Arxiu per a 'General' Categories

02 jul. 2020


Lliçons de la Pandèmia als EUA: Actualitats

Classificat com a General

Dr Anthony Fauci, Director de l´Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH

Hom creuria que els Estats Units estaven preparats millor que ningú per combatre una pandèmia que ja des de mesos es veia venir i semblava inevitable. Tenim des de fa molt de temps el Sistema de Salut Pública dirigit pel CDC (http://cdc.gov) i el Consells de totes les Saluts Públiques estatals i territorials millor i més brillant del món amb moltes Escoles Universitàries famoses de Salut Pública i especialistes diplomats escampats en moltes administracions i companyies. Què ha passat per arribar al desastre actual? El Sr Donald J. Trump és allò que ha passat. Aquest home ho va intentar però no tenia cap autoritat per manar confinaments o desconfinaments als Estats, però això no vol dir que no tingués res a fer. Ben al contrari, havia de començar a pensar de forma realista en el desastre econòmic que s’acostava, en procurar tots els tests diagnòstics (que no es podien comprar enlloc), oferir material protector als metges i treballadors d’hospital, trobar màscares per a tothom, que tampoc n´hi havia, comprar ventiladors als hospitals i informar al públic, tancar les comunicacions amb l’exterior. Tot ho va fer tard i malament i al final ell i els seus seguidors i polítics han provocat un rebrot gairebé igual que el primer. Ja teníem 2,679,230 casos positius i 128,024 defuncions, però ahir al vespre vam aconseguir un rècord mundial: 50,700 nous casos en un dia. Ja veurem què més passara.

 

  1. La questio territorial

Quan el virus va arribar a l’estat espanyol, el Sr.Sánchez, manifestament obsessionat per la “unidad de España” quan no era això del que tocava parlar, va aplicar el nou 155 a tot l’estat. L’experiència ha demostrat que els territoris, sovint petits, aconsellats per experts de la Salut Pública, són els únics que poden i saben reaccionar com calgui. Als EUA l’autoritat rau en l’estat, que en molts llocs l’ha delegat en els comtats (districtes, en angles “counties”) Hom ha fet notar moltíssimes diferències intraestatals. Al lloc on visc, anem dues o tres setmanes darrere l’estat degut a la proximitat de Washington· Per altra banda, perquè molestar a gent rural que no té cap problema? La unitat del país és la solidaritat amb els veïns, no pas la uniformat amb gent remota que demanava Sanchez.

      2. Els tests

Els de Salut Pública ho tenen molt clar: una epidèmia es combat amb tests i rastrejadors. De rastrejadors no n’hi havia prou, però els tests feien falta urgentment. Els de Sánchez van comprar de font desconeguda tests inútils, endarrerint els diagnòstics i tractaments. Hi ha hagut moltes companyies que han aprofitat el caos per vendre material dolent, però què van fer els amics de Sànchez per examinar allò que compraven en un assumpte tan critic?

Als EUA la manca de tests també va tenir lloc, però per raons molt diferents. El CDC hauria hagut de tenir tots els tests de laboratori que calia, però van tenir un problema al laboratori i els seus tests donaven un percentatge molt alt de falsos negatius. Ja fa temps que es va arreglar però fou una fallida vergonyant.

     3. Materials de Protecció

La protecció del personal sanitari era una necessitat imperiosa i va resultar que ni  havia l’equipament necessari ni es podia comprar enlloc. Trump va trigar molt a obligar la indústria americana a fer bates i mascares, causant problemes greus als hospitals. El CDC no tenia cap dipòsit nacional d’emergència perquè Trump els havia anat tallant el pressupost. El gran Dr Fauci, l’home més respectat de la Sanitat i l’únic que ha dit la veritat contradient Trump i els seus lacais, ha explicat que al començament no van insistir en què els ciutadans es posessin una màscara perquè no en tenien prou ni tan sols per equipar els hospitals, no perquè no fessin falta. Trump diu que només els seus enemics porten màscara i es nega a fer-ho ell mateix.

    4. Acabant amb el confinament

Trump va parlar sempre amb disgust del confinament fet clarament contra la seva opinio. Aviat van començar les queixes de la dreta radical que parlava de la llibertat i dels drets constitucionals i de les congregacions religioses. Trump va ajudar amb Tweets provocatius. A Nova York i als estats veins, Nova Jersey i Connecticut, de fet suburbis de NY, el governador Cuomo va aguantar i de fet sembla haver superat un perill enorme. Altres estats en canvi, sobretot al Sud i Oest amb governadors trumpistes fins i tot es van arribar a negar a fer confinaments o a tancar bars i platges, desfermant el desastre que ara veiem, amb 17 estats anunciant un nombre rècord de nous casos. Particularment greus són els casos de Texas, on ja falten llits als hospitals, com a Arizona i a Luisiana. Trist també és el cas de Los Angeles a Califòrnia, on un rebrot sembla haver estat causat per la gentada que contra el consell del governador va anar a la platja pel Memorial Day. Hom tem un desastre similar després de festa nacional que celebrarem (si podem) aquest dissabte 4 de juliol. El Dr Fauci sembla molt preocupat. Diu que si la gent no recobra el seny i fa bondat, arribarem als 150,000 morts.

El confinament en general, tret d’algun lloc com NY, no va ser mai per als ciutadans com a Espanya. La policia només vigilava els negocis però no deia mai res als ciutadans pel carrer ni es ficava a cap habitatge. Jo vaig sortir cada dia a passejar i em trobava amb moltes famílies amb nens. La policia s´hi ficava només quan veia grups de més de 8 persones. El perill estava als locals tancats com rl bars i restaurants on sovint hi ha aire condicionat amb poca ventilació.

    5. Defuncions

És l’única bona notícia que tinc, perquè el percentatge de malalts hospitalitzats greus que moren ha caigut molt. Té causes diverses. Hom ha pogut utilitzar medicaments com ara el Remdevisir i la Dexametasona a més de poder reconèixer a temps i tractar la tempesta de toxines final que ha costat tantes vides. A mes ara ja no cal intubar i posar al ventilador tants malalts com abans.  Pel costat dolent cal mencionar que ara un percentatge alt de malalts greus son gent jove entre 20 i 40 anys. No es pot dir que nomes els vells estiguin en perill.

Pel que fa al Remdesivir que va fallar fa temps en el tractament de la Hepatitis C i l’Ebola ara sembla millorar els malalts greus només, cosa que sens dubtes salvarà vides, però no resol el problema. Cal tenir en compte que Trump ha comprat tota la producció per un any. Farà alguna cosa la Unió Europea? A mes el preu d’un tractament amb Remdesivir esta fixat als $3100 (!) Qui pagara?

    6. Els Vaccins

Resulta que hi ha pel món uns 160 grups d’investigadors competents i qualificats desenvolupant un vaccí. Tindrà algú èxit? Confiem que sí o si no tindrem Covid per una estona. Però Fauci i la CDC avisen: ningú pot estar segur que s’en trobi una i hom no ha pogut fer vaccins contra molts agents. Quan se’n trobi un, hi ha el problema que gairebé tots els grups estan lligats de mans i peus al país on viuen. I els altres? Hi haurà vaccins bons i dolents, de primera i de segona? Un problema greu és que parlem de milions i milions de dosis. La indústria sap com fabricar-les però cal tenir uns sis mesos per bastir la fàbrica, cosa que ens duria a mig 2011 en el millor cas. El govern americà ha acceptat el risc de pèrdues (assegurant de fet) a alguna companyia americana si comença a preparar la producció abans que la Food and Drug Administration hagi aprovat res, passant el perill d’un fracàs al govern. Això permetria tenir el vaccí al mercat (americà només) a primers de 2011. Però un senyor que havia treballat en vaccins tota la seva vida, va dir que costa entre 6 i 10 anys fer-ne un perquè sempre passen coses. Ja veurem.

    7. Reobrint les escoles

No sembla que ningú pugui posar-se d’acord. En qualsevol cas no es un assumpte federal sino dels estats, sovint de les ciutats. Pero que recomanen?  Les opcions les coneix tothom: 1) reobrir el setembre o octubre amb proteccions; 2) fer tandes amb la meitat de nens cada vegada; 3) combinar classe presencial amb internet; 4) fer nomes internet. Ahir es va ficar a la discussió el President de l’associació de Metges Pediàtrics dient que l’ensenyament ha de ser en qualsevol cas presencial i que els nens a casa no han apres res i que la falta de contacte impederix un desenvolupament social i escolar escaient. Afegeix que el perill de transmissió de nen a nen encara que existeix sembla ser molt petit. Un problema gran son els mestres que sembla que se senten en perill. Molts que tenen 55 anys o mes preferirien buscar altra feina i hi hauria un dèficit d’educadors. En qualsevol cas al començament els governs locals van haver de distribuir portàtils barats (Chromebooks) a moltes families que no en tenien i assegurar-se que tinguessin recepció d’internet. I les families amb molts nens, han de comprar un Chromebook per cadascun? Almenys a l’area on visc, ningú parla de reobrir escoles ara mateix. Ja veurem. Hi ha arguments a favor i contra tot.  

    8. Preocupacions

N’hi ha una que els viròlegs sempre tenen. Els Coronavirus coneguts sempre fan mutacions. La majoria son inofensives i no canvien res, però la catàstrofe mundial de la grip espanyola de 1918 fou el resultat d’una mutació dolenta. Aquesta preocupacio no desapareixera mai. Hom no pot prevenir una cosa que no existeix.

Un altre problema nou es que els viròlegs han descobert als porcs nous Coronavirus virus potencialment transmissibles a humans, que de fet ja s’ha trobat a alguns malalts aïllats. Podria resultar en una altra pandèmia de grip porcina com la de 2002 al mateix temps que seguim amb el Covid.

Sembla que la Humanitat viu en perill permanent. Hem tingut veus que avisaven sobre la pol·lució, l’escalfament global, els moviments migratoris, les guerres nuclears… Però de pandèmies no sentíem mai res. El famós Bill Gates va intentar avisar i ningú li va fer cas.

AFEGIT, 4 de Juliol: Trump continua desafiant les recomanacions de la Salut Pública, i aquest vespre ha organitzat focs artificials a la Mall a Washington amb una passada d’avions, invitant l’assistència en massa amb o sense mascareta. L’alcadessa ha recomanat als ciutadans no anar-hi, però al Districte no té cap autoritat contra el govern federal. Trump en persona ha anat a un acte electoral amb focs artificials a Dakota del Sud davant les muntanyes amb estàtues de presidents sense mascaretes ni distància social. La governadora trumpista ha dit que si a algú no li agrada que es quedi a casa.

Ahir el país va passar dels 50,000 casos nous per tercer dia consecutiu. Fauci va fer un anunci preocupant: hi ha una mutació del virus que sembla que augmenta el perill de contagi. De moment, no obstant, sembla que la malaltia no és més greu que abans.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

27 juny 2020


ANDREW JACKSON, el populista que va expulsar España de la Florida

Classificat com a General

Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint es compara. Aquests dos eren gent molt diferent. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions. En Jackson, al contrari, fou un heroi nacional, el fundador del partit Demòcrata i un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington. Perquè volien enderrocar l’estàtua? Sens dubte per la memoria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis l’anomenen el cami de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot.

  • Jackson tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitat l´ Heritage, la seva residència a Nashville. Va conèixer la dona de la seva vida, Rachel, la qual lamentablement ja estava casada. No era cap problema. Va anunciar que havia estat divorciada per l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però desafiava a un duel a qui expressés dubtes.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats mig descamisats, poc entrenats i mal armats de la milícia es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital. Una petita cosa que ningú sabia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill dels segon President, un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l´empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte i amb poca ètica del temps. La volien empresonar per bigàmia, però el marit de debò li va concedir el divorci i Jackson es va casar amb ella. Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat que el van haver d’arrossegar plorant de la cambra i vigilar que no es suicidés.

La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Enrabiat, Jackson va acomiadar tots els critiquejadors que s´en preocupaven i hi havien participat. Va tenir un Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada). Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu record. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel un fill indígena) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump?

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

15 juny 2020


Les Desventures de Washington DC

Classificat com a General

És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.

Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.

El Districte despres de perdre el territori de Virginia

Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.

El Dret al Vot Esdevé un Drama

El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.

El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!

Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.

Les Desgràcies Empitjoren

L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs

Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important)  les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.

La població seguia augmentant però els ciutadans  vivien a una colònia sense drets polítics.

Petites Millores

La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.

I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.

I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

09 juny 2020


Més enllà del cas de George Floyd als EUA

Classificat com a General

Em passo temps mirant notícies a la TV. Ara fa dues setmanes vaig veure per primera vegada el video de la mort de Floyd. Més que indignat, em vaig quedar estabornit. No podia ser veritat. Acabava de veure com un ciutadà negre completament indefens era cruelment torturat per 8 minuts trenta-set segons i assassinat per un policia en uniforme amb participació i indiferència de tres policies més. Els policies es miraven amb indiferència la càmera que els filmava. La víctima, un home de 47 anys,  per terra boca avall, emmanillat amb tres policies asseguts a l’esquena, un d’ells amb un genoll al coll de la víctima, que va  cridar “I cannot breath” 15 vegades i en el moment de la mort va cridar dues vegades “Mama, Mama”. Al vespre un locutor de notícies de TV va interrompre el butlletí que estava llegint a mig programa i es va dirigir al públic: “Ara fa 8 minuts i 38 segons del començament del programa. Tant de temps  van estar agenollats damunt el coll de George Floyd”

Què havia fet l’home per merèixer aquest tractament? Un botiguer l’havia acusat d´haver passat un bitllet de 20 $ falsificat. Però ho sabia ell? Es castiga amb presidi i pena de mort això? Havia resistit arrest? Els vídeos no ensenyen res d’això. Era racisme, crueltat i sadisme pur. Molts que vivim a Amèrica ja ho hem vist masses vegades. Els darrers anys molts negres han estat morts pel carrer per delictes insignificants o fins i tot per equivocacions. Hi ha hagut sovint protestes però no canvia res. Poc abandonar Dallas va passar un incident molt difícil d’entendre. Una dona policia vivia llogada a un edifici de pisos. Un dia va tornar cansada a casa. Va veure el número del seu habitatge a la porta i va entrar, però dissortadament s’havia equivocat de pis. Molt sorprès el senyor negre que hi vivia es va aixecar. La dona policia, pensant que era un criminal es va treure la pistola i el va matar sense parlar. L’home no estava armat, no havia fet res i estava a casa seva. Demostra que els policies davant d’un negre fan jutjaments desfavorables, esdevenen perillosos i el tracten malament.

A Chicago

El cas de Floyd va tenir lloc a Minneapolis, estat de Minessota, una ciutat de la qual només conec l’aeroport, però ara fa un any vaig anar a passar uns dies a Chicago, una gran ciutat amb arquitectura fantàstica. Volia visitar el lloc on els fets del 1 de maig original havien tingut lloc (si algú s´hi interessa pot llegir el meu apunt del darrer 30 abril). Durant la Prohibició de beure alcohol, la ciutat fou dominada per un mafiós molt perillós anomenat Al Capone. Després de la Prohibició per molts anys ajuntament va prohibir que es rodessin pel·lícules de lladres i bandits a la ciutat però ja fa anys d’això. Avui en dia, no obstant el descens de la criminalitat als EUA, a Chicago el nombre de crims i tirotejos i morts als barris negres ha assolit nous rècords. La cadena NBC té una sèrie setmanal molt exitosa anomenada “Chicago PD” on els negres sempre viuen a llocs miserables i son assassins o negociants de drogues. Pels carrers de Chicago es veuen negres demanant caritat o mal vestits.

El meu primer vespre estava assegut a una tauleta d’un petit restaurant menjant un entrepà quan veig que se m’acosta una nena negra d’uns 9 o 10 anys amb una caixa de cartró que contenia llaminadures de xocolata que es podien comprar segons la botiga per 1 o 2 $. Em diu que està venent els xocolates per 4 $, però si en compro dos, només em costarà 6. Miro a l’exterior. Dissimulant, una dona mal vestida, la mare probablement, està mirant. Trio un dels paquets i em trec de la butxaca quatre bitllets de dòlar que li dono. La nena vol comptar-los. Un…dos… i es confon. Torna a començar amb el mateix resultat. Era evident que no sabia comptar fins 4. Li prenc els bitllets i els compto damunt la tauleta: un, dos, tres i quatre. La nena riu satisfeta i s’en va. A l’exterior veig com la mare i la nena es fan una abraçada rient. Ai, com està de malament la cosa. Una nena de 9 que no sap comptar fins quatre.

Dos dies després estic caminant per un barri suburbà de Chicago, enredat per una mala informació de Google. Estic buscant el cementiri amb l’enterrament i el monument dels màrtirs del 1 de maig. Em trobo a un barri pobre, predominantment negre. Quan pregunto alguna cosa rebo respostes indiferents o hostils. Trobo un jove descamisat que em mira malament, noies mal vestides amb colors absurds i mala costura, altres em miren, insistentment. De sobte m’adono que em fan por. I això perquè? M’he tractat per anys a tot arreu amb negres, tinc veins negres, tinc amics negres a la feina, m’oposo fermament al racisme… Perquè he de tenir por aquí?

Aviat trobo la resposta. És pel barri on viuen on no poden maldar ni poden sortir. Per sempre més, com els seus pares, viuran a habitatges petits, amb mala higiene, aniran a escoles o no aprendran res, molts no podran guanyar diners honradament i viuran envoltats per lladres i narcotraficants que han trobat el camí de la prosperitat, demà serà com avui o pitjor. El seu estrat socio-econòmic es una gabia fatal de la que no es poden escapar i per això no han après a ser tan amables i amistosos com la majoria de blancs. Els negres són només l’onze percent de la població, però omplen les presons. Pràcticament tots els negres han estat escorcollats per la policia, i aturats quan van en un bon cotxe. La majoria de condemnats a mort son negres. Quan son jutjats, no poden pagar cap defensor bo. La majoria viuen sense esperança,sense poder sortir del forat socio-econòmic on es troben. Els drets civils i el dret al vot no ho han resolt tot i no tenen ara bons líders com ho va ser Martin Luther King.

No està gens clar que les manifestacions arreglin gran cosa. Ja han fallat moltes vegades. Obama va fer discursos magnífics sobre el problema racial però no va ajudar gens. Tant de bo sigui diferent aquest cop.

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

03 juny 2020


La Salut Pública a Catalunya i l’Estat: una implantació deficient

Classificat com a General

La observació de la gestió autoritària i incompetent del Sr Sánchez, sobretot el retràs en el reconeixement del perill del nou coronavirus i la fallida de subministrar tests segurs i reconèixer la necessitat de tractar els diferents territoris segons les seves característiques i no seguint les inclinacions polítiques del partit governant, fa necessari considerar l’estat del coneixement científic i influència de la Sanitat Pública a l’estat.

Definició de la Salut Pública

Mentre que el metge s’ocupa de tractar individualment la persona que sol·licita atenció, la Salut Pública, una branca separada de la Medicina, és la ciència que protegeix la seguretat i intenta millorar la salut de tota la comunitat, treballant amb les eines d´educació, investigació, difusió, i contactes polítics quan cal. Si algú s’hi interessa li recomano el web de associació professional nord-americana (http://www.apha.org) que explica en detall les coses que un graduat en Salut Pública pot fer a la política central o local, investigació mèdica, assegurances, epidemiologia, centres socials, grups industrials i més (es pot estudiar a moltes universitats obtenint un grau de Bachelor al College, Masters o Doctor, seguit d’un examen de qualificació). Que jo sàpiga els graduats troben fàcilment feina. Avui en dia tothom els veu com l’autoritat que informa el públic i aconsella els governs sobre com combatre una epidèmia, però fan molt més. Quan cal poden fer investigació estudiant i denunciant contaminacions atmosfèriques, alimentàries o de l´aigua, menjar contaminat, certs problemes socials com la manca d´assegurança, esperança de vida, prevenció de malalties… Com la salut individual, la salut de la comunitat és un dret bàsic de justícia social.

És curiós que a Catalunya hom a vegades anomeni epidemiòlegs als metges especialitzats en malalties infeccioses. Com haurien après com tractar una epidèmia, que és tan diferent de la seva feina regular? Sempre hi ha hagut metges dintre la Salut Pública però els cal suplementar els seus estudis.

I el rastreig introduit amb gran èxit en 2001 i responsable indispensable de la lluita contra tantes epidèmies? En sabia alguna cosa el Sr Presidente del Gobierno?

