Arxiu per a 'Congrés dels EUA' Categories

06 abr. 2017


Com funciona el Congrés dels EUA

Els partits no donen carnets de membre
Potser els agitats articles recents sobre la política nord-americana hagin despertat la curiositat sobre com funciona un Parlament a un estat presidencialista com els EUA. És molt diferent del que passa a Barcelona o Madrid. Hi ha dos partits i també alguns congressistes que són independents. Per poder entendre, cal explicar que ni els ciutadans ni els congressistes ni els voluntaris tenen carnet de membre i no paguen cap quota. Quan un ciutadà es vol registrar per poder votar a l’estat i la ciutat on viu, ha d’omplir un formulari i ha de triar una de tres opcions: [] republicà [] demòcrata o [] independent. La tria, que és obligatòria, li donarà dret no sols a votar sinó a participar a les primàries en principi del partit triat però a alguns estats, com ara Texas, a qualsevol primària. Noteu que les primàries són oficials i es fan als locals oficials. Es pot canviar de afiliació, però a alguns estats com Nova York cal suar bastant per fer-ho. Per ser candidat, no cal ser membre de cap partit, però si el partit tria un altre, és un problema. Bernie Sanders no va ser mai membre del Partit Demòcrata i els gurus i barons del partit preferien una altra persona.

Els congressistes i el seu partit
És molt diferent de Catalunya i de l’estat madrileny. No hi ha llistes de partit sinó que cada congressista ha de guanyar l’elecció tot sol al seu districte o a tot l’estat si és un senador. Això afebleix molt el poder del partit sobre els congressistes. Formen un grup parlamentari (un Caucus) amb un líder de la majoria i un líder de la minoria que naturalment els volen dir com haurien de votar però no hi ha cap obligació de fer-ho així i tots els Congressistes diuen que l’única obligació que tenen és envers els seus votants. Quan un grup de ciutadans ho demana, el Congressista està disposat quasi sempre a tornar al seu districte i presentar-se a un town meeting explicant què ha fet i responent a preguntes. També ha de tenir una oficina local per ajudar a la gent que té problemes o donar entrades per visitar el Capitoli, o escriure cartes de recomanació (cal una per entrar a una Acadèmia militar). Encaixa amb tothom que vulgui i es fa selfies amb nens i mamàs.

Una conseqüència inesperada d’aquest sistema és que els votants són refractaris a fer fora als congressistes que siguin estimats i respectats. Per això, en cada elecció hi ha molts pocs escons que estiguin oberts de forma competitiva i un daltabaix electoral gran com els que es veuen a Europa és poc probable. Només hi ha canvis modestos i la majoria dels diputats són reelegits. Amb els senadors passa una cosa semblant, però sovint és més fàcil intentar fer saltar a un incumbent a un territori molt gran amb tota mena de gent.

El Congrés dels EUA
Per costum, el parlament federal es diu Congrés dels EUA (i no pas federal). En canvi, també per costum més que per llei, els parlaments dels 50 estats es diuen Assemblees. Tots dos (excepte un sol estat) són bicamerals: hi una Cambra de Representants elegida directament, i un Senat (que representen respectivament un estat a Washington, o els counties (districtes) a les Assemblees estatals. Si voleu saber més, podeu visitar els webs: House.gov (noteu que els representants nomenen la seva cambra House of Representatives) o si no el del Senat (Senat dels EUA.

Si preferiu veure què fan per la TV, hi ha una Fundació de televisió pública de propietat privada anomenada C-SPAN amb tres canals que transmet dia i nit tot el que passa al Capitoli, incloses sessions, vots, cerimònies i investigacions dels Comitès especialitzats. A mi m’agraden molt perquè ho presenten tot sense cap interrupció o comentari de persones sàvies, sinó que només transmeten el to original.

