Arxivar per gener de 2018

24 gen. 2018


Memòria històrica fallida: quan el passat segueix sent el present

Voldria explicar aquí una història producte del terror Stalinista durant els anys de la Unió Soviètica. En els darrers anys, molts autors russos estan aconseguint traduir a l’anglès llibres que expliquen com va ser tot des de dintre durant el període comunista, molt diferent de com se’ls presentava en la propaganda de la Guerra Freda. Aquesta història tan terrible de coses que van anar molt malament però van ser sovint ignorades per la majoria de la població, podria fer-nos entendre perquè les víctimes del terror franquista segueixen sota terra on els seus enemics les van deixar.

El nou llibre explica la història d’un home que havia crescut a un orfanatge soviètic sense saber res dels seus pares. Arribat a l’edat adulta, en va sortir i va decidir lluitar per esbrinar la raó per la seva desgràcia. Curiosament l’orfanatge havia preservat el seu verdader cognom, però no el patronímic derivat del seu pare (com ara Ivanovitx), usat socialment molt sovint pels russos. Al final va rebre una trucada d’un registre civil donant-li el nom d’una germana, de la que no sabia res. La URSS ja s’havia desintegrat i hi havia un nou govern.

La germana era una dona bastant més gran que recordava haver tingut un germanet molt petit, quan un dia la policia es va presentar a casa i se’ls va endur a tots quatre sense que es coneguessin les raons. Els pares van desaparèixer a camps de concentració i la mare ja era morta. Els quatre van quedar dispersats sense saber perquè.  Els germans es van entestar a averiguar com havia acabat el pare.

No tenia res de fàcil, però van trobar la presó-camp de concentració on l’havien ficat i fins i tot el certificat de defunció. Els germans haurien volgut retrobar les seves restes, però semblava impossible.

Al final van trobar un senyor que els va aclarir unes quantes coses sobre certificats de defunció soviètics. La causa de mort era gairebé sempre falsa (sortien molts atacs de cor); el lloc de la defunció era inventat. L’única cosa digna de confiança en el certificat era la data de defunció. Aquest amic els va ensenyar una altra cosa: llegint un grapat de certificats, cridava l’atenció quanta gent havia mort el mateix dia que el seu pare. Conclusió? El seu pare havia mort en una execució massiva stalinista.

Al lloc de l’empresonament original això no constava que s’hagués fet mai i de fet el pare havia estat traslladat a un altre camp on potser es feien només execucions. Els germans hi van anar. Al final el nou govern del municipi on el camp estava situat es va declarar tresbalsat. No en sabien res. Després d’una verdadera guerra burocràtica, van poder entrar al recinte acompanyats d’una unitat militar equipada amb material per excavar.

No va costar gaire feina. A un lloc pla era fàcil reconèixer fosses d’enterrament, moltíssimes. En van excavar només una, on van trobar a poca profunditat uns 20 esquelets d’homes i dones, tots amb un forat de bala al cap (era el mètode d’execució soviètic), llençats sense respecte de mala manera. Què havien de fer? Van tornar a cobrir la troballa. Van comptar unes 350 fosses i el total nombre de víctimes eren uns quants milers, probablement 7,000. Seria impossible reconèixer el pare. Al final la ciutat, que verdaderament no n’havia sabut res, va bastir un monument públic amb tots els noms coneguts de víctimes i va arreglar i cobrir decentment les fosses sense obrir-les. Havien creat un cementiri memorial. Era el primer camp d’exterminació no-militar trobat a Rússia.  Altres camps d’exterminació soviètics serien aviat descoberts. Els germans es pensaven que el descobriment seria una sensació, però no en va ser i la premsa en va parlar poc. La gent no volien  sentir-ne res.

I això, què té a veure amb Catalunya o Espanya? Molt senzill: el govern Putin no ha prohibit mai l’exposició d’aquests o altres casos similars, però els ignora. Eren temps molt difícils. No serveix de res parlar-ne. Girem full.