Als Estats Units el centre més important de la Salut Pública està no a Washington DC sinó a Atlanta, GEORGIA: Center for Disease Control and Prevention, però hi ha molts centres universitaris i de formació on es pot aprendre i treure el diploma. Entre ells els National Institutes of Health (on estan els Drs. Fauci i Brinx, principals fonts i informadors de l’opinió pública) i grans Universitats com l’Escola Bloomberg de Johns Hopkins U a Baltimore, la Universitat de l’estat de Washington (a Seattle, costa pacífica), la Universitat de Columbia a Nova York i moltes altres amb escoles o departaments de Salut Pública. Una de les coses més difícils durant una epidèmia és fer pronòstics i és per això que les corbes existeixen.Fer-ne una sobre les coses que ja han passat és molt senzill; el problema és predir on anem si les coses segueixen com són o quin seria l’efecte de canviar quelcom.Durant l’epidèmia actual, els grups de Baltimore, Seattle i Columbia han fet prediccions notables però tothom diu que és molt difícil i cal tenir un ordinador molt ràpid.

Quin assessorament tenia el Sr. Sánchez redactant els seus Ordeno y Mandos al BOE?

El Ministerio de Sanidad

No se m’acudiria mai menystenir la capacitat del Dr Fernando Simón. És un metge que va anar a un lloc prestigiós al Regne Unit per aprendre Salut Pública,com molts altres metges han fet. No tinc cap dubte que llegeixi segueix informacions de l’OMS o altres països, però no té accés al clima de centres acadèmics amb professors, estudiants, investigació activa i publicacions. Sense això, que els metges i moltes professions tenen, el nivell científic eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees difícil de mantenir.

Com ha anat als EUA? Malament per culpa de Trump. Aquest home és un narcisista incurable i perillós determinat a usar tot el poder de la presidència per atansar els seus objectius enlloc dels de la nació i no dubta en insultar, mentir, escriure tuits grollers, acomiadar difamant qualsevol que hagi gosat plantar-li cara, fent callar i fent intervencions internacionals absurdes i perilloses. Al començament de la crisi va voler prendre control de tot com en Sánchez però els estats li van plantar cara. La Constitució li negava el dret. El govern, no obstant, havia d’ajudar. No hi havia ni tests ni proteccions. Sortia cada vespre a la TV envoltat per Fauci i Brinx i declarava que gràcies al seu lideratge tot estava resolt (!!!) Els governadors li deien el contrari i ell tornava a mentir, una vegada i una altra, una setmana darrere l´altra. Després va dir que la quinina i després potser injeccions de desinfectants de cuina com el Lysol podrien curar la malaltia. La burrada (que va espantar molt la companyia que feia el Lysol) era denunciada al davant seu per les dues figures de la Salut Pública però ell només responia que ell sempre té raó. Va ser autoritzada una vella llei de guerra autoritzant el President a prendre control de fàbriques per produir ventiladors i material de protecció, cosa que va fer. Però es va negar a manar les seves agències a prendre possessió de la producció a un preu concertat i distribuir el material de forma equitativa.Enlloc d’això va deixar els articles entrar al mercat lliure fent una mena de subhasta a veure qui pagava més amb gran desesperació dels estats. En vista de la reacció negativa del públic a les seves escenes i divagacions, va haver de suspendre les sessions. El Dr Anthony Fauci, a punt de complir els 80 és l’única personalitat coneguda que l’ha contradit en públic… i ha viscut (sense ser expulsat) per explicar-ho.

 

En resum, hi ha lliçons d’aquesta epidèmia que cal aprendre. Valorar i desenvolupar més l’estudi i pràctica de la Salut Pública en seria una.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

21 maig 2020


La gent gran i el Covid-19. Com ho veuen alguns?

Classificat com a General

Hom prefereix parlar-ne poc, però avui 21 de Maig el nombre total de morts als EUA arriba gairebé als 94,000 (amb 1.5 milions de positius); al món son respectivament prop dels 330,000 i 5.03 milions (coneguts). L’objectiu d’aquest apunt és comentar les declaracions fetes fa pocs dies d’un senador federal trumpista, un grup actualment majoritari al seu partit republicà. Aquesta gent, com en Trump, només es preocupen del desastre econòmic i volen reobrir-ho tot immediatament per fer negoci. Per sort a diferència del Sr. Sánchez, Trump no té autoritat per fer-ho.

Va declarar aquest senador que ens preocupem massa de l’epidèmia. Tot plegat què passa? La grip, una pandèmia anual hivernal té una mortalitat del 0.1% i ningú en fa cas. La major part dels malalts pateixen només de malaltia lleu i la mortalitat es queda en sols  0.1% fins arribar als 65 anys, (jo crec que vol dir els que estem jubilats) quan comença a apujar molt més, empitjorant per damunt dels 75 (tocat, parla de mí). Com que aquests no treballem (probablement volia dir per un sou), no hi ha cap raó per tancar les fàbriques i els restaurants. Tornem a la vida “normal”.

En aquests casos, jo prefereixo comptar fins 1,000 abans de respondre. Ens acaba de dir que els vells només fem nosa. Em limitaré a notar que aquest home no entèn les estadístiques.  És cert que els que som grans estem en més perill que els joves, però:

1) La qüestió de la mortalitat més alta dels que som grans si enxampem la grip (que l’hivern passat va causar 20,000 morts als EUA) no ha estat mai ben investigada abans de l’epidèmia actual, quan tants metges i hospitals famosos han vist el problema repetit amb el Covid. Ara un parell de coses s’han aclarit: la immensa majoria de gent gran que acaben a la UCI pateixen d’una de tres condicions: a) obesitat, b) diabetis o c) hipertensió arterial. Aquestes tres son molt freqüents en la gent gran. Molts dels qui no tenen res d’això tenen un risc menor.

2) Altres grups també pateixen als EUA una mortalitat alta: els hispans, els negres i els indígenes nord-americans, en particular els de la nació Navajo, a més de persones de qualsevol orígen nacional de nivell socioeconòmic baix. L’explicació potser val només als EUA, però val la pena llegir-la: el sistema sanitari americà, difícil d’entendre i d’explicar, és desastrós i la gent pobre, aturada o amb feines dolentes no tenen assegurança ni diners per anar al metge i no hi van. La seva obesitat, diabetis i hipertensió no son ni diagnosticades ni tractades. Per això estan en perill.

3) Una diferència notable amb la grip és el cas dels nens, exposats a un perill considerable sota la grip. Al començament del Covid hom deia que això no passa amb aquest virus i que es nens ni s’encomanen ni encomanen ningú. Ai, las, tant debò fos veritat! A més, recentment els intensivistes americans han descrit la síndrome de Kawasaki en nens, una molt mala notícia. És una malaltia poc coneguda dels vasos sanguinis que pot ser i de fet ja ha estat mortal en tres casos. L’estat de Nova York ho està investigant: ja tenen 87 casos confirmats i 157 sota investigació. El problema, no reconegut fins ara, és rar però no té res d’insignificant. Cal reconèixer no obstant que la freqüència del contagi en nens és menor amb el Covid que amb la grip, però el perill existeix.

4) Hi ha molta gent al món que son joves i van al metge però que també pateixen d’hipertensió arterial, diabetis i obesitat, alguns més sota control que altres. I aquests també estan exposats a acabar a la UCI i els ventiladors. A més a la feina han transmès la infecció a molta gent.

Com hom pot veure, els vellets no som pas els únics en perill de rebre, però dissortadament hi ha gent han perdut (si el van tenir mai) el sentit de solidaritat i justícia social i son el producte d’una societat concentrada en guanys econòmics i més d’una vegada oberta a la indiferència i crueltat. Avui el nombre de sol.licituds de pagament per atur ha arribat als 38.6 milions (en 9 setmanes). No s’havia vist d’ençà de la Gran Depressió. I cada dia més companyies es declaren en fallida. Com serà el futur?

AFEGIT 22 de Maig: El CDC, autoritat suprema de la Salut Pública, acaba d’anunciar que la mortalitat global del Covid-19 és 0.4%, o sigui 4x més que la grip, encara  que a certs “hot spots” localment podria ser més alta.

El meu comtat, a diferència de l’estat segueix tancat per la proximitat del Districte on les coses no van bé. I si els Washingtonesos decidessin en massa venir a Bethesda a seure a un bar o dinar?

Joan Gil

 

No hi ha resposta

18 maig 2020


Amb el Covid19 als EUA: Pas endavant o endarrere?

Classificat com a General

Quina pregunta tan difícil de respondre, la del títol! Ahir el NYTimes explicava una cosa indiscutible: una pandèmia només pot acabar de dues maneres: 1) mèdicament (o el virus se’n va tot sol com durant la Grip Espanyola o la sanitat pública i els metges acaben amb ell- Exemples: la polio, la variola, malalties amb bons vaccins-) o 2) la humanitat es resigna i decideix viure amb el virus ignorant-lo, com ha passat amb la segona epidèmia de grip que segueix entre nosaltres des de fa uns 30 anys i aquest darrer hivern va matar uns 20,000 nord-americans, sense que ningú se’n preocupés. El Sr Trump, encara que segueix parlant de vaccins i medicacions, tira clarament per la segona possibilitat. Repeteix contínuament que gent es mor sempre, que ell voldria re-obrir tota la nació ara mateix (si tingués l’autoritat per manar-ho) i va dir en públic que, encara que voldria un vaccí (única forma d’evitar un repunt), aquesta tardor el país estarà obert i treballant, amb vaccí o sense. Cal reconèixer que en les darreres set setmanes 36 milions d’americans s’han registrat en atur i que tots els financers parlen d’un desastre molt gran. I hi ha cues de gent avergonyida recollint bosses de menjar per tots el país. De moment avui hem passat dels 92,000 morts

Als EUA la gran indústria està situada a les costes atlàntica i pacífica. Califòrnia seria la cinquena economia del món. El problema és que tenim al mig un nombre d’estats agrícoles, menys poblats i rics i molt més conservadors (i llibertaris d’estil trumpista), sovint part de l’anomenada dreta religiosa (o evangèlics) els quals o van a acceptar molt a desgrat el confinament suggerit per la Salut Pública com el CDC i ara n’estan tips o es neguen absolutament a acceptar-lo i perdre llocs de feina i entrar en atur. Uns quants governadors es van sotmetre i en general fins ara tenien relativament pocs casos de la malaltia. Un cas notable fou el la Governadora Gretchen Whitmer, demòcrata de Michigan, un dels estats on Trump necessita guanyar per ser reelegit. Ella va seguir bé les instruccions dels sanitaris però els trumpistes se li van presentar en massa davant l’Assemblea i la seva residència portant armes de foc, banderes racistes i nazis i consignes sobiranistes i antisemítiques, sempre referint-se als drets constitucionals, llibertat de reunió i de religió. La Sra Whitmer, una de les quatre dones considerades com possible candidates a la vicepresidència va guanyar no obstant els tuits amenaçadors de Trump. Les enquestes mostren una gran majoria a favor d’aquestes mesures, però els manifestants fan molt soroll i molta por. A un altre estat, Wisconsin, el Tribunal Suprem de l’Estat va declarar inconstitucional qualsevol confinament, clausura d’esglésies o tancament de bars i llocs de feina. Això queda fora de l’autoritat federal, o sigui que no hi cap recurs ni als tribunals federals ni al suprem federal.

La majoria d’estats, sense complir la suggestió del CDC d’esperar dues setmanes de caiguda de noves infeccions abans d’obrir res, han tirat endavant amb Fase 1 i probablement 2, amb gran suport i alegria del públic que ha sortit en massa. Trump segueix enviant tuits entusiastes: lluiteu per la LLIBERTAT, diu sempre. L’estat de Maryland on jo visc també ho ha fet encara que els nous casos han baixat només per dos dies. Dissortadament el meu comtat és un suburbi de la capital, on hi encara problemes greus i el governador s’ha negat a des-confinar-nos sobre tot perquè vivim a la frontera del Districte de Columbia (Washington DC) on encara hi ha massa casos. Però com tants altres, ha delegat l’autoritat per fer-ho als comtats i fins i tot ciutats. Evident la lluita contra el virus només pot ser local. El decret estatal de quarantena, a diferència dels BOE de Sánchez, permetia a individuals sense límits sortir a passejar o fer esports sense excedir les 8 persones mentre mantinguessin absolutament la distància. Les mascaretes només eren obligatòries dintre les botigues i transports públiques i el nostre govern s’hauria guardat molt de dir res dels nens ni de regular el nombre de visitants a un domicili particular Ni fins quina distància es podia caminar. Les portes de la casa son sagrades. A Madrid hi ha hagut sempre gent que es voldrien ficar fins dintre dels dormitoris. Les autoritats locals han estat essencials per mantenir la pau i escoltar queixes, no pas com un senyor assegut a una taula a Madrid enviant “ordeno y mandos” sense saber de què parla.

Les personalitats més respectades de la Salut Pública nord-americana, com els Drs Fauci i Brinx i el director del Centre pel Control de Malalties (CDC) s’han oposat no obstant les intrusions i amenaces de Trump, a reactivar res si els 14 dies de millora del número d’infeccions no s’han complert. Fauci, el més famós i respectats de tota que ha contradir Trump en públic moltes vegades, ha dit ben clar que el virus no se’n anirà abans de la tardor i que en Octubre i Novembre no hi haurà encara cap vaccí. So hom abandona la quarantena sense esperar dies setmanes hi haurà en qualsevol cas un rebrot. La conclusió: tornarem a començar.

Parlant amb els qui volen reobrir-ho tot tant si queda virus com si no, jo els  recordaria el pitjor desastre sanitari mai vist als EUA que va tenir lloc a ciutat de Filadèlfia el Novembre de 1918, durant el rebrot brutal de la Grip Espanyola després d’un estiu tranquil, quan la gent ja no volia preocupar-se’n. El govern havia organitzat una gran desfilada patriòtica pels suburbis i el centre de la ciutat per tal que la gent patriòtica comprés les Cèdules Federals de Guerra per ajudar l’exèrcit expedicionari lluitant a Europa. Un metge encarregat de l’oficina de Sanitat de Filadèlfia va anar al governador i l’alcalde demanant gairebé de genolls que per amor de Déu no fessin la manifestació. Es van negar. El desastre va començar dies després i va durar més d’un mes. En aquells temps la gent benestant moria a casa sense anar als hospitals, que tampoc podien fer gran cosa, i les morts van començar a acumular-se fins el moment que les funeràries no donaven abast. Al poc temps van aparèixer les primeres piles de cadàvers als passadissos dels hospitals i després a cantonades dels carrers, perquè hi havia gent amb 1 o 2 morts per habitatge que no trobaven qui volgués venir a buscar-los. Van obrir fosses comuns enormes amb maquinària i les van omplir amb morts sense caixa. Un església va mobilitzar carros tirats pel cavalls que s’aturaven a les cantonades pregonant que estaven disposats a endur-se morts. Només fa 102 anys d’això.

Joan Gil

No hi ha resposta

09 maig 2020


Què sabem de la famílía dels Coronavirus

Classificat com a General

Vet aquí un virus de mides insignificants que ha causat una gran tragèdia humana i econòmica. Ni és ni la primera ni dissortadament serà la darrera visita que aquesta família de virus ens fa. Ja teníem la grip, el refredat comú i sobretot el SARS de 2002 identificat a la ciutat Guangzhou (Xina del Sud) que va aconseguir escampar-se per Àsia, sobretot per Hong Kong i Singapur arribant gràcies als avions a Canadà i els EUA, amb una mortalitat del 10% (10 vegades més que el corrent Covid-19, que per cert és 96% igual que el SARS (i per això es diu a la literatura oficialment SARS-CoV-2). Un altre membre encara més perillós de la família que causava símptomes similars als del SARS i el Covid actual, fou el virus que causava el MERS, originari de l‘Orient Mitjà amb una mortalitat horrible del 25%. El cas 0 (el primer home infectat sigui per una mossegada o una escopinada d‘un camell) sembla haver tingut lloc a Jordània i fou detectat quan un malalt va volar d‘Aràbia Saudita a Corea del Sud, escampant el virus. També va arribar als EUA on hi va haver 27 casos però per sort cap mort. El mèrit fou de la institució de la Salut Pública, sobretot l‘OMS i el Center of Disease Control (CDC) americà. Cal afegir que  els millors resultats obtinguts en l’actualitat contra el Covid19 a Àsia probablement són el resultat d‘aquelles experiències. De tota forma ni el SARS ni el MERS han desaparegut totalment del món i de tant en tant hi ha algun cas aïllat.

L‘Institut Virològic de Wuhan

Cal referir-se a una viròloga famosa de Wuhan anomenada Xheng-Li Shi, educada a la Xina i França, que amb el seu equip va clarificar l‘origen del virus al rat-penat. Es va passar molt de temps anant a coves capturant aquestes bèsties i estudiant quins virus tenien. Els coronavirus apareixen a moltes espècies (hom pensa que el camell que va transmetre el MERS a un humà havia rebut el virus d‘un rat-penat) però al rat-penat tenen una cosa especial. Probablement el lector haurà vist recreacions del virus cobert a l‘exterior per una mena de punxes (spikes en anglès) que el virus utilitza per enganxar-se a una cèl·lula i entrar-hi. Doncs aquí està el punt crític sense el qual els homes no ens n’hauríem de preocupar. Per poder entrar, els spikes han de contenir una petita proteïna anomenada CAT-2, i sense això els coronavirus no ens podrien fer res, i es queden al rat-penat. Una infecció casual humana amb un coronavirus sense CAT-2 no té cap conseqüència. Dissortadament, encara hi ha virus amb el CAT-2 dintre els rats-penats que no han fet el salt penetrant dintre els éssers humans i no sabem si ens farien mal o no. Un problema greu amb el Covid19 és que és extraordinàriament contagiós, cosa que per sort no era el cas ni amb el SARS ni MERS, o potser alguns no estaríem vius.

El Sr Trump, pitjor encara que Sánchez, ens va fer perdre dos mesos crítics dient que l‘epidèmia era una mentida (hoax) dels Demòcrates, que era com un refredat, que els  primers 10 casos diagnosticats als EUA desapareixerien i ningú se‘n recordaria Ara ha passat a insultar els xinesos i l‘OMS. Els primers comunicats sortint de Wuhan i sens dubte preparats per autoritats locals que pensaven que la capital d‘una dictadura no volia sentir parlar de problemes sense resoldre, va informar l’OMS de tres errors: 1) que el virus havia sortit d’un cert negoci que venia animals vius, que no podia ser veritat perquè  al punt 0 només hi ha un malalt, mentre que aquest negoci havia estat un punt àlgic d’infecció amb 27 malalts; 2) que la malaltia no era perillosa i 3) que no es transmetia directament de persona a persona. Probablement aviat va arribar gent de Beijing que ho van explicar millor organitzant el confinament i a primers de gener ja havien avisat del perill als EUA (com van fer els serveis americans de seguretat, tots menystinguts per Trump). I així és com hem arribat fins ara als 78,000 morts. I seguim comptant.

Cal afegir que el cas ha estimulat molt la col.col·laboració científica i ha produït idees originals amb probable potencial. Fins ara no havia passat, perquè la indústria no hi veia prou profits. Fa molts anys quan el virus del SIDA acabava de ser descobert i tothom treballava buscant una vacuna, vaig preguntar a un viròleg amic que quan la trobarien. Em va respondre “Mai. És impossible” I tenia raó, no hi ha cap vacuna contra el SIDA. Però aquesta vegada, els científics semblen ser molt optimistes.

La guerra contra una epidèmia i els rastrejadors

El servei de Salut Pública nord-americà ha intentat publicar un manual de 70 pàgines descrivint les condicions i procediments per fer el des-confinament. En Trump i la seva Dreta només es preocupen per la reactivació de l’economia i menystenen el perill de mort: sempre hi ha gent que es moren, les overdosis de drogues, els accidents del tràfic, els suïcidis… Tot això ho va dir Trump. La majoria dels Americans s’oposen al desconfinament però alguns trumpistes i llibertaris de dreta han fet manifestacions fins i tot amb armes exigint la “Llibertat”. Trump els engresca amb tuits diaris.

Trump ha prohibit la publicació del text del CDC exigint esborrar i canviar coses. El principi dels professionals era que cal esperar 14 dies (dues setmanes) de baixada de nous casos. Després que cal tenir prou testos aprovats per una autoritat competent (n’hi ha hagut molts de dolents amb massa falsos negatius, no sols a Espanya) per administrar a tothom que vulgui treballar i a sectors de la població que també ho vulguin. Finalment, cal tenir rastrejadors (trackers o tracerses diuen així) encara que jo els he sentit sempre anomenar entrevistadors. L’estat de Massachusetts ja n’ha contractat 1,200 i Nova York n’està buscant, com altres estats però diuen que ja han sol.licitat una plaça 15,000 persones. Per altra costat, l’escola de Salut Pública de Johns Hopkins U finançada per Bloomberg està iniciant un programa d’aprenentatge per Internet. Cal saber que son aquests els qui van aturar no sols el SARS i l MERS sinó moltes altres epidèmies tant a l’Àfrica com a tot el món. Es veu que Sánchez no en sabia res.

El que van fer amb els Coronavirus anteriors és el següent: Quan un nou infectat és identificat amb el test positiu es presenta un Tracker  també anoment Contact Finder o Entrevidtador que vol saber amb qui ha estat en contacte el nou malalt, família o no. Aleshores el tracker busca un per un tots els contactes i els fa posar en quarantena per dues setmanes. Si Sánchez es pensa que els contactats es donen de baixa a la feina voluntàriament està de broma. En general el sospitós es pot quedar a casa, però hom li posarà una càmera i li faran trucades telefòniques a qualsevol hora exigint que es posi davant de la càmera. Si això falla,poden multar i sobretot poden posar al turmell un anell que transmet la seva posició. I si això també falla, poden agafar el contacte i tancar-lo, no a una presó, però sí a un lloc amb la porta tancada amb clau i guàrdies.

Hom ha parlat sovint del test d’anticossos però resulta que hi ha qui té molts dubtes i sembla que hom pot repetir fins i tot amb anticossos i que a vegades els anticossos no confereixen immunitat i que la immunitat potser no dura gaire. Caldrà esperar que segueixin sortint proves noves i tenir més experiència. Això del passaport haurà d’esperar.

Aquest sistema no ha fallat mai. El problema és que és molt car. A més dels sous, cal alimentar i donar assistència mèdica als confinats i en general ajudar-los amb qualsevol cosa que es presenti. He llegit que a Catalunya un departament de malalties infeccioses vol organitzar-lo. Aquí son els Departaments i Serveis de Salut Pública els que ho fan, perquè resoldre epidèmies no és una cosa que metges normalment aprenguin a la facultat o sàpiguen com fer. A més els entrevistadors professionals fan moltes coses diferents. Qui deu haver aconsellat el Sr Sanchez per treure-li del cap la preocupació dominant per la unitat d’Espanya? Qui pagarà els rebuts?

 

Joan Gil

AFEGIT 12 maig 2020

Vaig sentir en directe l’altre dia a Trump dir que sí que hi molts morts (avui prop dels 80,700) com també d’accidents de tràfic i de drogues i que podrien omplir el Yankee Stadium (!!!). Em fa vergonya que aquest home sigui Cap d’Estat. Se m’ha acudit comparar aquest resultat amb els gairebé 27,000 de l’estat governat pels “Ordeno y Mando” de Madrid. Els EUA tenen si fa o no fa 7.5 vegades la població del nostre estat. La comparació diu que això equivaldria a uns 202,000 morts als EUA. Potser hi arribarem, qui sap, però per ara això demostra que la lluita independent dels estats de la Unió Nord-Americana ha donat incomparablement millors resultats i hem viscut menys oprimits que a l’administració espanyolista. No obstant que Trump no podia manar ni confinaments ni desconfinaments tenia l’obligació de proveir certes coses i difondre les recomanacions de la Salut Pública Federal (que ha prohibit publicar)I ho ha fet molt malament.

Pel que fa als rastrejos, el Governador Cuomo de NYha anunciat que està contractant-ne 1,700 i que oferirà habitacions d´hotel a qui no pugui quedar-se a casa. Serà l´única forma d‘acabar amb una epidèmia. En sabien res a Madrid?

 

No hi ha resposta

30 abr. 2020


Visitant la ciutat del 1 de Maig original

Classificat com a General

Quan vivia a Fort Worth se’m va acudir prendre el tren (i no l’avió) per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El tren anomenat Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard. Era interessant. Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) allò que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA s’anomena Haymarket Riot i no és commemorat perquè durant la Guerra Freda el Congrés absurdament va declarar que el 1 de Maig era una festa comunista. Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució leninista i si de cas hauria estat una festa anarcosindicalista, perquè hi ha havia molts pocs socialistes als EUA al temps. En qualsevol cas, la massa obrera, alemanya i americana, era majoritàriament anarquista i els anarquistes, que no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper importantíssim en la lluita per les vuit hores. El Congrés es va inventar una festa del treball al final de l’estiu que no commemora res.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per dues boles gegants recobertes de material que reflecteix les imatges deformant-les per fer riure, on famílies senceres s’entretenen, i un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors on els nens juguen.

En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé, potser amb 80,000 participants, molts en vaga a favor de les 8 hores, i havia estat completament pacífica. Aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir què farien. Tots els participants serien detinguts dos dies després acusats de sedició i conspiració per enderrocar el govern dels EUA.

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (cosa que estava a punt de passar). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc matant (amb els seus trets, sens dubte) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents que coneixien començaren, per sedició, naturalment. La veritat es que tret del desconegut que va llençar la bomba, cap d’ells havia fet res que fos il·legal.

Aqui estava el Haymarket Square

Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago. La ciutat, tipa de les manifestacions de dretes que van seguir l’incident i de les d’esquerres durant la

guerra del Vietnam, van construir una

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. Així i tot hom pot prendre el metro i sortir a l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, per trobar al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat. Al voltant hi ha plaques commemoratives i una breu història objectiva del conflicte.

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois

El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa, un va cometre suïcidi el dia abans de l’execució, els altres foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es va estendre pel món.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai no volien fer mal a ningú ni atemptar contra el *govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit a la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc morts i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també està enterrada a prop. I  una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut, per més que va tenir lloc en una lluita justa molt digna del país i els vuit condemnats ho van ser injustament.

Noms dels martirs Plaques mostren els noms dels indultats

 

Adéu-siau

 

 

 

 

 

 

 

Joan Gil

No hi ha resposta

25 abr. 2020


Acostant-se al desconfinament als EUA

Classificat com a General

Tret d’alguna situació extrema, com la que tothom va viure a Nova York i probablement a Califòrnia, el confinament al lloc on visc i probablement a la majoria dels estats de la Unió Nord-Americana no ha arribat als extrems vistos a les ciutats europees. El més important, gairebé l’única demanda seriosament feta, fou la distanciació social a sis peus (més de 1.8 m) que sí que ha estat observada. Les mascaretes eren exigides a l’interior de les botigues obertes com els supermercats i es veuen irregularment, pel carrer. Però sempre ha estat permès sortir lliurement del pis a passejar o fer exercici tot sol o amb família i nens, sempre que el grup fos de menys de vuit. No hi havia ni denúncies, ni detencions, ni multes, i la policia no feia o deia res sinó per dissoldre grups de més de 8 persones o respondre a provocacions, per exemple dels trumpistes i l’extrema dreta en general, que veu el confinament com una violació de drets fonamentals. Van detenir dos Pastors d’una comunitat baptista (sovint la dreta religiosa trumpista) per haver convocat una reunió religiosa de molta gent. De cotxes pel carrer, se’n veuen menys que abans però les imatges desolades de ciutats europees només s’han vist a pocs llocs, com ara Nova York.

El cas extraordinari de la prohibició de Sánchez per als nens de sortir al carrer s’està comentant molt (i molt desfavorablement) pels mitjans de comunicació que hi veuen un abús que podria tenir conseqüències psiquiàtriques.

Les condicions de la Salut Pública per trencar el confinament

Allò que han dit ben clar és que caldria esperar fins14 dies de baixada de la corba de nous infectats, i que en molts casos podria acabar en un repunt. En qualsevol cas la separació social, que ha provat ser molt exitosa ha de ser mantinguda i cal enviar inspectors a llocs de treball a veure com se separen els treballadors.. I el govern ha de proveir dues coses en grans quantitats:

1) un test diagnòstic digne de confiança amb pocs falsos negatius, cosa que per ara no obstant les millores gairebé ningú pot oferir.

2) Un sistema eficaç de “contact tracking” que vol dir entrevistadors humans que van a preguntar als nous malalts amb quines persones han estat recentment més de 30 minuts en contacte (i sotmetent-les a quarantena). Això  ha estat sempre una arma principal dels epidemiòlegs per lluitar contra una epidèmia i no s’havia fet encara. En aquest moment ja molts estats estan reclutant i entrenant centenars i milers de persones per fer de “trackers”, una feina sens dubte perillosa i mal rebuda per molta gent.

Afluixarà el virus durant l’estiu com fan els altres coronavirus ja coneguts? No ho sap ningú, però tots els epidemiòlegs coincideixen que el Covid19 tornarà a la tardor i que no hi haurà encara cap vacuna.

La solidaritat territorial

Els diaris han explicat com a molts llocs certs polítics han aprofitat l’oportunitat per augmentar el seu poder i ambicions. Una cosa així ha fet el Sr Sànchez, sortint-se inoportunament amb la “unidad de España” i apropiant-se una autoritat per manar i dirigir coses  de les quals no tenia coneixement, ni competència, ni un equip d’assessors. Enlloc d’ajudar, ho ha empitjorat tot. Un ministre enviant notes a una Comunitat dient que una certa cosa només la pot manar ell? Ja sap de què parla?

Als Estats Units, en canvi, dirigits en part pel Governador Cuomo  de NY, hem vist la importància de la solidaritat ciutadana i veïnal, dels contactes amb les autoritats locals i les respostes escaients, la identificació dels problemes i la denunciació de dificultats o males actuacions. Com podrien ser els problemes de NY els mateixos de Luisiana? Cuomo és un home molt viu, exigint del govern federal més tests i més ventiladors, evitant confrontacions directes amb la persona boja i irresponsable a la Casa Blanca, però denunciant mentides. Alguns estats han compartit equipaments i coses que no es necessitaven de moment, han format lligues regionals per procedir conjuntament al desconfinament. Al Sr Trump se li va acudir afirmar que la seva autoritat era tan gran que seria ell qui manaria el desconfinament. Li van respondre en l’acte que estudiés la Constitució perquè això corresponia als estats. L’endemà va declarar que “autoritzaria” els estats a fer com volguessin. Li van respondre que no els calia cap autorització. Es va consolar retirant les subvencions a l’OMS i amenaçant el Servei de Correus amb retirar les subvencions si no quadripliquen el preu dels seus serveis.

Tancar les escoles fou un problema complicat. Als governadors els semblava que eren ells qui ho havien de fer, però molts alcaldes, com DeBlasio a NY, defensaven que els districtes escolars son municipals i independents. No tots els estats han tancat les escoles.

El President Trump fa pallassades i sembla ensorrar-se finalment

Va començar a fer rodes de premsa diàries que al començament transmetien totes les cadenes de TV i ara només poques estacions fan. Deia constantment coses que no eren veritat, com que hi havia gràcies als seus esforços prou tests per tothom que els volgués i protecció per tots els sanitaris, mentre les queixes sobre això s’alçaven per tot el país. Donava contractes molt cars a companyies privades dient que era un model de cooperació entre el sector privat i el govern. Feia declaracions absurdes sobre el virus que els especialistes havien de corregir en l’acte. Exigia que tots els col·laboradors comencessin agraint-li el lideratge i felicitant-lo pels èxits imaginaris. Les preguntes dels pocs periodistes invitats  acabaven a crits amb insults i parlava sense respondre. Al final va arribar la més gran de les seves bestieses: fer recomanacions mèdiques de tractament a malalts crítics. Primer va recomanar i manar un estudi clínic de la quinidina, referent-se a un article francès absurd que cap revista americana hauria publicat. Resulta que aquest medicament causa arrítmies cardíaques i hi ha hagut morts. I fa dos dies, després de sentir un expert explicar com a l’exterior el virus era destruït per la llum, la radiació UV, el sabó i els productes antisèptics de la neteja com ara el Lysol, va anunciar al món que potser injectant Lysol podria ajudar als malalts netejant la superfície del pulmó (!!!!!) Horroritzada la firma que fa el Lysol va publicar a internet una nota anunciant que el seu producte no pot ser ni injectat ni begut en cap cas.

L’elecció s’està acostant. Quan Obama i el Partit Demòcrata van fer el seu cop per destrossar la campanya de l’esquerrà Bernie Sanders (que no volien de cap manera) i imposar Joe Biden com a candidat (com fa 4 anys van imposar Hillary Clinton), molts vam pensar que la reelecció de Trump estava assegurada. Ell comptava sempre amb la majoria al Col.legi Electoral gràcies a l’existència de grups trumpistes de dreta, sovint racistes i sobiranistes, a certs estats i tenia sempre un suport popular del 48% que durava anys i no canviava mai independentment de les barbaritats o crueltats que feia. Potser la sugerència d’administrar injeccions de Lysol als malalts greus li costarà cara. Queda no obstant la qüestió econòmica. Els estats de la Unió com molts dels estats europeus, estan arruïnats pel cost dels hospitals i la pèrdua d’ingressos i volen ajut federal per evitar la fallida que sembla inevitable. Mitch O’Connell, líder republicà al Senat, ha respost que no, que es declarin en bancarrota si volen, cosa que la lei federal efectivament permeti com el territori (colònia) de Puerto Rico va haver de fer sense rescat. El problema econòmic és gravíssim. En tres setmanes s’han registrats més de 26 milions aturats i les cues per obtenir donacions de bosses amb queviures duren hores. Molta gent que les rep sembla avergonyida perquè eren treballadors. No havia passat des de la Gran Depressió.

Crec que Europa respondrà el mateix a Itàlia i l’Estat espanyol.

 

Joan Gil

 

No hi ha resposta

Anteriors »