Arxiu per a 'EUA' Categories

20 set. 2015


Política o manipulació de l’opinió pública?

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

07 set. 2015


Corrupció? Què vol dir “corrupció”?

Classificat com a Catalonia,EUA,Extrema dreta

Ha sentit algú un cap de policia prometent al públic que ell acabarà amb tots els robatoris, carteristes, assassinats, violència domèstica i violacions de les lleis del tràfic?  Segur que no, però ens cal tenir una bona policia i bones lleis i mirar de fer el que es pot. La lluita serà interminable considerant que la corrupció és el segon pecat més antic del món.  La paraula  “corrupció” s’usa sovint per llançar rocs contra adversaris polítics com es llegeix a molts fòrums contra Catalunya, sense considerar l’extraordinari i superior grau de corrupció present a tantes jurisdiccions espanyoles, sobretot en mans de la Dreta, com ara el cas Gürtel, o el recent cas municipal pel què el President Rajoy va demanar perdó als ciutadans.

Potser caldria afegir que el poble  votant ha demostrat sempre  molta tolerància amb governants coneguts com a corruptes. Sembla que molts votants s’ho prenen com una cosa inevitable i només es preocupen per la seva butxaca i el seu benestar, com és lògic. Els que utilitzen corrupció com un projectil electoral gairebé sempre perden el temps.

Com es defineix corrupció? He trobat a la Biblioteca llibres acadèmics que exploren el tema, però al final m’he quedat amb l’article “corruption” de la Wikipèdia americana en anglès, que ho explica tot molt bé i recomano als interessats. Estudiant el problema, em recordo d’un famós incident al Tribunal Suprem dels EUA. Un advocat estava defensant una queixa d’una llei estatal contra la pornografia i deia coses com que cal anar als museus i mirar l’art i la dificultat en decidir què és o no és pornografia. Un dels justícies el va interrompre: “Jo tampoc sé què és la pornografia, però la reconec quan la veig”, va dir. Es pot dir igual de la corrupció?

Definicions diverses

No, hi ha bones definicions. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no s’ho pren gaire seriosament. Parlant primer del significat literari, que  és la degradació d’una paraula per donar-li un altre significat més dolent (que no interessa aquí), diu en segon lloc: “que accepta suborns, que no actua segons justícia.” La Wikipèdia ofereix tota una plana de títols de diccionaris i articles que en parlen i ho fa molt millor. No hi ha cap definició universalment acceptada i conclou que “corrupció és abús de poder atorgat o de càrrec per benefici personal” Abús de poder sembla ser el punt central. Un economista diu que “corrupció és una acció secreta  pel benefici del corrupte, l’altre persona o de tots dos, que acaba resultant en accions sobre les quals el corrupte té autoritat” Un representant del World Bank afegeix la noció de “corrupció legal” en la qual el poder és abusat dintre dels límits de la llei, altrament dit, membres d’un govern fent lleis per la seva protecció, objectius il·legítims o benefici personal. Diu Amnesty International que gairebé tots els dissidents contra dictadures han violat la llei local. Passa molt al tercer món però aquí és quan arribem també a l’estil de govern del PP, que fa lleis intolerables i adverteix sempre als adversaris que estan trencant la llei i fins i tot la Constitució. Es pensen que la Llei són ells. La Llei sóc jo, semblen dir.

Formes de Corrupció

Primer, tenim la petita corrupció, tan freqüent pel món. En general es tracta d’acceptar regals o diners o “enxufes” per fer alguna cosa no permesa o accelerar els tràmits sota el control del funcionari corrupte. Són sobretot la gent mal pagada que ho fa, però hi ha excepcions i cal admetre que és sempre perillós.

