Arxiu per a 'General' Categories

19 set. 2021


El „booster”, tercer vaccí contra el virus, no fou aprovat del tot

Fa unes  setmanes el President Biden, molt imprudentment, va anunciar que en un parell de setmanes tota la població dels EUA podria rebre un recordatori del vaccí, „booster“ en anglès, basat en estudis israelians promoguts per Pfizer. Biden és un molt bon senyor que dissortadament segueix mostrant proves d’incompetència, una darrere l’altre. Ell no tenia cap dret de fer aquesta promesa. De primer li faltava el vist-i-plau de la Food and Drug Administration (FDA), l’agència del medicament probablement més segura i escrupolosa del món, que en aquest cas requeria a més el consentiment d’un grup de científics experts independents de la FDA i finalment l’aprovació d’un comitè poc conegut del Centre for Disease Control a Atlanta (CDC) que és l’autoritat suprema de la Salut Pública i vigila totes les campanyes de vaccinació. No sé perquè, no obstant les protestes d’alguns experts i de la OMS, (que es pensava que això disminuiria les donacions de vaccins als països pobres), tothom ho donava per fet. Només el vaccí de Pfizer està per ara aprovat permanentment; els altres dos de Moderna i Johnson & Johnson (Janssen) segueixen tenint només l’autorització d’emergència (que si hi hagués cas, podria ser suspesa en l’acte) i encara no havien ni tan sols demanat permís per oferir un tercer booster. Segons havia dit Biden, el Govern estava oferint gratis un booster de Pfizer (pel que paguen $20) a tota la població no obstant les clarificacions i condicions pendents, gens clares. Encara embolicant més la troca, els de Moderna van anunciar que ells també oferirien (si eren aprovats) un booster però només DE LA MEITAT de la dosi original. I de J&J fins ara hom no ha sentit dir res.

Què han decidit els experts independents del famós comitè de consultants  de la FDA? Dues coses:  1) han donat llum verda amb unànime suport a l’administració immediata d’un booster als malalts immunodeficients, que són molts i gairebé no poden formar anticossos, i també als ancians de més de 65 anys i sota discreció mèdica a qui ho necessiti; i 2) s’han negat a aprovar l’administració del booster a la resta de la població altrament sana entre 16 i 65 anys. De moment, la Casa Blanca podria començar oferint vaccins al grup inicial i més tard ja veurem. Cal afegir que l’opinió dels experts podria ser rebutjada, si els semblés oportú, pels empleats de la FDA, només que no ho fan mai i caldria donar masses explicacions.

Perquè van dir que no a la població general? Van opinar que els estudis disponibles sobre la duració de la immunitat no eren convincents, inclosos els d’Israel, i que la duració de la immunitat induïda per mots vaccins és molt variable. N’hi ha que duren molts anys i altres només uns mesos. No havia passat prou temps per saber com és amb els nous vaccins mRNA contra el Covid perquè no n’hi hagut mai abans d’ara i de moment semblen protegir bastant bé. A més cal estudiar molts més cassos per científics no lligats amb cap companyia. Hi havia alguns que es molestaven perquè Pfizer no havia dit si oferien el mateix vaccí d’abans o si en tenen un de nou extra per la variant Delta. Fa uns anys vam sentir un científic de Moderna dir que coneixent el genoma de la variant (mot fàcil d’obtenir) ells podrien preparar un vaccí eficaç per qualsevol Covid en temps rècord. Ara diuen que el vell vaccí també va bé amb tots els mutants d’interès. Ningú n’ha tornat a parlar.

Un altre tema difícil és la freqüència d’una miocarditis (malaltia del cor) observada sobretot entre gent molt jove després de prendre els vaccins mRNA. Per ara el problema sembla ser molt rar i fàcil de tractar però cal estudiar-ho, amb optimisme, entre un grup de molts més vaccinats.

El Dr. Scott Gottlieb

Sembla que ell encara era un metge resident a MtSinai a Nova York quan jo hi treballava, però naturalment no el vaig conèixer. No es va interessar mai per practicar medicina ni fer recerca, sinó pels aspectes financers, comercials i possibilitats de la indústria farmacèutica, dintre la qual tindria un èxit extraordinari. Va aconsellar sobre com resoldre problemes més de 20 companyies, fou membre d’un institut que finançava inversions arriscades (“venture capitalists”), és a dir, els milionaris que rebien i escoltaven gent amb idees bones però sense prou diners i els donaven una fortuna (mai assegurada) a canvi de co-propietat o accions a veure què passava. Són la gent que un mes perden 10 milions i el següent en guanyen 100. Així van nàixer Apple, Google, MS i mots altres. Gottlieb s’interessava només per projectes farmacèutics. Als pocs anys va entrar a la FDA amb un bon càrrec i va passar a Medicare (assegurança federal pels vells) on va ajudar a organitzar l’assegurança de medicaments pagats per Medicare, una cosa nova en aquells temps. També va esdevenir host freqüent a la cadena CNBC (una emissora TV de Wall Street) Després d’això va tornar gloriosament a la FDA, esdevenint-hi director de 2017 a 2019. Es va fer notar per la lluita contra l’addicció involuntària a opioides receptats pels metges, que ha causat molts morts i contra el “vaping”, la nicotina barata venuda en tubs per inhalar que estava esdevenint i segueix essent un perill públic, fent addictes els nens d’escola. Naturalment un home amb aquest historial era un tresor per qualsevol companyia farmacèutica i va esdevenir Director a Pfizer (vol dir membre de la Junta Directiva, no pas Conseller Delegat, però evidentment posat en càrrec de tot el negoci dels vaccins). Tingué una oportunitat d’esdevenir conseller i membre de la campanya presidencial de DJ Trump. Ara surt molt a entrevistes de Televisió i parla molt bé, a més de conèixer a fons el tema a diferència de tants altres entrevistats.

El record primer que jo tic de Gottlieb fou una entrevista fa més d’un any, quan el govern Trump encara oferia diners per accelerar el desenvolupament de vaccins.  Ell va dir que no en volia saber res, perquè els governs sempre volen donar ordres i fixar preus. Prou que sabia que la companyia podria perdre un bilió (americà, que són només mil milions de $ aritmètics) si la cerca d’un vaccí fallava, però que ells els tenia i no passava res. Diuen que fins ara han guanyat entre 5 i 10 bilions (americans). Els èxits innegables que Gottlieb ha tingut fent aprovar els productes de Pfizer setmanes o mesos abans dels competidors és fàcil d’entendre sabent que com a ex-Director de la FDA ell coneix perfectament com cal fer les coses per ser acceptat, mentre que els altres s’entrebancaven amb les regulacions i demandes, sempre inflexibles, sovint duríssimes o fosques.

Al començament de la distribució de vaccins, Pfizer va firmar un contracte especial amb Israel (gens fàcil d’entendre) que donava al país prioritat rebent el vaccí al davant de molts altres països (i sense palestins) a canvi d’accés a informacions sobre els vaccinats, cosa que podria estar a l’origen dels molts articles laudatoris sorgits del país. El dia abans de la reunió del comitè decisiu FDA, en va sortir un dient que el tercer vaccí Pfizer protegia 11 vegades més contra les formes lleus del virus i 20 més contra les formes greus o la mort. Podria sens dubte ser veritat, però semblava oportunista i caldrà esperar.

El perill dels països pobres

No es tracta sols de concedir o negar solidaritat regalant o retenint vaccins, sinó també de protegir-nos nosaltres mateixos. El cas és que les mutacions tenen lloc exclusivament a l’interior dels malalts infectats i la nova mutant ha de sortir a l’exterior i infectar una altra persona que aleshores infectarà molta més gent. Posem un exemple per fer entendre el perill en els grans números. Estic segur que cap lector s’absté d’utilitzar el seu cotxe per por de patir un accident greu que és molt rar i passa a poca gent. Però en canvi, si parlem de milions d’automòbils segur que hi haurà accidents. És igual amb les mutants: se’n produeixen moltes contínuament que no tenen cap importància i ningú en parla. Però i les mutants pitjors originades al Regne Unit, a Sud-Àfrica, al Brasil i sobretot la Delta de l’Índia que estem patint ara? El perill de no fer res deixant sense vaccinar milions i milions de gent pobre i refugiats ens posa a tots en perill.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

13 set. 2021


Octubre 1962: Quan Castro va obrir la porta a míssils nuclears

Khruschev i Kennedy fan una prova de força Aquell moment culminant i més perillós de la Guerra Freda va tenir lloc entre tres personatges notables: el líder soviètic Nikita Khruschev, comissari polític de l’exercit roig victoriós a Stalingrad, denunciador dels crims Stalinistes i autor en 1954 de la repressió i invasió brutal contra l’alçament d’Hongria; el President John F Kennedy, antic McCarthysta, amb la seva obsessió anticomunista i desig d’eliminar Castro i envair Cuba; i Fidel Castro. Caldria afegir tres submarins soviètics carregats amb míssils nuclears davant la costa americana autoritzats per Khruschev a disparar a discreció, (perquè en aquells temps era impossible comunicar-se amb un submarí submergit) que crearien un dels moment més àlgids i monstruosament perillosos que ha viscut la humanitat.

Les posicions de la URSS i els EUA de cara a les bombes atòmiques i d’hidrogen eren públiques: es vigilaven mútuament per evitar que l’altre esdevingués superior i evitar la guerra directa que representava el perill de destrucció mútua assegurada. Per als Soviets el règim comunista i pro-soviet de Cuba era importantíssim i el volien preservar, mentre que els americans començant amb Eisenhower i seguint amb Kennedy el volien abolir, assassinant Castro si feia falta. Només arribat al poder, Kennedy va acceptar i promoure la invasió de la Pigs Bay (Bahía de los Cochinos o Playa Girón) que fou un fracàs total. Lluny d’abandonar, Kennedy va fundar l’operació secreta “Mongoose” (mangosta en Català, un mamífer resistent al verí de les serps que menja insectes, crancs i serps) la qual va tenir un pressupost de 50 milions, més de mil empleats i va durar fins als anys 70. Consistia en reclutar guerrillers entre cubans exiliats, fer sabotatge destruint una refineria de petroli, una planta elèctrica, una planta de processar fusta, cremar collites i assassinar Castro amb idees que semblaven pallassades: un bolígraf amb una agulla amagada que injectaria verí, una caixa de puros tractada amb LSD, el verí thallium pintat a les soles de les seves sabates, contractes amb els mafiosos Sam Giancana de Chicago i Santo Trafficante de NY, un assassí que es presentaria com enviat secret del Departament d’Estat i un altre intent amb una amant nord-americana de Castro que em reservo per un altre apunt. Va anar malament per baralles constants amb i entre els Cubans de Miami, però la idea hauria hagut de culminar amb una invasió de la illa cap al 1962, quan tota la població cubana s’alçaria entusiasmada contra Castro. En Khruschev se’n preocupava tant com Castro. Tot això, lluny de ser rumors, fou exposat durant la Presidència de Ford per la Comissió Church del Senat a més de comissions paral·leles de la Casa dels Representants, l’executiu i recerques de diaris. Diuen que els intents d’assassinat de Castro eren una obsessió de Kennedy. En qualsevol cas, el Govern va acabar prohibint-ho a la CIA.

El cop final que va posar en marxa la idea tan perillosa d’instal·lar míssils nuclears a Cuba (cosa que cap govern americà toleraria) vingué de Khruschev. Els americans ja havien construït rampes de míssils a Turquia, a ran de la frontera soviètica i míssils d’abast entremig a Itàlia. Khruschev tenia un fill polític que era periodista i el va enviar a fer una entrevista a Kennedy preguntant-li si tenia la intenció d’envair Cuba. La resposta fatal que probablement va desfermar la crisi: vosaltres vau fer com volíeu a Hongria in nosaltres no vàrem fer res perquè era territori vostre; Cuba està al nostre. (!!!). Fou la proverbial gota que fa vessar el vas.

Tretze dies horribles: del 16 al 28 d’Octubre de 1962; milions d’homes tremolen

Localització de tots els míssils en el moment del conflicte (Imatge Getty)

Els satèl·lits del temps encara no eren gaire bons o sigui que la vigilància de Cuba la feien avions espia U-2 (si aneu al Museu Smithsonian a Washington podreu veure’n un). Al Juliol, vaixells de càrrega soviètics foren vistos; a l’Agost la construcció de les rampes de llançament ja estava en marxa; el 14 d’Octubre una foto finalment ensenyava un míssil muntat i visible. Després d’anàlisi, la foto fou duta a Kennedy i tot el Pentàgon es va posar en peu de guerra.

Els militars americans volien per unanimitat bombardejar Cuba i amenaçar la URSS amb guerra. De fet un bloqueig marítim de Cuba seria considerat en aquells temps un atac de guerra. En Kennedy enlloc va manar una “quarantena” de la illa, que no seria cap acte de guerra sinó una precaució. Què farien els vaixells soviètics de camí? Es van aturar i va girar. El mon va respirar. Un episodi trist fou que el Pentàgon, sense permís de Kennedy i amb la intenció de provocar una guerra, van enviar avions de guerra volant a baixa altura per treure millors fotos. Es evident que els Cubans ho havien de considerar un acte d’agressio i van disparar bateries antiaeries que van causar la mort d’un aviador nord-america anomenat Rudolf Anderson. Molt enrabiat, en Kennedy no el va declarar mai mort en combat.

Finalment els dos caps d’Estat, Kennedy i Khrurschev (que semblava encara més espantat que els americans), van bescanviar cartes. Cap dels dos volia una guerra nuclear. La URSS es comprometia a retirar tots els míssils de Cuba. A canvi, Kennedy va firmar que no envairia mai Cuba (gran victòria de Castro) i retiraria sense que fos anunciat els míssils turcs. Dels míssils a Itàlia en canvi no van dir res. Els 13 dies d’horror i d’exercicis civils de protecció contra un atac nuclear s’havien acabat. Però què va passar amb els submarins soviètics?

El cas dels submarins, que va amenaçar de mort la humanitat

Com queda dit, en els anys 60’ era completament impossible comunicar-se per ràdio amb un vaixell submergit. Els sòviets van enviar tres submarins carregats amb míssils nuclears a creuar sota la línia de quarantena i protegir els interessos soviètics. Però arribat el cas, sense cap comunicació directa quina forma hi havia de donar l’ordre de disparar o de tornar a casa? Fou la decisió inconcebible de Khruschev: els tres capitans, homes de seny, podrien decidir ells mateixos. Era una de les bestieses més grans mai comeses per un polític: acabava de donar a tres capitans de vaixell permís d’encetar una guerra que podria destruir el seu país i potser el món. La marina nord-americana, sense saber-ne res, havia detectat els tres submarins submergits i els anava empaitant i molestant i amenaçant amb càrregues de profunditat tant com podien. Els mariners soviètics s’ho passaven molt malament i ja no podien aguantar més la calor, la falta d’oxigen i no tenien mitjans per saber què passava a la superfície.

Un dels tres capitans va perdre els nervis i va manar muntar el míssil nuclear al llançador i activar-lo. Només faltava prémer  el botó. Sens cap dubte, els americans haurien reaccionat instantàniament amb el llançament massiu de tots els seus míssils, a la qual cosa els soviets haurien respost fent el mateix. Una situació tan dramàtica i perillosa no s’ha viscut mai en els milers d’anys que te la Humanitat. Si haguessin premut el botó potser no estaríem aquí.

Com va acabar? Al final de la Guerra Freda la BBC va fer entrevistes filmades a gent que havien participat a situacions fosques o poc clares, una d’elles amb un petit oficial rus del submarí en qüestió, que ho explicava tot somrient. La dotació del submarí no havia estat d’acord amb el capità i li ho van impedir. Altres van dir que hi va haver cops de puny i també es va llegir que hi havia un almirall al submarí en qüestió que es va barallar a crits amb el capità davant tota la tripulació. Una cosa que no s’ha sabut mai es a quin dia exactament va passar. Hauria estat memorable.

Però no van disparar. I aquí estem tots.

Cites

Ernesto Che Guevara: “Afirmamos que debemos seguir el camino de la liberación aunque cueste millones de víctimas de la guerra nuclear. En la confrontación a muerte entre dos sistemas no concebimos nada más que la victoria final del socialismo o su renacimiento como consecuencia de la victoria final sobre la agresión imperialista.” En una altra cita que he perdut, deia que els Cubans celebrarien el naixement de la societat marxista damunt les cendres de Cuba.

Fidel Castro va dir moltes coses diferents, però el dia 15 Octubre, un dia abans de la pau i resolució, va enviar un cable encara existent a Khruschev avisant d’una agressió imperialista immediata i demanant un atac nuclear preventiu. La resposta conciliatòria de Khruschev també ha estat trobada als arxius soviètics. Castro es devia molestar molt amb el resultat, però els EUA havien firmat també que no hi hauria cap invasió. Castro tindria corda per molts anys. Del boicot manat  per Kennedy en canvi, l’acord final no en va dir res. També tenia corda fins ara, pobres Cubans.

Joan Gil

De camí a casa després de l’acord

No hi ha resposta

05 set. 2021


Cuba i el tràfic de drogues

El règim castrista, en part per fe pròpia, en part en seguiment de la Unió Soviètica, va participar a molts dels moviments revolucionaris que van tenir lloc a països subdesenvolupats durant la Guerra Freda (que per a molta gent no va tenir res de freda). La llista és llarga i probablement incompleta i la magnitud de la intervenció cubana molt variable: Veneçuela, Colòmbia, Congo, Angola, Etiòpia, Algèria… Arribem al cas més sensible i difícil d’entendre.

El FARC, un partit revolucionari que inicialment es declarava marxista-leninista, fou fundat al final d’una guerra civil horrible amb 200,000 morts a Colòmbia, on aviat a pocs anys del final d’una guerra, en va començar una altra que ha durat fins fa molt poc. Al poc temps, el règim castrista ja havia començat a subministrar armes i altres ajuts (però no guerrillers) al FARC. Els Cubans aviat van notar que anava per llarg i que no tenien prou diners. Els traficants de la nova indústria de la cocaïna, abundant a Colòmbia, semblaven oferir la solució: els mitjans de detecció i vigilància dels EUA no eren com els que hi ha ara, i els traficants estaven disposats a pagar bé per petits ajuts, diguem per exemple una illa mig camí entre Colòmbia i els EUA on es podien llançar paquets de drogues a aigües territorials cubanes per ser recollits per vaixells de pescadors americans, o avionetes que necessitaven més gasolina per poder entrar més al fons dels EUA o fins i tot, containers que es podien buidar per redistribuir les drogues. L’escàndol més gran fou la confiscació de set tones de cocaïna destinades a Cuba a un port sud-americà en 1997. Naturalment el govern castrista ho va negar sempre tot però de fet no tenien prou diners i això ja ha passat en moltes guerres civils a diferents països. El perill més gran és el de causar corrupció personal. Va passar això a Cuba?

El General Arnaldo Ochoa (1930-1989), un heroi nacional

Ja de molt jove, Ochoa va participar en una invasió fallida de la República Dominicana per acabar amb la Dictadura de Trujillo. Diuen que fou l’únic que va tornar viu a casa. Després va estudiar a l’acadèmia militar cubana i es va afegir als rebels de Castro a la Sierra Madre entrant al final a l’Havana amb el grup que havia derrotat l’exèrcit cubà a Santa Clara. Va fer molt bona carrera a la Revolució esdevenint membre del Comitè Central del Partit durant anys. Fou nomenat comandant del cos expedicionari cubà que va guanyar les guerres a Angola i Etiòpia, sempre sota direcció de militars soviètics, que van lloar molt la seva professionalitat militar. Va arribar a comandar uns 43,000 soldats cubans, esdevenint un heroi nacional que sabia guanyar guerres. La seva perdició va arribar sobtadament en 1989. Els germans Castro l’havien nomenat cap del districte militar d’Havana, la tercera posició més poderosa (i perillosa, sens dubte) del país després dels Castro. Ara bé: els Cubans havien copiat una cosa dels nord-americans que està molt bé: abans de donar possessió d’un càrrec important, calia que el candidat fos examinat a fons per competència i historial (cosa que no passa amb els ministres espanyols com ara amb el Ministre de Salut Illa). I va resultar que antics companys el van acusar d’haver fet contraban de diamants i altres coses brutes a Angola i Etiòpia. Semblava poca cosa, però es va complicar molt quan va resultar que cobrava també dels traficants de drogues colombians. Això ja era molt dolent però una complicació va fer enrabiar a Fidel i va acabar costant-li la vida. Resulta que un dels seus agents havia estat identificat també com a agent de la CIA. Per a Castro això era una verdadera traïció molt greu i perillosa, perquè si els EUA tenien proves que alts funcionaris del govern traficaven en drogues, tenien dret i una excusa per envair el país (com van fer al Panamà amb en Noriega). El procés d’Ochoa fou transmès en viu per la TV cubana. L’Ochoa no es va penedir ni va negar res. Només al final va afegir que al començament li semblava que potser ajudaria la Revolució i que no era gran cosa. Fou condemnat a mort juntament amb tres companys. Diuen que va insistir en donar ell mateix l’ordre de disparar als soldats que l’executaven. El  Ministre de l’Interior fou jutjat poc més tard més discretament per coses similars i va rebre només 20 anys. Fidel Castro va enviar una nota als militars cubans: si ell no havia dubtat en fer afusellar un heroi nacional, que anessin amb compte. Les lleis interiors cubanes han estat sempre molt dures contra l’ús de drogues. Resulta que el General Ochoa havia estat un home molt popular a Cuba i que la noticia del seu afusellament fou mal rebuda.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

27 ag. 2021


La fi d’Ernesto Che Guevara

 

Famosa foto d’Ernesto
Che Guevara

El metge natural de Rosario (Argentina) Ernesto Guevara de la Serna (1928-1967) morí executat a un poble remot de Bolívia però continua essent tan o més famós com fou durant els seus 39 anys d’ existència, i segueix vist per molts com un model d’anticonformisme, rebel·lió, antiracisme i progressisme. Encara avui en dia hom troba a molts llocs la seva imatge fins i tot en T-Shirts . Fou, després de Fidel Castro, la figura més coneguda a tot el món de la Revolució cubana. Com passa sempre en casos similars els qui el volen jutjar trobaran racons foscos i coses admirables però sobretot una sinceritat revolucionària amb devoció per les classes oprimides que li van guanyar la gran popularitat del poble cubà i finalment del món.  Allò que hom li retreu més és la seva actuació com a director de la presó d’Havana immediatament després de l’entrada dels castristes, on van ser afusellats molts ciutadans. Ja s’ho faran els historiadors. Vet aquí com va viure:

Començament

Nascut a una família benestant, es va fer famós interrompent els seus estudis de medicina per fer un viatge en motocicleta per la majoria del continent sud-americà, publicat (i filmat molts anys després) en forma de diari quan ja era metge. Va començar la seva carrera progressista a la desventurada nació de Guatemala, empobrida i explotada per la infame companyia bananera United Fruit. Quan un president legítim, Jacobo Árbenz, va intentar arreglar-ho amb una reforma agrària, fou enderrocat per un cop conjunt de la CIA i d’United Fruit. La Guerra Freda havia començat. Veien comunistes per tot arreu. El Che va fugir a Mèxic, on aviat es trobaria amb Fidel Castro i el seu germà Raúl. El Che i Raúl sense cap mena d’afiliació, ja es declaraven comunistes convençuts. En Fidel simpatitzava però de forma encara vacil·lant en aquells temps. Tots tres van sobreviure el viatge amb el vaixell desartillat GRANMA i, sobrevivint l’atac inicial de soldats en desembarcar, van aconseguir arribar vius a la Sierra Maestra. En Fidel nomenaria el Che “Comandante”. Pocs anys després, el Che manaria un dels dos destacaments que van derrotar l’exèrcit cubà a Santa Clara (on el Che està enterrat), obligant el Dictador Batista a fugir-se i donant el poder absolut a Fidel Castro. Poc temps després, Guevara aconseguí entrar al primer gabinet de Castro, que encara es reunia a una sala de l’Hotel Havana-Hilton, esdevenint  ministre primer de finances i després d’indústria, càrrec on va seguir fins la seva disputa final amb Castro en 1965.

Al Poder

Mentre que avui en dia els nous ministres són sovint gent amb experiència i flexibilitat, en Guevara era un somniador romàntic d’ideologia tan ferma i revolucionària com inflexible. Era també un home molt sincer que connectava bé amb el poble i va esdevenir popular, un home molt recte i convençut en la seva ideologia i creença en un futur millor. La primera topada amb Fidel Castro fou el resultat  d’un projecte de llei manant la industrialització ràpida de Cuba i accelerant el centralisme. En Fidel va arronsar el nas. El Che va anar de viatge a molts països des de la Xina a Nova York, fent discursos, cada dia més hostils a la Unió Soviètica i potser també discretament al règim cubà. La Xina i Mao Zedong l’atreien més. Calia seguir fent revolucions.

La Baralla

En Fidel el va cridar i van discutir per 40 hores. Al final de la llarga conversa, el Che havia sortit del govern i de Cuba (abandonant una companyona i una nena petita) sense explicar res a la nació, que va quedar molt sorpresa,  com en Fidel tampoc faria. L’acord secret era que amb ajut cubà el Che aniria al Congo, l’ex-colònia belga que no tenia cap classe dirigent ni gent educada, on s’havia desenvolupat immediatament després de la independència un caos violent terrible. Al centre del gran país, Che Guevara suportaria el  nou Primer Ministre progressiu Patrice Lumumba, que aviat fou enderrocat i assassinat. Che Guevara va fugir a Tanzània i després a Txecoslovàquia, on va necessitar tractament mèdic. Després va volar molt secretament a Havana a retrobar-se amb en Fidel, que seguia afirmant que d’ell no en sabia res.

La Mort a Bolívia

Van decidir entre els dos que era l’hora d’encendre i atiar la revolució contra minories dominants entre els indis i altres masses oprimides i pobres a Sud-Amèrica. No obstant el poc ajut que rebria de Castro, el Che va aplegar uns quants revolucionaris i va anar a un lloc remot de Bolívia. Tot va anar malament. Els nadius indis no eren receptius i sempre hi havia perill de ser delatats. El Che havia estudiat absurdament la llengua indígena Quèchua però dissortadament els indis locals eren Aymaras (com l’ex-President Evo Morales) i no entenien el Quèchua i poc el castellà.

Els primers tres mesos semblaven triomfals. El Che havia perdut en aquest breu temps sols un guerriller però mort 20 soldats bolivians regulars. Molt esverat i havent sentit rumors que el cap de la rebel·lió era en Che, el President de Bolívia va demanar ajut als EUA, que immediatament la van atorgar. Es van negar a enviar unitats de l’exèrcit regular però van organitzar una milícia forta d’exiliats cubans amb alguns “berets” americans (forces especials), entre ells el temible operatiu cubà de la CIA Fèlix Rodríguez, que acabaria amb la insurrecció. Si algun lector s’interessa, és possible llegir tota la correspondència desclassificada americana:

http://nsarchive2.gwu.edu/NSAEBB5/index.html

El Che havia arribat amb els seus a un poble indi perdut anomenat La Higuera, on una reunió amb els locals va acabar malament i es va retirar a la selva. Una pastora amb cabres els va trobar. El Che li va donar diners perquè no en parlés però sembla haver estat una equivocació molt gran. A més el Che sembla haver estat traït per un subaltern disgustat anomenat Ciro Bustros. En Rodríguez, el de la CIA, va revisar tota la informació disponible, va mirar el mapa i va assenyalar el lloc on els guerrillers havien d’estar, que fou exactament on estaven. Gairebé tots els soldats enviats al lloc eren bolivians. Tot va anar molt malament pel Che. Gairebé tots els seus guerrillers van caure sense vida ràpidament i el Che fou ferit a la cama. Com que no podia caminar, un company se’l va carregar a l’esquena intentant fugir però els perseguidors els van enxampar. Hi ha diferents versions de com tot va acabar però es segur que el Che viuria encara 24 hores. Sembla que el seu company fou mort a trets i que ell, ferit com estava, potser també al braç, ja era incapaç de disparar. Quan els soldats es van acostar a matar-lo, ell va dir que no ho fessin perquè era el Che Guevara. El van lligar de peus i mans ferit com estava i se’l van endur en una manta aguantada per quatre soldats cap a l’escola de La Higuera on el van tancar tal com estava, ferit i lligat, a una habitació amb altres companys morts o malferits, a passar la nit, sense assistència mèdica.

Hi ha entrevistes filmades amb en Fèlix Rodríguez que es va presentar a La Higuera en helicòpter a prendre càrrec. Ell diu que es va horroritzar veient l’estat del Che, ferit, lligat, mig despullat, sense sabates. En Che el va rebre amb insults, però en Rodríguez el va deslligar i li va parlar amb respecte, cosa que el Che va apreciar. El Che, sospitant què passaria, va dir que no volia morir amb la panxa buida i sembla que li van donar algun menjar.

En Rodríguez, en càrrec de tot, va haver de resoldre un problema molt greu. Els seus caps nord-americans insistien en tractar mèdicament al Che i enviar-lo a un lloc secret de la CIA per ser interrogat. Ja havien fet arribar un helicòpter que el conduiria a un avió que ja l’estava esperant. El President bolivià, en canvi, insistia en fer-lo executar en l’acte sense procés per evitar complicacions. En Rodríguez va reflexionar i decidir al final que la mort era el resultat més digne i que a més ell estava a Bolívia envoltat de soldats bolivians i li calia obeir el President. Havent fet la tria, va tornar a veure el Che i li va notificar. El condemnat li va encarregar transmetre uns missatges verbals per a la seva dona i… per a Fidel Castro. Després es va quadrar, esperant que Rodríguez el matés en l’acte, cosa que l’agent de la CIA no va va voler fer. Va sortir al passadís fora de l’habitació i va donar l’ordre d’executar en Che Guevara a un sergent bolivià que estava de guàrdia, de forma que semblés una mort de combat enlloc d’una execució. El sergent va entrar i veient el Che no va poder. Va tornar, no obstant, i el Che li va dir que no tingués por, que només li calia matar un home.

La premsa boliviana va anunciar la seva mort. Periodistes van venir i van fer i publicar fotos bastant denigrants del mort a una taula sense camisa. Era el 9 d’octubre de 1967. Li van tallar les dues mans per facilitar la seva identificació per les empremtes digitals, que van ser preservades en formalina i després analitzades per dos experts argentins. El cos fou enterrat sense cap identificació o marca a la perifèria d’un petit aeròdrom local. Recentment els locals han organitzat una petita industria turística ensenyant el lloc on el Che havia parlat i lluitat i on fou retingut i assassinat. Vaig veure un article a un periòdic.

Glòria Post-Mortem

El ministre d’Afers Estrangers soviètic Kossygin es va presentar a Havana a queixar-se que Castro promogués guerres a Llatino-Amèrica. D’això res, deia.

Els Cubans després de la seva mort ja havien començat en 1982 a construir a Santa Clara un memorial històric del Che amb fotos, records, escrits i un monument. Al final Castro va aconseguir que hom identifiqués la sepultura original a Bolívia. Fou desenterrat en 1997, fàcil d’identificar perquè a l’esquelet  li faltaven les mans. Fou dut a Santa Clara per ser enterrat amb pompa i cerimònia  al seu memorial i mausoleu de Santa Clara en companyia de 7 guerrillers morts al seu costat, amb més que hi van ser afegits posteriorment. Per a Fidel Castro la mort del Che havia estat un martiri gloriós i històric. Un milió de Cubans s’havien aplegat a una plaça d’Havana per sentir el discurs funerari. Quan Castro va acabar, es van disparar 21 canonades i totes les sirenes del país van sonar una llarga estona.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

21 ag. 2021


Exili de la Cuba de Fidel Castro

Classificat com a General

Ruta de la fugida

A diferència del tancament brutal i violent de les fronteres comunistes a Europa amenaçant fugitius i les seves famílies, el nou govern revolucionari de Cuba va prohibir la fuga algunes vegades però va obrir la porta moltes altres, encara que els fugitius en molts casos van haver d’afrontar un perill de morir ofegats a l’oceà. Cuba està només a 145 qm dels EUA, però els desesperats van sortir a alta mar en vaixells massa plens en mala condició o avariats o a basses de fusta o plàstic sense pilots competents que sabessin navegar ni preocupar-se del pronòstic del temps, com veiem que passa en els nostres dies al Mediterrani. Fou el resultat de moltes coses: al començament eren els col·laboradors i beneficiats del règim Batista en possessió de visats americans; després van seguir els qui van patir la repressió  castrista amb presó i morts, la gent de nivell socio-econòmic alt i carreres que van veure com ho perdien tot tot, diners, feina, propietat, plans pel futur, bons habitatges; després gent que fugia dels periòdics episodis de privacions i fins i tot fam. Voldria afegir que la totalitat del poble cubà no era així i que el règim probablement tenia molts partidaris: la gent que havien sobreviscut el període violent i corrupte de Batista, els que volien feina garantida, assistència mèdica i educació gratis i compartien el famós somni meravellós marxista de la igualtat futura tan esperada entre tots els homes i dones del món.

