Arxiu per a 'Racisme' Categories

31 maig 2021


Massacre racista: la tragèdia de Tulsa (Oklahoma)

Els nord-americans tenen el costum de traslladar totes les festes (excepte Nadal i la festa nacional del 4 Juliol) al dilluns mes pròxim per facilitar llargues fins de setmana. Avui celebrem el Memorial Day, per recordar tots els Americans morts en guerres. Això mateix va passar a Tulsa avui fa cent anys, el 31 de maig de 1921, el dia quan va començar una tragèdia racista horrible que duraria dos dies fins que la Guàrdia Nacional hi va posar fi l’endemà 1 de juny al vespre. En els nostres dies Tulsa a l’estat d‘Oklahoma és una ciutat pròspera d’uns 400,000 habitants que viu sobretot del petroli i es troba a l’anomenat “Bible belt” una regió sovint dominada per integristes religiosos amb l’Oral Roberts University. Tulsa és una de les poques grans ciutats actuals fundada per comunitats indígenes, en aquest cas els Creek (ara anomenats Muscagees).

Antecedents

Les tensions entre blancs i negres van començar durant el segle XIX, amb l’arribada de tribus indígenes de l’Est, expulsades del Sud per la neteja ètnica del President Andrew Jackson (la marxa de les llàgrimes) que arribaven amb negres, els ex-esclaus que els blancs havien exigit que els indis tinguessin  per ser admesos com a residents del Sud. La regió fou anomenada “territori indi”. Tot es va anar complicant quan negres lliures van seguir arribant després de la Guerra Civil. Després de ser admès a la Unió nord-americana, el nou estat d’Oklahoma va començar a publicar les lleis racistes i segregacionistes anomenades Jim Crow legislació, que durarien fins la victòria dels lluitadors pels drets civils dirigits per Martin Luther King. En el temps de la tragèdia de Tulsa, la ciutat tenia uns 4,000 membres del Ku-Klux-Clan.

A Tulsa els negres es van establir al barri de Greenwood i van lluitar i aconseguir quelcom altrament mai vist als EUA: una comunitat negra pròspera i rica amb bons carrers i negocis, empleats ben pagats,  botigues, bancs, petites indústries, advocats, metges,… Tot això envoltat per una comunitat blanca racista que no vivia bé, amb molts aturats. Un problema ja es va presentar quan els soldats llicenciats de la 1a Guerra Mundial van tornar i van voler prendre  les feines ocupades pels negres. Hi va haver en aquells anys molts linxaments a la regió (75 de negres amb algun blanc de tant en tant) tots sense judici.  Greenwood va canviar del nom: amb enveja hom l’anomenava la Wall Street Negra, un nom molt exagerat. Era de fet una Main Street Negra, probablement l’única a tota la Nació.

30 de maig de 1921: tot comença amb un incident ridícul

Hi havia una noia blanca de 17 anys, la Sarah Page, que es guanyava la vida fent d’ascensorista a un edifici que al pis més alt tenia l’únic bany accessible als negres i també hi havia un xicot negre de 19 anys, en Dick Rowland,  que es guanyava la vida netejant sabates. No hi ha cap dubte que tots dos es coneixien, cosa perillosíssima que ningú toleraria. Aquella tarda fatal, a les 4, en Dick necessitava anar al bany i la Sarah estava tota sola a l’ascensor. Ningú sap exactament com va anar. La versió mes probable és que el noi va ensopegar amb el sòl de l’ascensor mal alineat caient endevant de nassos. En la caiguda va poder tocar o agafar el braç de la noia esgarrant-li una mica el vestit, i la Sarah es va posar a cridar, atraient l’atenció d’altra gent, que van decidir que es tractava d’un intent de violació. En Dick Rowland coneixia el món  i va decidir apretar a córrer. La policia el va enxampar aviat. Poc temps després un diari local va publicar un incendiari titular queixant-se que els negres volguessin violar dones i que ja n’hi havia prou i que calia acabar amb tot això. Era una incitació al linxament en un to molt amenaçador. Els altres dos diaris s’hi van afegir.

Massacre, crims i bombardeig de Greenwood el 31 de maig i 1 de juny de 1921

Un grup d’homes armats es va presentar davant l’edifici on en Dick estava tancat a fer el linxament proposat pel diari. Algun temps després un grup de negres es va presentar també a defensar-lo. El Sheriff, espantat, va parlar amb tothom i semblava que els blancs, mig convençuts es retirarien, però mentre ho feien hi va haver una mala trobada entre un blanc i un negre amb un tret i molta gent va obrir el foc. La massacre havia començat. Uns 2,000 blancs hi participarien.

L’incident fou seguit per tirotejos i baralles físiques entre els blancs i tots els negres que trobaven al barri, els quals no obstant el seu nombre inferior, es van defensar. Tot va anar esdevenint pitjor amb indiferència policial i impotència dels mediadors. La lluita es va estendre a tots els carrers amb atacs i incendis a les botigues. Cal tenir en compte que el barri consistia d’uns 35 blocs (mançanes com es diu a Barcelona) que acabarien destrossats. L’endemà, 1 de juny l’horror esdevingué monstruós. Els blancs van començar a entrar als pisos i habitatges traient homes, dones i nens al carrer, i a calar foc a les cases. Una gran novetat: després de la Guerra Mundial molta gent rica tenia petites avionetes: unes 12 van començar a volar sobre Greenwood llençant bombes incendiaries i nitroglicerina.  Aviat tot el barri quedaria en flames i fou destruït. Ni un sol edifici, fora de parts de l’esglèsia baptista, va sobreviure. Camions pel carrer anaven detenint negres per tancar-los (en van internar 6,000). Volien que fos la fi definitiva dels negres residents a Tulsa, una verdadera neteja ètnica, i així ho deien postals i diaris. A última hora del 1 de juny la Guàrdia Nacional es va presentar finalment i va acabar amb el disturbi, que de fet ja s’havia acabat amb victòria dels blancs. Avui en dia hi ha tres sobrevivents de més de cent anys. Una d’ells en té 107 i va fer una declaració llegida amb veu forta.

Resultat final? Hi ha diferents opinions sobre el nombre de morts. Hom havia dit 300 negres i 50 blancs, pero ara hi ha qui pensa que van ser 350 negres i s’estan fent excavacions buscant enterraments en massa als cementiris i ja veurem. Els hospitals van tractar 800 ferits, molts d’ells greus i 1,000 negres s’havien quedat al carrer sense habitatge. La pèrdua econòmica fou valorada en 1,8 milions del temps, equivalents a uns 35 milions de $ actuals. No obstant, un economista acaba de dir que més probablement serien uns 300 milions.

El cas va sortir en tots els diaris nacionals pero aviat fou oblidat. Ni la ciutat ni l’estat van demanar perdó, ni van perseguir criminals ni oferir compensacions. Els 6,000 negres empresonats van haver de ser alliberats. Uns quants negres van reeixir a reconstruir un parell d’edificis però al poc temps tot havia estat oblidat. Només recentment en 1996 una comissió va estudiar i descriure la massacre i molts Americans que no en sabien res van quedar horroritzats. Avui, coincident amb les commemoracions de l’assassinat de George Floyd, diverses cadenes de televisió presentaran programes especials i moltes publicacions faran el mateix. El President Biden i la Vicepresidenta Harris hi aniran. De crims i abusos racistes n’hi ha hagut molts pero això de Tulsa verdaderament fa mal de recordar. Hom coneix i recorda des de fa temps quatre massacres, algunes amb mes de 300 morts, causades per l’exèrcit federal contra comunitats indígenes, matant homes, dones i nens, però era el segle XIX i les guerres contra els indígenes ja duraven molts anys i hi havia odi i menysteniment, per no parlar de la vàlua de les seves reservacions sempre cobejades pels blancs. Tulsa fou molt diferent.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta