Arxivar per agost de 2010

23 ag. 2010


El Vespre del 4 de Juliol a la Rodalia de Washington DC

Classificat com a General

Quina joia de veure-ho! El poble, homes, nens i dones de totes les races i algunes religions, aplegats a la Gran Gespa (la Mall) de cara al Monument de Lincoln. Una banda de música i moltes celebritats actuen a l’escenari esperant el vespre amb el plat fort, els focs d’artifici. Els problemes oblidats. Patriotisme i Nacionalisme són iguals; la diferència rau només en l’objecte de la passió popular. Al Patriotisme només tenen dret els països forts i lliures; amb el Nacionalisme s’han de conformar els febles i dependents, mentre no hagin quedat ofegats pels insults i l’odi dels seus dominadors.

Gràcies al 4 de Juliol, ja no hi ha Rei a Amèrica! Forasters ja no tenen el dret d’imposar impostos i quedar-se amb els diners! En aquest dia del 1776 ens vàrem inventar la República i la Llibertat i els Drets Individuals i el Govern derivat exclusivament del vot popular, sense cap altra font de legitimitat. I els pares fundadors van escriure documents perquè res s’espatllés i d’ençà d’aquell dia el poder d’Amèrica per tot el món només ha augmentat. Ves si no celebraríem els Catalans si això passés aquí. Damunt la gespa hi ha gent que no tenen feina o no poden pagar les factures mèdiques o estan a punt de perdre la llar, però aquest vespre no importa tant, perquè tots estan orgullosos de l’empresa comú, del poder i riquesa del seu país i creuen que està en els seves pròpies mans resoldre els seus problemes.

No hi vaig perquè no m’agraden les gentades i l’espectacle ja l’he vist per TV manta vegada. En cotxe preferim anar a celebrar la festa del 4 de Juliol, típicament una barbacoa de hot dogs feta al jardí (backyard), a la casa d’un familiar que viu a la rodalia de Washington, al Nord de l’Estat de Virgínia. Aquestes grans festes (el 4 de Juliol, el Memorial Day, Thanksgiving, Labor Day, el vespre del Superbowl) són una ocasió per grans trobades periòdiques familiars que sovint es repeteixen un any darrere l’altre i formen la base de moltes relacions socials. No ser-hi invitat podria ser un insult o un trencament.

El Veïnat

La casa on anem està prop de la sortida de l’autopista, a les afores d’una petita ciutat de la què ningú ha sentit mai parlar. De camí intento repassar amb els meus companys les relacions familiars que sempre se m’escapen. A és la segona dona de B, C és un fill del primer marit d’A, que es va morir. D i E són mig germans fills de dos matrimonis d’F. G és la família d‘F. G està promés amb H, la filla del tercer matrimoni de F. D’I ja no cal parlar-ne, perquè ja no es tracten. A més hi haurà veïns. S´hi cabrà a la casa? No hi he estat mai, però diuen que és gran. I els hot dogs els fan a l’entrada asfaltada del garatge, mentre que les begudes estan sempre a la gespa.

Rebuda inesperada

Aparquem on podem. Per sort el nostre cotxe és un compacte. Al davant de la casa hi ha un grup força nombrós d’adolescents (teenagers en Anglès) jugant i rient entre ells. Ens ignoren però de sobte una noia d’uns 17 o 18 apareix corrent cap a nosaltres, donant abraçades i fent petons. No tinc ni la més petita idea de qui és ni de com es diu. Podria ser evidentment una filla del segon o tercer matrimoni d’una persona de la què no vull parlar. Aquesta noia misteriosa porta un vestit de festa molt ajustat, curt i escotat que no escau a l’ocasió. A les festes amb hot dogs la gent no es vesteix així. Sospito que aquesta jove post-adolescent  havia participat recentment en un procés de desenvolupament i maduració física, ara ja molt avençat o acabat i que ara en volia exhibir els resultats, que no estan gens malament. Decideixo que miraré a veure si em diuen el seu nom.

A la porta ens saluda l’amo de la casa. Fa temps que no ens trobàvem, senyor Coronel.

Converses, gossos, escenari

El Coronel té bon aspecte. Va ser malferit al cap a la Guerra del Vietnam. Mira que fa anys, però ell en segueix patint les conseqüències. I els 25.000 morts Americans segueixen ben morts. Però ara tenim relacions diplomàtiques, comercials i polítiques excel·lents. Que m’expliquin perquè la van fer aquesta guerra. Ell no vol que es parli del Vietnam o la guerra en la seva presència. Sense la ferida probablement seria un General. Però ara tornen a fer altres guerres. Els polítics no aprenen mai. O no volen aprendre. Es pense que faran aprendre al poble.

