Arxiu per a 'Malaltia' Categories

07 abr. 2015


Depressió i la tragèdia de Germanwings

 

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

 

Joan Gil

 

3 respostes

14 set. 2011


Els mesos després de l’Onze de Setembre a Nova York: la tragèdia dels “rescuers” (treballadors de rescat)

Les conseqüències polítiques i econòmiques

Prou que ho sap tothom com va ser de terrible aquell atac que no tenia precedents. A més d’un a vegades ens ha resultat difícil triar les paraules. Apart de la motivació dels terroristes i dels efectes immediats, la tragèdia es pot veure com un símbol històric d’un viratge radical, un declivi,  de la situació mundial: la fi dels anys de prosperitat sense precedents que van seguir la II Guerra Mundial i l’estancament dels sous de les classes treballadora i mitjana, manca de treball per a tothom, la fi del socialisme en gairebé totes les seves formes, el retrocés del benestar social, una crisi econòmica profunda que ningú sap  com resoldre, crisi de finançament en el camp de l’assistència mèdica, guerres, amenaces a la pau social. El món no ha millorat gens.

Però fins i tot si ens limitem a l’atac de les Torres Bessones, els culpables van assolir èxits notables: van aconseguir que certs grups musulmans declaressin una verdadera guerra de civilitzacions contra els EUA, que vol dir que calia disparar a matar contra soldats i civils Americans no pas per resoldre un greuge o problema concrets sinó simplement per ser Americans degut no a un cas concret sinó el conjunt de tot allò que aquest país fa. I els EUA estan embolicats en guerres grans i petites d’un cost polític i econòmic calamitós a l’Irac, Afganistan, Pakistan, Somàlia, Iemen, Bahrain, amb molts altres escenaris amenaçats. I moltes llibertats públiques s’han perdut. I la despesa de la protecció antiterrorista és immensa: la ciutat de Nova York ara manté un Departament de Policia amb una unitat contra-terrorista d’intel·ligència tan gran com tot l’FBI i més gran que la CIA per prevenir nous atacs contra la ciutat. I a Washington el Departament de “Homeland Security” (Seguretat Nacional) vol ara construir un edifici més gran que el Pentàgon. Potser el país és més segur ara però també molt més arruïnat. Per tot això cal pagar i si no hi ha més remei, ho faran amb els diners de la Seguretat Social i de l’Assegurança de Malaltia per a la gent gran. Prou que en parlen ja.

Resposta immediata

Els esdeveniments resultant de l’atac del 11 de Setembre esdevinguren ben aviat un fenomen col·lectiu sense personalitats notables. Potser queda per darrera vegada l’opció de somriure per una cosa que va dir l’alcalde Giuliani. Veient què havia passat, va intentar comunicar-se amb el Govern central. Diu que tenia el número de telèfon directe d’una personalitat molt important a la Casa Blanca, el qual va despenjar. En Giuliani li digué que la ciutat estava essent atacada per l’aire i que volia que el Govern enviés avions de guerra per defensar-la. La personalitat va respondre que no podia ser en aquells moments perquè el Pentàgon estava mig destruït i la Casa Blanca ja estava gairebé evacuada i no hi havia ningú per prendre la responsabilitat. L’alcalde va sobreviure una ocasió per morir d’un atac de cor, sens dubte.

No obstant l’evidència d’una resposta col·lectiva exemplar, cal parlar d’un home, el capellà franciscà catòlic d’origen irlandès Mikal Judge. El Pare Judge fou per molts anys el capellà del cos de bombers de la ciutat. Era un home molt popular i universalment estimat que coneixia personalment tots els bombers i els aconsellava en qualsevol cosa, els casava, consolava i enterrava i batejava els nens i els estimava, com tothom sabia. Quan passava alguna cosa greu, es vestia com ells i es presentava al lloc del sinistre. Era un capellà en funcions mig suspès per l’Arquebisbat catòlic per la defensa que feia de l’homosexualitat en públic i a la trona, però la seva popularitat i influència el feien intocable. Quan es va saber que era mort (el primer cadàver tret del lloc) es va dir que havia caigut administrant els sagraments finals a un ferit. No era ben bé veritat. Havia vist els bombers que amb tant coratge van tirar escales  amunt a les torres per morir als pocs minuts i volia seguir-los. Va córrer cap a l’entrada i un cop dins va morir sobtadament, probablement d’un atac de cor. Però l’Església Catòlica no perdona fàcilment als que defensen els gays, perquè homosexualitat es veu que és un crim esfereïdor. Cap figura prominent catòlica va anar al funeral ni es va afegir a cap homenatge dels bombers. Avui en dia hi ha un transbordador al riu i una placeta a Manhattan amb el seu nom. Però no pregunteu res al Senyor Arquebisbe.