Com a la transició ibèrica, el règim soviètic no fou enderrocat per una població amb set de llibertat i justícia i esperit democràtic sinó que el sistema fou voluntàriament desfet, començant pel famós discurs de la Perestroika del President Gorbatxev i acabant amb la dissolució de la URSS, oferint al poble Rus un nou estat amb votacions control·lables, lleis, la fi dels pitjors casos d’arbitrarietat, certes llibertats i drets… mentre la llibertat d’acció i el poder de l’antiga classe dominant i els seus successors quedés preservada. Ara tenen més poder i guanyen molts més diners que durant el règim soviètic.

I la conclusió final, tan vàlida a Espanya com a Rússia:

Sense poder marcar el final d’un període amb una línia roja clarament visible separant el passat del present, no hi pot haver memòria històrica, perquè el passat continua.

I tant que continua! Prou que ho demostren els presos polítics. I els antics botxins no tenen cap vergonya.

Joan Gil

No hi ha resposta

13 gen. 2018


El drama de la visita del Papa Francesc a Xile

El dilluns 15 de gener de 2018 l’avió del Papa Francesc aterrirà a Santiago de Xile. Quan la seva visita fou anunciada en novembre un grup emmascarat va atacar un autobús distribuint volants contra l’església i personalment contra en Francesc. Ara és pitjor: fa un dia desconeguts van explosionar tres bombes incendiàries a l’exterior d’esglésies amb octavilles denunciant en Francesc, els bisbes xilens i amenaçant de mort el Sant Pare. La policia va aconseguir trobar a temps i desactivar tres bombes més. Un volant enclòs anunciava que la propera bomba petaria a la casulla del Sant Pare. La Presidenta Bachelet va haver  de sortir als mitjans demanant calma, respecte i solidaritat amb el Papa i ha hagut de mobilitzar forces de seguretat. Sobretot per la Missa que Francesc presidirà el dijous a Temuco, la capital dels indígenes Maputxe del sud (“Araucans” en temps colonials, inventat pels espanyols, és un nom que ara es considera insultant, encara que el nom oficial del territori es Araucaría). Hi hauran d’anar 4000 policies addicionals amb forces i equipaments especials.

(Afegit 16 Gener 2018: Al final el nombre total de bombes que  van explotar a l‘exterior de parròquies va arribar a nou. La majoria va fer poc mal excepte les dues dipositades a esglésies al territori Maputxe on van quedar totalment destruïdes. Els Maputxes tenen una religió ancestral molt diferent)

Sabent que el Papa Francesc ha guanyat a pols una reputació d’home pacific, solidari i tolerant, ple de compassió pels pobres, pels refugiats i pels que pateixen, molt més que els seus predecessors, perquè està passant això? Precisament volia anar a visitar i dir Missa a Temaco per denunciar la misèria dels indígenes. Xile és un país majoritàriament catòlic, encara que el nombre de catòlics ha baixat darrerement.

Els volants que han aparegut amb les bombes semblen explicar-ho. L’hostilitat ve de tres direccions diferents, possiblement de tres grups independents. Primer, dels greuges no satisfets de la comunitat indígena dels Maputxes que segueixen queixant-se del tracte que reben i la política d‘assimilació cultural i econòmica; segon, la insatisfacció de sectors importants per la resposta de l’església romana i  a casos escandalosos de pedofília i la negativa de l’església de castigar o fer responsables als bisbes; tercer dels grups que no volen tolerar els ensenyaments catòlics sobre matèries sexuals, sobretot els avortaments, contracepció, la homosexualitat i els transsexuals. Ara el Parlament xilè està a punt de discutir una llei sobre l’adjudicació de gènere i els transsexuals. Prudentment, la cambra ha ajornat el debat fins la marxa de Francesc.

Cal recordar que Francesc es va negar a reformar en res la doctrina sobre aquests assumptes, però va canviar molt la forma de tractar-los, acabant amb l’obsessió de certs clergues i ultraconservadors, per exemple, amb l’avortament, que en els temps del Papa Wojtyla semblava haver esdevingut la primera i més important preocupació de l’església. Amb en Francesc sembla ser la justícia social. I l’amenacen amb un assassinat? És un problema que s’ha vist molt. A vegades hi ha revoltes, revolucions i eleccions que porten al poder homes que han promès canviar-ho tot i acabar amb abusos, cosa sempre rebuda amb il·lusió i entusiasme pels seguidors, que es pensen que tot canviarà. Fàcil de dir i molt difícil de fer. La dreta no tolera que li canviïn el discurs i aturin la guerra abans d’assolir la victòria; l’esquerra es queixa que amb bones paraules no ha canviat res i que no es veu res a punt de canviar. Francesc només havia canviat el discurs i la forma de parlar, irritant els dos bàndols.

  1. El poble Maputxe

En els darrers anys tot el continent americà ha experimentat una revifalla molt gran dels moviments reivindicatius indígenes, encara no recuperats de  l’explotació colonial, sovint encara en conflicte amb les autoritats estatals. Als EUA la posició política dels indígenes es cada dia més forta. Fa poc es van afegir a les organitzacions negres que exigien retirar d’espais públics estàtues de personatges i militars sudistes que havien lluitat per mantenir l’esclavatge, que han obtingut èxits molts grans.  Els indígenes volen fer desaparèixer de llocs públics les estàtues de colonialistes europeus. Un dels seus recents objectius és la plaça de Colom a Manhattan amb una gran estàtua del navegador i esclavista dempeus sobre una columna al bell mig. Volien que la ciutat enviés l’estàtua a un museu i canviés el nom de la plaça. Al final, l’alcalde DiBlasio s’ha negat després de  molt debat, però diu que posarà plaques i cartells informatius al voltant explicant la injustícia, genocidi i destrucció de la cultura i llengua patida per les diverses nacions indígenes que van sorgir de la colonització ibèrica. Els grups italians s’identifiquen molt amb Colom  i el van salvar.

Els Maputxes són una nació important que ha defensat la seva cultura, personalitat, costums, les seves llengües, religió i economia dels espanyols en una guerra molt llarga (ells diuen 350 anys amb interrupcions) i finalment també dels governs de Xile i Argentina. Havien estat ramaders i agricultors fins que els invasors van desforestar el país i van haver de fer-se tots agricultors.  En l’actualitat tenen queixes molt importants contra els agricultors i companyies de fusta, a mes de problemes amb escoles, opressió cultural, i detinguts polítics. (Sona familiar?)

Originalment els Maputxe estaven repartits pel nord i sud de Xile a més de parts d’Argentina, però ara estan concentrats al sud, amb capital a Temuco, uns 700 qm al sud de Santiago. També n’hi ha a l’Argentina. El nou govern de la República de Xile va trigar temps a preocupar-se d’ells i en va resultar una altra guerra molt dura.

I això que té a veure amb el Papa Francesc? El que sembla, és que els indígenes, no sempre Cristians, donen la culpa de la seva explotació, patiment i misèria  a grups associats amb la jerarquia catòlica, de la qual Francesc és el cap nominal. Ha passat a molts altres llocs això també. Parlant i predicant amor, justícia social i tolerància està molt be, però no resol sempre els problemes. A més, sospito jo,  dona als Maputxes una oportunitat per fer-se notar al mon.

Em va molestar que a Myanmar Francesc per cortesia envers els burmesos, es negués a usar la paraula Rohingya, cosa que negava fins i tot l’existència d’aquest poble tan malaurat. Em va recordar que en els anys 1940 i 50 la censura feixista prohibia escriure el nom Catalunya a cap diari, anomenant-la en canvi “Cuarta Región Militar” Ho van fer per molts anys. Qui vulgui, pot mirar els arxius dels diaris del temps i ho veurà.

