Etiqueta arxiu 'McCain'

30 ag. 2008


Sarah d’Alaska, caçadora d’ants, entra espectacularment a la campanya

Classificat com a General

Els que ens interessem per la política, ens ho estem passant molt bé aquest any. La lluita electoral és de bon troç la millor, més emocionant i entretinguda que s’hagi vist mai al país. Resulta que ahir Dijous 28 d’agost, 38 milions d’americans vàrem veure la gran exhibició de competència i professionalisme de les telecomunicacions d’Obama i el seu equip al nou estadi de football de Denver. L’Obama és un dels millors oradors naturals que s’hagin vist mai al país i un home d’una astúcia i intel.ligència poc comuns (que les necessitarà totes dues) i ens va oferir un espectacle magnífic, gairebé com el de Pequín als Jocs Olímpics amb xistes, personalitats, discursos bons i dolents, entretenidores, dos escenaris espectaculars i un estadi ple amb 90,000 espectadors. I tot això gratis! Prepara´t, Mc Cain, vam pensar tots: La CNN va enxampar els tècnics de TV fent experiments amb quatre vestits de diferents colors davant el fons blau: eren de la Hillary, que al final en va triar un de color taronja. Jo prefereixo mirar les transmissions de les cadenes de pagades pel Congrés anomenades C-SPAN, perquè no tenen cap mena de presentadors. Ho ensenyen tot amb les càmares dirigides a l’escenari sense cometaris ni explicacions i hom s’estalvia haver d’aguantar els comentaris de teleespecialistes de CNN o les altres xarxes que es pensen que ho saben tot i només es repeteixen. Al final del discurs d’Obama ja vam donar  la campanya per finalitzada. Fins i tot en McCain s´hi va afegir. En una acció sense precedents, va pagar un anunci a les televisions nacionals dient a l’Obama que l’endemà es tornarien a barallar però que aquell vespre, felicitats “for a job well done”. Caram! Els polítics s’havien civilitzat. Ara que la gent dels anuncis per TV no s´havien civilitzat. Van fer seguir el salut del vellet amb un anunci d’un plan d’inversions per a la jubilació i amb un altre d’una medicina per fer créixer els cabells. Les oportunitats cal aprofitar-les.

Però l’endemà, el vellet McCain complia els 72 anys i en tenia preparada una de molt grossa. Va anunciar que presentaria el seu company/a de ticket aquell dia a un petit estadi (comparat amb el de l’Obama) per a 8-9,000 espectadors a Dayton, estat d’Ohio, que és un dels grans estats que no es pot predir com votaran i per això són molt importants. El vespre anterior, després de veure l’Obama ja els periodistes havien començar a discutir qui seria el company i tots estaven seguríssims que ho sabien i repetien el mateix nom. El divendres, cap a les 9 del matí, enmig de la sorpresa i desconcert generals, la CNN va anunciar que feia hores un avió particular de propietari desconegut havia aterrit, no a l’aeroport comercial de Dayton sinó a un aeroport petit de districte a 35 milles, enmig de grans precaucions i secret total, del que van sortir una dona amb marit i fills, que fou identificada aviat com la Governadora Sarah Palin, republicana, d’Alaska. Tothom va entendre. La Vice-Presidenta havia arribat.

Mira que és difícil desconcertar a la gent de CNN i els competidors, però en McCain ho havia aconseguit. Els presentadors es van quedar gelats. No tenien ni fotos, ni biografia, ni en sabien res d’aquesta senyora. Es possible això? Ho he vist jo mateix o sinó no m’ho creuria. Un presentador fins i tot va arribar a preguntar si algú sabia com cal pronunciar “Palin”. La veritat és que la senyora sí que estava a la llista, però ningú l’havia pres al seriós.

La presentació oficial a l’Estadi de Dayton començava a migdia. Quan les càmares van començar a trasmetre, es va veure el contrast catastròfic amb la perfecció d’Obama. Per entretenir, només tenien unes cheerleaders que eren nenes molt jovenetes d’una escola secundària amb uniforms lleigs que no aconseguien fer cridar els slogans del dia i sovint ni podien ballar ni es feien escoltar. Quan el McCain va entrar l’angle visual de les càmares estava completament bloquejat per banderoles i pancartes i no se’l veia. Al final, quan va començar a parlar, ens vam adonar d’una cosa que s’ha dit moltes vegades: el McCain té por de parlar en llocs molt grans. Se´l veia malament, incòmode, de mal grat, nervós. A vegades li deia als admiradors que deixessin d’aplaudir (increïble!). L’Obama verdaderament el fot obligant-lo a parlar davant audiències grans.

I la Sarah va comparèixer. Es una senyora de 44 anys i amb cinc fills, molt ben conservada i atractiva, amb un pentinat molt diferent al que portava recentment (es veu que sí que tenen professionals els Republicans). Té, com el Biden, un fill gran que està a punt d’anar a l’Iraq amb la Infanteria, està casada amb un senyor que ella diu que és un esquimal i que viu d’un negoci de pesca comercial. Un dels fills, l’últim, va néixer amb la síndrome de Down. Ella ho va saber durant l’embaraç, però consistent amb les seves creences antiaborcionistes, el va portar al món. Es partidària de buscar petroli a tot arreu a Alaska. Va fer la seva carrera fulminant acusant la gent de corrupció, amb la qual cosa va fer saltar el governador previ, també un republicà. No va néixer a Alaska, però l´hi van portar quan tenia tres mesos i no ha viscut mai enlloc més, excepte pel College que el va estudiar a Idaho. A l’escola jugava a basquet i l’hi deien Sarah la Barracuda, que en anglés sona mig ofensiu, mig afectuós.

L’opinió prevalent és que aquesta tria tan inesperada i desconcertant ha estat molt ben feta. El seu discurset a Dayton va anar molt bé. La idea és pescar (com diria el seu marit) totes les dones ex-clintonianes disatisfetes, que són moltes. Però ella té molts enemics. Això de la lluita contra la corrupció està molt bé, però és molt perillós. El Senador senior d’Alaska està als tribunals ara i era molt amic seu. Segur que a hores d’ara tots els professionals demòcrates ja estan burxant.

Hi ha una cosa que a mí no m’agrada gens ni mica: és una partidària entusiasta de la possessió privada de tota mena d’armes (hi ha fotos seves disparant armes automàtiques que semblen de guerra) i tal com el seu pare és una caçadora entusiasta. Però sabeu quin bestiar caça? Ants (“mousses”) i caribous! A mí em sembla terrible. Jo no faria mal a cap d’aquests animals tan grans i macos. Diu que el seu pare té la paret coberta de caps de bèsties dissecades. Cadascú amb el seu gust que jo no comparteixo gens ni mica. Això és gairebé com matar braus a la Monumental.

Hi va haver a principis del SXX un president, el Theodore (Teddy) Rooselvelt que a mi m’agrada perquè va lluitar per alliberar Cuba i pel qual és anomenat el “Teddy Bear” , que es feia dir el “Mousse” (l’Ant). No era perquè li agradés matar-los. Vet aquí la història:

En Roosevelt era un home una mica bèstia que feia discursos electorals llarguíssims sense ser un bon orador. Un dia, anat a un míting, un desgraciat li va disparar un tret amb una pistola al pit. Enrabiat el Teddy va manar a la policia que li portessin l’assessí fallit per interrogar-lo a l’escena. El va agafar pels cabells i sacsejant-lo va demanar que qui l’havia enviat a assassinar-lo(ell tenia sospites). Però el pobre delinqüent era un transtornat que només deia bestieses, o sigui que el Roosevelt el va deixar anar i se´n va anar a fer el seu discurs com si no hagués passat res. Cap al final, es va aturar i va obrir dramàticament la seva jaqueta, ensenyant una camisa coberta de sang i va anunciar èpicament que no l’importava morir per la pàtria i les llibertats (de fet el plec de papers amb el discurs havia mig aturatla bala) I abans que se l’enduguessin a l´Hospital encara va ponunciar la frase que el va fer famós: “Cal disparar més d’una bala per matar un “mousse””

No hi ha resposta

30 jul. 2008


Obama sí, Obama no: Anatomia d’un Referèndum

Classificat com a General

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

No hi ha resposta