Etiqueta arxiu 'Donald Trump'

19 febr. 2024


Biden, Trump i acusacions electorals frívoles de demència

Classificat com a General

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mal

intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin, com tenien autoritat i fins i tot obligació de fer, l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 menys que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent de forma contínua fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella que volen repetir estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill que Donald J ΤTrump. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. La Sra Haley no en parla sovint però és una dona Índia filla d’un matrimoni immigrant de Sikhs, nascuda a Carolina del Sud, i casada amb un Sr Haley. Hi ha videos del llarg incident de la confusió que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

No hi ha resposta

07 nov. 2020


Després de les eleccions

Classificat com a General

 

Veiem que totes les agències de notícies, sobretot Associated  Press, han proclamat Joe Biden guanyador 4 dies després de l’elecció. Sens dubte és veritat però cal fer notar que a cada estat les eleccions depenen del Secretaris d’Estat i que un candidat ha guanyat només quan prou estats ho han declarat per garantir la seva majoria, cosa que generalment passa en unes setmanes (i ningú se’n preocupa). Però Biden ha guanyat. Pel que fa als recomptes, que en aquest cas no importen perquè te mes estats dels que calen, a Geòrgia és automàtic quan la diferència és mínima; a alguns estats es pot demanar però cal pagar; altres estats ho fan de franc.

El Col·legi Electoral

Què fan els estats quan l’elecció ja s’ha acabat? El lector quedarà sorprès de llegir-ho. Al principi al S XVIII els electors comissionats eren triats pel seu parlament estatal com a homes de seny que sabrien què calia fer. No va durar gaire. En l’actualitat com tothom sap estan lligats al resultat electoral del candidat guanyador.  Com es trien? Generalment cada govern estatal tria senyors o senyores respectables que reben les ordres de per qui han de votar segons els resultats de l’elecció. Fins ara en aquest sistema, hi ha hagut sempre electors “faithless” (infidels) que prefereixen seguir la seva consciència enlloc de la voluntat popular. No van aconseguir canviar mai res, però ara fa un any el Tribunal Suprem Federal va acabar amb ells: tots els comissionats estaven sota l’obligació d’obeir les instruccions cosa que clarifica que no serveixen de res. Es reuneixen cap al 10 o 12 de Desembre a la seva capital, fan el diguem-ne vot i el seu Secretari d’Estat fica els vots a un sobre i els envia a Washington, on el Vicepresident sortint es presentarà al nou Senat  acabat d’elegir  el dia dels Reis, 6 de Gener, obrint els sobres, llegint el contingut en veu alta, i fent el resultat oficial. En Pence haurà de proclamar en persona que ell i Trump han estat derrotats. Tot això és una mica com quan els Anglesos posen al Parlament servidors amb vestits antics. Si paguen i els entreté… Tot allò que fan els electors està predeterminat.

Què passa quan cap candidat ha tret 50% o n’hi ha 2 amb el 50%? Ha estat el cas tres vegades. En aquesta circumstància l’elecció passa a la Cambra de Representants (anomenada la Casa) on cada estat té només un vot (o sigui que si l’estat té 30 diputats al Congrés, s’ho han de fer entre ells i decidir a quí atorguen el vot únic de l’estat). El Vice-president, en canvi, ha de ser elegit pel Senat. Aquest drama ha passat històricament tres vegades, la darrera en 1876, que va acabar amb l’elecció del Republicà Rutherford Hayes contra el Demòcrata Samuel Tiden DOS dies abans de la presa de possessió. El cas era infernalment complicat. Tingué lloc pocs anys després de la Guerra Civil i els Republicans hereus de Lincoln manaven a Washington mentre que els antics estats confederats amb majoria del Partit Demòcrata seguien ocupats militarment amb autogovern limitat. El problema es va presentar perquè els dos partits feien interpretacions molt diferents de l’elecció i alguns estats enlloc d’una sola llista d’electors, n’havien enviat dues diferents que no podien resoldre el conflicte. Es tractava sens dubte d’un greu conflicte polític que fou resolt in extremis: els Republicans van renunciar a l’ocupació militar del Sud sense haver arribat a establir-hi lleis  antiracistes i discriminatòries que haurien prohibit la segregació i discriminació. Rutherford Hayes fou elegit a l’esquena de la població negra del Sud.

Les enquestes tornen a fallar (en part)

Una altra qüestió en la boca de tothom, seria perquè les enquestes de totes les moltes companyies van fallar en gran part: Biden ha guanyat per poc (tot i obtenint més d’un milió d’advantatge al vot popular), però els Demòcrates han fet poca via al Senat sense reprendre (de moment, perquè queden eleccions de repesca) la majoria i han perdut alguns escons a la Casa. Com a conseqüència, Biden ni podrà augmentar els impostos ni fer una reforma ferma de l’Assegurança de Malaltia. El 2016 la pífia fou molt pitjor, però el 2018 les prediccions de les enquestes van ser gairebé perfectes. Què ha passat? Els professionals n’hauran de parlar a fons però molta gent diu que tenen un model d’estat caducat. Diuen per exemple que a un barri de certa ciutat hi ha molts evangèlics que voten per la dreta, a un altre barri son negres o jueus que voten pels demòcrates, que a certes ciutats petites tothom se sent republicà,… Interpreten les trucades telefòniques que fan com confirmació o avís que el barri està canviant i ho projecten a tot el país. Però els EUA estan canviant molt. A més els telèfons mòbils creen un problema mal resolt.

Duració de l’escrutini

Perquè ha durat tant la tabulació dels vots a alguns estats on la diferència entre els candidats era molt menuda? Resulta que Biden havia suportat fermament l’ús de les mascaretes i la separació social, aconsellant els seus partidaris que evitessin les aglomeracions dels col·legis electorals i votessin o per correu o a una bústia (drop-in) especial; Trump en canvi es feia el macho, repetia que la pandèmia no era res, només una insignificant grip, i convocava manifestacions i mítings de masses sense cap protecció (cosa que sens dubte ha contribuït al brutal rebrot actual amb 120,000 nous casos cada dia). Volia un vot presencial, no pas per correu, del seus republicans. Com a conseqüència la majoria de vots demòcrates van ser per correu i els votants en persona foren republicans. El dimarts al vespre, els resultats del vot presencial lògicament afavorien a Trump que per això volia que algun jutge prohibís o llancés a les escombraries tots els vots per correu, un disbarat horrorós i impossible perquè votar és un dret sacrosant intocable de tots els ciutadans i el vot per correu és legal als 50 estats. Així i tot, Trump segueix afirmant sense proves que tot el vot per correu és una estafa dels Demòcrates i que en realitat és ell qui ha guanyat.

Imavineu-vos una ciutat relativament petita, capital d’un estat, on els funcionaris i empleats del servei d’eleccions estaven acostumat als vots presencials ja tabulats presentats per ordinadors i potser uns milers de vots pef correu. Aquest cop van rebre millions de sobres. Tots havien de ser oberts manualment. Dintre hi havia un segon sobre amb el jurament firmat del votant, on calia comparar la firma amb l’arxiu, obrir el sobre, treure i desplegar la butlleta, assegurar-se que no hi hagués errors, escanejar-la i arxivar-la. Molts es queixaven que a més les butlletes hagin esdevingut llarguíssimes, ocupant dues fulles de paper als dos costats: president, senador, representant, governador, diputats estatals, jutges, ministre de justícia, tres o quatre referèndums… Tot això en la presència d’observadors hostils que molestaven fent preguntes, amenaçant i a vegades tocant coses. Jo crec que ho van fer molt bé malgrat el retràs. A Filadèlfia, capital de Pennsilvàni, el Secretari d’Estat va ampliar el personal a tres torns de 62 empleats. Les autoritats i treballadors dels estats, inclosos els republicans estaven molt irritats per les queixes de frau i estafa de Trump i volien que expliqués com es podia fer un frau en vista de les mesures de seguretat sense que ningú en sabés res. I a la sortida hi havia la policia, grups cridaners i amenaçadors amb armes de foc.

S’ha acabat el malson del Govern Trump?

Em sap greu haver de dir que no ho crec, que el pais ha tingut l’experiència d’una mena de govern neofeixista elegit, mentider, cruel, autoritari, corrupte, inflexible, dominant. Per a aquest home el poder extraordinari que tenia no era una eina per protegir i millorar el país, sinó una joguina per satisfer la seva vanitat usat sense informar-se de les conseqüències.

Els votants mes forts han estat els treballadors blancs tant industrials com agrícoles. Hi ha partits a Europa que es pensen que la classe treballadors vota sempre pels anomenats socialistes, pero prefereixen els altres. Potser passarà igual a Europa si Vox, AfD o Action Nationale arriben algun dia al poder solitari. Saludeu sens dubte el mèrit de la Constitució i el sistema americà que ho han liquidat, no obstant els disturbis que encara semblen possibles pel carrer i els intents de venjança que Trump anuncia. La bona reputació es una d’aquelles coses que nomes es poden perdre una vegada i la d’Amèrica, fins ara el model lluminós de la democràcia mundial sens dubte ha patit. Tornarà Amèrica a ser reconeguda políticament com la potencia hegemònica que te la vocació de ser?

Joan Gil

 

2 respostes

25 abr. 2020


Acostant-se al desconfinament als EUA

Classificat com a General

Tret d’alguna situació extrema, com la que tothom va viure a Nova York i probablement a Califòrnia, el confinament al lloc on visc i probablement a la majoria dels estats de la Unió Nord-Americana no ha arribat als extrems vistos a les ciutats europees. El més important, gairebé l’única demanda seriosament feta, fou la distanciació social a sis peus (més de 1.8 m) que sí que ha estat observada. Les mascaretes eren exigides a l’interior de les botigues obertes com els supermercats i es veuen irregularment, pel carrer. Però sempre ha estat permès sortir lliurement del pis a passejar o fer exercici tot sol o amb família i nens, sempre que el grup fos de menys de vuit. No hi havia ni denúncies, ni detencions, ni multes, i la policia no feia o deia res sinó per dissoldre grups de més de 8 persones o respondre a provocacions, per exemple dels trumpistes i l’extrema dreta en general, que veu el confinament com una violació de drets fonamentals. Van detenir dos Pastors d’una comunitat baptista (sovint la dreta religiosa trumpista) per haver convocat una reunió religiosa de molta gent. De cotxes pel carrer, se’n veuen menys que abans però les imatges desolades de ciutats europees només s’han vist a pocs llocs, com ara Nova York.

El cas extraordinari de la prohibició de Sánchez per als nens de sortir al carrer s’està comentant molt (i molt desfavorablement) pels mitjans de comunicació que hi veuen un abús que podria tenir conseqüències psiquiàtriques.

Les condicions de la Salut Pública per trencar el confinament

Allò que han dit ben clar és que caldria esperar fins14 dies de baixada de la corba de nous infectats, i que en molts casos podria acabar en un repunt. En qualsevol cas la separació social, que ha provat ser molt exitosa ha de ser mantinguda i cal enviar inspectors a llocs de treball a veure com se separen els treballadors.. I el govern ha de proveir dues coses en grans quantitats:

1) un test diagnòstic digne de confiança amb pocs falsos negatius, cosa que per ara no obstant les millores gairebé ningú pot oferir.

2) Un sistema eficaç de “contact tracking” que vol dir entrevistadors humans que van a preguntar als nous malalts amb quines persones han estat recentment més de 30 minuts en contacte (i sotmetent-les a quarantena). Això  ha estat sempre una arma principal dels epidemiòlegs per lluitar contra una epidèmia i no s’havia fet encara. En aquest moment ja molts estats estan reclutant i entrenant centenars i milers de persones per fer de “trackers”, una feina sens dubte perillosa i mal rebuda per molta gent.

Afluixarà el virus durant l’estiu com fan els altres coronavirus ja coneguts? No ho sap ningú, però tots els epidemiòlegs coincideixen que el Covid19 tornarà a la tardor i que no hi haurà encara cap vacuna.

La solidaritat territorial

Els diaris han explicat com a molts llocs certs polítics han aprofitat l’oportunitat per augmentar el seu poder i ambicions. Una cosa així ha fet el Sr Sànchez, sortint-se inoportunament amb la “unidad de España” i apropiant-se una autoritat per manar i dirigir coses  de les quals no tenia coneixement, ni competència, ni un equip d’assessors. Enlloc d’ajudar, ho ha empitjorat tot. Un ministre enviant notes a una Comunitat dient que una certa cosa només la pot manar ell? Ja sap de què parla?

Als Estats Units, en canvi, dirigits en part pel Governador Cuomo  de NY, hem vist la importància de la solidaritat ciutadana i veïnal, dels contactes amb les autoritats locals i les respostes escaients, la identificació dels problemes i la denunciació de dificultats o males actuacions. Com podrien ser els problemes de NY els mateixos de Luisiana? Cuomo és un home molt viu, exigint del govern federal més tests i més ventiladors, evitant confrontacions directes amb la persona boja i irresponsable a la Casa Blanca, però denunciant mentides. Alguns estats han compartit equipaments i coses que no es necessitaven de moment, han format lligues regionals per procedir conjuntament al desconfinament. Al Sr Trump se li va acudir afirmar que la seva autoritat era tan gran que seria ell qui manaria el desconfinament. Li van respondre en l’acte que estudiés la Constitució perquè això corresponia als estats. L’endemà va declarar que “autoritzaria” els estats a fer com volguessin. Li van respondre que no els calia cap autorització. Es va consolar retirant les subvencions a l’OMS i amenaçant el Servei de Correus amb retirar les subvencions si no quadripliquen el preu dels seus serveis.

Tancar les escoles fou un problema complicat. Als governadors els semblava que eren ells qui ho havien de fer, però molts alcaldes, com DeBlasio a NY, defensaven que els districtes escolars son municipals i independents. No tots els estats han tancat les escoles.

El President Trump fa pallassades i sembla ensorrar-se finalment

Va començar a fer rodes de premsa diàries que al començament transmetien totes les cadenes de TV i ara només poques estacions fan. Deia constantment coses que no eren veritat, com que hi havia gràcies als seus esforços prou tests per tothom que els volgués i protecció per tots els sanitaris, mentre les queixes sobre això s’alçaven per tot el país. Donava contractes molt cars a companyies privades dient que era un model de cooperació entre el sector privat i el govern. Feia declaracions absurdes sobre el virus que els especialistes havien de corregir en l’acte. Exigia que tots els col·laboradors comencessin agraint-li el lideratge i felicitant-lo pels èxits imaginaris. Les preguntes dels pocs periodistes invitats  acabaven a crits amb insults i parlava sense respondre. Al final va arribar la més gran de les seves bestieses: fer recomanacions mèdiques de tractament a malalts crítics. Primer va recomanar i manar un estudi clínic de la quinidina, referent-se a un article francès absurd que cap revista americana hauria publicat. Resulta que aquest medicament causa arrítmies cardíaques i hi ha hagut morts. I fa dos dies, després de sentir un expert explicar com a l’exterior el virus era destruït per la llum, la radiació UV, el sabó i els productes antisèptics de la neteja com ara el Lysol, va anunciar al món que potser injectant Lysol podria ajudar als malalts netejant la superfície del pulmó (!!!!!) Horroritzada la firma que fa el Lysol va publicar a internet una nota anunciant que el seu producte no pot ser ni injectat ni begut en cap cas.

L’elecció s’està acostant. Quan Obama i el Partit Demòcrata van fer el seu cop per destrossar la campanya de l’esquerrà Bernie Sanders (que no volien de cap manera) i imposar Joe Biden com a candidat (com fa 4 anys van imposar Hillary Clinton), molts vam pensar que la reelecció de Trump estava assegurada. Ell comptava sempre amb la majoria al Col.legi Electoral gràcies a l’existència de grups trumpistes de dreta, sovint racistes i sobiranistes, a certs estats i tenia sempre un suport popular del 48% que durava anys i no canviava mai independentment de les barbaritats o crueltats que feia. Potser la sugerència d’administrar injeccions de Lysol als malalts greus li costarà cara. Queda no obstant la qüestió econòmica. Els estats de la Unió com molts dels estats europeus, estan arruïnats pel cost dels hospitals i la pèrdua d’ingressos i volen ajut federal per evitar la fallida que sembla inevitable. Mitch O’Connell, líder republicà al Senat, ha respost que no, que es declarin en bancarrota si volen, cosa que la lei federal efectivament permeti com el territori (colònia) de Puerto Rico va haver de fer sense rescat. El problema econòmic és gravíssim. En tres setmanes s’han registrats més de 26 milions aturats i les cues per obtenir donacions de bosses amb queviures duren hores. Molta gent que les rep sembla avergonyida perquè eren treballadors. No havia passat des de la Gran Depressió.

Crec que Europa respondrà el mateix a Itàlia i l’Estat espanyol.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta

22 gen. 2020


La classe treballadora menysté el socialisme

Classificat com a General

Ja en temps de Roma hi havia des de sempre una dreta i una esquerra polítiques, el Partit Aristocràtic i el Partit Popular. En en forma o l’altra això ha existit gairebé sempre fins als nostres dies. Molts veuen els Partits Socialdemòcrates com sistemes polítics que afavoreixen els grups socials en perill o la classe treballadora en general. És veritat això, o son els socialistes simplement part d’un sistema interminable d’estira i afluixa per tal que res no canvïi? Hi ha exemples presents i històrics que il.lustren el problema.

El Sr. Donald John Trump

Pocs homes han estat tan odiats i insultats… i infravalorats com el President Trump, el que no obstant ha demostrat una habilitat i sentit de direcció poc comuns, que l’han fet invencible i sembla anar abocat a la reelecció. Qui és ell? Un home viciós, cridaner, mentider, faldiller de finances dubtoses, sense experiència política i no obstant va aconseguint tot allò que semblava impossible gràcies al suport del votants de la classe obrera americana, tant camperols com treballadors, en total un 40% de la població que el segueix de forma entusiàstica passi el que passi, digui el que digui. Algú es pensarà que amb 40% no es pot guanyar cap re-elecció, però a un país federal on el President és triat per representats del estats membres, no pas directament pels ciutadans sí que es pot. Aquest senyor concentra la seva campanya als estats que necessita i té possibilitats de reelecció molt realistes. Com és que els seus representants republicans no l’aturen? La majoria de Representants i Senadors son gent molt cridanera sempre preocupats per les opinions al seu districte., però no pas en el cas de Trump. Trump domina totalment el seu partit com ningú més ha pogut simplement perquè ha aconseguit aterrir-los. Una paraula mal dita, un vot mal fet i la  carrera del parlamentari s’ha acabat. Fa molts anys que ningú havia vist un control tan sòlid i inflexible d’un dels partits nacionals. Un aliat inesperat i molt fort son els mal anomenats evangèlics, la dreta religiosa, en general seguidors de la teologia baptista que el suporten entusiàsticament per la seva oposició als avortaments i casaments homosexuals. Formen amb els seguidors de la classe treballadora un bloc formidable, gairebé impossible de trencar.

Trump, que ho entén molt bé, diu sempre als treballadors que ell ha fet molt per l’economia amb nous tractats internacionals i de comerç, frenant a la Xina, que l’atur és prop de zero, que la borsa ha pujat de forma astronòmica, que les grans companyies americanes fan molts diners (hi ha el Director d’una companyia farmacèutica que cobra 26 milions a l’any). Tot això és cert, però què en treuen els treballadors trumpistes? La feina que troben és cada dia de pitjor qualitat, monòtona i sense futur. Els sous no han pujat per uns 4-5 anys, mentre hi ha hagut una inflació entre 1.5 i 2% a l’any. El sou mínim federal que aquí s’expressa en dòlars per hora segueix essent des de fa molts anys $7.25/hora, encara que alguns estats i ciutats l’han apujat voluntàriament a $15/hora. Els $7.25 serien uns $13,000/any, sense assegurances de malaltia ni cap protecció i una família petita en aquest país no pot viure-hi. Cada dia es perden mes llocs de feina degut als ordinadors, competició, que son substituïts per feines dolentes i mal pagades. Per exemple Amazon no paga en l’actualitat ni un cèntim d’impostos, però maltracta amb impunitat  els seus treballadors amb mesuraments i vigilància constants del temps que necessiten, evitant el descans, cronometrant les visites als lavabos i a vegades ajudant a trobar subsidis estatals a la pobresa a empleats fixos. De fet els empleats treballen vigilats i a les ordres d’un computer. A Walmart els cursos en beneficència per a empleats son regulars. Als repartidors de paquets que tenen un ordinador amb cronòmetre al camió no els deixen aturar-se per descansar sinó que han de complir amb un mínim de lliuraments cada dia. De vacances alguns en tenen. Igual amb els camperols. Amb els aranzels molta gent s’han vist aturats sense poder vendre la collita i quan Trump resol el problema que ell mateix ha creat, anuncia a tot el món que acaba de crear milers de llocs de feina.  La qüestió de l’assegurança de maladia és massa complicada per ser resumida. Tan complicada com dolenta, quan n’hi ha.

Molts dels seus partidaris són supremacistes blancs, indiferents als mals tractes a la frontera mexicana, indiferents a problemes racials i entusiàstic propietaris d’armes de foc automàtiques de combat. Un dia Trump va dir que volia immigrants noruecs i no pas de països de merda. Després de disturbis entre una manifestació de supremacistes duent banderes nazis i una altra de gent mes democràtica que va acabar amb un mort i ferits, Trump va anunciar que hi havia bona gent a tots dos grups. Ell no tolera discussions serioses. Respon simplement a tot dient que son mentides, odi contra ell, insults i atacs polítics del Partit Demòcrata o que no importa. Les explicacions ni tan sols les volen escoltar els membres d’aquest 40% tan insòlitament sòlid que amenaça amb reelegir-lo. Perquè? Molts treballadors viuen desesperats per la seva situació econòmica i desenganyats de la politica i estan disposats a votar per qualsevol que prometi ensorrar-ho tot tornant a començar. Ser membres d’un grup supremacista fa feliç a molta gent. Parlar amb ells és com discutir el dret d’autodeterminació amb els de Vox.

Un altre exemple?

La classe treballadora dels Nazis

El Caporal Adolf Hitler va tornar viu de la Gran Guerra i va seguir a l’exèrcit estacionat per uns mesos a Baviera, on va viure l’anomenada Räterepublik, o República Socialista basada en comitès de treballadors que va intentar seguir l’exemple de Lenin. Hitler  fou anomenat enllaç entre els militars i els dirigents insurrectes al poder i va exercir per una estona. Prou que va entendre que els treballadors fan la majoria de la població i que calia conquerir el seu suport per fundar un país verdaderament sòlid i unit. Com es fa això? Segur que no amb votacions, que només divideixen. Treient-ne les conseqüències, va batejar el seu nou partit Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. A diferència d’altres, un cop al poder es va dedicar a fons a millorar la condició dels treballadors que tant necessitava i li semblaven essencials. Va crear vaixells turístics que salpaven per tot el món en cabines que fins aquell moment només els rics es podien permetre, sempre naturalment amb sessions obligatòries d’adoctrinament i vigilància de la Gestapo per identificar i treure a temps les pomes podrides. Va construir a la platja Bàltica del nord centres enormes de vacances, els sou va millorar molt, va prometre un Volkswagen a tothom i tots va acabar creient que eren una raça superior i que Alemanya estava destinada a conquerir mig món,  eliminar els jueus i sotmetre els pobles eslaus. Una nació forta i molt unida va saludar amb entusiasme el projecte bèl·lic hitlerià. Els treballadors es miraven bocabadats i amb goig els espectacles nazis i els discursos del txef. Ja sabem com va acabar tot.

Seria fàcil trobar trobar altres exemples com ara Mussolini, o Franco amb els seus Sindicats verticals i habitatges protegits. Molts falangistes creien de debò que havien havien d’ajudar la classe treballadora empobrida per la guerra, aturada i emmetzinada per la propaganda “roja”. I avui en dia trobem masses o majories de treballadors sens dubte dintre de Vox, al Front Nacional francès, a l’Alternativa per Alemanya,a Hongria i a molts altres llocs.

I els socialistes què? Al capdavant d’un maldecap impossible de resoldre, han esdevingut allò que als EUA s’anomena un partit d’ames de casa i intel·lectuals benestants residents als suburbis de les grans ciutats que en el fons no passen de ser allò que l’autor escrivia al començament d’aquest apunt, el partit d’esquerres amb la funció de resoldre i esmolar els abusos de la dreta per tal que tot segueixi endavant però igual un cop eliminats els excessos pitjors de la dreta dominant. És veritat que hi ha hagut verdaderes revolucions obreres d’esquerres, com ara la de Rússia el Febrer i Novembre de 1917, la de Mao Zedong, la de Castro. El problema és que dissortadament totes han conduït a violència, mort i opressió. I al final ja veiem com han acabat a Rússia i la Xina.

 

Joan Gil

 

 

 

No hi ha resposta

13 des. 2019


Recordant Rudolf (Rudi) Giuliani a Nova York

Classificat com a General

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

No hi ha resposta

27 març 2017


Grans Projectes Econòmics del President Trump

Classificat com a General

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

No hi ha resposta

25 gen. 2017


Barack Obama: Anatomia del Fracàs d’un Home Honest

Classificat com a General

Anunci publicat al NYTimes del diumenge 22 Gener 2017

Qui és Obama?
És un home negre, nascut de mare blanca i pare musulmà kenyà divorciat de la mare, crescut a Indonèsia i Hawaii, dotat d’una intel·ligència extraordinària, amb un diploma d’advocat de Harvard i intensament protector de la seva intimitat familiar volent ser el marit i pare que a ell li va faltar. Va gaudir sempre d’un nivell altíssim de respecte i suport popular i tothom el veu com potser el president amb més dignitat i respectabilitat dels temps moderns. No va tenir en vuit anys ni un sol escàndol (!)