La casa està bé, però hi ha massa gent, alguns família, altres veïns. Totes les cadires estan concentrades a una sala, al voltant del sofà. Jo veig un espai buit i m´afanyo a seure’m-hi. Una dona molt grassa volia prendre´m el seient, ho té pintat a la cara. A la paret la Sra Coronela té penjada, dintre un marc una còpia de la notificació que una parella envia a tothom després de contraure matrimoni. Em sembla que no hi havia cap necessitat de penjar-ho. Ja m´ho creia que estan casats. Fou el segon per a tots dos. Una estoneta després li pregunto discretament si té un bany. Una mica ofesa, em respon que en té molts de banys. Està bé. Doncs ja em quedo tranquil.

Segueixo saludant desconeguts. Gairebé tots em responen que ja ens vam trobar almenys una vegada. Amb l’accent que tinc, tothom es recorda de mí, com si fos un ocell migratori aterrat a una comunitat desconeguda. Ai, si poguéssiu gaudir dels avantatges del meu accent només per un dia… És una d’aquelles coses que tenim cada dia davant dels ulls sense que ens preocupi no saber ni què és ni com funciona en el tracte social.

El món pastoral de la Vall de Shenandoah

Un petit grup de dos homes i una dona entra. Me´ls assenyalen com a camperols que tenen una granja molt maca a la Vall de Shenandoah (a Virgínia, relativament prop d’on som). M’asseguren que no són com X i Y, que eren uns texans molt vulgars que només coneixien el seu ranxo a les planes de Texas i no sabien què era l’educació.

La senyora és una dona espectacular. És molt alta, rossa, amb bona figura i porta uns hot pants (pantalons curts amb molt poca cama) difícils d’ignorar pel gènere masculí. Sembla una d’aquelles persones molt més grans del què semblen i efectivament resulta que un acompanyant (un jove d’uns 20 anys) és el seu fill gran. Porta uns quants tatús  en colors fàcilment visibles. Ja s’ha pensat que els tatús són per  tota la vida? Quin aspecte tindran a l’edat de 90 anys? La dona seu intentant tapar-se les cames amb un coixí del sofà. Li pregunto de què fa i em respon que té un negoci de ramaderia i tabac a la llegendària Vall de Shenandoah, un lloc idíl·lic i que abans criava vaques però ara ha canviat i només té cabres.

M’agafa de sorpresa. pel camp se’n veuen poques de cabres. Quan jo era petit als estius anava amb els pagesos a fer una costellada de cabres. Arribàvem a un lloc escaient, escalfàvem al foc un roc pla i hi fèiem les costelles d’una cabra  acabada d’escorxar que érem molt bones. Després he vist cabres als zoos, al racó dels nens on deixen tocar els animals com si fossin gats o gossos (petting zoo). Breument vaig viure a una mena de colònia on l’empresa feia dur una cabra al lloc on jugaven els nens. Però els mascles també són un símbol del dimoni. Li pregunto qui li compra les cabres. Molta gent. Avui en dia es ven formatge de cabra, llet de cabra. I de carn? El gust se sembla molt al xai. No se li havia acudit mai. La gent potser no voldrien menjar carn de cabra. En qualsevol cas no fa gaire diners per ara. També cultiven tabac. Tabac de Virgínia, que té anomenada.

Veig l’adolescent en vestit de cocktail que havia sortit fora a rebre’ns amb petonets. Seu a una butaca amb les cames doblegades al lloc de seure i s’ho escolta tot sense dir res. De moment ha deixat de repartir petonets.

El Bebé

Hi ha un bebè molt bufó i petitet a la festa. Totes les dones prenen tanda agafant-lo. N’hi ha una amb un accent del Sud molt maco li canta una cançó. El Coronel fins i tot somriu. Té un gosset molt gras que va d’un visitant a l’altre. Jo jugo una mica amb ell. De sobte per la porta oberta entra un altre gos. El Coronel es mostra irritat. No el vull aquest perquè no és un gos estable i civilitzat. Fora d’aquí. Un senyor s’afanya a treure’l i tanca la porta darrere seu.

