Etiqueta arxiu 'Cuba'

22 jul. 2021


Cuba i els EUA: Les quatre visites de Fidel Castro als EUA

Classificat com a General

Hem vist a la tele les manifestacions de Cubans contra el règim, motivats pel sistema totalitari, la persecució de dissidents, el control de la premsa i les condicions de vida dolenta, que és tot veritat i trist. Però no és gens fàcil fer sortir al carrer gent a queixar-se nomes d’un règim dictatorial o de falta de llibertat. Us ho diu un que va créixer sota una dictadura feixista. Qui és responsable del patiment dels Cubans? El boicot nord-americà que afecta molt greument els aprovisionaments i el nivell de vida ja té 60 anys. Fou iniciat pel President Eisenhower quan Castro es va fer amic de la URSS acceptant petroli cru soviètic a bon preu. Les dues refineries de Shell i Exxon es van negar a processar-lo i Castro les va nacionalitzar. Eisenhower va reaccionar imposant les primeres sancions que després s’agreujarien molt sota Kennedy i van arribar a ser establertes per llei federal, cosa que dura fins al present. El President Carter va intentar arreglar-ho, però fou Obama qui de debò s’hi va ficar. Va anar en persona a visitar Cuba, va autoritzar el turisme, va establir vols regulars. El boicot no obstant no el va poder aixecar perquè el Congrés no en vol saber res.

I Donald Trump? Sense cap raó altre que l’odi, va desfer allò que Obama havia fet i va empitjorar-ho tot afegint noves sancions duríssimes que farien mal. En trio dues:

1) va declarar que Cuba és una nació terrorista. Això, totalment absurd i injustificat és gravíssim. Té conseqüències diplomàtiques i consulars, i amenaça molt seriosament qualsevol companyia estrangera o americana que intenti fer negocis a Cuba. Biden diu que abolir això és molt complicat i que ho està intentant.

2) va prohibir les transferències de dòlars dels cubans residents als Estats Units a les famílies que es van quedar a Cuba. Castro va obtenir per diferent raons en diferents moments de la història subvencions molt considerables de la Unió Soviètica (aturades per Gorbatxov en 1989), de la República d’Angola i de Veneçuela, totes exhaurides. Els diners vinguts de Miami eren l’única font de divises d’un país predominantment agrícola, amb poca indústria (no obstant els intents de Fidel) tret del turisme. Ara encara els queda el preu cobrat per l’exportació de mestres d’escola i metges (de molt bona reputació) a països subdesenvolupats, on el Govern es queda part del sou.

La memòria política sempre és molt breu, però cal recordar la figura innegablement extraordinària de Fidel Castro (1926-2016) que després de guanyar una revolució amb lluita guerrillera en 1959, va esdevenir una de les figures mundials més grans durant la Guerra Freda i que al capdavant d’un país pobre i petit va gosar jugar als escacs per tot el món contra el poderós veí. I va guanyar unes quantes vegades. Fou un dictador absolut per moltíssims anys, entre 1959 i 2008. A diferència de molts altres dictadors que hem vist amb fàstic pel món, Castro va viure modestament sense corrupció, no va fer escàndols, no va canviar d’ideologia ni va donar privilegis o diners a la família. Casat dues vegades, va tenir 9 fills. Un d’ells es va suïcidar, una filla que era farmacèutica va fugir a Miami esdevenint una anticastrista militant i els altres viuen senzillament com ciutadans normals. En Fidel fou un fill nascut  fora de matrimoni d’un terratinent molt ric originari de Galícia i d’una minyona natural de les Canàries (els pares es van casar al final). Castro va nacionalitzar molts anys després la propietat de la mare vídua deixant-la en la misèria. No en va dir res.

Va venir quatre vegades als Estats Units, dues d’elles memorables. Ni Castro ni els Cubans semblaven sentir cap hostilitat contra el poderós veí. Havana està només a uns cent qm de Key West (Cayo Hueso). El problema era i és la política, no pas els Americans.

1) 1949. Lluna de mel  a Nova York

El pare de Fidel es va negar a batejar-lo fins que als 9 anys  no hi havia cap altra forma d’entrar a una escola catòlica. El van fer fora per dolent i va acabar a un Cole Jesuïta i després a la Facultat de Dret a Havana. La situació d’aquella Cuba era vergonyosa i el país, una ex-colònia americana, havia esdevingut una mena de bordell de cap de setmana per turistes rics americans. La Màfia americana controlava tots els casinos i molts altres llocs, la corrupció política era intolerable, la política feia fàstic, hi havia locals on els estrangers no deixaven entrar a Cubans. En resum, Cuba estava esdevenint un estat fallat intolerable sense llei ni ordre. Aquesta era la pàtria del Fidel que va entrar a grups estudiantils i revolucionaris, sovint violents i sortia al carrer amb una pistola. Es va fer comunista? És difícil de dir. Els Americans el tenien fitxat més aviat com un nacionalista extremista i violent però ell deia que llegia molt, incloent obres de Marx i Lenin. En qualsevol cas la seva adherència oberta al Comunisme va venir més tard, després de conviure amb el que esdevindria un amic íntim, l’argenti Ernesto Che Guevara.

En Fidel es va enamorar d’una noia del clan riquíssim dels Díaz Balart (que per cert anys després a l’exili americà segueix essent una família poderosa amb un membre del Congrés i presentadors de TV). El pare de la noia no en volia saber res, però al final va haver de cedir li va donar als nuvis molts diners per passar tres setmanes senceres de lluna de mel vivint molt bé a Manhattan. En Fidel no va aprendre mai bé la llengua anglesa. El matrimoni ba tenir un fill però la dona va acabar divorciant-se

2) Al voltant de 1955 o 1956. Fidel busca diners i es troba amb la CIA

Fidel després del fracàs de l’assalt al Cuartel Moncada, i d’un any a la presó, es va exiliar a Mèxic on es va trobar amb l’argentí  Che Guevara i va començar a preparar una invasió de Cuba. Ja d’estudiant s’havia enllistat a un grup organitzat pels EUA per desembarcar una força d’uns 1,200 homes a la República Dominicana i acabar amb l’infame dictador Rafael Trujillo. En l’últim moment, el govern nord-americà va dir no i el grup fou desbandat. A Fidel li semblava factible desembarcar a una illa i fer una revolució. Va descobrir, no obstant, que calia tenir diners i no en tenia. Degut al caos de l’Havana hi havia molts Cubans rics exiliats als EUA i es va decidir a venir a demanar’ls-hi suport econòmic. Va tenir èxit a mitges però diuen que en aquest moment es va trobar amb la CIA, molt preocupada per Cuba i tement un desastre que potser va pensar que l’home no estava malament. La CIA té prohibit per llei actuar dintre els EUA però això era només buscar noms. Poc després ja a Cuba, a la Sierra Madre, agents de la CIA ensenyarien als castristes com fer una lluita de guerrilles. A Mèxic, Castro només va poder comprar un vaixell vell, desbaratat i avariat anomenat Granma. (El van comprar d’un Americà: Granma en angles dialectal vol dir avia o iaia, però caldria escriure Grandma). El iat gairebé es va enfonsar i espatllar pel camí però Castro i 82 homes van arribar a desembarcar a Cuba, un fet sens dubte històric, no sols per Cuba.

3) 1959. Fidel es baralla amb el Vicepresident Nixon, que el retrata

Evidentment el flamant cap de Cuba, encara sense direcció fixa, pensava que calia absolutament entendre’s amb els veïns Americans i va venir a Washington a intentar-ho. El President Eisenhower, menystenint-lo, es va negar a rebre’l però li va enviar el seu Vicepresident Nixon (el mateix que va haver de dimitir de President molts anys després pel Watergate). No va anar gens bé. Castro es va disgustar després  de parlar per tres hores amb ell, però Nixon, sempre un polític molt astut i capaç, literalment el va fitxar. Va enviar a Eisenhower una descripció perfecta de Fidel Castro, la seva personalitat i futur, que qualsevol biògraf acceptaria.