2) La pederàstia

No és la primera vegada que el problema torna a sortir. A Xile hi va haver un problema molt greu amb un rector de parròquia anomenat Fernando Karadima, que tenia uns feligresos molt afluents i fou patrocinador de molts capellans i bisbes que va abusar cruelment nens per molts anys amb la ignorància culpable o indiferència de bisbes que haurien pogut aturar-lo i evitar-ho. Molts altres cases de pedofília clerical foren reconeguts. L’home fou dut a Roma i condemnat per un tribunal eclesiàstic a una vida de pregària i penitència en privat. Amb això als Vaticans curials els semblava que tot estava arreglat. Oblidaven  que pedofília no és sols un pecat que ells tindrien dret a perdonar sinó un crim que perjudica molt i amarga la vida de les víctimes i que tots els culpables han de ser duts a la justícia i pagar indemnitzacions. Res d’això va passar. El Papa va fer Bisbe a un protegit i associat conegut del P Karadima, conegut per haver ignorat culpablement el cas, no obstant les protestes de la comunitat xilena. A l’ordenació episcopal els assistents van girar l’esquena a l’altar. Francesc ho va veure a un vídeo i un assistent li va sentir dir que eren tots “izquierdistas” A vegades dona la impressió que Francesc, com els predecessors, tampoc ha entès be el problema, que als EUA ja ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars i molt desprestigi i desconfiança. En qualsevol cas, la Cúria no acceptarà mai que els bisbes tolerants i culpables puguin ser investigats o castigats i Francesc hi està d’acord. Per atenuar el problema creixent que tenia amb el seu bisbe, va oferir enviar-lo de sabbatical (vacances) a un altre lloc per dos o tres anys i tot quedaria arreglat. Es pensava de debò que amb un petit gest s’arreglava la cosa?  No és pas això el que els Catòlics xilens volien.

3) Els ensenyaments sexuals de l’Església catòlica.

Fins i tot coneixent els efectes devastadors de les doctrines de Sant Agustí, un ex-llibertí,  sobre el tema, hom troba difícil entendre l’obsessió malaltissa del Vaticà amb el tema, un que observant les regles de conducta personal, els clergues ni entenen ni estan qualificats per opinar. En qualsevol cas, la majoria d’humans ho veuen com un aspecte importantíssim de la psicologia i vida humanes, que no pot ser regulat a cops de decret i que probablement no importa a ningú més. En el conjunt de la moral i ètica no passa de ser només una de moltes coses, algunes de les quals podrien ser més importants i menys controvertides per a la comunitat.

Quan jo era petit, Pius XII tenia una mania prohibint absolutament i sense excepcions el divorci i en feia parlar molt as sermons. Prohibit, sense excepcions. Recordo al Col·legi una discussió sobre el drama d’un jutge catòlic obligat a presidir sobre un cas de divorci. Quina crueltat tan gran! Hi havia les “anulacions”, accessible sobretot a la gent rica i prominent. No han canviat mai la doctrina, però almenys ja no es passen el temps parlant-ne. Igualment, qualsevol forma de contacte sexual extramatrimonial sense excepcions era declarada pecaminosa. De fet, alguns teòlegs catòlics han dubtat que el matrimoni sigui un sagrament. On ho diu l’Evangeli?

Després van venir altres coses: Pius XII per sorpresa també va prohibir les esterilitzacions tant de dones com homes. I després tota mena de fecundacions o inseminacions artificials. Sota el franquisme com a conseqüència del Concordat del nacionalcatolicisme amb el Vaticà tots aquests decrets eren civilment obligatoris. Quan en aquell temps van sortir el primers anticonceptius farmacològics per dones, mal anomenats en aquells dies “anti-baby píndoles”,  el Pastor Angelicus (que es com es deixava anomenar Pius XII) es va afanyar a prohibir-les. Tot això segueix als llibres a Roma.

En els temps moderns, l’Església segueix mantenint una opinió completament tancada sobre el cas tan complicat dels avortaments i els intents d’imposar la prohibició a tota la població de qualsevol o cap religió. No reconeixen cap excepció, ni tan sols per violació. En Wojtyla als EUA sembla haver triat bisbes disposats a iniciar campanyes polítiques per fer-los prohibir i era una de les coses que aparentment el preocupaven més. De fet molts bisbes feien el primer discurs a la nova diòcesi demanant una intensificació de la lluita contra avortaments. Van introduir un llenguatge absurd i incendiari: que maten bebès, que un fetus ja és un ésser humà amb plenitud de drets civils, que la vida s’inicia en el moment de la concepció (que no era de cap manera un ensenyament catòlic establert). Francesc va acabar amb aquesta obsessió sense tocar en res la prohibició, pensant que això satisfaria a tothom. Naturalment, no ha satisfet a ningú.

Igualment, com era d’esperar, s’han oposat també a les fecundacions in vitro, a la subrogació i a qualsevol altra cosa que vagi sortint. Pel que fa als homosexuals, com que això és una emoció, no és pecat ni s’hi pot fer res, mentre les víctimes acceptin el celibat absolut.

Moltes d’aquestes coses acaben ser violacions de drets individuals o causen resultats i conflictes socials ominosos i el poble acaba veient tot això com hipocresies, i acaben despertant ressentiment contra el cap de l’Església.

Naturalment, el Sant Pare serà aclamat per la gran majoria de xilens, fins i tot a la capital Maputxe, Tamuco, i complirà la seva missió abans de continuar cap a Perú. Però caldria reflexionar. No s’hi val sempre dir a la gent que s’han d’estimar i oblidar sense resoldre els problemes. Hi ha pel món més víctimes que victimistes.

Es veu que molts argentins estan ja de camí per avió, tren i cotxe creuant els Andes amb l’esperança de veure el seu compatriota. Francesc, que ha visitat tants països llatinoamericans fins ara s’ha negat a posar els peus a la seva Argentina natal, no obstant haver rebut ja dos Presidents argentins al Vaticà. Diuen que el problema és polític però no ho ha explicat mai.

Joan Gil

Afegit

El Sant Pare ja ha marxat cap a Perú, aquesta vegada no pas tan feliç com en altres ocasions. La premsa nota la defensa que va fer del Bisbe que havia fet possible i tolerat els abusos del P Karadima, dient irritat que no hi havia proves contra ell i que sense proves tot eren calúmnies. Després de dir “calumnia” va afegit “Queda claro?” I va girar l’esquena.  Però algunes víctimes diuen que aquest bisbe va presenciar en persona els abusos de Karima i que hi ha acusacions contra un total de 80 capellans catòlics. S’han passat anys presentant proves. La gent sembla haver-s’ho pres malament. Es veu que la Cúria no tolerarà mai que un Bisbe sigui castigat.

Entre els Maputxes, abans de la seva arribada activistes van cremar una altra església catòlica, tres helicòpters, uns quants camions i una escola. Va dir Missa a una base militar que havia servit de centre de tortura durant el règim de Pinochet i que els indígenes afirmen que és territori robat a la seva nació. Al seu sermó Francesc va dir que la violència genera violència i que una causa justa perd legitimitat. Fins i tot la Presidenta Bachelet va demanar perdó pels mals tractes.

On s’havia ficat en Francesc! Li van interrompre el sermó fent sonar en to molt alt instruments musicals maputxes. Sembla que els mitjans internacionals han fet un seguiment mínim del cas. Els somriures i demanar perdó no ho arreglen tot

 

 

 

No hi ha resposta

07 gen. 2018


Vulgaritat i Engany en Política. El cas de Ciutadans

Si llegiu un diccionari vulgaritat vol dir la condició de ser groller, de mal gust i ofendre o menystenir el bon gust i sentit de la decència i respecte del públic. Però si llegiu un diccionari literari, la definició inclou molt més: una discrepància seriosa entre el to i la matèria discutida que té lloc quan un individu s’agita massa i protesta excessivament; quan hi ha incongruència; quan el llenguatge s’aparta o ignora les circumstàncies emocionals; quan les emocions  expressades semblen fora de la realitat; quan es fa efecte només per l’efecte i quan les emocions semblen desapropiades per la realitat o completament imaginades. La persona vulgar pot esdevenir, segons l’audiència una de dues coses: una persona mal educada, grollera, amenaçadora i antipàtica o un ximple que fa riure a tothom.

No dubto que en el seu afany per guanyar els primers tres escons del Parlament i els molts més que té ara, un nadador té plena confiança en l’admiració que el públic sentirà per ell. Si pogués, estic segur que en els nostres dies aquest senyor també faria campanya amb una actriu de cinema que fos molt maca. I això què tindria a veure amb el patiment, esperances i frustracions dels ciutadans que van a votar? Es deixa convèncer algú per aquests arguments?

