Arxiu per a 'General' Categories

03 gen. 2022


Washington 1918 fa història: el segell amb l’avió invertit i el nou Correu Aeri

Mirant enrere i sabent com és la tecnologia en els nostres dies, ens podria fer riure o almenys somriure contemplar les coses que passaven als primers pioners de l’aviació militar en aquells temps, sobretot sabent que la gent que de debò sabien volar, estaven lluitant a Europa (Gran Guerra) i que l’aviació estava en càrrec d’una branca de l’exèrcit que probablement no hi entenia res i depenia d’un món tecnològic i industrial encara poc desenvolupat. Ja s’havien fet intents d’oferir un servei de Correus per avió,  el segle XIX en un baló d’aire calent i després ja en certs avions, però en el cas del què parlem es tractava d’establir un servei regular de Correus entre Washington DC, Filadèlfia i Nova York. Què tenia a veure això amb l’exèrcit? És curiós, però el cap de l’aviació ho va oferir a Correus voluntàriament perquè els seus pilots a la guerra europea, ja en l’etapa final, hi arribaven sense tenir prou experiència de vols llargs sobre terreny habitat i es perdien. Un vol diari de Washington a Nova York seria bon entrenament.

I la impremta federal? El govern només en tenia una a Washington que ho havia d’imprimir tot: documents, formularis, passaports, circulars, diners i segells i els treballadors estaven tots esgotats. Ja sabien imprimir en dos colors (hom pot veure la premsa al Museu Nacional de Filatèlia, al costat mateix d’Union Station). Ara bé: nomes podien imprimir en un color. Si el segell n’havia de tenir dos, calia canviar el motlle i imprimir dues vegades, confiant que el segon motlle estigués ben alineat.  En aquest ambient podia passar de tot però tothom ho va sobreviure bé. Amb excepcions.

L’avioneta protagonista, un avió originalment militar però dissenyat només  per l’entrenament de nous pilots, era oficialment un model Curtiss JN-4HM. Totes les coses noves eren molt admirades pel públic, que es va inventar el nom tret del model JENNY, que és molt popular entre dones. Originalment un JENNY tenia dos seients, quatre ales, cap arma, un abast de 140 qm i una velocitat màxima de 105 qm/hora. Podia volar un màxim de 90 minuts perquè se li acabava la gasolina. Quan se li acabava la gasolina, el pilot mirava de planejar a un lloc pla i sovint, si l’avió no havia quedat destrossat, un agricultor els oferiria una llauna plena de gasolina per poder tornar a casa.

Com fou descobert el segell JENNY amb l’avió invertit

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural invertida

El verdader JENNY al Museu Nacional de Filatelia (per l’autor)

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural. El dibuixant l’havia copiat del primer avió que cobriria la ruta. Molts interessats ja havien fet broma parlant de la possibilitat que el JENNY sortís amb la panxa enlaire, perquè dues coses semblants ja havien passat.

El Sr. William T Robey era un ciutadà de Washington DC, caixer a un negoci financer, amb molts amics, que sentia gran passió per dues coses: avanços científics i tècnics i a més estava molt aficionat a la filatèlia. Havien anunciat que el 15 de Maig de 1918 inaugurarien el servei regular del correu aeri Washington-Filadèlfia-Nova York a un cost de 24 cèntims, que era molt car en aquells temps. La gent es comunicava sovint enviant cartes als amics per correu. En Robey va escriure a un amic que eren tan ximples, que serien capaços d’imprimir l’avió al revés. Molta gent en parlava, sempre de broma. El segell es posaria en circulació el dia 13 Maig, dos dies abans de la inauguració del servei. El dia 14 en Robey es va presentar a treballar a la feina però a mig matí es va aixecar, va anar a un banc a treure $50 i es va dirigir a l’oficina principal de Correus. A la finestreta va demanar una pana intacta de 100 dels nous segells pel Correu Aeri. Ell va explicar més tard que el cor se li va aturar quan va veure els 100 segells invertits en mans del funcionari. Tremolant va pagar els $24 sense dir res i només aleshores va preguntar al venedor si en tenia més d’aquells. Com diu d’aquells? Què vol dir? Amb l’avió invertit? Com ho havia de saber jo? No he vist mai un avió. Però miri, si el producte que li he venut és deficient, li torno els diners i ja està. Sí home, això mateix voldria en Robey. Se’n va anar cantant i celebrant la seva bona fortuna i els diners que en trauria. Apart d’aquesta pana de 100, no apareixeria mai enlloc cap altre JENNY invertit més. Els de Correus van dir que havien trobat i retirat tres fulls abans de posar-los en venda i que els havien destruït. La pana venuda se’ls va escapar. Qui sap!

En William Robey volia diners. Va començar a ensenyar el seu tresor, invitant amics a casa seva a veure’l i per descomptat a negociants filatèlics. La gent de Correus en van sentir parlar i es van presentar a casa seva demanant que retornés els JENNYs per consideració a la nació i la guerra mundial on lluitaven tants Americans. Era un cas difícil perquè en general hi ha segells rars únics amb sols 1 o 2 exemplars, però en aquest cas n’hi havia 100. Al final en Robey ho va vendre a un negociant de Filadèlfia per $15,000, una fortuna molt gran. Va comprar una nova casa i pagar un gran casament a la seva filla.Però havia badat. Poques setmanes després, el negociant havia re-venut els segells per $20,000 a un multimilionari molt conegut, HR Green. La seva mare fou la famosa Bruixa de Wall Street (era molt prima i anava sempre vestida de negre amb barret negre) una de les millors i més exitoses  inversores conegudes a Wall Street. El nou propietari es distreia comprant coses rares o úniques. El filatèlic li va aconsellar trencar els segells o individualment o en lots de 4 perquè això rendiria més. I així es va fer. Els segells es van dispersar pel món. Els disbarats no havien acabat, no obstant. N’hi ha 6 que ningú ha trobat mai. Un es va perdre perquè la dona del propietari el va destruir amb una vella aspiradora, netejant la casa. Una altra fou pegada a un sobre i utilitzada per enviar una carta. El marit va aconseguir recuperar aquest segell, però tenia un segell dels Correus. Hi ha hagut molts JENNYs falsificats i el Servei de Correus Americà va publicar i vendre en broma un altre JENNY intencionalment invertit per commemorar un aniversari, amb un preu molt diferent. La darrera vegada que un fou subhastat, va anar per $1.5 milions. Una discussió curiosa que mai s’ha resolt fou si era l’avió o el marc vermell el que estava al revés. Mirant la foto ja es veu que havia de ser l’avió, perquè hom pot reconèixer  alguns punts blaus damunt del marc vermell.

Inauguració accidentada del Correu Aeri Washington-Filadèlfia-Nova York el 15 de Maig de 1918

El responsable de la instrucció dels nous aviadors era un Coronel Fleet que el 3 de Maig fou cridat a una oficina on li van manar tenir els avions, una pista d’aterratge, els aviadors i tot preparat pel dia 15 i que hi hauria una gran cerimònia inaugural del servei davant del President Wilson. I ara, va respondre. Si tinc només 12 JENNYS i no poden volar fins Nova York! Res de res: el dia 15 a migdia i prou. Però si els JENNYS no tenen espai per dur el sac de correu ni prou gasolina per arribar-hi! El seu problema, Coronel. No ens molesti amb detalls.

En Fleet es va posar en contacte amb la fàbrica Curtiss. Volia que li convertissin en deu dies el segon seient dels JENNYs en una caixa tancada per a la bossa de correu i que habilitessin al costat dos tancs nous suplementaris de gasolina. I que canviessin el motor per un HISPANO-SUIZA més fort. (Potser estava fet a Barcelona?). Sí que ho van fer, però van tornar els avions empaquetats, amb ales desmuntades al costat. I l’aeròdrom, que? Hi havia de venir el President. En Fleet va habilitar un camp bastant pla entre el Tidal Basin (on hi ha els famosos cirerers japonesos) i el Monument a Lincoln, amb carretera d’accés però sense dipòsits de gasolina a prop, i per això en Fleet va haver de manar buidar tots els avions i portar-li a ell la gasolina.

El desastre va començar el dia abans de la cerimònia, el 14 de Maig. En Fleet havia trobat bons llocs per aterrir a Filadèlfia i Nova York (un d’ells un hipòdrom) i sabia que la gent hi aniria a celebrar l’esdeveniment. Va anar a NY amb dos aviadors de confiança i els va manar volar Washington amb els nous avions modificats que acabava de rebre per veure si funcionaven bé mentre ell els seguiria amb un JENNY vell no modificat. Gairebé no van poder enlairar-se per la boira, el vent i la pluja, però al final els tres avions van sortir. El problema va començar quan ja estaven en l’aire. Degut als núvols no es podien veure, i l’avió  del Coronel era de l’antic model molt més lent que els dels seus joves aviadors, els quals va perdre. Quan Fleet va veure que se li acabava el gas, va haver de planejar i per sort va trobar una àrea plana per aterrir. Era al costat de la casa d’un funcionari important de Correus. En Fleet va tornar a la capital no se sap com i enrabiat va manar a un dels dos aviadors que l’havien perdut prendre una llauna plena de gasolina i anar a buscar l’avió, cosa que van fer.

El segon problema, molt més greu, era la qüestió del pilot de l’avió inaugural, que seria una feina de prestigi davant la premsa, el President i moltes autoritats. Es van presentar dos candidats, tots dos sense cap experiència, acabats de sortir de l’escola de vol a Texas amb només unes 30 hores d’experiència. Tots dos estaven mal triats, però a més, un dels dos anomenat Boyle era un verdader ximple i en Fleet ho sabia. Perquè els havia d’acceptar? Perquè els pares de tots dos eren homes molt poderosos que insistien i així és el món. El pare de Boyle era un jutge que feia negocis amb Correus i l’altre, anomenat Earl Ovington era un cas similar, però una mica menys.  El Coronel Fleet temia (amb raó) un desastre.

El President Wilson es va presentar amb pompa i circumstància amb la seva muller i molts Secretaris (ministres) i també amb el futur segon President Roosevelt (Franklin Delano), que encara no estava a una cadira de rodes. Van fer de tot: donar flors i fer fotos a l’aviador triat (en Boyle), una petita desfilada, música i un vehicle del servei de Correus que va dur i dipositar cerimoniosament el sac amb el correu al JENNY, mentre el President Wilson escrivia en públic i firmava una nota per a un funcionari a Nova York.

En Boyle va posar en marxa l’avió modificat que Fleet amb feina havia aconseguit omplir de gasolina i es va enlairar. Però sens dubte per falta d’experiència li va costar pujar i semblava que anava a estavellar-se contra els arbres al final de la pista. El públic va cridar esgarrifat, però en Boyle va superar aquest primer obstacle. Cal saber que en aquell temps no hi havia mapes ni ràdio i que el que feien els pilots era identificar carreteres i vies de tren al sòl i les seguien. També tenien una brúixola, la qual segons les declaracions de Boyle no funcionava. Després de volar una certa estona en direcció Sud (NY en canvi està al Nord de Washington) es veu que va observar que l’Atlàntic es trobava a la seva esquerra, mentre que si hagués volat en l’altra direcció, hauria hagut d’estar a la dreta. Valentament va girar l’avió intentant tornar a Washington i va acabar estavellant-se de mala manera a un camp de pagès. Ell se’n va sortir però l’avió  va quedar molt malmès. Boyle va trucar per telèfon el desesperat Coronel Fleet, que l’havia vist anar al Sud, explicant que havia caigut a terra prop de Waldorf, estat de Maryland, i que el correu estava intacte. Fleet va aconseguir anar a trobar-lo i  va donar la bossa del correu a l’altre candidat enxufat,  Earl Ovington, que sí que va aconseguir arribar a Nova York amb molt retràs però amb tot el correu i fou rebut entusiàsticament, esdevenint el primer que ho havia aconseguit.

El papà d’en Boyle va insistir que un accident pot passar a tothom i que calia que donessin al seu fillet una altra oportunitat. L’endemà Boyle va arrencar des de Washington darrere d’un avió pilotat per un aviador amb més experiència que l’aniria guiant cap a Nova York. Calia només seguir un camí de tren de quatre vies, molt visible, que era fàcil i més enllà de Filadèlfia es podria veure l’aigua del mar i seguir la costa. Es van enlairar tots dos avions, però als 30 o 40 qm al guia li va semblar que ara en Boyle ja no es podia perdre i va girar tornant a casa. Mal fet. Boyle va tirar endavant (o en darrere). Es va acostar a la costa Atlàntica, molt a l’Est de la seva destinació, va volar a la costa per sobre de la famosa Badia de Chesapeake (que verdaderament és molt entremaliada) i va concloure que s’havia tornat a perdre. Al final, esgotada una altra vegada la gasolina, va aconseguir tocar terra viu prop del Cap Charles, prop d’una localitat anomenada Edgerton. En Boyle va tornar a sortir intacte. Dues vegades seguides no havia pogut trobar la ciutat de Nova York.

Potser és difícil de creure, però el jutge Boyle va tornar a insistir que el seu noi tornés a provar per tercera vegada. Doncs no, prou. Què va respondre el Coronel Fleet? No se sabrà mai. Però cal dir, en resum, que malgrat tots els incidents ningú va morir o ser malferit i que el correu va arribar sempre. Aquest sistema amb aviadors de l’exèrcit pilotant els avions de correu no podia durar gaire i a més la Guerra Mundial s’estava acabant i aviat tornarien a casa molts pilots competents buscant feina. A l’Agost els militars van plegar i Correus va començar a contractar aviadors civils.

Joan Gil

 

Comentaris tancats a Washington 1918 fa història: el segell amb l’avió invertit i el nou Correu Aeri

21 des. 2021


Quan una badada gairebé causà un desastre a Manhattan

Classificat com a General

L’apunt inclòs fou publicat al Setembre de 2010 i el torno a publicar ara desitjant que els lectors el trobin divertit o almenys entretingut. A mi personalment sempre m’ha fet riure quan un gran home fa un disbarat que cap estudiant faria. Diuen que Einstein tenia problemes amb les matemàtiques d’alt nivell que necessitava i que alguna vegada escrivia disbarats a la pissarra; ningú gosava dir-li res però si algú ho feia, el geni nomes es posava a riure. No va ser així en el cas que segueix. L’eminent autor del ridícul potencialment catastròfic no tenia raons per riure, però es va redimir corregint el problema i explicant-ho tot al final.

************************

Imatge del gratacels original de Citigroup

Si vau venir a Manhattan fa uns anys hauríeu reconegut fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. Era (i segueix essent no obstant les modificacions recents) molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeixia perquè la part de dalt, enlloc de ser plana estava construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impedia. Però es veu que a algú li va fer gràcia i així es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural necessari per tal que el projecte durés mil anys. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals de Nova York, del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil·lacions causades pel vent. A més va dissenyar una estructura de pont “cantilever” molt original i admirada suportant la torre per permetre la preservació d’un Església protestant a una cantonada del sòl, com l’antic propietari del terreny havia exigit.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora! Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, que aquest gran home va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un número de la gran revista  NewYorker de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral pública al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom al final va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construcció.

Resulta que Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeMessurier a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, va respondre LeMessurier, els tinc per separat a aquest ordinador. Els ordinadors eren molt grans en aquell temps.

Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre dalt de tot, era evident que la situació al sostre de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això. Efectivament, un vent fort com el d’un huracà tocant la torre horizontalment faria partir la torre en dos. Què havia fet per evitar-ho?

Poc a poc, en LeM es va posar vermell, morat, pàl·lid.  Doncs mira, resulta que no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horitzontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superfície inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 qm/h s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans que comença el 1 de juny s’acostava. No hi havia temps a perdre.

Una companyia de la construcció desespera a Le Messurier

En un primer moment, en LeMessurier no va veure raó per preocupar-se. El problema ignorat de l’efectiva vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la seva resistència. Ell insistia sempre en exigir que apliquessin el doble del material que el gratacels necessitava per estar segur, i això cobriria de sobres el seu petit oblit.

En LeMessurier va trucar la companyia constructora a Pittsburgh preguntant: oi que vàreu soldar les bigues com jo vaig demanar?

Doncs no senyor, sí que ens sap greu. És que soldar és molt car i és difícil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols, això sí, molt forts.

El món de LeMessurier s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperació. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Velocitats del vent superiors a 100 qm/h havien estat enregistrades a la ciutat. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. No podia pas deixar-ho córrer.

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, li va fer una escena histèrica. L’agent i la comanyia estaven arruïnats per sempre! La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre, va pensar Le Messurier.

A ca’l banquer
En LeM va intentar parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank, en aquell moment encara el banc comercial mes gran del mon. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Només ajudants prenien el telèfon. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara! Massa tard.

Al final l’enginyer sí que va entrar a l’oficina del Boss suprem. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos afectats havien de ser evacuats però serien després reconstruïts. El banquer només va exigir que l’assegurança  pagués les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. Calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeMessurier va trobar un negociant a San Francisco que les tenia emmagatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny. El transport de costa a costa normalment es fa per vaixells grans, a través del Canal de Panamà. Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increïblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victòria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven només als dos pisos en qüestió. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduïda amb màquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningú va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven en vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va poder anunciar mai la mort del Papa Joan Pau I ni l’elecció de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nassos preguntant què havia passat i algú els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depresa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterridores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY. L’enginyer estava a mitja feina i l’edifici no estava estabilitzat. Era una prova del seu seny molt dura.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguessin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte el problema hauria esdevingut públic, s’haurien manat evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins el dia d’avui i costarien molts milions.

En Le Messurier va decidir callar prenent responsabilitat. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà fou rebaixat a la categoria de Tempesta Tropical, molt menys perillosa i va canviar d’intencions (com passa sovint), girant a la dreta i desapareixent a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta amb vents molt més lents que els100 q/h temuts.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perquè ell ho sabia, anys desprès es va decidir a publicar tot el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professió el va aclamar i  ningú es va mofar d’ell. Potser fins i tot van riure amb ell. Recentment,el gratacels fou modificat i modernitzat i la inclinació de 45 graus va passar a la història i ja no existeix. Fins i tot es dificil trobar-ne una foto però el lector ho veurà a moltes pel·lícules. En general era molt visible des de Queens i molts llocs Uptown.

Està clar que era Le Messurier tot sol qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiència, en gairebé tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes barbaritats inconcebibles i impossibles d’entendre en coses senzilles, i rarament de casos difícils on costa desenvolupar una opinió.  La funció del cervell humà segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

Joan Gil

Comentaris tancats a Quan una badada gairebé causà un desastre a Manhattan

02 des. 2021


“Roe vs Wade” la Sentència del Suprem dels EUA sobre l’Avortament

El 22 de Gener de 1973 el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictar sentència en el famosíssim cas Roe versus Wade, que va establir el dret absolut de qualsevol dona de demanar un avortament. Avortaments no havien estat mai prohibits a nivell federal, pero sí a molts estats. Ara, gràcies als tres justícies de la dreta religiosa nomenats per Donald Trump, un estat, Mississippi, exigeix establir que l’avortament no es cap dret fonamental garantit per la Constitució Federal i demana que els estats tornin tenir dret a prohibir-lo, cosa que degut a majories republicanes sens cap dubte tindria lloc a molts estats. Sembla absurd polititzar aquest problema, pero això ha passat. A mesos de la sentència final, moltes organitzacions feministes estan preocupades. L’apunt que segueix fou publicat el darrer Febrer amb motiu de la mort de la “Roe” de la sentència. Ha esdevingut un dels problemes polítics pitjors que vivim. El text que segueix està tret d’un sumari publicat fa un any, però un llibre biogràfic molt recent ha aclarit certes coses (la “Roe” era una dona de nivell educatiu baix que no sempre explicava el mateix). Aquests nous fets seran afegits al final.

******************************

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas, estat de Texas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després increïblement van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com un exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés representada per les dues advocades una dona desventurada anomenada Norma McCorvey, que va morir prop de Dallas  als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat al·legant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei texana, cosa que violava un dret fonamental. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per evitar publicar com es diu una dona. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal del Comtat de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas. Molts anys després, en Wade i la Norma es van trobar per única vegada i van encaixar mans.

El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari, segons ella (una de les advocades diu que la va trucar) i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena, la seva tercera, que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una noia no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els exaltats que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma havia trobat feina i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de “bebès”. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposa als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”. Va viure amb l’amiga que tenia des de feia molts anys fins acabar en una llar modesta d’ancians, on va morir fa un any.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.