4) 1960. Fidel atansa la glòria a Nova York i les Nacions Unides

Ja hi havia embargo total del comerç i les relacions amb els EUA s’havien empitjorat greument. La guerra freda dominava el món. Els líders van triar l’ONU a Nova York, que sempre fa una Assemblea anual, coincidint amb les festes de la Mercè, per anar a insultar-se cara a cara. En Kruschxov, líder soviètic,  va decidir anar-hi en persona i Fidel també va voler ser-hi per poder queixar-se.
Hi ha un detall que cap historiador menciona però jo me’n recordo molt bé perquè el cas sortia cada dia a les capçaleres dels diaris per tot el món: el Departament d’Estat (ministeri d’afers estrangers) estava emprenyant els Cubans perquè no poguessin trobar cap hotel a NY per Fidel. Responien a cada hotel on preguntaven  que no tenien lloc. En Fidel va declarar que arribaria amb una tenda de campanya i un matalàs i dormiria dintre de l’ONU. Però la seva gent ho van arreglar sensacionalment: van llogar una suite a l’Hotel Theresa al carrer 125 East, al cor de Harlem. Al barri negre i de fet a tot Nova York, el cas fou una sensació. Fidel sortia al balcó per rebre ovacions d’una multitud, que s’estacionava al davant per hores. Tant el líder soviètic com moltíssimes personalitats famoses del món neutral i comunista pujaven a Harlem amb la caravana usual de cotxes i agents de seguretat per l’Avinguda Madison a trobar-se amb ell. En Malcolm-X, l’activista negre, no s’ho va perdre. L’State Department s’havia cobert de glòria.

La sessió a l’ONU esdevingué famosa per dues coses:  el discurs interminable de Fidel que va durar cinc hores i mitja i l’emprenyament de Kruschkov per un discurs del President de les Filipines: es va treure una sabata i va començar a picar la taula amb la sabata. La foto, que va recórrer el món, és fàcil de trobar. En el seu discurs, el  premier soviètic (era d’Ucraïna) va explicar que els feixistes es passejaven per Madrid com havien fet per Berlin i Roma i que aviat s’acabaria. Ens vam haver de conformar amb la Transició. El President americà va haver de triar un camí poc usual per evitar topar amb Castro o Krushkov.

Anys després quan jo vivia a Nova Jersey sovint sortia de l’Hospital a Manhattan per Madison creuant Harlem fins la 125 i moltes vegades em mirava les restes de l’Hotel Theresa. L’Hotel havia plegat feia anys; hi havia una botiga al carrer i al damunt els pisos eren particulars. El nom Theresa només se’l veia a un racó amagat. Però molta gent se’n recordava. Havia estat un esdeveniment.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

22 maig 2019


El somni tràgicament fallit d´Hugo Chávez a Veneçuela

Classificat com a General

Hi ha als Estats Units una dita famosa en la què tothom creu: El camí de l’Infern està asfaltat amb bones intencions. (the way to Hell is paved with good intentions) El cas d’Hugo Chávez en seria una prova contundent.

Chávez era fill d’una família de classe mitjana nascut a un país amb un dels dipòsits més grans de petroli del món, cap altra industria, producció agrícola massa modesta on hi havia una classe semi-feudal que vivia molt bé sota la influència Nord-Americana. Les ciutats eren pròsperes i vivien bé, els camperols del nord, gens.

Ell volia ser jugador de beisbol i va entrar a l’Escola Militar perquè hi tenien un programa d’entrenament pel beisbol molt bo. Quan es va convèncer que no havia nascut per aquest esport professional, va decidir seguir a l’Escola Militar i va entrar al servei.

Una de les primeres feines fou lluitar i suprimir disturbis al nord i allí va passar una cosa inesperada: la llegenda vol que el seu germà era un dels líders de la revolta de gent pobra i ell  va explicar a l´Hugo i ensenyar com vivien la gent pobre i perquè lluitaven i li va donar per llegir literatura progressista sobre el socialisme, castrisme, comunisme, la lluita contra l’opressió espanyola, Bolívar. En Chávez va quedar impressionat.

Poc temps després esdevingué el líder i organitzador d’una revolta militar d’esquerres feble i mal preparada contra el govern central. Ja detingut, el van obliger a sortir a la tele a fer una crida a la rendició. Característicament hi va afegir les paraules: Por ahora. Va entrar a la presó per dos anys però no fou ni jutjat ni condemnat mai per pressions polítiques i al final un nou President el va indultar. La pròxima vegada Hugo Chávez es faria elegir democràticament President per una gran majoria amb un programa populista d’esquerres.

