Arxiu per a 'Indis Americans' Categories

16 gen. 2022


Cahokia, capital dels indígenes nord-americans (A.D. 50-1400)

Per segles els colonitzadors europeus de Nord-Amèrica van parlar amb menysteniment de les nacions indígenes que vivien feliçment al continent, tractant-los de salvatges i criminals sense cultura, potser d’intel·ligència limitada. A una ciutat prop del Mississippi, al sud de Chicago, a l’Estat d’Illinois, a una petita ciutat anomenada Collinsville, el visitant pot trobar un Parc Històric Estatal contenint la ruïna extraordinària de Cahokia, d’uns 35 qm2, que va arribar a tenir a l’interior una població de 15,000 residents amb potser uns 20-30,000 més vivint a l’exterior de les fortificacions. No obstant haver estat ocupat entre els nostres segles IX i XV, el lloc ha de ser considerat prehistòric perquè els indígenes no van tenir mai llengua escrita ni van estar en contacte amb altres que la tinguessin. Els nous colons en coneixien el lloc però com que els indis no eren res, deien disbarats: que potser eren restes dels víkings, dels fenicis (!) o segons els Mormons, d’una tribu perduda d’Israel.

Com Homo sapiens va arribar al continent

Dissortadament a diferència d’Àsia, Europa i Àfrica i potser degut a l’arrogància dels europeus, als EUA i Canadà s’han trobat poques restes prehistòriques humanes, cosa que fa molt difícil posar data a l’arribada i hi ha hagut moltes disputes i verdaderes baralles. Algunes coses estan molt clares. Té molt a veure amb la fi del darrer període glacial quan l’aigua de mar estava pujant de nivell (al final per uns 10 m). Els homes van arribar potser fa uns 12 o 15,000 anys (o molt més aviat, segons alguns) procedents del sud de Sibèria, com demostren estudis d’ADN comparatius, i aprofitant el baix nivell de l’aigua encara existent, van caminar a peu entrant per l’estret de Bering. Un cop arribats a Alaska es van trobar amb dues de les glaceres més grans en existència. Una baixava d’Alaska en llarg de la Costa Pacífica fins prop de Califòrnia, l’altra baixava des del Pol Nord a través del Canadà entrant a la meitat dels EUA (de fet, quan es fa desglaçar, l’aigua d’aquesta glacera va crear els Grans Llacs). Tornant als primers descobridors, ells van tenir l’opció (1) de baixar al corridor amb l’espai considerable obert i sense gel entre les dues glaceres fins arribar al clima millor de Nou Mèxic, on s’han trobat restes de destrals i fletxes. L’altra alternativa, (2) que els arqueòlegs no es cansen de debatre, hauria estat que potser van baixar fent navegació costanera fins arribar a Xile, on s´han trobat restes més antics que els que tenim als EUA, cosa gens fàcil d’entendre.

Als EUA i potser menys al Canadà, hom ha desenterrat moltes de les restes prehistòriques comuns: ossos d’animals menjats, llars de foc, destrals, ganivets i puntes de pedra. Per no anar més lluny a Washington DC al Rock Creek Park hom ha trobat  una  col·lecció de destrals i altres estris desenterrats al parc. De la població en sabem molt poc.

Accelerem el rellotge uns quants milers d’anys i trobarem a Nord-Amèrica moltes tribus i nacions parlant llengües molt diferents, amb certes similituds culturals i religioses. Aquests idiomes, en part preservats i ara en vies desesperades de recuperació, han establert l’única possibilitat d’intentar seguir els moviments indígenes, identificant punts comuns idiomàtics que permeten seguir el parentiu històric, connexions i origen de moltes tribus, que desafortunadament, malgrat la seva avençada estructura social, religiosa i fins i tot política, sempre sense propietat privada de la terra, no van saber desenvolupar cap tecnologia important ni establir estats o territoris com nosaltres vam fer i no hi va haver una sola llengua escrita (fins al segle XIX, quan un geni lingüístic Cherokee va inventar un alfabet i forma escrita de la seva llengua tribal).  A diferencia dels Mexicans i Peruans, tampoc van saber o no van voler construir mai edificacions de pedra perdurables. Probablement la cultura més desenvolupada que van tenir fou la del Mississippí, magníficament representada per la ciutat de Cahokia, que podria ser la població més antiga de les Amèriques.

La ruïna de CAHOKIA

No hi ha forma de saber com es deia de debò i Cahokia és el nom triat d’una tribu índia establerta a la regió fins als nostres dies. La característica més important de la ciutat és l’existència d’una plaça més o menys  circular contenint un gran nombre de turons de terra sempre en la forma d’una piràmide truncada feta no de pedra sinó de terra extreta d’un petit llac. La més gran i notable té una àrea a la base d’uns increïbles 550 m2, que és més que qualsevol piràmide egípcia i una altura d’uns 80 m. La superfície al damunt és plana. Al S.XIX s’hi va instal·lar una comunitat de frares i per això es diu Turó dels Monjos. Hom sospita que originalment hi havia viscut un sacerdot o dirigent important i que aquests turons tenen significat religiós i eren el centre de pelegrinatges. Per tot arreu s’hi troben uns 80 turons addicionals, tots amb l’aspecte de piràmides truncades, algunes amb enterraments, altres amb edificis a la superfície plana de dalt.

Una altra característica important és la presència de pals verticals molt alts plantats a certes àrees que clarament serveixen de rellotge i de marcador d’esdeveniments astrològics, com ara el solstici i l’equinox, com hom ha trobat a molts altres llocs prehistòrics pel món. Dintre de la plaça hi havia de tot: camps d’un joc especial, danses religioses, mercats, balls, festivals. També s’han trobat artefactes de coure i algun dibuix metàl·lic amb figures humanes. Una cosa molt important és que hom hi ha trobat restes de l’únic forn de metall (coure) mai trobat als EUA.

Pel que fa als habitatges, estaven al voltant perifèric de la plaça, annexes sempre a una muralla de fusta que fou reconstruïda tres vegades, cosa que fa sospitar l’existència de perills. Com queda dit, hi van viure al moment culminant (probablement al voltant de 1050) uns 15,000 residents i molts més a l’exterior, potser 25 o 30,000 en algun moment.

Cahokia fou abandonada bastant de pressa al segle XV i no hi ha forma de saber perquè. En qualsevol cas, la civilització del Riu Mississippí va quedar estesa per un gran territori i s’hi han trobat restos arqueològics i sobretot molts turons amb piràmides truncades com les Cahokia. Al segle XIX alguns indígenes a l’Est del Mississippí, sobretot Cherokees, encara vivien a cases bastides al damunt d’un turó com una piràmide truncada.

Comentari Final

El tractament que els indígenes sobretot de l’oest han rebut de Hollywood és un ultratge intolerable que ha causat opinions falses i injustificades, com va demostrar recentment un comentari ignorant del Sr Josep Borrell. En primer lloc els indígenes de l’Est i els de l’Oest (a l’Est i Oest del Mississippí com diuen els Americans) eren i són molt diferents. En una de les primeres de moltes guerres índies del segle XVIII al XIX, on els blancs no van guanyar sempre totes les batalles, el jove George Washington fou fet presoner i esdevingué captiu dels indígenes. Els britànics, (volent dir els canadencs), van intentat formar un estat independent indígena entre l’Est i Oest dels EUA i un cap indi, Tecumseh, un heroi nacional canadenc que també te una estàtua al Capitoli de Washington i fins tot havia creat una capital, va entrar una vegada victoriós a Detroit amb suport britànic durant la Guerra de 1812 entre el Regne Unit i els EUA. Els de Hollywood ignoraven moltes coses, i pintaven els indis com salvatges sense explicar les seves raons per seguir lluitant amb la desesperació dels que ho han perdut tot en situació transparent d’inferioritat. Ignoraven el paper de les dones índies en societats que en molts casos eren matriarcals i gairebé sempre manaven a casa. En algun cas podien fer de medicina-persones i fins i tot entrar al rang dels sacerdots. Tota una generació europea i potser americana es va pensar que tots els indis nomes vivien en tendes (tepees). I moltes altres coses.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta