Arxiu per a 'Lincoln County' Categories

25 febr. 2014


“Billy the Kid” el pistoler de l’Oest que volia ser honrat i no el van deixar

Classificat com a General

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador,  fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners sinó era per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett  quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA  i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no anava enlloc, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament  acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu.  A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la  presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel.la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es  va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.Billy the Kid corrected.jpg

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un  Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estomac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La guerra de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA.  Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els tractava i pagava bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-lo legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?).  La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar els Reguladors de Billy, que van matar a trets a Bredy i el seu diputat.  Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County  perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va agradar gens al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell,  en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat,  riu i es mofa de tothom

Ara és quan File:Pat Garrett2.jpgapareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava de vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que tants articles sobre ell havia escrit. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

File:LincolnNM Jail and Courthouse.jpgLa cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel.les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara  l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

 Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb  la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una  posse  amb uns quants diputats i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Van treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia,  matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre no obstant és curiosament objectiu i  informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment  que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, a la feina o a la  família que semblen prometedors i de companyia agradable, o estimats. El terme es sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny de seu  que hi havia ficat cabres, cosa que Garrett considerava intolerable. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta