Etiqueta arxiu 'política'

14 nov. 2014


Com votem als Estats Units

Classificat com a General

Vaig poder votar per primera vegada en la meva vida després de nacionalitzar-me als EUA. Quina il·lusió tan gran! Quantes vegades havia llegit amb enveja als diaris els reportatges de països on els ciutadans havien aconseguit canviar el seu destí a les urnes de vot! Quan jo creixia d’això no n’hi havia a casa. Les explicacions de qüestions polítiques es trobaven al Cole a l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional, obligatòria, amb exàmens finals des de Pàrvuls fins al tercer any de Llicenciatura a la Universitat. Era molt millor, deien aquells, tenir un Caudillo, responsable només davant de Déu i de la Història, que partits polítics i eleccions. Com podria tenir el vot d’un analfabet la mateixa vàlua com el d’un Professor d’Universitat? De fet, jo ja havia estat Professor d’Universitat als Estats Units molt abans de votar. Em sembla que els feixistes sobrevaloraven el seny(sinó la intel·ligència) d’alguns Professors d’Universitat. La prova és que hi havia a les nostres Unis en aquells temps molts professors feixistes i de l’Opus. I que seria absurd, afegien, voler resoldre amb un vot la qüestió de l’existència de Déu. Calia, doncs, demanar al Generalíssimo que es pronunciés sobre aquest i altres dogmes de fe d’una per totes les vegades? Potser ficaria a la presó a tots els no-creients.

Mentre tant, ja vaig aprendre que les urnes, malgrat totes les seves imperfeccions, són absolutament el camí únic i legítim per arribar al poder, per adquirir el dret de manar a tota una nació, i tot això només per un període limitat de temps. Però també caldria fer notar que, encara que les eleccions universals i secretes siguin la primera, més indispensable i més absoluta condició per establir legitimat, no són l’única. La gent del PP haurien d’entendre que l’acció de govern per ser legítima ha d’estar dirigida al benestar de la nació i no als desigs llunàtics dels governants que menystenen la seva oposició i el diàleg i les opinions populars i els drets de les minories. N’hi ha que es pensen seriosament que guanyar una elecció i tenir majoria absoluta els dona el dret a fer i dictar les lleis que vulguin i que qualsevol cosa que facin, ara com en els temps del Generalíssimo és legal. Però això deixem-ho per un altre dia.

Votem cada dos anys segons les lleis dels Estats
Cap de les dues Cambres del Congrés Federal, ni el Senat ni els Representants ha estat mai dissolta d’ençà de la fundació de la República fa més de 250 anys. Els mandats duren fins al 31 de desembre a mitjanit, i els nous diputats juren el càrrec en els primers dies de Gener. Hi ha per tant sempre setmanes entre el nou Parlament i el vell, anomenat temps de l’ànec moribund (“lame-duck”) perquè no pot ni cridar, ni volar, ni fer res, però encara té tota l’autoritat per qualsevol cosa que calgui. El President, sobretot si acaba de perdre la majoria, sempre intenta a la desesperada fer aprovar alguna llei durant aquestes setmanes tan doloroses de l’ànec. Els membres de la Cambra de Representants són elegits només per dos anys; els del Senat per sis, però en aquesta cambra sempre de forma escalonada. Al Senat, doncs, cada dos anys es renova individualment un terç. Les reemplaçaments es fan al gener, sense que la Cambra quedi mai dissolta. Hi ha a Catalunya qui s’indigna si algú vol renovar el Parlament als dos anys. Els Americans ho fan sense problemes des de fa segles.

Tots els 50 estats tenen l’obligació de substituir o reelegir els membres de la delegació de l’Estat a Washington, cosa que la majoria d’estats fan el primer dimarts de novembre els anys parells, amb poques excepcions, que no he entès mai perquè. Les lleis electorals, no obstant, sempre són les pròpies de cadascun dels Estats en tot: requisits, quines màquines s’utilitzen (avui en dia sovint electròniques), format de les paperetes, horaris d’apertura. Absolutament tot, excepte el dret individual de votar que és intocable i protegit pels federals. No hi ha dia de refredament abans de votar sense campanya com passa a Catalunya i en general l’única cosa prohibida és fer propaganda a l’interior dels col·legis durant el vot i fins a cent peus de l’entrada. Cada dia hi ha més estats que a més concedeixen el dret de començar a votar amb dies d’anticipació. Aquí a Texas comencem una setmana sencera abans de la data oficial. Jo per exemple vaig anar a votar a un dels 4 o 5 locals que tenia per triar el dimecres abans de la data oficial i va estar molt bé perquè hi havia poca gent i el temps fou magnífic, mentre que el dimarts, la data oficial, feia molt de fred amb ventades i xàfecs. Aquest sistema està molt bé i promou la participació, sobre tot de gent d’edat, ciutadans malalts o discapacitats i ames de casa. No entenc perquè no es fa a Europa. Em va anar molt bé que a la Mesa tinguessin temps, perquè era la primera vegada per a mi a Texas, tot era completament diferent de Nova York i vaig haver de demanar que un senyor de la Mesa vingués a explicar-m’ho i a respondre preguntes.

