Els EUA són diferents

Molts intel·lectuals i universitaris s’ocupen  a tot el món d’estudiar Ciències Socials que volen aclarir la formació i la conducta de grups humans. Molts lectors probablement es pensen que poca gent s’hi interessaria o ho entendria, però vet aquí el cas extraordinari de l’anomenada Teoria Racial Crítica, desenvolupada per aclarir la causa de  la discriminació existent contra la població negra. Fou desenvolupada entre els anys 1970 i 1980 sobretot per tres universitaris  negres, Derrick Bell, Kimberlé Crenshaw i Richard Delgado. Quan anys després al final els polítics van entendre de què anava la Teoria, se’n va armar una de molt grossa, sobretot perquè hom pretenia introduir el seu estudi a les escoles elementals obligatòries. La reacció sobretot (però no exclusiva) dels Republicans i altres grups o de gent indiferent a la discriminació contra negres aviat fou discutida i mencionada als diaris, a la ràdio i fins i tot als Parlaments estatals dominats per Republicans. Actualment 5 estats han prohibit per llei parlar-ne a l’escola i molts llibres han estat retirats de les biblioteques escolars. El tema apareix ja a les campanyes electorals iniciades. Els demòcrates en general no en parlen gaire.

Què estableix la Teoria? Triem algun exemple fàcil (una simplificació): al món hi ha gent bona i caritativa que pretèn ser justa i s’acosta a homes pobres i famílies sense diners, malalts, vivint a un mal habitatge, sense menjar assegurat i els dona ajut per caritat a canvi de res. Són els bons que no es pensen que ells són racistes. Altra gent, en canvi, és indiferent al patiment dels pobres, els explota si pot i sovint diu que ells mateixos en tenen la culpa. Aquests són segon la visió clàssica els dolents, els racistes, una minoria irredimible de gent inhumana culpable de la situació. La discriminació seria un problema creat per una minoria de gent que s’en aprofita.

És veritat aquesta formulació? No, responen els nous Crítics. De fet, tots els membres dels dos grups de gent benestant descrits al paràgraf previ són culpables del mateix racisme, discriminació  i explotació que pateixen els negres. Perquè? Perquè la situació aprofita a tots dos amb diners, millors feines, millors sous, millors cases, millor educació, coses molt cares negades als pobres. Si els negres rebessin millor educació i igualtat de tracte tota la societat blanca en patiria les conseqüències econòmiques i és per això que no es tolera. Qui s’hi senti millor, que faci caritat per creure’s que és innocent, però segueix rebent els mateixos beneficis disfrutant de privilegis negats als negres.

En una discussió com aquesta, sempre s’acaba triant exemples. Veiem el cas de les línies roges al voltat de certs barris que els bancs traçaven entorn dels barris negres per negar’ls-hi hipoteques per poder comprar cases noves. Evidentment els que en patien eren els negres, que s’havien de conformar a no rebre hipoteques i acabaven amb un pis dolent i massa petit. En surtien guanyant sempre tots els blancs que tenien més fàcil accès a les hipoteques tant si eren caritatius i es negaven a acceptar que allò fos discriminatori, com si no. El punt de vista dels negres i de molts mestres d’escola és que cal explicar això als nens, perquè en prenguin consciència o si no, no s’acabarà mai. Hom pot triar altres exemples, però aquest autor no pot descriure bé la ràbia i la tensió que la Teoria està produint. Tracta d’hipòcrites i aprofitats a gent que es pensen ser honrats i religiosos. Una minoria acusa la majoria de causar el problema.

Es pot aplicar aquesta Teoria Crítica a la situació de Catalunya dintre de l’estat espanyol?

I tant que sí. El problema apareix potencialment sempre quan un cert grup s’oposa a un altre. En el cas dels espanyols existeix una oposició gairebé total i immortal a l’exercici dels drets polítics pels catalans, a l’ús del seu llenguatge, al seu poder polític, artístic i cultural, història pròpia separada, reputació al món, i fe democràtica. Per quina raó? En part deu ser hereditari perquè llegint textos històrics antics es veu que ja passava fa molts segles, i s’expressa sempre associat amb males cares, rebuig i signes de superioritat, sovint amb insults. Va cridar l’atenció fa unes setmanes com el Sr Pedro Sánchez anava cridant als grups electorals que gràcies a la seva repressió la tensió independista havia desaparegut (probablement per sempre) i tothom era feliç, cosa que hom podria traduir fàcilment com una victòria personal seva en la lluita per l’assimilació total de Catalunya amb l’ajut del seu PSOE-PSC. Sap què, Sr. Sanchez? El Caudillo Franco també s’ho pensava. Es tractava només d’un intent més amb el suport dels seu partit per destruir la identitat separada catalana per sempre amb uns quants processos judicials de càstig i entrebancs al Govern de la Generalitat seguits d’indults caritatius. En general per molts anys els espanyols han tret beneficis econòmics, polítics i culturals expressant la seva hostilitat i voluntat de submissió contra el nostre país, mentre nosaltres no teníem diners ni per trens de rodalies. Van ser ells una força imperial molt gran i molt rica i van acabar com molts altres imperis, però a Catalunya se la volien quedar, i aquest desig no canviaria per segles. Això ho veuen com un gran èxit, una glòria i un dret col·lectiu absolut dels espanyols. Si algú no ho creu, que es miri els mítings del PP, o que llegeixi ElMundo o l’ABC. Si de debò fóssim compatriotes, quin dret tindrien d’insultar-nos contínuament? Cal començar a pensar com fer entendre el contrari.

Potser els independentistes haurien de pensar més sobre com resoldre el problema. Fiar-se d’un partit? Mai, cal confiar sols en societats civils determinades a mantenir la lluita pacífica contra un poder central. I sobretot estudiar quins mitjans culturals i mediàtics hom podria utilitzar per fer entendre als espanyols quantes nacions petites s’han declarat independents d’ençà de la Guerra Mundial i que no passa res, i no hi ha cap dificultat mantenint relacions culturals i econòmiques amb un vell veí. Fa ja molts anys, el President Pujol va financiar una exposició didàctica a Madrid sobre la natura, història i desitjos del poble català. Qui sap, potser es podria repetir amb més èxit.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Tags: Anticatalanism, Teoria Racial Crítica

Els partits d’extrema dreta estan avançant a molts països del món, incloent Espanya i el sector fortíssim del Partit Republicà que tornaria a votar per Trump als Estats Units. Quina sorpresa tan desagradable pels que crèiem que la fi de la Guerra Freda significava el triomf final de  la gloriosa democràcia basada en eleccions lliures. Cada dia hi ha més llocs governats per un home o un partit amb un sistema electoral pseudodemocràtic i manipulat on un governant es reelegit sense perill  tant com vulgui, com passa a la Turquia, Hongria, Rússia, Bielorússia, Xina i altres llocs a l’Amèrica Llatina i Àfrica. Potser això podria ser en molts casos el resultat d’un sentiment d’hostilitat i menyspreu de molts sectors contra classes polítiques democràtiques sovint corruptes o ineptes que semblen fer-ho tot malament. Allò que sembla més difícil d’entendre es perquè aquest partits guanyen eleccions amb el suport massiu de votants amb mitjans econòmics limitats. Es lògic això? No sembla que aquests ciutadans en traurien mes votant per l’esquerra? Els votants treballadors en tenen prou, no voler seguir aguantant la situació i voten per gent que podria finalment canviar les coses. Volen canvi i votaran per homes forts que ho prometin. Canvi a qualsevol preu.

Els partits han de preocupar-se sempre per la gent modesta perquè aquests representen la majoria de vots. Teòricament el sistema electoral hauria de servir per poder pensar analitzant els problemes i preocupacions actuals i poder oferir un programa per resoldre  aquestes dificultats i fomentar l’economia, però  el resultat del vot no depèn ben bé d’això, sinó de la forma com els votants (i no els polítics) veuen la situació econòmica, el futur,  l’ordre públic, l’educació i sobretot els sous i els habitatges que troben. Aquesta actitud és absurda perquè en el món actual un govern pràcticament no pot fer gran cosa per millorar l’economia i rarament és culpable de les crisis, depressions, inflació i bancarrotes que arriben puntualment.  Enderrocar un govern per posar-ne un altre no canviaria gran cosa. Si de cas, caldria vigilar què fan els grans banc centrals estrangers que són els únics amb el poder de canviar la direcció de l’economia, si els convé. Resumint, el resultat electoral dependrà sobretot d’allò que la gent creu, i no pas de les opinions d’economistes experts o del contingut de  la propaganda electoral. El cas històric més clar conegut es probablement el de l’Alemanya Nazi i el grup que Hitler intel·ligentment nomenava oficialment Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys. El camí al poder i realització  de les idees feixistes passava primer per crear i desenvolupar un suport agraït i obedient dintre de la classe treballadora alemanya, obtingut amb millores de sou, bons habitatges, hotels i platges de vacances, vaixells creuers per anar pel món fent turisme, aviat un cotxe VW per a tothom… També van jugar una part naturalment els agents vigilants de la GESTAPO, i conferències, ràdio i pel·lícules oficials. Una vegada feta la millora, la nova felicitat garantia al Führer una posició poderosíssima al timó del país unificat que no existia abans. Els rics van prosperar i disfrutar la pau social encara més que els treballadors. Tot això era un engany ple de mentides i al final ho van haver de pagar tots molt car. Potser la gent que vota en els nostres dies per l’AfD ni hi era en aquells temps ni en sap res. Repetiran?

