Arxivar per gener de 2011

29 gen. 2011


Quan els EUA van inventar la Seguretat Social

Origen de la SS

La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú.   Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.

Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats  i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts

En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.

Un precedent? El Doctor Townsend

Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.

El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).

Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.

El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR

El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.

FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…

L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.

Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.

Molta gent van retreure a FDR el caire una mica  reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social.  Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.

I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.

Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…

Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?

JOANOT

No hi ha resposta

20 gen. 2011


Els Mossos d’Esquadra anomenats a un CSI

Classificat com a Barcelona,Catalonia,Csi,General

El CSI…

… és una popular sèrie policial de la cadena CBS que es transmet en obert. Va tenir tant d’èxit que la mateixa cadena CBS va produir dos “spin-offs”, dues series similars ambientades a ciutats diferents. Es molt astut, perquè saturant el mercat ells mateixos, eviten els imitadors. L’original passa a Las Vegas, les còpies (tan exitoses com l’original) a Nova York i a Miami. No sé si les veieu a Catalunya o no. Aquesta setmana vaig mirar per casualitat una nova “CSI-New York” que s’anomenava Holding Cell.

Al començament, l’heroi principal de la serie va a investigar un assassinat a una casa de gran luxe a la ciutat, un brownstone. La víctima jau enmig d’una bassa de sang. Una policia poc important aclara que el mort és de Barcelona i que és propietari d’un local de nit a Nova York molt famós, on hi ha al sostre una mena de dutxa que escampa gotetes d’alcohol barrejades amb una substància medicamentosa que posa la gent molt alegre sense que hagin de beure (cosa molt il. lògica i de poca valua comercial). El mort té una mare i una nóvia també de Barcelona que acaben sortint i parlen entre elles la “lengua común”, abans anomenada “del Imperio” amb fort accent local i variacions hispanes. Almenys no semblen mexicanes, com passava abans quan sortien espanyols a les pel.lícules. Ara bé, hi ha un actor visitant principal, relacionat amb el Consolat, que segons un policia era dels Mossos d’Esquadra. I això què és?, pregunta el policia principal. Al costat seu, una col.lega molt llesta li explica que és la policia de Barcelona. Està clar, no diu de Catalunya, perquè això sí que ningú ho hauria conegut, però Barcelona és una ciutat molt famosa. I com ho sap? Perquè ella havia estat a Madrid investigant l’atac dels trens i li havien explicat (jo dubto que a Madrid haguessin ni nomenat els Mossos). Al final sortia el senyor que diuen que era un oficial dels Mossos. És gran, amb cabells molt negres, d’aspecte molt llatino-americà. I parla amb les dues senyores tambe en llengua sud americana. Jo crec que els Mossos només surten de pretext per donar una entrada a l’episodi a l’actor sud-americà.  Els Mossos queden bé. En un moment donat, els policies locals volen investigar si és veritat que un dia determinat la nóvia havia assistit, com ella ha declarat, a un casament a Madrid. Els Mossos suministren un video de l’esdeveniment ensenyant la noia ballant a una sala de festes de Madrid. Poc probable, diria jo, pero ara ja ho engraven tot. No vull explicar com acaba l’episodi per si ho ensenyen a Barcelona aviat.

Parlant de coses sense importància
És molt difícil trobar un tema per a un apunt frequent. No he sabut mai com s’ho fan els periodistes. El tema descrit més amunt evidentment no té cap importància. L’he triat perquè toca tangencialment coses que sí que són importants. Parlem-ne.

Barcelona i Catalunya als EUA
Es hora de nomenar un fet que potser tothom ja coneix: La ciutat de Barcelona ha adquirit un prestigi extraordinari als EUA per moltes raons. Es un destí turístic completament obligatori per a la gent que viatja. Sovint sentireu un grup d’amics parlant de Barcelona amb admiració i ganes de tornar-hi. Sovint apareix a anuncis de TV. Es allò de París, Londres…i ara també Barcelona pertany al grup de ciutats amb més prestigi. Quan la Vicky, Cristina, Barcelona es va estrenar, un crític del totpoderós New Yorker va parlar “d’aquesta ciutat fabulosa“. Quantes vegades m’han preguntat que perquè he vingut a NY sent de Barcelona. (tanco els ulls i veig la ciutat grisa i trist que vaig abandonar dominada per un dictador feixista). Madrid en canvi atrau poc i no treu bones crítiques amb l’excepció lògica dels museus.

Que en traiem de tot aixo? Pregunteu on esta Barcelona i si ho saben us respondran que al Nord-Est d’Espanya. Fins i tot el NYTimes ho diu. No sols perdem el crèdit, sino que ajudem a l’Estat a incrementar el seu.

Catalans o Catalonians?

És una d’aquelles coses que la Generalitat o l’Institut d’Estudis Catalans segur que no han investigat mai seriosament. Valdria la pena que ho fessin. En anglès, Catalunya es diu Catalonia i les dues formes del nom dels nadius, Catalans (amb accent a la segona a’ com en català) i Catalonians són  igualment acceptables. Nosaltres sempre preferim catalans, però el püblic americà ho entèn malament, no fa la connexió amb Catalonia i es desinteressa. Potser no estaria malament ensenyar als cursos d’idiomes que la traducció millor de Catalans a l’Angles es Catalonians.

No es hauríem de començar a identificar com “Catalonians from Barcelona“? Vull dir, els que som de Barcelona almenys…

Joanot

No hi ha resposta

07 gen. 2011


La llengua nord-americana: racisme, paraules prohibides, vulgaritats i insults


En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.

Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.

Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.

Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i  un escriptor com Dickens també la va utilitzar.

Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.

Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.

N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure,  està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut.  De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.

Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.

En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.

Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura  to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar  n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?

I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?

He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el  comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.

Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?

JOANOT


No hi ha resposta

01 gen. 2011


DAVID i GOLIAT fan la guerra a Brooklyn. Vindran els NJ Nets de la NBA a Brooklyn?


Hi ha coses que ens han passat a tots. Estem a casa o a la feina quan inesperadament rebem un escrit d’una companyia, entitat, Ajuntament o persona de rang superior que té autoritat o poder sobre nosaltres. El que la carta anuncia no ens agrada gens, és un abús intolerable, un robatori, una falta de respecte, una violació de contracte. Decidim protestar fermament. Un parent ens aconsella rebaixar el to. La dóna també. Decidim anar en persona a negociar, a explicar perquè la decisió ens perjudica, a oferir bones alternatives i concessions mútues. Segur que s’atendran a raons i tot s’arreglarà.

Hi vas i tot acaba malament. Tu només ets una cuca lletja i estúpida que poden aixafar en qualsevol moment.  Apa, vagi tot seguit a un advocat, que nosaltres en tenim cinquanta. Amb vostè no hem de parlar de res perquè ni té drets ni ho entén. Ja ho hem considerat tot. Hem tingut massa consideracions amb el públic.  Prou, fora d’aquí mosquit fastigós, obeeix i calla o encara rebràs fort. La democràcia no és per a gent com tu, burro!

El projecte anomenat “Atlantic Yards”…
…per construir un agregat d’habitatges, en part amb cases de 16 pisos amagant al seu centre un Palau d’Esports fou desenvolupat per la firma “Forest City Ratner” amb dissenys de Frank Gehry. El (ara) desventurat Sr Ratner és un empresari de la construcció amb la mala anomenada comú a la branca. Diuen que aquesta gent són com venedors de cotxes usats, que és la professió més infame que hi ha als EUA.

El lloc seria Prospect Heights a Brooklyn, un dels millors terrenys de Brooklyn. Les cases altes de Gehry (que no n’havia fet mai) eren espectaculars i molt intrigants, com si fossin muntanyes. Els edificis es construirien a una plataforma cobrint les vies del tren de Long Island, al costat de l’estació de metro de línies múltiples d’Atlantic i Pacífic Avenues, prop d’una mall comercial presidida per un Target, molt mal feta i propietat de la mateixa companyia, però també prop de la Brooklyn Academy of Music i de moltes coses atractives. El projecte, presentat al públic cap a l’any 2000 fou rebut per les autoritats amb grandíssim entusiasme. Per assegurar-se’n l’èxit esportiu, el milionari Ratner es va comprar l’equip Nets de basquet de la NBA amb la intenció de portar-lo de Newark NJ a Brooklyn. Si els Jocs Olímpics haguessin estat atorgats a Nova York, és allí on haurien anat a parar els esports interiors.

El milionari Ratner s’equivoca gairebé mortalment
Encara que el terreny amb les vies encara descobertes estava lliure calia adquirir un edifici situat al voltant. Aquest edifici era de propietat horitzontal, cosa que feia difícil negociar la compra al mercat lliure. Ratner, sens dubte com a part d’un pla diví per castigar la seva supèrbia, va decidir demanar-ne a un jutge l’expropiació via “eminent domain” (interès públic), fixant el preu a $850/peu quadrat, que no està malament, només que un dels co-propietaris era en David (es diu verdaderament David Goldman) Ell és sens dubte l’autor de l’article sobre el cas a la Wikipèdia http://wikipedia.org/wiki/Atlantic_yards que podeu llegir. No obstant, ell no ho explica ben bé tot.

