Arxiu per a 'era glacial' Categories

20 juny 2017


Canvi climàtic i calamitats prehistòriques

Estant de camí al primer desastre climàtic creat pels éssers humans i la industrialitzaió descontrolada, és interessant considerar si efectes climàtics anteriors fa molts segles van arribar a influenciar seriosament la vida humana. La resposta és que hi ha evidència contundent de que sí, sobretot cap al final de l’Edat del Bronze, que també va marcar la fi de la darrera Era Glacial. Vet aquí tres incidents o esdeveniments que fins fa poc ningú havia aconseguit entendre.

Però primer cal parlar dels nostres Ancestres, que molts anomenem els Antics. Van veure la llum del dia tots a l’Àfrica, potser a Etiopia o potser a Àfrica del Sud, i van aconseguir una fita monumental: es van posar en marxa a peu i en uns quants mil·lenis, bellugant-se sempre i menjant el que trobaven o podien caçar, van aconseguir poblar la majoria dels racons de la terra. Nosaltres pertanyem al genus Homo i l’espècie sapiens. 

Els ossos dels nostres Antics més vells trobats tenen uns 100,000 anys. Pels primers 60,000 els avis no van fer gran cosa apart de viure, però de sobte fa 40,000 anys els ancestres es van despertar creant la primera cultura que are anomenem Cromagnon. Ara bé: la primera expansió per la terra no fou obra nostra, sinó d’altres Homos previs que ens van precedir en l’evolució. Recordem per example que tant l’Homo heidelbergensis (precedecessor únic tant dels Neanderthals com de nosaltres, però gairebé 600,000 o 1 milió d’anys més vell) com els Neanderthals foren descoberts a Alemanya i no pas a l’Àfrica.

Els primers agricultors a Europa ja havien creat el primer problema amb CO2, perquè van deforestar Europa i crear zones agrícoles molt grans, però no és això el tema d’aqest apunt. Veiem els tres exemples:

1) Noam, el de l’Arca, és una personalitat bíblica llegendària, que vol dir que existex només a aquest llibre sense cap altra prova independent. A una època similar i pròxima, l’èpica assiriana Gilgamesh descriu un episodi d’inundació massiva i diluvi molt semblant al de Noam. Resulta que en el moment màxim de la darrera glaciació fa més de 100,000 anys, la capa de gel tenia un gruix d’uns 3 o 4 quilòmetres, i el nivell del mar havia baixat uns 120 m. Al final cap als 11 o 12 mil anys abans de Christ els homes, podrien haver vist i conservat memòries de la pujada final d’aigües del mar amb pèrdua de territori deguda a la desglaciació que ells  només haurien sabut atribuïr a la pluja

2) L’Edat del Bronze va durar temps diferents, segons la regió, però a l’est de la Mediterrània (Palestina, Líban, Assíria, Illes gregues, Càucas i altres, la fi d’aquest temps i la transició a l’Edat del Ferro va dur a tota la regió una catàstrofe i un colapse polític i cultural sense precedent que va durar entre 1200 i 1100 abans de Crist, més o menys un segle. Al Llevant, Egipte estava vivint la seva època daurada millor, el Nou Regne. De sobte, sense cap mena d’explicacions, tot es va acabar. Ni una sola ciutat a la regió des d’Egipte a Síria es va salvar de la destrucció i la crema. Cultures van ser extingides. No queden ni runes, ni escrits, ni papirs ni monuments, ni memòries, ni res escrit  per saber què hava passat. Fou un gran desastre coincident amb la fi de la glaciació i la pujada inevitable del nivell del mar i un profund canvi climàtic que va causar una catàstrofe monstruosa. Al final del període una sèrie de noves nacions de pobles prèviament desconeguts d’origen fosc s’havien estabert als territoris destrossats, com per exemple els Hitites i els Iranians. Els filisteus, els de Goliat i de la història de Sansom, tan anomenats a la Bíblia, també apareixen sobtadament en aquell moment a Palestina. Diuen que provenien d’una illa egea, però no és segur. D’on havien sortit? Perquè van venir? I la gent que abans hi vivia? De Canaan no semblava quedar res. Egipte no va deixar d’existir però va haver de recrear una cultura i estructura inferiors, sense explicar què havia passat durant el segle negre. Aquells homes no tenien cap manera d’avaluar un canvi climàtic ni de resoldre’n les conseqüències. Un episodi digne del Game of Thrones.

3) Els primers antropòlegs només es preocupaven d’Europa i de les expedicions africanes dels europeus. La resta no era res. Potser es pensaven que els indígenes americans o australians o fins i tot asiàtics havien aparegut per generació espontània. A Amèrica, en suport de la idea de la insignificància, fins fa molt poc no s’havien trobat mai ossos des Antics, però sí restes com fletxes i destrals i llars de foc. Resulta que els primers venint de la Sibèria van creuar l’estret de Behring, que en aquell temps amb l’aigua molt més baixa era un pont i es van trobar amb una tria molt difícil:

a) resulta que a l’oest del Canadà i els EUA hi havia una zona glacial enorme que arribava fins prop de Mèxic, però a l’Est van trobar un corridor sense gel, pel qual van baixar a peu. Molts va arribar a Texas i Nou Mèxic, on van trobar caça, peixos, flors, arbres i bon clima. El jaciment més famós fou excavat a Clovis, un trist poble a Nou Mèxic, i era potser d’uns 40 o 50 mil anys d’edat.

b) trobant el gel al davant altres dels que havien creuat l’estret de Behring van decidir-se per la navegació costalera, arribant fins a Xile, on s’han trobat restes de potser més de  100,000 anys, molt més antigues que Clovis. El més curiós i difícil d’entendre és perquè hi havia tan poques troballes arqueològiques al llarg dels continents nord- i sud-americà, una distància molt gran. Aquests Homos eren prou intel·ligents per navegar però no deixaven res a terra? No vivien a coves com tots els altres?

La resposta: les seves despulles, coves, destrals i fletxes estan sota l’aigua del Pacífic degut a la pujada del nivell que va acompanyar la desglaciació final. Una cosa relativament semblant passa a Gibraltar amb les coves dels darrers (?) Neanderthals.

En Resum: la nostra aigua ha existit sempre dintre d’un sistema tancat: ni entra ni surt de la terra i en tenim sempre la mateixa quantitat, però el seu estat físic (gel, líquid o vapor) es redistribueix segons el clima. Fins i tot en el cas dubtós que hom aconseguís aturar la producció de CO2, molt de mal ja està fet i no es recuperarà espontàniament en el temps previsible. La humanitat haurà de confrontar, no pas ara però aviat, les conseqüències de la pujada del nivell del mar i dels canvis climàtics, amb nous deserts i més inundacions amb perill de fam, violència i emigracions massives. La Sibèria seria un lloc particularment atractiu per començar una nova vida, quan el temps arribi.

Tindrem un nou episodi catastròfic com el del segle XI abans de la nostra era? Ningú ho sap.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta