Etiqueta arxiu 'Llibertat'

05 des. 2019


Quan el “constitucionalisme” és fals

Classificat com a General

En 1944 després de 12 anys al poder, el gran President Franklin Delano Roosevelt acabava de ser reelegit per quarta vegada (cosa actualment no permesa). Fou potser el President més progressiu i d’esquerres que hi ha hagut mai i de fet ja estava guanyant la Guerra Mundial. El problema és que tothom veia que s’estava morint, cosa que va passar en 1945. La fi d’un home que havia manat per 12 anys havia de causar problemes i enrenou polític i així va ser.

El propòsit d’aquest apunt és traduir un comentari que va fer en aquella ocasió un gran jutge i constitucionalista anomenat Learned Hand parlant a un mítin polític al Central Park. Primer en l’anglès original, després en català:

“I often wonder whether we do not rest our hopes too much upon constitutions, upon laws and upon courts. Believe me, these are false hopes. Liberty lies in the hearts on men and women.When it dies there, no constitution, no law and no court can save it. No constitution, no law, no court, can ever do much to save it”

”Em pregunto sovint si no confiem massa en constitucions, lleis i jutges. Creieu-me, això son esperances falses. La llibertat viu als cors dels homes i les dones. Quan és aquí on mor, cap constitució, cap llei i cap jutge pot salvar-la. Cap constitució, cap llei, cap tribunal pot fer gran cosa per salvar-la”

Ho dic pensant en els Catalans que ara semblen disposats a fer President a un home com Sánchez. Hi ha llibertat al seu cor, com n’hi ha al nostre? S’ha llegit de debò la vuitena constitució espanyola? No va aprovar ell també sense reserves amb el 155 la supressió de drets civils de vuit milions de ciutadans? No ha fet maltractar ciutadans pel carrer? ,Ha sentit algú parlar d’una altra constitució al món lliure que prohibexi l’exercici dels drets civils i l’ocupació indefinida d’una part del país o que permeti detinguts polítics? Els “constitucionalistes” volen una altra cosa molt diferent : l’assimilació de Catalunya dintre de l’estat de Gran Castella i la supressió de la nostra personalitat. De constitucionalisme res. Si de cas, jo en seria de la setena constitució que va establir la II República.

Aquest que negocien a Madrid allò que és innegociable es pensen que obriran els cors dels acòlits del PSOE a la llibertat, o a l’inrevés? I qui explicarà als espanyols què vol dir la paraula llibertat, que ells ni tan sols coneixen?

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

25 oct. 2018


Com triarem els nostres jutges a Texas

Classificat com a General

 

Cara de davant de la butlleta electoral (parcial, l’original te dues bandes)A pocs dies de les eleccions a mig termini se m’ha acudit fer una foto a la cuina de totes dues bandes de la butlleta electoral (mal fetes, perquè no en sé més ni tinc equipament) i ensenyar als lectors com ho fem. Perquè la tinc? A aquest Estat la gent de la meva edat tenim dret a votar per correu amb la gent absent sense haver d’anar al col·legi electoral. La butlleta me l’envien a casa sense haver de demanar-la i la tornaré per correu. Només haure de pagar un segell. A més els Col·legis electorals ja estan oberts, alguns d’ells fins i tot al cap de setmana. Els únics estats que no volen saber res del vot anticipat són els de la Costa Atlàntica (i Europa) i ningú entén perquè. Els dos darrers dies hi ha hagut cues llargues a tots els Col·legis oberts

Texas és un Estat molt llibertari

Cal entendre que aquest vot vinent no és de fet federal, sinó que és una elecció feta, organitzada i dirigida pels 50 estats de la Unió, que són completament sobirans en totes les facultats que la Constitució federal no atribueix al Govern de Washington, sempre que respectin  certs drets fonamentals. Les eleccions es fan de forma diferent a cada Estat, com és el seu dret. Elegirem Representants (els Diputats, termini de dos anys) i un senador (termini de sis anys, la tercera part elegida cada dos anys), que aniran a la capital sabent que entre altres coses han de representar l’estat i els electors que els han triat individualment. Si no ens respecten, si no responen missatges, si no fan reunions locals, si no expliquen localment els seus vots, que esperin la nova elecció d’aquí dos anys. Ni el Senat ni la Casa dels Representats poden ser dissoltes. Els nous elegits entren en funcions l’any nou i els vells se’n van a casa. El mateix passa amb les Assemblees i Governs estatals.

