Etiqueta arxiu 'Elecció presidencial'

19 febr. 2024


Biden, Trump i acusacions electorals frívoles de demència

Classificat com a General

Fa molt de temps que hom utilitzava el mot senilitat per referir-se a la deterioració de les capacitats intel·lectuals dels seniors. Els Trumpistes, que constantment acusen el President Biden de ser senil a tots els seus discursos, programes de ràdio i TV, publicacions i molt més, cosa que faria possible i necessari el return triomfal de Trump a la Casa Blanca per tal de salvar el país, no saben que aquesta expressió ja no s’utilitza perquè designava simplement una forma inicial lleugera de demència i no és tolerable que una condició incurable greu s’atribueixi amb tanta lleugeresa sense que un metge ho hagi  aprovat abans. La forma més freqüent de demència és sens dubte la Malaltia d’Alzheimer, de causa final desconeguda, no obstant observacions recents, encara que hi ha almenys cinc malalties neurològiques sense relació amb l’Alzheimer´s que a vegades produeixen demències similars, en general igual de greus, amb rares excepcions de possible millores. Els Trumpistes diuen que els freqüents errors públics i patinades de Biden, així com els seus problemes amb la veu i la forma com camina, són còmics i segueixen ensenyant-los a la TV contínuament amb comentaris mala intencionats i estan contents que Biden, un senyor molt tossut i ben educat s’hagi autoproclamat candidat demòcrata únic, fàcil de derrotar. Demostren no sols mal gust sinó falta indecent de respecte al país i al nostre govern elegit.

Biden no seria el primer President víctima de la demència, si en té una. Ronald Reagan, pare, introductor, heroi i sant de la dreta i del capitalisme neoliberal fou reelegit sense oposició republicana la segona vegada quan ja patia d’un Alzheimer diagnosticable. Un nou Cap de Personal de la Casa Blanca ho va reconèixer i, espantat, va anar a trobar-se amb el President pro tempore del Senat i l’Speaker (President) de la Cambra de Representants a demanar que activessin l’Esmena XXV de la Constitució Federal per destituir un President incapacitat. Tots dos dignataries van anar a parlar amb en Reagan i van tornar assegurant que res de res, que Reagan estava molt bé en tots els sentits, i la sort que tenia Amèrica. El President va seguir dormint-se durant converses i sessions del govern i sense entendre gran cosa, mentre un grup de dretistes ben introduïts va aprofitar-s’en per prendre control de tot i de fet governar. Reagan fou diagnosticat amb Alzheimer’s poc temps després de terminar el segon i final mandat. Una malaltia molt útil.

Trump i els extremistes tan nombrosos, membres fanàtics del seu moviment MAGA (Fes Amèrica Gran una altra Vegada) no volen que Biden sigui destituït, sinó que es quedi sense deixar presentar-se a cap altre demòcrata més, com ja està fent ara. I insisteixen en seguir afirmant que és senil (paraula prohibida) i irresponsable. Biden (2 anys més jove que jo) en tindria 82 el primer dia del segon termini i Trump, que té problemes similars menys visibles o freqüents tornaria a la Casa Blanca als 78 (si fa o no fa, 7 més que jo). Un malalt dissortadament pot patir una demència algun cop quan encara és a l’edat jove però la gran majoria la pateixen després dels 65 anys amb perill existent i creixent fins al final de la vida, o sigui que tots dos senyors polítics estrella estan igual d’exposats i no és que Biden estigui en més perill. Biden, un home molt ben educat, no respon massa enèrgicament a les insinuacions i insults dels Trumpistes, però en pateix moltíssim sense saber què fer. Una qüestió cabdal: té raó en Trump acusant Biden d’una deterioració cognitiva que l’incapacita per ser President? L’autor d’aquest apunt se sent capacitat per respondre.

Una de les equivocacions més freqüents de Biden és confondre els noms actuals o històrics de la gent. (Diuen que hi ha persones  als qui no ha passat mai). Veiem un cas molt recent durant una primària a New Hampshire. Se li va acudir enmig d’un discurs referir-se a un incident durant l’assalt al Capitoli protagonitzat per la seva amiga demòcrata molt lleial Nancy Pelosi (que té exactament la meva edat i era llavors Speaker de la Cambra Baixa dels Representants), el nom de la qual ell va confondre repetidament amb el de la Sra. Nikki Haley, antiga Ambaixadora de Trump a les Nacions Unides i actualment candidata (sense possibilitats) republicana a destronar Donald Trump com a candidat, o sigui una altra enemiga del Pr. Biden. Hi ha videos del llarg incident que molts hem vist. Vet aquí una cosa important que cal aclarir: n´hi ha prou d’observar aquesta mena d’escenes per jutjar que Biden és incapaç de governar? Parlem abans de com funciona el cervell humà. Imaginem que un ajudant s’acosta a Biden i li diu a l’orella que éstà confonent Nancy Pelosi amb Nikki Haley. Què respon el President?  1) “Ai, quina gràcia! Sí que era la Nancy i no la Nikki, Gràcies” Doncs d’això se’n diu una Recuperació o alternativament Falta de Recuperació però no pas un Oblit, i no és diagòstic de res, li ha passat a gairebé tothom i no justifica cap diagnosis. Hom ho podria comparar amb la retrobada de dades perdudes a un ordinador Windows usant un programa de recuperació especial. Una alternativa molt diferent 2) seria que Biden respongués a l’ajudant: “Què dius? Nancy què? Qui és aquesta dona? No he sentit mai aquest nom”. Doncs això sí que seria un verdader Oblit difícil de justificar i caldria preocupar-se’n més. Molta gent ha perdut quelcom a casa o a la feina i no han sabut com retrobar-lo. Al cervell, que consisteix en milions de cèl·lules, diuen que cada memòria individual està magatzemada a una sola cèl·lula i hom es pot imaginar que la funció retrobadora ha de circular prop de totes les neurones de l’òrgan buscant una memòria amagada i difícil de trobar.

A més a més cal afegir que el problema de la demència no està limitat a la memòria, per molt que la memòria sembli el problema principal. Hi ha coses com la repetició de preguntes o frases, rialles injustificades, problemes amb cites o esdeveniments, perdent coses, no reconeixent carrers o llocs, oblidant membres de la família, dificultats analitzant problemes o fent aritmètica,  optant per males decisions, oblidant com fer coses complexes, com ara cuinar, potser vestir-se o prendre una dutxa i també canvis de personalitat com depressió, canvis d’humor, desconfiança, agressivitat o ràbia, mala son al llit, pèrdua d’inhibicions socials, falses il·lusions. Certes habilitats, en canvi, poden ser preservades per molt de temps. Tot això per dir que hom no espera normalment que l’únic problema d’un pacient realment dement sigui la pèrdua de la memòria. Als EUA si el pacient té una bona assegurança o diners i viu a una ciutat amb bons facultatius, el diagnòstic es fa sotmetent el pacient a una sèrie de tests administrats per un psicòleg de carrera i al final naturalment a un examen pel metge.

Demència o no, tothom excepte els ancians, oblida una cosa importantíssima. Si a un senior se li ofereix o troba una ocupació o responsabilitat, hi ha una certa cosa que, segons l’edat, es recordarà més tard o més d’hora: l’assumpte de la duració d’una obligació acceptada. Segurament als 60 o 65 anys, molts acceptarien i fins i tot buscarien una feina per temps llarg o il·limitat, però amb els anys hom ho veu de forma diferent i prefereix plegar. Una feina amb obligacions amb compromís de fer-ho durant anys? El President dels Estats Units és elegit per quatre anys a un càrrec sense sortida amb responsabilitats i perills extraordinaris. Ha de fer contínuament discursos, rebre gent, escoltar els empleats, viatjar i anar en cotxe parlant en públic a tot arreu, decretar accions militars, barallar-se amb el Congrés, triar tots els jutges federals i ambaixadors, estudiar projectes de llei, fer festes i recepcions públiques, ser despertat al llit per urgències, explicar en públic malalties, combatre epidèmies, vigilar la immigració, llegir informes difícils d’entendre, controlar les relacions exteriors… Un ancià amb seny i més de 80 anys a l’esquena, acceptaria comprometre’s a fer això durant quatre anys? No pas si ho veu com jo i prefereix descansar. No cal parlar sols limitant-se a la Presidència, hi ha molts llocs on això pot passar.

Recomanació? Una, només: Sotmetre els dos candidats ja tan insòlitament grans i sota el control de l’ànsia del poder a una bateria de tests psicològics i a un examen per metges especialistes abans de poder decidir si es poden presentar o no. I prou d’insults a la televisió. Si hi ha una edat mínima, perquè no poden introduir una edat màxima?

Joan Gil

No hi ha resposta