Arxiu per a 'Genocidi' Categories

10 jul. 2015


Recordant Srebernica: Vint Anys Després

Classificat com a Genocidi,Iugoslàvia,Srebernica

La ràdio em recorda de l’aniversari de la tragèdia pitjor del drama de la desintegració de Iugoslàvia. Això va poder passar a l’ Europa civilitzada de finals del segle XX? Com que probablement molta gent ha oblidat com va anar, em permeto reproduir una part lleugerament modificada d’un apunt originalment publicat el 30 de Maig de 2011. En el temps transcorregut, molts dels culpables van ser capturats i duts al Tribunal de Den Haag. En Mladic es va morir a la presó. I ara que hi ha tanta immigració tràgica, cal no oblidar que aquestes coses poden passar.

Radko Mladic

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal a l’exèrcit iugoslau, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable resultant del temps de dominació turca que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbi-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República acabada de fundar de Bòsnia-Hercegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia amb ajut de Belgrad era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i va advertir en privat que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 de la nova República bosniak fou assignada a protegir Srebrenica. En realitat, no tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Què havien anat a fer els cascs blaus holandesos, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida, que entenia molt bé de què anava, va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la feble unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar sense fer res enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament el perill de mort. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Les NU havien declarat Srebernica refugi segur però no van fer res perquè ho fos. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave “protegit.” Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar a aquest port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estany o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís a travès de la seva fortificació entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat. Aquests pocs havien reeixit.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar obtenint molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

Caldria afegir que hi va haver tres o quatre intents separats per grups més petits de defugir la trampa. Algú va tenir sort, altres no.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois canonitzables.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. Potser si, però no tant. Molts serbis es van declarar solidaris amb Mladic, dient que fou víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Els morts jeuen dintre de la terra.

Joan Gil

2 respostes