Segon, hi ha la gran corrupció, quan l’intercanvi de beneficis es fa als nivells més alts del govern, com durant la dictadura del Caudillo Franco o ara fa poc com va passar amb el president de Guatemala. Però si ens poséssim a donar exemples, no acabaríem mai. Als EUA probablement hi ha poca corrupció a nivell dels governs, però sí que surten casos a la premsa regularment, sobretot a nivell municipal. Històricament l’escàndol més gran en la història del país fou el cas del Teapot Dome, on es van concedir llicències d’explotació petroliera a un terreny federal protegit. Trobo que la gent es preocupen molt d’això als Estats Units i que és molt perillós estendre la mà oberta. Potser tots els polítics tenen por d’un agent del FBI amb un enregistrador amagat sota la camisa, que es una de les millors proteccions que hi ha contra abusos de poder. Corrupció en un càrrec públic, tant si és elegit com si no, queda sempre en mans de la justícia federal (FBI, jutges i presons federals) perquè és una forma d’opressió oficial que viola drets constitucionals.

Tercer, hi ha la corrupció de sistema quan el problema és que hi ha incentius per la corrupció sense cap protecció. Per entendre-ho, parlem per exemple d’algunes parròquies que recullen diners a la  plata i ho deixen en mans d’uns quants poc dignes de confiança o a llocs sense protecció ni garanties de seguretat. Però aquest exemple tracta de coses molt petites. Un problema verdader i greu que va amargar moltes vides fou el dels estats comunistes, avui en dia encara existent a molts dels antics països. La burocràcia era tan feixuga i lenta i l’organització de tot tan subjecte a controls, que per obtenir qualsevol cosa, o fer un tràmit, o trobar feina, calia sempre pagar diners a una persona darrere una taula o finestreta. Altrament, no es podia viure. Era una mena de corrupció oficial. Em recordo que tots els visitants i fugitius de l’Est sempre ho explicaven.

Sectors on hi ha corrupció

Durant períodes electorals, com ara, hi ha sempre gent que vol utilitzar la corrupció política contra un altre, cosa sovint injusta i simplement caldria rebutjar-ho, perquè li passa a tothom. Després tenim la corrupció policial, freqüent en àrees com el tràfic i la prostitució. Cal recordar la Mafia (que no s’ha acabat mai) i la gent que paguen per fer desaparèixer proves. La corrupció judicial, quan passa, que és rar, causa sempre un gran commoció. L’ensenyament, on hi ha estudiants disposats a pagar per treure bones notes o graus. Els sindicats han estat sempre un problema i no sols els Teamsters als EUA. Treballen en sectors soci-econòmics dèbils, on la gent es pensa que és així com es fan les coses.

Resultats obtinguts amb suborns

Abús de la discreció: un jutge o un governant poden autoritzar o prohibir coses sense donar explicacions en l’exercici de la seva autoritat, com diguem un jutge imposant sentències o un funcionari de duanes mirant en una altra direcció.

Favoritisme i nepotisme (inclosos amics i família) donant beques o càrrecs a gent incompetent.

Una altra cosa que caldria discutir és que a vegades hi ha corrupció sense participació del govern, simplement entre empreses privades i ciutadans o altres companyies que sovint acaben fent pagaments secrets dels quals els accionistes o propietaris no en sabran mai res. I en el cas de les multinacionals, pagaments a líders estrangers que a casa seva no gosarien mai fer. Hi ha un llibre nou que diu que per molts anys la ITT (en aquells temps propietària de la Telefònica) pagava al Generalissimo Franco l’equivalent en diners actuals d’uns 5500 Euros mensuals per tenir-lo content. Que jo sàpiga els EUA són l’únic país al món actualment  amb una llei prohibint i castigant el pagament de suborns a governs estrangers (Foreign Corrupt Practices Act, 1977). A cap país europeu existeix res semblant i a molts estats fins i tot es pot declarar el pagament com una despesa necessària de la companyia (encara que als Països Baixos per exemple cal identificar quina persona ha rebut el suborn, cosa que naturalment ningú vol fer)

I els polítics retirats?