Què és un “Gerrymander”? Sort que no en pot haver a Catalunya
És una desgràcia electoral que el Tribunal Federal Suprem no ha volgut aturar mai. Potser també, per altre banda, és la contribució més original a la ciència electoral del segle passat. Els districtes electorals del Senat són els Estats individuals (dos Senadors per Estat) i no es poden canviar ni manipular però en canvi els districtes de la Cambra dels Representants no poden estar fixats per sempre perquè el nombre d’escons a la Cambra de Representants sí que és fixe, com sabem molt bé els qui hem passat l’examen de ciutadania (són més de 400) mentre que el nombre de ciutadans que en tria cada un ha de ser variable per necessitat. Això obre la porta a un abús que no se’ls va acudir mai als Pares Fundadors i per tant no està prohibit a la Constitució. Al país no va bé equiparar els districtes electorals amb les “counties”, com semblaria natural. Vet aquí què se li va acudir a un polític. Hi havia fa més d’un segle a l’Estat de Massachussets un Governador anomenat Gerry, una mica brut i truculent. Instintivament, però amb moltíssima raó va veure que la majoria de vots era sovint la mateixa en eleccions consecutives als petits districtes on vivia la gent i que els resultats electorals només variaven quan el tipus de residents variava. Els districtes electorals han de ser revisats sempre per l’Assemblea de cada Estat cada deu anys, després del Cens federal obligatori, i aquest era el moment de formar nous districtes configurats d’una manera que permetés esbrinar per endavant els resultats del vot. Està clar que els votants no estaven agrupats per partits (diguem de la Granvia a Diputació Republicans i de Diputació a Aragó Demòcrates) però el districte es pot configurar, irregularment si es vol, de forma per exemple que un petit barri demòcrata quedi tancat dintre d’un precinte Republicà de tal manera que els vots demòcrates quedin diluïts i desapareixen sense comptar per res. En un extrem, es pot arribar, manipulant la forma del districte, a un resultat al qual encara que el 60% de votants siguin republicans contra 40% de demòcrates, els elegits sempre siguin diputats republicans i mai cap de demòcrata. És un joc brut, però no està prohibit enlloc La forma del districte a un mapa pot fer riure. L’original del Governador Gerry fou anomenada Gerrymander per un diari perquè verdaderament un dels districtes se semblava a un llangardaix (salamander). El nom, fet en burla sintetitzant el nom del governador amb la forma d’un llangardaix segueix en plena força. Del que es tracta doncs és de guanyar les eleccions a l’Assemblea estatal cada cop que hi ha una revisió dels Districtes per convertir tot l’estat en un agregat de Gerrymanders. Els especialistes poden determinar avui en dia amb certesa la intenció de vot probable de cada barri basant-se en coses com nivell d’ingressos, educació, resultats anteriors, religió, etc. Amb això ja es poden dissenyar els Gerrymanders i la victòria electoral d’un partit està assegurada per deu anys, fins al pròxim cens. Els Tribunals Federals, el Suprem inclòs, no han tingut cap entusiasme per enderrocar el sistema, tot i reconeixent la fal·làcia. La darrera setmana van arribar al Suprem dues queixes contra dos Estats del Sud, un d’ells Alabama perquè és evident que els Gerrymanders en aquest cas serveixen per reduir el nombre de negres a la delegació estatal a Washington. Els lletrats dels Estat no ho negaran per res, sinó que simplement argumentaran que els seus Estats són lliures i sobirans, i poden fer com vulguin i que això els pares fundadors així ho volien.