Qui és el President del Congrés
Al Senat es veu molt clar: és el Vicepresident dels EUA, en l’actualitat en Mike Pence. Aquest senyor creu que Déu va crear el món en 7 dies (i que els científics algun dia ho entendran), que si ell està a un local i veu una parella de gays, s’aixecaria i marxaria, que no entraria mai a un restaurant amb una dona que no fos la seva, i que els avortaments son una gran tragèdia. Diuen que potser en Trump no està tan malament i que s’espera que visqui els 4 anys (en té 70). El Vicepresident, no obstant ser el verdader President del Senat no es presenta sinó a cerimònies especials o quan l’avisen que a un vot hi haurà empat 50 a 50 per fer-lo votar a favor dels Republicans. Per les operacions normals, els Senadors trien un President ad temporem que tampoc te cap intenció de passar les tardes escoltant discursos avorrits i nomena altres senadors per substituir-lo.

A la Casa, la Cambra de Representants, el primer dia els diputats de la majoria trien un Speaker, en l’actualitat Paul Ryan, que esdevé una figura política importantíssima. No és del tot neutral perquè de fet és el cap del partit majoritary. I també tria amics per representar-lo i fer de President quan ell té altra feina.

Dintre del Congrés
Hi ha 435 diputats a la Cambra de Representants i 100 Senadors, dos per cada estat, al Senat, (i som uns 380 milions de residents, molts entre nosaltres també ciutadans). A la Cambra els terminis són sempre només per dos anys i al Senat per sis, que es renoven escalonats, 33 escons cada dos anys. Els terminis de la Legislatura comencen sempre el primer 3 de gener després de l’elecció cada dos anys fins l’arribada d’una fornada de nous diputats i senadors dos anys després.

Cal afegir que a diferència d’Europa el Congrés no ha estat mai dissolt i no pot ser dissolt. Està en funcions d’ençà de l’aprovació de la Constitució al 1787. Les lleis s’han d’aprovar per les dues cambres en qualsevol ordre i si la segona vol fer esmenes, cal anar a una Comissió permanent de resolució. Si una de les dues diu que no, el projecte de llei queda arxivat. Un veto presidencial es pot superar amb 2/3 dels vots de les dues cambres.

Apart de la funció legislativa, el Senat tot sol té l’autoritat exclusiva de confirmar o prohibir certs nomenaments presidencials, com ara tots els jutges federals (Tribunal Suprem dels EUA inclòs), tots els ambaixadors, els Secretaris en càrrec dels departament federals (ministres) i altres alts càrrecs.

Com es preparen les lleis
Abans de ser introduïts els projectes de llei són revisats i aleshores entren en un període molt llarg i agitat de discussió interna entre el líder del Caucus i els seus Congressistes. Tot és un intercanvi d’escrits, telefonades i discussions fins que el Congressista es decideix, cosa que comunica al seu líder. Aleshores el líder decideix si té o no té els vots que cal. Si no, comença una altra ronda de trucades, converses desagradables i reunions, fins que la cosa s’arregla o el Congressista dissident anuncia que no hi ha res a fer i que està fent allò que els seus votants desitgen, que és l’argument final sense resposta. Si el líder de la majoria veu que no té prou vots per guanyar, en general es nega a autoritzar el vot i la legislació mor. Tot menys fer el ridícul.

Durant el dia, les dues cambres permeten a vegades als membres fer discursos de tema lliure amb un límit de temps estricte. Però tenen sempre el dret d’aturar-se i cedir el temps que queda a un altre membre que vol parlar del mateix. Aquestes sessions soporíferes duren hores, són presidides per senyors o senyores desconeguts i cal saber que les al·locucions es fan sempre davant una sala buida excepte per la taula del president i l’orador. Les càmeres de C-SPAN eviten ensenyar-ho.