El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o difondre informació mèdica, o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” nord-americana en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses en la mateixa categoria. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona mateixa té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill, tant si vol com si no? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola. La religió no pot ser imposada a ningú.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat manta vegada. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural, absolut. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home publicada per les Nacions Unides al poc temps de la seva fundació.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir acceptar aquest argument, per 7 a 2 vots (hi ha 9 justícies) el 22 de gener de 1973. El Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho“. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 o ï22 setmanes, l’estat adquiria un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident de Trump, Mike Pence quan era Governador d’Indiana havia estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Va manar fer enterrar els fetus avortats com si fossin adults.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat a tota la Unió.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva, sovint perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, o encara menys d’un bebè, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans van aconseguir nomenar nous jutges suprems disposats a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

************

Notes tretes de la recent biografia de Norma McCorvey

La qüestió mes discutida de la seva biografia fou si era veritat que s’havia passat als enemics de l’avortament per diners. Ella així  ho va dir. L’autor explica que no va rebre cap suma per afegir-se al moviment, pero que si que era veritat que la pagaven per sortir a reunions, manifestacions i presentacions, cosa que no va arribar a ser gran cosa. Un assumpte curiós era si ella s’havia trobat o preocupat per les tres filles que va donar per adopció. La resposta es NO. L’autor les va identificar i trobar: la més gran sabia que era adoptada i des seguida es va oferir a trobar les germanes i aparèixer en públic; la segona, també lesbiana com la mare,  va rebre l’escriptor amb poc entusiasme i va respondre que s’ho pensaria; la tercera i més jove s’ho va prendre molt malament, responent indignada que ja tenia altres pares que ella s’estimava molt i no en volia saber res. Després de la publicació del llibre, no obstant, sí que les tres germanes es van trobar per primera vegada i van ser vistes a certs programes de la tele.

I què es va fer de les famoses advocades que tan inesperadament van guanyar el Roe vs Doe? A una, la més gran, li va anar molt bé, trobant feina de prestigi molt ben pagada, a l’altra no. For acusada d’haver-se apropiat de diners sota la seva administració i fou jutjada. Se’n va sortir bé, excepte que la seva reputació havia quedat per sempre arruïnada i no va poder trobar feina atractiva. Al final es va unir a un senyor que vivia a la Texas oriental, un lloc agrícola molt aïllat amb pocs residents, i tots dos van acabar rebent beneficència pública.

Joan Gil

No hi ha resposta

16 nov. 2021


El President John F Kennedy (1917-President 1961-Assassinat 1963)

D’aquí un parell de dies, el 22/11, es compliran el 58 anys de la mort de John Fitzgerald  Kennedy a Dallas (Texas). Tothom que vivia recorda on estava quan es va saber, perquè tant ell com la seva dona Jacqueline Kennedy eren dos dels personatges més famosos del món i vivien envoltats d’una aura de dites brillants molt retòriques polític-filosòfiques i fotos magnífiques que encisaven tothom. Però s’ho mereixia? Ara sembla totalment oblidat. En Biden, també catòlic com ell, no el va nomenar ni una vegada durant la campanya. L’escriptor famós Norman Mailer va dir que JFK seria un actor molt taquiller. La revisió moderna de la seva carrera no l’afavoreix gens. Què va fer que segués memorable? Una rebaixa d’impostos, el primer tractat contra l’explosió de bombes atòmiques a l’atmosfera, el projecte d’anar a la Lluna (hom pot escoltar un enregistrament de a seva conversa a a Casa Banca amb el Director de la NASA que avisava del perill i enunciava altres prioritats, de les què en JFK no volia saber res: anar a la Lluna era l’única prioritat dels EUA) i sobretot, al meu parer la resolució de la crisi dels coets nuclears soviètics a Cuba, on de fet ell fou l’únic que s’oposava al bombardeig immediat de Cuba, que hauria pogut acabar en un holocaust nuclear. Per altra banda  molt dolenta, el seu tractament de la Guerra del Vietnam que va passar de ser una col·laboració absurda amb els Sud-vietnamites a una tragèdia i derrota immenses. I l’embargo contra Cuba, que encara dura.
Qui era en Kennedy?  Comencem pel pare que el va fer President.

Joseph Kennedy

Si algú s’interessa, tenim la sèrie americana Boardwalk Empire on Joseph Kennedy surt a la darrera temporada. Era un home que s’havia fet molt ric durant la Gran Depressió amb especulacions bursàtils (com la que tanca el darrer episodi). Sembla haver estat un representant als EUA del Rom Bacardí. Arribada l’absurda llei seca al pais es va posar a destil·lar il·legalment alcohol que com es veu a la sèrie només es podia vendre a la Màfia. Quan la vida va tornar a la normalitat, va donar diners per a la reelecció  a Franklin D Roosevelt, que el va premiar amb l’Ambaixada dels EUA a Londres (en deia “a la Cort de Sant Jaume”). A Londres malgrat les opinions de Roosevelt, va simpatitzar amb el govern de Hitler, exigint mes negociacions enlloc de confrontacions. Un empleat va tornar d’un viatge per Alemanya i va denunciar-li els abusos antisemítics que havia vist personalment. “Ells s’ho havien buscat” va respondre. Mesos després quan els bombardejos de Londres van començar, va tornar prudentment als EUA dimitint sense tornar al Regne Unit. Havia desenvolupat un apetit sexual ferotge, que en John heretaria. En canvi, el fill va escriure una tesi doctoral a Harvard allunyant-se de les opinions paternes sobre els Nazis. La gran il·lusió del vell Joe era que el seu primer fill Joseph esdevingués president, però el noi elegit va morir a la II Guerra Mundial i el segon fill John començaria l’aprenentatge de substitut.

John F Kennedy també anà a la guerra

Esdevingué lloctinent als Marines dirigint un bot torpeder, que s’acostava de nit als vaixells japonesos volent torpedinar-los. Una nit JFK va fallar dirigint el trajecte del seu bot, que en les fosques va acabar davant la proa d’un gran destructor japonès que el va entaforar sense haver-lo vist. Kennedy va salvar 10 tripulants i va trobar una petita illa al Pacífic on hi havia aigua dolça i cocos, on va haver de passar una setmana. Quan al final un altre bot el va trobar, JFK va escridassar al capità que perquè havia trigat una setmana a trobar-lo. El capità espantat, respongué que li podia oferir menjar si volia però RFK va rebutjar: “No, ja he menjat un coco avui”. El pare Joseph en va derivar una feta guerrera heroica i històrica i va aconseguir fer escriure un llibre amb un resum al Readers Digest. Durant la seva primera campanya com Representant al Congrés Papa Joe va distribuir 100,000 exemplars entre els votants amb un sumari. JFK fou elegit. No va perdre mai una elecció. Va servir 3 terminis a la Cambra Baixa i 2 de Senador federal.  La primera elecció al Senat fou difícil però el pare va donar un préstec molt sucós al Globe, diari principal de Boston que es va declarar per JFK. Seia aviat elegit President quan encara era Senador.

Per ser President, en general calia tenir una dona. En JFK va tenir naturalment moltes novies, però fou el vell Joseph qui va descobrir i recomanar a John Miss Jacqueline Bouvier. Era un acudit genial. La Jackie era una dona molt atractiva i elegant, filla de verdadera aristocràcia de Long Island i educada com si fos una princesa. Era la tria perfecta. Quan li recordaven la proclivitat sexual del seu promès responia arronsant les espatlles que era com el seu propi pare que addicionalment era alcohòlic i que ella ja sabia com tractar escàndols en públic. Sense ella,  probablement John no hauria arribat a President. Va confessar anys després que tots dos prenien pastilles estimulants.

Elecció

La campanya tingué lloc entre ell i Richard M Nixon i el republicà era el favorit universal. El cas és que Nixon i ell van acabar empatats amb un lleugeríssim avantatge de 0,1% de vots per Nixon (que evidentment havia guanyat el vot popular), però JFK fou elegit per vots electorals gràcies a dos estats on va anar de molt poc, sobretot Chicago on els treballadors sindicats als Teamsters el van fer guanyar per la mínima. Aquí començà el problema que tants llibres i pel·lícules han volgut tractar perquè aquest vot obrer estava controlat per Sam Giancana, el segon home de la Màfia de Chicago, amb qui JFK va compartir una amant. Qui sap com va anar! Vet aquí què explicava el famós Frank Sinatra, un home amb connexions mafioses considerables. Ell era qui havia presentat l’amant de Giancana a JFK durant una visita al seu bar a Las Vegas. Papà Joe el va cridar explicant que el seu fill John estava a punt de perdre per la mínima i que es podria arreglar si els treballadors de Chicago, sota control de Giancana, votessin per ell. Sinatra respongué que calia oferir alguna cosa a canvi a aquesta gent, que no fan res de franc, però Joe li va respondre que se’n recordarien, però no tenia res més per oferir.  En Sinatra va acceptar demanant a Giancana el vot per Kennedy com a favor en el marc del seu crèdit personal. Així va ser i JFK guanyà verdaderament per la mínima, però un cop al poder el germà Robert Kennedy com a ministre de justícia va iniciar una persecució a mort de a Màfia. Els partidaris de es conspiracions volen veure-hi una raó per l’assassinat de Kennedy que és completament absurd. La Màfia sabia molt bé quin enemic tenien i no feien crims polítics. De fet, poques vegades van tocar funcionaris o policies honrats. El joc tenia regles.

Passant-se de ratlla

Avui en dia cap periodista responsable escriuria articles sobre la vida privada d’un polític i en aquells temps a mes la posició del President era gairebé sagrada però dissortadament JFK va creuar línies roges intolerables. Potser ho va aprendre del seu pare, conegut per les seves relacions amb  la famosíssima actriu Gloria Swanson, però tot té un límit. Va fer entrar prostitutes a la Casa Banca, no obstant ser il·legal. Què havien de fer els membres del Servei Secret, que havien jurat fer complir la llei? A la Jackie li tenien prohibit baixar a les oficines a certes hores. Com demostra el cas de Marylin Monroe, JFK s’interessava molt per actrius famoses, que sovint invitava a entrar al seu auto, i que  hi havia  discussions obertes sobre si aquests encontres eren voluntaris o no. L’actriu Angie Dickinson, molt famosa llavors, va comentar en públic que no sabia si era voluntari o no, però que foren els 15 segons més memorables de a seva vida. Tots els qui recorden encara el drama de Clinton per l’embolic amb una interna, s’indignaran molt més pel cas de Mimi Alford, una interna de 19 anys que JFK va seduir i mantenir per un llarg temps. La noia va dir que tampoc podia dir si havia estat voluntari o no, però que en tenia bona memòria.

Línia política

JFK fou acusat d’haver treballat amb el primer servei computeritzat per estudis d’opinió pública per poder dir allò que el poble volia sentir. Sens dubte era molt oportunista. Els seus ho van negar sempre. Ara n’hi ha molts d’aquests serveis i no sempre ho fan bé. JFK va identificar sempre el profund anticomunisme com la causa popular més atractiva i després d’entrar al Senat es va associar molt amb el Senador McCarthy. El dia que McCarthy fou censurat pel Senat, JFK estava dissortadament malalt a l’Hospital i no va poder votar. El més trist és que s’havien inventat una conspiració comunista per enderrocar el govern dels Estats Units, una suposició extravagant que molts progressius van haver de pagar molt cara. Kennedy, no obstant, va aguantar la línia: l’absurda guerra de Vietnam (ell descrivia el conflicte com una confrontació entre homes d’altra raça comunistes i blancs demòcrates). Similarment va anar amb el bloqueig de Cuba introduït per ell.
Era una època de gran prosperitat, l’anomenat Segle Americà i els Americans, que vivien molt bé, s’interessaven sobretot per l’amenaça comunista i la Guerra Freda, parlaven molt de la persecució  de Cristians pel comunisme i creien fermament en la superioritat del seu sistema de govern i eleccions. També hi havia un toc d’excepcionalitat i gran patriotisme. Així va anar també en Kennedy. Ell no fou mai un progressiu verdader (a diferència probablement del seu germà Robert). Parlava amb simpatia dels negres i els drets civils però de moment calia esperar. Feia discursos fantàstics (com Obama anys despres) pero no passava res. En aquell temps el Sud estava encara dominat pel Partit Demòcrata, que al Sud era implacablement supremacista i racista. A la seva mort, el seu successor Lyndon B Johnson es va sentir obligat a glorificar-lo i sobretot va haver de lluitar com un lleó al Congres pels Drets civils, el Dret al Vot i el seu programa per acabar amb la pobresa. I tal com ell sabia, el seu Partit havia perdut el Sud per probablement dues generacions. Dissortadament, la Guerra del Vietnam el va ensorrar.

Final

Com tothom sap, Kennedy fou assassinat ara farà 58 anys pels carrers de Dallas per un comunista independent que l’odiava sobretot, probablement pel que havia fet a Cuba pero no se sap de segur perquè fou assassinat també al la Comissaria de Dallas per un ciutadà enrabiat pel crim sense haver volgut declarar res. El lloc del magnicidi a Dallas marcat a l’asfalt de la carretera es pot visitar i fins i tot pujar a veure la finestra des d’on Oswald, entrenat com a franctirador quan estava servint als Marines, va disparar. JFK va morir probablement en l’acte al cotxe i as braços de Jacqueline. La vídua li va organitzar un enterrament fabulós i va batejar  l’era Kennedy com un nou Camelot (paraula treta d’un Musical a Broadway sobre el llegendari Rei Arthur).

El Congrés es va adonar d’un problema: per eliminar un President només hi havia l’Impeachment que és una mena de judici criminal però què hauria calgut fer si JFK hagués sobreviscut en coma o esdevingut paralitzat? Van escriure i fer aprovar pels parlaments dels estats l’esmena constitucional  Nr. 25 descrivint què cal fer per substituir-lo quan el President queda incapacitat.

Joan Gil

No hi ha resposta

07 nov. 2021


Cotxes i avions elèctrics o d’hidrogen?

Els cotxes amb motors de combustió han esdevingut, sens dubte amb raó, un dels grans objectius de la resistència al canvi climàtic, però no hi han estat mai l’objectiu més important. Com ja tothom sap el problema pitjor és la crema de carboni per generar electricitat. Fora del moviment internacional, fa uns dies un informe tècnic demanat per la Casa Blanca va concloure que Europa i potser els EUA podrien atansar els objectius pròxims però ni la Xina ni Índia que segueixen construint plantes de carboni, compliran. (Diuen que la Xina obre una nova central de carboni cada setmana). Aquests països no podran o voldran complir del tot degut al seu interès en continuant el desenvolupament. Els objectius internacionals per limitar el creixement de la temperatura no arribarien a assolir del tot l’objectiu.

Una cosa és sorprenent: parlant de tots els generadors de CO2 que hi ha la mon, com es que  hom es referia molt als turismes i gens als avions comercials, que es guarden de facilitar informació, però probablement generen més òxid de carboni que tots els cotxes plegats? No ho han explicat mai, però hom podria pensar que és per la impossibilitat absoluta de fer funcionar grans avions amb bateries elèctriques. Amb electricitat hom podria fer enlairar-se un Eurobus però mai enviar-lo de viatge perquè només per l’alçament ja caldria una bateria que omplís mig avió i potser no n’hi hauria prou. (Hi ha no obstant alguns petits avions de prova elèctrics per breus distàncies). Conseqüència? La indústria ha posat en marxa la investigació sobre l’ús de cèl·lules d’hidrogen com a combustible.

Hi ha un president dels Estats Units que sembla poc gloriós anomenat George W. Bush, que era un milionari del petroli. En el seus discurs del jurament, contra els seus interessos va anunciar que promouria la investigació sobre l’ús de l’hidrogen en els cotxes, cosa que no va complir, però va demostrar que molta gent coneixia la possibilitat. Gràcies als avions ja hi hem arribat. Si algú es vol informar seriosament, li recomano un web del Departament Americà d’Energia: http://Energy.gov  ignorant el munt d’anuncis de companyies comercials que pul·lulen pel Google.

Obtenir hidrogen pur és senzillíssim: fins i tot estudiants ho poden fer per hidròlisi d’aigua (H2O)  quan un corrent elèctric fa separar el H de l’O2. El problema greu és atrapar-lo i fer-lo servir. Sembla que les dificultats s’haurien de poder resoldre però no fàcilment i gairebé tots els Instituts Nacionals als EUA i algunes companyies industrials fortes hi treballen. Seria millor generar l’hidrogen localment, on se’l necessita o distribuir-lo centralment com es fa amb la gasolina? Tinc entès que utilitzant pressió és fàcil convertir l’hidrogen pur en un líquid, només que l’hidrogen líquid es posa a bullir als -252.8 Celsius, que és verdaderament molt fred pels equipaments comercials.

Segons el Govern americà hidrogen pur en forma líquida es podria distribuir en tres formes 1) gas, però comprimit; 2) temperatura molt baixa i compressió; i 3) en forma líquida refrigerada. Si a algú res d’això li sembla atractiu per les gasolineres, la possibilitat existeix també d’absorbir-lo, com fa una esponja, en certes substàncies químiques artificials. Cal afegir que la indústria petroliera afirma que l’hidrogen es barreja bé amb el metà que ells venen i que sigui com sigui, es podria distribuir per la xarxa de “pipelines” de la què disposen. Tothom sembla estar buscant un forat.

Hom diria que el problema (a diferència dels problemes de les bateries) s’hauria de poder resoldre, però trigarà temps.

Estacions de servei i càrrega elèctriques

Cada dia hom veu més i més cotxes elèctrics, sobre tot Teslas, als EUA, però la recerca diu que els propietaris viuen en angúnia permanent. Tothom ha trobat un sistema de carregar a casa els vespres, sobretot els molts americans que viuen en llars individuals i han fet instal·lar a casa una presa del nivell dos, i funciona perfectament per poder circular per la ciutat, però què faran per aprovisionar-se quan surten de viatge i no poden trobar una estació de carrega o els cal esperar hores? Per complicar la troca, Tesla usa una connexió amb la presa diferent de les de les altres marques. Deu ser que el propietari Elon Musk, un dels dos homes mes rics del mon, té intencions monopolistes. La majoria de llocs públics on es troben preses publiques són els aparcaments tan grans dels supermercats (cosa que evidentment no es pot fer a Europa), als aparcaments públics i alguna vegada privats, i a alguna gasolinera, més aviat poques perquè els propietaris no veuen enlloc el negoci. Podrien cobrar un recàrrec per vendre electricitat? De moment una llei federal ho prohibeix i nomes tenen dret a demanar diners per entrar. Guanyarien tant com amb la gasolina? Necessitarien oferir carrils ocupats pels mateixos autos per hores? Molts negociants no ho veuen gens clar.

El President Biden acaba d’aconseguir fer aprovar una llei de millora de la infraestructura que segons ell entre moltes altres coses aconseguirà obrir 400.000 estacions de càrrega elèctrica. El que passa és que això ja s’ha intentat vàries vegades amb molt poc èxit. Cal millorar el model. Diuen que una possibilitat seria instal·lar a les estacions de servei bateries especials de gran capacitat, pes, mides i velocitat que podrien recarregar en pocs minuts. Hi ha qui parla de simplement intercanviar les bateries, traient la buida i replicant-la amb una de nova acabada de carregar a la gasolinera. Caldria evidentment modificar els models d’auto nou per fer possible la substitució en minuts. Es veu que molta gent hi ha pensat i diuen (mai confirmat) que VW hi treballa. I hom ha sabut que Ford vol instal·lar dues bateries en certs grans cotxes. Amb qui no es pot comptar és amb Elon Musk i la seva Tesla: les bateries són gairebé inaccessibles i molt difícils de treure, però si algú ho aconsegueix, perd per sempre tot el suport, garanties i millores del programari de la companyia Tesla. Ells ni tan sols permeten fer reparar localment un cotxe avariat. Cal trucar a Tesla i esperar que el vinguin a buscar i que el tornin.

Resum? Hi ha molts problemes però també interessos econòmics gegantins, cosa que probablement vol dir que les coses aniran millorant. Algun dia, probablement encara llunyà, l’hidrogen substituirà l’electricitat als cotxes (i molts altres llocs) i els avions seran sens dubte els primers a utilitzar-lo. Però no pas demà.

Joan Gil

 

3 respostes

26 oct. 2021


Jutges Americans no poden destituir Diputats elegits

Malgrat les coses que passen a totes les democràcies, el Congrés dels EUA, elegit sense interrupcions cada dos anys des del segle XVIII, encara pot donar lliçons. Cap jutge, ni que fos un dels nou Justícies del Suprem Federal, pot en cap cas destituir o manar destituir un Representant (Cambra Baixa) o un Senador (Cambra Alta), malgrat que no tenen ni han tingut mai cap immunitat. Per descomptat, tristament de tant en tant passa que un elegit resulta corrupte o fa quelcom que és criminal o altrament intolerable i cal expulsar-lo. Més d’una vegada això ho arregla el seu propi partit discretament explicant al senyor que més val que empaqueti voluntàriament o serà pitjor. I quan no, què cal fer?

Les dues cambres tenen comitès d’ètica que poden manar a un acusat presentar-se a una sessió secreta a declarar sota jurament, acompanyat d’un advocat, si vol. El Comitè decideix. Poden simplement avisar, censurar o demanar a la Cambra l’expulsió de l’acusat. En aquest cas, la Cambra ha de reunir-se i votar, si vol, l’expulsió immediata de l’elegit. No es pot fer de cap altra manera. Un cop fora del Congrés, si ha violat la llei ja se les arreglarà amb un jutge, però que un jutge intenti destituir un membre del Congrés és completament impossible i no es toleraria. Hi ha tres branques de govern amb fronteres que ningú té dret a traspassar. A l’estat espanyol amb la constitució tan dolenta del 78, aquestes fronteres són molt permeables. El Gobierno nomena els jutges i els jutges treballen  com s’espera d’ells. No és del tot diferent de Polònia. Un jutge acusant una persona elegida de “desobediència” com si fos un nen petit? Ai, ai! Ni en Franco parlava així. El prestigi de la judicatura cau en picat i els ciutadans i partits s’enrabien i la democràcia empitjora.

Els dos “Parlamentaris” del Congrés Americà

Hi ha gent que no en sap res, malgrat la importància extraordinària que tenen. El Parlamentari que té la Cambra de Representants (Jason Smith) és nomenat per l’Speaker (President), el del Senat (Elizabeth MacDonough) pel líder del partit majoritari. Tots dos dirigeixen una oficina considerable i durant les sessions plenàries de la respectiva Cambra seuen al costat del President aconsellant-li què ha de manar o respondre.

Per entendre el que fan, son els que han compilat i memoritzat tots els precedents significants trobats al reglament, a l’anomenat llibre de Jefferson i a totes les lleis aprovades, a més, naturalment, de la Constitució, les quals publiquen pel coneixement dels diputats en llibres de dos volums cada dos anys. Ells son els experts del precedent al Congrés. El principi de triar aquesta forma de respondre a problemes, a insults, a mocions, queixes i propostes, basada en la tradició es troba en una cosa que els advocats repeteixen en llatí: quan es presenten problemes que ja hi hagut abans, més val repetir la solució.

Els dos parlamentaris no estan en cap cas relacionats amb cap partit. N’és prova que la majoria han durat al càrrec entre 8 i 12 anys i que els nous són sempre triats entre els empleats de l’oficina del parlamentari sortint sense portar ningú de fora. Com que no són elegits pel poble, no tenen autoritat per manar res: ells només donen consells que són sempre acceptats per respecte a la seva funció i significat. Només una sola vegada el Vicepresident Nelson Rockefeller, actuant com a President del Senat, va rebutjar i ignorar un avís del parlamentari, causant tanta indignació que l’any següent el Congrés va fer una llei prohibint que servís de precedent.

Allò que fan més sovint és presentar-se a les sessions plenàries, on aconsellen com respondre a queixes o propostes o a mala conducta dels Representants o Senadors però tenen altres funcions. Als darrers impeachments la Parlamentària del Senat seia al davant de la presidència i responia més preguntes (en privat i veu baixa sempre) que el President. Un altre cas, molt actual en aquest moment, és el procediment de la Reconciliació, que permet aprovar lleis només amb 51 vots (que és allò que té Biden comptant la Vicepresidenta) sense que l’oposició tingui dret a invocar un Filibuster que només es podria superar amb 60 vots. Cal primer presentar la llei al parlamentari perquè valori si un projecte de llei pot acollir-se al procediment de la Reconciliació o no, cosa molt difícil de resoldre. Una altra ocupació difícil que tenen és mediar el conflicte quan les dues cambres aproven la mateixa llei però una de les dues ha fet canvis. Cal convocar una conferència de representants de les dues cambres per tornar a escriure un text únic i fer-lo aprovar una altra vegada. Un cas famós i històric fou la formulació de la llei de Drets Civils sota el President Johnson, que va durar més d’un any, quan les Cambres no es podien posar d’acord i ho canviaven tot contínuament.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

11 oct. 2021


Ante Pavelić, el criminal de guerra croata protegit pel Vaticà i per Franco

Potser no hi ha gaire lectors que entenguin d’on va sortir Iugoslàvia, el pais recentment desintegrat, ni la raó per l’odi d’uns estats ex-iugoslaus contra els altres. L’imperi Austro-Hongarès fou desmantellat al final de la 1ª Guerra Mundial.

La Croàcia de Pavelic. Al nord, Eslovènia, entremig Bosnia-Herzegovina

Un rei de Sèrbia, Alexandre I, va aconseguir fundar en 1915 un Regne de Serbis, Croates i Eslovens, però en 1928 hi va haver un assassinat múltiple de parlamentaris i Alexander es va proclamar monarca absolutista del nou, encara desconegut,  Regne de Iugoslàvia.

Ante Pavelić (1889-1959) el Poglavnik (Caudillo, Führer o Duce)

Cal entendre les similituds entre Croàcia i Sèrbia. Tots dos parlen variants del mateix llenguatge Serbi-Croata, només que els croates l’escriuen amb lletres llatines com nosaltres i els serbis amb lletres ciríl·liques. A més, els croates són catòlics i els serbis ortodoxos.

Pavelić va nàixer a Bosnia-Herzegovina, on abans convivien els croates, serbis i els bosniaks (musulmans, que parlen una llengua pròpia). Ignorant els detalls, que són complicadíssims, Pavelić va esdevenir un nacionalista croata molt radical i va fundar en 1929 un partit amb militants molt  violents que odiava tant Iugoslàvia com el rei. S’anomenaven Ustasis i van esdevenir el braç dret de Pavelić, recordats com una de les organitzacions més infames, inhumanes i cruels de la II Guerra Mundial. Prova? Fins i tot l’ambaixador Nazi, el cap de l’exèrcit alemany d’ocupació i la GESTAPO (!!) es van queixar a Hitler de la bestialitat excessiva dels Ustasis. Hi ha historiadors que han afirmat que considerant la gran diferència  en la població i en mitjans, els Ustasis croates foren pitjors i van superar en crueltat i inhumanitat als Nazis.

El Regne Croata titella anomenat NDH (Estat Lliure Croata) neix

Pavelić va intentar tres vegades assassinar el rei Alexander, cosa al final aconseguida amb ajut en 1934, que li va costar exili i persecució. A Itàlia ja manava Mussolini. Croàcia va acabar essent un protectorat titella italià que li volia prendre territoris, ciutats adriàtiques i sobretot Dalmàcia. El rei titella d’Itàlia Víctor Emanuel III va triar el Duc d’Acosta com a nou rei  de Croàcia (Timislav II), el qual no obstant haver acceptat no va anar a Croàcia sinó de visita, però es va negar a exercir. Pavelić no va poder ser mai cap d’estat.

La Guerra Mundial havia esclatat i al començament els Nazis van tenir un problema: havien ocupat Grècia amb un petit exèrcit que estava acorralat pels partisans grecs. Hitler no toleraria cap desfeta, o sigui que va enviar les seves divisions en 1941 a ocupar fàcilment tant Croàcia com Sèrbia per poder passar per terra a Grècia, on els patriotes partisans van ser mig destrossats pels alemanys. Però la situació a l’ex-Iugoslàvia havia canviat. Pavelić fou festejat pels nazis com a cap d’un país sobirà aliat (però ocupat) mentre Sèrbia fou ocupada i governada directament per militars alemanys. Eslovènia fou incorporada al Reich alemany de forma permanent i els eslovens inesperadament van esdevenir ciutadans alemanys. A Croàcia els Ustasis i Pavelić tindrien la via lliure.

Els alemanys exigien l’eliminació dels jueus (n’hi havia relativament pocs) i el 90% d’ells no van sobreviure però Palević s’interessava més per eliminar Serbis. Van bastir 22 camps de concentració per adults i un d’additional reservat a per a nens. El nombre total de víctimes no està clar: entre 100,000 i 300,000. A Croàcia vivien molts serbis refugiats. Pavelić va fer intents d’assimilar-los, com obligar-los a escriure amb alfabet llatí i convertir-los per força al catolicisme, cosa a la qual l’Església Catòlica no es va oposar. Per si no podia, va crear també una Església ortodoxa pels serbo-croates. Caldria afegir en justícia que abans de l’arribada dels nazis, els nacionalistes serbis havien obligat uns 200,000 croates refugiats a esdevenir Ortodoxos. (Una vegada, Pavelic va dir en privat que ell tenia prevista la solució del problema serbi dividint-los en tres grups: un es convertiria al catolicisme, i aprendria a escriure en lletres llatines, un altre seria exiliat i el tercer… (va insinuar que moriria)).

Alois Stepinac, Cardenal i Arquebisbe

Pavelić és el del mig, Stepinac l’últim a la dreta

Enterrament actual de St Alois Stepinac a la catedral de Zagreb

Cal parlar del Cardenal Alois Stepinac (1998-1960), Arquebisbe de Zagreb nomenat per Pius XII. A mí em recorda els capellans del nacionalcatolicisme franquista. Era un home d’opinions molt sòlides i intrencables que evitava parlar dels crims dels Stasis, i va participar-hi en fotos i un escrit. Ell es va fer fotografiar sovint amb Pavelić i veia el Comunisme com l’horror més gran del món. Va aprovar i participar en les conversions forçades al Catolicisme dels serbis refugiats. Fou jutjat el 1946 pel nou govern iugoslau. Sobre les conversions ell va explicar que eren simulades, només per salvar la vida (dels Ustasis). Fou condemnat a 16 anys però Tito el va deixar sortir als 7, canviant la sentència a reclusió domiciliària però seguint de Bisbe fins la mort. La propaganda franquista en parlava sovint com víctima de la persecució comunista i es feien pregàries per ell. En realitat el seu procés no havia tingut res a veure amb el comunisme, En 1995 al Papa Wojtyla, ignorant la ràbia i indignació que causava, el va beatificar. El Papa Francesc es va trobar al plat la canonització. Es veu que ja li atribuien dos miracles. Va oferir als Ortodoxos que es juntessin als Catòlics en el comitè però s’hi van negar absolutament explicant que els punts de vista en aquesta qüestió eren massa divergents. Francesc va canonitzar Stepinac en 2014. Està enterrat a la seva catedral en un taüt de vidre transparent

Des de Belgrad, capital de Sèrbia, el governador manava a Pavelić que enviés tots els serbis detinguts a camps de concentració que havien fugit de Sèrbia i que fes via amb els jueus (foren assassinats localment, sense deportació com a altres països ocupats). És difícil entendre la crueltat monstruosa dels Ustasis que assassinaven, empresonaven, sabotejaven, torturaven, plantaven bombes, decapitaven i calaven foc on volien, sense defensa possible ni protecció legal. El Sant Cardenal evidentment no els veia igual. Hi ha la qüestió dels ulls de les seves víctimes que posaven en plates i ensenyaven al públic per fer por i intimidar. Una pel·lícula ensenya com Ustasis van dur la plata plena d’ulls humans a una festa per diplomàtics i que l’ambaixador Alemany, ultratjat, se’n anà indignat. L’incident serà veritat o no, però és històric que els Ustasis van repetir l’espectacle dels ulls manta vegada entre la població civil, entrant a tavernes a ensenyar-ho.

La fi s’acosta: Josip Broz anomenat Tito

Era fill de pare Croata i mare Eslovena i esdevingué el cap de guerrillers més exitós d’Europa, derrotant els nazis ocupants en batalles obertes. Ell deia sempre que Iugoslàvia era l’únic país que s’havia alliberat tot sol del feixisme, sense exèrcit estrangers, que no és veritat del tot perquè va rebre ajut considerable de l’Exèrcit Roig de la URSS, i es va premiar esdevenint dictador vitalici de la reconstruïda Iugoslàvia. Amb els anys va assolir considerable popularitat al món, perquè es va barallar amb Stalin abandonant el bloc comunista soviètic (cas únic) i va fundar el grup dels països no-alineats ni amb els EUA ni amb la URSS durant la Guerra Freda, a més de practicar una certa tolerància política al país no obstant ser comunista. Ell predicava la pau i germanor amb oblit i perdó entre els pobles iugoslaus,  però tothom deia que després de la seva mort es matarien els uns als altres, com va passar. Tornem a la fi de la guerra mundial.

Després de la rendició d’Alemanya, Pavelić va fugir a Viena (al capdavall ell havia nascut a l’Imperi Austro-Hongarès) i va intentar negociar amb els britànics que s’acostaven a Viena. Sobretot ell demanava que l’exèrcit seu de la NDH i els Ustasis poguessin rendir-se als Aliats britànics a Àustria, però rient li van respondre que s’havia de rendir als guanyadors al seu país propi (els partisans de Tito). Ja va entendre com acabaria tot. Pocs Ustasis van sobreviure, però Pavelić s’havia fet fonedís a temps.

La fugida exitosa de Pavelić, que trobaria amics

Aquest home pretenia ser catòlic i segons l’església de Pius XII i probablement Stepinac seria només un polític amb bones intencions que havia fracassat. Va disposar plenament d’amics  eclesiàstics que hi estaven d’acord i aviat va arribar a Roma obtenint allotjament a una propietat vaticana. Segons els seus enemics fou rebut pel Sant Pare Pius a Castel Gandolfo, residència papal d’estiu però la CIA, que no va fer mai res per detenir-lo no obstant declaracions al Tribunal de Guerra de Nüremberg, va dir només que havia viscut a un monestir jesuïta a prop. Un capellà li va posar un nom espanyol amb passaport falsificat i va aconseguir ficar-lo a un vaixell de càrrega destinat a l’Argentina, on el Dictador Juan Perón (que havia après el feixisme durant els seus anys a l’Ambaixada Argentina a Roma) el va acceptar i protegir. A diferència de molts fugitius nazis, aquest home protegit per una aministia peronista es va associar amb moltes agrupacions croates exiliades pràcticament públiques a Argentina. Hom diu sovint que Tito va enviar un assassí per liquidar-lo, però la veritat és que era la tercera vegada que el pistoler triat ho intentava. Va aconseguir tocar-lo amb tres bales, una d’elles va quedar insertada a la columna vertebral. Pavelić fou dut a l’hospital i s’en va sortir però en aquell moment la dictadura de Perón fou enderrocada. Tement el pitjor, Pavelić va fugir (sembla que de l’hospital) amb la bala sempre a l’esquena patint dolors molt forts i com Perón es va establir a Madrid on fou rebut i ajudat però sense que li permetessin activitats polítiques. No se sap si es va trobar amb en Franco o no. Va morir a Madrid en 1959, dos anys i mig després de l’intent d’assassinat i es va quedar per sempre al Cementiri de San Isidro de Madrid.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

27 set. 2021


RAFAEL L. TRUJILLO, dictador dominicà i gran amic de Franco

Quan jo era petit, un dia Espanya tingué l’honor de ser visitada pel Dictador de la República Dominicana Rafael Leónidas Trujillo, un dels homes més criminals i corruptes mai vistos a Amèrica, propietari de gran part de la seva República, rebut pel Generalíssimo amb grans honors de cap d’Estat que va intercanviar amb ell regals caríssims. Hi havia a Barcelona la fàbrica de camions Pegaso, hereva de la legendària Hispano Suiza, localitzada a Sant Andreu, que estava intentant fabricar un turisme de gran luxe i velocitat (que no van aconseguir posar mai en venda) i en Franco li en va regalar un. Al port hi havia una petita fragata de guerra dominicana que molts deien que era propietat personal de Trujillo. I un detall: havia canviat el nom de la seva capital de Santo Domingo a Ciudad Trujillo, un cas sense precedents. Gloriosament per a Espanya, està enterrat al cementiri d’El Pardo, prop d’on vivia el Caudillo.

Carrera d’un bandit

Entre 1916 i 1924 la República Dominicana estigué ocupada per l’exèrcit dels Estats Units, de fet potència protectora del territori carib. Van organitzar una força policial i militar local, que és on Trujillo començà la seva carrera militar, arribant en 1927 a Comandant de la Guàrdia Nacional. En Febrer de 1930 guanyà una elecció presidencial iniciant la seva carrera que hom no pot evitar qualificar de dictadura criminal, com si una màfia hagués pres possessió d’un país pobre i petit. Com passa amb moltes dictadures al començament tot semblava bé però moltes obres i inversions estrangeres s’obtenien només pagant una prima al Presidente. Al poc temps del nomenament, la ciutat de Santo Domingo fou gairebé esborrada del mapa per un huracà terrible. Trujillo la va reconstruir i sis anys després la va rebatejar Ciudad Trujillo. Ni a Hitler ni a Franco se’ls va acudir.

Al poc temps va introduir mesures econòmiques que ingressarien a la seva butxaca, i es va atorgar els més desvergonyits de tots els monopolis sempre propietat seva de la sal, la carn, el tabac (com el monopoli de la Tabacalera que el contrabandista Joan March va rebre de Franco) i l’arròs. Va sotmetre tots els diaris i mitjans de comunicació a un control absolut, brutal, molt perillós de violar. Els seus adversaris eren torturats i assassinats sovint en la seva presència i amb participació personal.

Una cita magnífica: A Trujillo li sabia greu haver nascut a un país tan pobre i insignificant com la R. Dominicana. Si hagués nascut als Estats Units podria haver dominat el món.

Els dominicans són un poble magnífic, maco, sempre alegres i amistosos, racialment molt barrejat, des de blancs i probablement indis a negres. Sovint les figuretes petites de ballerines que venen a turistes deixen la  cara en blanc, reconeixent i acceptant són una barreja sense raça pròpia i que està molt bé. En Trujillo que era blanc no ho veia així i li molestava que vinguessin tants negres haitians encara més pobres a treballar i quedar-s’hi. No li agradaven els negres. L’any 1937 la massacre anomenada de Parsley va tenir lloc: per ordres seves 20,000 haitians foren massacrats. Fins l’any 1970 ningú en va saber res. El govern dominicà va acabar pagant la misèria de $ 525,000 de compensació per les 20,000 víctimes al govern veí haitià.

Així va seguir tot per 31 anys. Ell no fou sempre el president. Sovint hi anomenava titelles, el darrer dels quals que el va sobreviure i dirigir una mena de „transició“. Es deia Joaquín Balaguer, i malgrat els esforços tot va acabar en una guerra civil i una nova breu ocupació nord-americana, seguida per un règim democràtic que ha durat fins ara.

Perquè, per qui i com fou assassinat en Trujillo

Els anys 60 i 70 la majoria de països llatinoamericans eren dictadures militars, cosa que no agradava gens als EUA, que ja havien creat l’Organització d’Estats Americans basada a Washington i pretenien millorar-ho. A Veneçuela un home prometedor i democràtic, Rómulo Betancourt, fou elegit i els nord-americans van decidir ajudar-lo posant-lo com un exemple a seguir. En Trujillo l’acusava d’haver participat en una petita revolta a la seva República i va enviar assassins a Caracas a plantar una bomba al cotxe de Betancourt. Trujillo acabava de creuar la línia roja. Van morir dos guàrdies de seguretat. Betancourt, ferit però en vida, va exigir i obtenir sancions fortes de la Organització d’Estats Americans contra Trujillo i més encara, va notificar en secret als EUA que o acabaven amb el Dictador o ell deixava de ser amic. Els preparatius durarien un any.

Després del desastre de Caracas, la dèbil resistència dominicana va mig-alçar el cap. Molt notable fou la mort “accidental” de les tres prominents germanes Mirabal, una de les quals havia estat la primera dona del món asseguda a un organisme de les Nacions Unides. Les tres eren activistes. Un dia anaven en cotxe per carretera quan van ser aturades. Els agents de Trujillo van assassinar el xòfer, van treure les tres dones del cotxe, les van maltractar i escanyar. Van ficar els cadàvers dintre el cotxe i el van llançar a un barranc. Un accident lamentable. Però el clima ja s’havia escalfat massa.

Documents del govern nord-americà ja disponibles indiquen que la CIA, havent preparat l’acció, va demanar permís al govern per fer allò que calia i el van obtenir. L’endemà el Secretari d’Estat del President Eisenhower, John Foster Dulles (per qui l’aeroport principal de Washington és anomenat) va trobar una còpia del telegrama d’autorització al seu despatx i horroritzat va fulminar una ordre manant que s’aturés. La CIA dominicana va respondre l’endemà que era massa tard. Tots els dominicans amb qui he parlat deien sempre que fou assassinat per la CIA, que només sembla veritat a mitjes. Dels set assassins, dos eren generals dominicans i dos no van poder ser mai identificats però les armes que els set duien no es podien comprar localment.

En Trujillo mantenia pel seu entreteniment personal una casa molt gran prop de la costa on hi tenia unes quantes noies molt jovenetes i ell hi anava sovint en cotxe només amb un xòfer a visitar-les. Aquell vespre de maig de 1961 un escamot de set homes armats fins les dents l’estava esperant quan tornava per la carretera. El problema era que, tal com va anunciar molt endolorida la Radio Nacional de España, 24 hores després de l’atac ningú podia trobar encara el cadàver. Al final el van trobar a un dipòsit d’escombreries.

El seu fill gran Ramfis (un nom tret de l’òpera AIDA) va intentar recuperar el mateix control que tenia el seu pare però va durar poc. Va desenterrar en Rafael Leónidas i va intentar fugir amb el mort en un vaixell cap a Europa. El van enxampar al port però al final el van deixar anar en companyia del difunt que fou primer re-sepultat a París. Després d’uns pocs anys, en Ramfis va triar Madrid per l’exili permanent dipositant el pare al cementiri d’El Pardo, on segueix. Fi d’una gran amistat.

Les restes de Colomb

Mentre que Espanya  diu que l’almirall (tan odiat actualment per tota Amèrica) està enterrat a Sevilla, els Dominicans ho neguen. La història que expliquen és digna de crèdit. En Colomb fou enterrat, com el seu fill després, sota l’altar major de la Catedral de Santo Domingo, com ell havia disposat. En el moment de la fi de la dominació colonial espanyola, el Governador abans de fugir va manar a un subordinat anar amb treballadors a la Catedral a recuperar a tota pressa el cadàver per endur-se’l. Van excavar sota l’altar trobant-hi efectivament una caixa de ferro amb certes lletres i inicials que feien pensar que era en Colomb i van endur aquesta caixa al vaixell sense buscar res més. Però si haguessin seguit excavant l’altar, haurien trobat una segona caixa de ferro igual però amb el text Christophorus Columbus que es va quedar allí. Durant la meva visita els anys 70’ la tenien a un petit altar lateral dintre la Catedral, guardada per un marine dominicà armat i d’uniform.

Estaven construint i acabant un mausoleu per Colomb en forma de far bastit al cènit d’un turó al costat del port, on seria el llum que il·luminaria tota l’Amèrica. A mí em semblava molt lleig però sí que ho van acabar, instal·lant-hi a més una mena de museu colonial, que es pot visitar. Jo crec que allò que tenen a Sevilla és només el fill del Navegador ara tan desprestigiat i que el verdader Colomb es va quedar per sempre a Santo Domingo per culpa d’una administració espanyola incompetent.

 

Joan Gil

 

 

Una resposta fins a ara

19 set. 2021


El „booster”, tercer vaccí contra el virus, no fou aprovat del tot

Fa unes  setmanes el President Biden, molt imprudentment, va anunciar que en un parell de setmanes tota la població dels EUA podria rebre un recordatori del vaccí, „booster“ en anglès, basat en estudis israelians promoguts per Pfizer. Biden és un molt bon senyor que dissortadament segueix mostrant proves d’incompetència, una darrere l’altre. Ell no tenia cap dret de fer aquesta promesa. De primer li faltava el vist-i-plau de la Food and Drug Administration (FDA), l’agència del medicament probablement més segura i escrupolosa del món, que en aquest cas requeria a més el consentiment d’un grup de científics experts independents de la FDA i finalment l’aprovació d’un comitè poc conegut del Centre for Disease Control a Atlanta (CDC) que és l’autoritat suprema de la Salut Pública i vigila totes les campanyes de vaccinació. No sé perquè, no obstant les protestes d’alguns experts i de la OMS, (que es pensava que això disminuiria les donacions de vaccins als països pobres), tothom ho donava per fet. Només el vaccí de Pfizer està per ara aprovat permanentment; els altres dos de Moderna i Johnson & Johnson (Janssen) segueixen tenint només l’autorització d’emergència (que si hi hagués cas, podria ser suspesa en l’acte) i encara no havien ni tan sols demanat permís per oferir un tercer booster. Segons havia dit Biden, el Govern estava oferint gratis un booster de Pfizer (pel que paguen $20) a tota la població no obstant les clarificacions i condicions pendents, gens clares. Encara embolicant més la troca, els de Moderna van anunciar que ells també oferirien (si eren aprovats) un booster però només DE LA MEITAT de la dosi original. I de J&J fins ara hom no ha sentit dir res.

Què han decidit els experts independents del famós comitè de consultants  de la FDA? Dues coses:  1) han donat llum verda amb unànime suport a l’administració immediata d’un booster als malalts immunodeficients, que són molts i gairebé no poden formar anticossos, i també als ancians de més de 65 anys i sota discreció mèdica a qui ho necessiti; i 2) s’han negat a aprovar l’administració del booster a la resta de la població altrament sana entre 16 i 65 anys. De moment, la Casa Blanca podria començar oferint vaccins al grup inicial i més tard ja veurem. Cal afegir que l’opinió dels experts podria ser rebutjada, si els semblés oportú, pels empleats de la FDA, només que no ho fan mai i caldria donar masses explicacions.

Perquè van dir que no a la població general? Van opinar que els estudis disponibles sobre la duració de la immunitat no eren convincents, inclosos els d’Israel, i que la duració de la immunitat induïda per mots vaccins és molt variable. N’hi ha que duren molts anys i altres només uns mesos. No havia passat prou temps per saber com és amb els nous vaccins mRNA contra el Covid perquè no n’hi hagut mai abans d’ara i de moment semblen protegir bastant bé. A més cal estudiar molts més cassos per científics no lligats amb cap companyia. Hi havia alguns que es molestaven perquè Pfizer no havia dit si oferien el mateix vaccí d’abans o si en tenen un de nou extra per la variant Delta. Fa uns anys vam sentir un científic de Moderna dir que coneixent el genoma de la variant (mot fàcil d’obtenir) ells podrien preparar un vaccí eficaç per qualsevol Covid en temps rècord. Ara diuen que el vell vaccí també va bé amb tots els mutants d’interès. Ningú n’ha tornat a parlar.

Un altre tema difícil és la freqüència d’una miocarditis (malaltia del cor) observada sobretot entre gent molt jove després de prendre els vaccins mRNA. Per ara el problema sembla ser molt rar i fàcil de tractar però cal estudiar-ho, amb optimisme, entre un grup de molts més vaccinats.

El Dr. Scott Gottlieb

Sembla que ell encara era un metge resident a MtSinai a Nova York quan jo hi treballava, però naturalment no el vaig conèixer. No es va interessar mai per practicar medicina ni fer recerca, sinó pels aspectes financers, comercials i possibilitats de la indústria farmacèutica, dintre la qual tindria un èxit extraordinari. Va aconsellar sobre com resoldre problemes més de 20 companyies, fou membre d’un institut que finançava inversions arriscades (“venture capitalists”), és a dir, els milionaris que rebien i escoltaven gent amb idees bones però sense prou diners i els donaven una fortuna (mai assegurada) a canvi de co-propietat o accions a veure què passava. Són la gent que un mes perden 10 milions i el següent en guanyen 100. Així van nàixer Apple, Google, MS i mots altres. Gottlieb s’interessava només per projectes farmacèutics. Als pocs anys va entrar a la FDA amb un bon càrrec i va passar a Medicare (assegurança federal pels vells) on va ajudar a organitzar l’assegurança de medicaments pagats per Medicare, una cosa nova en aquells temps. També va esdevenir host freqüent a la cadena CNBC (una emissora TV de Wall Street) Després d’això va tornar gloriosament a la FDA, esdevenint-hi director de 2017 a 2019. Es va fer notar per la lluita contra l’addicció involuntària a opioides receptats pels metges, que ha causat molts morts i contra el “vaping”, la nicotina barata venuda en tubs per inhalar que estava esdevenint i segueix essent un perill públic, fent addictes els nens d’escola. Naturalment un home amb aquest historial era un tresor per qualsevol companyia farmacèutica i va esdevenir Director a Pfizer (vol dir membre de la Junta Directiva, no pas Conseller Delegat, però evidentment posat en càrrec de tot el negoci dels vaccins). Tingué una oportunitat d’esdevenir conseller i membre de la campanya presidencial de DJ Trump. Ara surt molt a entrevistes de Televisió i parla molt bé, a més de conèixer a fons el tema a diferència de tants altres entrevistats.

El record primer que jo tic de Gottlieb fou una entrevista fa més d’un any, quan el govern Trump encara oferia diners per accelerar el desenvolupament de vaccins.  Ell va dir que no en volia saber res, perquè els governs sempre volen donar ordres i fixar preus. Prou que sabia que la companyia podria perdre un bilió (americà, que són només mil milions de $ aritmètics) si la cerca d’un vaccí fallava, però que ells els tenia i no passava res. Diuen que fins ara han guanyat entre 5 i 10 bilions (americans). Els èxits innegables que Gottlieb ha tingut fent aprovar els productes de Pfizer setmanes o mesos abans dels competidors és fàcil d’entendre sabent que com a ex-Director de la FDA ell coneix perfectament com cal fer les coses per ser acceptat, mentre que els altres s’entrebancaven amb les regulacions i demandes, sempre inflexibles, sovint duríssimes o fosques.

Al començament de la distribució de vaccins, Pfizer va firmar un contracte especial amb Israel (gens fàcil d’entendre) que donava al país prioritat rebent el vaccí al davant de molts altres països (i sense palestins) a canvi d’accés a informacions sobre els vaccinats, cosa que podria estar a l’origen dels molts articles laudatoris sorgits del país. El dia abans de la reunió del comitè decisiu FDA, en va sortir un dient que el tercer vaccí Pfizer protegia 11 vegades més contra les formes lleus del virus i 20 més contra les formes greus o la mort. Podria sens dubte ser veritat, però semblava oportunista i caldrà esperar.

El perill dels països pobres

No es tracta sols de concedir o negar solidaritat regalant o retenint vaccins, sinó també de protegir-nos nosaltres mateixos. El cas és que les mutacions tenen lloc exclusivament a l’interior dels malalts infectats i la nova mutant ha de sortir a l’exterior i infectar una altra persona que aleshores infectarà molta més gent. Posem un exemple per fer entendre el perill en els grans números. Estic segur que cap lector s’absté d’utilitzar el seu cotxe per por de patir un accident greu que és molt rar i passa a poca gent. Però en canvi, si parlem de milions d’automòbils segur que hi haurà accidents. És igual amb les mutants: se’n produeixen moltes contínuament que no tenen cap importància i ningú en parla. Però i les mutants pitjors originades al Regne Unit, a Sud-Àfrica, al Brasil i sobretot la Delta de l’Índia que estem patint ara? El perill de no fer res deixant sense vaccinar milions i milions de gent pobre i refugiats ens posa a tots en perill.

AFEGIT 20 Setembre 2021: Pfizer acaba d’anunciar que han finalitzat l’estudi del vaccí per a nens entre 5 i 11 anys amb bons resultats. Alegra molt a tothom perquè el nombre de criatures admeses a les UCI americanes anava augmentant i no hi havia cap protecció. Han afegit que d’aquí unes setmanes (sense dir quantes) presentaran a la FDA els papers per obtenir l’autorització d’emergència que cal abans de començar l’administració. Hom només pot desitjar sort. Caldrà veure, no obstant, com s’ho prenen els pares considerant el nombre de negacionistes al país.