El problema amb en David era fàcil d’entendre: ell i la seva muller havien comprat el pisset dos anys abans per uns $480.000 i l’oferta de Ratner era $460.000, uns 20.000 més baixa. S’entén que David estigués disgustat (no ho explica a l’article) perquè els preus només havien pujat en els darrers dos anys.

Doncs, miri, jove, a vostè el van enganyar fa dos anys, que no és culpa meva perquè nosaltres hem pagat un avaluador molt bo i el jutge ho ha aprovat, o sigui que no hem de negociar res. Hi ha molts pocavergonyes al món i heu d’anar sempre amb compte. Adéu-siau, que tinc l’alcalde al telèfon.

Guerra, guerra, guerra a mort!
En David sabria com mobilitzar les forces que sempre existeixen i estan disposades a lluitar contra creixement i construcció. Tenia dons especials per fer-ho. Una regidora de la ciutat esdevingué el seu aliat més valuable. Els milions en donacions i els voluntaris aviat farien cua davant el pis de David. I en David sortí al carrer seguit per milers de manifestants, de webs… i de milionaris, honrats i també d’enemics i víctimes anteriors de Ratner. El moviment de David va llançar contra Ratner un exèrcit d’advocats seguint dues línies separades d’arguments, una als tribunals de l’estat i altres als federals (que no he volgut resumir aquí per falta d’interès. Prou sabien que als tribunals perdrien però és que els retards, els informes, las vistes havien de matar l’empresar. Un projecte d’aquesta magnitud no es fa amb diners efectius sinó amb crèdits, inversions, promeses… tots amb data d’expiració si no es fa us de l’opció. Els advocats no anaven a guanyar sinó a perdre temps cosa sempre fàcil de fer. Els anys passaven, els terminis arribaven, no hi havia cap resolució a la vista, molts bancs i institucions es negaven a renovar els crèdits, els altres empresaris es retiraven, en Frank Gehry va plegar, els bons arquitectes no en volien saber res, no hi havia diners per fitxatges i els Nets van esdevenir el pitjor equip de la NBA fins que van haver de ser venuts a un milionari rus que n’és el propietari ara. I a Brooklyn hi havia festes de celebració diàries. Desesperat en Ratner va intentar construir un palau horrorós, quadrat amb una pista de bàsquet al centre i grades al voltant que va ultratjar tothom a l’ajuntament.

Goliat cau i mossega la pols
Al final en Ratner veié el llum. Els productes intestinals en general van a la claveguera, però alguna vegada un home de seny ha de saber que cal menjar-los… sense protestar i amb un somriure. Un acord fou signat davant el jutge. A més de coses confidencials, en Ratner pagaria a David la suma de tres milions de dòlars, a canvi de la qual cosa en David posaria fi a tota la seva acvitat judicial i cívica contra el projecte. Els famosos $20.000 de diferència havien acabat sortint d’allò més car.

Final
Almenys fins ara. Les obres de cobriment dels Yards van començar gairebé l’endemà de la firma de l’acord amb supervisió judicial entre David i el seu Goliat. (vegeu els vídeos a videotube:  http://www.youtube.com/watch?v=BQrdxvay3ZM&feature=related)
En Ratner ha anunciat que de moment no té prou per concloure una obra que havia de durar deu anys comptats des de 2010 i ara en part està sense plànols i ha hagut d’allargar el període de construcció fins a vint-i-cinc anys. De moment es construeix el palau dels esports, fet no pas pel gran Gehry sinó per una firma que ja n’ha construït tres o quatre i diuen que ho fa força bé. Hi ha un problema amb una gran Plaça que Ratner vol construir davant l’entrada amb floritures pseudoarquitectòniques que fan riure molt als milers d’enemics. Diuen que li recomanen que faci enlloc s un aparcament que havia promès, que seria molt més maco.

I els Nets? El rus diu que sí que vindrà a Brooklyn i que ell vol ser propietari d’un equip que jugui a Nova York i no pas a Nova Jersey. Però la ciutat de Newark on estan ara, van construir un nou estadi fa un parell d’anys només per a ells i farà allò que calgui per retenir-los.  Ja veurem.

Jo personalmen em penso que el 2012 els Nets jugaran a Brooklyn.

I pels que gaudeixen meditacions sobre els límits del poder i la impredictibilitat de la vida humana , que recordin aquest cas mentre ja celebren d’un molt Feliç Bon Any!!! I els altres, igual.

JOANOT

N

No hi ha resposta