Els projectes de llei en canvi es discuteixen a portes tancades, excepte al final, quan s’acosta el vot. En la discussió final els congressistes sovint repeteixen en públic allò que han estat dient en privat per setmanes. Quan el moment del vot arriba, fan sonar un timbre molt fort i els elegits surten dels despatxos i caminen cap a la sala. El President dóna temps molt llargs per votar i els vots que ensenya C-SPAN van apareixent poquet a poquet, perquè es veu que hi ha congressistes vellets que no poden caminar de pressa. En general els vots, segons quants congressistes vulguin parlar a la discussió final, tenen lloc molt tard, alguna vegada a mitja nit o pitjor. Depèn de si els adversaris invoquen el filibuster per no deixar tancar la discussió o no (més abaix). [Molt diferent del què es fa a Catalunya on els vots no caldrien. El cap del grup parlamentari podria simplement enviar ell mateix un e-mail amb el seu vot en nom de tots els seus diputats i s’estalviarien feina.]

El cas dels “filibusters” explicat
Una cosa que els constitucionalistes americans diuen sempre és que els pares fundadors, sobretot el gran Tom Jefferson, un verdader aristòcrata autor de la Constitució en ús per més segles del món, no es fiaven ni del vot directe ni de les majories simples i van embolicar la troca intencionalment. Un exemple ben clar: el Col·legi electoral per triar un nou President. Ho van deixar en mans dels delegats dels estats (eren només 13 en aquells temps) en lloc del vot directe popular i ja ha passat manta vegada que la persona amb més vots perdi. I per certes decisions caldria tenir 2/3 dels vots i no n’hi hauria prou amb la majoria simple.

Al segle XVIII els Senadors, seguint aquesta línia van inventar el filibuster. Potser algú recorda una pel·lícula vella americana on un Senador idealista demana la paraula durant la discussió i es posa a llegir tota la Bíblia al ple sense deixar de parlar, per evitar que la sala tanqui la discussió i procedeixi a fer un vot corrupte. El Reglament era dur: es podia fer però calia aguantar sense anar al bany, menjar o beure. Això era el filibuster clàssic que era ja no es fa. Avui en dia cap senador és igual d’heroic i molts són ja massa grans. N´hi ha prou declarant a la cambra verbalment el filibuster i la discussió ja no es pot tancar. Per sortir-se’n, la discussió es podria tancar només amb 60 vots, que vol dir que només 41 vots dels cent que hi ha podrien bloquejar una llei o nomenament, o sigui que la majoria simple de 51 no val perquè no es pot arribar a votar.

Durant els anys d’Obama, els Republicans es negaven a confirmar cap jutge federal i les vacàncies causaven problemes. Al final els Demòcrates per primera vegada van aplicar l’anomenada opció nuclear eliminant els 60 vots i tornant als 51 per poder tancar la discussió i procedir a la nominació i aprovar jutges federals (però no pel Tribunal Suprem, molt especial). Els Republicans es van enrabiar i ara acaben de fer el mateix, l’opció nuclear numero 2 per eliminar la condició dels 60 vots de les eleccions del jutges del Suprem dels EUA i poder tancar la discussió només amb 51 vots, elegint el jutge radical de dretes Gorsuch. És un tema difícil, del que s’ha parlat molt. Fa pensar als parlamentaris. En qualsevol cas, és una regla del Senat i no està a la Constitució.

Reformar la Constitució
La Constitució dels EUA fou escrita en 1787, i segueix en vigor perquè va satisfer i segueix satisfent tant als estats membres de la Unió nord-americana com als ciutadans. No obstant ha estat esmenada 28 vegades per millorar-la o actualitzar-la i alguns intents han fallat. Totes aquestes esmenes han sortit del Congrés i foren aprovades per 2/3 dels vots, i a continuació confirmades per 2/3 de les legislatures dels 50 estats membres, que no té res de fàcil. Hi ha sempre un termini per confirmar. A la famosa esmena establint la igualtat de les dones li va faltar un sol estat per guanyar.
Hi ha un segon mètod del que tothom té por i no s’ha invocat mai, que seria que 2/3 dels estats demanessin un nou Congrés constituent. El problema seria que un parlament constituent podria fer el que volgués i no sols allò que els estats demanen. Sembla poc probable que passi, però hi ha qui en parla.

Joan Gil

No hi ha resposta

11 oct. 2016


El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

No hi ha resposta

13 set. 2016


El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

No hi ha resposta

04 ag. 2016


Mirant d’explicar què és la Unió Europea

Avui en dia es parla molt de la Unió Europea i no sols pel Brexit. Europa ha estat sempre el destí de molt somniadors, els que hi veien una protectora democràtica imaginària dels drets i esperances de tots els ciutadans, en el seu dia, dels drets laborals contra el Neoliberalisme exitós de la Primera Ministra Thatcher, i ara per nosaltres, possible defensora del nostre dret d’autodeterminació. La Unió actual fou creada sobre un acord preexistent dels anys 50 amb el Tractat de Maastricht de 1992 per Helmut Kohl i François Mitterrand, els quals pel seu compte i sense suport o consultació populars van obrir les portes als estats de l’antic Pacte de Varsòvia, fent impossible cap profundització política futura de la Federació i enfortint l’Europa dels Estats eternament dominada per Alemanya i França que tenim ara.

Potser un punt favorable per a Catalunya és el principi de la Supremacia establert inesperadament pel Tractat Constitucional de Lisboa de 2009, que va reformar el de Maastricht. Vol dir que els estats membres tenen l’obligació de defensar i protegir les obligacions, tractats i lleis de la Unió fins i tot si estan en conflicte amb lleis i (fins a cert punt, aclareixen) provisions constitucionals nacionals (!). De fet la Unió està adherida a moltes declaracions de drets civils i humans que protegeixen els drets de minories (què és això de dir que els espanyols tenen dret a votar sobre els drets dels catalans?)

Intentant entendre l’organització de la EU
És dificilíssim d’entendre com funciona la Unió. Als EUA els estudiants d’escoles elementals aprenen l’esquema de com funcionen els governs federal i estatals dels Estats Units. Els detalls potser són complicats, però l’organigrama és molt senzill i el coneixen tots els ciutadans. Entén algun lector com funciona la UE? La culpa la tenen ells. Amb les publicacions i webs passa el mateix, i sobretot ningú parla o discuteix la qualitat democràtica del sistema. Si algú ho dubta, pot provar a llegir l’article sobre la Constitució de la Unió a la Wikipedia i bona sort.

Ells diuen sempre que la Unió té set organismes principals. Deu ser així però jo ho faré més senzill, amb només tres, que probablement fan entendre com funciona.

El Parlament Europeu
Com a única organització europea elegida lliurement pels ciutadans, ostenta la jerarquia suprema. Si la UE fos un estat, el President del Parlament seria el Cap d’Estat. Consta de 753 diputats organitzats seguint la seva afiliació als partits, amb majories com a Espanya, del Partit Popular i del Socialista i amb interpretació simultània de 23 llenguatges, amb el català essent sols semi-oficial: ens el deixen parlar i podem escriure a qualsevol autoritat en català i les lleis han de ser traduïdes. La llengua més parlada a la Unió és l’anglesa, però si el Regne Unit s’en va, només quedarà Irlanda i ja veurem. L’espanyol es la cinquena o sisena llengua més parlada (depenent de Polònia)