En que creia en Chávez? Segur que era d’esquerres i deia sempre que el seu amic Fidel Castro era el seu mestre i es posava al costat de tots els governs progressistes que sortien al continent. Engrescava molt a la resistència contra els EUA, cosa que Veneçuela acabaria pagant molt cara. Va fundar una associació nova d’estats diferent alternativa a l’OEA de Washington, que sempre està dominada pel país hegemònic. Va ajudar militarment els rebels Colombians, cosa que a molta gent li va semblar malament. Pel que fa a la seva ideologia, en parlava sovint amb poca consistència i a vegades hom podria dubtar el seu coneixement. A vegades deia que el seu model eren les democràcies socialdemòcrates nord-europees, altres vegades que era un marxista o un leninista, però sempre que era un Bolivarià, perquè l’alliberador era molt progressiu (cosa que els historiadors neguen amb insistència). Un dia en una entrevista se li va acudir dir que ell era un trotskista. Sabia de què parlava?

Personalment l’home tenia un dot per parlar a les multituds extraordinari. Es passava hores parlant a la TV, cantant, ballant o responent preguntes, feia abraçades i petons i al començament fou un polític molt democràtic i molt preocupat pels pobres i la injustícia social. El seu estil democràtic  va patir amb el temps però no va fer torturar o matar ningù. Potser per això segueix tenir gent que l’adoren, sobretot al Nord.

Política

Ell volia fer una revolució social estrictament democràtica però el poder presidencial estava limitat. La seva primera acció fou escriure una altra Constitució donant poders extraordinaris al President i més control dels jutges. Amb el temps es va anar tornant més i més autoritari, amb menys tolerància per la premsa i TV lliures, però el país va mantenir sempre una forma més o menys democràtica de govern. Fou diferent  de Lenin i de Castro.

La seva principal preocupació era ajudar la gent pobre del nord que no treien res del petroli. Però el petroli cada dia produïa més diners. Ell havia manat que la majoria d’accions de les companyies explotadores havia d’estar sempre en mans veneçolanes i així podia dirigir diners al govern (Cal tenir en compte que Chávez no fou acusat mai de corrupció personal, encara que al seu règim en va haver molta).

Amb els diners del petroli ell va construir coses bones com infraestructures, escoles, hospitals, cases, millores de salari, creació de feina. Tothom estava contentíssim al nord. Per tenir mestres va oferir petroli gratis a Cuba a canvi de 20,000 mestres i metges. La millora del nivell educatiu i sanitari i la millora de la literàcia foren extraordinàries. Va oferir petroli molt barat a crèdit als pobres haitians que no li can pagat encara ni un cèntim (perquè no en tenen). Amb les cases d’habitatge que volia construir se li va acudir fer-ne propietaris un comitè de residents, cosa que molt sovint acabava malament. Això no li va sortir bé.

Una cosa que passa molt amb el petroli es que el preu puja i baixa, però el preu de les despeses de les escoles, les subvencions socials i el tractament mèdic no baixa mai. Amb el preu del petroli caient, Chávez no podia seguir cobrint despeses. Sobretot l’acusació principal que se li  pot fer és que ell no va intentar desenvolupar altres indústries o fonts d’ingressos diferents del petroli. El país va seguir sent un monocultiu, en part en mans estrangeres. Poc a poc, els problemes amb l’administració americana anaven pujant de to i la població de dretes benestant que no havia rebut res de la revolució bolivariana s’anava organitzant. Els Word Bank i el Fons Monetari Internacional sota pressió nord-americana li van negar crèdits. Calia imprimir bitllets de banc i amb això venia sempre inflació.

On es va complicar la vida absurdament fou amb el suministre de menjar. Al país calia sempre importar perquè l’agricultura local era fluixa però per importar calien divises i no n’hi havia. Poc a poc van anar apareixent estanteries mig buides als supermercats. En Chávez va declarar que això era el producte dels guanys excessius del sector i va crear una cadena de supermercats estatals (que son els que es veuen buits a la TV en programes anti-chavistes) Per acabar-ho d’arreglar va crear un organisme nacional regulatiu de l’agricultura nacional i catapultam. Els supermercats privats i els estraperlistes segueixen aprovisionant quan i com poden.

Chávez fou diagnosticat amb un càncer rar gairebé intractable quan tenia uns 55 anys a Cuba i després d’una operació va tornar a Caracas dient que estava curat. A un documental recent vaig veure una dona que deia que treballava prop del despatx de Chávez i n’era bona amiga. Diu que un dia va entrar a l’oficina i va trobar plorant tot sol a Chávez que la va abraçar dient que s’estava morint i que els seus ajudants estaven dividits o eren corruptes i acabarien destruint-ho tot. Santa paraula. Es va morir als 57 anys d’edat.

Maduro

Potser buscava intencionalment el pitjor successor que necessitava i va trobar en Nicolás Maduro que li era Vicepresident. Un home sec, d’aspecte poc agradable i amb poca imaginació va iniciar el seu mandat imitant Chávez, cosa molt ridícula i difícil de fer, cantant o ballant en públic i mirant de respondre preguntes. Entretant el preu del petroli va baixar de $100 a $40 i Maduro va haver d’empitjorar la impressió de bitllets de banc, desfermant una inflació horrorosa i desesperant. Els Americans, ara representats per Trump van esdevenir públicament i agressiva hostils, imposant sancions cruels, fomentant una sublevació militar i reconeixent com a president un home poc conegut,amb pocs escrúpols i sense experiència o ideologia coneguda anomenat Guaidó, cosa absurdament obeïda per molts països inclòs el Sr Pedro Sánchez. Guaidó contribuïa al caos tant com podia i exigia l’enderrocament militar del règim. Els jutges Llarena o el Tribunal Suprem espanyol haurien acabat amb tanta sedició i sublevació i Guaidó ja estaria fa temps a la presó. Hi va haver una caiguda de tota la xarxa elèctrica que alguns atribueixen als esforços del Cybercommand nord-americà. Ja fa temps que se sap que això és possible. Trump amenaçava amb un atac militar, que horroritzaria tot el Continent però ningú explica al poble americà l’origen de tot i el paper dels EUA.

Com acabarà?

Evidentment ningú ho sap i de les organitzacions internacionals Maduro no en traurà res. La intervenció a la zona de la Xina, de Rússia, de l’Iran i el suport continuat de Cuba a més de la pujada del preu del petroli sembla tenir una influència favorable sobre la condició i patiment del malaurat poble veneçolà. Noruega, el país sempre mediador de conflictes impossibles, ha convocat una conferència per organitzar alguna mena de transició de cara a restaurar la normalitat interna i alguna mena de pacificació social amb retorn dels milions de veneçolans emigrats.

Bona sort als participants, que la necessiten.

Joan Gil

No hi ha resposta

19 des. 2014


Memòria del Boicot de l’ONU contra Espanya

Classificat com a General

Sorpresa
Ahir a la tarda estava passejant en el meu cotxet, passant per un des barris millors d’aquesta ciutat texana on visc. El carrer era preciós, un veritable jardí, verd als dos costats, no obstant trobar-se al mig de la ciutat, amb residències grans que gairebé quedaven amagades. M’havia perdut, però no em sabia greu ni volia posar en marxa el GPS. Estava escoltant, com gairebé sempre, l’emissió de la BBC, Ràdio 4, que rebo al cotxe gràcies al servei nord-americà de ràdio per satèl·lits. Sobtadament, i sense que s’ho esperes ningú, la BBC va interrompre el programa per anunciar que els EUA estaven a punt de restaurar relacions diplomàtiques amb Cuba i que el President Obama intentaria convèncer al Congrés perquè aixequés el boicot manat per la llei d’ençà de la Presidència de JFKennedy, fa més de 50 anys.

Vaig haver d’aturar el cotxe, no pas perquè tingui cap mena de lligam especial amb Cuba o amb els molts cubans que he conegut, sinó perquè em va venir a la memòria el record anguniós del boicot econòmic i polític de l’ONU contra l’Estat espanyol dictat perles joves Nacions Unides en acabar la Segona Guerra Mundial. Vam patir de debò, però no per tants anys com els Cubans. Si algú segueix els meus blocs, sabrà quina obsessió tinc amb els dates i noms precisos als que em refereixo. No pas aquesta vegada. Jo, un nen petit, acabava de veure aleshores a Barcelona, quan tot va començar, com deia un poeta austríac del temps de guerra, el llum del món i podria haver estat molt fàcilment que fos el darrer llum que veuria. Jo i tota la meva generació

Totes les memòries que em queden són de l’època tardana del boicot, que l’ONU deia que era per enderrocar l’últim dictador feixista imposat amb els canons i avions italians i alemanys que encara quedava. Es pensaven i fins i tot deien, que el patiment imposat als pobles ibèrics ens donaria l’empenta final per sublevar-nos i enderrocar el règim. Desgraciats! El Dictador s’ho passava molt bé al Pardo. Feia mítings parlant des de balcons a multituds rabioses i cridaneres, sovint vestides amb la camisa blava. Deia que Espanya és diferent, que la democràcia era cosa del passat, que el rellotge dels qui ho demanaven s’havia aturat en mala hora, insultava i calumniava els seus enemics. I el garrot vil seguia funcionant. Un dia, Air Force 1 va aterrar a Barajas davant les càmeres de TV (en blanc i negre), el President Eisenhower en va sortir somrient i va embraçar el Generalíssimo, que s’havia engreixat bastant durant el boicot. Eisenhower va acabar lloant molt al “Centinela de Occidente” i la seva suposada lluita exemplar contra el comunisme (que en aquell moment gairebé no existia a Espanya), única cosa que preocupava a Ike Eisenhower, l’altre Generalíssimo-Presidente, que era l’home que havia derrotat Hitler! I en veu baixa, molts Catalans van cridar Traïció! El boicot havia malferit un poble que vivia subjugat i ara els mateixos que ens havien fer patir guardonaven al nostre torturador.

De què em recordo del temps del boicot i del racionament amb cupons? Poca cosa, perquè jo era massa petit. Tanco els ulls i torno a veure les cues al forn per comprar barres de pa fosc, “moreno” que en deien, en quantitats limitades i cafè de la colònia africana,sovint barrejat amb xicòria que era molt dolent. Veig el meu pare, que no era fumador, bescanviant els seus cupons de tabac (també dolentíssim) per coses millors. Veig els veïns que venien patates al mercat i van fer misteriosament molts diners; em recordo de com guardàvem les closques d’ametlla per donar-les a un veí taxista que les necessitava per encendre el gasogen del seu cotxe (perquè era molt difícil trobar gasolina). Queda algú que sàpiga encara què era un gasogen? Era un cremador de fusta o carbó muntat darrere el portaequipatges que servia per fer anar cotxes sense gasolina. Se’l havien inventat els nazis. Teníem un pagès “estraperlista” que cada setmana venia per casa oferint talls de pollastre, conill, xai i verdures, que la mare sovint comprava, fins que la policia franquista el va enxampar al tren (i naturalment li van prendre el menjar que duia al sac). Segur que menjaven bé els policies que combatien l’estraperlo. Em recordo de les fortunes considerables que es van fer i del veí que treballava a “Abastos” que podia permetre’s fer vacances molt cares.

Gràcies, gràcies, Nacions Unides, per fer-nos la vida pitjor, com si perdre la guerra i la nostra llibertat no hagués estat prou. Us pensàveu de debò que poc després de la guerra civil faríem una revolució pel carrer amb vessament de sang com la dels Hungaressos anys després perquè disfrutèssiu veient la massacre a la vostra Tele els vespres i maleïnt el Comunisme tot i bevent whisky amb amics? Oi que n’és tant de maco veure com el poble lluita, vessa sang innocent i mor per la democràcia? Com al cinema, igual. No, amics difícils, no. Ni a Catalunya ni a Cuba. Guaiteu al Cel. Hi ha un llibre on està escrit des de fa temps com i quan tot s’acabarà. És evident que a Catalunya la Dictadura només es va acabar a mitges però Déu n’hi do per comparació, i espereu fin que tinguem un escó entre vosaltres al East Side de la meva estimada Nova York.

Cuba
Cuba era una mania dels polítics americans que no van saber mai com treure’s de sobre. M’ha fet gràcia llegir la descripció de la conversa telefònica crucial que tingué lloc entre Obama i Raúl ara fa uns dies. Obama va parlar i parlar i parlar fins que s’en va adonar. Va demanar perdó a Raúl per haver-li imposat un monòleg tan llarg. El Cubà va riure. No havia estat res. El seu germà Fidel va parlar una vegada per set hores sense interrupció. Com que ell veia l’Obama encara molt jove, potser superaria el rècord.

Majoritàriament els hispans què viuen als EUA són gent humil, sovint amb sang indígena, sense cap poder o influència. Els Cubans en són l’excepció. Essent com eren una classe dirigent ben educada i ben connectada fugint d’una revolució social que els havia desposseït, es van establir molt bé sobretot a Miami i en part a Nova Jersey i van aprendre aviat com influenciar la política i utilitzar bé per als seus objectius els diners que tenien. I van arribar a controlar molts vots electorals, una cosa que els polítics sempre entenen. I alguns pocs terroristes entre ells van acabar de completar i defensar l’status quo. La resta és història. Collant els cargols (com diuen ells) contra Castro & Co assegurava sempre als congressistes amics els vots i calers en temps electorals. Aquests emigrants actuant sens dubte unànimement van crear una situació on el cas contra Cuba no es podia ni discutir racionalment, una mica com passa en el cas d’Israel. I així és com van passar cinquanta-tants anys de misèria perduts per a tothom, fins i tot pels Americans, perquè no hi podien fer negocis com els Europeus ara fan ni vendre-hi productes alimentaris, farmacèutics o industrials. I els Cubans de Cuba eren els únics que patien. Potser caldria afegir que darrerament el boicot ja no era tan dur com abans i sí que els Americans podien vendre cosetes. El problema pitjor era la manca de relacions bancàries. És impossible importar o exportar sense intervenció, garanties i suport bancaris i mancant un acord, el sistema especial de contactes entre bancs que hi havia, funcionava tan malament que els forats estaven gairebé obliterats. Si alguna cosa acabava malament, sempre possible, una empresa nord-americana podria quebrar. L’Obama no té autoritat per eliminar del tot el boicot, però pot obrir més forats que a un formatge suís, sobretot als bancs, que ho esperen amb dèria. Cal tenir en compte que fins i tot els adversaris interns i honestos del règim s’oposaven al boicot que feia mal indiscriminadament a tothom. Eren només els fanàtics de Miami de la primera ona d’arribada, que ara ja són vells o han mort i estan essent substituïts per una nova generació, certament capitalista, de dretes i republicana, però què ho veu tot de manera molt diferent i voldria que els parents de l’illa visquessin decentment i poder visitar-los sense paperam quan volguessin. I algun dia ho faran amb la llibertat i democràcia per a l’illa que el boicot no va aconseguir. Només ha servit per fer patir i cultivar l’odi.

Jutjant la Revolució Cubana
No seré pas jo qui ho faci. La història i el poble cubà són els que ho han de fer. Naturalment, la repressió política i la negació de drets humans que encara tenen lloc no es poden acceptar ni perdonar. He vist moltes entrevistes amb castristes al poder a L’Havana. Ells no neguen mai que la gent haurien de tenir dret a parlar sense por i a viure en un règim democràtic,i que no el tenen ara ni es tolera, però afegeixen que al començament tothom allò que volia era justícia social, terra per cultivar, escoles per als nens, feina assegurada, medicina gratis, pensions als ancians. El règim ha donat al poble tot això que cap país llatí té, però si permetessin parlar i fer política als dissidents, tot això es perdria, perquè els EUA farien girar-se a la gent contra aquests guanys i que ho han intentat sovint. Les dues coses no es poden tenir al mateix temps abans de completar el desenvolupament, perquè els enemics se’n aprofitarien. Calia triar. Molts dictadors com en Franco, menteixen descaradament quan parlen del problema. Diuen que el seu règim és democràtic amb llibertats de tota mena, tant o més com els els EUA o el Regne Unit. El règim castrista, parlant del tema, ha estat sempre curiosament sincer: un país del tercer món que viu en la misèria no pot tenir al mateix temps llibertats com les dels països rics i desenvolupament amb justícia social. Calia triar una de les dues coses. Amb el temps i l’èxit social i econòmic, tot s’arreglaria. El dret a parlar i reunir-se no pot ser l’únic dret humà com es pensen els neoliberals i per als castristes nascuts a un país tan pobre, ni tan sols és el més important. Els homes també tenen un dret natural a menjar, poder anar als hospitals i educar els seus nens.