L’horror descrit aquí tot seguit em recorda les tragèdies clàssiques gregues. Personatges es queixaven al Cor de ciutadans de la injustícia, violència i patiment que havien patit a les mans de l’altre grup. Presentaven raons fortes, difícils de contradir i abusos de poder que violaven les lleis dels déus. Un altre grup o actor apareixia explicant el seu costat de la situació, completament oposat, racional i també afavorit per certs déus. Quan tot acabava al final en  una tragèdia violenta horrible, el Cor lamentava les disputes i imperfeccions humanes. I el públic, horroritzat, plorava.

Història de l’èxode

L’exili “daurat” entre 1959 i 1962. Inclou els membres i beneficiats del règim Batista, militars i també molts dels rics i poderosos. En general, tots obtenien visats d’entrada nord-americans, sortien en avions o bots segurs i el nou règim no s’hi oposava. Van arribar als 124,000 i van instal·lar-se sobretot a Miami. Van establir la basis d’una comunitat extremadament hostil a Castro amb elements en aquells temps violents i la capacitat d’esdevenir prospera i desenvolupar influencia política considerable als EUA amb una aliança duradora amb l’ala mes radical del Partit Republicà. En això se separaven de la majoria d’immigrants hispans, en general pobres, desinteressats en política i votants del Partit Demòcrata.

Entre 1961 i 1962 la pau i tolerància entre els EUA i Cuba es va exhaurir. El nou President Kennedy va tolerar i promoure l’anomenada invasió de la Bahía de los Cochinos (Pigs Bay) que els cubans prefereixen anomenar Playa Girón. Molt mal preparada, la invasió fou esperada per dies i els invasors es pensaven  que tota la població cubana s’alçaria contra Castro, el qual va dirigir el seu exèrcit i liquidar l’atac ràpidament. En 1962 la crisi dels míssils nuclears soviètics a Cuba estigué  a punt de desfermar un holocaust nuclear de la humanitat, evitat gairebé miraculosament en l’últim moment per un acord entre els EUA i la URSS. Evidentment, el perill cubà era inesperadament molt gran. Kennedy i el Congrés van dictar el bloqueig comercial contra Cuba que tant faria patir als cubans i que dura fins els nostres dies. Trump va endurir encara més fins al límit mai vist per satisfer els cubans sempre republicans de Miami. En el temps cobert, el nombre d’emigrats i fugitius va arribar als 250,000.

Breu episodi dels bots de Camarisca (un port cubà) en 1965. La guàrdia costanera americana acaba salvant molts fugitius de ser altrament perduts al mar.

Els Freedom Flights de 1965 a 1973 per acord entre els EUA i Cuba. El començament fou molt intens arribant a dos vols diaris d’Havana a Miami per unes 5 setmanes. Van arribar a emigrar uns 30,000 cubans.

El cas extraordinari dels Marielitos, Abril-Octubre de 1980 (135,000 exiliats) Tot va començar perquè el govern cubà volia permetre sortir als qui tinguessin visat d’entrada a certs països llatinoamericans. Limitem-nos al Perú. Les ambaixades estaven guardades per policies cubans i altres guàrdies de seguretat. Sense poder entrar a la legació, hom no podia treure visats. Un grup de quatre homes en un cotxe van trencar i obrir la cleda de seguretat a l’entrada presentant-se dintre l’ambaixada, on l’ambaixador ja s’havia repatriat veient com estaven les coses i exigint els visats. Les queixes entre els dos governs van pujar de tot i Fidel va aplicar la revenja final: va manar la retirada de la policia. Al poc temps, sembla que centenars de cubans havien ocupat l’edifici i el jardí. Furiós, Fidel Castro va dir que qui volgués podia anar-se’n, com més aviat millor i que podien sortir en vaixell del petit port de Mariel, prop d’Havana. Els exiliats van organitzar verdaderes caravanes marítimes entre Mariel i Miami o Kay West (Cayo Hueso). Certes famílies van enviar iots per rescatar tota la família, altres van haver de trobar ells mateixos algun bot. En Fidel, que es referia als fugitius com a “usanos” va jugar una mala passada: va incloure en la immigració tots els criminals empresonats per delictes comuns i tots els malalts mentals de l’illa, buidant les presons. Amb això va crear un problema gravíssim a les autoritats nord-americanes. Els criminals van ser identificats, però tots deien que eren presoners polítics o que havien fet coses que eren legals als EUA. Van crear una crisi molt perillosa a Miami. Al final els USA  van aconseguir repatriar molts bandits a Cuba. I els marielitos poc a poc van sortir dels llocs de detenció on els havien ficat (en algun moment van intentar confinar-los a Kay West) i es van poder integrar a Miami. El 8th Street havia esdevingut Calle Ocho i l’àrea ja era Little Havana.

1994: el “período especial” després que la URSS acabés amb el subsidi. La “raft crisis” o “Crisis de los Balseros”. Ja havíem arribat als temps del President Bill Clinton i la pèrdua del subsidi rus estava causant fam i desesperació a Cuba, quan molts van intentar la fuga amb basses inflables o de fusta, molt perilloses. Una altra vegada la Guàrdia Costanera, sovint alertada per avionetes dels exiliats, va haver de sortir a salvar i recollir els fugitius. Però els temps de l’admissió immediata s’havien acabat. Aquesta vegada, van ser unes 35,000 persones, que els nord-americans van arrestar, conduir i tancar a Guantànamo en un camp de tendes de campanya. Pero al final molts van poder entrar als EUA. Era cada dia mes difícil.

Bill Clinton va tancar aquests episodis introduint per llei el sistema dels “dry feet, wet feet”: si un fugitiu aconseguia posar els peus a territori americà, seria rebut i la sol·licitud de refugi considerada, però si era detingut a l’aigua, seria deportat a Cuba. I així hem quedat fins ara.

El cas esgarrifós d’Elián González Brotons, un nen de 7 anys, l’any 2000

No obstant les grans dificultats i perills del “dry feet, wet feet” sempre ha quedat gent que ho segueixen intentant, sovint degut a les dificultats d’aprovisionaments i manca de coses necessàries. El nen Elián era fill d’una dona divorciada del pare que vivia amb un company. La parella, amb família a Miami, va decidir intentar la fuga amb el nen en un bot vell i mal cuidat ple de gent com els que es veuen actualment al Mediterrani. A un guia incompetent no se li va acudir consultar l’informe del servei meteorològic, que havia anunciat una tempesta imminent. Era una sentència de mort. Coneixem el final perquè una parella de passatgers, que ells sabran com van aconseguir arribar als EUA, ho van explicar. L’embarcació s’omplia d’aigua que els passatgers intentaven buidar omplint bosses de plàstic. La mare d’Elián, que duia un salvavides, el va posar al lloc més segur però quan va tornar el nen havia desaparegut i la mare es va posar a cridar que el nen s’havia ofegat. Però només ella i el seu company moririen.

Poc temps després, dos pescadors cubans de Miami van trobar Elián flotant tot sol al mar i viu (!).  Per por del “dry feet, wet feet” el van amagar algun temps per por que fos deportat, però al final va ser posat sota la cura de la família de la mare difunta a Miami, la qual va començar a publicar el cas per ràdio, TV i diaris, excitant i horroritzant tots els compatriotes que demanaven que la família es quedés per sempre amb el nen, la mare del qual havia mort buscant la llibertat. Degut al gran poder i influència política dels cubans, el cas aviat va arribar a Washington on molts polítics van exigir que el nen es quedés. El cas molt aviat es discutia a tots els mitjans nacionals. A Havana en Fidel va cridar el pare i li va preguntar què volia ell i que el govern l’ajudaria. El pare volia exigir que li tornessin l’Elián. Fidel Castro va facilitar el viatge del pare i els avis cubans als Estats Units. Està claríssim a la llei que un nen que perd la mare queda sota la potestat paterna del pare, si és, com en aquest cas, un home decent i que la família de la mare no tenia cap dret de quedar-se’l  per molta gent que ho demanés. El cas era de jurisdicció exclusivament estatal (amb jutges elegits influenciats per polítics) però en aquest cas hi havia elements també sota jurisdicció federal. Podia un nen demanar asil? No era un refugiat abandonat? Podia haver decidit la mare divorciada? El cas, bastant absurd, va arribar a jutges federals d’apel·lació mentre els de Miami seguien cridant. Els avis cubans de Cuba van aconseguir veure el nen breument a casa dels altres avis de Miami, el pare només va poder parlar amb ell per telèfon (amb una veu dictant per fer dir al nen que ell volia quedar-se als EUA). Els congressistes republicans, molt afins a Miami, volien fer una llei atorgant a Elán la nacionalitat, cosa que els demòcrates van rebutjar.

Una persona importantíssima sense dir res s’ho estava mirant tot amb irritació o ràbia creixent per un escàndol que abusava o ignorava la llei: la Sra. Reno, Attorney General (ministra federal de Justícia) del President Bill Clinton. Va fer el famós cop de puny a la taula. Prou bestieses! Un vespre 22 marshalls (policies) federals armats fins les dents i acompanyats de 130 guàrdies de seguretat van entrar per força a la casa on tenien l’Elán a rescatar-lo. Els cubans, que esperant-lo omplien la casa van ser tancats a una habitació i vigilats per marshall’s armats amb metralladores. Van aconseguir fer vídeos de l’escena. A l’exterior ja hi havia més de cent cubans protestant, sembla que alguns anaven armats però ningú va disparar. L’incident fou vist a la TV nacional. L’alcalde de Nova York, un tal Giuliani, va dir sis vegades que havien fet com els “stormtruppers” nazis, els agents de la SS alemanya (va haver de demanar perdó) i la Hillary Clinton també va protestar.

