Arxiu per a 'Supremacisme' Categories

05 juny 2017


Entenent el món: què vol dir excepcionalisme?

Hi ha coses en política internacional que són tan difícils d’entendre i tan diferents de l’actitud comú de la nostra societat i líders polítics, que ningú en sap parlar. No obstant, l’excepcionalisme acceptat de dos països que surten cada dia als diaris explica moltes coses, sovint vistes com a negatives. El diccionari on-line de l’Institut d’Estudis Catalans ni tan sols recull la paraula, que designa una teoria, però tots els diccionaris anglesos ho fan.

Excepcionalisme comença amb l’actitud acceptada de ser diferent de la norma o superior a tothom. Probablement el lector es pensarà que és una actitud narcisista, reprensible i censurable, però no pas en política. Arrogància i prepotència són qualitats freqüents, sovint inevitables de molts governs, però l’excepcionalisme va molt més enllà perquè vol ser objectiu, patriòtic i tenir raó pel damunt d’altres.

  • El Merriam-Webster, diccionari suprem de la llengua nord-americana, ho defineix clarament: Teoria que explica el caire excepcional d’una nació o regió.

Encara que alguna opinió excepcionalista surt a relluir a molts llocs de tant en tant, hi ha dos països on és doctrina oficial acceptada per la immensa majoria i discutida sense embuts als mitjans de comunicació, escoles i conversacions locals: Israel i els Estats Units d’Amèrica. No ho amaguen mai, sinó que hi insisteixen.

Excepcionalisme Israelià

A Israel hom pensa que degut a les revelacions bíbliques, el passat de persecucions tan trist, les fites culturals i tècniques del poble de les que estan justament orgullosos, els perills que han superat, les seves tradicions i religió, el poble jueu és una nació diferent de totes les altres i els actes d’Israel no poden ser jutjats pels criteris comuns. Religió, practicada o no, és un element fonamental inseparable de la seva nacionalitat i estat. No creuen en la separació d’església i estat.

Veuen la colonització forçada de Palestina i la submissió i mals tractes rebuts pels Palestins com una conseqüència lamentable però inevitable del projecte nacional sionista. La terra pertany a Israel i els palestins no tenen dret a ser-hi. Fa 50 anys gràcies al suport militar dels EUA, van derrotar quatre estats àrabs i ocupar molts territoris. Degut a la importància dels diners i ajut militar americans, Israel generalment obeïa les ordres americanes. Per exemple es van retirar del Canal de Suez, van retornar el Sinaí a Egipte, van retirar-se del Líban. Mentrestant, el seu grup lobbista, el AIAPAC, amb el suport de grans milionaris havia aconseguit adquirir una gran influència als mitjans i electorals polítics dels EUA, mai trencada fins al present, discutint i intentant dirigir favorablement qualsevol cosa que afecti l’estat d’Israel. El gran canvi que va preocupar a molts polítics, fou un incident doble durant els mandats de George W Bush als EUA i d’Ariel Sharon a Israel. Sharon va atacar militarment les posicions palestines i Bush li va manar retirar-se en públic. Sharon el va ignorar. La situació es va repetir i Bush fou rebutjat per segona vegada. Així va canviar la situació. Israel s’havia escapat de la supervisió americana, no obstant la continuació dels enormes subsidis i materials militars. En l’actualitat l’extrema dreta governant Israel sembla tenir un problema amb els jueus nord-americans que sovint no veuen gens bé la situació palestina i voldrien una resolució justa. Poc a poc, veus que estaven callades s’estan alçant. Cal recordar que l’Apartheid fou terminat als EUA.

En qualsevol cas, un que parli amb persones d’aquests països hauria de saber sempre què estan pensant i què han aprés a l’escola, o no s’entendran mai.

Excepcionalisme Nord-americà

El President Trump no ha estat el primer en practicar l’excepcionalisme americà, només que ell ho fa de forma barroera i insultant. El poble americà, els seus diaris i televisió creuen fermament en el caràcter únic de la nació, que és com una llumenera al cim d’una muntanya (a light on a hill) vista des de tot el món. El sentiment es deriva de la Revolució (falsament anomenada a Europa Guerra de la Independència), de la qualitat de la seva Constitució i la defensa de la democràcia, premsa lliure, govern elegit i drets humans en els que creuen molt sincerament. Se senten obligats a defensar aquests principis (i alguna vegada imposar) a tot el món, a canviar règims malvats i destituir homes perillosos. Ho vigilen tot i volen mantenir la pau. Aquests sentiments foren molt reforçats per la gloriosa II Guerra Mundial, quan van salvar Europa i mitja Àsia. Tota Europa occidental i el Japó van esdevenir democràcies. Altres vegades els resultats foren i continuen essent menys convincents.

Conseqüències de l’excepcionalisme americà? No es pensen que siguin iguals a ningú. Mantenen ha bases militars i soldats a molts països, no accepten cap tribunal o jurisdicció  internacional sobre els seus soldats o ciutadans,  i rebutgen ordres de qualsevol organització a menys que el govern dels EUA la controli, com passa amb les Nacions Unides. O la OTAN si arribés el cas.

Conclusió

És bo tot això? No ho sé. Dubto molt que ningú aspiri a establir una verdadera autoritat mundial. Després de l’ensorrament de la URSS, els EUA han esdevingut la potència hegemònica militar i comercial de tot el món, una posició única sense precedents en la història de la Humanitat. I que els Lectors s’ho creguin: malgrat certes coses com les que estan passant ara a Washington, són bona gent amb grans principis democràtics que al final s’imposen sempre. Com seria el món si la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda? I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la Guerra?

Joan Gil

No hi ha resposta