Inevitablement les senyores comences a parlar de bebès i de no poder dormir per culpa d’ells. Una diu que això ho va arreglar als quatre mesos. tot el que calia fer era barrejar la fòrmula amb una mena de puré de cereals. Així l’estómac s’ompliae i el nen dorm. Va preguntar el pediatra, el qual va respondre que  si el nen estava bé, és que no li feia mal. Altres dones s’hi afegeixen. Que sí, que sí. Elles també ho van fer amb molt d’èxit. Es que l’endemà cal treballar i sense dormir no es pot. Jo em recordo que la meva àvia castellana sempre deia que ella donava pa amb vi als nens i que els enfortia molt. Algú fa notar que molts nens petits moren al món de deshidratació i infeccions però que no se sent que ningú es mori per utilitzar malament la fórmula. No sé si és veritat això. Li preguntaré a un pediatra que conec.

Una nena de 14 anys amb peculiaritats inesperades

Els adolescents que estaven fora poc a poc han anat entrant i alguns han aconseguit ficar-se a la sala del pow wow (que és el nom indi d’una trobada tribal de negociacions orals). Entre ells hi ha una nena que crida l’atenció per la seva seriositat i llengua càustica. En un moment donat, parlant amb veu alta, sembla dominar la conversació i fa riure a tothom. La mamà, una senyora molt grassona, que és una veïna, se la mira amb gran orgull.

Les coses es complicaran.

La nena també vol tenir el bebè per una estona. Li diuen que sí però per si de cas la mare es posa al costat, molt aprop d’ella. De sobte la noia sembla desconcertada i disgustada. “Aquest bebè fa pudor!” crida. Encara ho reforçava més. Fa pudor. Ella no sabia que els bebès poguessin fer tanta pudor. Palpa la zona escaient de la pobre criatura i determina que se sent molt tou. Ara tothom ha quedat sorprès i desconcertat. Li prenen el nen i dues dones desapareixen de l’habitació per canviar-lo. La mare de la noia no diu res però baixa els ulls. Un moment després la nena anuncia que no té més remei que anar a prendre una dutxa. I se’n va.

Acabada de sortir, la seva mare explica que la nena pateix d’un desordre emocional compulsiu-obsessiu i que ja fa temps que està en tractament, cosa que molts presents ja sabien. I que li cal prendre dues dutxes diàries perquè diu que si no es podria morir d’una infecció. I que a l’habitació ho té tot ordenat d’una forma especial i no es pot tocar res i que a vegades la nena li fa escenes quan alguna cosa no li agrada. Un senyor diu que potser seria una bona atleta, perquè molts esportistes són així i sovint hi ha coses que han de fer o tocar, o amulets que necessiten, o si no, no poden participar. Un altre home afegeix que ell ha conegut obsessius i que tots eren persones d’una gran intel·ligència.  A més eren sempre molt nets, no perden res i no trenquen mai la seva paraula. Gairebé estic temptat de felicitar la senyora per tenir una filla així.

Em miro el fill gran de la senyora rossa de les cabres. Duu una mena de samarreta negra amb paraules i gràfics de significat fosc i al braç s´hi ha fet tatuar una gran creu negra. Gairebé em faria por trobar-me’l pel carrer al vespre. Aquest segur que no és obsessiu. Decideixo felicitar la mare de la nena.

Celebracions populars

He decidit prendre l’autobús de tornada a Nova York aquest vespre perquè com tothom està a alguna festa el tràfic estarà bé. Tinc raó. De camí passo per una autopista on el tràfic en la direcció contrària està tancat però on molts autos arriben i la policia els fa aparcar sobre la gespa. M’ho expliquen. Des d’aquí es veuen molt bé els jocs d’artifici. Me’n recordo que a Manhattan aquest vespre també deixen aparcar a una autopista. És una festa molt important que té valor simbòlic.

Amèrica viu. Tenim problemes però els arreglarem. L’esperança viu.

Ja des de Nova York, un salut ben cordial

Joanot

3 respostes

09 ag. 2010


VISITA a Washington DC, la Gran Capital: Un 4 de Juliol prop de Mount Vernon

Classificat com a General

La capital està bé. Per cotxe des de Nova York s´hi arriba en 4 hores. El tren és més ràpid però costa massa dòlars i està gairebé sempre molt ple. Potser a WDC fa massa calor els estius. No és endebades una ciutat del Sud. Permeteu-me que parli de les coses que personalment m’interessen

Història. Perquè Washington?

Després de la Revolució, la capital natural hauria estat sempre Nova York, que havia estat sota dominació britànica tota la contesa. Era una ciutat gran, rica, plena de comerciants, amb un port molt gran… Aquestes coses no han canviat gens. La nova Constitució de la República no havia triat capital. Naturalment, les noves autoritats es van establir a la Big Apple i és allí, davant la el que és la Borsa de Wall Street (en els nostres dies) on George Washington va jurar el càrrec i el Govern i el Congrés es van establir. Però els Sudistes no volien aguantar cap capital al Nord i el debat es va obrir. No volien una ciutat gran per por que es repetís un incident que havia passat a Filadèlfia: un motí de soldats va amenaçar el govern, que va haver de fugir. Al final van decidir tornar-se provisionalment a Filadèlfia i triar un lloc nou per bastir una capital nova permanent a la frontera entre els estats de Virgínia i Maryland que s’anomenaria Districte de Colúmbia i tindria una superfície de 17 quilòmetres cuadrats. El lloc precís, lleig i pantanós, fou triat pel President Washington en persona (que havia nascut a prop) i aviat la gent va començar a parlar de Washington City. Al final va quedar Washington DC. En els nostres dies, els edificis federals també s’estenen per àrees de Virgínia i de Maryland

Comparar? Amb què?

És una temptació molt gran comparar aquesta ciutat amb Madrid. El Districte és molt més maco i espectacular amb el seu disseny i els edificis neoclàssics d’estil grec. Però la cosa més valuosa de Washington DC són els museus meravellosos, fins ara tots d’entrada gratuïta (encara que ai las, ja n´hi ha dos que han començat a cobrar). La National Gallery és un Museu d’Art de classe mundial; els increïbles Smithsonians us familiaritzaran amb ciéncia, història i tecnologia, el Museu d´Història Natural és incomparable, el de l’Indi Americà  i el d’Aeronàutica no tenen igual. I el Govern central se segueix gastant fortunes en la infraestructura. Deixant de banda el metro, ara hi ha tantes autopistes que jo dic que aviat cobriran el 95% del territori (si no s’aturen a temps) I no s´hi entén ningú. Si no fos pel GPS, jo no seria capaç de conduir al lloc.

La capital és una colònia

En una cosa sí que Madrid els guanya: Washington DC no és lliure sinó que està sotmesa a la jurisdicció i autoritat del Congrés en gairebé tot. Els ciutadans de WDC no tenen representants amb vot cap de les dues cambres federals, encara que des de fa uns anys se´ls permet enviar representants amb vot al Col·legi  Electoral que tria el President. Ara fa uns anys se´ls va concedir a més generosament el dret de triar per vot universal l’alcalde i els regidors (!) que fins aquell moment eren anomenats pel Senat. Que perquè passa una cosa que no passa a cap altra capital del món? És difícil escoltar una bona explicació. Fa mig segle potser haurien confessat que té alguna cosa a veure amb la raça negra de la majoria de ciutadans. Ara no s’atreveixen a dir una cosa així però en la posició del Partit Republicà, no els agradaria tenir un estat que triaria representants sempre demòcrates.

Visites. La meva tria

El final de juny i primers de Juliol és mala època per anar-hi. Moltes escoles de nen celebren la fi de curs amb una visita al Districte i no s´hi cap enlloc. La  Mall és la gespa famosa amb un estany d’aigua entre el Capitoli i el Monument a Lincoln. Era un lloc preciós, però el cap de setmana està tan ple que no s´hi pot caminar. I també s´hi fan moltes manifestacions: 50,000 pels avortaments, 55,000 en contra, 46,000 contra la guerra… La Mall era un espai obert impressionant però en mala hora van començar a alçar-hi monuments als soldats morts. El del Vietnam és molt bo i va ser un gran èxit i està mig amagat. Però el de la Guerra Mundial… quin bunyol tan lleig i cursi! On posaran el de l’Orient Mig? Potser no han matat prou gent per pensar-hi encara.

Aquest any no he volgut entrar al centre turístic, excepte per tres llocs que havia  volgut sempre veure: l’Arxiu Nacional amb els documents sacrosants, sobre tot la Declaració de la Independència original firmada per tots els pares fundadors (ara en perill; s´hi ha fet una còpia exacta perquè l’original ja és difícil de llegir) i la Constitució. Només n´hi ha hagut una de Constitució en més de dos cents anys. És possible? Quan es va aprovar, tothom deia que la república no duraria gaire.

Segon, vaig visitar el Tribunal Suprem. Ara ja no deixen entrar per l’escalinata original sota les columnes gregues, però a l’interior et deixen veure per una porta la sala d’audiències amb els seients i la taula tan alta dels nou Suprems.

I al final, vaig aconseguir finalment entrar a la Llibreria del Congrés, enfront del Suprem, que ara ja és la més important del món. No es que es vegi gran cosa però saps on has estat i te’n recordaràs sempre. Al costat hi ha la Folger´s Library, probablement la millor lliberia Shakesperiana fora d’Anglaterra.

El Capitoli, un edifici magnífic que tothom ha vist en foto i en film moltes vegades, ja no es pot visitar lliurement. Cal tenir una carta d’invitació del  congressista. Pel públic general ara han bastit un centre de Visitants subterrani a una de les dues portes. Fa anys, s’hi podia entrar i visitar lliurement. Tot ha empitjorat.

I la Casa Blanca? La primera vegada que vaig visitar Washington, ja fa anys, era fàcil ficar-s´hi. A la tarda calia posar-se a una cua i ja estava. En els anys de Nixon, com que a aquest senyor la oficina oval, seu oficial del poder, no li agradava i treballava a un altre lloc, la Oficina Oval podia ser visitada i jo hi he estat dintre. Cosa que potser pot dir també el Rei però no en Rodríguez Zapatero, perquè pocs visitants hi entren en els nostres dies.

Decideixo tornar també a Mount Vernon

Mount Vernon, la plantació de George Washington

És sens dubte el meu lloc predilecte a la capital. Està a l’Estat de Virgínia, unes deu milles als Sud del Districte. En cotxe (no hi ha res més per anar-hi) cal només recordar quin pont cal creuar i si hom tria malament cal patir molt.

Independentment de l vàlua històrica del lloc pel seu lligam amb el Primer President, és un lloc preciós per passejar-s´hi.  Una altra vegada voldria repetir que estava molt millor abans quan no hi havia tants edificis, centres interpretatius i restaurants com ara. Conté la casa original amb el dormitori on el gran home va morir d’una infecció a la gola. Està arrenglada paral·lela al riu Potomac, del que hi ha una vista fantàstica, i també deixen visitar  les cases i tallers dels esclaus. EXstà permès passejar pel bosc i naturalment visitar la Tomba de l’heroi nacional i la seva muller.

Enxufat

Hi vaig amb tota la família local. Resulta  que una senyora de la família hi treballa unes hores a la setmana de guia. No ho sabia. Ens rep amb grans senyals d’alegria. Podem comprar els bitllets amb el 10% que també treiem a la botiga de records. Molt bé, molt bé. Ens posem a la cua llarguíssima per entrar a visitar la mansió, que sembla un cuc gran esmorteït. El sol que cau és de justícia. La senyora ens fa que no, que no, que potser no caldria esperar a la cua. Ens podrem colar? Em pensava que això només passava a l’estat espanyol. Ens condueix a la part de darrera de la casa, on la cua comença. Negocia amb una altra senyorade la mateixa edat, la qual ens mira a tots i fa que sí, que naturalment. Gairebé sembla indignada que hàgim de preguntar. Només faltaria. Per primera vegada durant la meva estada al país, resulta que estic “enxufat“. La co-conspiradora deixa entrar un grupet que s’atura a la primera sala a escoltar una presentació avorrida sobre l’arquitectura i les decoracions. La desconeguda ens assenyala entrar amb els darrers, quedar-nos enrera i barrejar-nos quan el moviment comenci dintre la casa. Així ho fem. És una casa autèntica més o menys del segle XVIII però de camp, sense luxes o peces d’art notables. Resulta que en Washington hi destil·lava bourbon. el whisky americà. No va estar mai a la plantació durant els seus 8 anys al poder a Nova York, però quan s´hi va retirar, gent de tot el món, tant americans com europeus van venir a visitar-lo.

En Washington era un white knight, el cavaller impecable i sense falta, defensor de vídues i protector dels nens. No s’hauria embolicat fàcilment a l’Iraq. Històricament en Washington fou un representant molt típic i iniciador de la successió d’aristòcrates terratinents que van compartir el poder al començament de la República, la van crear i salvar. Van passar molts anys abans que el darrer aristòcrata fos derrotat i un home del poble, Andrew Jackson, fundador del Partit demòcrata entrés a la Casa Blanca.

Ben cordialment i suant molt

Joanot

3 respostes