A molts ens sembla que és una irregularitat que no hauríem d’acceptar però totalment legal. Un polític intel·ligent no acceptarà suborns però durant el seu mandat farà amistat amb molta gent poderosa, entendrà a fons l’engranatge del govern i l’estat i sabrà moltes coses que poca gent saben.  Aquests coneixements en mans d’un polític famós el fan molt atractiu a certes empreses grans quan ja està retirat i és lliure. Hi ha tantíssims exemples que costa fer un sumari. Són gairebé tots els ex-primer ministres, no sols el Sr Gonzàlez. És que aquests senyors s’han anat preparant per obtenir  una jubilació feliç durant el seu temps al poder? Només ells i la seva consciència ho saben. Però ni hi ha, ni probablement hi haurà mai, lleis en contra. No ho permeteran.

Parlant de bones jubilacions als EUA és impossible ignorar el President Clinton. Va sortir de la Casa Blanca sense un cèntim a la butxaca i amb deutes de milions degut als advocats que el van haver de defensar contra acusacions i l’intent republicà de destitució. Ara diuen que ell i la seva muller tenen uns 90 milions de $. En Bill fou un cas molt especial. Tant ell com la seva Hillary tenien i segueixen tenint una de les cares més dures mai vistes a aquest país. Com a governador d’Arkansas va intentar l’especulació il·legal anomenada Whitewater on només es va salvar de la presó perquè el seu company va preferir anar a la presó sense comprometre’l, mentre el bufet d’advocats on treballava la Hillary feia una fortuna. S ‘ho va fer perdonar tot perquè a més del seu atractiu personal, va tenir la sort de presidir sobre un període de prosperitat extraordinària i era un home amb habilitats polítiques gairebé genials que guanyava totes les baralles. El pitjor i més repugnant que va fer fou un indult incondicional a un multimilionari brut fugitiu de la llei i amagat, atorgat el darrer dia del seu govern abans de sortir de la Casa Blanca. Aquest senyor va tornar feliçment als EUA on segueix vivint en pau i llibertat. Tot gràcies a l’ajut fet a Bill Clinton durant les seves hores més difícils.

I a Catalunya, què?

Jutjant per les publicacions, que són tot el que conec, , no he sentit dir mai encara que ningú s’hagi embutxacat diners pel 3%, ni ningú ha parlat dels beneficis obtinguts per la companyia constructora (si n’hi havia) o sigui que a mi em sembla ser un cas de finançament irregular d’un partit. Podria ser il·legal, però jo em reservaria opinió fins saber com es financen els altres partits. És allò de llençar la primera pedra o tapar la boca.

El cas del President Pujol és més difícil d’entendre. La gent de família rica veuen el món de forma diferent de com el veiem els que no en som. Als EUA els rics s’enrabien molt quan es parla dels impostos de successió perquè diuen que ells ja van pagar impostos quan van guanyar la fortuna. En diuen la Death Tax, l’impost de la mort. Van aconseguir fer-los desaparèixer completament i en l’actualitat han tornat però només per quantitats pel damunt dels 5.5 milions de dòlars. Em consta que el Sr Pujol va confessar una evasió d’impostos de successió, cosa que no és un acte de govern, sinó un assumpte privat. S’exposa a un càstig per aquesta violació però no hi veig corrupció o abús de poder (que és el mateix) enlloc. Hi ha diaris i webs a Madrid que diuen i repeteixen coses horribles, que a mi em semblen difamatòries. Ha dit alguna font responsable que el Sr Pujol es va enriquir amb guanys relacionats amb el seu exercici de poder? Això i coses pitjors ha escrit la Catalanofòbia. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val. Jo simplement voldria que algú ho expliqués millor. I si no poden fer-ho, que es callessin.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta

25 ag. 2015


Plorant amb Síria

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

2 respostes

02 jul. 2015


L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

No hi ha resposta

« Següents