Doncs perquè l’odiaven tant sobretot els llibertaris del Partit Republicà, la gent del Tea Party i del Caucus of Liberty congressional? Obama fou un polític una mica inepte. Els seus altíssims principis no es van compaginar bé amb la realitat de la vida política i no va saber com respondre. Un dels pocs èxits van ser les regulacions (no pas lleis) que va publicar amb ordres sobre protecció ambiental i el problema climàtic, que Trump ja ha començat a destruir també amb ordres presidencials hores després del jurament i desapareixeran. Coneix el lector allò de “parlant la gent s’entén“? Obama ho creia molt. Per ell l’èxit que esperava havia de ser bipartisà i el volia aconseguir seient a la taula, exposant arguments i fent arribar a la conclusió lògica. Quina equivocació tan gran. Així un polític no aconseguiria arreglar res gairebé mai. Li agradava molt anar a townmeetings, discussions amb gent comú a moltes ciutats petites per explicar la seva política i queixar-se del boicot republicà, però no li va servir per popularitzar la seva opinió. Una cosa que fatalment no sabia o no volia fer, van ser els famosos onliners, els slogans breus simplifics que resulten en titulars, com ara “els mexicans són criminals“, que tenen molta força propagandística. Obama no acabava sovint als titulars, a diferencia de Trump, per exemple, que va saber ocupar les primeres planes de franc per mesos.

El començament del drama
Va passar literalment el primer dia. La seva elecció havia resultat en una gran explosió d’alegria i entusiasme. Jo no em vaig poder estar d’anar a Harlem, però la gent blanca estaven igual de contents. Al seu jurament es van presentar uns 800’000 ciutadans.
Els Republicans, en minoria al Congrés es van esverar, tement que Obama els escombraria. Alguns dirigents, desesperats, es van reunir a un Restaurant. Un grup va proposar intentar el bloqueig i la dissensió contra Obama. No ho sabia ningú, però el Tea Party acabava de néixer.

La gran crisi bancària del 2008 i els desnonaments
La crisi s’havia desfermat durant les darreres setmanes del govern de George W. Bush. Tothom estava espantat sense saber què fer. L’economia mundial estava en perill. Bush va intentar fer aprovar una llei donant fons als bancs i companyies d’hipoteques. El seu Congrés es va negar. Els llibertaris, cada dia una fracció republicana més poderosa, no acceptarien mai que el govern fes pagaments a companyies.
Obama, arribat dies després, va acceptar, com havia fet Bush, el camí de l’ajut als bancs i les fàbriques d’autos i va poder guanyar al Congrés gràcies a la seva majoria Demòcrata. Al poc temps, la premsa va anunciar que malgrat el desastre causat per ells, els banquers havien rebut milions en primes, sens dubte amb diners del govern, i per tant trets dels impostos. El poble es va enrabiar molt i els banquers principals van ser cridats a la Casa Blanca. Espantats, van fer una reunió prèvia decidint fer totes les concessions que calgués. Però a Obama li semblava, en línia amb el seu parit Demòcrata, que calia col·laborar amb aquests senyors en benefici del país sense humiliar-los i no va exigir res. Aquesta seria la primera topada amb els Progressius que l’havien dut al poder.

El moviment popular contra Wall Street a Nova York
Els de l’Occupy Wall Street, amb una organització perfecta i extraordinària, van ocupar per molt de temps una plaça molt cèntrica de Manhattan on van rebre moltíssims visitants, relativament prop de Wall Street i va quedar molt clar que tenien un suport popular enorme. Deien, per primera vegada, que el Govern regalava milions als rics i no es preocupava per la majoria de la població ni la classe obrera,, que ho pagaven tot amb desnonaments, pèrdua de la feina i caiguda del nivell de vida. Van obrir moltes orelles. Essent novaiorquesos, és poc probable que fossin llibertaris de dretes, però aquests també estaven escoltant. El moviment popular que 7 anys després portaria Trump al poder ja havia sortit al carrer. Ningú volia ajudar la classe treballadora. Calia prendre el poder i fer fora a tothom. El Tea Party va saber organitzar moltes manifestacions anti-Obama, sempre a nivell local, apuntant directament a la base. Aviat, els consellers de Trump ho van escoltar i li van explicar com parlar a la gent descontenta amb poca educació, una art que ell sabria perfeccionar. Obama, en canvi, seguia utilitzant el llenguatge racional i complexe que pocs treballadors amb poca educació entenien.

