Etiqueta arxiu 'New York'

22 jul. 2021


Cuba i els EUA: Les quatre visites de Fidel Castro als EUA

Classificat com a General

Hem vist a la tele les manifestacions de Cubans contra el règim, motivats pel sistema totalitari, la persecució de dissidents, el control de la premsa i les condicions de vida dolenta, que és tot veritat i trist. Però no és gens fàcil fer sortir al carrer gent a queixar-se nomes d’un règim dictatorial o de falta de llibertat. Us ho diu un que va créixer sota una dictadura feixista. Qui és responsable del patiment dels Cubans? El boicot nord-americà que afecta molt greument els aprovisionaments i el nivell de vida ja té 60 anys. Fou iniciat pel President Eisenhower quan Castro es va fer amic de la URSS acceptant petroli cru soviètic a bon preu. Les dues refineries de Shell i Exxon es van negar a processar-lo i Castro les va nacionalitzar. Eisenhower va reaccionar imposant les primeres sancions que després s’agreujarien molt sota Kennedy i van arribar a ser establertes per llei federal, cosa que dura fins al present. El President Carter va intentar arreglar-ho, però fou Obama qui de debò s’hi va ficar. Va anar en persona a visitar Cuba, va autoritzar el turisme, va establir vols regulars. El boicot no obstant no el va poder aixecar perquè el Congrés no en vol saber res.

I Donald Trump? Sense cap raó altre que l’odi, va desfer allò que Obama havia fet i va empitjorar-ho tot afegint noves sancions duríssimes que farien mal. En trio dues:

1) va declarar que Cuba és una nació terrorista. Això, totalment absurd i injustificat és gravíssim. Té conseqüències diplomàtiques i consulars, i amenaça molt seriosament qualsevol companyia estrangera o americana que intenti fer negocis a Cuba. Biden diu que abolir això és molt complicat i que ho està intentant.

2) va prohibir les transferències de dòlars dels cubans residents als Estats Units a les famílies que es van quedar a Cuba. Castro va obtenir per diferent raons en diferents moments de la història subvencions molt considerables de la Unió Soviètica (aturades per Gorbatxov en 1989), de la República d’Angola i de Veneçuela, totes exhaurides. Els diners vinguts de Miami eren l’única font de divises d’un país predominantment agrícola, amb poca indústria (no obstant els intents de Fidel) tret del turisme. Ara encara els queda el preu cobrat per l’exportació de mestres d’escola i metges (de molt bona reputació) a països subdesenvolupats, on el Govern es queda part del sou.

La memòria política sempre és molt breu, però cal recordar la figura innegablement extraordinària de Fidel Castro (1926-2016) que després de guanyar una revolució amb lluita guerrillera en 1959, va esdevenir una de les figures mundials més grans durant la Guerra Freda i que al capdavant d’un país pobre i petit va gosar jugar als escacs per tot el món contra el poderós veí. I va guanyar unes quantes vegades. Fou un dictador absolut per moltíssims anys, entre 1959 i 2008. A diferència de molts altres dictadors que hem vist amb fàstic pel món, Castro va viure modestament sense corrupció, no va fer escàndols, no va canviar d’ideologia ni va donar privilegis o diners a la família. Casat dues vegades, va tenir 9 fills. Un d’ells es va suïcidar, una filla que era farmacèutica va fugir a Miami esdevenint una anticastrista militant i els altres viuen senzillament com ciutadans normals. En Fidel fou un fill nascut  fora de matrimoni d’un terratinent molt ric originari de Galícia i d’una minyona natural de les Canàries (els pares es van casar al final). Castro va nacionalitzar molts anys després la propietat de la mare vídua deixant-la en la misèria. No en va dir res.

Va venir quatre vegades als Estats Units, dues d’elles memorables. Ni Castro ni els Cubans semblaven sentir cap hostilitat contra el poderós veí. Havana està només a uns cent qm de Key West (Cayo Hueso). El problema era i és la política, no pas els Americans.

1) 1949. Lluna de mel  a Nova York

El pare de Fidel es va negar a batejar-lo fins que als 9 anys  no hi havia cap altra forma d’entrar a una escola catòlica. El van fer fora per dolent i va acabar a un Cole Jesuïta i després a la Facultat de Dret a Havana. La situació d’aquella Cuba era vergonyosa i el país, una ex-colònia americana, havia esdevingut una mena de bordell de cap de setmana per turistes rics americans. La Màfia americana controlava tots els casinos i molts altres llocs, la corrupció política era intolerable, la política feia fàstic, hi havia locals on els estrangers no deixaven entrar a Cubans. En resum, Cuba estava esdevenint un estat fallat intolerable sense llei ni ordre. Aquesta era la pàtria del Fidel que va entrar a grups estudiantils i revolucionaris, sovint violents i sortia al carrer amb una pistola. Es va fer comunista? És difícil de dir. Els Americans el tenien fitxat més aviat com un nacionalista extremista i violent però ell deia que llegia molt, incloent obres de Marx i Lenin. En qualsevol cas la seva adherència oberta al Comunisme va venir més tard, després de conviure amb el que esdevindria un amic íntim, l’argenti Ernesto Che Guevara.

En Fidel es va enamorar d’una noia del clan riquíssim dels Díaz Balart (que per cert anys després a l’exili americà segueix essent una família poderosa amb un membre del Congrés i presentadors de TV). El pare de la noia no en volia saber res, però al final va haver de cedir li va donar als nuvis molts diners per passar tres setmanes senceres de lluna de mel vivint molt bé a Manhattan. En Fidel no va aprendre mai bé la llengua anglesa. El matrimoni ba tenir un fill però la dona va acabar divorciant-se

2) Al voltant de 1955 o 1956. Fidel busca diners i es troba amb la CIA

Fidel després del fracàs de l’assalt al Cuartel Moncada, i d’un any a la presó, es va exiliar a Mèxic on es va trobar amb l’argentí  Che Guevara i va començar a preparar una invasió de Cuba. Ja d’estudiant s’havia enllistat a un grup organitzat pels EUA per desembarcar una força d’uns 1,200 homes a la República Dominicana i acabar amb l’infame dictador Rafael Trujillo. En l’últim moment, el govern nord-americà va dir no i el grup fou desbandat. A Fidel li semblava factible desembarcar a una illa i fer una revolució. Va descobrir, no obstant, que calia tenir diners i no en tenia. Degut al caos de l’Havana hi havia molts Cubans rics exiliats als EUA i es va decidir a venir a demanar’ls-hi suport econòmic. Va tenir èxit a mitges però diuen que en aquest moment es va trobar amb la CIA, molt preocupada per Cuba i tement un desastre que potser va pensar que l’home no estava malament. La CIA té prohibit per llei actuar dintre els EUA però això era només buscar noms. Poc després ja a Cuba, a la Sierra Madre, agents de la CIA ensenyarien als castristes com fer una lluita de guerrilles. A Mèxic, Castro només va poder comprar un vaixell vell, desbaratat i avariat anomenat Granma. (El van comprar d’un Americà: Granma en angles dialectal vol dir avia o iaia, però caldria escriure Grandma). El iat gairebé es va enfonsar i espatllar pel camí però Castro i 82 homes van arribar a desembarcar a Cuba, un fet sens dubte històric, no sols per Cuba.

3) 1959. Fidel es baralla amb el Vicepresident Nixon, que el retrata

Evidentment el flamant cap de Cuba, encara sense direcció fixa, pensava que calia absolutament entendre’s amb els veïns Americans i va venir a Washington a intentar-ho. El President Eisenhower, menystenint-lo, es va negar a rebre’l però li va enviar el seu Vicepresident Nixon (el mateix que va haver de dimitir de President molts anys després pel Watergate). No va anar gens bé. Castro es va disgustar després  de parlar per tres hores amb ell, però Nixon, sempre un polític molt astut i capaç, literalment el va fitxar. Va enviar a Eisenhower una descripció perfecta de Fidel Castro, la seva personalitat i futur, que qualsevol biògraf acceptaria.

4) 1960. Fidel atansa la glòria a Nova York i les Nacions Unides

Ja hi havia embargo total del comerç i les relacions amb els EUA s’havien empitjorat greument. La guerra freda dominava el món. Els líders van triar l’ONU a Nova York, que sempre fa una Assemblea anual, coincidint amb les festes de la Mercè, per anar a insultar-se cara a cara. En Kruschxov, líder soviètic,  va decidir anar-hi en persona i Fidel també va voler ser-hi per poder queixar-se.
Hi ha un detall que cap historiador menciona però jo me’n recordo molt bé perquè el cas sortia cada dia a les capçaleres dels diaris per tot el món: el Departament d’Estat (ministeri d’afers estrangers) estava emprenyant els Cubans perquè no poguessin trobar cap hotel a NY per Fidel. Responien a cada hotel on preguntaven  que no tenien lloc. En Fidel va declarar que arribaria amb una tenda de campanya i un matalàs i dormiria dintre de l’ONU. Però la seva gent ho van arreglar sensacionalment: van llogar una suite a l’Hotel Theresa al carrer 125 East, al cor de Harlem. Al barri negre i de fet a tot Nova York, el cas fou una sensació. Fidel sortia al balcó per rebre ovacions d’una multitud, que s’estacionava al davant per hores. Tant el líder soviètic com moltíssimes personalitats famoses del món neutral i comunista pujaven a Harlem amb la caravana usual de cotxes i agents de seguretat per l’Avinguda Madison a trobar-se amb ell. En Malcolm-X, l’activista negre, no s’ho va perdre. L’State Department s’havia cobert de glòria.

La sessió a l’ONU esdevingué famosa per dues coses:  el discurs interminable de Fidel que va durar cinc hores i mitja i l’emprenyament de Kruschkov per un discurs del President de les Filipines: es va treure una sabata i va començar a picar la taula amb la sabata. La foto, que va recórrer el món, és fàcil de trobar. En el seu discurs, el  premier soviètic (era d’Ucraïna) va explicar que els feixistes es passejaven per Madrid com havien fet per Berlin i Roma i que aviat s’acabaria. Ens vam haver de conformar amb la Transició. El President americà va haver de triar un camí poc usual per evitar topar amb Castro o Krushkov.

Anys després quan jo vivia a Nova Jersey sovint sortia de l’Hospital a Manhattan per Madison creuant Harlem fins la 125 i moltes vegades em mirava les restes de l’Hotel Theresa. L’Hotel havia plegat feia anys; hi havia una botiga al carrer i al damunt els pisos eren particulars. El nom Theresa només se’l veia a un racó amagat. Però molta gent se’n recordava. Havia estat un esdeveniment.

 

Joan Gil

No hi ha resposta