Expliquen alguns partits que a gairebé a tots els parlaments lliures elegits hi ha sempre dos grups adversaris disposats a jugar l’alternança en el poder per sobreviure per molts anys: 1) els conservadors (com ara el PP) que creuen en el comerç gairebé lliure i es pensen que conduirà a la prosperitat, detesten lleis però escriuen lleis i decrets durs per castigar la dissensió, voldrien mantenir costums socials antics, demanen un exèrcit  fort, jutges estrictes, interés militarista moderat per guerres estrangeres amb suport limitat als milions d’emigrants i fugitius. Aquí als EUA algun polític demòcrata fa anys va resumir dient que aquests no volen fer res per la gent pobre, sinó que es pensen que els treballadors poden viure molt bé de les engrunes que cauen de la seva taula i que si els treballadors són lleials, la situació millorarà encara més i les engrunes esdevindran millors i més saboroses.

2) el segon partit o grup de partits que existeix sempre són els progressistes, com ara el PSOE o la seva sucursal catalana, que abans es deien socialistes però que després de la II Guerra Mundial i encara més després de la Guerra Freda van renegar de qualsevol ideologia socialista, limitant-se a fer promeses electorals, parlar de forma compasionada intentant ajudar a la gent senzilla i als grups socials necessitats en dificultats degut a abusos dels conservadors. Altrament la seva ideologia suposadament progressiva i els plans econòmics i polítics coincideixen amb el mapa dels conservadors. Hi ha qui diu que la seva raó d’existir és permetre  l’alternança al poder,  que podria resoldre pacíficament situacions abusives perilloses. Al marge d’aquests dos grups majors hi ha sempre alguns que no lliguen del tot amb l’esquema però també es presenten a les eleccions, com ara el VOX a la dreta i la CUP a l’esquerra, confiant en ser considerats per coalicions.

Un cas addicional és el dels partits interessats principalment en un problema especial únic, com l’Independentisme a Catalunya, un problema molt complicat, que ja dura més de 300 anys i ha fet impossible governar el país en pau com els dos partits principals haurien volgut, però així i tot han seguit bandejant-lo i causant problemes greus i injustícies i no pot ser tractat com un problema entre els molts que té l’estat i no mereix ser tractat amb proritat. L’estat ha recorregut a mesures com el memorable 155 manat conjuntament fa uns anys pels Srs. Rajoy i Sánchez.

Amb saluts

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Tags: eleccions, Partit Conservador, Socialisme, Treballadors i política

Em sembla molt bé que el Tribunal Internacional del qual ni els EUA ni Rússia s’han dignat ser membres i que fins ara s’ha limitat a casos de Iugoslàvia i de l’Àfrica accepti ara denúncies de crims de guerra. Caldria afegir que a la Guerra d’Etiòpia contra els separatistes de Tigray ja s´han declarat moltes més víctimes que a Ucraïna. Cal sempre considerar el nombre de ciutadans exposats, però el mateix es pot dir es pot dir de les guerres entre el militars de Myanmar i els molts nacionalistes d’altres races, i del Jemen, i tirant enrere de Líbia, de Síria, de l’Irak, d’Afganistan. Perquè serà que es veu tan poca cosa de les víctimes innocents i ciutats destruïdes? Podria ser que aquesta distinció passa perquè només els Ucranians són de la raça blanca?

Tot i celebrant els processos per crims de guerra, caldria també no limitar-se al cas d’Ucraïna, sinó que caldria extendre això a TOTES LES GUERRES, cada dia més absurdes, cruels  i intolerables. Com pot tenir un govern el dret d’armar ciutadans joves i enviar-los a matar gent desconeguda? I oferir medalles i monuments en memòria seva? Se li ha acudit a algú a les Nacions Unides discutir seriosament la noció de “Guerra Total” en la què molts exèrcits creuen? I com és que els participants mai semblen parlar de negociacions? I perquè els ciutadans només veuen informació unilateral?

En la qüestió sens dubte important del moviment de l’OTAN per incorporar tots els països europeus previament sotmesos a la influència soviètica malgrat que  molta gent al món esperava que després de la dissolució voluntària del Pacte de Varsòvia presidit per la URSS, l’OTAN, ja desaparegut el perill, faria el mateix i que això obriria un temps de pau i prosperitat desconeguts al món. L’ OTAN s’hi va negar, preferint l’opció de seguir arraconant i fent petita Rússia. Un espanyol que va participar en aquesta decissió d’engrandir l’OTAN fou el Sr Javier Solana, un ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol. Ell era un físic que va arribar a ensenyar a una Universitat i estava en el grup que al voltant de Felipe Gonzàlez volia reactivar el PSOE. Aquest partit, en aquells temps encara socialista,  sota les directives de Gonzàlez i amb assessoria del partit socialista alemany, seguia oposant-se a l’OTAN i Solana va publicar un llibre identificant 50 raons per votar contra l’entrada. Però tot va seguir el camí, en Gonzàlez va fer marxa enrera i el poble espanyol va consentir per refèndum. En aquell temps el grup de líders es va quedar amb el nom PSOE però retirant tota la ideologia socialista, preferint com feien als alemanys, esdevenir un partit conservador moderat, espanyolista amb alguna inclinació progressiva. El PSC a Barcelona era el resultat d’una fusió de tres partits que de fet volien formar a Madrid un grup parlamentari propi, una aspiració evidentment absurda, que va durar fins el President Maragall. Gonzalez va començar la feina de controlar aquest partit fins que esdevingués una simple agrupació territorial sota les ordres d’un supervisor triat a Madrid.

I a què ve tot això? Javier Solana va esdevenir Ministre d’Afers Estrangers i poc després Secretari General de l’OTAN entre 1995 i 1999. Va tenir oportunitat de lluir-se molt en els episodis finals de la desintegració de Iugoslàvia, els problemes amb Bòsnia i al final amb Kosovar. I sota el seu mandat, la direcció en control de l’OTAN va manar el moviment cap a l’Est integrant tots els països ex-comunistes. Als EUA sembla que la població ho va veure amb indiferència (la Guerra Freda ja havia acabat). La Casa Blanca va decidir fer venir a explicar-ho el Secretari Solana, anant de ciutat en ciutat donant entrevistes de ràdio i TV i fins i tot conferències. Fou un fracàs estrepitós. No obstant els esforços del govern, tothom el va veure com un funcionari estranger sense rang o importància. Només una sola estació local de TV de Los Angeles el va invitar.

El Secretari actual, el norueg  Jens Stoltenberg en canvi, va fer una entrada molt espectacular a la TV Americana després de l’escena de Biden fa més d’un any després de la seva baralla final per telèfon amb Putin, quan molt enfadat va prometre-li sancions molt greus, que Putin ni sabia què eren i que a més Putin no tenia dret a aquedar-se al càrrec (ouch!) Stoltenberg tot seguit va formular un discurs profundament militarista, sense dubtes però amb moltes amenaces assegurant que tots els països de l’Otan estaven d’acord en anar a la guerra, que seria guanyada. I sembla increible però aquests dos senyors foren seguits per un tercer, un representant de la indústria de l’armament, que va descriure quines armes especials es podrien fabricar (!!!)

• AFEGIT, 9 de Juliol 2023

Ahir, poc després d’acabar l’apunt, vaig escoltar l’anunci que els EUA acabaven de prometre a Ucraïna el lliurament de Cluster Bombs, que es veu que en català s’anomenen Bombes de Fragmentació, una arma prohibida per les Nacions Unides i per 120 països del món com a crim de guerra, però no pas  pels Americans, Russos o Ucraïnesos. Aquestes bombes són més llargues que les normals i tenen al centre un tub longitudinal cilíndric paral·lel a l’eix. A tots els costats el cilindre està envoltat per per petites bombes agregades individuals, els bomblets, que semblen com raïns enganxats només per un costat, es despeguen i cauen sobre el terreny atacat. Mentre que la majoria dels bomblets exploten tocant el sòl, estan fabricats de forma que un cert percentatge no ho fan, però explotaran molt temps després quan un home o nen, intrigat, n’agafi o toqui una, fins i tot mesos o anys després. La qualitat de la bomba depèn del percentatge de bomblets que NO exploten, cosa que queda infuenciada per si el sól és dur o tou. Tenen un color i forma agradables i per això atreuen molt als nens, que són les víctimes civils preferides. S’han utilitzat a molts llocs, sense que s’en parli. Els defensors d’aquest lliurament diuen que cal equipar els Ucraïnesos perquè ja tenen poques bales de combat i la indústria està sobrecarregada i sense les cluster bombs Ucraïna podria perdre la guerra. És una mica com dir que si estàs a punt de ser derrotat, tens dret d’utilitzar gasos de guerra o bombes atòmiques. Alguns duen que aquestes bombes només són il·lícites quan s’ataca o envaeix un país, però no quan s’usen per defensar-se, un argument que caldria presentar a un Professor de Lògica. En qualsevol cas, Rússia n’ha utilitzat i Ucraïna també, algunes rebudes d’un país amic no identificat.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Tags: Bombes de fragmentació, Ucraïna