Arxivar per maig de 2017

30 maig 2017


Què és una nació? En som una?

Jo i amics meus ens ho havíem plantejat més d’una vegada sota el franquisme, quan tota esperança semblava perduda. Les paraules tenen un significat ben definit que els diccionaris recullen, i jo havia llegit a algun lloc que una nació és un grup que se sent diferent i és vist pels altres com a diferent. És clar que sí que érem i som una nació. El pensament ens consolava.

Fa molts anys, el President Pujol va dir una vegada, després dels seus inútils però freqüents esforços pedagògics a Madrid, que ja tothom accepta que som una nació. El dia era assolellat, sense vent o pluja, i per això feia broma. Com és possible negar una cosa que és tan evident? Doncs sí que és possible i per poder entendre’s amb els qui ho diuen, la primera condició és saber de què parlen. La paraula Nació està definida a molts diccionaris normatius i caldria descobrir si parlem tots del mateix. O no.

Comencem amb la versió informàtica del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens donarà tota la raó.
Una Nació és una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre
Al·leluia! Queda confirmat que som una nació.

Mirem ara l’Oxford on-line, gran jutge i protector de la llengua d’Anglaterra:
Un grup gran de gent unides per descendència, història, cultura o llengua comuns, habitant un estat o territori ben definits
Molt bé. Pel que diuen els diaris, jo crec que tant Rússia com els països d’Europa oriental comparteixen aquesta opinió, però no puc llegir cap diccionari seu.

El problema comença quan ens tornem als diccionaris nord-americans. Veiem què diu el Merriam-Webster, màxima autoritat en l’anglès dels EUA. La primera opinió diferent surt a relluir:

Una divisió territorial contenint un agregat de gent d’una o més nacionalitats, generalment caracteritzada per una àrea gran i per independència… una gran extensió de terreny controlada pel seu propi govern
Aquí ja hem rebut. Andorra encara més. Només Espanya o França i els EUA són nacions. De fet quan el govern dels EUA parla de la nació americana, es refereix a tots els residents de la Unió i de les colònies: tots els ciutadans són nacionals, però no tots els nacionals són ciutadans, diuen. El concepte “nacional” inclou els nadius de Puerto Rico, les Illes Verge, Guam, les Marianes… A vegades els Americans juguen amb la paraula Nacionalitat, cosa que sovint confon a la població i no entén ningú. Jo crec que a Espanya passa el mateix.

Vet aquí què diu l’American Heritage Dictionary que tinc a la meva taula:
1. Un poble, generalment resident a un territori definit, que comparteix costums, orígens, història i sovint llenguatge.
Molt bona. Els Catalans tornem a guanyar. Però la segona accepció ens aixafa la guitarra:
2. Un agregat de pobles units sota el mateix govern.
Per embolicar més la troca, encara afegeix una nota:
Nació vol dir en general una entitat política, més que un territori – ciutadans units sota un sol govern, sense consideració dels seus orígens
Com a consol, cal afegir que de forma un xic incoherent, el govern americà reconeix les tribus indígenes com a nacions.

Finalment donaré la paraula a la Real Academia de la Lengua Española amb el seu diccionari, “el más copioso que pudiera hacerse” Com que és tan copioso, recull les dues definicions contraposades de nació:

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan el mismo idioma y tienen una tradición común

Ens escau la segona definició? Un mismo origen? Per exemple, cap dels meus quatre avis era Català, cosa que li deu passar a molta gent i no m’ha preocupat mai. Els catalans hem estat sempre orgullosos de ser acollidors i integradors. En Vidal Quadras és un català de socarrell, però pocs en som. Fa molts anys, una porsonalitat basca va fer una referència malestruca al ADN dels bascos, que tothom va rebutjar amb horror. D’això res.

Conclusió
La nostra auto-denominació de Nació està ben suportada i és molt legítima, però no és exclusiva. Per als espanyols, la paraula té un significat diferent que sembla incompatible. Quan s’inicia una discussió, caldria exigir que els participants definissin el seu concepte de nació abans de barallar-se. Qui digui en públic que som una nació, hauria d’adreçar el problema i aclarir els punts de coincidència amb la seva definició. A Espanya, una nació és el conjunt dels habitants d’Espanya. Per nosaltres, una nació som els que ens sentim Catalans i vivim aquí i volem fer com vulguem a casa nostra. Pels espanyols, abans d’esdevenir una nació hauríem de declarar la independència. Aleshores si que seriem una nació regida pel mismo gobierno, com exigeix l’Acadèmia. Cal prendre’n nota.

Joan Gil

2 respostes

08 maig 2017


L’ensorrament econòmic de Puerto Rico

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

No hi ha resposta

03 maig 2017


Embaràs subrogat als EUA

En els darrers temps s’ha vist una discussió creixent a Catalunya sobre el tema de la maternitat per encàrrec, subrogada o, si voleu, de lloguer. El tema i el procediment mèdic ja fa molts anys que estan en ús pel món i cal tenir en compte la desesperació de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hi ha gent disposada a pagar per tenir-ne un de propi enlloc d’un nen adoptat. El problema va començar a ser discutit als EUA als anys 80 i el públic seguia amb molt interés les discussions i notícies. No hi havia enlloc cap llei relevant ni sabia ningú què caldria legislar
No hi podia haver en cap cas una llei federal, perquè el dret familiar, civil i penal són atribucions exclusives dels estats en les quals ni els legisladors ni els jutges federals s’hi poden ficar. D’estats i de Tribunals Suprems estatals n’hi ha 50 i tots tenen opinions diferents sobre gairebé la majoria de problemes. En els anys 80 sovint es llegia que el Suprem de l’Estat de Nova Jersey, on jo vivia en aquell temps, era el que entenia millor el dret i els problemes de la família i que tothom esperava que rebés un cas de subrogació per veure què deien. Només cal esperar i tot arriba.

El cas originat a Tenafly NJ
Tenafly, un suburbi ben conegut de Nova York, és una ciutat més aviat petita a mig camí entre la meva feina i la casa on jo vivia en aquells temps. El procés havia estat originat per un senyor de la indústria farmacèutica amb un doctorat i diners. Ell i la seva muller havien trobat una dona casada amb tres fills i li havien donat diners perquè es deixés inseminar artificialment amb esperma del donant. En aquells temps la implantació d’òvuls fecundats del matrimoni contractant que es fa molt sovint ara, era poc coneguda, caríssima i fallava masses vegades. En el cas en qüestió, la inseminació de la mare gestant resultava en què la mare contractant no tenia res a veure amb la criatura. El problema fou que la mare gestant es va mirar la criatura acabada de nàixer i es va negar a entregar-la. Els contractants li ho exigien perquè havien pagat, a més d´haver cobert les despeses de gestió i part.

La sentència del Suprem de Nova Jersey
L’alt tribunal ho va deixar tot molt clar sense desenganyar a ningú. La Constitució de NJ dóna al Tribunal el dret de manar al parlament fer lleis sobre assumptes importants (però no de manar què han de dir). En quest cas no ho van voler fer, perquè els van semblar que el procediment, la inseminació artificial, era una rutina mèdica acceptada i mentre els participants ho haguessin acceptat lliurement, ningú tenia res a dir. Aquest aspecte estava tancat.
El verdader nus de la disputa era el pagament fet pel Doctor. Li van recordar que l’esclavatge es va prohibir als EUA feia molts anys i que a aquest país, nens no es poden ni comprar ni vendre. El pare s’estava querellant dient que el nen era propietat seva perquè l’havia comprat, i que tenia molta sort que el Tribunal no el fiqués a la presó.
El conflicte era simplement una disputa per la custòdia, la potestat pàtria i els drets de visitació sobre un nadó entre dos pares que no estaven casats i es podia litigar a qualsevol tribunal de l’estat d’acord amb la legislació existent. Al final un jutge va decidir a favor del doctor perquè podia oferir més i era més estable que la mare gestant.

Evolució
Ho van resoldre tot els jutges de NJ? Si algú s’ho pensa, no coneix Amèrica. Alguns estats, no tots, han escrit lleis. N’hi ha que fan una distinció entre gestació altruista i gestació comercial i alguns estats permeten una o totes dos. Això del pagament sempre és relatiu i es pot fer creure que es fa per diferents raons legítimes. Si resulta que els contractants han pagat, hi ha advocats especialitzats en recuperar per a la companyia d’Assegurances de Malaltia totes les despeses de l’embaràs i hospital cobertes pels altres. El Suprem de Califòrnia en 1990 va decidir el contrari de NJ: la mare que havia acceptat un pagament no tenia dret a fer-se enrere i negar l’adopció als contractants. Hi ha alguns estats que prohibeixen la subrogació, però no hi ha forma d’aturar pagaments amagats. I ningú pot prohibir a una mare que ha tingut un fill donar-lo per adopció. És sempre perfectament legal.

Problemes
N’hi ha de tota mena. Vet aquí alguns exemples.
La determinació de NJ de que tot plegat era una simple disputa entre dos pares no casats, pot ser veritat en un cas d’embaràs per inseminació, però no quan s’ha implantat un òvul fecundat dels contractants. Hi ha, doncs, un pare i dues mares? Això planteja molts problemes.
Tindria dret la mare llogada a establir contacte amb el fill?
Els feministes es pregunten si una dona té dret o no a llogar el seu cos.
Què passa si es descobreix una malformació fetal i no es poden posar d’acord sobre si cal un avortament?
En certs casos, quina nacionalitat té el nadó? Necessita una targeta d’immigrant?
Pel que fa a la religió, evidentment no cal preguntar res a l’Església Catòlica. Els jueus tenen un problema especial, perquè la condició de jueu la transmet només la mare. En cas d’inseminació, ha de ser la mare gestant; en cas d’implantació d’un òvul fecundat deu ser la mare donant la que ho determina.
I al costat d’això cal considerar la desesperació i el dolor de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hom recordaria una tragèdia de Garcia Lorca…

Joan Gil

AFEGIT 28 Setembre 2018

Benvolgut lector:

Em plau moltíssim veure com alguns dels meus apunts anteriors són llegits per nous lectors. Gràcies per venir! Les darreres setmanes he notat un nombre considerable de lectors que entren explícitament només per llegir aquest apunt, cosa que jo atribueixo a discussions actuals. Permeteu-me afegir quelcom:

1) No infravaloreu el dolor i la desesperació dels matrimonis que volen tenir fills i no poden. Qualsevol ginecòleg us explicarà que les mares frustrades estan disposades a tot: operacions, diners, prèstecs bancaris, medicaments, qualsevol cosa. Un metge no pot ignorar aquesta situació. És clar que hi ha adopcions, però no és fàcil i té molts problemes i la criatura no té la sang dels pares. Jo crec que la subrogació no pot ser discutida sense tenir en compte el dolor i desengany de la parella, i l’absència d’alternatives.

2) No tinc cap dubte que la majoria de subrogacions es fan per diners, però sisplau no infravalueu ni prohibiu els embaraços altruistes. Fa uns anys es va conèixer el cas d’una dona encara relativament jove que havia dut al món el bebé de la seva filla. Sens dubte, hi ha sempre casos semblants entre la família i els amics.

3) Quan una criatura neix, tots venen a veure’l i fer-li petons i somriure, però ningú parla de què ha calgut fer per tenir-lo. Hi ha un tabú probablement imposat per l’església: ni s’en pot parlar ni es poden tolerar intervencions que s’aparten d’allò que tots sabem. Però la medicina moderna ha intervingut en molts casos: tractaments d’esterilitat i anticoncepció, esterilització intencional, inseminació, fecundació artificial, protecció contra malalties, tractament de prematurs, cesàrees… Està malament res d’això? Hi ha sempre qui parla de “ventres llogats” per expressar menysteniment. Però tothom que necessita un sou per viure ha hagut d’aguantar abusos i humiliacions. Hi ha qui ha de netejar banys, fregar el terra, rentar roba bruta, feines perilloses que posen en perill la seva salut i vida. Perquè hauria de ser censurable allò que fa una mare gestant? Dona voluntàriament una alegria molt gran i no sembla fer mal a ningú.

Adéu siau, i gràcies per venir a llegir-me

Joan

No hi ha resposta