Potser a algú no li agrada la política actual dels Texans, molt de dretes i associada amb la dreta religiosa (certs predicadors baptistes), però cal reconèixer sense reticència que el país és lliure i molt democràtic. Els texans van haver de lluitar contra Mèxic per la seva independència. Van guanyar la guerra i uns deu anys més tard van demanar voluntàriament ser admesos a la Unió Nord-Americana i van deixar de ser independents, però hi ha pocs països al món que creguin més en la sobirania popular i l’elecció i control continus de tots els elegits tant a Austin (la capital) com a Washington.

Votarem d’aquí uns dies un Governador, un Vice-Governador, un Fiscal General,un Senador i un Representants de tots els districtes i molts altres càrrecs. Qualsevol demanda de fer despeses extraordinàries ha de ser sotmesa a vot popular per referèndum.

I sobretot TOTS ELS JUTGES són elegits per  terminis fixos, mai per tota la vida, des del Tribunal d’Apel·lacions, que és una mena de Suprem de Texas fins al Jutge de la Pau que resol baralles veïnals i desordre en públic.

Com elegir els jutges

Es una qüestió que s’ha discutit molt, pero els EUA la resposta és molt clara. Els jutges estatals han de ser elegits en eleccions generals. Perquè? Els Pares Fundadors tenien molta por del poder de l’estat que podria sens dubte ofegar els ciutadans que havien fet la Revolució. Execucions, empresonaments per ordre de l’estat a ciutadans? I van deixar ben clar que la sobirania rau en el poble que la delega per elecció universal en tres institucions independents: l’Executiu, el Congrés i els Jutges. Amb aquesta formulació queda claríssim que els jutges són independents però estan al servei del poble i si fan interpretacions absurdes i falses de la llei que molesten, o semblen corruptes o ximples, que esperin la nova elecció per passar comptes. Alguns estats permeten la destitució fora del termini per haver fet una bestiesa mal rebuda. Hi ha moltes lleis que es poden interpretar de manera diferent, veient sublevacions, rebel·lions i desobediència on no hi havia més que respecte al poble,  però hi ha coses que el poble no tolera. I aquí no tenen perquè tolerar-ho.

El problema a Espanya és que els jutges diuen ser independents, pero ho son només del poble, no pas de la gent desconeguda i no elegida que els ha anomenat i dels quals depèn la seva carrera. I es veuen com a governants per damunt i superiors al poble, que els ha d’obeir sense qüestionar-los ni poder controlar-los com fan els que manen. I els ciutadans, lluny de ser sobirans, esdevenen súbdits que han d’obeir sense dir res, com passava sota el franquisme i sota la monarquia borbònica. I com es pensa el jutge Llarena.

Es un malentès molt gran, perquè això ni és  democràcia ni llibertat.

Els jutges Federals

A la TV hom parla només dels jutges del Suprem Federal, però absolutament tots els Jutges Federals a tots els nivells  (no n’hi ha gaires) han de ser nomenats per la Casa Blanca i el seu nom ha de ser enviat al Comitè Judicial del Senat. El seu passat com advocat, trajecte i interessos són examinats i el candidat ha de respondre preguntes dels Senadors en públic. Si el Comitè l’aprova, el seu nom es enviat al ple del Senat que és qui l’ha de confirmar, si li sembla be.

Encara que una elecció directa pel poble és impossible, la participació pública d’un cos elegit com el Senat  és transparent i compleix la condició que el jutge ha de servir el seu poble i no a l’inrevés. Alguns dels Senadors que van aprovar Kavanaugh pel Tribunal Suprem Federal tindran dificultats d’aquí una setmana. Els cal pensar molt què volen fer i com s’ho prendran els seus constituents.

