Arxiu per a 'General' Categories

16 juny 2021


Resultats de Negociacions Prèvies amb Espanya

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

No hi ha resposta

09 juny 2021


La memorable marxa pels drets civils a Washington l’any 1963

Si hom pogués triar un exemple per convèncer tothom que un moviment civil pacífic pot superar la violència i obtenir la justícia i la llibertat, hauria de ser la inoblidable marxa de 250,000 negres (i uns tres mil de la raça blanca) vinguts de molts

250.000 participants

estats a Washington davant el monument a Lincoln el 28 d’Agost de 1963. Van arribar en 2,000 autobusos, 21 trens especials, 10 avions i moltíssims autos. Contràriament a allò que molts creuen la marxa no va ser dirigida per Martin Luther King, sinó per un grup de 10 activistes dominat per sindicalistes amb molts membres afegits de les organitzacions de drets civils, i contribucions d’altres religions com els catòlics i jueus. King era nomes un invitat. El director fou en Philip Randolph, cap de la unió dels treballadors de les lliteres de trens pullman, tots negres mal tractats i el seu èmfasi notable era en els sous miserables dels seus treballadors, que vivien de propines.  Els Black Muslims de Malcom X no en van voler saber res i van anunciar que la marxa seria “una farsa”. Contra l’oposició de molts, Randolph va triar de segon el seu ajudant Bayord Rustin, que tenia el problema triple de ser negre, comunista i gai. Un home blanc molt notable que es faria notar parlant molt clar i fort al President Kennedy, fou Walther Reuther, cap de la unió dels treballadors de l’automòbil a Detroit. En Randolph ja havia intentat fer una marxa el 1941 perquè els negres no es beneficiaven del New Deal de l’administració contra la Gran Depressió, però el President Franklin D. Roosevelt el va cridar i va concedir que els negres rebessin el mateix que tothom.

Antecedents. Què anava tan malament?

La violència brutal de ciutadans i de policies contra manifestants pacífics (uns 190 casos només a Alabama) que protestaven del seu tracte empitjoraven visiblement i el públic començava a preocupar-se’n mentre el problema de la guerra del Vietnam ja poc a poc albirava. El Tribunal Suprem Federal havia dictat sentències unes quantes vegades contra la segregació pública i a les escoles, però els sudistes se’n burlaven i preferien ignorar-ho tot. Els estats es negaven a fer respectar aquestes sentències tan fortes i clares i el govern federal feia molt poc per imposar-les. Una primera llei de drets civils molt fluixa dels temps del President Eisenhower en 1957 no havia servit de res.
A més a més hi havia l’absurditat de la Guerra Freda amb la noció que el Comunisme rentava els cervells dels simpatitzants i preparava l’enderrocament de la Constitució i del Govern amb l’objectiu d’imposar una dictadura marxista als EUA (s’ho creia tothom). Un dels que volien seguir vigilant i combatent la subversió interna imaginària era el President Kennedy, que havia entrat primer al Senat com a amic del Senador McCarthy, el de la cacera de bruixes que va destruir tants bons ciutadans que en molts casos van cometre suïcidi.  El dia de la Censura contra McCarthy, en Kennedy estava dissortadament a l’hospital amb mal d’esquena i no va poder votar. Va seguir acusant els seus adversaris de ser dèbils contra el comunisme i la subversió. Ell va començar la fatal Guerra del Vietnam, va dirigir una invasió fallida contra Cuba i va imposar l’horrible bloqueig que encara dura. Això ho va pagar amb la vida, perquè el seu assassí era un comunista no-afiliat que ressentia el tracte patit per Cuba. Kennedy al començament havia parlat també amb indiferència i hostilitat contra els moviments de drets civils negres. Que esperin una millor ocasió, potser demà. Això de demà els dirigents negres ja ho havien sentit molt.

MLK durant I have a Dream

Una altra figura molt negativa de la Guerra Freda fou J. Edgar Hoover, fundador i Director del FBI (la policia federal), un home sinistre i homosexual amagat (que tenia de Vice-Director el seu company) i veia tots els progressius, en particular Martin Luther King com a comunistes que esdevindrien violents. En un moment va arribar a enviar a MLK una fitxa amb el llistats de totes les dones amb les que ell havia tingut relacions adúlteres, i que si no dimitia o se suïcidava (sic) li ensenyarien a la dona i li destruirien la reputació. En MLK va anar a la seva muller confessant-lo tot i demanant perdó i no se’n va parlar més. El cap de l’FBI veia tot el moviment pels drets civils com l’inici d’una insurrecció comunista que el Kremlin preparava.

Quan Kennedy reconeix el problema

Robert Kennedy, Fiscal General i el Vicepresident Lyndon Johnson es van citar amb alguns dirigents negres, ML King inclòs, per parlar del problema però la reunió va acabar a crits.  “Ill timed”, temps inoportú responien. Kennedy volia que esperessin que tot s’arreglaria. Els negres ja ho havien sentit molt això. Però la violència, la dels blancs amb la seva policia, anava en augment i calia fer quelcom. Al nord ja se sentia preocupació. El famós Reuther dels sindicat d’automòbils espantava tothom parlant d’una nova Guerra Civil.

El President va fer redactar finalment una Llei de Drets Civils. L’11 de juny de 1963, a pocs mesos del seu assassinat, va fer un discurs televisat des de la Casa Blanca anunciant al poble americà que la llei era necessària, i la va enviar al Congrés (on ja havia fracassat moltes vegades). Els lluitadors pels drets civils van denunciar aquest primer projecte de llei immediatament per les coses essencials que hi faltaven i les dues Cambres del Congrés la van declarar “dead on arrival”. Un llibre diu que Johnson, com a Texà un home del Sud, va intentar explicar a Kennedy que el que feia era impossible, que si un parlamentari del Sud aprovava, la seva carrera s’havia acabat. Poc s’imaginava Johnson que el destí l’havia triat a ell per resoldre la càrrega.

Kennedy es prepara per evitar que la ciutat de Washington fos destruïda

Des de l’aire

El President estava convençut que els manifestants de camí a Washington eren gent violenta i perillosíssima que causarien una gran tragèdia, que venien a intimidar el Govern i que hi hauria lluites pel carrer i potser morts, que tot era desobediència a la llei. Va fer buidar els carrers, cridar uns 1,000 policies, buidar els hospitals per poder atendre els ferits, augmentar les reserves de sang… va permetre instal·lar els altaveus i cartells, però amb una clau amagada que permetria tallar l’electricitat si algún orador invitava a la rebel·lió. Diuen que fins i tot tenia una columna de tancs a l’exterior de la ciutat. No hi va haver si un sol incident.

Sobre l’immortal discurs “I have a dream”

Els organitzadors havien decidit que MLK seria el darrer en parlar, perquè probablement la meitat del públic hauria marxat. No el respectaven tant com es mereixia. En MLK era fill d’un Pastor baptista com ell, de qui havia après com fer un sermó, cosa que va arribar a dominar magistralment, com ningú més ha pogut. El model és senzill: cal triar i explicar un tema senzill però important, sense embolicar-se en discussions intel·lectuals o controvèrsies, apel·lant sempre a les emocions més profundes i inspirant confiança en l’ajut de Déu. Ell sabia fer-ho molt bé però li va semblar que per un discurs tan important li calia preparar el discurs (en Randolph li havia atorgat només 4 minuts de temps) amb un comitè de col·laboradors. Tots ho van fer molt bé amb moltes referències històriques. Estava escrit en tres pàgines mecanografiades a una línia. El problema era que l’estil estava molt mal triat. Hauria estat fantàstic per una universitat o grup de polítics però no pas per una multitud de 250,000 persones senzilles amb un sol desig, que volien que les fessin cantar, aplaudir i saltar d’alegria amb entusiasme. En MLK va voler inserir al text original el “I have a dream” que ja havia utilitzat amb èxit prèviament a molts mítings i trobades. El comitè ho va rebutjar. Li van dir textualment que era “trite”, una paraula anglesa que vol dir massa repetit, conegut a tothom, avorrit. I es va quedar fora. Per saber com va acabar al final, sisplau, seguiu llegint.

La gran manifestació

Els dirigents es van enfilar al monument a Lincoln davant el quart de milió d’assistents i van tocar i cantar l’himne nacional. El Cardenal-Arquebisbe Catòlic Patrick O’Boyle va donar la benedicció. Els discursos i actuacions musicals van

Signes

seguir. Entre els artistes que van actuar hom destacaria la gran cantant clàssica Marian Anderson, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot per una cosa que inesperadament va fer, la Mahalia Jackson, una cantant de “espirituals” negres amiga de MLK molt coneguda a Europa, que faria una intervenció critica. Hi havia prop de 1,000 periodistes i es transmetia per TV i radio a molts països.

Tot anava bé i acabaria millor. Quan li va arribar el torn al final, Martin Luther King va començar a llegir el text preparat. Hi treia aplaudiments perquè estava molt ben escrit, però no pas l’entusiasme i els crits que hom esperava. Els seus companys van esdevenir neguitosos, mirant-se els uns als altres. El text no era allò que l’audiència esperava. MLK també es preocupava. La providència el salvaria. La famosa cantant Mahalia Jackson, al darrere i prop d’ell, li va cridar en veu alta “Parla’ls del teu somni, Martin!”  Uns segons després, l’immortal “I have a Dream” sortia de la seva boca amb l’emoció de sempre:

I Have a Dream.

Tinc un somni que un dia als turons rojos de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris seuran junts a la taula de la germanor. Tinc un somni que els meus quatre fills viuran algun dia a una nació on no seran jutjats pel color de la pell sinó pel contingut del seu caràcter. Tinc un somni que algun dia petits nois i noies negres podran donar-se la ma i seure amb petits nois i noies blancs”

L’enumeració va seguir amb més exemples i alçant la veu, va acabar referint-se a un vell cant espiritual negre:

I quan això tingui lloc… podrem passar el dia amb tots els fills de Déu, homes negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, ajuntarem les mans i cantarem les paraules de l’antic cant espiritual negre: Lliures finalment! Gràcies a Déu totpoderós som lliures finalment

Va durar 16 minuts enlloc de 4, però la multitud va acabar saltant i cridant en jubilació, la manifestació havia reeixit i seria recordada pel I have a dream, MLK acabava de lliurar el discurs polític més famós i ben conegut del segle XX, havia assolit la glòria… i el Premi Nobel s’acostava.

Hola i adéu-siau, President Kennedy

En Kennedy va quedar molt impressionat pel discurs televisat de MLK, a qui va sempre admirar però la seva opinió del moviment no va canviar gaire. Prou que sabia ell que la  proposta que havia enviat al Congrés no esdevindria mai llei. Va decidir invitar els 10 dirigents de la manifestació a la Casa Blanca. La trobada és memorable sobre tot pels intercanvis verbals amb Walter Reuther, que va espetar al dignatari que la situació només es podia acabar de dues maneres: per la raó o la violència; que ell no es pensés que serà com la Guerra Civil on només l’exèrcit lluitava, sinó que passaria pels carrers, al voltant dels seus fills i dintre del jardí de la seva casa, amb trets i foc pel carrer…”

Però la mort s’emportaria Kennedy poques setmanes després. Nou dies després de l’assassinat, el nou President Johnson es va presentar davant el Congrés i va declarar que considerava la seva obligació fer aprovar la Llei dels Drets Civils de Kennedy (millorada a la Cambra de Representants). Ai, quina promesa tan difícil de complir! Lyndon B. Johnson era un home duríssim. La guerra a mort amb el Congrés duraria un any llarg, i va passar de tot, però LBJ va aconseguir firmar la nova llei en versió final el 2 de juliol de 1964, hores despres que la Cambra de Representats confirmes la darrera versió del Senat, davant, entre altres, de Martin Luther King.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

31 maig 2021


Massacre racista: la tragèdia de Tulsa (Oklahoma)

Els nord-americans tenen el costum de traslladar totes les festes (excepte Nadal i la festa nacional del 4 Juliol) al dilluns mes pròxim per facilitar llargues fins de setmana. Avui celebrem el Memorial Day, per recordar tots els Americans morts en guerres. Això mateix va passar a Tulsa avui fa cent anys, el 31 de maig de 1921, el dia quan va començar una tragèdia racista horrible que duraria dos dies fins que la Guàrdia Nacional hi va posar fi l’endemà 1 de juny al vespre. En els nostres dies Tulsa a l’estat d‘Oklahoma és una ciutat pròspera d’uns 400,000 habitants que viu sobretot del petroli i es troba a l’anomenat “Bible belt” una regió sovint dominada per integristes religiosos amb l’Oral Roberts University. Tulsa és una de les poques grans ciutats actuals fundada per comunitats indígenes, en aquest cas els Creek (ara anomenats Muscagees).

Antecedents

Les tensions entre blancs i negres van començar durant el segle XIX, amb l’arribada de tribus indígenes de l’Est, expulsades del Sud per la neteja ètnica del President Andrew Jackson (la marxa de les llàgrimes) que arribaven amb negres, els ex-esclaus que els blancs havien exigit que els indis tinguessin  per ser admesos com a residents del Sud. La regió fou anomenada “territori indi”. Tot es va anar complicant quan negres lliures van seguir arribant després de la Guerra Civil. Després de ser admès a la Unió nord-americana, el nou estat d’Oklahoma va començar a publicar les lleis racistes i segregacionistes anomenades Jim Crow legislació, que durarien fins la victòria dels lluitadors pels drets civils dirigits per Martin Luther King. En el temps de la tragèdia de Tulsa, la ciutat tenia uns 4,000 membres del Ku-Klux-Clan.

A Tulsa els negres es van establir al barri de Greenwood i van lluitar i aconseguir quelcom altrament mai vist als EUA: una comunitat negra pròspera i rica amb bons carrers i negocis, empleats ben pagats,  botigues, bancs, petites indústries, advocats, metges,… Tot això envoltat per una comunitat blanca racista que no vivia bé, amb molts aturats. Un problema ja es va presentar quan els soldats llicenciats de la 1a Guerra Mundial van tornar i van voler prendre  les feines ocupades pels negres. Hi va haver en aquells anys molts linxaments a la regió (75 de negres amb algun blanc de tant en tant) tots sense judici.  Greenwood va canviar del nom: amb enveja hom l’anomenava la Wall Street Negra, un nom molt exagerat. Era de fet una Main Street Negra, probablement l’única a tota la Nació.

30 de maig de 1921: tot comença amb un incident ridícul

Hi havia una noia blanca de 17 anys, la Sarah Page, que es guanyava la vida fent d’ascensorista a un edifici que al pis més alt tenia l’únic bany accessible als negres i també hi havia un xicot negre de 19 anys, en Dick Rowland,  que es guanyava la vida netejant sabates. No hi ha cap dubte que tots dos es coneixien, cosa perillosíssima que ningú toleraria. Aquella tarda fatal, a les 4, en Dick necessitava anar al bany i la Sarah estava tota sola a l’ascensor. Ningú sap exactament com va anar. La versió mes probable és que el noi va ensopegar amb el sòl de l’ascensor mal alineat caient endevant de nassos. En la caiguda va poder tocar o agafar el braç de la noia esgarrant-li una mica el vestit, i la Sarah es va posar a cridar, atraient l’atenció d’altra gent, que van decidir que es tractava d’un intent de violació. En Dick Rowland coneixia el món  i va decidir apretar a córrer. La policia el va enxampar aviat. Poc temps després un diari local va publicar un incendiari titular queixant-se que els negres volguessin violar dones i que ja n’hi havia prou i que calia acabar amb tot això. Era una incitació al linxament en un to molt amenaçador. Els altres dos diaris s’hi van afegir.

Massacre, crims i bombardeig de Greenwood el 31 de maig i 1 de juny de 1921

Un grup d’homes armats es va presentar davant l’edifici on en Dick estava tancat a fer el linxament proposat pel diari. Algun temps després un grup de negres es va presentar també a defensar-lo. El Sheriff, espantat, va parlar amb tothom i semblava que els blancs, mig convençuts es retirarien, però mentre ho feien hi va haver una mala trobada entre un blanc i un negre amb un tret i molta gent va obrir el foc. La massacre havia començat. Uns 2,000 blancs hi participarien.

L’incident fou seguit per tirotejos i baralles físiques entre els blancs i tots els negres que trobaven al barri, els quals no obstant el seu nombre inferior, es van defensar. Tot va anar esdevenint pitjor amb indiferència policial i impotència dels mediadors. La lluita es va estendre a tots els carrers amb atacs i incendis a les botigues. Cal tenir en compte que el barri consistia d’uns 35 blocs (mançanes com es diu a Barcelona) que acabarien destrossats. L’endemà, 1 de juny l’horror esdevingué monstruós. Els blancs van començar a entrar als pisos i habitatges traient homes, dones i nens al carrer, i a calar foc a les cases. Una gran novetat: després de la Guerra Mundial molta gent rica tenia petites avionetes: unes 12 van començar a volar sobre Greenwood llençant bombes incendiaries i nitroglicerina.  Aviat tot el barri quedaria en flames i fou destruït. Ni un sol edifici, fora de parts de l’esglèsia baptista, va sobreviure. Camions pel carrer anaven detenint negres per tancar-los (en van internar 6,000). Volien que fos la fi definitiva dels negres residents a Tulsa, una verdadera neteja ètnica, i així ho deien postals i diaris. A última hora del 1 de juny la Guàrdia Nacional es va presentar finalment i va acabar amb el disturbi, que de fet ja s’havia acabat amb victòria dels blancs. Avui en dia hi ha tres sobrevivents de més de cent anys. Una d’ells en té 107 i va fer una declaració llegida amb veu forta.

Resultat final? Hi ha diferents opinions sobre el nombre de morts. Hom havia dit 300 negres i 50 blancs, pero ara hi ha qui pensa que van ser 350 negres i s’estan fent excavacions buscant enterraments en massa als cementiris i ja veurem. Els hospitals van tractar 800 ferits, molts d’ells greus i 1,000 negres s’havien quedat al carrer sense habitatge. La pèrdua econòmica fou valorada en 1,8 milions del temps, equivalents a uns 35 milions de $ actuals. No obstant, un economista acaba de dir que més probablement serien uns 300 milions.

El cas va sortir en tots els diaris nacionals pero aviat fou oblidat. Ni la ciutat ni l’estat van demanar perdó, ni van perseguir criminals ni oferir compensacions. Els 6,000 negres empresonats van haver de ser alliberats. Uns quants negres van reeixir a reconstruir un parell d’edificis però al poc temps tot havia estat oblidat. Només recentment en 1996 una comissió va estudiar i descriure la massacre i molts Americans que no en sabien res van quedar horroritzats. Avui, coincident amb les commemoracions de l’assassinat de George Floyd, diverses cadenes de televisió presentaran programes especials i moltes publicacions faran el mateix. El President Biden i la Vicepresidenta Harris hi aniran. De crims i abusos racistes n’hi ha hagut molts pero això de Tulsa verdaderament fa mal de recordar. Hom coneix i recorda des de fa temps quatre massacres, algunes amb mes de 300 morts, causades per l’exèrcit federal contra comunitats indígenes, matant homes, dones i nens, però era el segle XIX i les guerres contra els indígenes ja duraven molts anys i hi havia odi i menysteniment, per no parlar de la vàlua de les seves reservacions sempre cobejades pels blancs. Tulsa fou molt diferent.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

22 maig 2021


La millora de la pandèmia mirant al futur

El President Biden es va passar de ratlla anunciant a la TV que per consell del CDC la utilització de les mascaretes pels vaccinats (no obstant mantenir un sistema d’honor pels no-vaccinats) s’havia acabat a molts llocs als EUA. No tenia cap dret a dir-ho perquè això només poden decidir-ho els estats i a algun, com on visc jo, només els comtats. Per fortuna a aquest país a més de la Sanitat Pública oficial presidida pel CDC tenim moltes facultats universitàries famoses de Salut Pública completament independents que ara es dediquen a fons a la investigació. Està clar que no totes s’especialitzen en l’epidemiologia infecciosa o les estadístiques de la salut, perquè tenen moltes altres direccions, però algunes com l’Escola Bloomerg de la Universitat Johns Hopkins a Baltimore i l’escola universitària de l’estat de Washington a Seattle s’estan fent notar. El famós Fauci, l’home més respectat, se´ls escolta en silenci sense embolicar-se en les seves discussions sobre coses no resoltes. En Medicina hom coneix només les coses que ja han passat: quan arriba una cosa nova cal esperar per veure com acaba, fent tanta investigació com es pugui.

Problemes per moderar l’entusiasme?

La recomanació de Biden fou inoportuna. La decisió de posar-se o treure´s la mascareta només es pot decidir localment perquè degut als negacionistes hi ha àrees que segueixen malament. Referir-se al sistema d’honor és ridícul i ignora l’actitud agressiva i fins i tot violenta de molts adversaris, mentre el problema no estigui resolt. Una badada notable del CDC discuting el problema, fou afirmar que només menys de 10% d’infeccions s’adquireixen a l’exterior. Els de la Bloomberg els van corregir: potser volien dir 0.10 % enlloc de 10. De fet, només pot passar a l’aire lliure parlant a la cara d’un infectat o amb certs grups molt grans. El contagi té lloc exclusivament per via aèria, no pas tocant superfícies, encara que la neteja sigui sempre un hàbit excel·lent i recomanable.

Els EUA no introduiran oficialment ni reconeixeran cap Passaport, però permetran a companyies privades exigir-lo. Hi ha problemes greus i almenys tres estats ja els han prohibit de forma terminant: ningú sap quant de temps dura la immunitat, quin vaccí s’ha pres, que molts vaccinats amb certs vaccins tornen a infectar-se (fa dos dies set jugadors de beisbol dels Yankees van contraure la infecció no obstant haver rebut la Jannsen), que molts curats del Covid han d’esperar per vaccinar-se i també poden repetir la infecció, que hi ha gent immunosuprimida que no poden ser vaccinats, que els nens in general tampoc en són.Però és el problema social que preocupa més: discriminacions laborals, violacions de drets, problemes dels indocumentats…  Podran les empreses demanar el passaport per donar feina? Sembla un sistema per deixar viatjar a tanta gent com es pugui donant falses assegurances. S’ha acabat de debò la pandèmia? On visc el púbic també sembla molt content: ahir un dels hospitals de San Francisco va fer saber que no tenien cap persona hospitalitzada pel covid. Totes les corbes estan no sols estabilitzades i són planes sinó que baixen. Ara bé: el 20 de maig vam tenir 29,700 nous casos amb 654 defuncions. Com que som 333 milions, sembla com si no fos res.

L’OMS acaba d’anunciar que enlloc dels 3,4 milions oficials de defuncions pel món, en realitat han estat entre 6 i 8. Als EUA ja fa temps que sobretot els de l’Escola Bloomberg a Baltimore dubten totalment totes les dades oficials oferides pel CDC citant verdaders problemes com la manca de tests diagnòstics durant mig any, errors escrivint el certificat de defunció, gent que mor o viu sense metge i altres coses. Diuen que en realitat els nombres verdaders són el doble. Oficialment hem patit fins ara 588,000 morts, en realitat molts més. Als llocs ben administrats això els epidemiologistes sovint ho clarifiquen comparant els nombres de morts abans i durant l’epidèmia, si no hi ha altres explicacions per l’augment.

Semblen estar abandonant el concepte de la famosa “herd immunity” que s’atansaria quan els vaccinats arribessin al 70%, quan la resta del 30% ja seria immune per haver patit la infecció pel seu compte. Comptant els negacionistes i els nens, sembla impossible. Biden diu que el dia de la Festa Nacional, el 4 de Juliol, el 70% dels adults nord-americans estarien vaccinats. Ja veurem. De moment a gairebé totes les ciutats hom pot anar a la majoria de farmàcies i fer-se vaccinar en l’acte però molts llocs oficials han tancat per falta de clients. Alguns estats ofereixen incentius: rifes de diners, cupons per rebaixes, cervesa, entreteniment, anuncis de ràdio i televisió, hores lliures a la feina, menjar… però els negacionistes són molt durs i difícils de convèncer

Ara arribem al problema pitjor: què passa amb les soques mutades del Brasil, Índia i Sud-Àfrica. L’OMS acaba de publicar que no hi ha cap problema perquè tots els virus mutats responen als vaccins existents i es poden prevenir. Tant debò sigui veritat, però hi ha qui ho dubta. Algun estudi sembla dir que la soca brasilera sí que pot ser previnguda pels vaccins però menys que la soca britànica estesa pel nostre país que ho omple tot i no deixa lloc per a cap invasor nou. Dels virus indi (que ara s’està estenent imparablement per tot el Sud-Est asiàtic i Sud-Amèrica) i Sud-Africà (que també s’està estenent per Àfrica) simplement no hi ha informació verdaderament convincent. Potser arribarà aviat. En Fauci sembla que no en vol parlar. Cal afegir que Biden va oferir 1,500 milions de $ per l’estudi de les variants noves que cada dia són identificades. La preocupació és que no es pugui repetir el cas de la Grip Espanyola, quan una variant va matar inesperadament tants milions de ciutadans. Ara estarem més preparats. Liderant el grup de protectors estan els que van fer els dos vaccins mRNA, Pfizer i Moderna que han guanyat la matrícula d’honor (i moltíssims milions) en tots els sentits. Diuen que coneixent el genoma de qualsevol variant (la composició de l’àcid ribonuclèic del virus, fàcil de determinar amb un instrument) poden dissenyar un vaccí efectiu durant un cap de setmana. Fabricar-lo i assegurar-se que és segur naturalment trigarà molt mesos. Però no estarem indefensos.

Una altra de bona de la què sols els experts en parlen: què ens durà el futur? Desapareixerà el virus? Moltes epidèmies en el curs de la histôria s’han acabat totes soles. Tindrem tanta sort? Després de quant temps?Alternatives: Tornarà cada any com la grip? Esdevindran els ciutadans resistents? Si algú espera una resposta, que es desenganyi. Haurem d’esperar i veure. Sembla més lògic que esdevingui el mateix que la grip: que arribi a la tardor cada any i plegui a la primavera. Hi ha no obstant gent que ho dubta estudiant i fent notar com el virus es va estendre quan va arribar l’any passat, sovint depressa a països calurosos i poc o molt poc a països molt freds. Quan se sàpiga la resposta, el Dr Fauci ens ho dirà.Ens caldrà repetir el vaccí aviat? Fauci diu que no s’ho pensa,  però resulta que la immunitat d’anticossos a la gent que s’ha recuperat del Covid dura com a màxim 6 mesos o menys i després poden repetir la infecció. Quant durarà la immunitat del vaccí? No ho sap ningú encara. Amb els vaccins del mRNA no hi ha pràcticament cap recaiguda en la covid fins ara, amb els altres vaccins en canvi sí però mai requerint hospitalització o causant perill de mort, que era la seva missió important: una epidèmia de refredats no hauria causat el desastre que hem patit. I duraran els vaccins més que els anticossos de la Covid espontània, només sis mesos? El que us escriu va rebre un vaccí Moderna la primera setmana de Febrer amb la segona injecció un mes després. Em caldrà una tercera injecció el Setembre o Octubre? No hi ha resposta. Caldrà un vaccí anual com la grip per temps indefinit? No ho pot dir ningú.

Parlant de la grip que també és un coronavirus, fa mesos em va sobtar una petita notícia apareguda a un diari comú (no pas científic) anunciant que un país no hi havia hagut ni un sol cas de covid ni de grip. La grip havia desaparegut! No és del tot veritat, però sí que ho és que la seva freqüència ha caigut molt, a menys de la meitat. Abans causava uns 10-20,000 morts als EUA cada any. Això ha resultat en un problema per als experts que en aquesta època de l’any trien quines variants cal incloure als vaccins de la tardor. Sembla que no troben prou malalts per triar. Tots els experts coincideixen en què com que la grip és transportada per l’aire, les mascaretes i l’aïllament social, demostrant la seva gran eficàcia, l’han aturat.

I finalment, hi ha antivirals contra la covid? Seria l’única forma segura d’acabar amb la malaltia. De moment no n’hi ha cap verdaderament bo al mercat però se sap que tres companyies estan treballant amb productes prometedors. La més avençada és Merck, que ara ha iniciat la fase 3 dels assaigs clínics de seguretat per un medicament que havien desenvolupat contra els terribles agents, també pertanyent al grup dels coronavirus, de la MERS i SARS que tant van espantar el món. Pfizer en té un altre en Fase 2 (determinant la dosis) i una tercera companyia que no puc recordar també. Tant debò algú tingui sort.

Reben els ciutadans de Catalunya i l’estat prou informació per oposar-se a les falsedats, rumors i manca de responsabilitat? L’estructura acadèmica extraordinària, vaccinada contra polítics, que gaudim als EUA no hi és i és molt cara. Durant els tristos anys de Donald Trump, aquest home va intentar, i va reeixir en petites coses, utilitzar la pandèmia per enfortir els seus seguidors amb desafiança i al final per fer-se reelegir. Feia discursos electorals interminables durant les presentacions televisades del Comitè d’experts, es va barallar amb Fauci i va fer callar molta gent. A l’estat vam veure com Sánchez i el seu Illa, tots dos tan ignorants de la Salut Pública com Trump, van intentar utilitzar la situació per promoure la unitat d’Espanya. Devia ser que els importava més.

Joan Gil

No hi ha resposta

12 maig 2021


L‘independentisme podria aprendre del moviment pels drets civils: El boicot dels autobusos de Montgomery

La vaga dels autobusos de Montgomery de 1955 fou i segueix essent un gran exemple de com una lluita que semblava impossible contra tot pronòstic pot ser guanyada per mitjans pacífics. Va marcar l’inici de la campanya de Martin Luther King pels drets civils. Els enemics dels afro-americans de l’estat d’Alabama eren igual de durs com els enemics que té Catalunya però eren incomparablement més violents, perillosos i criminals. Així i tot, els negres no sols van guanyar sinó que van fer de Martin Luther King un líder famós, l’home tan ben triat que conduiria el seu poble a obtenir les Lleis de Drets Civils i del Vot.

A Montgomery, estat d’Alabama, el 1 de Desembre de 1955

Era intolerable. Els usuaris negres havien de pujar, pagar per endavant els 10 cèntims al conductor, baixar i tornar a entrar per la porta de darrere. Una barrera de fusta no fixa separava els seients blancs dels negres, però si la secció blanca s’omplia, el conductor mouria la barrera cap a enrere perquè els passatgers blancs poguessin seure i això li va passar aquell dia a Rosa Parks. Tot era tan intolerable i humiliant que el pensament de fer una vaga havia estat en l’aire. L’incident no fou provocat intencionalment de cap manera, però la Rosa no era cap desconeguda. Es guanyava la vida cosint vestits per uns grans magatzems. Havia atès cursos sobre resistència civil, tant ella com el seu marit eren activistes i alguna vegada havia fet de secretària a un senyor ja gran que dirigia la NAACP local, l’associació pels drets civils. Sens dubte coneixia un jove pastor encara desconegut anomenat Martin LK. Probablement tot va passar perquè la Rosa va reconèixer el conductor. Feia algun temps havia pagat el bitllet però ella va protestar quan li van manar baixar i tornar a pujar al bus pel darrera. Molest, el conductor la va veure baixar i va arrencar abans que ella pogués entrar per la porta de darrere, deixant-la plantada. La Rosa no oblidaria mai i va donar el tret de sortida de la vaga.

El xòfer va cridar la Policia que va endur la Rosa emmanillada a la comisaria i al jutjat on va acabar pagant una multa de 10$ amb 4$ per despeses, que era car per gent pobre. No era la primera dona que patia aquest abús de la llei. No feia gaire que una noia de 15 anys, Claudette Colvin, ho havia intentat. La vaga havia estat a punt d’esclatar però els responsables ho van deixar córrer perquè la noia estava embarassada, cosa que la moral del temps tolerava malament. Però hom pot imaginar-se que quan inesperadament van assabentar-se que la Rosa Parks ho havia fet, el més probable és que saltessin l’alegria.

Tenien preparat que xòfers amb cotxe recollirien puntualment gent que necessitava transport a certs llocs al matí i al vespre i que altres anirien a peu. Pels diguem-ne taxis pagarien el mateix que a l’autobús, 0.10$. El diumenge 4 de Desembre totes les esglésies negres sense excepció van predicar la vaga i repartir les instruccions. Gràcies a una senyora de l’organització femenina, tot estava perfectament preparat. Una reacció supremacista molt violenta era d’esperar. La recomanació cabdal absoluta  fou no respondre mai, en cap cas, a cap provocació o atac amb violència, sinó tirar endavant. Efectivament la policia va fer de tot, inclòs tancar i bloquejar els punts de recollida i intimidar i maltractar tothom. Els negres havien estat els usuaris principals dels autobusos, ara buits perquè molts blancs o tenien por o se sentien solidaris.

El dilluns 5 de Desembre 40,000 ciutadans afro-americans van refusar massivament pujar al bus. 75% van anar en els cotxes privats, molts dels altres a peu. La notícia es va escampar per tota la Unió. Va durar sense afluixar un any sencer fins la victòria final. A la tardor de 1956 un Tribunal Federal va donar la raó  als vaguistes. Allò que els busos feien violava drets establerts en la Constitució de l’Estat d’Alabama, que, furiós, va apel·lar al Tribunal Suprem Federal, el qual el 12 de Desembre de 1956 va dictar sentència a favor dels negres. L’endemà, la vaga es va acabar després d’un any i 12 dies. Supremacistes blancs, molt empipats, van començar a atacar molt violentament, fins i tot amb armes de foc i explosius els negres a les parades d’autobús. Eren mals perdedors.

Conseqüències? Moltes. Martin Luther King havia esdevingut el líder nacional principal de la lluita dels negres. Havia guanyat predicant la resistència civil pacífica absoluta, incondicional i sense excepcions predicada dintre totes les esglésies del Sud i per MLK i col·laboradors en tots els discursos, escrits i manifestacions. Aguantarien tot allò que calgués aguantar. El gran secret? Els supremacistes tractaven els negres de salvatges sense educació, desorganitzats i perillosos, però de fet eren el contrari: MLK havia establert una obediència absoluta amb disciplina incondicional, disposada a tot.  Fins i tot quan els empresonessin, matessin o ferissin, callarien i hi tornarien. Va haver de parlar amb molts polítics dels partits sense comprometre’s o afiliar-se amb cap. I els seus objectius eren pocs però claríssims, tant si el resultat era probable com si no, tant si la lluita anava per llarg o no. No ho va assolir tot amb la steva perseverància infatigable perquè el racisme segueix existint, però va obtenir canvis legals i socials enorms.

Un exemple per l’independentisme?

En certa manera sens dubte sobre tot per a la societat civil. MLK sabia molt bé perquè calia rebutjar la violència i confiar només en moviments socials de massa incondicionalment pacifistes. De què hauria servit la violència? Només hauria resultat en morts i destrucció i a més ell era un predicador cristià. Segur que els negres no guanyarien. Si els altres eren violents calia aguantar i seguir marxant. Aliar-se amb polítics? MAI, MAI!!! Calia preservar i mantenir un poble lleial dirigit per organitzacions purament civils i intentar atraure interès internacional. Calia seguir recordant a la gent continuament  les raons clares, específiques, actuals i rellevants per les que calia lluitar, i quin futur postulaven. Tambéi calien grups i organitzacions disposats a ajudar personalment la gent que patia. I el passat? Calia recordar l‘esclavatge? En MFK no ho feia gaire. Cal sens dubte recordar la història però del que es tractava era de resoldre situació actual, explicada de forma clara, i preparar el futur.

Potser algú que considera la situació actual de Catalunya l l‘actuació tan trista dels nostres partits podria pensar-se que el camí assenyalat per MLK i Ghandi era millor i obtindria millors resultats que un enteniment polític impossible des de fa 300 anys entre partits catalans i el Gobierno?  Si hi hagués prou ciutadans preparats, allò que MLK va organitzar podria esdevenir l‘únic camí, la llumenera que va al capdavant.

Joan Gil

No hi ha resposta

07 maig 2021


Actualitzant: sobre el Covid-19 als EUA

Van sortir les dades provisionals del cens obligatori i resulta que som uns 333 milions, probablement amb uns quants milions d’indocumentats suplementaris. Cal recordar-ho mirant les dades del Covid: 585,000 morts (a tot el món 3,256,000). Les coses van millorant: ahir van diagnosticar només 45,000 nous casos, hi havia 40,000 persones hospitalitzades and 693 van perdre la vida. La majoria d’hospitalitzats eren gent d’edat mitjana o joves, amb nens representats i pocs ancians. Així i tot la distribució de tot és molt irregular i variable degut a les dimensions del país. En conjunt, totes les corbes s’han aplanat a un nivell baix (però no tan baix com hom hauria volgut). “Hotspots” dolents són els estats de Michigan i encara que menys altres de l’oest com Colorado, Nou Mèxic i Texas.

L’entusiasme (exagerat) s’escampa per tot el país: hom vol obrir-ho tot, fins i tot la ciutat de Nova York en uns dies. Pensen que tot s’ha acabat. Hi ha llum al final del túnel però no s’ha acabat i caldria ser més prudent, sobretot pels negacionistes que es neguen a rebre el vaccí, que ara ja es pot demanar lliurement a molts llocs. N’hi ha que exigeixen prendre tanda, a altres hom pot simplement presentar-se al lloc i a vegades triar quin vaccí vol. Mentre que sembla que la meitat del país ha pres almenys una injecció, només la tercera part ha pres les dues. Els federals estan organitzant petites reunions amb especialistes coneguts a veure què diuen els negacionistes i sobretot a quins arguments reaccionen favorablement. Dissortadament hi ha molta reluctància precisament entre les minories negra i hispana que tant van patir. Entre els indígenes la primera ona havia estat un gran desastre. Un dirigent Navajo va arribar a parlar del perill d’extinció de la seva nació. Sembla que s’han recuperat molt.

Hi ha la proposta de retirar els drets de propietat dels vaccíns (estan declarant beneficis econòmics de milers de milions), però hi ha un problema molt seriós: fer vaccins és molt difícil i perillós i cal conèixer molts secrets del fabricant per poder fer-ho amb seguretat i de moment els fabricants no volen revelar-los. Diuen que estan disposats a parlar-ne amb Biden. El misteri de la fàbrica compartida per J&J and AZ a Baltimore segueix. La FDA va aturar la producció per imprudències i errors a la meitat on treballava J&J i va fer destruir milions de vaccins i retirar la llicència. Sembla que J&J vol reobrir per augmentar l’exportació, però curiosament hom no sent res de l’altra meitat propietat d’AZ, on probablement es fabrica el vaccí d’AZ. La FDA no s’hi va ficar perquè aquest vaccí no està autoritzat per ús als EUA. Cal tenir en compte que l’inoblidable Trump havia firmat una prohibició d’exportar vaccins americans mentre duri la pandèmia al país que Biden no podia derogar. Sembla no obstant a punt d’expirar. Per això van trigar a enviar vaccins al Brasil o sobretot Índia. Els vaccins americanes s’administren amb un permís d’emergència que només dura un any. Pfizer ja ha anunciat que està a punt de sol·licitar l’autorització permanent, que sens dubte obtindrà.

Bones notícies sobre la qüestió de vaccinar nens. No hi ha cap comunicació oficial però els qui sovint saben com estan les coses parlen molt satisfets de l’assaig clínic. Els nens de 15 a 12 anys han tolerat el vaccí molt bé i hom espera l’autorització d’emergència molt aviat. Ja han començat l’estudi amb nens menors de 12 anys, però el resultat trigarà més. Això acabaria finalment el problema tan complicat de les escoles, on els mestres es preocupaven molt i feien manifestacions oposant-se a la re-obertura. Cal afegir no obstant que el problema negacionista en aquest cas sembla encara pitjor. Només un terç de les famílies estan segures que vaccinaran els menuts. Molts altres dubten i no estan segurs. I molts més diuen que no, en cap cas.

El CDC, la central de la Salut Pública va anunciar que en molts casos els vaccinats podrien treure’s la mascareta pel carrer o en família. Hi ha altres que no han vist bé i és evident que tothom, vaccinat o no, se la treurà. Cal recordar que la Sanitat només fa recomanacions però no dona ordres, cosa que només fan els estats i fins i tot com al meu Comtat de Montgomery (Maryland) les executives del comtat. Aquí el Governador ha dit immediatament que sí però el meu comtat ha dit que no o sigui que cal dur-la. Cal considerar que al comtat tenim tots els instituts del NIH, la FDA i el gran Hospital militar. Potser és el consell que donen.

El problema tan trist del Brasil preocupa molt. Anàlisis del genoma viral (composició del RNA) demostra, com és natural, moltes variants, com passa amb altres coronavirus però sobretot un parell de variants dobles associades amb una velocitat de contagi molt augmentada i malalties més greus que les que tenim aquí. Hom sospitaria que a l’Índia deu passar el mateix i és impossible ignorar el perill. El President Biden va concedir 1,500 milions per a l’estudi científic i el desenvolupament de vaccins contra variants. Sembla que els vaccins que tenim són eficaços contra la variant brasilera però menys que contra els virus que corren per aquí. No hi ha cap tractament mèdic bo, però 4 o 5 medicaments semblen ajudar, dissortadament molt poc o gens contra la soca brasilera, especialment  els anticossos. Pfizer diu que té un possible nou medicament, però ningú en sap res. Les companyies del mRNA (Pfizer i Moderna) diuen que coneixent el genoma viral fàcil de determinar és molt fàcil …i ràpid preparar un vaccí contra qualsevol variant i prediuen aviat un tercer vaccí de record, abans que el Covid torni a la tardor.

Cal recordar que des del començament fa molts milers d’anys la humanitat ha patit moltes pandèmies i totes s’han acabat sense extingir la nissaga humana. Hi ha llum al final del túnel, però no hi hem sortit encara. Seria bo moderar l’entusiasme.

Sembla que sortim de la petita recessió amb una economia victoriosa i creixement dels guanys de moltes companyies. L’atur que havia arribat al 16% ha baixat al 6%. Només la restauració pateix problemes retrobant els treballadors que van perdre que no hi volen tornar. Diuen que en part és degut a les subvencions contra l’atur, que ja dos estats han tallat. Biden va passar un programa d’estímul grandiós distribuint xecs a molta gent perquè els diners tornessin a circular. Potser en va fer un xic massa i ara la inflació, ben sota 2% per molts anys, sembla tornar.

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

29 abr. 2021


Com (no) és recordat el 1 de Maig al lloc original de la tragèdia

Quan vivia prop de Dallas se’m va acudir prendre el tren anomenat Texas Eagle enlloc de l’avió per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard.  Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació massiva a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) la tragèdia que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA els esdeveniments s’anomenen Haymarket Riot per la plaça on va tenir lloc i no és commemorat perquè la majoria d’Americans tenen des de la Guerra Freda la mania que és una festa comunista. De debò? Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució soviètica quan Lenin era molt jovenet i el Partit Comunista ni tan sols existia. De socialistes ja n’hi havia ja un grapat als EUA pero no van tenir res a veure amb l’incident.

En qualsevol cas, la massa obrera principalment d’immigrants alemanys i d’americans, lluitava pels seus drets dintre del moviment anarco-sindicalista. L’anarquisme era una ideologia complexa. Dissortadament va incloure membres violents que van acabar enterbolint la seva reputació, encara que els anarquistes de qualsevol orientació no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper dirigent en la lluita per les vuit hores i molts altres drets. Com veurem la tragèdia la van iniciar els guàrdies de seguretat de la patronal que van assassinar a trets sense cap raó dos treballadors pacífics.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per una diguem-ne bola gegant recoberta de material reflectiu (veieu la foto) que retorna  les imatges de la gent deformades per fer riure. Famílies senceres s’hi entretenen. Un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors invita els nens a jugar. És un dels llocs més famosos de la ciutat.

En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació massiva del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé amb molts participants en vaga manifestant-se pacíficament a favor de les 8 hores. A aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols que sortirien, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat de la McCormick van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir com respondrien. Tots els participants a aquesta “conspiració” serien detinguts dos dies després acusats de sedició per enderrocar el govern dels EUA.

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre a les fosques i sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses amb discursos que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser en quedaven uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (un recordatori provocador poc necessari perquè tot s’estava acabant). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc discriminadament matant (amb els seus trets, sens dubte perquè pocs treballadors estaven armats) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents anarquistes coneguts començaren, per sedició, naturalment. La veritat és que tret del desconegut mai identificat que va llençar la bomba des d’un balco, cap d’ells havia fet res que fos il·legal i tots els oradors havien recomanat calma i seny, perquè el moviment anava bé.

Aqui estava el Haymarket Square

Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago.

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

La plaça va esdevenir  un lloc de manifestacions anuals de la dreta i la patronal amb una estàtua al centre del policia  mort per una bomba, amb música i saluts amb escopetes. Els activistes contra la guerra del Vietman van fer saltar tres vegades l’estàtua del policia. Anys després  la ciutat de Chicago va construir una autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. De la plaça només queda un des carrers laterals, on van situar el monument actual (foto: manifestants enfilats al carro dels oradors) Així i tot hom pot prendre el metro i sortir de l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, trobant al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora (diuen) el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat des d’on els dirigents destinats a morir executats van parlar. Al voltant hi ha plaques commemoratives de molts visitants i una breu història objectiva del conflicte.

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois

El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Un condemnat va poder suicidar-se i quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa. Alguns foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. Els presoners no havien fet res. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es van estendre pel món. La festa del 1 de Maig fou establerta per demanda del president dels nous sindicats Americans acabats d’establir presentada a una reunió obrera a París, ja sense anarquistes.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai ni volien fer mal a ningú ni atemptar contra el govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument funerari als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. “Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit al  xerox amb la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal del cementiri, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc executats i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també hi està, enterrada a prop. I  una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut als EUA, per més que es una festa ben Americana commemorant una lluita per la justícia molt digna del país. Qui vulgui pot trobar facilment al meu arxiu una descripció històrica més detallada del cas basada en documents de la història de la ciutat..

Si al

Noms dels martirs Plaques mostren els noms dels indultats

 

Adéu-siau

 

 

 

 

 

 

 

Joan Gil

2 respostes

22 febr. 2021


Dol per la pèrdua de mig milió de ciutadans

Prou que havien avisat que ens hi acostàvem. Aquest matí tots els mitjans informaven a primera hora que ahir vam arribar als 500,000 difunts per culpa del Covid. Una emissora de Tv va ensenyar en silenci el 500,000 en grans números davant un fons negre. Diuen que al vespre el President Biden farà una cerimònia commemorativa televisada, encenent una espelma mentre les campanes de la Catedral Nacional tocaran a mort cinc-centes vegades i manarà baixar les banderes per cinc dies. Són més morts que el país ha patit mai en les guerres mundials, del Vietnam i Corea plegades. Ja fa dies que certs programes ensenyen fotos i videos dels morts a vegades, amb biografia. El país està en dol.

Des de fa temps les nostres corbes i números han millorat molt però el Dr Anthony Fauci ens avisa que cal mantenir les restriccions o acabarem rebent encara més fort, perquè res s’ha acabat. La situació amb les mutacions és la següent: els virus són com pinxos o perdonavides que lluiten una varietat contra l’altra per qudar-se sols i ocupar tot l’espai. Aviat la totalitat dels nostres pacients estaran infectats per la variant britànica, que efectivament lluita amb avantatge per ser molt contagiosa. Ja passa a alguns estats i probablement s’estendrà per tota la Unió.  Hi ha molts coronavirus coneguts i gairebé sempre muten fàcilment, sense que hom noti cap diferència, però hi ha excepcions (com la infame soca de la grip espanyola que va matar molts milions d’homes). Hom ja ha identificat tres soques nord-americanes noves que no fan cap diferència en res. Sense voler exagerar, el cas de la variant sud-africana ha estat vist amb preocupació i ja s’han detectat almenys tres casos als EUA però no hi ha cap prova que sigui de debò més perillosa que les altres i haurem d’esperar. Fauci diu que al seu parer el virus britànic dominant que és tan contagiós probablement no es deixarà substituir pel sud-africà, perquè sembla tenir avantatges. Ja veurem.

 Només els vells?

És absurd i irritant que molta gent es pensi que la situació no importa tant perquè la majoria de víctimes són gent gran. En primer lloc hi ha hagut moltes víctimes joves, alguns pocs nens inclosos. En segon lloc hom no ha entès com s’ha allargat la vida humana. Parlen (com feia Trump) amb indiferència referint-se als que tenim més de 65 anys, que hem estat la majoria de víctimes, fins i tot entre els negres, hispans i indígenes americans, que han patit molt més. Voldria explicar a algú quantes coses he fet d’ençà d’aquella edat tan juvenívola de 65 i em penso que molts sexagenaris i les seves famílies estarien contents d’atansar la meva edat o molt més com a membres útils de la nostra societat. Jo vaig publicar tres novel·les en anglès al final dels meus setanta (i recomano a tothom sobretot el meu All Hail King Ramir sobre la creació de la Confederació Catalano-Aragonesa per Ramir II el Monjo, que em va costar fer molta recerca). I escric un apunt aquí cada setmana des de fa 9 anys. Encara més: el nou President Biden té 78 anys i acabarà el mandat als 82; la Nancy Pelosi i un dels seus ajudants principals han complert els 80, l’altre col·laborador els 81; el gran Dr Fauci, també els 80. I NINGÚ té cap intenció de plegar. El món sembla pertànyer a la gent gran. Cada dia hi ha més gent que s’acosta o sorpassa els 100.

Recordant l’home que vivia abans a la Casa Blanca

En Trump es pensava que els funcionaris federals no treballaven pel poble sinó per servir-lo a ell seguint les seves ordres i que ell els podia manar qualsevol cosa encara que fos falsa o en violació de la llei. Si algú s’hi negava i no volia creure, el castigava o feia fora a puntades de peu. L’organització de la Salut Pública federal va patir molt perquè Trump la volia posar al servei de la seva campanya electoral. Volia canviar-ho tot per convèncer el públic que el Covid-99 no era res, només una mena de grip, que ja s’estava resolvent, que calia combatre totes les restriccions, que calia reduir el nombre de tests, que els metges exageraven per guanyar més diners, negar-se a usar mascaretes o observar la distància i seguia organitzant reunions i mítings sense màscares. I els morts? Són coses que passen, va respondre. No era ignorància com en el cas de Salvador Illa, sinó menysteniment intencional i malvolent de l’epidèmia.

Els dos representants inicials de la Salut Pública foren el Dr Anthony Fauci i la seva antiga estudiant Deborah Birx que va fer el doctorat sota Fauci i havia esdevingut una celebritat mundial gràcies als seus estudis brillants i il·luminants sobre el virus del SIDA. Tots dos parlaven a sessions televisades amb Trump, que es passava més d’una hora divagant i parlant de coses sense relació i aquests dos amb el Director de Centre pel Control de Malalties d’Atlanta (CDC en anglès), que ja ha saltat i estat substituït, miraven de parlar del problema. Mentre que Fauci era un home molt dret que es negava a mentir ni dir res que li manés un tirà, la Sra Birx es va pensar, com molts altres, que era possible guanyar la gràcia del President i fer-li entendre la realitat fent-li festes i somrient i ignorant bestieses. Això era una equivocació greu. Qui podia ensenyar res a Franco o als actuals polítics filocastellans de Madrid? Un dia, com explicava la Sra Birx a una entrevista recent, el tinglat se li va ensorrar. En Trump es va presentar a la conferència televisada amb una gràfica que ella no havia vist  i contenia informació falsa. Es va quedar callada i la seva reputació va quedar destrossada. La van prendre per una titella més. Fauci no fou mai així: va contradir Trump en públic, li van prohibir donar entrevistes a certs programes i no fou invitat més a la Casa Blanca. En Trump el va tractar d’idiota una vegada en públic i reia feliçment quan els seus energúmens demanaven la destitució de Fauci.

Trump va fer mal a la seva Salut Federal però no podia res contra les numbroses Facultats Universitàries de Salut Pública als EUA que, veient l’oportunitat de fer recerca  i publicar articles importants van seguir explicant coses a les audiències i la premsa, sovint produïnt corbes i estadístiques verdaderes. A milers de Comtats i Ajuntaments hi havia empleats/des delegats de Salut que havien tret un diploma a una d’aquestes institucions i entenien la situació.

Biden, que camina de forma insegura i sembla massa prim, es presenta com un home vell, serè i tranquil que inspira tranquil·litat, sembla senzill i genuinament preocupat pel poble. Amb gran sorpresa dels que coneixíem el seu passat polític va disparar un tret de sortida que no podia ser més progressista (vol dir d’esquerres) i va sorprendre a tothom. El Partit Demòcrata estava molt preocupat per la divisió creixent entre els conservadors i els progressistes de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. La sortida inesperada de Biden ha fet callar a tothom, perquè ell només parla de les necessitats del seu poble i no de política, finances o ideologies. Que duri… Veieu com amb els anys hom pot aprendre coses?

Cal afegir una cosa trista acabada de publicar: la vida mitjana dels EUA (a Europa fins ara 82) que havia estat 78 anys acaba de caure degut a la pandèmia: ara és 1 punt més baixa per als blancs (77 anys), 2 punts per als negres (76) i 3 per als hispans i indígenes americans (75).

AFEGIT 24 Febrer 2022: Un problema misteriós ha estat sempre el retràs en la producció dels primers vaccins, que les farmacèutiques no tenien cap intenció d’explicar. Ahir una reportera de la Televisió Pública a la Casa Blanca va explicar una cosa que sembla haver escoltat d’un dels empleats anònims de Biden (no confirmat). Com tothom sap, el vaccí s’administra contingut en una mena d’esferes microscòpiques buides amb parets de lípids (grasses) que es fonen amb les membranes cel·lulars lliurant el vaccí a l’interior. Aquestes petites esfèrules són molt ben conegudes i han estat en ús per anys. El problema és la seva fabricació, basada en uns deus passos que requereixen la presència humana i per tant retarda la producció. Fins ara ningú havia necessitat centenars de milions! Resulta que com que. ningú ho havia necessitat, no hi havia al mercat cap instrument robòtic capaç de completar el procés ràpidament de forma automàtica, sense humans i calia inventar, construir i provar-ne un. Diuen ara que el mes de Març podran produir tants vaccins com havien contractat i el govern espera. Serà veritat? Les falsedats són rarement tan tècniques i sofisticades.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

29 gen. 2021


De Ministre de Salut a President de la Generalitat: Qualificacions

Fins l’arribada del COVID tot el món havia menystingut la importància de la Salut Pública, que no havia preocupat ningú (malgrat incidents com l’Ebola, el SARS, el MERS, el xarampió, el SIDA i molts altres) d’ençà de la Grip Espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot hi ha dissortadament persones que es pensen que les malalties infeccioses ja no son cap problema. A més, la Salut Pública fa moltes més coses que protegir-nos d’infeccions. Sense cap intenció de menystenir els professionals que s’hi dediquen a Catalunya, que a diferència del Ministre Illa coneixen l’especialitat, és trist que aquesta disciplina a l’estat no sigui universitària i que la informació quedi reduïda a llegir i potser estudiar què diuen els autors estrangers. Als EUA la disciplina està fortament implantada, ha fet moltes investigacions, estadístiques, estudiat models  i ha estat molt útil explicant i investigant coses, a mes sobretot de dir la veritat a la població, cosa que Trump volia amagar. I també mantenint gent poc qualificada lluny dels diaris i la ràdio.

El Sr. Salvador Illa fou alcalde del seu petit poble (10,500 residents), La Roca del Vallès, al Vallès Oriental, famós per les seves rutes prehistòriques,  fins que fou enderrocat. Una mica després va iniciar la seva carrera política al servei de la Secció Catalana del PSOE, que aquí com a moltes altres comunitats prefereix utilitzar sigles que el fan semblar estar sota control local i no pas, com és la realitat, sota la dominació fèrria del Partit a Madrid. Va anar treballant a càrrecs del partit fins arribar a Director d’Infraestructures de la Generalitat. I a primers de 2020, just abans de la pandèmia desastrosa que el món  pateix, l’actual Sr. Presidente del Gobierno, un home conegut com a molt autoritari, el va fer Ministre de la Salut.

Es veu que no hi ha cap regla a Espanya, però als EUA una persona nomenada pel President o un Governador per dirigir un Departament (Ministeri) tant federal com estatal, ha de ser confirmat individualment pel Senat i li cal presentar-se als comitès de senadors responsables per la especialitat, explicar el seu programa i intencions, descriure la seva biografia, qualificacions i finalment respondre a totes les preguntes dels parlamentaris. El procés és transmès per certes cadenes de televisió política. Al final el comitè vota una recomanació pel ple del Senat i el candidat és acceptat o rebutjat. Si és rebutjat, el President no pot fer-hi res i ha de nomenar un altre candidat. A l’estat espanyol, això se substitueix pel poderós dit del Presidente.

En el moment de rebre la cartera, probablement tots els sanitaris públics del món ja estaven molt preocupats per les coses que se sentien dir sobre la Xina, de les quals el públic no en sabia res i eren infravalorades. És que no hauria calgut tenir al front del Ministeri de Salut un home amb experiència capaç d’actuar i dirigir la resposta i les preparacions per allò que inevitablement s’acostava? Quan havia après a fer això el Sr. Illa i quins criteris tenia? Evidentment el Gobierno de la Nación tampoc s’en preocupava i veia Illa simplement com un administrador al cap d’una oficina burocràtica de poca utilitat amb un pressupost. Mancant autoritat i competència personal, hom està temptat de trobar la raó pel seu nomenament en la seva condició de català espanyolista, conseller del seu President en matèries catalanes dirigides a la supressió de l’independentisme, assimilació cultural i lingüística i provincialització de Catalunya. Coincidirien els dos homes en la valoració del 155, les repressions populars i polítiques, venjatives, la continuació dels presos polítics? Segur que Illa té les qualificacions per ser Secretari del PSC-PSOE, però per ser President de la Generalitat? Amb la Salut Pública li va anar malament. Vol tornar a provar, segons sembla, seguint ordres amb el mateix grau de preparació.

El seu successor com a català convertit i obedient a Madrid, l’honorable Sr Miquel Iceta, un home molt astut i hàbil que ha rebut l’honor immens i el privilegi anhelat de ser rebut per Sa Majestat el Rei i fer un jurament com a Ministre de Qüestions Territorials, un triomf negat a Duran Lleida. D’això sí que hi entén, pero no pas com els Catalans voldríem. Iceta ha dominat magistralment l’art de la botifleria feliç, desacomplexada i somrient. A diferència dels seus companys de pensament en la matèria catalana com ara el PPC, C, o Vox, ell ni insultava ni provocava, ni amenaçava ni alçava la veu. Aquesta actitud el presentava com a home raonable, molt diferent i sense res a veure amb policies i benemèrits del 155 que havien assaltat la reunió pacifica i constitucional a la què els Catalans tenien absolut dret el 1 d’Octubre, empresonat i jutjat polítics i ciutadans de forma preconcebuda. Ha estat recompensat per la seva línia política correcta.

Durant un viatge universitari (fèiem teatre) a Europa durant els anys 60, un militant del PSOE se’m va acostar a París per intentar reclutar-me i em va donar tones de material del PSOE exiliat dirigit per Artur Llopis que subsistia a Tolosa del Llenguadoc. A part de fer-me discursos em va donar un munt de follets de propaganda i em va invitar al cinema a veure una pel·lícula de Brigitte Bardot que la censura franquista no permetia estrenar a l’estat espanyol. Sens dubte en aquell temps com durant la II República el PSOE seguia essent un partit potencialment revolucionari, obrer i socialista. Em constava, no obstant, que el PSOE havia estat sempre hostil a Catalunya. Deien que una dictadura franquista algun dia s’acabaria pero que la independencia de Catalunya seria per sempre. Políticament i social, el PSOE de Tolosa era clarament una organització obrera de fe socialista. Vam interpretar per ells “Los Cuernos de Don Friolera” de Valle Inclán a un teatre de Tolosa i sembla que molta gent del PSOE va venir a veure’ns i van omplir.

Després de la Transició, Felipe González va trencar amb els exiliats, que ell anomenava “PSOE històric”. Amb el suport del Canceller Alemany socialista Willi Brandt, únic líder mundial a qui la Transició li semblava molt bé, fou descobert, adoptat, invitat i instruit en política occidental el deixeble sevillà, a Bonn, la capital d’Alemanya Occidental.  Ell havia rebutjat entrar a l’OTAN i no li agradaven les bases militars nord-americanes, però li van explicar que això calia per ingressar al club dels rics. Cal pagar quotes per ser membre d’un club. El partit de González, sota el patronatge de Willi Brandt i del seu successor Helmut Schmidt va deixar de ser Socialista i Obrero, no obstant continuar al nom. El desventurat Llopis va tornar de l’exili i fou rebut a Barajas per una senyoreta del Palau Reial amb un ram de flors. Quina recompensa tan gran! Es va presentar a les eleccions i fou esborrat del mapa. De què havia servit l’exili dels perdedors de la contesa? Només els comunistes van arribar a ser actius contra el franquisme i això només de forma limitada. Cal considerar a més la falsedat que la classe obrera en general se sent afí al socialisme. Només una part ho fa. L’experiència històrica i present demostra que els treballadors van suportar incondicionalment els règims de Mussolini i Hitler igual que ara son els membres principals dels partits populistes europeus i, molt inesperadament, del Trumpisme als EUA. Històricament sota Hitler els treballadors alemanys (això sí, molt vigilats per la Gestapo) van assolir un nivell de vida econòmic sense precedent, amb coses com bons sous, complexes turístics de vacances reservats i vaixells i creuers per tot el món. L‘amistat hitleriana no tenia res d’absurd: aquesta situació va crear una obediència interior i una unitat nacional sense oposició que li va permetre realitzar els objectius tan perillosos i irracionals que tenia, i va conduir al desastre final. No hi ha res que es pugui guanyar de franc, però a vegades sembla que el Socialisme actual ni entèn ni atrau la classe treballadora. Veuen el PSOE com un club polític de gent que volen atansar el poder, contents d’oferir l’alternància al PP i intentar corregir alguns abusos de la dreta. La imatge inoblidable dels Srs Rajoy i Sánchez reunits a la Moncloa per pactar sense discussions el 155 i probablement la repressió prou que demostra que aquests partits estan units pel melic per l’anticatalanisme.

Joan Gil

No hi ha resposta

19 gen. 2021


El Vot anticipat als EUA era molt més segur

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

2 respostes

Anteriors »