Etiqueta arxiu 'Referendum'

10 set. 2018


Recordant la crisi del Cantó del Jura a Berna

Classificat com a General

La visita inesperada del President Puigdemont a Delémont, capital de la República i Cantó del Jura, com es diu oficialment el 26è membre sobirà de la Confederatio Helvetica (en llatí), nom oficial de Suïssa, (encara que de fet és només una Federació) m’ha despertat memòries de com va anar, perquè ja vaig viure a Berna, capital federal i del Cantó de Berna durant part de la crisi independentista del Jura, entre 1966 i 1976.

Cal explicar algunes coses sobre el Cantó de Berna. Històricament havia estat una República Aristocràtica dominada pels “Patricis” que ja no tenen cap poder però són sovint reconeguts i tenen cases grans. El Cantó era molt gran i una mica imperialista, potser com Castella, i li agradava prendre territoris. El règim dels patricis es va acabar amb l’ocupació militar de Berna per Napoleó, que per primera vegada va introduir una forma democràtica de govern que va esdevenir la de la nova Federació Suïssa amb capital a Berna.

El territori bernès és generalment de parla alemanya com la majoria dels suïssos però tenia i segueix tenint parts i ciutats bilingües o francòfones sota les muntanyes del Jura, que separen Suïssa de França. Hi ha una equivocació molt estesa: els suïsos de parla alemanya no parlen alemany si no és per necessitat, però l’entenen i el saben escriure perquè ho han après a l’escola. I per això va començar la guerra amb els francòfons del Jura.

Potser les coses han canviat una mica, però en els meus temps els Suïssos parlaven exclusivament allò que ells anomenen el “dialekt”. Per als lingüistes una llengua al territori alemany és simplement un dialecte quan tots els altres l’entenen, o una llengua diferent  quan no. Puc assegurar que ni els alemanys ni els austríacs entenen el dialekt, que per tant és una llengua estrangera com per exemple l’holandès. Tinc entès que aquest dialekt és una variant del Hochdeutsch Mitjà parlat per tot el Reich alemany abans de la Renaixença. Tothom, inclosos els nens petits, el parla exclusivament i els nens aprenen alemany verdader ( Hochdeutsch)  a l’escola com una llengua que cal entendre i escriure. Molta gent vella significantment anomena l’alemany “Schriftdeutsch”, la llengua d’escriure. Es parla a pocs llocs: als sermons a l’església, a les Universitats, alguna vegada a la ràdio o TV. La premsa també. A la feina em feia gràcia que les secretàries que escrivien tot el dia a màquina l’alemany, no el parlaven o ho feien malament i lenta i amb errors gramaticals pitjors que els meus. Però un verdader problema és que els altres suïssos de parla francesa o italiana, una minoria, tampoc l’entenen ni saben parlar el dialecte encara que gairebé tots coneixen els rudiments del Hochdeutsch acadèmic, i així és com va començar el drama del Jura.

A mí m‘hauria interessat aprendre el dialecte però en aquells temps era impossible per la falta de llibres i la varietat a les diferents ciutats. Alguna vegada els bernesos parlaven amb admiració i respecte d‘algun francòfon que l‘havia après, però molt poques vegades. Ara sembla que els lingüistes han fet feina. Veig a l‘internet que hi ha gramàtiques i vocabularis i fins i tot una Wikipedia en aquesta llengua alemànica. Per a mi, això seria nou i a mi em va faltar.

L‘incident de sortida va passar abans de la meva arribada. Els suïssos sovint formen govern seguint una anomenada “formula màgica“ que dona el govern i els ministres a gairebé tots els partits al Parlament proporcionalment als vots que han tingut. No cal mai negociar coalicions. Al Consell de Govern del Cantó hi havia per tant dos ministres (Räte) francòfons del territori Jura. La majoria de Consellers (que és com es diuen igual que a Catalunya) es posaven a parlar Dialect entre ells a les sessions com feien sempre però els jurassians no els entenien i van demanar que parlessin alemany, el Hochdeutsch que entenien bé, a la qual cosa es van negar. Els dos jurassians es van aixecar indignats i  van abandonar el Govern de Berna.  La guerra del Jura havia començat.

Quan jo vaig arribar a Berna, hi havia activitats ciutadanes com l’11 de setembre a Catalunya però també havien explotat bombes sense fer gaire mal i hi havia hagut topades violentes. A Suïssa!! Els cantons són entitats sobiranes i els Jurassians exigien la independència de Berna, no pas de la Confederació Helvètica on es viu molt bé. La reacció general del públic, inclosos els diaris bernesos i els companys a la Universitat era molt hostil i negativa (com la que patim a Catalunya) i hi havia alguna activitat policial.

Vaig patir un petit incident del que em vaig sortir bé. Els jurassians es queixaven de que la Universitat fos exclusivament alemanya. Prop nostre, al Sud, hi havia la Universitat de Freiburg/Fribourg (un cantó diferent) que era bilingual i tot el Cantó de Berna era oficialment bilingual, però nosaltres no. Un dia, fent classe, un estudiant em va interrompre per provocar, fent una pregunta en francès. Es va fer un silenci mortal a la classe, un auditori molt gran. Em vaig quedar tot sol, com Gary Cooper al film High Noon (“Solo ante el peligro”). En aquells temps, jo parlava el francès molt millor que ara. Vaig respondre en francès, resumint tot seguit la classe en alemany i no va passar res més. Vaig anar a explicar-li al Director. Li va semblar que com jo era estranger, havia fet bé d’esquivar l’incident, però va parlar de l’estudiant provocador amb ràbia i insults.

Durant el meu temps ja s’havia acabat el breu episodi de violència i probablement ja feien negociacions secretes. Només vaig pujar un cop a Delémont, però hi havia molta gent pel carrer i no vaig poder aparcar enlloc. Les muntanyes del Jura no són ni de bon troç tan altes o espectaculars com els Alps. Les carreteres feien molta pujada i em recordaven els Pirineus. A mí m’agradaven.

Vaig llegir sovint la literatura jurassiana que parlava molt de la història diferenciada de Berna i dels districtes del Jura. Jo la conclusió que en vaig treure és que el Jura havia estat part de França i robada per Berna als tractats internacionals de Viena i no  van pertànyer mai l’antiga Confederació Suïssa. A mí m’agrada molt la història que és important i serveix per entendre coses, però aquesta mena de problemes han de ser resolts per la voluntat dels ciutadans vius, que al Jura hi era.

La nova República i Cantó del Jura francòfona sortida de negociacions i de molts comicis es va quedar sense poder incorporar una part considerable del territori francòfon o bilingual, que segueix al Cantó de Berna i ara volen recuperar. Jo em recordo molt bé de la petita ciutat de Biel/Bienne al peu del Jura, on jo anava tan sovint a passejar o dinar els caps de setmana, seu d‘una indústria rellotgera considerable. Eren tots bilingües i tenien una història medieval complicadíssima. Fins i tot havien intentat feia segles formar un cantó propi separat. Biel/Bienne tenia només uns 50 tants milers de residents i hi ha havia gent que només parlava dialecte o francès. Com s’entenien a una població tan petita? No semblava preocupar a ningú. Van rebutjar per referèndum afegir-se al nou Jura.

Els jurassians van assolir la independència de Berna i la sobirania per referèndum en 1979 quan jo ja no hi era i evidentment han esdevingut amics de Catalunya, cosa que em plau molt. Voldria afegir només que els Suïssos en la seva Constitució federal i costums establerts veuen la llengua com un dret personal dels residents històrics. Quan a un cantó en temps de la fundació després de les guerres napoleòniques hi havia gent que parlava dos idiomes, el Govern i el Cantó van haver d’esdevenir bilinguals, oferir escoles en els dos idiomes i publicar lleis en les dues llengües. En canvi, no esperaven mai que un ciutadà hagués de ser bilingüe,  només el govern. Jo crec que el bilingüisme forçat només a una part del territori és un abús exclusivament espanyol. Les fronteres lingüístiques suïsses semblen fixades constitucionalment de forma radical i són intocables per migracions internes o externes. Una llengua, o l’altra llengua i en alguns llocs les dues. Per sempre més. Aconseguit per la voluntat d’acceptar diàleg sobre tot. Un pare no vol enviar els nens a l‘escola amb immersió lingüística del cantó on viuen? Sempre podien pagar de la butxaca una escola privada. Si la ciutat era bilingüe en canvi, sovint podia triar.