Em recordo sovint d’una biografia hostil de Fidel vista a una TV dels EUA. S’hi veia el cas tràgic d’un dels líders de la Revolució i amic de Fidel entristit perquè ell havia volgut sobretot llibertat, partits i un Parlament lliure i va entendre que no era això el que volia fer en Castro. Sentint-se enganyat, va dimitir de la Junta i va escriure una carta emocionada a Fidel explicant que ell es retirava de la política i no parlaria mai més en ningú i que li desitjava bona fortuna. En Castro va llegir la carta gairebé amb llàgrimes als ulls a una reunió de la Junta de Govern d’aquells temps i va preguntar què calia fer. La resposta la va espetar ben cruelment el Che Guevara: calia afusellar l’home immediatament. Alguns companys, esverats, van al·legar que l’antic company i lluitador no havia fet res i volia quedar-se a casa sense parlar amb ningú. El Che va respondre que eren molt ingenus, que aviat tots els enemics del règim anirien a casa d’ell a demanar-li que combatés el comunisme i els EUA l’explotarien i tots els projectes de la Revolució acabarien en res. Oi que el Castrisme lluitant a les muntanyes havia promès la justícia i no pas la premsa lliure? L’home no fou afusellat però va passar anys a la presó. Molt probablement l’escena era inventada però el cas és autèntic i resumeix molt bé la situació.

Quan jo era molt jove tenia certa simpatia per Fidel, que vaig superar durant l’any que vaig viure a Miami i vaig tenir l’oportunitat d’escoltar la seva ràdio i parlar amb els emigrants. Haurem d’esperar i veure com evolucionen els dos camps després de la desaparició dels germans Castro que tenen respectivament 87 i 84 abrils. Tant de debò sigui en pau.

El mèrit
El govern Nord-Americà ja fa temps que tenia motivacions racionals per acabar amb una situació tan absurda i desfavorable, i Obama ho pot resoldre ara només perquè ja no li queden eleccions. Altrament, sembla que Putin també ha ajudat molt. Els Cubans havien sobreviscut el boicot gràcies a les subvencions soviètiques, ja tan acabades com la URSS, però substituïdes pels diners i l’entusiasme del veneçolà Chávez. Fins i tot això sembla estar en perill ara perquè Maduro ja no té prou diners i per això en Putin ha ensumat negoci a l’illa. Es veu que està oferint a Cuba un tractat amb negocis, ajut tècnic generós, subvencions, gas, petroli i exploracions petrolieres que semblarien prometedores a les aigües territorials cubanes. Si el govern de Washington ho ignora, és que estan malament del cap. I els Cubans, tenint la tria, sempre preferirien iels EUA abans dels russos. Tot ha està madur per canviar. Obama ha analitzat la situació perfectament.

En aquest moment la premsa nord-americana atribueix l’èxit de les negociacions a dos diplomàtics importants del Vaticà, el Secretari d’Estat i l’antic representant a Cuba, actuant sota la direcció i amb l’impuls i determinació del Papa Francesc. Les negociacions secretes, també amb l’ajut utilíssim de la diplomàcia canadenca han durat 18 mesos. Considerant el poc temps que fa que Francesc va entrar al Vaticà, cal deduir que va començar a treballar en l’empresa immediatament. Els vells Cubans de Miami diuen que el Papa no s’hauria de ficar en política, però en Francesc no ho ha fet, perquè ara és com a l’Espanya de la meva primera infància: qui patia injustament i tenia fam era el poble i no pas els governants. Ben fet Francesc, us hem esperat per molts anys. Ens fèieu falta i heu trigat molt a venir. Diuen que vàreu anar a visitar Cuba quan només éreu Cardenal i que enteneu la situació molt be.

Qualsevol persona que conegui el sistema polític dels EUA dirà que no s’ha acabat res, que la verdadera lluita comença ara i ningú pot dir com acabarà. La llei establint el boicot fou feta fa molts anys i signada pel President Kennedy, i només el Congrés pot abolir-la. Però és que per gairebé seixanta anys no hi havia ni lluita. Només crueltat gratuïta. I ara hi haurà forats, cada dia més grans.

Joan Gil

No hi ha resposta