Dissortadament sí: les eleccions no es guanyen discutint els problemes sinó fent propaganda. Els tres partits espanyolistes ho van demostrar clarament: il·legalitat i constitució, tot interpretat sols per un costat i pels seus jutges i policies; els arguments dels catalans i del govern elegit, que en teníem tants i eren la raó per sortir al carrer, ni es van sentir, ni tan sols a la premsa amiga. La pròxima vegada haurem d’aprendre l’art de la propaganda i la imposició de temes permissibles i la manipulació de l’opinió pública. El Sr Rivera això ho sap molt bé. Diu que va anar a estudiar un curs de política a la George Washington, la universitat jesuïta de Georgetown, a Washington DC. Els especialistes que per diners aconsellen els polítics no són parangons de virtut o justícia, però saben com es guanyen eleccions.

Ciutadans i la qüestió social

Aquest partit diu a la seva propaganda que és progressiu. Què deu voler dir això? És que els membres de la classe treballadora, que sempre pateix i es sap defensar tan malament no obstant ser majoritària, hi està d’acord? No és cap disbarat.

Els partits socialdemocràtes com el PSOE, ara tan neoliberals i capitalistes com els de dretes, han pretès per molts anys que la classe treballadora era la seva propietat, l’eina que tenien per aguantar-se al poder. Quan perdien, deien que els treballadors havien votat contra els seus interessos. Però els de qui? Anava bé en els anys de la postguerra però fixeu-vos: a Alemanya la majoria de treballadors va dur Hitler al poder. El Partit es deia Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors  (NSDAP). A Itàlia amb Mussolini va ser similar. Ara fa molt poc, la classe dels treballadors i petits agricultors americans, l’anomenada Dreta Alternativa,  han dut un boig tan perillós com Trump al poder. A França, la majoria d’amics de LePen són treballadors.

Perquè? Aquests moviments sense excepció coneguda no acabaran donant res als treballadors que acaben enganyats i enganxats al carro de gent corrupta, indiferent i perillosa. El que passa és que membres d’aquest grup social voten on veuen promeses reals que s’entenguin fàcilment i els semblin dignes de crèdit, com per exemple millores en sous, més llocs de treball per poder triar, assegurances millors, més protecció contra accidents i millors prestacions socials. Les coses rares que deien els socialistes de saló eren punyetes.  És fàcil prometre de tot quan cal i més. I prometre més llibertat a Catalunya? Ai, ai, ai… El camí de Ciutadans queda explicat i és ben dret. Són progressistes en les seves promeses només. Les paraules volen i la següent elecció queda molt lluny. Sovint un grup activista relativament petit fent soroll i crides emocionals aconsegueix magnetitzar i activar la major part dels votants per guanyar les eleccions. Que el poble celebri la gran festa de la victòria el dia després, perquè no quedarà res mes per celebrar.

Classificació política de Ciutadans

M’admira molt el nervi i l’audàcia que té el Sr Rivera auto-classificant-se. Fins i tot ha reeixit en convèncer algun periodista. Al començament ell deia que el seu partit era de centre-esquerra, ara diu que és de centre-dreta.  Per a mi Centre-dreta és allò que són el President Puigdemont, la seva CiU o en Mas, capitalistes però ben parlats, molt dialogants, solidaris fins a cert punt, pacífics i profundament democràtics. Gent molt diferent.  Però Ciutadans no és així. Parlen i canten en to amenaçador, són molt vulgars, surten a manifestacions amb la bandera feixista, destrossen coses, suporten l’ocupació de Catalunya quan els convé mentre que Albert Rovira es prepara per prendre-li la cadira a un home vell, acusat de corrupció, sense projecte apart de la Catalanofòbia compartida que l’ha causat. Molts han fet notar també amb preocupació les associacions europees de Ciutadans amb grups d’extrema dreta. El seu estil se sembla molt al de Trump, LePen i els AfD alemanys o l’FPÖ que acaba d’aconseguir compartir el poder a Viena

Van repetint a tot arreu que són la centra-dreta, aparentant respectabilitat, però el que són és la versió espanyola de l’Alt-Right nord-americana, els ultres d’extrema dreta del nostre temps. Es manifestaran.