 

Joan Gil

2 respostes

05 oct. 2017


Opcions després del Referèndum

Classificat com a General

Té quelcom de còmic que tants Catalans haguessin confiat en el suport de la UE, una organització econòmica dominada pels partits populars europeus i pel govern alemany, que segueix negociant l’admissió de la Turquia i ha actuat feblement contra l’extremisme hongarès i polonès i fou inútil durant la dissolució de Iugoslàvia. Diuen no obstant que, sense preocupar-se de contradiccions, suporta la independència d’Escòcia per donar una lliçó al Regne Unit

La mediació tan necessària no pot ser esperada d’aquests sinó únicament els mediadors de les Nacions Unides, amb una oficina creada per aquests problemes i que actuen sempre en secret. Si cal, criden professors i politòlegs per ajudar. Sense que l’obliguin, el Rajoy no acceptarà mai una mediació, perquè ell s’ha negat sempre a acceptar Catalunya com un igual, de tu a tu amb el que calgués negociar. Ell només vol parlar amb els catalans asseguts a la taula del Cafè para Todos, com Cantàbria i Múrcia, una província més.

L’èxit més notable d’aquest grup de l’ONU fou la resolució del conflicte de Timor-Leste (East Timor), una antiga colònia portuguesa amb guerrillers (cosa que gràcies a Déu ni tenim ni necessitem per res). Després d’enderrocar el règim feixista deixat per Oliveira Salazar, amic íntim del Franco Bahamonde, el nou govern portuguès es va retirar unilateralment en 1975. Un dels dos grups guerrillers locals van prendre el poder i van fer un referèndum declarant tot seguit la independència. La Indonesia del Dictador Suharto, propietària de mitja illa de Timor, va entrar a sang i foc a Timor-Leste i la va declarar una província indonèsia. Un grup professional de mediadors de les NU hi va haver de treballar per anys. Al final van establir un autogovern i fixat 1999 com a any per l’estatus final amb un Referèndum. L’enderrocament del Dictador Suharto a Indonèsia va ajudar molt. El referèndum fou guanyat i Timor-Leste proclamà la independència. El govern legal fou immediatament enderrocat per constitucionalistes amb suport indonesi. Al final, un exèrcit australià de cascs blaus va desembarcar per restaurar la pau i el govern legítim i fins ara. A mí em sembla que el cas de Catalunya i Espanya seria molt més fàcil, i no és fàcil plantar cara a funcionaris de les NU. Perquè perdem temps amb Europa?

El Referèndum: prohibit o il·legal?

No entenc perquè el govern no ha combatut millor la protesta de Madrid d’il·legalitat o il·legitimitat, perillosíssima i molt ben triada. Els Catalans la van acceptar sense intentar desvirtuar-la. Em recorda una mica de quan els fills nascuts fora de matrimoni eren  “il·legítims” i se’ls prohibia accès a moltes coses, sobretot per l’Església. No hi ha ni homes il·legítims ni referèndums il·legals per la seva pròpia natura.

Els espanyolistes van triar aquest camí (probablement per consell d’una companyia professional seguit no sols pel PP sinó també sense precisions pels partits satèl·lits, el PSOE o C, ni opinions alternatives o matissos). L’efecte fou que els nostres greuges, frustracions i raons no van ser discutits i segueixen essent desconeguts pels pobles espanyols. Només es discutia la “il·legalitat”

El problema és que l’adjectiu”il·legal” designa un culpable i es podia acceptar i utilitzar per actituds anticatalanes sense haver d’afegir o explicar res. Encara pitjor: feia la discussió de les causes i justificacions del procés irrelevants. He llegit a diaris i revistes estrangeres que molts corresponsals estrangers s’en va adonar: en deien “referèndum probibit, o no permès” que posava la culpa on correspon i requiria explicacions Perquè el prohibien? Això de la constitució no convenç a cap observador imparcial del tot. Aquestes coses s’arreglen quan hi ha la voluntat. Però no hi havia voluntat, era una excusa. Caldria considerar les condicions i els temps on aquesta Constitució es va escriure i les múltiples demandes de reforma revelen problemes que cal discutir, però que el Gobierno es nega a fer. I la separació dels jutges i l’executiva com funciona a l’estat espanyol? Es pensa el Gobierno de debò que la judicatura és simplement una arma a disposició del govern central? Són els jutges un braç de l’executiu com en temps del feixisme? I les sentències immediates per qüestions que en altres països cal debatre per mesos?

És precisament això, la violació de la separació de poders entre l’executiu i els jutges allò que és profonament inconstitucional i en violació dels drets dels homes, i hauria d’interessar algun tribunal internacional.

És massa tard? No, sempre s’està a temps per aprendre

Joan Gil

2 respostes

24 set. 2017


Creixent sota el franquisme: Memòries

Classificat com a General

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedicióEra aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

 

Joan Gil

 

 

 

2 respostes