Obamacare
L’assegurança mig obligatòria de malaltia, anomenada Obamacare en burla pels Republicans, però un mot que Obama va acceptar ell mateix, significaria la fi a la seva activitat legislativa encara als primers quatre anys. Després de presentar el projecte de llei al Congrés, per ensenyar bona voluntat, va anar en persona al Capitoli a parlar amb els dos partits i poder aprovar una bona llei, per la que hi havia suport popular. Obama, segur de la seva posició i raó, volia explicar-ho tot i estava disposat a acceptar millores en els detalls. La reunió fou un fracàs total. Al final d’hores de disputa vana, Obama va anunciar que ell ja en tenia prou i que havia guanyat les eleccions i faria aprovar la llei pels seus Demòcrates, cosa que va fer sense un sol vot republicà. Els progressius (l’esquerra) es van indignar amb Obama perquè enlloc d’oferir l’assegurança universal amb el Medicare que tenim els vellets, o almenys lluitar per establir-la, van regalar el negoci a companyies d’assegurança privades. Però qui no oblidaria mai van ser els Republicans. Empesos pel Tea Party van encetar una campanya brutal d’insults, ridículs i mentides grolleres contra Obama i la nova llei que no s’aturaria més fins l’arribada de Trump que vol derogar la llei sense substitució.
Obama havia fet aprovar legislació per darrera vegada. Poc després els Republicans van recuperar la majoria a la Cambra baixa i no hi hauria res a fer. Rebutjarien absolutament tot que vingués d’ell. El sistema del boicot total funcionava.

L’assassinat de 20 nens petits a Connecticut
Va demostrar la impotència del govern Obama. Un noi jove esquizofrènic havia pres un fusell semi-automàtic, assassinat la seva mare, anat a una escola primària, mort a trets un mestre i 20 nens del primer i segon grau abans de suïcidar-se. Hi va haver una gran commoció a tot el país.
Obama, sabedor del suport popular va enviar al Congrés un projecte de llei no gaire radical introduint certs controls en la venda d’armes. El dia del debat va fer venir a Washington els pares i els va fer seure al balcó de la Cambra. La llei fou rebutjada per dos vots. Els Republicans deien que enlloc de regular la venda d’armes, el que calia era armar a tothom perquè pogués defensar-se, a més de millorar l’assistència psiquiàtrica. Obama va aparèixer en TV davant les càmeres amb els pares i es va posar a plorar de tristor. No va tornar a provar mai més però feia discursos cada vegada que passava una altra barrabassada amb fusells automàtics, cosa bastant freqüent, afegint que no li deixaven fer res.

Els serveis secrets
Obama fou un gran defensor de moltes formes de vigilància electrònica i va introduir càstigs duríssims a qualsevol persona com Ed Snowden que violés secrets d’estat, i en algun cas va ficar a la presó gent que havien denunciat certes coses. Sense dubte moltes d’aquestes directives violaven drets civils i aquesta vegada el desencontre amb tots els progressius fou final.

El cas dels immigrants
Hi ha molts il·legals mexicans al país, però en l’actualitat la immigració il·legal mexicana ha baixat a zero, substituïda per l’arribada de centre-americans espantats per les condicions intolerables a Hondures, El Salvador i Guatemala. Obama va començar a pagar a Mèxic per fer allò que Turquia fa amb els sirians. En l’actualitat, Trump diu que vol construir una muralla (wall) de més de 2,000 milles per uns 150 mil milions per substituir les 700 milles de tanca (fence) que Ja existeix a llocs de Texas, Arizona i Califòrnia. Es veu que hi ha una gran diferència entre wall i fence, és a dir muralla i tanca.
Obama va escriure una magnífica llei d’immigració, probablement la millor, i la va enviar al Congrés que la va rebutjar amb insults i mentides. El lector recordarà que a diferència d’Europa, tots els Americans llevat dels pocs indígenes som immigrants o descendents, o sigui que aquestes coses les veiem de forma diferent dels europeus.
Incapaç de fer aprovar lleis, Obama va recórrer a l’ús d’Ordres Executives, la legitimitat constitucional de les quals era molt dubtosa. Ho va intentar per darrera vegada amb el seu projecte d’immigració. Fou anul·lada pel Tribunal Federal Suprem.

Les relacions racials
Curiosament, Obama fou poc actiu en problemes racials, que molts havien vist com el seu punt fort, i només va actuar sota pressió. Tampoc li va anar bé. El primer cas poc després de la primera elecció fou un incident ridícul prop de la Universitat Harvard. Un policia acabava de detenir i emmanillar a un home negre que estava intentant entrar a una casa, només que el senyor negre era un Professor de Harvard i el propietari de la casa. Obama va decidir ficar-s’hi per fer pedagogia de com resoldre tensions racials i va invitar al senyor negre i al policia a venir a la Casa Blanca a prendre una cervesa i parlar cara a cara. Ell hi creia molt en aquestes coses. La TV va ensenyar una escena ridícula, amb Obama, Biden i els dos protagonistes asseguts a una tauleta amb cares de circumstància i poca amistat.
El segon i ja molt dolent cas, fou l’assassinat de Trayvon, un jove negre que havia sortit de casa per comprar snacks i fou assassinat sense cap raó per un ¨vigilant¨aficionat que no tenia dret a anar armat. Obama va comentar que ell hauria pogut ser Trayvon feia anys, però l’assassí se’n va sortir.
Això fou seguit de molts incidents on joves negres desarmats foren abatuts pel policia. Tots els incidents foren presentats gràcies a vídeos fets amb iPhone, que van revelar una cosa que passava molt sense que ningú en volgués parlar. Obama no es va lluir gaire. Activistes, trencant amb ell perquè no ajudava, van fundar el moviment “Black lives matter.” Però què hauria pogut fer el President, un advocat, sinó defensar la policia, i els jutges (l’anomenada “Llei i Ordre”)?