Elián Gonzàlez fou reunit feliçment amb el pare i avis paterns a l’aeroport Andrews (l’aeroport militar a Maryland, molt prop de Washington, que el President i altra gent molt important utilitzen). Per raons difícils d’entendre no podien tornar en l’acte a Havana. Van anar a una base d’infanteria militar. Un grup considerable de cubans es va presentar a la porta demanant rescatar el nen, però ningú entra per força a una base militar. Poc temps després, la família va volar finalment a Havana. Una foto poc després ensenyava a Elián a l’escola duent l’uniform dels Pioners Comunistes. Anys després, essent ja un adult, va aparèixer a algun acte polític públic a Havana, pero altrament és un ciutadà privat.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta

12 ag. 2021


Com Fidel Castro va perdre el primer gran amic

Classificat com a General

Molts que vivíem a la Catalunya franquista sentíem simpatia pels objectius socials del castrisme, sobretot en salut i ensenyament gratuïts, encara que també estàvem perplexes per les guerres africanes amb grans exèrcits que feia Cuba sobretot a Angola i Etiòpia. Ells deien que era pel fervor revolucionari de Castro en una era post-colonial molt complicada, però altres pensaven que estava participant en la Guerra Freda sota ordres de la Unió Soviètica. Als anys 70 jo vaig passar un any a Miami, on hom a vegades podia rebre la ràdio d’Havana i em va molestar fer-ho, perquè parlaven del “líder supremo” com a la Catalunya del temps la Ràdio Nacional es referia al seu Caudillo Franco. No sé perquè se m’ha quedat al cap una cançó lleugera que tocaven molt en aquells temps:

Oh, Bulgària

Proletaria y Hospitalaria

Tu Marxismo es mi Marxismo

Y creemos en el mismo Comunismo

Li  vaig ensenyar a una exiliada Cubana que treballava amb nosaltres pensant que riuria, però va clavar un cop de puny a la taula. No deixaven fer bromes. A la ràdio de Miami en la llengua que el Sr Casado del PP anomenaria Cubana, les emissores dels exiliats sovint amenaçaven, i tenien grups terroristes que posaven bombes. La majoria d’immigrants llatinoamericans als EUA acaben votant pels demòcrates, però els Cubans de la Florida s’havien afiliat amb l’ala més reaccionària del Partit Republicà, i fins i tot molts van aconseguir guanyar eleccions com a tals.

Castro sovint tenia idees inesperades. Es va fixar que els Cubans no tenien prou llet i se li va acudir importar vaques lleteres holandeses, que va ser un fracàs total pel clima subtropical que no toleraven. També va intentar introduir a Cuba recerca molecular biològica (!) i va enviar graduats a certs laboratoris a aprendre a Alemanya i els EUA. Sembla impossible, però van tenir algun èxit.

Ara fa uns 4 anys jo m’havia apuntat a un viatge a Cuba del Road Scholar, perfectament legal. No es tractava de fer turisme sinó de viatjar i parlar per uns quants dies amb personalitats de l’art i la ciència per promoure contactes. Vaig rebre informació detallada de Road Scholar amb molts avisos. Em calia un visat que es podia comprar a l’aeroport d’un agent cubà per $100. Suggerien que en vista de les carències que es patien a Cuba degut al blocatge nord-americà, estaria be dur certs regals i hi havia llistes de coses desitjables. Jo vaig comprar medicines i altres materials (termòmetres, ulleres,…) d’un drugstore. Hi havia ja a la illa restaurants privats, però si hi volíem anar, ens recomanaven buidar sempre els plats, recordant que els Cubans havien patit fam per mesos després que la Unió Soviètica va aturar els subsidis. La cosa produïa una certa angúnia. Com devia ser d’humiliant! Al final, exactament 2 dies abans del viatge, el Sr Trump va declarar un Travel Advisory avisant sense cap raó que era perillós per ciutadans americans anar a Cuba i va suprimir els vols comercials i prohibir girs de diners a famílies. Road Scholar va cancel·lar. Em vaig quedar amb un pam de nassos (i amb coses del drugstore que no necessitava).

Per entendre Castro, cal recordar la seva infantesa. El seu pare fou un home d’arrels molt pobres nascut prop de Lugo que havia lluitat amb l’exèrcit espanyol contra els independentistes i tornat, després de la victòria i arribada dels Americans, sense res a la butxaca. Va treballar per la infame United Fruit de trista memòria, on va fer prou diners per comprar un gran latifundi. Com que el divorci era molt difícil, l’home va tenir fills, un d’ells Fidel, amb una cuinera canària, forçada a viure amb els nens a un habitatge separat de la residència de l’amo, juntament amb fills d’esclaus i treballadors pobres. No li permetien ni entrar a la casa principal ni parlar amb el pare fins que al final els seus progenitors es van poder casar. Això marcaria per sempre la seva actitud social. De gran, Fidel va poder esdevenir advocat (ell deia que només treballava de franc per gent pobre que no podia pagar) i es va casar amb una noia riquíssima. Però cada dia esdevenia més i més radical.

El cas d’Huber Matos

Si per casualitat algun lector recorda el meu apunt previ, Huber Matos fou el militar i guerriller que va conduir, amb Castro, la unitat rebel que va fer entrar victoriós Fidel Castro a Santiago, esdevenint un heroi nacional. Era natural d’un poble prop de la Sierra Maestra on Castro s’havia instal·lat al començament amb els quatre gats que el seguien en aquell temps. Huber havia estat mestre d’escola i a més cultivava arròs. Patriòtic com era es va mobilitzar fora del castrisme contra el dictador corrupte Batista. Inesperadament un grup de voluntaris es va presentar preguntant com trobar Castro i ell els va dirigir i fou molt ben rebut per Castro. Ja tenia prop de 40 anys. Per circumstàncies, va haver de fugir a Costa Rica i va tornar amb un avió carregat d’armes i voluntaris, essent rebut amb gran entusiasme per Fidel que el va nomenar comandante. Recordeu si us plau el pilot d’aquest avió perquè tornarà a sortir més avall en un moment crític.

Després de la victòria final, Matos, ja molt conegut i respectat, esdevingué cap del nou exèrcit cubà a Camagüey, una plaça molt important al centre de la illa.

Era encara el primer any i el règim no estava ni definit ni consolidat, però en Matos ja estava descontent. Ell, com Castro, havia estat membre del Partido Ortodoxo, un partit socialment progressiu, de l’esquerra moderada, nacionalista, antiimperialista (crític dels EUA), però que creia en la Constitució del 1940 i en eleccions lliures. A més es va fer amic dels ramaders i agricultors de Camagüey, molt preocupats per la direcció i les nacionalitzacions de Castro. Va decidir dimitir. El govern semblava dominat pels comunistes radicals Raúl Castro i Che Guevara, mentre que la resta de membres, Castro inclòs, semblaven vacil·lants.

En aquest moment, amb permís dels lectors, em separo per un moment del relat històric per repetir enlloc d’això una escena d’una pel·lícula biogràfica feta a Hollywood que no obstant ser imaginària, descriu molt clarament  el problema que tenia Matos:

Hom veu a la pantalla el govern, reunit sense Matos encara a una sala de l’Havana-Hilton. Castro anuncia als ministres que Matos vol dimitir, tornar a casa seva i retirar-se de la política. Sorpresos, els ministres ho lamenten però són comprensius. Si només vol plegar i anar a casa… El Che Guevara alça la veu: el que cal fer és afusellar-lo immediatament. Tots els presents s’esveren. I ara! No ens ha fet res. El Che remata: Com podeu ser tan innocents! Diu que va a casa, però demà mateix començarà a rebre visites de dissidents i diplomàtics americans. I farà discursos i anirà a manifestacions i li faran entrevistes i sortirà a la TV americana i organitzarà la Contrarevolució”

Tornant a la història, Castro va rebre personalment en Matos que efectivament volia dimitir de tots els càrrecs perquè no tolerava la influència creixent dels dos comunistes, ni les constants nacionalitzacions ni la falta de democràcia i que allò no era el que havia volgut el Partido Ortodoxo del que tots dos havien estat membres. Castro es va negar a acceptar la dimissió i va respondre que moltes coses que ell deia encara no estaven resoltes i que li calia esperar i veure l’evolució. “Todavía necesitamos hombres como tú“, fou el seu comiat.

Hom no pot deixar d’admirar el coratge de Matos que va iniciar un intercanvi d’opinions i d’impressions per carta a Fidel el qual al final, molt irritat, va respondre que ell no li havia de donar explicacions per res. I sens dubte, Fidel ja havia manat investigar quants militars semblaven compartir les idees de Matos, que a més donava conferències públiques. Fidel Castro va decidir nomenar Raúl Castro comandant en cap de tot l’exèrcit. En assabentar-se’n, Matos va dimitir instantàniament.

Aquí cal fer una pausa per parlar d’un altre heroi nacional.

La mort de Camilo Cienfuegos

Era un guerriller molt estimat, el verdader vencedor de la batalla de Santa Clara que va acabar amb Batista. Quan Fidel va arribar a Havanna alguns dies després, va fer un gran discurs públic transmès per la ràdio i TV. Al final, sorprenentment es va girar cap a Cienfuegos preguntant-li ¿Voy bien, Camilo? El guerriller, sorprès va respondre Tú vas siempre muy bien, Fidel, cosa que hom pot encara llegir en lletres grans a una paret del centre d’Havana, escrita sobre el seu perfil. Va esdevenir molt popular i es va quedar a la carrera militar.

Castro el va nomenar cap de la guarnició de Camagüey, substituint Matos, i li va manar detenir personalment a Matos i a 15 militars que al seu parer havien de ser jutjats per rebel·lió a Havana. Una mica esverat, Cienfuegos va obeir portant Matos a la presó. Però, ai las, va passar temps parlant amb ell i discutint. Dies després l’avioneta que el portava de Camagüey a Havana va desaparèixer sobre el Carib sense avís. Fou buscat per 20 dies i mai trobat. Cal afegir que malgrat totes les sospites, no hi ha hagut mai cap mena de prova o indici acusant Castro de la desaparició, i que coses així han passat moltes vegades.

Tornant al cas d’Huber Matos

Ell i els seus 15 companys van ser jutjats. Raúl Castro demanava la pena de mort per sedició i traïció. Un incident notable va tenir lloc. El lector recordarà el pilot d’avió amic de Matos que havia volat amb armes i voluntaris des de Costa Rica al Castro dels primers dies. Havia fugit a Miami i esdevingut un anticastrista. Durant els dies del judici se li va acudir carregar una avioneta amb pamflets anticastristes, volar per damunt d’Havana i escampar-les. La defensa antiaèria el va enxampar i trossos d’avió van caure a terra ferint i matant gent. Indignada, la població demanava l’execució de Matos.

Fou condemnat a 20 anys de presó. Indomable com era, va donar guerra als seus carcellers amb protestes continues i vagues de fam. Va servir els 20 anys, fugint després a Veneçuela i Costa Rica i finalment establint-se a Miami batallant el castrisme fins la seva mort als 96 anys.