 

Joan Gil

2 respostes

05 jul. 2014


Happy Fourth! (Bon 4 de Juliol), com diem aquí

Classificat com a General

Què celebrem avui?
La festa del Quatre de Juliol, aniversari de la revolució dels colonistes angloparlants contra la Monarquia Britànica que va acabar en la Independència, ha tornat com cada any. La festa nacional es commemora de moltes maneres. Molts diaris imprimeixen a tota plana i algunes emissores de ràdio llegeixen íntegrament la Declaració tal com fou signada pels compromissaris de totes les províncies nord-americanes a la ciutat de Filadèlfia el 4 de Juliol de 1776. A altres llocs hom fa concerts públics i al vespre sempre es disparen focs artificials. Oficialment era la revolució contra un Rei que feia pagar impostos, espoliava i negava drets fonamentals. En realitat aquell moviment introduiria al món per primera vegada, encara imperfectament si voleu, la noció de llibertat política, la crítica i protecció contra el poder excessiu d l’Estat, la democràcia i govern legitimat pel vot universal, dintre dels límits imposats per la tecnologia del temps. Tot això fou assumit anys després per la Revolució Francesa. La legitimitat ja no cauria com els desastres bíblics “per la gràcia de Déu”, una blasfèmia que usava el Caudillo Franco, ni pel dret de conquesta. Potser no hem aconseguit encara tenir una democràcia perfecta però la FE en la possibilitat d’atansar-la no s’ha perdut mai malgrat tots els desenganys. Té això alguna cosa a veure amb Catalunya? Més del que sembla perquè a diferencia de moltes colònies sud-americanes, no es va lluitar primàriament per la independència sinó per la llibertat i la justícia i perquè els Nord-americans, a diferència de tantes nacions desventurades que hem vist fracassar recentment a les places públiques després d’un sacrifici tan heroic com inútil del seu jovent, tindrien com a líders al seu servei un grup extraordinari d´homes elegits, de lletres i de seny, disposats a definir i posar en marxa els seus objectius. Eren gent que van saber interpretar i explicar als Anericans com al món què volia dir democràcia. Els podria comparar algú amb certs polítics catalans contemporanis? On tenim els Pares Fundadors que tanta falta ens fan? En això no ens semblem gens als líders americans del 1776. I els britànics també van aprendre la lliçó. Ni el Canada, ni Austràlia, ni Nova Zelanda ni l’Índia van haver de lluitar per guanyar la llibertat. I al final, fins i tot els britànics van desitjar, i van rebre, la llibertat per a ells mateixos.

La desfilada
Al barri de la ciutat de Fort Worth, TEXAS, prop de la Universitat, on tant jo com la família vivim, el dia 4 al matí es da sempre una petita desfilada familiar per tothom que vulgui participar-hi o mirar-se-la. Les meves nétes hi van amb les bicicletes guarnides amb estrelles, cintes i betes de colors i banderetes que aquí no són cap símbol de nacionalisme sinó d’alegria. La néta més gran es va tornar a trobar una granota molt petita que es deixa agafar i sembla viure al jardí del darrere (el “backyard”). Se la va ficar a una butxaca però aviat ens fa saber en crits indignats (jo usaré el el llenguatge fi que escau a la festivitat) que la bèstia havia buidat desconsiderament la seva bufeta dintre la butxaca. La seva mare la fa sortir de moment de la casa i tornar al jardí per si de cas. Jo la consolo, pobre nena, explicant que a diferència d’ella, la granota no està ben educada perquè no pot anar a una escola tan bona com la que té ella. Per un moment estic a punt d’afegir “com passa amb moltes minories” però m’ho guardo per a mí. Potser a altres estats seia una burla legitima, però els Texans són molt reaccionaris però no semblen tan xenòfobs com altres. La nena no queda convençuda. A vegades em penso que no entén el meu humor.

La desfilada és sempre molt maca de veure. És sobretot pels nens, però els grans també per un dia recuperem la innocència perduda i ens ho passem bé. Estic assegut a una cadireta portàtil de platja que poso donant l’esquena a una petita riera urbana canalitzada però la majoria de la gent jeuen tirats per la gespa. Jo faré d’espectador. Tothom va vestit de pícnic, potser en preparació del dinar de hot dogs i hamburgers cuinats sobre foc de carbó al backyard o al parc que ens espera a tots d’aquí a una estona.

La marxa, com de costum a tot arreu és oberta per un camió dels bombers, que passa tocant les sirenes, pintat de groc amb un parell de bombers voluntaris d’uniforme, rebuts pel públic amb grans aplaudiments. El cos de la manifestació consisteix en nens i famílies senceres, alguns vestits amb roba patriòtica o duent barrets de copa amb estrelles. Molts llencen caramels als espectadors. Una senyora una mica grassona mexicana en recull un i me’l ofereix amb un somriure molt temptador. Home, no, que sóc vell i això no em convé. La senyora torna a riure però no respon. La seva obra de caritat pel dia ha quedat frustrada. Potser he fet malament. De tant saludar, els braços em fan mal.

Acabades les famílies, arriben els cotxes esportius i macos, sobretot els descapotables. Tothom que en té un ve a ensenyar-lo i vangloriar-s’en. Als seients dintre dels cotxes s’hi han ficat tants homes i dones i nens com caben. També llencen per l’aire llaminadures, molt més cares que les dels peatons. La senyora grassa també n’enxampa una però se la queda per a ella tot sola. Li cal més disciplina o se seguirà engreixant. Els conductors són gairebé sempre senyors amb barret de copa guarnit amb les barres i estrelles.

Una sorpresa molt gran és un soldat de la Guàrdia Nacional de Texas, que de fet és un exèrcit al servei de l’Estat que el govern federal pot prendre quan li falta gent per fer guerres. Tant com es burlen a M. d’un exèrcit català! A Nova York la Guàrdia es deia oficialment “Exèrcit de l’Estat de Nova York” i té aviació i vaixells de guerra. L’home va uniformat sense armes però li han deixat treure del dipòsit un camió enorme de la Guàrdia Nacional, pintat de color verd, que ell ha carregat de tants nens com ha pogut. Les rodes són gairebé tan altes com jo. Deu servir per ficar-se dintre de l’aigua o pel fang. És rebut també amb aplaudiments. Un espectador pregunta cridant quant li costa omplir el tanc de gasolina. Una mica molest, el soldat respon que els fan rebaixes. Finalment apareixen els cotxes antics. Hi ha molta gent que en col·lecciona i no falten mai a aquestes festes. Curiós és el cas d’un cotxe Ford com els que surten a les pel·lis dels bandits Bonnie i Clyde. Va marxant amb impuls propi, però cada dos per tres el motor s’atura i al conductor li costa tornar a posar-lo en marxa. Aleshores, invariablement joves espectadors salten a a carretera i fan empentes fins que el cotxe es torna a posar en marxa, enmig dels aplaudiments de tothom. El deu conèixer tothom al barri. El veig desaparèixer. Al final un cotxe de la Policia tanca la processó. He de riure cada vegada que veig un dels cotxes de patrulla perquè molts duen un petit lleopard pintat a la porta. Un lleopard? A què ve això? Diuen que després de la Guerra Civil, Fort Worth, una ciutat del Sud que havia viscut de vendre carn als exèrcits, va quedar arruïnada i gairebé va desaparèixer del mapa. Segons un diari, la població va arribar a caure per sota dels 50 residents. Un periodista famós que escrivia per un diari de Dallas va venir a veure què passava i va escriure que la ciutat estava tan deserta, que va veure un lleopard dormint a la polseguera al carrer davant del jutjat de la County. Potser la bèstia devia estar cansada per haver vingut de molt lluny perquè verdaderament de lleopards n’hi ha pocs al continent. En qualsevol cas, la policia va adoptar el lleopard com a símbol. Probablement van copiar la imatge, que sembla noucentista, d’algun llibre. De tigres i elefants per ara només se n’han observat al zoo. Si algun rei jubilat que no té res més a fer està buscant elefants per matar-los, que no vinguí aquí perquè ens estimem molt els que tenim al nostre parc.

Reflexions
Va ser una festa maca, innocent i divertida que va exposar un dels molts costats bons i el sentit de l’humor i la vida familiar del poble americà. I què en diem quan la comparem amb la nostra trista commemoració del 11 de Setembre de 1714? Hom podria dir que ela Americans poden celebrar llur victòria mentre que nosaltres bevem cava amb neules recordant amb tristor la nostra desfeta, els segles que van seguir plens d’humiliació i sense llibertat, la nostra defensa heroica i gairebé increïble mde la llengua que parlem, cosa de la què hauríem d’estar encara més orgullosos. Els Americans van trencar la cadena que els lligava a una monarquia més llunyana, però també molt més tolerant i menys violenta contra els seus ciutadans que l’espanyola. Ela Anglesos havien descobert que era més segur, civilitzat i lucratiu explotar que oprimir.

Serà això només? No tenen aquestes festes sempre un rerefons social i econòmic? No sé si “sempre” és el mot més escaient, però “sovint” estaria ben triat. Als rics i poderosos, que són dues categories molt semblants, els cauen sempre engrunes de la taula on mengen, que diuen els conservadors que representen un mecanisme fonamental de l´economia i són la clau del benestar. El President Reagan parlava d´un degoteig des de la taula dels rics que per mecanismes meravellosos enriquia, feia feliços als pobres i greixava els mecanismes de l´economia. Apujant els impostos als rics ho faria tot malbé, acabant amb les engrunes i deixant els pobres sense menjar. Que aquesta senyora tan rica es compri un abric de pell, que jo gràcies a això potser podré comprar mitjons calents i se’n aprofitaran tant les indústries dels abrics de luxe com la dels mitjons. Hi ha molta gent de dretes, fins i tot als EUA que creuen molt en l’efecte beneficial d’aquestes engrunes celestials, similars al manà del poble hebreu, impossibles de mesurar, sempre tan delicioses i nutritives. Ells no les han hagut de tastar mai, però els seus criats diuen sempre que a aquestes engrunes ho devem tot. Si fem bondat potser ens deixaran parlar la nostra llengua en família i treure feines que ells no necessitin pels seus amics. Si no fem bondat… ai, més val no parlar-ne, però hi ha coses que no es poden tolerar.
Hi ha altres països on la casta governant no ha estat d´aquesta manera. Engrunes tirades per terra? Al voltant de la taula? Ai no, de cap manera. Cal esperar que aixequin la taula i recollir-les amb cura amb un ganivet i posar-les a plats nets i augmentar-les si les coses van bé, fins i tot en forma de pa amb una mica de tall afegit si n’ha sobrat prou. I quan els poderosos saben fer-ho bé tot això, el poble està sempre content i no demana res més. Dues maneres de fer molt diferents. Aquí només hem conegut la pitjor de les dues. Potser per això hi ha qui plora cada 11 de Setembre enlloc de beure cava. O es compra una marca de cava amarg.

Bon i Feliç Quatre de Juliol a tothom. Allò que avui hem celebrat no té res a veure amb la política ni amb guerres actuals o recents que potser amoïnen a més d’un ciutadà català. No és un dia per parlar del Vietnam, de la Guerra Freda, dels telèfons vigilats, de les guerres de l’Orient mig, de les armes de destrucció massiva de l’Irak. Els pares fundadors dels EUA no en sabien res de tot això. Mentre a la nostra Península llavors patíem dels primers estralls causats per la dominació borbònica, aquells homenots ja parlaven de llibertat, democràcia, protecció contra els abusos de poder de l’Estat, de drets civils, de les eleccions amb sufragi universal com única forma de donar legitimitat al govern. Res d’això ha canviat i segueix essent l’esperança de tots els oprimits, a aquest país i a la resta del món, sobretot dels que ara fa tan poc, a diferència dels EUA es van sacrificar sense arribar a trobar dintre la seva Revolució qui els guiés i sabés fundar un nou Estat. No cal perdre l’esperança, perquè el 4 de Juliol torna cada any, us asseguro.

Joan Gil

2 respostes