Resum
Barack Obama, convençut de la seva rectitud, capacitat d’orador i devoció a la justícia, creient religiosament en el diàleg racional, va fallar perquè un home com ell es va negar a caure en el parany dels slogans, les mentides, violacions de promeses i les negociacions brutes a porta tancada. Ell i el seu partit van sucumbir desastrosament a un moviment populista principalment dirigit per llibertaris que mentia, deformava i l’insultava contínuament, que ara vol destruir fins i tot la memòria dels seus vuit anys, els seus esforços protegint els drets de les dones, els gays, transsexuals i el dret d’aquests ciutadans al matrimoni.
Penso sovint que un problema dels Catalans entenent les circumstàncies de la pujada al poder del President Trump consisteix en que els populistes tant a Catalunya com a l’estat són d’esquerres, mentre que Trump i els seus, com la majoria dels populistes europeus són de dretes. Hi ha al món llibertaris de dreta i d’esquerra, que són gent molt diferent, i Trump és molt de dretes, a més de no tenir cap ideologia coherent.

Obama va fer un gran discurs de comiat a Chicago, sens dubte un dels millors productes de la ciència política americana, que sobreviurà. Voldria acabar amb una cita d’aquest article que reflecteix molt bé la seva fe i personalitat:

“Enlloc d’insultar a l’Internet gent desconeguda, mireu de parlar cara a cara amb els vostres adversaris”<

Joan Gil

No hi ha resposta

10 nov. 2016


Partits i “populistes”

Classificat com a General

Què deu ser un populista? Jo crec que són els ciutadans votants que estan tips i no es deixen dominar pels barons i aristòcrates dels partits amb els seus programes intocables, línies vermelles, pretensions de lideratge, compromisos i decisions cíniques, interessos i esperances d’assolir el poder. Els populistes són la gent amb problemes que els partits ignoren i es neguen a resoldre. Hi ha un altre nom més escaient per ells: votants demòcrates. Com qualsevol home lliure, els votants poden triar bé o equivocar-se. Jo crec que amb Trump s’han equivocat, però jo els entenc perfectament i em sembla que hem d’intentar fer-ne el millor que podem i sobretot mirar de guarir la divisió social greu i perillosa que s’ha fet palesa als EUA. El “populisme”fou una expressió d’una cosa que no tenim dret a ignorar: el descontent greu i la desesperació de la classe treballadora industrial i dels treballadors agrícoles, que no veuen llum al final del túnel. Enlloc de tractar dels problemes, el polítics parlaven sempre dels avortaments, els homosexuals, allò que els republicans anomenen “llibertat religiosa” (que és el contrari), dels jutges al Tribunal suprem, de suprimir l’assegurança de malaltia… I de com posar menjar a la taula i pagar la hipoteca i fer estudiar els meus fills a un College, què?

Les enquestes
Dia darrere dia ens deien com anaven les coses: sense excepcions o dissidències: avui la Hillary guanyava per sis punts, demà per vuit, demà passat només per tres. Una companyia es va inventar els percentatges de probabilitat, que sempre afavorien la Sra Clinton però no excloïen mai la victòria del Sr Trump. Aquests no podien fallar mai, però respecte als que donaven punts no es van equivocar del tot perquè la Hillary va guanyar en nombre de vots. Va perdre només pel sistema del col·legi electoral.

Com és el Col·legi electoral?
Reflecteix el caire federal i la sobirania dels estats. Cada estat tria un mínim de tres electors i un màxim igual a la delegació total de diputats al Congrés de Washington que és proporcional a la població. Els compromissaris tenen l’obligació de votar pel seu candidat, però històricament hi ha només un sol es va negar a fer-ho i els jutges li van donar la raó. El col·legi electoral vota un dilluns en desembre i els resultats s’envien al Vicepresident en funcions, el qual llegeix el resultat i proclama els nous President i Vicepresident en una sessió pública del Senat.

Recordant Bernie Sanders
Aquest vellet admirable i inesperat, vestit sempre amb trajos trets d’un gran magatzem i mal pentinat, un model de correcció i respecte, va tocar un darrere l’altre tots els problemes principals del país i inesperadament obtingué un seguit enorme de votants joves i progressistes (populistes sens dubte) fora de l’ocèan dels barons i homes forts del partit. S’espera que els delegats de les primàries siguin triats per la minoria de partidaris que es pren la molèstia de votar, però el partit havia nomenat un nombre extraordinari de “superdelegats” no elegits, tots ells donant una majoria imbatible a la Clinton. I no en va haver prou: els emails oferits pels hackers russos a Wikileaks demostraven com la Presidenta del partit, trencant el reglament, es corresponia i ajudava financialment i tàctica l’equip dels Clintons. El resultat ha estat un ensorrament brutal del partit: no tindran ni President, ni el Senat (que haurien hagut de guanyar) ni la Cambra de Representants. Ni res. I l’assegurança de malaltia serà suprimida, tots els nous jutges del Suprem seran reaccionaris, el dret a l’avortament probablement suprimit i qui sap què més. Felicitats en nom del poble nord-americà.

Joan Gil

No hi ha resposta