Un cas memorable va tenir lloc fa un parell d’anys a l’Assemblea de l’Estat de Texas, sempre Republicana. Els dissenyadors de la majoria republicana havien format Gerrymanders electorals molt desvergonyits a tot Texas que pràcticament garantien la supremacia republicana a aquest Estat i la seva delegació a Washington DC durant els propers deu anys i molt probablement més enllà. Els Demòcrates no podien fer-hi res. Les repetides queixes a tribunals no havien dut mai a un prohibició, sinó només a canvis i ajustaments modestos. Però segons la Constitució de l’Estat de Texas, per aprovar aquesta mena de lleis calia tenir a la sala un quòrum (un mínim de legisladors). Els demòcrates van decidir boicotejar la sessió quedant-se a casa. L’speaker va reaccionar manant al Sargent d’Armes del cos que busqués, arrestés i arrossegués per força a la sala als parlamentaris en vaga. No s’havia acabat res. Els demòcrates van formar una caravana de cotxes dirigint-se a la frontera de Texas més pròxima, que era la de Nou Mèxic, on el partit ja havia reservat cambres a un Motel fora del territori texà. Enmig de les rialles de tota la nació, aquesta situació de fuga parlamentària va durar moltes setmanes fins que al final es va mig arreglar, no gaire bé. La delegació texana a la Cambra de Representants federal segueix incloent molts pocs demòcrates.

Evidentment, caldria distingir entre les coses que estan prohibides i les que estan només malament i demostren abús i mala fe. A Madrid es veu que no ho sap ningú, però hi ha moltes coses perfectament legals que la gent decent no fa.

Present i futur
A Washington hi ha moltes coses amagades no pas a les lleis sinó al reglament de les dues cambres que ho compliquen tot. Cada senador té per exemple el dret de boicotejar amb un sol vot personal qualsevol mesura amb la què no pugui viure i que l’enrabiï. Ho poden fer només rarament, o queden exposats a la ràbia dels companys, que li podrien prendre el privilegi o castigar-lo durament, però en general si el senador és un home de bona reputació es respectaria el seu dret al boicot. El darrer cas que jo puc recordar és el de Lieberman, l’ex Vice-Presidencial candidat d’Al Gore. Amb grans esforços, Obama havia reeixit a convincer la majoria que encara tenia de muntar en part l’assegurança de malaltia no amb companyies privades sinó amb Medicare, l’assegurança federal actualment limitada als ancians que és més barata i funciona força bé. Amb ràbia, la prima dona Kleinerman va convocar la premsa i va anunciar el seu boicot personal a tot la llei si Medicare s’obria a la gent més jove com Obama pretenia. I la cosa es va acabar. Potser les companyies privades van saber com agrair l’esforç de Lieberman (que tant de mal està fent), ja al final de la seva carrera i prop de la jubilacio.

Curiosament, la majoria al Senat no són 50 vots dels 100 que hi ha al Senat, sinó 60. El que passa és que només amb 50 (més el vot del vice-president que en fa 51) no es pot interrompre cap filibuster, el dret de seguir debatent per temps indefinit fins que els espònsors es cansen i resulta que en cal 60 per tancar el debat i forçar un vot final. Ara que els senyors senadors com que sovint són vellets s’ho han fet molt fàcil, han fet adaptacions del seu reglament permetent que el debat sigui purament nominal: n’hi ha prou amb declarar obert el filibuster sense haver d’aixecar-se i parlar, només mirant el rellotge des del seu escó confortable. Després ja se’n poden anar a la cafeteria a beure cafè amb llet mentre duri el “debat” tan nominal i es pugui votar o no votar. Aquesta i moltes altres mesures amagades al reglament fan la vida dels Senadors fàcil i porta els ciutadans i periodistes a la desesperació. I la cambra a la inèrcia total. I els debats són purament nominals sense que ningú s’hagi d’avorrir escoltant arguments ximples. L’orador parla davant una sala buida a les càmeres d’una de les xarxes públiques de TV que gairebé ningú es mira (i té prohibit ensenyar que la cambra està buida)

Les eleccions són sempre per districtes individuals, mai amb llistes de partits. En qualsevol cas, el vot a la cambra legislativa és sempre lliure, mai obligatori seguint ordres del partit però un que no vulgui obeir els consells del seu lideratge s’exposa a represàlies greus, sovint equivalents a la pèrdua de l’escó. Només cal negar-li ajuts per trobar els milions que cal gastar per fer-se reelegir. Està clar que sempre queda el recurs de la corrupció, acceptant dinerets a canvi del suport entusiàstic a certes lleis. Però també és veritat que hi ha gent innocent i honrada.

En general, els parlamentaris que es presenten a l’elecció següent són molt sovint reelegits, cosa que dilueix molt les possibilitats de renovació. Diguem que un Estat té 40 escons a Washington i que d’aquests 25 són demòcrates. D’aquests 25, 20 seran probablement reelegits amb molt poc esforç i molt poca campanya electoral. Dels 5 que queden, dos no es presenten a la reelecció però probablement seran substituïts per gent del mateix partit. Els 3 restants són escons oberts de debò, de fet els únics que estan en competició a l’Estat. En aquest cas, és evident que la baralla no s’estén a 25 escons sinó exclusivament als 5 que són lliures i sobretot als tres en contenció i aquests rebran milions i milions en ajut material per pagar anuncis a la TV i presentacions en viu de Clinton i companyia a rallis i mítings. Als altres districtes, el votant notarà poc de l’elecció. Evidentment, els termes d’aquesta batalla electoral són completament diferents dels que coneixem a Europa. De què serveix comptar el nombre total de vots

En Resum: Eleccions? Sí, per descomptat, sempre, o si no no hi ha legitimitat de cap mena. Totes les alternatives són pitjors. N’hi ha prou amb eleccions? No. El vot és una condició absoluta, però insuficient! Cal considerar les intencions, ideologia, capacitats i habilitats realístiques i història dels participants. Ai dels pobres que van vessar llàgrimes el dia del primer vot durant la transició del Feixisme i es pensaven que amb el vot tot havia quedat arreglat. A vegades me’n recordo i jo també voldria plorar

Joan Gil

2 respostes

09 nov. 2009


CORRUPCIÓ, legal i il.legal a la ciutat de Nova York

Classificat com a General

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Una resposta fins a ara

09 ag. 2008


SEX and the NATION. Escàndols sexuals polítics als EUA (1)

Classificat com a General

Com que veig que ben poca gent el visita aquest bloc, se m’ha acudit parlar de sexe entre la classe política nord-americana, a veure si la fortuna canvia. El meu admirat ex-Senador Edwards, el milionari esquerrà que volia ser President, m’ha servit l’oportunitat. Gràcies John.

En una cosa els novayorquesos són diferents dels americans: tots són molt o del tot indiferents a escàndols sexuals. NY és una ciutat molt tolerant i “liberal”, que aquí vol dir que és  progressiva i d’esquerres. Encara estan a la memòria de tothom els afers extramatrimonials múltiples i escàndols diaris de Rudy Giuliani quan era Alcalde, que només feien riure. El Rudy no va fer res per amagar-los, ben al contrari, deia bestieses sobre com la seva muller no l’ajudava a superar la impotència causada per la irradiació del càncer de pròstata i per això s´havia buscat la dona que té ara (que per cert és infermera). Sembla mentida, un home tan lleig… i antipàtic. Com s’ho feia? Ara en canvi l’Edwards s’ha vist obligat a donar explicacions públiques sobre un afer amb una coneguda que va durar algun temps, tot i negant que li hagi pagat diners (encara que podria ser que un amic milionari ho hagi fet, diguem $15.000/mes) ni que la seva infidelitat hagués resultat en una criatura  com afirmava el setmanari que l’ha fotut (nomes que dissortadament el “tabloid” ENQUIRER te una foto del Senador sortint d’un Hotel a les dues de la matinada, on l’ex-amant i la seva criatura estaven a una habitacio; una altra foto mostra l’Edwards mirant-se amorosament la petita criatura). L’Edwards estaria encantat se sotmetre’s a un test de paternitat, pero la mare de la nena tan preciosa s’hi nega. Que no pot ser, diu, que violaria la seva intimitat materna i la de la nena, per no parlar dels $15.000 al mes. Hi ha un altre col.laborador de l’Edwards que es senyor molt tranquil, incapac de fer res, i que a vegades diu que es el pare i a vegades ho nega. Penseu el que volgueu. Ha hagut de demanar perdó a tots els seus empleats a la campanya, a la seva muller (que pateix de càncer de mamella) i al poble americà en general. Jo ja he respost que encara que vaig votar per ell, amb mi no fa falta. El seu manager ha sortit a CNN declarant que el Senador l’havia decebut i i insultat a ell i tots els empleats i voluntaris de la seva campanya. Vaig tenir por que acabes passant-se a la Sra Clinton. Una part molt gran del poble americà i totes les xarxes de TV hi estan d’acord. Un escàndol molt gran, intolerable, horrorós. I si l’Obama..  Això mai! Cal aclarir-ho immediatament. Per sort tenim premsa lliure. Ara que del McCain ja se sap que sí que va tenir una amant però com que és vellet ningú no en fa cas. A més ell segueix negant-ho. No m’en fio gens.

Es molt difícil parlar amb la gent de moral i de què és o no és tolerable. La pujada de la dreta i de les denominacions religioses els darrers anys ho fan impossible.

Potser us enrecordareu que fa uns mesos va saltar el Governador de l’Estat de NY, Eliot Spitzer per haver passat l’estona amb una prostituta a un Hotel de Washington, que és la Sodoma i Gomorra del Riu Potomac. Això potser a un català li sembla sorprenent però el cas era molt diferent: la prostitució és a la majoria (no pas tots) dels estats un crim i l’Eliot era el Governador.

Allò que és difícil d’entendre és com i perquè va caure l’Eliot. Perquè no van mirar els policies per l’altre costat pensant que il.legal o no, la prostitució és una indústria pròspera? No podien. L’Spitzer, en els seus anys quan feia de Fiscal General de l’Estat es va divertir molt ensorrant gent poderosa i enviant intocables a la presó, i per tant havia fet molts enemics de mort i pocs amics. Era l’hora de pagar. El seu problema fou que inexplicablement va intentar manobres bancàries fosques per amagar els pagaments al negoci il.legal, enlloc de pagar simplement en efectiu, essent com és un home molt ric. El Banc se´n va adonar que el Sr Governador estava intentant amagar diners i va notificar l’FBI perquè quan un polític fa coses rares amb els diners, és gairebé sempre per tapar suborns. Millor que ningú gràcies a la seva experiència l’Spitzer hauria hagut de saber que un tenedor de llibres forènsic de la policia SEMPRE clarifica transferències bancàries. Quan els federals van trobar els diners a un compte propietat d’una empresa de gran luxe, ja era massa tard. Hi va haver a NY moltes discussions sobre el preu que pagava: la senyoreta en qüestió treballava altrament a un bar a Nova Jersey a preus més assequibles. Altres clients en canvi, no van ser molestats (que se sàpiga).

L´Spitzer fou succeït pel seu Vice, un senyor negre i cec molt afable, de Harlem que ja havia perdut l’esperança d’arribar mes enllà de Sotsgovernador degut a la seva incapacitat. I què va passar? El primer dia va cridar una conferència de premsa conjuntament amb la seva senyora per anunciar que tant ell com la seva dona havien prevaricat amb més d’una persona, però no pas amb professionals. Li semblava millor anunciar-ho que exposar-se a un article sensacionalista d’un setmanari . Es que la política a Nova York és escaient per a menors?

Encara pitjor és la situació a l’estat veí de Nova Jersey, sempre el subjecte de ridícol i xistes dolents. Deixa´ls que riguin: Nova Jersey té uns ingressos per càpita més grans que Alemanya. El Governador Demòcrata Greeley, casat i amb fills havia conegut un jove “bimbo” durant un viatge polític per Israel. El va importar a Nova Jersey i no obstant tenir vint-i-tants anys, ser estranger i sense experiència, li va donar una casa i el càrrec de cap de defensa antiterrorista de l’Estat amb un sou d’uns $150.000. Mira que ho tenia bé aquest jove, però l’avarícia i ambició desmesurada han ensorrat molta gent. Es veu que va començar a fer xantatge al Governador demanant més. Veient-ho negre, en Greeley va cridar una conferència de premsa i va anunciar que ell era un americà “gay” i que no sent capaç de seguir mentint havia decidit “sortir” i plegar del càrrec, que sí que ho va fer. El jove va ser investigat però no hi havia proves de res. La seva dona es va divorciar. Ja n´hi ha prou? Jo només llegeixo el NY Times, que no és precisament un diari d’escàndols i rumors. Així i tot hi vaig llegir que la Sra Greeley havia declarat davant el jutge que el Governador, son marit, ella i el xòfer del cotxe a vegades s’entretenien fent un “threesome” com s’en diu aquí. Caram. Estic segur que els jutges de l’Audiència Nacional no s’ho passen tan bé.