Dels herois inicials ja només quedava Ernesto Che Guevara, el somiador que encara volia desfermar la revolució al tercer món contra el capitalisme. També trobaria una mort violenta.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

05 ag. 2021


Què va fer Fidel Castro per guanyar

Classificat com a General

Cal entendre com d’horribles i embolicades eren les coses a Cuba quan Fidel va pujar a la Sierra Maestra a fer la guerrilla. Manava a Havana un dictador anomenat Fulgencio Batista “el Indio”, perquè sembla haver estat un descendent dels habitants indígenes de l’illa. Havia començat la carrera molts anys abans com a dictador benèvol i d’esquerres, però havia esdevingut un monstre de corrupció, autoritarisme i violència. Es van formar molts grups per combatre’l, sovint reprimits brutalment. Però el problema pitjor que l’enfrontaria amb el govern dels EUA del que Cuba de fet era un protectorat, fou l’arribada i benvinguda de la Màfia nord-americana a Cuba, que Batista va acceptar i protegir a canvi de pagaments enormes. Va arribar a cobrar un “sou” de 3 milions annuals de $ dels d’aquells temps per permetre-ho tot. Van establir casinos, jocs il·legals, van importar prostitutes, van comprar hotels i tot el que volien, tenien la seva pròpia guàrdia de seguretat, només volien visitants nord-americans amb diners i no deixaven entrar cubans. Llei i ordre havien deixat d’existir. Els nord-americans estaven combatint i perseguint tot això a casa i havien de veure com els capos fugits, amagant diners rentats podien fer de tot sense preocupacions a Cuba, fora del seu abast. Un insult intolerable fou l’arribada de Lucky Luciano, natural de Nova York, capo di tutti capi, cap suprem, que els Americans havien aconseguit expulsar a Itàlia, d’on havia fugit aconseguint entrar a Havana, organitzant una reunió pública del Consiglio, òrgan suprem de la Màfia gairebé en públic, amb carrers tancats amb guàrdies al voltant. Es passava de rosca i els Americans van aconseguir deportar-lo un altre cop a Itàlia, però en Luciano va deixar a Cuba un subaltern named Meyer Lansky i tot va seguir igual o va anar empitjorant. Era una vergonya. Enmig de l’agitació popular creixent, Castro es va afiliar amb el Partido Ortodoxo. Sense declarar-se marxista com el seu germà jove Raúl, es veu que anava llegint i preparant-se.

Els Guerrillers de la Sierra Madre

Els dos Castros i els seus amics havien intentat un assalt a la Caserna Moncada (ara un monument nacional) al centre de la segona ciutat cubana, Santiago durant el Carnaval, pensant que els soldats estarien beguts o pel carrer. Fou una equivocació molt gran. Els soldats van matar, executar o detenir tothom. Castro es va salvar perquè estava encara casat amb la filla de Díaz-Balart, ministre de Batista. Després d’un any de presó, va fugir amb en Raúl, el comunista de la família a Mèxic, on es trobaria i faria amic íntim del metge argentí Ernesto Che Guevara, que havia fet una volta de Sud-Amèrica en moto i professava una fe marxista revolucionària gairebé mística. La CIA havia començat a buscar alternatives i es veu que ja estaven considerant en Fidel com a possible substitut de Batista. El van ajudar a trobar donatius d’exiliats i Castro va poder comprar un petit veixell estartalat, el Granma, d’un negociant d’armes nord-americà i va salpar cap a Cuba amb 82 correligionaris.

Només desembarcats, l’exèrcit de Batista els va trobar immediatament matant-los a tots excepte Fidel i Raúl Castro, Che Guevara i nou més que van aconseguir fugir amb ells cap a les muntanyes. Dotze homes sense entrenament de guerrillers i poques armes, que estaven destinats a enderrocar el règim de Batista que disposava d’uns 35,000 soldats i avions.

Poc a poc camperols s’hi van anar afegir però potser no haurien arribat enlloc sense l’ajut de la CIA, que els va enviar un agent anomenat Frank Sturgis el qual no sols els va entrenar perquè aprenguessin la tàctica de la guerrilla sinó que els va facilitar bones armes de foc obtingudes d’un negociant a l’estat de Virgínia, Estats Units. Els rebels van lliurar tres batalles amb l’exèrcit. La primera probablement la va guanyar en Fidel, però no la segona ni la tercera, on Fidel va aplicar un truc probablement après de Sturgis: demanar un alto-el-foc per negociar i aprofitar per fugir. Van establir una emisora de ràdio que fou un èxit extraordinari i va ajudar molt.

El dia 1 de Gener de 1959

Hi ha qui es pensa que fou el dia de la victòria, que no és veritat del tot. La situació de Batista havia empitjorat molt per tots els costats. La misèria creixia. Hi havia revoltes i aldarulls de tots els colors: castristes, anticomunistes, democràtics,… Els americans, sense dubte farts, havien embargat tots els enviaments d’armes, retirat l’ambaixador i tancat l’ambaixada. La fi s’acostava. Seria Castro qui donaria el cop final.

Castro tenia només entre mil i dos mil milicians i Batista prop de 30,000 soldats millor armats, però Castro agosaradament va manar la seva tropa baixar de les muntanyes i atacar jugant-s’ho tot. Estaven tots originalment prop de Santiago a l’est i Havana es trobava a l’oest de l’illa, molt lluny però Castro va fer sortir tres unitats separades anant per camins diferents a capturar la ciutat de Santa Clara, que tenia una forta dotació militar, relativament prop d’Havana. Una de les columnes fou anihilada per l’exèrcit però les altres dues dirigides per Che Guevara i un home molt popular anomenat Camilo Cienfuegos sí que hi van arribar i van assetjar l’exèrcit a Santa Clara, on van poder entrar en triomf. Al meteix temps Fidel Castro i el seu amic Huber Matos conquerien Santiago.

Rebent aquestes notícies el 1 de Gener, enlloc de celebrar res, el Dictador Batista va fer les maletes i fugir. Duia amb ell efectius de tres cents milions de dòlars (dels de 1959). Es va refugiar a Portugal, en aquells temps encara sota el Dictador feixista Oliveira Salazar, on va viure fins la seva mort.

Assabentats de la fugida del Dictador, Cienfuegos i Che Guevara van entrar a Havana sense resistència en triomf el dia 2 de Gener enmig del gran entusiasme popular. La Revolució havia triomfat. I Fidel què va fer? Estava a Santiago, la seva ciutat d’origen i se li va acudir dir que la capital era on ell estava. Volia traslladar-la a Santiago? No, el dia 8 ell també va fer una entrada triomfal a Havana. Enlloc d’anar a la residència presidencial, es va instal·lar amb el seu equip a l’Hotel Havana-Hilton on tothom va rebre una habitació gratis i on fins i tot s’hi reuniria el Govern.

Sense prendre cap títol, va invitar a l’hotel un equip de govern que semblava meravellós: patriotes intel·lectuals coneguts, socialistes, demòcrates, experts… Van arribar a organitzar una elecció presidencial lliure dintre la Constitució de 1940, només que el resultat no va agradar gens a Fidel. Poc a poc va anar substituint els ministres per la seva gent, va canviar de President, va anul·lar la Constitució i molts ministres começaven a parlar del caràcter social de la Revolució i de que per complir els objectius no podien tolerar cap sistema liberal. Fidel es va nomenar primer ministre i la paraula Comunisme cada dia se sentia més. (En Fidel va trigar temps a reconèixer-lo). Sens dubte Fidel va aconseguir electrificar tot el país i introduir escola i atenció mèdica gratuïta universal i moltes altres coses, algunes bones, altres que van fallar i altres dolentes.

Hi va haver repressió contra molta gent, com se sent dir sempre i era d’esperar. Cal estudiar revolucions en Ciència Política. Els guanyadors sempre estan en minoria i tenen un plan de govern. Sense repressió l’oposició impediria treballar i perdrien qualsevol elecció i per això els revolucionaris empresonen i maten gent o si no, probablement no hi hauria revolució. Els perdedors sempre acusen els altres, mentre tapen les coses que ells van fer. Els de la meva edat recorden els franquistes acusant cada dia als “diarios hablados“ els “rojos” de tota mena crims. I ells què? És sabent que les coses són així i acaben sempre igual, que molts han triat i prefereixen el camí millor i més humà del pacifisme i la negociació, sense haver d’afusellar o empresonar ningú, ni fer revolucions amb seqüeles.

La residència de Fidel Castro

Es va construir la seva llar Punto Cero on viuria i moriria a un antic camp de golf a l’est d’Havana. No hi ha fotos, si no són les dels satèl·lits americans. Molta gent havia intentat assessinar-lo i emmetzinar-lo i ell en tenia por. Aquesta residència la van visitar el Sant Pare, Putin, Xi, figures mundials de la literatura i esport i pràcticament tots els caps d’estat sudamericans. És una casa gran perquè tenia molts fills però no té res de luxuriosa ni era cap palau com demostren les fotos dels visitants. Això sí: tenia uns 200 guàrdies de seguretat i una unitat de l’exèrcit havia de vigilar. Una pregunta: perquè, doncs, necessitava un camp de golf? Resposta sorprenent: era la seva casa de pagès personal amb vaques, xais, gallines i conreus. Ell de cap manera volia menjar res més de fora per por de ser assassinat.

Necessitava un cotxe oficial i va comprar un Mercedes de mides intermitges que va cuidar molt malament. Els seus enemics, molt nombrosos, diuen que també s’havia construit una casa de vacances amb piscina a un de dos cayos (illes petites) unides per un pont prop de la costa. Qui sap.

Com és natural va patir moltes acusacions de corrupció que no han estat mai confirmades. Fidel era allò que era, i va fer les coses que va fer, però era un home de principis.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

28 jul. 2021


Cuba: albirant la fi del règim

Aquest que us escriu és prou vell per recordar com els diaris franquistes descrivien la Revolució Cubana enmig de la Guerra Freda fa uns 60 anys, nascuda enmig tant de llàgrimes d’alegria de l’esquerra amagada sota el feixisme com dels insults,  burles, mentides i amenaces de la dreta governant. Ara, per primera vegada, després de tants anys i tants esdeveniments sembla que per primera vegada les campanes assenyalant la fi pròxima ja sonen i només ens queda desitjar un resultat sense mort i violència.

Qui n’és responsable? Hi ha una dita castellana que no sé de qui és, que ho explica tot: Entre todos la mataron y ella sola se murió. Ara fa pocs dies, amb gran sorpresa de l’oposició organitzada que no en sabia res, milers de cubans van sortir espontàniament i sense organització al carrer. No hi havia feina, ni diners, ni vaccins, ni menjar als supermercats i exigien un canvi de govern. Fou seguit d’una repressió brutal que encara dura i van tallar l’internet per dos dies.
El govern sempre diu que els nord-americans en tenen la culpa amb un bloqueig i sancions brutals de 60 anys de duració que els escanyen. Obama havia intentat reobrir la illa, potser obrint la porta a una evolució pacífica, però Trump va restablir i endurir les sancions. En Biden no sols no les ha volgut suprimir sinó que les ha endurit encara més. Quan el bloqueig va començar Fidel Castro va trobar les subvencions soviètiques, després diners de petroli a Angola, després la generositat del veneçolà Chaves, però ara tot s’ha acabat. Una altra porta es va obrir: el turisme. Van construir hotels per tot arreu i liberalitzar la feina privada. Va servir una mica. No obstant la seva hostilitat col·lectiva, la comunitat cubana de Miami no sols venia de turista sinó que enviava a la família moltes divises perquè anessin tirant.  Un dia, però, en Trump va tallar l’enviament de diners i prohibir vols i turistes americans. Aleshores va arribar la Covid i el turisme es va acabar. I el virus va arribar també a la illa. Van aconseguir desenvolupar un vaccí propi, del que no se sap res. D’indústria n’hi han tingut poca. I ara què? Hauran de viure de l’agricultura de la illa? Oi que cap home pot viure sense un mínim de diners per tenir sostre, vestits i menjar? Els Cubans sembla que ho tenen molt clar: si estem en la misèria i no podem viure, en té la culpa el govern! És veritat sempre.  Parlen els grans de la Revolució socialista.  Quina Revolució? Ni en sabem res ni ens importa. Tenir menjar cada dia sí que ens importa.

Fidel Castro fou sens cap dubte un dels polítics més famosos, més admirat i més odiat, del segle XX.  A diferència d’altres dictadors no fou corrupte ni mentider i de debò creia com Lenin en la revolució marxista que redimiria el món. Va dir una vegada que estudiant marxisme li va caure la bena que tenia davant dels ulls. Va entendre qui era ell, va valorar la situació geogràfica de la seva illa, però tenia un pla realista? Com pot un jovenet mal alimentat estirar les barbes i insultar un gegant, un veí fort amb muscles sense esperar un cop de puny? Com se li va acudir passar-se un mes sencer a la Unió Soviètica per aprendre coses? Un polític amb seny hauria hagut de valorar realísticament aquest problema. La revolució universal que Lenin havia esperat no va arribar mai però Castro es pensava que en els seus dies després de la descolonització, Àfrica era l’engranatge i la feblesa del món occidental i va enviar molt absurdament els seus soldats a lluitar-hi. Era això en benefici del poble cubà? Hi va haver morts. I la crisi dels coets nuclears a Cuba dirigits als Estats Units? Es pensava algú que els EUA ho tolerarien? I el món va arribar no a dos segons de l’holocaust nuclear, sinó a mig segon, quan un submarí soviètic davant la costa americana va arribar a activar i preparar pel llançament un missil nuclear, tal com el Govern Soviètic havia autoritzat. Sembla que Castro havia afavorit aquesta confrontació tan boja.
Fou un home habilíssim que va guanyar algunes batalles sonades. Després de guanyar amb 29.000 soldats la guerra angolana contra rebels de dretes, a Angola va estar a punt de participar en una guerra contra l’Apartheid al costat d’Angola i les guerrilles del Congrés sud-africà. No era el seu problema. En Mandela ho faria millor. Pocs polítics han estat mai tan agosarats com era ell. I què pot hom dir de la seva gloriosa intervenció a Ogaden? Va enviar-hi  17,000 soldats per recuperar el territori d’Ogaden ocupat pel sinistre dictador Barré de Somàlia i donar-lo a Etiopia, en aquell moment governada pel sanguinari nou dictador General Mariam, que es deia marxista. Ho va fer per Cuba o per la Unió Soviètica? I què feia a Argèlia ajudant l’alliberador Ben Bella contra la resistència? I a la illa caribenya de Grenada? Hi havia un president legítim progressista que fou assassinat per un home més boig i criminal que polític. La illa, ex-colònia britànica, estava construint un nou aeroport més gran pagat pel Regne Unit per atraure més turistes, quan Ronald Reagan va començar a dir que l’objectiu de l’aeroport era facilitar vols de bombarders militars contra els Estats Units (!) i va fer envair Grenada per Marines. Els soldats cubans estaven defensant l’aeroport. Vaig veure a una emissora nord-americana com el poble cubà es va assabentar del resultat: un presentador de TV va llegir un comunicat anunciant que la resistència a l’aeroport havia cessat. Es va posar dempeus com altres empleats davant una bandera cubana mentre sonava l’himne nacional. Al final, els anglesos van acabar l’aeroport.

Però què en va treure al final de tanta audàcia? Els manifestants desesperats que hi ha ara, potser i un final incert i perillós. Com podia negligir la necessitat d’entendre´s amb el veí que tenia a 100 qm?

Joan Gil

 

No hi ha resposta

22 jul. 2021


Cuba i els EUA: Les quatre visites de Fidel Castro als EUA

Classificat com a General

Hem vist a la tele les manifestacions de Cubans contra el règim, motivats pel sistema totalitari, la persecució de dissidents, el control de la premsa i les condicions de vida dolenta, que és tot veritat i trist. Però no és gens fàcil fer sortir al carrer gent a queixar-se nomes d’un règim dictatorial o de falta de llibertat. Us ho diu un que va créixer sota una dictadura feixista. Qui és responsable del patiment dels Cubans? El boicot nord-americà que afecta molt greument els aprovisionaments i el nivell de vida ja té 60 anys. Fou iniciat pel President Eisenhower quan Castro es va fer amic de la URSS acceptant petroli cru soviètic a bon preu. Les dues refineries de Shell i Exxon es van negar a processar-lo i Castro les va nacionalitzar. Eisenhower va reaccionar imposant les primeres sancions que després s’agreujarien molt sota Kennedy i van arribar a ser establertes per llei federal, cosa que dura fins al present. El President Carter va intentar arreglar-ho, però fou Obama qui de debò s’hi va ficar. Va anar en persona a visitar Cuba, va autoritzar el turisme, va establir vols regulars. El boicot no obstant no el va poder aixecar perquè el Congrés no en vol saber res.

I Donald Trump? Sense cap raó altre que l’odi, va desfer allò que Obama havia fet i va empitjorar-ho tot afegint noves sancions duríssimes que farien mal. En trio dues:

1) va declarar que Cuba és una nació terrorista. Això, totalment absurd i injustificat és gravíssim. Té conseqüències diplomàtiques i consulars, i amenaça molt seriosament qualsevol companyia estrangera o americana que intenti fer negocis a Cuba. Biden diu que abolir això és molt complicat i que ho està intentant.

2) va prohibir les transferències de dòlars dels cubans residents als Estats Units a les famílies que es van quedar a Cuba. Castro va obtenir per diferent raons en diferents moments de la història subvencions molt considerables de la Unió Soviètica (aturades per Gorbatxov en 1989), de la República d’Angola i de Veneçuela, totes exhaurides. Els diners vinguts de Miami eren l’única font de divises d’un país predominantment agrícola, amb poca indústria (no obstant els intents de Fidel) tret del turisme. Ara encara els queda el preu cobrat per l’exportació de mestres d’escola i metges (de molt bona reputació) a països subdesenvolupats, on el Govern es queda part del sou.

La memòria política sempre és molt breu, però cal recordar la figura innegablement extraordinària de Fidel Castro (1926-2016) que després de guanyar una revolució amb lluita guerrillera en 1959, va esdevenir una de les figures mundials més grans durant la Guerra Freda i que al capdavant d’un país pobre i petit va gosar jugar als escacs per tot el món contra el poderós veí. I va guanyar unes quantes vegades. Fou un dictador absolut per moltíssims anys, entre 1959 i 2008. A diferència de molts altres dictadors que hem vist amb fàstic pel món, Castro va viure modestament sense corrupció, no va fer escàndols, no va canviar d’ideologia ni va donar privilegis o diners a la família. Casat dues vegades, va tenir 9 fills. Un d’ells es va suïcidar, una filla que era farmacèutica va fugir a Miami esdevenint una anticastrista militant i els altres viuen senzillament com ciutadans normals. En Fidel fou un fill nascut  fora de matrimoni d’un terratinent molt ric originari de Galícia i d’una minyona natural de les Canàries (els pares es van casar al final). Castro va nacionalitzar molts anys després la propietat de la mare vídua deixant-la en la misèria. No en va dir res.

Va venir quatre vegades als Estats Units, dues d’elles memorables. Ni Castro ni els Cubans semblaven sentir cap hostilitat contra el poderós veí. Havana està només a uns cent qm de Key West (Cayo Hueso). El problema era i és la política, no pas els Americans.

1) 1949. Lluna de mel  a Nova York

El pare de Fidel es va negar a batejar-lo fins que als 9 anys  no hi havia cap altra forma d’entrar a una escola catòlica. El van fer fora per dolent i va acabar a un Cole Jesuïta i després a la Facultat de Dret a Havana. La situació d’aquella Cuba era vergonyosa i el país, una ex-colònia americana, havia esdevingut una mena de bordell de cap de setmana per turistes rics americans. La Màfia americana controlava tots els casinos i molts altres llocs, la corrupció política era intolerable, la política feia fàstic, hi havia locals on els estrangers no deixaven entrar a Cubans. En resum, Cuba estava esdevenint un estat fallat intolerable sense llei ni ordre. Aquesta era la pàtria del Fidel que va entrar a grups estudiantils i revolucionaris, sovint violents i sortia al carrer amb una pistola. Es va fer comunista? És difícil de dir. Els Americans el tenien fitxat més aviat com un nacionalista extremista i violent però ell deia que llegia molt, incloent obres de Marx i Lenin. En qualsevol cas la seva adherència oberta al Comunisme va venir més tard, després de conviure amb el que esdevindria un amic íntim, l’argenti Ernesto Che Guevara.

En Fidel es va enamorar d’una noia del clan riquíssim dels Díaz Balart (que per cert anys després a l’exili americà segueix essent una família poderosa amb un membre del Congrés i presentadors de TV). El pare de la noia no en volia saber res, però al final va haver de cedir li va donar als nuvis molts diners per passar tres setmanes senceres de lluna de mel vivint molt bé a Manhattan. En Fidel no va aprendre mai bé la llengua anglesa. El matrimoni ba tenir un fill però la dona va acabar divorciant-se

2) Al voltant de 1955 o 1956. Fidel busca diners i es troba amb la CIA

Fidel després del fracàs de l’assalt al Cuartel Moncada, i d’un any a la presó, es va exiliar a Mèxic on es va trobar amb l’argentí  Che Guevara i va començar a preparar una invasió de Cuba. Ja d’estudiant s’havia enllistat a un grup organitzat pels EUA per desembarcar una força d’uns 1,200 homes a la República Dominicana i acabar amb l’infame dictador Rafael Trujillo. En l’últim moment, el govern nord-americà va dir no i el grup fou desbandat. A Fidel li semblava factible desembarcar a una illa i fer una revolució. Va descobrir, no obstant, que calia tenir diners i no en tenia. Degut al caos de l’Havana hi havia molts Cubans rics exiliats als EUA i es va decidir a venir a demanar’ls-hi suport econòmic. Va tenir èxit a mitges però diuen que en aquest moment es va trobar amb la CIA, molt preocupada per Cuba i tement un desastre que potser va pensar que l’home no estava malament. La CIA té prohibit per llei actuar dintre els EUA però això era només buscar noms. Poc després ja a Cuba, a la Sierra Madre, agents de la CIA ensenyarien als castristes com fer una lluita de guerrilles. A Mèxic, Castro només va poder comprar un vaixell vell, desbaratat i avariat anomenat Granma. (El van comprar d’un Americà: Granma en angles dialectal vol dir avia o iaia, però caldria escriure Grandma). El iat gairebé es va enfonsar i espatllar pel camí però Castro i 82 homes van arribar a desembarcar a Cuba, un fet sens dubte històric, no sols per Cuba.

3) 1959. Fidel es baralla amb el Vicepresident Nixon, que el retrata

Evidentment el flamant cap de Cuba, encara sense direcció fixa, pensava que calia absolutament entendre’s amb els veïns Americans i va venir a Washington a intentar-ho. El President Eisenhower, menystenint-lo, es va negar a rebre’l però li va enviar el seu Vicepresident Nixon (el mateix que va haver de dimitir de President molts anys després pel Watergate). No va anar gens bé. Castro es va disgustar després  de parlar per tres hores amb ell, però Nixon, sempre un polític molt astut i capaç, literalment el va fitxar. Va enviar a Eisenhower una descripció perfecta de Fidel Castro, la seva personalitat i futur, que qualsevol biògraf acceptaria.

4) 1960. Fidel atansa la glòria a Nova York i les Nacions Unides

Ja hi havia embargo total del comerç i les relacions amb els EUA s’havien empitjorat greument. La guerra freda dominava el món. Els líders van triar l’ONU a Nova York, que sempre fa una Assemblea anual, coincidint amb les festes de la Mercè, per anar a insultar-se cara a cara. En Kruschxov, líder soviètic,  va decidir anar-hi en persona i Fidel també va voler ser-hi per poder queixar-se.
Hi ha un detall que cap historiador menciona però jo me’n recordo molt bé perquè el cas sortia cada dia a les capçaleres dels diaris per tot el món: el Departament d’Estat (ministeri d’afers estrangers) estava emprenyant els Cubans perquè no poguessin trobar cap hotel a NY per Fidel. Responien a cada hotel on preguntaven  que no tenien lloc. En Fidel va declarar que arribaria amb una tenda de campanya i un matalàs i dormiria dintre de l’ONU. Però la seva gent ho van arreglar sensacionalment: van llogar una suite a l’Hotel Theresa al carrer 125 East, al cor de Harlem. Al barri negre i de fet a tot Nova York, el cas fou una sensació. Fidel sortia al balcó per rebre ovacions d’una multitud, que s’estacionava al davant per hores. Tant el líder soviètic com moltíssimes personalitats famoses del món neutral i comunista pujaven a Harlem amb la caravana usual de cotxes i agents de seguretat per l’Avinguda Madison a trobar-se amb ell. En Malcolm-X, l’activista negre, no s’ho va perdre. L’State Department s’havia cobert de glòria.

La sessió a l’ONU esdevingué famosa per dues coses:  el discurs interminable de Fidel que va durar cinc hores i mitja i l’emprenyament de Kruschkov per un discurs del President de les Filipines: es va treure una sabata i va començar a picar la taula amb la sabata. La foto, que va recórrer el món, és fàcil de trobar. En el seu discurs, el  premier soviètic (era d’Ucraïna) va explicar que els feixistes es passejaven per Madrid com havien fet per Berlin i Roma i que aviat s’acabaria. Ens vam haver de conformar amb la Transició. El President americà va haver de triar un camí poc usual per evitar topar amb Castro o Krushkov.

Anys després quan jo vivia a Nova Jersey sovint sortia de l’Hospital a Manhattan per Madison creuant Harlem fins la 125 i moltes vegades em mirava les restes de l’Hotel Theresa. L’Hotel havia plegat feia anys; hi havia una botiga al carrer i al damunt els pisos eren particulars. El nom Theresa només se’l veia a un racó amagat. Però molta gent se’n recordava. Havia estat un esdeveniment.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

14 jul. 2021


L’Esfondrament d’un Edifici Ocupat de Vuit Pisos a Miami

Estic segur que tothom ha sentit parlar de la catàstrofe recent a Surfside (Florida), prop de Miami on semblen haver mort més de cent residents. Podrien haver estat molts més, perquè moltes propietats són pisos de vacances i estaven buits. Quan passa una desgràcia sempre hi ha gent se’n salva per un pèl. Vet aquí que hom parla d’una veïna de la qual se sap poc, que per ara es nega a parlar amb la premsa i sembla estar amagant-se, la qual segons una revista a la 1 de la matinada estava a casa molesta per un soroll fort que se sentia. Va decidir sortir a l’exterior a buscar el vigilant nocturn per fer-li trobar la causa del soroll i aturar-lo. Imagineu-vos la sorpresa que l’esperava: sortint de l’edifici davant dels seus ulls, va veure com l’edifici del pàrquing i la piscina s’ensorraven en aquell moment i queien dintre la terra. La senyora va pensar molt bé i ràpidament. Fent allò que potser va ser un verdader sprint olímpic, es va girar, i no obstant el perill de mort va tornar a entrar corrent  cap al pis on estaven el seu fill i la filla. Els va fer córrer a l’exterior sense prendre ni ocupar-se de res. Tots tres van veure l’esfondrament en viu, havent defugit la  mort segura de cent veïns. Estic segur que sentirem parlar més d’aquesta dona, el millor testimoni del desastre. És possible que aquesta senyora va patir un trauma de tal magnitud que necessita tractament. Ja veurem.

El cas ha despertat les memòries d’aquest autor, que va viure per un any entre 1976 i 77 a Surfside, la petita ciutat al nord de Miami Beach on va passar el desastre, gairebé a la punta nord de la illa, una franja de terra ja molt estreta entre la platja atlàntica i el canal intracostal  que separa Miami Beach de Miami. De fet aquella comunitat ja perduda consistia en 3 o 4  rengles de cases individuals amagades al darrere dels hotels i cases luxoses al front de la platja. La casa molt maca que vam llogar amb la meva dona amb dos fillets molt petits estava al segon o tercer rengle de cases. Ens va cridar l’atenció que tret dels nostres menuts no s’hi veien nens enlloc. Poc a poc vam entendre que la majoria o almenys molts residents en aquells temps eren famílies jueves, moltes fugides d’Alemanya. Nosaltres, que ens havíem casat a Suïssa seguíem parlant sempre l’alemany, que era la nostra llengua familiar i l’única que els nens entenien. Els dos menuts es van quedar bocabadats i molt perplexes quan senyors i senyores d’edat inesperadament els dirigien la paraula en alemany. La meva enyorada casa tenia un petit arbre al jardí d’endavant, al costat de la via publica. Els nens s’entretenien jugant al voltant de l’arbre i alguna vegada vaig veure cotxes que s’aturaven somrient mirant-se’ls.

Contràriament a allò que un lector potser es pensa, no obstant la proximitat  de la platja era molt difícil anar-hi,  tret d’algun parc públic a Miami Beach, perquè es permetia a les propietats frontals tancar-hi l’accés. La platja era propietat privada dels hotels. Nosaltres teníem a poca distància un Centre Comunitari municipal on hi havia una piscina amb accés a una petita platja molt estreta. Jo hi vaig anar només una o dues vegades perquè em deprimia que el lloc fos en molts aspectes una llar d’ancians que s’hi passaven el dia. Què hi fèiem nosaltres amb els nostres nens? Cal afegir, no obstant, que moltes persones grans  semblaven contentes de tractar-se inesperadament amb nens petits.

Quaranta-quatre anys ja fa de la meva estada a Surfside. Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig veure fotos aèries i vídeos del lloc del sinistre, perquè el grup d’edificis alts paral·lel a la platja i gairebé tocant-la estava bastit al lloc on en els meus temps havien existit els rengles de cases individuals per una sola família, la meva amb el petit arbre inclosa. Era una millora o un altre abús de la indústria de la construcció? Havien substituït una comunitat de retirement molt maca amb un grup de cases altes, probablement molt cares. La proximitat al mar era un perill que sembla que els especuladors i ajuntaments de Miami i els seus suburbis havien decidit ignorar. A Miami hi ha gratacels a centímetres de la platja o l’aigua que en molts casos ja són tocats per l’aigua que segueix pujant. Fa uns anys cada mareja alta resultava en una inversió de sentit dels canals de drenatge resultant en inundacions greus per carrers i habitatges, que es van mig resoldre amb obres marítimes caríssimes. A molts llocs se’ls va acudir alçar el nivell del carrer centímetres per damunt dels jardins i l’entrada de les cases mes pròximes. Si no fos perquè l’escalfament global tira endavant… quines defenses construiran demà?

Fa 40 anys no hi havia ni un sol gratacels a Miami, però ara el lector ja els deu haver vist a la Tele o les pel·lícules. Els constructors semblen haver ignorat que el sòl de Miami, gairebé al nivell de l’aigua, és molt porós i tou, absorbeix aigua i cal perforar molt abans d’ arribar a un lloc prou sòlid per a les fundacions d’una torre alta. És això el problema que ha causat la catàstrofe amb els cent morts tan a prop de la platja? De fet, la gent que havia estudiat l’estat de la propietat, havia afirmat que l’edifici havia baixat un centímetre d’ençà de la construcció. Trigarem temps a saber-ho. Per ara tot són especulacions. Altrament l’aigua marina infiltrada pot oxidar l’acer i afeblir-lo. I cal recordar les “sinkholes” (que el meu diccionari català no sap traduir), forats immensos que apareixen al sòl i han deixat enfonsar a dintre de la terra coses enormes que estaven al damunt, com ara cases senceres, bestiar i autos. N’hi ha per tot el país.

El gran problema que s’haurà de resoldre és que molts temen que la tragèdia del nou Surfside es podria repetir fàcilment amb altres edificis alts de tota la regió, perquè fins ara hom no ha trobat cap explicació única. Surfside podria haver estat el primer, no pas l’únic cas.

La política a Miami és un problema greu, no pas pels indígenes de la nació Seminola, els primers habitants, i els únics que no es van rendir ni firmar cap acord amb els Estats Units, fugint de la batalla final de la Segona Guerra Semínola i escampant-se per un territori impenetrable. I fins ara.  Apart de l’influx jueu, ara hi han arribat probablement milions d’immigrants llatinoamericans, no sols cubans exiliats, que generalment afavoreixen la dreta molt conservadora i no creuen que un govern de qualsevol mena pugui o vulgui fer res per la població. No ho han vist mai cap govern llatinoamericà que ho faci.  La regió de Miami i grans parts de la Florida, un dels estats amb més població, han esdevingut una fortalesa de l’ala trumpista del Partit Republicà. Ho neguen tot: l’escalfament global, la utilitat de l’assegurança de malaltia, el dret al vot, creuen en religions molt de dretes interessades sobretot en prohibir l’avortament i els matrimoni entre gays o els transsexuals, no creuen en el virus, no volen vaccinar-se… Moltes coses difícils de trobar a la Bíblia. Són gent que es pensen que qualsevol problema que hi hagi  pot ser resolt amb diners. I s’equivoquen.

Joan Gil

No hi ha resposta

Anteriors »