Arxiu per a 'Homestead vaga' Categories

29 juny 2017


Andrew Carnegie i Henry Frick: Crueltat amb els Treballadors i Filantropia

Andrew Carnegie, el gran home creador de la Fundació Carnegie de la que viuen tants artistes, de museus, Universitats, escoles, teatres, música, literatura, fou un escocès de naixement, de família humil que, en dòlars actuals va arribar a tenir uns 450 mil milions i va superar a John Rockefeller. La història nord-americana recorda la Guilded Age, la edat daurada a finals del segle XIX dominada pels Robber barons, els barons lladres que van fer del país una potència industrial dominant i van viure com prínceps renaixentistes. Carnegie i Frick en foren exemplars notables.

Andrew Carnegie
Va arribar als EUA molt jove, fill d’una família de classe mitjana modesta que negociava en tèxtils. Es va interessar per les telecomunicacions (el telègraf) que la indústria considerava molt importants i va aconseguir ficar-se a una gran companyia de ferrocarrils. Durant la guerra va ajudar molt als Unionistes, ajudant a establir una superioritat tècnica i de transportació sobre els Confederats. Acabada la contesa va confrontar el seu primer problema gran: li van encarregar construir un pont ferroviari sobre el riu Mississippi, cosa cabdal per poder obrir línies de costa a costa i que tothom considerava impossible. Hi va reeixir. La gent dubtava que fos segur i per convèncer, va fer desfilar elefants amb música pel pont. Fou un episodi crític en la seva carrera. Es va adonar que estructuralment el ferro no era prou bo i que ja hi havia foneries que feien acer, però massa poques, petites i utilitzant mètods antiquats. Va deixar els trens i anant a Pittsburgh va fundar una gran companyia d’acer, important el mètode Bessemer europeu i altres millores. Els dòlars van començar a volar a la seva butxaca. No podia produir prou acer.

L’home havia topat malament amb John Rockefeller i li envejava la seva fortuna i nomenada. Perquè ell no podia fer tants diners? El problema semblava que ell era un home massa amable, caritatiu i bondadós i sembla que així no es fan grans fortunes. Per casualitat va conèixer en Frick que estava a NY fent la lluna de mel. Era un home brut que ni tenia escrúpols ni tolerava sindicats. Carnegie el va nomenar President de la seva companyia a Pittsburgh. Aviat superaria la fortuna de Rockefeller i podria dedicar-se a la vida social elegant, la filantropia i les obres de caritat. El mot hipocresia ve tot sol als llavis.

Henry Frick
Era nascut als EUA de família modesta i estava determinat a fer-se ric, cosa que aconseguiria plenament. La primera fortuna abans de prendre control de la companyia de Carnegie la va fer en la indústria del coke, el carboni purificat i preparat per anar directament a les foneries, creant una companyia molt efectiva i exitosa. A més seguint una tradició familiar dels avis, va obrir una gran destileria de bourbon, el whisky americà. Anys després durant la Prohibició va retirar el seu nom de la destileria, però va seguir fent el mateix. Les lleis no l’interessaven ni estaven fetes per a ell.

Frick causa un desastre horrorós a Johnstown
Ja establert com a multimilionari, Frick va decidir construir un paradís d’esport acuàtic a un llac artificial anomenat Lake Conemaugh, amb una illa al mig, accessible en vaixell, on va construir un club reservat per a ell i altres robber barons amics seus, entre ells el Sr Melon, el del banc i la famosa universitat, i naturalment en Carnegie. No van superar mai els 60 membres, que s’ho passaven molt bé, tots sols entre ells, sense ser molestats per gent vulgar.

L’embassament tenia un problema greu que els barons van ignorar alegrement: el dam, molt vell, que era només de terra i rocs. El propietari d’una foneria d’acer situada a Johnstown, uns 32 qm sota del pantà, s’havia queixat del perill moltes vegades, però es va morir. Originalment el dam tenia unes canonades de ferro per mantenir obert el desguàs en cas de perill, però el ferro era un metal preciós i algú l’havia tret i venut. Calia mantenir un equip de treballadors per reparar el dam contínuament. A més els milionaries hi havien instal·lat una xarxa per evitar que s’els escapessin els peixos.

Un dia el gran Frick s´hi va presentar en la seva carrossa daurada com la d’un rei. Volia creuar a l’altre costat damunt del dam. No pot ser, li va cridar el guarda: el carruatge era massa ample. Imbècil, va respondre el totpoderós, la meva carrossa està bé, el dam és massa estret! El va fer ampliar amb terra sense consultar amb un enginyer. Fou la gota final.

Johnstown, estat de Pennsylvania, el 31 de maig de 1889
El capataç sembla haver estat l’únic que ho va veure venir. A l’hivern havia caigut molta neu que s’estava fonent i quèia una pluja molt forta. El nivell de l’aigua era amenaçador. Va enviar treballadors al dam a mirar de reforçar-lo i obrir un desguàs. Veient que tot estava perdut, els va retirar a temps i va enviar un telegrama a Johnstown aconsellant evacuar la ciutat immediatament. El telegrama el va rebre un empleat vellet que no va fer res.

Com queda dit, Johnstown estava a 32 qm però sota el dam hi havia un poblet petit. Des del moment que el dam va saltar, no se n’ha sabut mai més res. Un tren acabava de sortir de l’estació de Johnstown. El maquinista va veure el començament de la riada, va fer marxa enrere a tota velocitat i va entrar a la ciutat tocant desesperadament el xiulet. Aquest acte de preocupació i solidaritat va costar la vida a alguns passatgers. Van morir exactament 2,209 persones.
Els barons s’en van sortir bé. Van establir un fons de compensació de 450 milions ($ actuals) i van resumir vida normal

La vaga tràgica anomenada del Homestead Steel a Pittsburgh (1892)
Fou un dels episodis més brutals i sagnants de la lluita laboral als EUA contra els Robber Barons. Frick mantenia un arxiu amb la seva correspondència. Hi havia hagut una depressió econòmica amb descens de la demanda i Frick va bescanviar cartes amb el propietari Carnegie explicant-li que s’acostaven temps dolents on caldrien mesures enèrgiques especials. No explicava res, però el que deia era fàcil d’entendre. Carnegie, sempre l’aristòcrata fi, sensible i molt ben educat respongué que tenia molta confiança en ell. Al final, però, hi ha una carta de Frick explicant en part la veritat, que no sabem si l’amo va respondre.

Després d’una provocació arrogant i amenaçadora de Frick, la Unió va declarar la vaga que Frick pensava trencar amb esquirols. No seria fàcil. Els treballadors van encerclar la foneria amb piquets sense permetre la entrada a ningú. Frick va respondre bastint una muralla a l’exterior amb filferro a la part alta. Era la guerra a mort. Frick va amenaçar els treballadors no sols amb el comiat sinó també amb el desnonament dels seus pobres habitatges. La violència havia començat i el setge continuava. Cal tenir en compte que eren probablement uns 2,500 o 3,000 treballadors.

Frick va tenir una de les seves idees genials. Va contractar 300 Pinkertons. Els Pinkertons originalment havien estat una força policial molt efectiva i meritòria salvant Lincoln d’un assassinat i capturant lladres de trens i altres criminals però en aquell temps ja només es dedicaven a rebentar vagues amb violència. Frick els va aplegar a una illa llunyana sobre el riu i posant a la seva disposició barques i basses especials, els va fer desembarcar armats fins les dents al costat dels vaguistes per capturar-los i obligar-los a ficar-se a les embarcacions per ser duts enlluny. Els Pinkertons van topar amb molta resistència i determinació. Es van haver de retirar sense presoners deixant 10 morts a terra i molts ferits.

Hi va haver un intent d’assassinat de Frick. Ell estava a la seva oficina parlant amb un empleat, quan va entrar un sindicalista armat amb una pistola i un ganivet. El primer tret va ferir Frick al coll (estava assegut). L’assassí es va acostar tornant a apuntar, però l’empleat va agafar la mà de l’invasor que amb el segon tret només va tornar a ferir Frick al coll. A més, el col·laborador havia aconseguit alçar dempeus a Frick i tots dos es van tirar sobre l’atacant caient per terra. El visitant va aconeguir apunyalar en Frick a una cama manta vegada. Però el President va poder tornar a la feina una setmana després. L’incident va fer mal als vaguistes, que van perdre suport popular. Al final un general enviat pel govern de l’estat es va presentar amb 8,000 soldats de la Guàrdia Nacional de Pennsylvania i va acabar amb la vaga. Generosament Frick va tornar a emplear alguns vaguistes retallant el sou exactament a la meitat. Quina victòria tan gran!

El drama de la vaga va acabar indisposant Frick amb Carnegie que va aconseguir destituir-lo. Frick ja era gran i es va tornar als seus antics negocis amb el carboni i el whisky, va fer inversions en edificis i propietats i també va dedicar-se al patronatge de les arts. Si algun lector va a Nova York li caldria visitar la Col·lecció Frick, a la seva antiga residència a la Cinquena Avinguda, relativament prop de la casa que fou de Carnegie (en l’actualitat un museu de disseny industrial) i també al sud del Museu Metropolità. És una col·lecció fabulosa d’alguns dels millors pintors de tots els temps, només que està feta sense coneixement, seny ni ordre, uns quadres al costat dels altres. Ara tenen curadors que intenten arreglar-ho.

I això sí: No us descuideu de passar un vespre sentint els millors intèrprets musicals del món al Carnegie Hall, com jo vaig fer tantes vegades. Tots dos llocs són coses meravelloses. Jo penso que haurien de ser monuments a la memòria de la pobre gent que les van fer possibles tant a les foneries d’acer com a Johnstown.

Joan Gil

No hi ha resposta