Escrivint això, en part vull dir que Catalunya no és pas l’únic país del món on els ciutadans tenen motius per estar desenganyats amb els seus governants i parlamentaris. Els escàndols no estan limitats als Estats, com és molt natural. A Washington la corrupció és molt pitjor, ara com abans, com en els temps dels Pares Fundadors . Els homes tan poderosos no respecten res de res. Encara que en això potser se semblen a molts altres.

En parlaré la pròxima vegada, en la segona part

No hi ha resposta

30 jul. 2008


Obama sí, Obama no: Anatomia d’un Referèndum

Classificat com a General

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

No hi ha resposta

22 jul. 2008


Poc a poc, les eleccions s’acosten

Classificat com a General

 Probablement tothom sap que als EUA el sistema electoral és  elecció directa dels congressistes, senadors o delegats a cada districte per majoria simple sense repesca com es fa al Regne Unit. Els Americans no entenen el sistema proporcional adoptat per tants països europeus. Hi ha hagut sempre discussions sobre quin dels dos sistemes és millor, una dubte que no té solució. Quan em miro a la tele catalana els vots al Congrés o al Parlament de Catalunya els trobo avorrits. Tots els diputats voten en massa com el grup els mana. Perquè cal elegir-ne tants? Si no tenen llibertat individual no seria més efectiu i senzill fer votar per e-mail als senyors Rajoy, Zapatero, Duran i als altres, cadascú amb els vots que té i estalviar-se els espectacles de mala educació que donen?

Amb el sistema electoral directe, la disciplina de partit val molt poc. A Washington la majoria i la minoria (només hi ha dos partits) formen grups parlamentaris i elegeixen líders respectius a les dues càmares però la veritat és que aquests líders han d’anar trucant d’oficina en oficina mirant què volen fer els seus i provant de convèncer-los, però no poden manar res. Hi ha parlamentaris que saben treballar molt bé pels passadissos, taules de dinar i són flexibles. N’hi ha que no. Els discursos es fan davant d’un auditori buit perquè cada congressista ha decidit el seu vot en privat a l’oficina assessorat per la seva gent. les cadenes de televisió pública C-SPAN transmeten tots els discursos però eviten ensenyar la sala buida. L´hemicicle només s’omple quan criden per un vot, en el qual cas els beepers, telèfons i les secretàries s’han d’activar per trobar el congressista i que hi hagi quòrum.

Una altra cosa que cal considerar comparant tots dos sistemes és que als EUA és dificilíssim fer saltar un incumbent. Si l’home o la dona ho han fet bé i s’han ocupat dels seus constituents, i han respost sempre amb bona educació i portat diners federals al Districte, tant si són Republicans com Demòcrates i tant si van votar per la guerra com si no és gairebé impossible treure´ls. O sigui que un canvi de majoria depèn no sols dels vents polítics sinó que es decideix pel nombre de congressistes que es retiren o que tinguin un problema perquè els seus votants estan descontents. En altres mots, es decideix pels districtes oberts, que sovint són pocs, però aquest any n’hi ha molts. Havent perdut el poder que tenien, molts Republicans volen plegar.

Però és del vot mateix que jo volia parlar

La llei federal diu només que les eleccions presidencials s’han de celebrar el primer dimarts de novembre. La resta, és competència dels Cinquanta Estats. El procés electoral no té res d’homogeni. Hi ha llocs on es vota un dia (com a Nova York) i hi ha llocs on es vota 1, 2, 3 dies. A Oregon tenen el sistema més original: només es POT votar per correu durant un parell de setmanes però el primer dimarts de novembre planten una mena de bústies grans a diferent llocs de les ciutats i qui no ho hagi fet, pot dipositar-hi el sobre. Els col.legis electorals estan suprimits.

Els horaris són diferents però sobretot les màquines electorals són diferents. Cal entendre que els Americans, bons i afables com són a casa seva, en el cas de les eleccions es malfien de tothom. Hi ha hagut moltes raons històriques. La lluita pel poder, pels diners i el lideratge que tant emocionen als Americans, ha estat responsable per moltes irregularitats, que cada dia són més difícils però probablement no s’han acabat mai. Recordeu, si no, el memorable cas de la Florida i l’anomenament de Georges W Bush fa vuit anys. Parlant de màquines electorals dignes del segle XXI, tothom insisteix que han de ser absolutament segures, impossibles de manipular i que no tolerin trampes. Hi ha llocs encara on s’utilitzen les velles cartes de tabuladora de la IBM, que es van fer famoses per les perforacions defectuoses a la Florida. A altres llocs hi ha pantalles tàctils, màquines registradores electròniques, màquines amb palanques mecàniques (com a Nova York), paperetes de paper, etc. Després de la tragèdia de la Florida tothom va començar a dir que calia sustituir totes les màquines de votar per noves màquines electròniques a prova de tot, fins i tot de bomba i de terrorisme i el Congrés va començar a oferir diners per qui els volgués. Gràcies a això molts districtes electorals i fins i tot Estats sencers van dir que comprarien màquines registradores electròniques noves.

Potser us sembla que tot això està molt bé i que el problema va quedar arreglat. Els qui coneixem Amèrica no ens ho creuríem mai. Això fou el començament d’un altre drama nacional .

El primer problema és que les màquines havien de ser ABSOLUTAMENT a prova de manipulació. De coses absolutes la indústria en fa poques. Les companyies venedores van assegurar i jurar que sí, que sí, que eren a prova de tot però algú va preguntar que com ho sabien? Home, s´hi podria afegir fàcilment una impressora de paper per fer un rebut i així es podria comprovar. Mai, mai, mai! van cridar tots els que ho van sentir. Amb certa raó i recordant coses que han passat, a tothom se li va acudir que si es donessin rebuts amb el vot, molts votants cobrarien. Ara es fa igual, però els que compren vots s’han de fiar de la paraula dels votants. Moltes autoritats electorals malgrat tot van decidir comprar les màquines que es van començar a utilitzar. Va acabar tot en un desastre perquè a un districte darrere l’altre hi van haver grups de ciutadans que van anar als jutges a protestar que’havia fet trampa. Aleshores, el districte o el jutge procedien a contractar els serveis d’una companyia de seguretat informàtica per comprovar si la màquina era segura o no. Pràcticament en tots els casos un hacker de la companyia de seguretat aconseguia manipular els resultats en molt poc temps, sovint hores i sense deixar-hi res. Una darrere l’altra, totes les marques de màquines electorals electròniques van ser retirades i els diners perduts.

Per als Americans el dret al vot és una de les coses més sacrosantes que existeixen. Quedar-se sense màquines o no tenir un sistema segur és un cataclisme aclaparador, una verdadera violació de l’única Constitució que han tingut i que tant s’estimen. Es veu que hi ha coses que no es poden arreglar fàcilment amb diners. Tinc entès que aquest any ja torna a haver-hi de tot, però que el mètode que sembla amb més futur són els ordinadors que llegeixen òpticament butlletes electorals marcades a mà. Jo em pregunto només a quina velocitat ho fan.

Una altra cosa que es molt diferent d’Europa, es que no hi ha cap dia de reflexió. Si el candidat vol i te els diners fins i tot el dia de l’elecció pot ensenyar anuncis a la TV i sovint anirà pels carrers encaixant mans i fent discursos. L’única cosa que esta prohibida es fer propaganda electoral a una certa distancia (uns 20-30 m) de l’entrada del local electoral. A vegades la policia penja signes dels arbres avisant. Com a resultat si l’elecció es apassionant, hi ha una barrera de voluntaris amb volants i propaganda exactament a la distancia permesa i sovint el votant ha de lluitar per fer-se pas, com si estigues envoltat de pidolaires.

I a Nova York? Doncs a Nova York, res de res fins ara. Seguim com  fa un segle amb les màquines de palanques. Hi ha una palanca molt gran al sòl. Quan la mous de la dreta a l’esquerra, es tanca la cortina i es poden moure les palanquetes petites, una per cada opció diferent, a la columna que es trïi. Es millor haver estudiat la papereta amb anticipació perquè les lletres són petites i hi ha poc llum. Quan has acabat, tornes a estirar de la palanca grossa, les cortines s’obren, i ja està. Ja veurem què passa al novembre i si l’Alcalde Bloomberg ens en haurà comprat de noves, perquè les màquines velles són un desastre i estan totes mig trencades. A més  es veu que un cop tancat el col.legi electoral, un policia llegeix números amagats, s’els escriu a una llibreteta i telefona o duu els resultats a l’Ajuntament. Al segle XXI? La ciutat més rica del món capitalista a vegades pot ser ben miserable.

No hi ha resposta