I els bombers que van intentar pujar a les dues torres per l’escala? Ara fa uns dies vaig sentir com el Cap de Bombers en parlava, perquè és així com van perdre la majoria dels més de 300 homes del cos que van morir: si no hi haguessin anat, estarien vius però tothom els tractaria de covards. Aquells homes van fer la seva obligació i el cos estava molt orgullós d’ells.

La primera reacció

Tothom ho sabia ja a la ciutat. Era el desastre pitjor en la història de Nova York i calia fer alguna cosa. Al final van morir a les torres uns 1600 homes i dónes (inclosos els prop de cent que van triar saltar per la finestra) però el primer moment es pensaven que podrien ser 10 o fins i tot 20,000. Sobretot, no hi havia supervivents i tots els serveis uniformats, policia i bombers havien quedat delmats. Una discussió desagradable va esclatar al final entre els serveis uniformats i els organitzadors del monument: els bombers exigien una menció separada de la seva gent. No és igual, deien, morir per un atac al lloc de treball quan no hi ha cap tria o morir per haver-hi anat voluntàriament en un acte de servei. Al monument els noms estan barrejats, però els han fet un petit monument separat a un altre lloc. Què es podia fer?

Molts espontanis s´hi van acostar immediatament, però la
.temperatura i l’olor eren insuportables. Cal recordar que els dos avions havien vessat dintre de les torres uns 91,000 litres de combustible d’alta qualitat, que ara s’estava cremant juntament amb les despulles triturades dels edificis. Fou precisament aquest foc que va estovar i afeblir les bigues verticals que al final van fallar causant l’ensorrament dels edificis. La pila era com un turó relativament gran. Dintre de la pila no es reconeixia res: hi havia trossos d’home però pocs cadàvers sencers. Totes les obres de la construcció es van paralitzar a la ciutat i els obrers van marxar espontàniament cap a les runes de les Torres Bessones a mirar d’ajudar. Aviat la ciutat va aconseguir organitzar-ho i van començar a contractar i pagar treballadors anomenats “rescuers” dels que vull parlar avui. Quina feina tan dolenta. Tenien un sistema per avisar quan trobaven restes humanes. Tota la feina s’aturava i els treballadors es descobrien fins que les restes podien ser tretes i dutes a una tenda de Medicina Forense (“Medical Examiner”) que intentaria identificar-les i donar-les a la família. Més de sis mil peces queden encara sense identificar i aviat les volen enterrar.

El problema apareix poc a poc

El foc i l’escalfament de la pila van durar moltes setmanes. Un cop apagat els treballadors van poder fer via més depressa. Poc a poc molta gent va començar a preocupar-se per la qualitat de l’aire i per la pols que tants havien respirat. Eren el temps d’una administració federal republicana amb càrrecs anomenats per evitar que les agències de protecció als ciutadans fessin res per molestar la indústria. La directora de l’EPA  (Environmental Protection Agency) era una antiga governadora de Nova Jersey, Christie Whitman, una dona riquíssima que va sortir a parlar en públic anunciant que no hi havia cap problema i que l’aire havia estat sempre excel·lent. L’EPA va instal-lar estacions de control a totes les cruïlles de carrers prop del Ground Zero i els resultats es podien veure a l’nternet. Era típic republicà: tot anava molt bé, no calia preocupar-se per res. Desgraciada!

Aviat els diaris van començar a alertar. Hi havia una escola prop del lloc de la catàstrofe. Resulta que de sobte un nombre extraordinari de nois i noies s´havien fet asmàtics. Molts rescuers havien començat a tossir i no s’en anava (la famosa Tos del WTC). La qüestió era saber si l’atmòsfera a Ground Zero havia estat perillosa o no en algun o en tots els moments. Una pregunta terrible molt difícil de respondre. El coneixement mèdic  de causalitat sovint depén de repetir una situació de forma controlada en animals de laboratori, però la situació al WTC el primer dia era impossible de reproduir.

Es van crear partits d’opinió a la ciutat que van esdevenir molt emocionals. Hi havia els qui deien que els rescuers estaven en perill greu i hi havia qui deia que tot eren històries i comèdia amb l’objectiu de fer xantatge amb anuncis i declaracions ala TV i premsa i amb l’ajut de polítics, sempre ansiosos de trobar causes, per tal d’obligar el Govern a pagar, una cosa molt novaiorquesa. Es va crear un servei de vigilància a quatre hospitals grans on els rescuers amb símptomes de malatia podien anar a registrar-se i saber si els calia anar a un metge particular. El gran drama dels rescuers, en el que va acabar embolicat tot el cos mèdic dedicat al pulmó a la nostra illa, havia començat.

Però què hi havia hagut a l’aire? No se sabrà ben bé mai, però moltes coses. Un grup de Mt Sinai va fer una anàlisi química de biòpsies d’aquests malalts i hi va trobar (com a l’aire ambiental preservat) restes de la construcció, com a silicats d’alumini, fibres d’amiant (asbestos) i sobretot, inesperadament, nanotubes. Com molta gent sap, els nanotubes són un dels productes més importants de la recerca industrial recent i ja hi ha una indústria de nanotubs a tot arreu del món que factura milers de milions de $. Un nanotub és una mena de cristall de carboni en forma de cilindre, molt llarg i prim. Ara els nanotubes, sense que la gent en sàpiga res, estan a totarreu, però això encara no era veritat encara el 2001. Resulta, no obstant, que els nanotubs es formen espontàniament sobre una flama en presència d´hidrocarbons i metalls i això és precisament el que va passar els dies 1 i 2 després de l’atac. Perquè no s’havia dit al començament? En principi només es pot identificar allò que es busca o sospita i fins ara no hi havia cap exemple de toxicitat de nanotubes en homes, cosa de la qual las indústria té molta por, perquè els nanotubes són més petits però s’assemblen molt a les fibres d’amiant (asbestos) que són responsables per una tragèdia molt gran. I molt cara.

Les malalties dels treballadors de salvament del WTC

Ara ja no dubta ningú que les malaties d’aquest grup de treballadors són ben reals. En general incurables, ja han produït un nombre de defuncions i deterioracions de salut molt greus. Fa poc el Congrés federal, no obstant l’oposició dels Republicans a totes dues Cambres, va aprovar un projecte de llei assegurant la financiació de les clíniques i l’assistència mèdica als malalts que la necessiten.

Potser algú es pensi que deuen ser pocs els rescuers i s’equivocaria molt. No hi ha forma de saber quants van ser perquè tenien fonts de suport molt diferents i hi havia voluntaris i un servei molt irregular i ningú els va comptar i de desordre n’hi ha a tot arreu i no sols a Catalunya. Segons una publicació recent d’investigadors de Mount Sinai van ser  entre tot entre 50 i 60,000 homes, encara que hi ha qui diu que podrien haver arribat als 90,000. Pel que fa a malalts que hi eren el primer i segon dia, el mateix Hospital diu que al seu servei (i recordeu que n´hi ha quatre) tenen registrats uns 12,900. A més, cal recordar que no obstant que el perill fou màxim el primer i segon dia, ningú ha dit que els dies següents l’aire no fos encara perillós i que els veíns que no eren rescuers probablement van patir igual.

No conec la distribució per freqüències de les diferents malalties però és costum anomenar primer els problems psiquiàtrics, és a dir la depressió, la síndrome d’estres post-traumàtica i l’angoixa. Una queixa freqüentíssima és el reflux gastro-intestinal (el menjar que crema a l’epigastri), causat probablement pel fet que la gent s’empassa amb la saliva les mateixes coses que respira i finalment el munt de malalties respiratòries, destacant la sinusitis, asma, sarcoïdosis, bronquitis i bronquiolitis (inflamació de les vies respiratòries grans i petites) i sobretot, ai las, hi ha casos de malaltia intersticial del pulmó, comunment anomenada fibrosi pulmonar, per la que no hi ha tractament. Són aquests casos de fibrosi els que han resultat en transplants de pulmó i fins i tot algunes morts. Cal anomenar també que hi ha qui creu que aquests malalts acabaran patint de càncer. És perfectament possible però caldrà esperar molts anys abans d’estar-ne segur

I així és com, fins i tot després de la seva mort, l’agressió de Bin Laden contra el poble de Nova York continua. I ja van deu anys!

Com sempre, us saluda el vostre

JOANOT

No hi ha resposta