La seu del Parlament és Straßburg, a Alsàcia (França) amb el Secretariat permanent establert a Luxemburg i una segona nova sala de sessions a Brussel·les, on se celebren regularment moltes assemblees. Quan es pregunta, tots els diputats voldrien anar a Brussel·les i prou.
Sobre la legislació cal saber dues coses que poca gent sembla conèixer: 1) encara que el Parlament discuteix i vota sobre lleis europees NO POT INICIAR CAP LEGISLACIÓ. Per poder ser considerada, una llei ha de ser proposada primer per la Comissió Europea (veieu abaix); ara han aprovat una disposició establint que encara que no puguin iniciar cap llei, el Parlament pot escriure a la Comissió demanant per favor que presentin un projecte de llei; 2) per ser aprovades, les lleis han de ser confirmades pel Consell d’Europa (veieu abaix), que segons el Tractat de Lisboa hauria de funcionar una mica com a segona cambra legislativa representant als estats com ara el Senat dels Estats Units, que és allò que alguns somniadors proposen per al Senat de Madrid. No obstant això, veient les notícies i llegint diaris, tothom es pensa que el Consell d’Europa és el verdader executiu i no legislatiu, com fa creure l’activitat i les declaracions de la Cancellera Merkel que no parla com si fos una senadora. Si publiquen quantes lleis que han confirmat o potser rebutjat, jo personalment no ho he pogut trobar enlloc. El Sr Rajoy, que hi assisteix de “convidado de piedra” sense poder parlar amb ningú, tampoc ho ha explicat mai.

Resum: el Parlament fa lleis quan i si la Comissió Europea ho permet i a més les lleis han de ser confirmades pels caps de govern que seuen al Consell d’Europa.
En principi el President de la Comissió Europea és elegit pel Parlament i la darrera vegada els populars van fer elegir al Sr Juncker. Això va molestar a tanta gent, que ara han revisat el reglament perquè no torni a passar.
I el Parlament també aprova els Pressupostos.

El Consell d’Europa
No s’ha de confondre amb el Consell de la Unió, que és molt diferent i no en vull parlar. Sembla mentida que hi hagi qui confon dues coses tan diferents. Parlem del grup format pels Caps de Govern, el que surt sempre a la Tele, augmentat per certes grans autoritats europees. El Tractat Constitucional de Lisboa sembla que el veu com un cos legislatiu (la segona lectura de lleis aprovades pel Parlament) similar a un Senat, i també com a òrgan de consultació i resolució de conflictes entre estats membres, però si s’entén bé, no sembla que hauria de tenir poder executiu, no obstant la impressió que hom treu dels butlletins de notícies. Sembla més aviat un consell de ministres presidit per la Sra Merkel.
L’única executiva de la UE és la Comissió Europea (abaix) però verdaderament no sembla així i no ho expliquen. Aquest consell és on existeix el dret de veto individual de tots els estats, del que parlen sempre amb il·lusió els espanyolistes. Hom es pregunta com deu funcionar això darrere les portes sempre tancades. La Sra Merkel tindrà la mateixa autoritat com Malta o Xipre? O Espanya? En qualsevol cas, molts estats com Polònia, Hongria, Eslovàquia defensen posicions obertament antieuropeistes. Se’n parla? Com van les negociacions actuals per admetre Montenegro? I la Turquia? Consideraran el Consell i la Sra Merkel l’hostilitat evident dels pobles europeus contra l’admissió de Turquia o no tindran res a dir com en els cassos anteriors?

La Comissió Europea de Brussel·les
Aquest és teòricament l’únic govern executiu de la Unió. Si la Unió fos un estat, el President Juncker, elegit pel Parlament, seria el Cap de Govern. Un espectador es preguntaria quina autonomia tenen considerant el paper i activitats de les potències europees que s’hi interessen. També cal afegir que aquí és on rau i creix la burocràcia excessiva que molesta a tanta gent. Com queda dit, tenen el dret exclusiu d’aprovar quines lleis pot fer el Parlament.

Altres coses:
He buscat on he pogut, però no he pogut entendre d’on surten els diners de la Unió i quant paga cada estat i segons quins criteris. Només he pogut saber que els diputats que cobren més de €8.000 al mes han de pagar impostos europeus. Hi ha altres impostos directes? No crec que sigui un secret, però estaria bé que ho expliquessin.

Defensa: els tractats originals preveien la formació d’un exèrcit europeu de defensa i resposta ràpida que podria intervenir al món. Fa uns anys hi va haver alguna desfilada conjunta de diferents exèrcits (molt poques i molt febles) però al final va quedar clar que la OTAN, presidida i sens dubte dirigida per una potència extra-europea, assumia totes les funcions militars, com s’ha vist en més d’una ocasió. No obstant, només 22 membres de la Unió estan dintre la OTAN. Els altres són neutrals. Neutrals entre els EUA i qui? Algun lector estarà sorprès de saber que uns “grups de batalla europeus” han participat a conflictes com ara Kosovo.

Curiosament durant els conflictes espanyol amb Catalunya i britànic amb Escòcia, cap dels dos estats, que amenaçaven en públic amb expulsió de la UE als secessionistes van demanar mai un peritatge oficial a Brussel·les sobre la matèria, probablement per por que el peritatge fos negatiu pels Estats o acabés indicant quins camins estaven oberts per la readmissió. Ni els Catalans ni els Escocesos tenen dret a demanar-ho perquè no són estats membres. Els espanyols es van limitar a publicar opinions personals anti-catalanes d’amics, atribuint falsament una declaració pro-espanyola d’origen desconegut al President Juncker. La Unió és sobretot una associació econòmica i la continuada presència tant d’Escòcia com de Catalunya els convé i no combregarien amb les coses emocionals que explica el Sr Rajoy.

No és fàcil en aquest moment desenvolupar una opinió sobre el conjunt de l’obra de la UE.El propòsit original en els anys 50 fou desenvolupar lligams econòmics entre França i Alemanya, que havien fet tres guerres terribles en menys d’un segle. Sens dubte van aconseguir la fraternització de les dues potències. Molts observadors creuen que el mercat comú creat funciona bé i ha estat favorable. Sobre la creació de l’euro, hi ha hagut sempre opinions diverses. La protecció dels consumidors contra abusos de grans companyies ha estat exemplar, millor que als EUA.
El fracàs estrepitós ha estat en el terreny polític. Citem alguns casos: la crisi econòmica al Sud d’Europa, sobretot a la pobre Grècia, la desintegració de Iugoslàvia i les guerres i crims que en van resultar, la fallida de denunciar i inacció contra els governs antidemocràtics i antieuropeus de Polònia i Hongria (diuen que Hongria rep subvencions de Rússia per fer de Cinquena Columna). Ara hi ha la gran crisi de la immigració i el seguidisme a una potència exterior en el cas d’Ucraïna. El Canceller alemany Helmut Kohl va fer admetre els estats d’Europa oriental dient que li calia augmentar la mà d’obra alemanya i els polonesos eren blancs, bons treballadors i patien pobresa, però l’admissió d’aquests països, gairebé tots amb règims fortament nacionalistes va canviar el caràcter de la Unió i va fer impossible l’enfortiment polític de la Unió que molts ingenus desitjaven. On va la Unió? L’estructura actual impideix qualsevol augment del poder polític i sense voler exagerar, cada dia sembla menys democràtica.

Nota Final
Potser algun lector recorda el meu previ apunt (28 juny 2016) sobre els dotze anys que va durar la Confederació dels Estats Units de trista memòria sortida de la revolució i la victòria contra el Regne Unit, que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre 13 estats independents amb dret de veto. Va acabar molt malament i potser hauria pogut ensorrar la nova nació, però al final va donar lloc a una Assemblea Constituent que va acabar escrivint la que és probablement millor Constitució de la història de la democràcia. Segueix en força i compta amb la lleialtat de tot el seu poble americà després de més de 230 anys. La Confederació nord-americana va esdevenir finalment fins el dia d’avui una Unió Federal on la sobirania dels estats membres quedava preservada però passava a ser compartida amb la Unió.

Serà aquest el destí de la Unió Europea?

Joan Gil

No hi ha resposta

28 juny 2016


Com els EUA van sobreviure una mena d’Unió Europea

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

24 maig 2016


Puerto Rico, maltractat pel Congrés

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

No hi ha resposta