Els EUA són diferents

Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.

L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.

Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt.  La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.

La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals  els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final.

A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.

Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.

Trump anunciava tranquil.lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de California, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats.  Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho feia sempre rient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.

En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.

Joan Gil

Tags: Diferencies en sou, Donald J Trump, Elecció, Elecció presidencial, Kamala Harris

Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les  relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran  perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes  van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.

Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests  correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.

Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.

Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món,  sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi,  (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial  reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.

Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)

El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home  encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa  retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte?  També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos.  Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.

I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès  entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.

I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?

Les sancions van fallar,  perquè Rússia segueix tenint  amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Quin relleu per països com Espanya, Portugal o Itàlia. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfenes. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum  local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.

Joan Gil

Tags: Facilitant Armes, Guerra Freda, Harry Truman, Putin, Ucraïna

Kamala Harris, de 59 anys d’edat, és una filla de pare negre de Jamaica, professor  universitari d’Economia a  la Universitat Stanford, (encara viu), i de mare índia, interessada en l’estudi del càncer de mamella (del que va morir) on va fer un descobriment important. Els pares, ja des de sempre molt interessats en drets humans, es van divorciar aviat i la Kamala i sa germana es van ajuntar més a la mare que no pas al pare, i van passar anys treballant al Canadà i a San Francisco al laboratori per pocs diners. Entrant al tema que seria el principal de la Convenció, aquestes tres dones pertanyien a la classe mitjana baixa i trobarien difícil millorar sa posició social, on hi ha una barrera que no deixa ni pujar ni sortir-ne fàcilment a ningú. Kamala (anomenada KH, d’aquí endavant) recordava quan vivia a San Francisco a un petit pis baix amb vistes del carrer i les butxaques buides. Va aconseguir amb beques treure un diploma d’advocada i va començar a mirar com trobar una bona feina a San Francisco. Es va trobar amb un senyor negre que fou per anys alcalde de San Francisco i era un home molt poderós i bastant ric, separat de la seva dona, que va prendre la KH sota la seva protecció. Resulta que San Francisco és una ciutat amb molts aristòcrates rics que tenen el costum de reunir-se per fer festes entre ells de tant en tant, una mica com passava als Salons descrits a les novel·les del segle XIX. La KH no era cap bellesa pero era  molt intel·ligent i simpàtica i reia sempre i fou admesa a aquestes festes on es feien amics amb diners per guanyar eleccions. Va esdevenir Fiscal de Districte (vol dir Municipal) de la Ciutat de San Francisco. Pocs anys després ja havia estat elegida Fiscal General (Ministre de Justícia) de l’estat de Califòrnia on va començar a desplegar la seva personalitat com una dona que volia la justícia i respectar la llei pero es preocupava i volia saber les raons dels acusats. (Als EUA les investigacions les fan la policia i els fiscals, de cap manera els jutges que es limiten a escoltar què  diuen el fiscal i l’advocat defensor). En aquell temps va entrar a la seva vida en Doug Emhoff, un advocat jueu divorciat amb dos fills ja grans amb qui es va casar, que, com veurem, esdevingué un des homes més  exitosos i celebrats de la Convenció. I al poc temps la HR  esdevingué Senadora Federal per California (cada estat té  exactament dos Senadors a Washington) i als dos anys d’això en Joe Biden la va triar com Vice-Presidenta. En Biden segur que tenia bones intencions, pero li va donar feines mal triades, on no es lluiria, com anar a Centre-Amèrica a convèncer fàbriques estrangeres que obrissin sucursals locals per crear feina i evitar que la gent intentés entrar il·legalment als US, o ocupar-se d’aspectes fronterers de la immigració, un tema perillós i gairebé impossible de resoldre, amb moltes baralles (i insults). Només al final, després que els Jutges Suprems haguessin decidit negar el dret de totes les dones a decidir si trien i volen fer un avortament o no, fou quan la KH, indignada, es va activar de debò. Prendre aquest dret a les dones era intolerable i l’indignava. Però això també sortirà mes abaix.

La Convenció a la ciutat de Chicago

El lector ja sap que el President Biden volia fer-se reelegir pero estava perdent contra Trump de tal manera, sobretot després d’una discussió desastrosa que els Demòcrates ja veien com un desastre sense remei. No fou fàcil, però unes poques setmanes abans de la Convenció Biden va decidir plegar renunciant a favor de la KH, enlloc de a favor dels molts candidats demòcrates forts que hi havia (pels que era massa tard, perquè haurien començat a insultar-se i barallar-se entre ells no obstant el poc temps i diners que quedaven  i haurien fet riure encara més a Donald Trump. Pero la KH, encara que s’havia presentat de candidata sense èxit feia quatre anys era un advocat i un advocat, com un metge o un escriptor, no està preparat per fer de President i de fet la KH havia comés  unes quantes pífies parlant de Política i sovint no havia sabut com respondre o s’havia equivocat.  A més. el seu paper a la Casa Blanca, probablement per culpa de Biden, no havia estat brillant de cap manera. Ai, ai, ai, deien molts. Això acabarà malament. Però no: es veu que molta gent havien infravalorat molt aquesta senyora, sempre somrient i ben educada, que tant es preocupava amb compassió de la justícia i els drets dels homes (cosa poc freqüent entre polítics).

La seva tria (com la renúncia de Biden) fou ben rebuda al país, sobretot entre les dones. Les enquestes van millorar però seguien massa prop dels resultats de Trump, que repetia cada dia que la KH no era intel·ligent ni sabia de què parlava i no estava clar que pogués millorar. Allò que la KM sí que va poder fer fou començar a recollir  donacions per la breu campanya que s’acostava: ara diuen que ha aplegat prop de 600 milions de $ (!), més de mig bilió americà,  i molt més que Trump i sense problemes judicials. Sembla que 2/3 parts dels donants han estat dones i hi havia bufetades per entrar als llocs on apareixia. Esdevingué una sensació inesperada.  Amb raó, en Trump estava cada dia mes pansit. Però el resultat no estava gens clar.

Doncs calia preparar la Convenció per tal que la KH pogués acceptar oficialment la nominació a Candidat. El que va seguir serà recordat probablement com un dels esdeveniments més únics, extraordinaris i increïbles de la política nord-americana. Hom no pot tenir cap dubte seriós que la idea va sortir del cap de la KH perquè tot el que estava a punt de passar lligava amb la seva personalitat i caràcter, però sens dubte va contractar alguns professionals que sabessin com fer-ho… sense exposar-se al ridícul i en menys d’un mes. I els va trobar. L’endemà de la quarta i final sessió de la Convenció (la coronació de KH) vaig veure a la TV com una dona de l’Ajuntament de Chicago presentava per felicitar-lo a un comitè un senyor desconegut no gaire ben vestit, sense corbata que evidentment no volia sortir a la càmera ni volia que el coneixès  ningú i es girava sempre de costat. Es va acomiadar en pocs minuts, dient que ja tornaria dintre de quatre anys. Amb el tema triat, hauria estat molt fàcil fer el ridícul, per se’n va sortir fent cridar d’alegria, fent verdaderament plorar a molta gent i sorprendre i exposar tots els problemes de la gent pobre el país, dels que pocs polítics parlen. La Convenció seria una gran festa de celebració que va escampar l’alegria i va fer recuperar l’esperança i la fe política a molta gent. I serà recordada.

Aquest palau on se celebrava la festa (perque era una festa) tot és molt gran. No sé quanta gent hi cap, però segur que hi cabien molt milers omplint totes les graderies i tota la pista coberta de cadires. Hi havia una mena d’escenari amb pantalles de TV enormes amb petits grups de cantants i músics professionals i tot havia de ser una “party”. A l’exterior es van quedar els manifestants contra la guerra de Gaza. Un orador volia entrar pero no li van permetre, l’ única cosa que molts han retret a l’organització. La KH no obstant en va parlar al final fortament com no podia ser d’ altra manera. Els invitats sortien a fer els discursos a l’escenari a vegades tots sols, a vegades introduïts per nens o famílies, algun cop acompanyats per música moderna i cantants. I ara ve la cosa més important. De què van parlar els invitats?

De com pot ser de trist i dur el món de les famílies pobres d’ ells i els seus parents estimats, de com els havia anat, com havien hagut de patir i sofert no obstant viure a un país tan ric (i amb tants bilionaris, alguns dels quals es fan pagar 15 i 25 milions de sou a l’any -l’Elon Musk 500-) . La llista era llarguíssima:

Molts recordaven la feina humil del pare i la mare per guanyar prou diners, poder viure a un habitatge decent i segur (abans molts podien comprar una casa, poder pagar el lloguer que tant pujava i no ser desnonats, fer educar els fills, poder comprar menjar malgrat la inflació, pagar les factures a cal metge, no poder comprar els medicaments receptats pel preu escandalós, no poder prendre vacances, tothom amb 2 o 3 feines diferents, dolor veient com els pares i els amics no se’n sortien i com no podien mudar-se ni gairebé pagar el cotxe que necessitaven, la impossibilitat de donar carreres als fills, els mals tractes de la policia, les mentides dels polítics, els serveis militars al servei de la seva pàtria que molts havien fet voluntàriament, la insalubritat del barri, la mort dels pares per no poder permetre’s el  tractament mèdic. I recordaven que els havien faltat  coses i ningú els va ajudar, pero com ells sí que havien ajudat a tothom que ho demanés, com era l’obligació d’homes decents. Les Assegurances eren massa cares i molts no estaven assegurats i conduïen pel carrer exposats a ser detinguts. Hi va haver casos excepcionals , sobretot l’ assumpte de la prohibició dels avortaments. A Texas ho havien prohibit tot: avortaments mai, encara que l’ embarassada estigués en perill de mort (al començament volien introduir penes de 90 anys de presó a qualsevol que hagués ajudat, metges, infermera, veí,  marit, amic. Manaven coses estúpides sense saber de què parlaven, com per exemple fer arribar pregnàncies extrauterines a terme (!!!!!!). Hi havia dones que explicaven que la prohibició les va posar en perill de mort perquè els metges texans tenien por de fer una interrupció que els podria dur a la presó i per salvar-se les malaltes van haver de fugir a altres estats. Van intentar prohibir la venda de medicaments que indueixen l’avortament. Una atenció especial la van rebre els invitats de raça negra que explicaven els detalls de les coses i abusos que havien patit i la manca d’ajut i d’escola decent pels nens, cosa que fa fer posar dempeus cridant a moltes espectadores i espectadors negres. Els Republicans volien ficar-se en els ensenyaments escolars exigint què tenien l’obligació d’ensenyar els mestres als alumnes i havien prohibit molts llibres. La manca de caritat, solidaritat i compassió causada pel fanatisme era un problema greu. (Com diuen els Quàquers, “Estima el teu proïsme i tots els veïns, sense excepcions”). Altres van parlar de tractaments i ajut medical necessitat pels fills presents a l’edifici que es van aixecar agraint-lo. Altres fills o filles havien mort. El que serà Vice-President de Kamala, un senyor de 78 anys, governador de Minnessota amb una ajudant indígena (com es volen dir ara els indis americans) va parlar de la seva lluita mèdica contra la infertilitat matrimonial i identificava amb el dit la dona i els tres fills a l’audiència, que es van aixecar saludant  cridant i donant-li les gracies. Per la família i els veïns cal fer tot allò que hom pugui. En resum, hi havia falta de respecte als drets humans, a la igualtat i justícia i que s’ignorava la conclusió final: que un home lliure té dret a fer com vulgui, o almenys així s’ho pensaven els qui van escriure la Constitució. Algú es podria creure que amb aquest recital autèntic, molts trobarien aquest tema central fora de lloc o ridícul, però es van veure moltes llàgrimes al local, fins i tot entre els presentadors, perquè tot el que hom havia explicat era veritat.

Hi va haver coses divertides i moltes explicacions de detalls personals. Sobretot cal destacar el sensacional discurs de Doug Emhoff, el marit de Kamala Harris, introduït per la germana de KH, que va explicar detalls desconeguts. En Doug va parlar fent broma dels primers incidents del seu festeig, rient ell mateix  i fent esclatar l’ audiència. Qui li va donar el telèfon de la K i com ell, despistat, va trucar per primera vegada per equivocació a les 8 i mitja del mati, les coses que van passar en les seves cites i com ell es mirava com la seva dona esdevenia cada dia més i més important. De moment ell només era el segon “gentleman” perquè el títol de primer “lady o gentleman” està reservat per la parella del President, pero en Doug ja s’hi acostava. La Kamala no té fills, pero en Doug en tenia dos i la K va casar ella mateixa (que tenia autoritat per fer-ho) el fill més gran. Tots dos fills estaven a la festa rient com tothom, sobretot la filla, una noia ja gran. Doug va rebre una gran ovació i s’ha fet famós.

En un parell de cas0s, un home havia estat explicant els contactes tristos que va patir de jove i van sortir al costat seu homes vestits amb roba escaient fent-li companyia o fins i tot cantant o ballant. Però el que millor recordo fou una breu entrada a senyora negra encara jove (potser la germana de KH?) conduint a la ma dues nenes que semblaven bessones  d’uns  10 o 11 anys. La primera nena va declarar serenament que estaven allí perquè hi havia gent (en Trump) que pronunciaven malament el nom de la Kamala, i elles havien vingut a ensenyar la pronunciació correcta. La nena de l’esquerra,  mirant el públic a la seva esquerra va dir: Ara digueu tots a l’hora “Kama”, cosa que tot el públic a l’esquerra va fer i la segona nena dirigint-se als de la dreta va demanar que acabessin dient “la” com tots van fer. I tot seguit tothom va començar a pronunciar cridant “Kamala, Kamala” per molta estona. Em sembla difícil creure que això va passar de debò.

Potser molt lectors saben qui es el Sr Buttigieg, Secretari (Ministre Federal) del Transport de Biden, famós per les lliçons que ha donat per escarmentar moltes companyies d’aviació entre altres coses.  Tothom sap que ést un homosexual casat amb un senyor i que han adoptat dos fills o nenes. Doncs es va posar a parlar-ne, explicant com era de feliç i satisfactori tenir i trobar una família i fillets bessons que l’estimaven quan tornava a casa. Ho hauria fet algú a Catalunya això? Trobo que tenia raó. Tothom ha de poder fer com vulgui.

Opra Winfrey, l’actriu i presentadora de TV que diuen que ha esdevingut la dona més rica dels EUA, va oferir un discurs molt bo i més seriós que els dels altres, però se li va acudir al final posar-se a cantar el nom KAMALA HARRIS per molt de temps amb veu molt alta com si estigués a una opera.  L’audiència va respondre molt bé. Sempre ha estat una dona original i sens dubte molt intel·ligent.

També va parlar la jove i ja molt famosa Alexandria Ocasio-Cortez, filla de Puertoricans nascuda al Bronx, ara ja al tercer mandat com a membre de la Cambra Federal Baixa. Ho tenia fàcil d’explicar: va haver de treballar com a cambrera a un local del Bronx rebent propines, com ja ha explicat moltes vegades. I ha esdevingut ja el cap indiscutible de l’esquerra progressista Americana al Congrés. No accepta donatius electorals de gent rica: 3 $ ja estan bé per començar.

En Bill Clinton va declarar que ja tenia 79 anys, jove comparat amb els 81 d’en Biden. Tenia una veu molt dolenta i no va dir res interessant, però te bon aspecte. La seva dona ha engreixat i també la van deixar parlar. Sí, ella havia volgut ser la primera Presidenta.

Els dos Obamas van estar francament bé, sobretot la Michelle que va agradar molt. En Biden va parlar només al començament i se’n va anar tot seguit de vacances. Tenia una veu reforçada molt alta que no podia ser natural i cridava molt.

La Kamala fou la darrera en parlar. Pronunciava el discurs més important de la seva vida i probablement l’havia escrit un professional però sota la seva direcció. Li va sortir molt be. Els oradors sovint llegeixen el text d’una pantalleta rodona al davant seu que el públic en general no veu. Tenia tanta por d’equivocar-se que la mirava amb els ulls girats cap a la dreta contínuament, però tot va sortir perfecte. Va començar parlant com tothom de la seva pobre mare i la penúria d’aquells temps pero a mig discurs es va aturar anunciant serenament que estava molt honrada acceptant la invitació a ser candidata. En aquell moment el local es va gairebé ensorrar no d’un aplaudiment, sinó d’un rugit de milers de lleons cridant el seu nom que va durar minuts.

I quin efecte tindrà tot això? Als senyors totpoderosos pro-Trumpistes amb els milions seguríssim que els haurà fet poca impressió. Allò que els Demòcrates i la KH havien acabar de fer amb un èxit gairebé inimaginable no s’havia vist mai i era perillosíssim. La KH encara ha d’anar amb compte de no equivocar-se i de saber respondre i  presentar-se per primera vegada a un periodista o una revista important a respondre qüestions difícils com li cal fer immediatament. Jo crec que sabrà fer-ho be i en Trump s’equivoca molt dient que te una intel·ligència limitada.

Joan Gil

Tags: Convenció a Chicago, Eleccio Presidencial EUA, Kamala Harris, Solidaritat i Drets Humans

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

Tags: Anti-Semitisme and Zionism, Israel, Jews, Middle East wars, Palestinians, US POLITICS IN ISRAEL

El nombre de migrants indocumentats que arriba cada any és variable depenent de les circumstàncies polítiques, l’actitud de la policia de fronteres i la Casa Blanca  i l’economia, però en 2023 va arribar als 2,3 milions, ja no sempre mexicans sinó també centreamericans, sudamericans, àrabs, xinesos, cubans, veneçolans, africans, sudasiàtics, haitians, ukraïnesos,… Amèrica generalment ha absorbit molt bé i incorporat aquests nouvinguts, però ara Donald Trump va dient que són violadors, criminals fugits de la presó, negociants de drogues, lladres, pederastes, i que si és elegit establirà una mena de cos semimilitar cos de policia per caçar i identificar aquests invasors si cal pel carrer i organitzar la deportació més gran de la història. Deixem-ho córrer.

Com veuen els Americans de naixement aquests migrants? Què passa amb la llengua de tots dos grups? És una cosa molt, però molt seriosa per al poble americà, només que ho fan molt bé. Els Americans són un poble immigrant ells mateixos, tots excepte els indígenes, i totes les famílies van arribar un dia sense saber parlar l’Anglès i els van explicar que, diversa com era la nació, la llengua Anglesa era l’única cosa que uneix els estats, la Unió i els ciutadans, o sigui que la llengua és un element fonamental de la identitat nacional. Si els pares com molta gent gran no el podien aprendre, els seus fills ho faran amb immersió evident a les escoles. Encara més clar, la llengua nacional Anglesa és intocable, sense ella el país, igual com passaria a Catalunya, deixaria d’existir.

Tornem als immigrants que han vingut, alguns fugint, però la majoria a guanyar més treballant durament, a lliurar-se de dictadors, a tenir drets i llibertat. I si no parlen i no poden aprendre l’Anglès, què passa? És senzill d’explicar.  El Americans es recorden de com van arribar els seus avis, i pares, avis i nens petits i ajuden posant avisos, guies i traduccions en diferent llengües per tot arreu, als parcs, als hospitals, fins i tot a les comissaries de policia. Els idiomes estrangers poden ser molt diferents de l’Anglès, però els cartells bilinguals i multi-linguals ajuden molt a aquesta gent que han vingut a treballar i esdevenir Americans. Fa anys hi havia molts cartells en Italià, que han desaparegut perquè ja queden pocs immigrants italians, però altres estan proliferant. Seguríssim que acabaran desapareixent un dia o altre. Em recordaré sempre d’una dona mexicana que estava visitant amb un nen de 10 o 11 anys uns Grans Magatzems. Vaig sentir com demanava al nen que anés a preguntar a una dependenta on estava el WC de senyores. Es la situació. No era trist?

Fa anys gairebé tots els cognoms de ciutadans eren Anglesos o Alemanys, cosa que ara està canviant. Cada dia se’n veuen més d’ Europeus orientals, jueus, sud-americans, xinesos, àrabs, africans de ciutadans que treballen com tothom i quan les coses van bé, viuen com veïns  a la casa del costat i parlen Anglès local. N’hi ha que coneixen alguna llengua familiar, sovint oralment només, cosa que durarà una, potser dues generacions. I els nou arribats, si tenen els diners, poden tenir diaris, televisions, cinema… Perquè hauria de molestar a ningú? Per descomptat en un país de 330 milions d’habitants no tothom són angelets ben educats que recorden com van haver de bregar i patir els seus avantpassats (tenim gent com Trump i els seus) i sempre acaba sortint algú que es queixa dels estrangers o els molesta. Però el món pertany a la majoria i Amèrica seguirà creixent i d’aquí alguns anys, esdevindrà un país multicultural i seguirà essent ric i poderós, i probablement lliure. Això sí: seguiran amb la llengua Anglesa, que tothom considera l’adhesiu comú que ens uneix a tots i el mon sembla estar d’acord. Els altres idiomes són temporals. Que a ningú ni en broma se li acudeixi proposar que les llengües dels migrants haurien de ser oficialitzades. Podria ser pres molt malament.

He afegit uns impresos que he rebut a casa per correu, un del meu districte (comtat de Montgomery) i un altre manat per MEDICARE, l’assegurança federal  gairebé universal de tots els que passem de 65 anys i també dels pobres) a les companyies que distribueixen medicines, oferint ajut en tots els idiomes. El més curiós és el del comtat sobre el reciclatge de coses electròniques en castellà (que van enviar confosos pel meu nom) en xinès i en un alfabet que no puc identificar però crec que és Amhàric, la llengua principal d’Etiòpia.

Allò que m’ha fet pensar en aquesta situació, és veure com és de diferent del que passa a Catalunya. Hi ha gent que per força volen introduir obligatòriament el castellà com a llengua oficial, per ara de forma bilingüe, aviat sens dubte estrictament monolingüe, com en els temps franquistes. I no ho fan per ajudar temporalment a ningú sinó per afeblir i destruir la identitat catalana. Em recorda sempre el senyor que vol ser president, però com a supervisor de Madrid  del partit PSC que era tan catalanista  fa anys, s’ha comportat de forma bilingüe a molts discursos i presentacions sense necessitat. I segur que no ho fa per ajudar ningú. Perquè la Generalitat no intenta introduir texts i cartells multi-linguals en lloc dels bilinguals que usen ara? Ajudarien a molta mes gent i farien entendre com son les coses. No hi hauria problema incloent el castellà pels nouvinguts, i altres idiomes pels Africans, Xinesos, Àrabs, … El missatge seria més clar. Ho faríem temporalment per ajudar a tothom que ho necessiti i tothom entendria, com passa als EUA, que cal aprendre Català per poder esdevenir un ciutadà com tothom. Aixo i ser honrat son les úniques condicions.

Joan Gil

Tags: Ajuts en llengües estrangeres, immigració als EUA, Llengua Anglesa, Llengües dels migrants

Seria possible? No ho semblava. Un xicot desconegut de 20 anys, registrat com a republicà i sense cap indicació d’activitat o interessos polítics va arribar a milímetres d’assassinar el candidat Trump, un candidat protegit per un verdader exèrcit d’agents de Servei Secret, FBI, policia local i probablement altra gent i envoltat d’una multitud d’adoradors entusiastes, tots amb el barret roig marcat Feu Amèrica Gran Una Altra Vegada (MAGA en anglès). Una cosa que tots els policies saben, és que cal vigilar els teulats de les cases a prop d’un lloc on home important passa. En aquest cas, el Servei Secret havia determinat que era la responsabilitat de la policia municipal local que ho va ignorar. A uns 150 metres de Trump hi havia la teulada d’un edifici no-habitable. Espectadors van veure com s’hi enfilava un noi amb una metralladora i van avisar policies perifèrics fora del recinte del míting,  que els van ignorar. En Thomas Mathew Crooks, un noi de només 20 anys. que havia acabat High School dos anys abans,que literalment semblava no haver fet res dolent o polític en tota la seva vida, va prendre posició al teulat amb un fusell semiautomàtic d’assalt AR amb un canó llarg, una arma molt poderosa propietat del seu pare i comprada legalment. Va apuntar al cap de Trump que estava parlant al pòdium darrera una verdadera muralla que cobria mig cos i va disparar, la primera vegada tres trets. Només un va aconseguir tocar l’orella dreta de Trump a milímetres del crani, que es va cobrir de sang. Trump va fer un gest i es va tirar per terra darrere el podi. Una veu desconeguda va avisar cridant  “Tirador, a terra!” Efectivament als pocs segons uns quants agents del Servei Secret es van llençar damunt el cos de Trump darrere el podi cobrint-lo. El tirador va girar la seva arma començant a disparar sobre espectadors a l’espai principal. Veient la seva família en perill, un bomber a l’audiència es va posar davant la família per protegir-los cobrint-los amb el seu cos i va caure mort en l’acte. A més, dos altres assistents foren ferits greument. En aquell moment, un franctirador del Servei Secret va abatre en Thomas Crooks amb un sol tret. Tornant al podium, acabat el perill, els policies havien aconseguit aixecar Trump darrere el podium. La seva expressió era terrible, amb sang sortint de l’orella i cara descomposta.  Cridava  “Lluiteu, lluiteu!” amb el puny dret alçat. El van endur cap a un gran cotxe negre (no una ambulància) que havia entrat fins prop del pòdium, on van pràcticament arrossegar la víctima. Pel breu camí, el grup havia estat envoltat per una massa de trumpistes cridant i amenaçant. Al final els del SS van aconseguir ficar en Trump assegut al costat del conductor i van marxar. Una altra escena de por es va originar fora. Hi havia entre els espectadors un grup de periodistes que instintivament s’havien agrupat i es van trobar envoltats per un grup de trumpistes enrabiats cridant que amb les seves mentides i persecució de Trump (que el consideren una mena d’enviat del cel per salvar el país) eren els periodistes qui tenien la culpa del crim. Després d’un breu episodi de silenci after totes les ràdios i televisions havien informat el país, les comunicacions socials van començar a repetir com Trump era la víctima de vilificació, persecució i calúmnies dels demòcrates i l’”esquerra radical” (com diu sempre en Trump referint-se a Biden i la seva gent).

I aquest noi que per milímetres no va aconseguir assassinar en Trump? Si la seva arma hagués estat equipada amb un telescopi sens dubte hauria tingut èxit. Ningú ho sap, ningú ha entés res. Fou un estudiant de High School més aviat mediocre, i amb pocs amics. Molts altres estudiants es mofaven d’ell per la forma com es vestia però Mathew Crooks no en feia cas. Un cop graduat, va trobar feina fins aquell dia la cuina d’una residència d’ancians o no hi va haver queixes. Ni una sola vegada havia publicat entrades socials polítiques ni tan sols tenia comptes socials (un noi de 20 anys!),  ni expressat opinions partidistes de cap mena. A més de registrar-se com a votant republicà (!)  i dir a vegades que ell era conservador, havia enviat una donació de $15 a un grup demòcrata. I això és tot. Doncs, perquè? Dels pares ningú ha dit res. Li van trobar al cotxe un artefacte que la policia va considerar una bomba, però sembla que no ho era, ni al cotxe ni a la casa dels pares. No havia estat tractat mai per cap malaltia psiquiàtrica. Tenia un telèfon protegit amb una clau que la Policia no va poder trencar, però ara ho està provant el laboratori del FBI i sens dubte algú ho aconseguirà. En aquest moment, ningú pot entendre ni remotament sospitar perquè tot això va passar.

Aquest autor, personalment, sospitaria una connexió o similaritat amb els episodis d’assassinats de gent innocent i nens d’escola per tiradors suicides solitaris que tant està preocupant a molts ciutadans. No sembla que el Congrés estigui disposat a publicar lleis limitant l’accés a armes tan perilloses com fusells semiautomàtiques d’assalt que són exclusivament armes de guerra i que cap ciutadà normal necessita per res ni hauria de tenir el dret de comprar. La gent i les autoritats no entenen bé el gran problema de les malalties mentals i es pensen que tot es podria arreglar amb més psiquiatres. Hi ha hagut fins i tot projectes de llei promovent clíniques i consultes psiquiàtriques. Sens dubte, algun dels molts tiradors contra gent civil o nens eren víctimes d’alguna malaltia diagnosticable. Jo penso que aquesta tragèdia absurda acabarà ajudant la reelecció de Trump, i per mi està al mateix grup dels tirotejos contra gent innocent que tant s’han multiplicat i estant fent patir a molta gent.

Joan Gil

AFEGIT 26 Juliol. En les primeres investigations, algun company d‘escola va afirmar que Thomas Matthew havia estat un estudiant mediocre. No sembla ser veritat. Era particularment bo en Matemàtiques i Ciències i va guanyar a un concurs de l‘escola un premi de $500.

Era membre d‘un club de tir especialitzat en llargues distàncies. En Thomas el dia del crim va obtenir el fusell del pare dient-li que volia anar a tirar al club. El pare diuen que va notar que havia desaparegut massa temps amb el fusell i va trucar la policia

A l‘àrea en la perifèria però fora del recinte del míting hi havia molt espectadors sense entrada, uns quants dels quals van observar el noi pujant a la teulada amb un fusell i van avisar els policies. Un d‘ells es va enfilar al damunt i va topar de nasos amb el tirador. Diuen que era un policia federal avisat pels Sectets. Aquest policia es va retirar prudentment. Als pocs segons, el tirador va obrir foc contra Trump.

AFEGIT 19 de Juliol. La investigació segueix però res indica una motivació política o conspiració. Seria igual com un dels horribles tirotejos fets per gent malalta del cap amb suicidi garantit. Però la Policia explica coses interessants. El lloc tancat amb cadires pel míting estava molt ben guardat però al darrera de la tanca entre aquest lloc i la casa on va estar el tirador hi havia molta gent curiosa i la policia local hi havia posat policies però cap als teulats. Una hora abans de l’incident el tirador havia estat reconegut per la Policia Secreta perquè anava envoltant la tanca amb un rangefinder (measurant distàncies com es fa al golf) i un magnetòmetre (perquè?). Volien anar a buscar-lo però va desaparèixer entre el públic de curiosos, per reaparèixer uns 19 minuts més tard quen ja s’estava enfilant a la teulada. Al Congrés hi ha qui està demanant el comiat de la directora del Servei Secret.

Final Afegit: Ahir 20 de Juliol per primera vegada el Servei Secret va anunciar que el tirador havia estudiat el pòdium amb un dron trobat al seu cotxe hores abans. I que el seu telèfon, ja accessible, només tenia anuncis i televisió sobre Trump i algun cop Biden i TV reportatges d’alguns tirotejos, com ara un que va matar nens. La conclusió sembla ser que l’atac no fou polític, sinó possiblement l’obra d’un xicot malalt.

Joan Gil

Tags: Armes auroritzades, Assassinations, Donald J Trump, Servei Secret, Thomas Crooks

Patriotisme i llengua han estat fortament lligats a molts països com el nostre, com demostra el desenvolument centenari del Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels quals el que us escriu, treballant en aquell temps a Berna (Suïssa), de forma molt poc mereixedora fou nomenat Protector l’any 1968 en plena dictadura feixista. Els jocs florals van ser iniciats  poc abans de la Renaixença a la cort de Tolosa del Llenguadoc, a la part Sud d’Occitània (al Nord hi havia Aquitània) i van durar la primera vegada de 1323 fins 1484. Segons sembla el certamen annual es derivava d’un festival literari romà dedicat a la deessa Flora. Els jutges recompensaven l’autor de la millor poesia presentada a la Gaia Festa només amb una flor, una „violeta de l‘or més fi“. Potser és el moment d’aclarir que en vell provençal i català “gai” només vol dir “alegre” i no té de cap manera un altre significat més modern. Un mot curiós que inesperadament es faria famós per tot el món.

Encara que sembla que trobadors catalans hi participaven, la llengua  inicial fou el provençal, també anomenat occità i cal estudiar lingüística per esbrinar la relació entre les dues llengües. Després de l’atur, en 1393 els Jocs Florals foren refundats en català al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona amb el títol “Jocs Florals de Barcelona” i van començar a estendre’s per molts llocs durant anys, fins al final del segle XV. En algun moment hom introduí un canvi important: la competició consistiria en tres parts guardonades amb diferents flors: la Flor Natural a la millor presentació sobre l’Amor, l’Englantina, sobre qüestions patriòtiques i la Viola, religiosa. Si un poeta aconseguia guanyar les tres es feia mereixedor del títol “Mestre en Gai Saber”. Però  poc a poc, la política va anar reapareixent, mentre que els Jocs s’escampaven per moles ciutats ibèriques, sobretot València i fins i tot el País Basc. Hi va haver com a mínim tres corrents exigint l’ús or return de la llengua catalana anterior tal com es parlava i escrivia en segles previs, una qüestió complicada i divisiva, sempre de difícil resolució.

La política i la poesia catalanes de la Renaixença representada pels Jocs van tornar triomfalment al Saló de Cent el primer diumenge de 1858 per ser prohibides temporalment durant la dictadura del General Primo de Rivera. La política nacionalista s’hi havia ficat a fons, però la qüestió d’acceptar una variant dialèctica per damunt de les altres semblava intractable. La més grossa, fou la negativa dels Jocs en 1914 d’acceptar plenament la reforma lingüística i ortografia de  Pompeu Fabra, qüestiò molt conflictiva que (qui vulgui pot riure) al final va resoldre Lo Rat Penat de València. Al final el concurs va començar a crear i distribuir premis territorials, encara que no en van faltar alguns en un altre idioma i els Jocs van durar anys.

Però aleshores, ai las, la Guerra Civil va arribar el 1936 i  com era natural i confirmatori de la importància alhora política com cultural i catalanista característics dels Jocs Florals.  el Dictador Franco Bahamonde els va prohibir, encara que alguns hi van continuar fent sessions clandestines. No fou el final, perquè molts patriotes havien aconseguit fugir a països llibres (i també que al cap d’anys també molts emigrants comuns Catalans s’hi afegirien) i van decidir organitzar Jocs Florals annuals a capitals estrangeres, la primera en 1941 a Buenos Aires, seguida de 36 més annuals, sense interrupció, ni tan sols durant la Guerra Mundial. A mí em va tocar fer una modesta donació sense altres mèrits en 1968 a Suïssa quen encara ens quedaven vint-i-tants anys de Dictadura  i em van nomenar Protector. No he volgut perdre mai el diploma. El sistema va continuar a ser organitzat annualment a l’exterior a tantes grans ciutats, increïble com pot semblar a tothom, per 36 anys sense atur final en 1977 a la ciutat de Múnic. No sé si era veritat o no però vaig llegir a un diari que el 1977 enmig de la  gran estupefacció dels bavaresos locals, nombrosos Catalans van envair la Plaça Central de Santa Maria cantant i ballant mentre alguns cridaven “L’any que ve a Barcelona”. Trenta-sis anys pel món sense perdre la fidelitat a la nació i la llengua catalanes. Caldria recordar-se‘n. Fou un gran esforç català.

De fet la festa va tornar a la Sala del Consell de Cent, però els temps, l’interès i la situació havien canviat. Els Jocs Florals no havien mort, però s’havien canviat  de roba. I fins ara. El guanyador s’anomenaria Poeta de la Ciutat de Barcelona.

Records entre còmics i sinistres

Havia prohibit el Dictador els Jocs Florals? Ja era extraordinari que sabés què eren, però no els havia oblidat. Va fundar una mena diferent de Juegos Florales en Castellà amb participació i direcció de les autoritats militars i probablement de gent afí poc coneguda. El sistema  era sempre el mateix. Els Jocs que jo recordo tenien lloc al Teatre Grec i estaven presidits, al menys sovint, pel Capitán General de la Cuarta Región Militar.  Hi feien sortir elegida, vestida de blanc i coronada de Reina una filleta del Capità General que havia de seure a un tro mentre poetes desconeguts llegien poemes dolents i alguns eren guardonats amb flors. Era emocionant, veure com la Dictadura promovia la cultura a Cataluña. Sortia a totes les notícies de Radio Nacional de España i algun cop del No-Do. Potser ho haurien hagut d’haver fet a algun local del Paral·lel.

Recordo una altra curiositat, més còmica encara, per molt que fes plorar a molta gent. Entre els anys quaranta i probablement cinquanta o seixanta (no es va anunciar mai) la censura prohibia terminantmant l’ús de la paraula impressa “Cataluña” designant el nostre país enlloc. Se n’havia de dir sempre  tant als títols com dintre dels articles exclusivament “la Cuarta Región Militar”. Algú no s’ho creu? Busqueu els titulars de la Vanguardia. Els de la meva terra vam esdevenir „Cuartaregiónistes“ de naixement.

Quan jo estudiava, per treure el diploma del Batxillerat, calia perquè tel donessin anar primer a una oficina de la Falange al Passeig de Gràcia, pagar unes pessetes i et donaven un paper dient que no constava res contrari als principis del Glorioso Movimiento Nacional (es veu que els devia tenir amagats). Ni tan sols ho buscaven enlloc. Igual poc després caldria tornar-hi per treure un altre certificat i poder matricular-me a la Facultat de Medicina (on calia estudiar, aguantar les classes durant tres anys i examinar-se de  Formación Nacional per poder passar al quart any de la Facultat) i igual per treure el Diploma de Llicenciat. Pel Doctorat ja sembla que ho havien deixat córrer.

Allò que no he oblidat mai, fou una classe d’un professor feixista explicant amb entusiasme als alumnes com un personatge molt admirat durant la República havia fet un discurs fantàstic i exemplar sobre una elecció imminent. „Si el resultado de les urnas fuere completamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas”

Hauran canviat en els nostres dies?

Joan Gil

Tags: Jocs Florals a l’Estranger, Jocs Florals de la Llengua, Jocs Florals Franquistes, Mestre de Gai Saber, Records dels temps Franquistes

Es dona el cas repetitiu que tots complim anys el mateix dia de l’any, cosa que de tant en tant sorprèn. Jo arribaré la setmana pròxima als 84. Abans ningú treballava en res a aquesta edat, però la capacitat de seguir fent o escrivint coses útils sembla haver-se allargat també. En qualsevol cas, hom veu a la TV persones admirables molt petites exactament de la meva edat (la quinta del 1940) com el famós metge Dr Anthony Fauci, director per 30 anys d’un dels Instituts més importants del NIH que durant els anys del COVID va aguantar de valent a tot arreu com un lleó els insults, mentides i amenaces del President Trump, com si fos un home jove. La Ex Speaker (PRESIDENTA) dels Representants Nancy Pelosi, que segueix sent Diputada, té també la mateixa edat. M’ha semblat oportú repetir aquí tres incidents, patinades o bromes públiques atribuïbles a tres Presidents molt diferents dels Estats Units. Són exemples per riure? No n’estic segur, que cadascú decideixi.

Una Recomanació Recent de Donald J. Trump.

Trump és el candidat que en aquest moment sembla ser el més afavorit per guanyar l’elecció de Novembre. Quan no està declarant davant d’un jutge, tribunal o fiscal, fa campanya electoral a tot arreu seguit per membres entusiastes, cridaners, irracionals, poc educats i incondicionals de gent massa similar i tan perilloss com els neofeixistes europeus. L’altre dia, sense voler admetre que ell podria perdre l’elecció, cosa inimaginable, se li va escapar que si el declaraven perdedor correria la sang. Però la broma que vull citar és molt més recent: “El govern no té dret a donar subvencions i facilitar la construcció d’autos elèctrics mentre no s’hagi acabat la gasolina que actualment ofereix la indústria petroliera. Hi ha inversors i capitalistes que han gastat moltíssims diners en buscar i excavar pous i  territoris petroliers nous per tal d’ industrialitzar i facilitar els viatges automobilístics a la població. Ara aquests empresaris tan importants, tenen dret a recuperar les inversions. No hi ha dret que els volguin arruinar amb cotxes elèctrics. Cal esperar que la història del clima millori o el petroli s’acabi i aleshores sí que el govern pot ajudar la producció elèctrica” Se li hauria acudit a algun lector? Cal recordar que Biden combat l’escalfament global però ha autoritzat moltes exploracions petrolieres noves al Cercle Àrctic.

Les Esperances de Joe Biden

Biden va haver d’aguantar per més d’un any els insults constants de Donald Trump que l’anomenava un vell dement que no podia caminar com cal ni parlar ni fer-se entendre, que és massa vell (crec que té tres o quatre anys més que Trump, però és molt més jove que jo que tinc 2 1/2 anys més que Biden) i que hauria de plegar i ficar-se a algun lloc per

. Trump mai parla amb respecte i bona educació de cap adversari. Ara Biden sovint fa discursos sorprenents en una veu alta i ferma que abans no semblava tenir. Com ha anat? La veritat és que si ell no ho explica, els metges no tenen dret a fer-ho, però hi ha al mercat un nombre de drogues, substàncies i medicaments que estimulen l’activitat cerebral començant pel cafè i arribant a les amphetamines i més enllà. Aquests medicaments només estan prohibits quan els metges es neguen a receptar-los i fins i tot n’hi alguns que es poden utilitzar en el tractament de nens. És només una sospita que no es confirmarà mai si els interessats no ho volen. Les amphetamines, almenys les farmacèutiques, que tenen poca mortalitat, rarament són tan perilloses com les que venen pel carrer, que ningú sap de segur ni què són ni com estan de concentrades.

I ara les bromes del Sr Biden. Quan va inaugurar la seva campanya electoral va fer un emocionant discurs afirmant que la seva raó per tornar era defensar i salvar la democràcia nord-americana de Donald Trump. En sentint això, tots els professionals electorals se li van tirar al damunt, dient que amb això no es pot guanyar cap elecció, sinó que cal obrir les mans oferint coses atractives com ara menjar millor, o trobar bons habitatges o millors escoles o cobrar millors sous, no pas ideologies que poca gent considera importants. En Biden es va corregir alguna vegada, però hi torna sovint perquè és un home tossut. I ara, allò que jo trobo inacceptable: una periodista li va preguntar perquè no demanava que els metges o psicòlegs competents li fessin tests per saber si pateix d’Alzheimer o alguna altra demència. Molt empitat, Biden respongué que no volia perquè no es necessitava! Doncs no Senyor. S’equivoca moltíssim. En una persona com vostè, a la seva edat, amb la forma de caminar, la veu i les dissociacions, canvis d’opinió freqüents i fallides de memòria ningú té el dret, sense ser metge, de tractar-lo de dement i ningú en pot estar segur com feia Trump, però qualsevol persona de seny té el dret a exigir un test, per veure si està capacitat per tenir quatre anys més a la Casa Blanca amb poder absolut de tirar bombes i fer guerres. Això, Sr Biden, un examen mèdic competent, sí que hauria fet falta i tots els ciutadans tindrien el dret d’exigir-lo, perquè cal molta empenta per servir quatre anys de President. Ja hi ha molts que demanen un límit a l’edat per tothom, no sols Biden, perquè Trump no és gaire més jove.

El Gran President Franklin Delano Roosevelt (FDR) i el Drama de l’Or

Sens dubte, FDR fou un dels Presidents més importants del Segle XX Americà. Ell va resoldre la Gran Recessió, va re-obrir els bancs, va restaurar la tranquilitat social i al final l’economia, reduir el crim, va crear la Pensió de la Seguretat Social, va millorar bastant el nivell de vida, esdevenint l’únic President progressiu que Amèrica ha tingut, i al final de la seva vida va aconseguir entrar a la II Guerra Mundial i contribuir molt a la desfeta del feixisme. Recorda algú la seva dita quan va prendre possessió “No heu de tenir por de res, sinó de la por mateixa”· Es va quedar sense veure la fi de la guerra per poc temps i va deixar al seu successor Truman la responsabilitat d’acabar la guerra amb el bombardeig atòmic del Japó usant les bombes que FDR havia fet desenvolupar. FDR no fou un home perfecte, perquè n’hi ha pocs, i algunes coses li van sortir malament, una d’elles la quasi tragèdia de la devaluació de l’or.

Hi havia una inflació horrorosa juntament amb devaluació de l’or, que tothom podia bescanviar o canviar per bitllets. L’or ja no semblava guarantir la vàlua del dòlar. La gent estava desesperada. Ho perdien tot. Aleshores van aparèixer dues escoles d’economistes de punts de vista oposats: uns que volien arrencar l’or de la propietat privada devaluant l’or i encara més el dòllar, abaratint la inflació i transformant la moneda en un tros de paper de vàlua simbòlica; altres ho veien amb molta raó com un disbarat pel que caldria pagar molt car. Les reunions a la Casa Blanca acabaven a crits i amb insults. Injustament, FDR consideraven en aquest cas els financers i bankers com culpables de voler aturat una nova manobra per evitar un èxit i, molt disgustat va treure fora els adversaris del plan, introduïnt i encarregant als seus amics la compra obligatòria i devaluació de l’or, cosa que al final es va poder resoldre més o menys però amb disgustos i recriminacions.

Vet aquí com un estudiant d’economia jove que només volia ajudar i aprendre es va haver d’empassar una de les brometes de FDR, un home d’arrels aristocràtiques i gran riquesa, paralitzat i a una cadira de rodes per la polyomyelitis que va patir d’adult als 39 o 40 anys. Li agradaven les bromes. Però són totes les bromes per fer riure? I si hi ha diferent versions i tothom s’ho pren seriosament?

Havent decidit la retirada de l’or en mans privades, FDR va encarregar el començament al seu amic (veí a casa seva) Henry Morgenthau, a qui va nomenar Secretari (Ministre) del Tresor, un home que el va seguir fidelment fins la mort de FDR i esdevingué un dels economistes americans més importants. A Morgenthau la feina no li va agradar i quan un pare enxufat li va demanar una plaça d’intern per a un fill molt intel·ligent que estava estudiant economia, el Secretari el va acceptar proposant-li que podria aprendre sota la seva direcció tot el que cal saber per dirigir, manar i coordinar l’operació de la compra i retirada de l’or. El noi va acceptar immediatament i el Secretari va passar temps ensenyant-li com calia fer i preparar-ho tot seguint les ordres mensuals que li donava FDR quan el rebia al matí durant l’esmorzar. Però l’estudiant només s’interessava per una cosa: quins eren els interessos de la nació? Com sabia ningú quant or calia comprar i a quin preu desvaluar-lo? El Secretari Morgenthau tampoc ho sabia i no semblava preocupar-se’n o voler parlar-ne. De fet ell anava a esmorzar amb FDR acompanyat de gent que volien parlar-ne i discutir amb el President, però Morgenthau no obria la boca.

I un dia, una cosa meravellosa va passar. El Secretari va cridar l’intern i li va dir que ell hauria de trobar-se amb el President als poc dies però li era completament impossible fer-ho. Havia decidit parlar-ne i demanar permís a la Casa Blanca per permetre a l’intern anar a l’esmorzar amb FDR en persona i rebre del President mateix les instruccions per comprar l’or el mes següent. El pobre intern va botar d’alegria. Renoi! Quina ocasió!

Pocs dies després, va arribar molt d’hora i el van acompanyar a la taula on FDR esmorzava. El Presibent ja havia arribat abans i seia al costat d’un senyor desconegut amb qui estava parlant en veu molt alta i irritada. El pobre intern, que estava sent ignorat pels dos altres comensals, no entenia ni una sola paraula i s’havia de concentrar en beure cafè i menjar els ous que hi havia a a taula. El temps va anar passant i ningú es preocupava d’ell. Al final, en FDR, sempre assegut a a cadira de rodes, va manar a un criat que el dugués al seu despatx. Ja s’havia menjat tots els ous. En aquest moment, l’intern es va alçar indignat.”Senyor President, és que jo he vingut enlloc de Secretari Morgenthau a recollir les seves ordres sobre si comprar or o no aquest mes”

“Ah, sí. Es veu que ja és el temps”, va respondre FDR fregant-se la barbeta d’una manera que tots els qui el coneixien sabien que era amenaçadora. “Saps què? Sí, compreu l’or que fa falta una altra vegada” I va assenyalar al criat que volia marxar a l’oficina.

”Però Sr President, quina quantitat d’or hem de comprar?”

En FDR es va tornar a aturar. “Mira, saps què? Igual que el mes passat.”

”Però, però, Sr President, a quin descompte hem de comprar?”

FDR, indignat, va mirar al sostre: “Com sempre, 21 cèntims per cada barra d’or”

Ara, el desventurat intern es va posar a mig tremolar. “Perdoni’m, però em podria explicar com s’ha arribat a aquesta quantitat? Quins càlculs s’han fet?”

Ara en FDR estava disgustat. “Càlculs? Jo ho faig en record de la meva difunta tieta que sempre jugava a la combinació 7×3=21 que a tots ens agradava perquè porta bona fortuna. Tres vegades set sempre va bé.”

La història no s’acaba del tot aquí. L’estudiant ho va explicar tot en detall al Secretari Morgenthau que s’ho va prendre seriosament (!) i no ho va veure com una broma. Ell escrivia cada dia un memoràndum explicant què havia fet cada dia i aquesta vegada va dir que si algú sabés com es fixa el preu de l’or combinant preus que porten bona fortuna, s’espantaria. Al final va acabant entenent-ho. FDR seguia una tàctica descrita per dos economistes. Però era una broma o no? Coneixent el caràcter d’FDR probablent era una broma, però qui sap?

Joan Gil

Tags: Donald Trump, FDR, Joe Biden, Problema de l’Or a la Gran Recessió

Aquesta és la durada de l’estiu i el temps annual de les vacances. No és que sigui el mateix que el calendari oficial, però s’hi sembla. El dia del començament de la sessió estival, és la Festa Memorial Nacional, (4th Dilluns de Maig) és la data quan cal recordar aquells que van donar la vida defensant el seu país. A més dels discursos, molta de gent surt de vacances i s’obren les piscines. El dia de  closure en setembre s’anomena Labor Day, quan es tanquen les piscines i aviat caldrà  tornar a l’escola, però el Labor Day és molt més difícil d’entendre. És degut la mania que tenen els polítics americans de pensar que  és una festa comunista i per això cal celebrar-la un al altre dia, com el Congrés i el President  van decidir durant la Guerra Freda. De debò? Un petit detall: Allò que hom recorda el 1 de Maig és l’aniversari de la sublevació o Albarot de la Plaça Haymarket de Chicago (de la què els treballadors lluitant per només les 8 hores a la feina no en tenien cap culpa) que va tenir lloc en Maig de 1886, mentre que Revolució Soviètica no va arribar fins 1917, uns 30 anys després. Tant els socialistes com els comunistes també s’en vanten molt de la festa sense dret, perquè resulta que la fundació dels primeres sindicats, cooperatives i la lluita obrera foren introduïdes als EUA per les unions anarco-sindicalistes, grups progresstius molt poc associats amb la mateixa violència de la què la policia i els empresaris en feien constant ús.

Tornant a la Festa Nacional que inicia l’estiu, un tema verdaderament extraordinari que va acabar amb un èxit inexpectat i fabulós que havia salvat al país amb un gairebé miraculós final d’una guerra horrible als EUA fou el monument a les víctimes de la Guerra del Vietnam. Aquella atrocitat, que gairebé va acabar en una tragèdia, (potser en van haver moltes de tragèdies) i on la guàrdia nacional va arribar a matar a trets estudiants pacífics, on Hollywood i la literature ensenyaven els soldats (encara en servei obligatori) com addictes a drogues, abusadors sexuals, assassins. El tema, desenvolupat molt lentament tant per ràdio com amb els veïns, partits i sindicats, i els ex-amics acabava amb baralles, insults, mentides i amenaces tant contra els uns com contra els altres, i havia esdevingut vergonyós  i indigne del poble Americà que acabava de sortir amb èxit dubtós de la guerra contra Xina i Korea, per no parlar de la Guerra Mundial i potser tenien un Exèrcit més optimista del què caldria. En qualsevol cas  la guerra del Vetnam no semblava acabar-se mai i molta gent, tant pares i familiars com ex-combatents i famílies dels ferits i mutilats semblaven odiar-se a mort. Tot va començar quan Vietnam, una ex-colònia francesa, va derrotar a Dien Bien Fu espectacularment els seus colonitzadors no-desitjats. Hauria semblat lògic tornar la llibertat conquerida amb tant esforç als vietnamites potser amb algun ajut temporal, enlloc de passar la responsabilitat a un grup de les NU que va posar en càrrec al President Eisenhower, que es va limitat a enviar-hi consellers militars i armes al Sud d’un país arbitràriament dividit en dos, el Nord i el Sud. La guerra va tornar a començar aquesta vegada amb els Americans al favor del Sud. Però ay las com es va complicar. El nou President Kennedy es va atipar i va enderrocar la dictadura sudista de dretes (i segons certs autors va autoritzar l’assessinat del President Sud-Vietnamita). A més va cometre l’error insoluble i garrafal de fer desembarcar un exèrcit americà complet al centre de Vietnam del Sud sense molestar-se a notificar el govern local. El seu successor Lyndon Johnson fou qui va veure més clarament i amb desesperació en quin embolic s’havia ficat. Tenia por que l’una o l’altre meitat del Congrés el volgués destituir segons  què intentés fer. Cal recordar la catàstrafe del Golf de Vientien on la Casa Banca va afirmar que retaliava els Vietnamesos per una agressió  (poc digna de crèdit) vietnamita, mentre diaris com el NYTimes aconseguien explicar la veritat, que Johnson havia mentit i que era ell l’únic agressor. Johnson ja no es va poder fer reelegir però el Partit Demòcrat reunit a Chicago fou atacat per grups d’estudiants i adversaris creant una altra tragèdia. Uns estaven a favor de tirar la guerra endavant i altres de tot el contrari. Com es podia arreglar? Johnson verdaderament havia de plegar. El President Nixon va continuar els bombardejos greus a Cambòdia i Laos i fins i tot el darrer American comandant general fou destituit. L’anomenada sublevació de l’Any Nou dels Nordistes a tot el territori, fou guanyada pels americans tot i veient clarament que la guerra estava ben perduda. Fins i tot Richard Nixon havia decidit acabar amb la guerra. Un dificilíssima Conferència de Pau manada per Nixon i el seu recentment mort Henry Kissinger (secretary d’Estat en aquells temps) van establir un Alt el Foc que tothom entenia que seria breu. Mesos després, el govern de Hanoi al Nord va estudiar la situació i el seu Cap de Govern va manar intentar una petita provocació a veure què passava. En Nixon ja havia hagut de plegar degut al Watergate i el nou President Gerald Ford estava al poder. Al  poc temps l’exèrcit nord-vietnamita de fet ja havia començat a entrar  a tot arreu. L’Ambaixada Americana no estava preparada i el terror es va estendre per tot Saigon (Per cert, Saigon es diu ara Ho-Chi-Min City) Jo recordo molt bé el discurs final del President Sudista traduït a  l’Anglès: Que tots es seus soldats deixessin de disparar i resistir. I que en l’hora de la seva victòria, que els nord-vietnamites recordessin amb pietat que eren tots germans. I que ell no fugiria, sinó que els esperaria dintre del Palau presidencial. Aviat una columna de tancs es va posar en marxa en aquesta direcció.

Quin desastre tan gran! La gent no es volien reconciliar. Sembalava com si tots encara tinguessin set de venjança. Els soldats que tornaven eren acusats de ser assassins i addictes a dogues i no trobavan feina i sovint eren insultats. Al final un grup va decidir construir un monument a les víctimes de la guerra (58,312! morts i 265,000 ferits) amb diners públics i una recompensa de 20,000 i que el concurs quedava obert. Es construiria al costat, un xic amagat, del monument a Lincoln. Es presentarien tants candidats com volguessin i en van rebre 1,400 submissions, totes d’artistes desconeguts amb el nom amagat. En aquell moment un mestre d’un College d’Arquitectura elemental, es va fixar en una estudiant poc brillant nascuda als EUA d’immigrants xinesos i estudiant a una escola poc coneguda a Ohio. Es deia (i es diu) Maya Lin,tenia 19 anys (ara en té 64). El mestre li va dir que com semblava que ella s’interessava molt per monuments i coses funeràries, perquè no es presentava al concurs? Potser aprendria alguna coseta. El seu nom, per descomptat quedaria secret a manys que guanyés. La Maya s’hi va interessar, però amb 14,000 sol·licitants, es pensava que no en sentiria parlar més.

Tot el que està escrit al destí, acaba passant. La Maya no n’havia sentit parlar més. Gairebé tres anys anys després quan la noia ja en tenia 21 anys i vivia a una petita cambra de l’escola, un dia se li van presentar visitants. Venien a felicitar-la perquè acabava de gunyar els $20,000 i podria dirigir la construcció. Ja li van dir que també els havia admirat veure l‘edat que tenia, però ja havia guanyat i prou.

Sembla mentida que una noia de 19 anys sigui l’única capaç d’entendre què vol i necessita el públic. El sistema, que jo recomanaria  a tothom, no podia ser més senzill. Consistia en bastir dues parets negres formant un angle amb els noms de tots els els morts en l’ordre que van morir ocupant tota la paret. Els seus noms estanven gravats de forma que era possible venir amb paper i llapis per calcar el nom i endur-se’l a casa. Hi havia també molt espai per deixar-hi cartes, petits obsequis o records. Els visitants en deixaven tants que calia recollir-los cada dia. Al començament van venir pocs relatius o amics però el nombre de visitants va pujar ràpidament. La gent es posava a plorar, a embraçar-se, volien sempre calcar el nom del difunt, s’ajudaven els uns als altres, s’explicaven històries… La Guerra s’havia acabat. Al menys les hostilitats obertes s‘havien acabat

No és que tots es membres del tribunal o altres visitants s’ho prenguessin bé, ben al contrari. Hi havia gent que volien escenes heroiques de guerra i banderes. El milionari que havia ofert els 20,000 se’ls va quedar. Al final van afegir dues estàtues en aquest estil guerrer als dos costats de l’entrada, com si fossin dos guàrdies.

Però la Maya va esdevenir molt famosa, va obrir un taller especialitzat a Nova York i jo crec que encara va guanyant diners.

Joan Gil

Tags: Labor Day, Maya Lin, Memorial Day, Vietnam Monument

El Govern

Federal només mana que eleccions finals per triar membres del Congrés, President i Vice-President se celebrin a cadascun dels 50 estats el primer dimarts de Novembre cada dos anys pels Diputats o cada quatre pel President i el Vice, deixant  que la resta s’ho facin els estats amb les lleis i mètodes que vulguin, cosa molt lògica posat que són els estats els que trien. Els 50 estats no tenen cap obligació de fer primàries encara que molts ho fan els dies que volen. La seva interpretació del resultat varia molt. Tots hem de tenir a la targeta electoral una inscripció obligatòria identificant si ens considerem Demòcrates, Republicans o Independents. Alguns estats com el meu Maryland permeten votar només per la llista triada al carnet electoral i comptar separadament els vots rebuts per cada un dels tres grups. Altrament hi ha de tot: estats on tothom pot votar una vegada només a la llista triada o per qualsevol altra llista que prefereixin, altres  on només els independendents trien lliurement a quina de les tres llistes decideixen votar tant si és la triada pel votant o no. A California són encara més divertits: que voti tothom a la llista que vulgui i que els dos aspirants amb més vots comptant tots els partits, quedin elegits  com candidats oficials, tant si els dos finalistes són del mateix o de tots dos partits. A mí personalment m’agrada molt la idea.

El meu estimat Maryland té dos Comtats fent frontera amb allò que nosaltres els residents anomenem el Districte i la resta del món Washington DC, Capital de la Unió. De fet el Districte havia estat íntegrament territori  de Maryland fins que en 1790 fou cedit al Govern federal perquè fessin fora als indígenes que hi vivien i hi construïssin una nova capital. Maryland és igual de gran com Bèlgica, que per standards americans és petit, amb una mica més de 6,2 milions de residents i de fet els dos comtats fronterers semblen suburbis de Washington, amb Instituts federals molt importants que no caben al District, com ara tot el NIH, l’Hospital Militar, la Food and Drug Administració, les seus Centrals de la Seguretat Nacional i de la NASA, una de les agències atòmiques, MEDICARE (l’agència que paga l’assegurança de malaltia dels vells i indigents i més coses. Per exemple l’FBI (policia federal) hi està construint una seu Central (en canvi la CIA i el Pentàgon estan a suburbis de l’estat de Virgínia, al sud del Districte).  La ciutat més gran de Maryland és Baltimore, amb menys de 600,000 residents (uns 62% blacks i 5.6 % sudamericans) només dintre la ciutat, té alguns llocs famosos: tenen estadis grans de béisbol i de football americà, un port de mar molt important (lloc de la col·lusió recent entre un veixell de mides colossals i un pont de quilòmetres amb una autopista), fou el lloc de sèries televisives famoses (The Wire).

Coses més importants? I tant! La Universitat Johns Hopkins, una de les més importants del món en certes especialitats, a més de ser la propietària de l’Hopital declarat moltes vegades el millor dels Estats Units. La Facultat de Medicina de la Universitat de Maryland, tampoc està malament. Cal recordar també l’Institut de Salut Pública importantíssim  pagat per Bloomberg i també molts llocs d’interès artístic. La seva cuina és famosa pels productes marítims, com els crancs i les ostres de tota mena. Parlant de l’aigua, Baltimore és la lògica seu de l’Aquarium Nacional,  a lloc inoblidable. I és al port de Baltimore en vista del seu Fort McHenry on l’Himne Nacional fou escrit durant la guerra de 1812 contra els britànics.

La Capital es diu Annapolis i és una petita ciutat costanera al fons d’una mena de Badia atlàntica llarguíssima anomenada Chesapeake. És una atracció magnífica als carrers, al lloc antic dels edificis de govern, vistes, platges, parcs, navegacions pel port. Si algú no ho troba suficient, afegiré que és també la seu de l’Acadèmia Militar de la Marina de Guerra dels Estats Unitis

Com es vota al nostre estat

Es pot fer de moltes maneres diferents, segons convingui a cadascú. Hi ha estats que mantenen un sol dia de cues a col·legis electorals tant si plou com si fa sol i hi ha estats que ofereixen un mes sencer d’alternatives més còmodes tant pels votants sans com pels vells i malalts. Cal recordar, no obstant, que si es tracta del vot final del primer dimarts de Novembre, al vespre d’aquest dia tot ha de quedar tancat per procedir al recompte.

Els Americans diuen que no tolerarien mai un document d’identitat governamental com els Europeus, però des de fa anys tots accepten el permís de conduir pels mateixos efectes d’identificació. Els que no poden conduir tenen dret a sol·licitat un carnet absolutament idèntic marcat que serveix  només per identificació i no pas per conduir. El nou votant ha de demostrar primer que viu i on és que viu. Gràcies als ordinadors, això queda provat ensenyant i fotografiant el carnet de conduir, altres documents són acceptables com ara el rebut de l’electricitat o el lloguer del pis, però cal parlar-ne i convèncer més. A molts estats, com per exemple Maryland si un despistat not troba el carnet de votant, té dret a presentar-se a un dels col·legis electorals el dia del vot a demanar-ne un i votar. Hi ha estats que no ho toleren , o que accepten un vot condicional que pot o no pot ser confirmat o acceptat.

Diguem que un votant vol exercir el seu dret sigui a un col·legi del veïnat en persona o a qualsevol altre col·legi que trïi, (mentre sigui al Comtat on viu): com queda dit, a alguns estats només es pot fer el dia únic, a altres estats hi més varietats: poden obrir el locals amb un mes o una setmana o uns quants dies d’anticipació (a Maryland és una setmana però fan tancar dies abans del vot final). Altres obren un mes abans, però no pas cada dia, mentra que altres obren només cada cap de setmana o a certs dies.

Diguem que algú, com un servidor, no vol saber res de fer una cua. Per això en general cal obtenir una butlleta que cal omplir sense embrutar el paper o corregir res o fer taques de tinta (no cal en canvi votar per triar un candidat a cada grup (sovint n’hi molts: mestres, jutges, counties, senadors,…) però si hom n’escriu i després n’ esborra un, la butlleta és invàlida i cal substituir-la o hom no pot votar. La butlleta tancada i segellada de forma que només el nom del votant i una firma a mà  jurada són visibles a l’exterior del sobre, el qual ha ser ficat i tornat a tancar a un segon sobre, només permet fer una de tres coses: 1) enviar-ho per correu de franc amb anticipació (a Texas feien pagar un segell), 2) portar-lo a l’oficina on es controla tot i posar el sobre tancat damunt la taula d’un funcionari i 3) ficar-ho en qualsevol moment dintre d’una de les caixes metàl·liques públiques disponibles cada vegada a més llocs, vigilades per video i per la policia i empleats locals. Encara que ja s’utilitzen a molts llocs no s’ha sentit dir fins ara mai que ningú hagi intentat robar, obrir o rebentar cap d’aquestes caixes i jo crec que tenen molt future. En qualsevol cas per assegurar més els votats, tots reben un e-mail assegurant que el vot ha estat rebut i un segon anunciant que el vot s’ha comptat (sense mencionar el reultat, perquè si ho fessin, esdevindria possible comprar vots).

Jo visc a una comunitat d’uns 8 o 9,000 residents, gairebé tots d’edat avençada, envoltada per reixes i accessible a tres punts de control guardats per la nostra policia privada. Aquest any per primera vegada obriran un col·legi electoral a una església per creients de qualsevol religió prop del meu pis, que no obstant només quedarà oberta el dimarts pròxim, últim dia. Altrament també per primera vegada van plantar fa setmanes una caixa de ferro a l’entrada d’un dels dos clubs d’esbarjo que tenim. Això no vol dir de cap manera que l’accés estigui limitat als residents, però els qui no siguin empleats o relatius documentats necessitaran una invitació d’un resident dipositada als controls d’entrada. Un cop dins, poden fer com tothom i votar si volen.

Joan Gil

Tags: caixes per votar, col·legis electorals, eleccions, Maryland, Vots