluny.

Arribats al final, el pastor va dirigir la paraula al grup, van pregar i van fer un minut de silenci. Abans de plegar, el Pastor va llegir algunes instruccions que la policia li havia donat. I la gent va començar a escampar-se cap el cotxe per tornar a casa. En aquell moment, els trets van començar a sonar a poca distància. Tothom va apretar a córrer, però no pas sense fer vídeos.

No està gens clar com va començar l’atac.  La policia ha de tenir per força enregistraments que per ara probablement no voldran ensenyar. Segons sembla va començar a una cantonada quan un policia va veure i intentar interceptar l’atacant, que el va abatre a trets i no han dit si va ser un dels morts. Tot seguit, el franctirador va aconseguir entrar a l’edifici del Centro i va córrer fins un segon edifici (jo crec que era un parking) on es va fer fort darrere les columnes de ciment i va continuar disparant. Al començament la policia es va pensar que hi va haver una triangulació, trets des de diferent direccions per fer més mal, però el tirador va dir per telèfon que ell anava tot sol i podria ser veritat, però encara no està clar. Probablement estava sol, però com a guerrer amb experiència, anava corrent d’un lloc a un altre i el garatge és molt gran.  Van detenir tres homes que segons sembla eren innocents. L’escena inicial fou aterridora. Policies al mig del carrer van haver d’avençar a peu contra una línia de foc i sense protecció, com passa a la guerra. El tirador en sabia molt. Aviat quatre agents estaven morts per terra, un cinquè s’estava morint i sis o set més estaven ferits. Cal entendre perquè aquest fusell, una arma semi-automàtica de guerra, era tan perillós. La severitat de la injúria depèn de la massa i la velocitat de la bala i aquests fusells disparen bales de gran calibre a molta velocitat i poden travessar armilles de seguretat, com sembla que els morts duien. El resultat és que la bala explota a l’interior de la víctima com si fos una bomba i la majoria de ferides són mortals. Les antigues pistoles només feien un forat, que era mortal només si tocava un òrgan essencial.

La policia no va poder o gosar assaltar la posició de l’atacant, que com a veterà de l’Afganistan verdaderament en sabia molt. Deia que també havia fet i deixat bombes per tota la ciutat (cap va explotar). Van poder parlar amb ell per telèfon per hores. Ell va assegurar que anava sol i que només volia matar policies blancs però no volia entregar-se. Li van dir que o s’entregava o el matarien i no es va entregar. Al final, per primera vegada en la història, li van enviar un dels cotxets robòtics amb càmeres utilitzats per desactivar bombes, carregat amb una bomba de la policia (trobo curiós que en tinguin) que fou activada a llarga distància al costat del criminal, matant-lo.

I tothom va tornar a casa a llepar les seves ferides. I potser a pensar en el problema del racisme, de les càmeres de vídeo omnipresents, de la violència i de la disponibilitat general d’armes tan perilloses. I a plorar pels morts.

Recordo molt bé l’escena que vaig viure a Harlem fa 8 anys, el dia de la presa de posició del President Obama, amb nens acompanyats de mestres cantant pel carrer de camí a alguna de les pantalles gegants de TV, amb gent ballant i embraçant-se dient que el problema racial s’havia acabat, tots repetint que no havien esperat veure el dia en tota la seva vida. Però no, el problema no s’havia superat.

Hi ha ja tres incidents gravíssims, causats probablement (ho dic jo) per malalties mentals de l’assassí degudes a  fusells d’assalt semi-automàtics comprats legalment. Els fusells automàtics que disparen sense aturar-se prement el gallet només una vegada són pràcticament l’única arma prohibida als civils. A l’escola de Sandy Hook, un jove transtornat va assassinar la seva mare, un parell de mestres i vint-i-tant nens petits de 1r i 2n grau. Fa poc a Orlando un sol home va ferir més de cent víctimes, matant-ne més de la meitat. Hauria aconseguit el mateix amb una pistola? La majoria eren homes joves que haurien sabut defensar-se. I a Dallas, el franctirador va poder assassinar cinc membres de la Policia protegits per una armilla de seguretat que venien preparats per possible violència. La venda d’aquestes armes va estar prohibida per una llei federal per uns anys però el Congrès les va tornar a legalitzar. Quin ús legítim deuen tenir? Ningú gosaria matar un conill, un ànec o un cèrvol d’aquesta manera. Molts diuen  que el nombre de víctimes d’aquestes armes semi-automàtiques és tan petit comparat amb els milers de morts anuals d’assalts, crims domèstics i suicidis per pistola, que  la seva prohibició no canviaria res. Jo crec que sí que canviaria alguna cosa.

Joan Gil

Nota afegida: Molts no enteníem el vídeo de l’assassinat d’un policia al començament de l’incident. Es tractava d’un policia de guàrdia tot sol prop de El Centro que estava prop i al darrere de l’atacant quan es van sentir els primers trets. Amb més coratge que seny, sense esperar reforçaments, el policia va intentar acostar-se al tirador per darrere, cobrint-se amb les columnes de ciment. Però el franctirador era un un ex-soldat massa expert, i el policia de sobte es va trobar cara a cara amb ell, que li va disparar al pit. El policia va caure per terra i va ser rematat amb un tret al cap. Efectivament, fou un dels cinc policies morts.

No hi ha resposta

28 juny 2016


Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

16 maig 2016


Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

No hi ha resposta

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

Anteriors »