AFEGIT 21 Setembre 2021: Dues noticies noves. La primera surt dels laboratoris de Johnson & Johnson (Janssen) afirmant que el seu vaccí (els menys popular als EUA pero que fins ara nomes consistia d’una sola injecció) esdevé  molt mes eficaç quan hom pren una segona injecció. Volen dir un booster o que ara la pauta consistirà en dues injeccions? No ho expliquen. En qualsevol cas hauran de convèncer la FDA. Segona noticia, inesperadament del CDC: Han comparat l’eficàcia dels tres vaccins aprovats als EUA evitant la hospitalització o mort: MODERNA guanya la loteria amb 93%, seguida de Pfizer amb 88% i de Janssen amb 71%. Vol dir que els tres vaccins son bons, útils i acceptables. La tercera noticia seria que Biden esta preparant un plan per fer arribar vaccins a molts països subdesenvolupats.

AFEGIT final 23 Setembre 2021. Acabat: el Comitè del CDC responsable per vaccinacions ha publicat una ordre vinculant a tot el territori de la Unió. El booster queda aprovat exclusivement per immunodeficients, ancians i gent malalta però  NO per la població general ni pels exposats als Hospitals ni a les Escoles, i això limitat només als qui havien pres un vaccí Pfizer.

Joan Gil

 

 

Una resposta fins a ara

13 set. 2021


Octubre 1962: Quan Castro va obrir la porta a míssils nuclears

Khruschev i Kennedy fan una prova de força Aquell moment culminant i més perillós de la Guerra Freda va tenir lloc entre tres personatges notables: el líder soviètic Nikita Khruschev, comissari polític de l’exercit roig victoriós a Stalingrad, denunciador dels crims Stalinistes i autor en 1954 de la repressió i invasió brutal contra l’alçament d’Hongria; el President John F Kennedy, antic McCarthysta, amb la seva obsessió anticomunista i desig d’eliminar Castro i envair Cuba; i Fidel Castro. Caldria afegir tres submarins soviètics carregats amb míssils nuclears davant la costa americana autoritzats per Khruschev a disparar a discreció, (perquè en aquells temps era impossible comunicar-se amb un submarí submergit) que crearien un dels moment més àlgids i monstruosament perillosos que ha viscut la humanitat.

Les posicions de la URSS i els EUA de cara a les bombes atòmiques i d’hidrogen eren públiques: es vigilaven mútuament per evitar que l’altre esdevingués superior i evitar la guerra directa que representava el perill de destrucció mútua assegurada. Per als Soviets el règim comunista i pro-soviet de Cuba era importantíssim i el volien preservar, mentre que els americans començant amb Eisenhower i seguint amb Kennedy el volien abolir, assassinant Castro si feia falta. Només arribat al poder, Kennedy va acceptar i promoure la invasió de la Pigs Bay (Bahía de los Cochinos o Playa Girón) que fou un fracàs total. Lluny d’abandonar, Kennedy va fundar l’operació secreta “Mongoose” (mangosta en Català, un mamífer resistent al verí de les serps que menja insectes, crancs i serps) la qual va tenir un pressupost de 50 milions, més de mil empleats i va durar fins als anys 70. Consistia en reclutar guerrillers entre cubans exiliats, fer sabotatge destruint una refineria de petroli, una planta elèctrica, una planta de processar fusta, cremar collites i assassinar Castro amb idees que semblaven pallassades: un bolígraf amb una agulla amagada que injectaria verí, una caixa de puros tractada amb LSD, el verí thallium pintat a les soles de les seves sabates, contractes amb els mafiosos Sam Giancana de Chicago i Santo Trafficante de NY, un assassí que es presentaria com enviat secret del Departament d’Estat i un altre intent amb una amant nord-americana de Castro que em reservo per un altre apunt. Va anar malament per baralles constants amb i entre els Cubans de Miami, però la idea hauria hagut de culminar amb una invasió de la illa cap al 1962, quan tota la població cubana s’alçaria entusiasmada contra Castro. En Khruschev se’n preocupava tant com Castro. Tot això, lluny de ser rumors, fou exposat durant la Presidència de Ford per la Comissió Church del Senat a més de comissions paral·leles de la Casa dels Representants, l’executiu i recerques de diaris. Diuen que els intents d’assassinat de Castro eren una obsessió de Kennedy. En qualsevol cas, el Govern va acabar prohibint-ho a la CIA.

El cop final que va posar en marxa la idea tan perillosa d’instal·lar míssils nuclears a Cuba (cosa que cap govern americà toleraria) vingué de Khruschev. Els americans ja havien construït rampes de míssils a Turquia, a ran de la frontera soviètica i míssils d’abast entremig a Itàlia. Khruschev tenia un fill polític que era periodista i el va enviar a fer una entrevista a Kennedy preguntant-li si tenia la intenció d’envair Cuba. La resposta fatal que probablement va desfermar la crisi: vosaltres vau fer com volíeu a Hongria in nosaltres no vàrem fer res perquè era territori vostre; Cuba està al nostre. (!!!). Fou la proverbial gota que fa vessar el vas.

Tretze dies horribles: del 16 al 28 d’Octubre de 1962; milions d’homes tremolen

Localització de tots els míssils en el moment del conflicte (Imatge Getty)

Els satèl·lits del temps encara no eren gaire bons o sigui que la vigilància de Cuba la feien avions espia U-2 (si aneu al Museu Smithsonian a Washington podreu veure’n un). Al Juliol, vaixells de càrrega soviètics foren vistos; a l’Agost la construcció de les rampes de llançament ja estava en marxa; el 14 d’Octubre una foto finalment ensenyava un míssil muntat i visible. Després d’anàlisi, la foto fou duta a Kennedy i tot el Pentàgon es va posar en peu de guerra.

Els militars americans volien per unanimitat bombardejar Cuba i amenaçar la URSS amb guerra. De fet un bloqueig marítim de Cuba seria considerat en aquells temps un atac de guerra. En Kennedy enlloc va manar una “quarantena” de la illa, que no seria cap acte de guerra sinó una precaució. Què farien els vaixells soviètics de camí? Es van aturar i va girar. El mon va respirar. Un episodi trist fou que el Pentàgon, sense permís de Kennedy i amb la intenció de provocar una guerra, van enviar avions de guerra volant a baixa altura per treure millors fotos. Es evident que els Cubans ho havien de considerar un acte d’agressio i van disparar bateries antiaeries que van causar la mort d’un aviador nord-america anomenat Rudolf Anderson. Molt enrabiat, en Kennedy no el va declarar mai mort en combat.

Finalment els dos caps d’Estat, Kennedy i Khrurschev (que semblava encara més espantat que els americans), van bescanviar cartes. Cap dels dos volia una guerra nuclear. La URSS es comprometia a retirar tots els míssils de Cuba. A canvi, Kennedy va firmar que no envairia mai Cuba (gran victòria de Castro) i retiraria sense que fos anunciat els míssils turcs. Dels míssils a Itàlia en canvi no van dir res. Els 13 dies d’horror i d’exercicis civils de protecció contra un atac nuclear s’havien acabat. Però què va passar amb els submarins soviètics?

El cas dels submarins, que va amenaçar de mort la humanitat

Com queda dit, en els anys 60’ era completament impossible comunicar-se per ràdio amb un vaixell submergit. Els sòviets van enviar tres submarins carregats amb míssils nuclears a creuar sota la línia de quarantena i protegir els interessos soviètics. Però arribat el cas, sense cap comunicació directa quina forma hi havia de donar l’ordre de disparar o de tornar a casa? Fou la decisió inconcebible de Khruschev: els tres capitans, homes de seny, podrien decidir ells mateixos. Era una de les bestieses més grans mai comeses per un polític: acabava de donar a tres capitans de vaixell permís d’encetar una guerra que podria destruir el seu país i potser el món. La marina nord-americana, sense saber-ne res, havia detectat els tres submarins submergits i els anava empaitant i molestant i amenaçant amb càrregues de profunditat tant com podien. Els mariners soviètics s’ho passaven molt malament i ja no podien aguantar més la calor, la falta d’oxigen i no tenien mitjans per saber què passava a la superfície.

Un dels tres capitans va perdre els nervis i va manar muntar el míssil nuclear al llançador i activar-lo. Només faltava prémer  el botó. Sens cap dubte, els americans haurien reaccionat instantàniament amb el llançament massiu de tots els seus míssils, a la qual cosa els soviets haurien respost fent el mateix. Una situació tan dramàtica i perillosa no s’ha viscut mai en els milers d’anys que te la Humanitat. Si haguessin premut el botó potser no estaríem aquí.

Com va acabar? Al final de la Guerra Freda la BBC va fer entrevistes filmades a gent que havien participat a situacions fosques o poc clares, una d’elles amb un petit oficial rus del submarí en qüestió, que ho explicava tot somrient. La dotació del submarí no havia estat d’acord amb el capità i li ho van impedir. Altres van dir que hi va haver cops de puny i també es va llegir que hi havia un almirall al submarí en qüestió que es va barallar a crits amb el capità davant tota la tripulació. Una cosa que no s’ha sabut mai es a quin dia exactament va passar. Hauria estat memorable.

Però no van disparar. I aquí estem tots.

Cites

Ernesto Che Guevara: “Afirmamos que debemos seguir el camino de la liberación aunque cueste millones de víctimas de la guerra nuclear. En la confrontación a muerte entre dos sistemas no concebimos nada más que la victoria final del socialismo o su renacimiento como consecuencia de la victoria final sobre la agresión imperialista.” En una altra cita que he perdut, deia que els Cubans celebrarien el naixement de la societat marxista damunt les cendres de Cuba.

Fidel Castro va dir moltes coses diferents, però el dia 15 Octubre, un dia abans de la pau i resolució, va enviar un cable encara existent a Khruschev avisant d’una agressió imperialista immediata i demanant un atac nuclear preventiu. La resposta conciliatòria de Khruschev també ha estat trobada als arxius soviètics. Castro es devia molestar molt amb el resultat, però els EUA havien firmat també que no hi hauria cap invasió. Castro tindria corda per molts anys. Del boicot manat  per Kennedy en canvi, l’acord final no en va dir res. També tenia corda fins ara, pobres Cubans.

Joan Gil

De camí a casa després de l’acord

No hi ha resposta

Anteriors »