Arxiu per a 'Independentisme' Categories

12 maig 2021


L‘independentisme podria aprendre del moviment pels drets civils: El boicot dels autobusos de Montgomery

La vaga dels autobusos de Montgomery de 1955 fou i segueix essent un gran exemple de com una lluita que semblava impossible contra tot pronòstic pot ser guanyada per mitjans pacífics. Va marcar l’inici de la campanya de Martin Luther King pels drets civils. Els enemics dels afro-americans de l’estat d’Alabama eren igual de durs com els enemics que té Catalunya però eren incomparablement més violents, perillosos i criminals. Així i tot, els negres no sols van guanyar sinó que van fer de Martin Luther King un líder famós, l’home tan ben triat que conduiria el seu poble a obtenir les Lleis de Drets Civils i del Vot.

A Montgomery, estat d’Alabama, el 1 de Desembre de 1955

Era intolerable. Els usuaris negres havien de pujar, pagar per endavant els 10 cèntims al conductor, baixar i tornar a entrar per la porta de darrere. Una barrera de fusta no fixa separava els seients blancs dels negres, però si la secció blanca s’omplia, el conductor mouria la barrera cap a enrere perquè els passatgers blancs poguessin seure i això li va passar aquell dia a Rosa Parks. Tot era tan intolerable i humiliant que el pensament de fer una vaga havia estat en l’aire. L’incident no fou provocat intencionalment de cap manera, però la Rosa no era cap desconeguda. Es guanyava la vida cosint vestits per uns grans magatzems. Havia atès cursos sobre resistència civil, tant ella com el seu marit eren activistes i alguna vegada havia fet de secretària a un senyor ja gran que dirigia la NAACP local, l’associació pels drets civils. Sens dubte coneixia un jove pastor encara desconegut anomenat Martin LK. Probablement tot va passar perquè la Rosa va reconèixer el conductor. Feia algun temps havia pagat el bitllet però ella va protestar quan li van manar baixar i tornar a pujar al bus pel darrera. Molest, el conductor la va veure baixar i va arrencar abans que ella pogués entrar per la porta de darrere, deixant-la plantada. La Rosa no oblidaria mai i va donar el tret de sortida de la vaga.

El xòfer va cridar la Policia que va endur la Rosa emmanillada a la comisaria i al jutjat on va acabar pagant una multa de 10$ amb 4$ per despeses, que era car per gent pobre. No era la primera dona que patia aquest abús de la llei. No feia gaire que una noia de 15 anys, Claudette Colvin, ho havia intentat. La vaga havia estat a punt d’esclatar però els responsables ho van deixar córrer perquè la noia estava embarassada, cosa que la moral del temps tolerava malament. Però hom pot imaginar-se que quan inesperadament van assabentar-se que la Rosa Parks ho havia fet, el més probable és que saltessin l’alegria.

Tenien preparat que xòfers amb cotxe recollirien puntualment gent que necessitava transport a certs llocs al matí i al vespre i que altres anirien a peu. Pels diguem-ne taxis pagarien el mateix que a l’autobús, 0.10$. El diumenge 4 de Desembre totes les esglésies negres sense excepció van predicar la vaga i repartir les instruccions. Gràcies a una senyora de l’organització femenina, tot estava perfectament preparat. Una reacció supremacista molt violenta era d’esperar. La recomanació cabdal absoluta  fou no respondre mai, en cap cas, a cap provocació o atac amb violència, sinó tirar endavant. Efectivament la policia va fer de tot, inclòs tancar i bloquejar els punts de recollida i intimidar i maltractar tothom. Els negres havien estat els usuaris principals dels autobusos, ara buits perquè molts blancs o tenien por o se sentien solidaris.

El dilluns 5 de Desembre 40,000 ciutadans afro-americans van refusar massivament pujar al bus. 75% van anar en els cotxes privats, molts dels altres a peu. La notícia es va escampar per tota la Unió. Va durar sense afluixar un any sencer fins la victòria final. A la tardor de 1956 un Tribunal Federal va donar la raó  als vaguistes. Allò que els busos feien violava drets establerts en la Constitució de l’Estat d’Alabama, que, furiós, va apel·lar al Tribunal Suprem Federal, el qual el 12 de Desembre de 1956 va dictar sentència a favor dels negres. L’endemà, la vaga es va acabar després d’un any i 12 dies. Supremacistes blancs, molt empipats, van començar a atacar molt violentament, fins i tot amb armes de foc i explosius els negres a les parades d’autobús. Eren mals perdedors.

Conseqüències? Moltes. Martin Luther King havia esdevingut el líder nacional principal de la lluita dels negres. Havia guanyat predicant la resistència civil pacífica absoluta, incondicional i sense excepcions predicada dintre totes les esglésies del Sud i per MLK i col·laboradors en tots els discursos, escrits i manifestacions. Aguantarien tot allò que calgués aguantar. El gran secret? Els supremacistes tractaven els negres de salvatges sense educació, desorganitzats i perillosos, però de fet eren el contrari: MLK havia establert una obediència absoluta amb disciplina incondicional, disposada a tot.  Fins i tot quan els empresonessin, matessin o ferissin, callarien i hi tornarien. Va haver de parlar amb molts polítics dels partits sense comprometre’s o afiliar-se amb cap. I els seus objectius eren pocs però claríssims, tant si el resultat era probable com si no, tant si la lluita anava per llarg o no. No ho va assolir tot amb la steva perseverància infatigable perquè el racisme segueix existint, però va obtenir canvis legals i socials enorms.

Un exemple per l’independentisme?

En certa manera sens dubte sobre tot per a la societat civil. MLK sabia molt bé perquè calia rebutjar la violència i confiar només en moviments socials de massa incondicionalment pacifistes. De què hauria servit la violència? Només hauria resultat en morts i destrucció i a més ell era un predicador cristià. Segur que els negres no guanyarien. Si els altres eren violents calia aguantar i seguir marxant. Aliar-se amb polítics? MAI, MAI!!! Calia preservar i mantenir un poble lleial dirigit per organitzacions purament civils i intentar atraure interès internacional. Calia seguir recordant a la gent continuament  les raons clares, específiques, actuals i rellevants per les que calia lluitar, i quin futur postulaven. Tambéi calien grups i organitzacions disposats a ajudar personalment la gent que patia. I el passat? Calia recordar l‘esclavatge? En MFK no ho feia gaire. Cal sens dubte recordar la història però del que es tractava era de resoldre situació actual, explicada de forma clara, i preparar el futur.

Potser algú que considera la situació actual de Catalunya l l‘actuació tan trista dels nostres partits podria pensar-se que el camí assenyalat per MLK i Ghandi era millor i obtindria millors resultats que un enteniment polític impossible des de fa 300 anys entre partits catalans i el Gobierno?  Si hi hagués prou ciutadans preparats, allò que MLK va organitzar podria esdevenir l‘únic camí, la llumenera que va al capdavant.

Joan Gil

No hi ha resposta