Els Xarnegos de la Sra. Arrimadas

A mí aquesta senyora m’avorreix molt. Apart de repetir-se en tot, sembla que no pot obrir la boca sense sortir-se amb els xarnegos. Sens dubte aquest partit tan professional deu tenir grups de focus que identifiquen aquesta provocació com efectiva promovent divisió social i ressentiment. Miri, senyora: cap dels meus quatre avis eren catalans i tota la família de la meva mare parlava només castellà. I ningú, ningú, ningú els va dir mai que eren  xarnegos. Els Catalans no volem saber res de l’ADN. Perquè el poble català s’enorgulleix de ser acollidor i oferir un futur millor a qui vingui a treballar com nosaltres perquè ho necessita i està assolint un futur millor per a ell i els seus fills. I els fills ja aprendran català i adoptaran les nostres tradicions i manera de ser, tot sense violència, en el seu propi interès i per voluntat pròpia.

Els Americans són una nació immigrant que no ha exigit mai que la gent nova renunciessin a la seva cultura, costums i història. Sense atorgar mai drets oficials a cap llengua estrangera, castellà inclòs, per amistat i solidaritat posen cartells i tenen personal bilingüe a certs llocs on els nou-arribats ho necessiten. Recordo com un dia a uns grans magatzems vaig veure una dona mexicana demanant que el seu fillet de 11 o 12 anys anés a preguntar urgentment a algú on estava el WC. Per això a vegades els governs americans envien comunicacions en molts idiomes perquè hi ha gent que necessita temps. Però això sí: han de respectar i suportar incondicionalment la personalitat, fe democràtica, objectius i autogovern dels Estats Units i el dia de la naturalització, han de jurar la Constitució i demostrar que almenys entenen o parlen una mica l’anglès. Els seus fills ho faran millor. Enlloc del món tenen immigrants el dret d’importar i imposar els seus hàbits.

Quan vivia a Nova York vaig veure moltes vegades les celebracions que grups immigrats feien amb el suport i protecció de la ciutat a places i parcs fins i tot a marxes amb música per carrers cèntrics. La gent es presentava amb vestits nacionals, ballaven, cantaven, venien el seu menjar típic, retrobaven amics,… Com tants nadius, jo també m’aturava somrient amb alegria i feia fotos. Fins i tot probava el menjar i escoltava la seva música. Tothom estava content. No hi havia cap lloc per gent com el Sr Rivera o la Sra Arrimadas. Els nou-arribats són bons pel país. Tots van a escoles amb immersió total. Només els nens que arriben sense entendre l’anglès van a les anomenades escoles bilingües, on mestres que parlen la seva lengua materna els ensenyen l’anglès per tal que no perdin anys seient a l’escola sense entendre ni aprendre res.

El cap de vostè Albert tenia molta raó al cartell dient que no importa on hom ha nascut. Hi ha Catalans que han nascut a molts llocs del món i n’estem orgullosos. Però també tenim gent que ha nascut a Barcelona i ens han rebutjat i ens amenacen sense voler ser un dels nostres, a nosaltres, la nostra nació i cultura i es volen comportar com els espanyols que van anar a Amèrica a destruir el món i la civilització dels indígenes. Ningú té dret a promoure la divisió i la lluita política al país on viuen per satisfer ses ambicions. Cap immigrant té dret a fer-ho, ni aquí ni enlloc del món. Deixi’ns tranquils i no parli més de xarnegos. Potser li convindria mes a vostè i als seus mirar de seure amb nosaltres i entendre’ns enlloc de cavalcar damunt la Catalanofòbia i voler importar-la. No som indis. I no volem que ens utilitzin com la Sra LePen, els AfD alemanys i Trump fan amb els immigrants. Ni com va fer el Rajoy demanant als nous immigrants que votessin contra els partits catalans.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta